Illa Daurada

Nom encomiàstic de Mallorca. Miquel dels Sants Oliver titula L’Illa Daurada el projecte d’una obra, de la qual publica solament la primera part, amb el nom Illa Daurada. La Ciutat de Mallorques (1906). Rubén Darío utilitza l’expressió en el poema La Canción de los Pinos, que composa a Valldemossa el 1907. Josep Maria Tous i Maroto publica De la Isla Dorada (1912), recull d’articles de premsa on exposa les seves impressions sobre el paisatge i les coses de Mallorca. Miguel de Unamuno publica l’article De la Isla Dorada (1916) en el que descriu diverses excursions a Lluc, Pollença, Alcúdia, Sóller i Valldemossa. Més tard, l’inclou en la seva obra Andanzas y visiones españolas (1920). El pintor Francisco Bernareggi titula La Isla Dorada un dels tríptics dedicats al tema de sa Calobra, que exposa al saló de la Veda (1920). El Foment del Turisme de Mallorca edita (1934), com a mitjà de promoció de l’Illa, un recull de reproduccions en color d’aquarel·les d’Erwin Hubert, que titula Mallorca, la Isla Dorada.

(Publicat a la Gran Enciclopèdia de Mallorca, t. 7, pàg. 72-73)

Illa d’Or

Nom laudatori de Mallorca que té gran difusió a la primera meitat del s XX.

Rubén Darío durant la seva primera estada a Mallorca (1906-1907) escriu, en forma de crònica periodística, La Isla de Oro, que es publica per primera vegada al diari La Nación, de Buenos Aires (1907), i una novel·leta titulada El oro de Mallorca. Màrius Verdaguer publica (1926) una novel·la ambientada a la Mallorca de l’època de l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, que titula La Isla de Oro i és traduïda a l’alemany (1933), rus, hongarès (1936) i francès (1954). El catàleg de l’exposició de pintura de Mallorca a Buenos Aires (1928) inclou, com a presentació, un article de Gabriel Alomar titulat Mallorca, la Isla de Oro.

El març de 1929, Antoni Oliver i Margarida Llobera inauguren al Port de Pollença l’Hotel Illa d’Or. El 1933, Josep Maria Tous i Maroto publica Guía de la Isla de Oro. El plural del nom, Les Illes d’Or, és aplicat er extensió al conjunt de les Balears

(Publicat a la Gran Enciclopèdia de Mallorca, t. 7, pàg. 74)

Illa de la Calma

Nom encomiàstic de Mallorca, utilitzat en diverses ocasions com a eslògan turístic. El crea Santiago Rusiñol, entre 1901-1906. L’utilitza com a títol de la seva obra L’Illa de la Calma, que escriu arran de nombrosos viatges que hi fa a partir de l’octubre de 1901. Comença l’obra durant la llarga estada, de 14 mesos, que el 1901 hi inicia en companyia de la seva esposa, Lluïsa Denis, la seva filla, Maria, i la sogra Loles. Segons Josep Costa Ferrer -Picarol-, la redacció dels darrers capítols la fa a Eivissa, l’Illa Blanca, en paraules del mateix Rusiñol.

La publicació a càrrec de l’editor Antoni López, es fa el 1922. Aviat, segueixen traduccions a altres idiomes, com l’hongarès (1927) (A Csö Szigete), el castellà, l’anglès (The tranquil Isle, després Majorque, The Isle of Calme), el francès (Majorque, L’ile au Calme) i l’alemany (Majorca. Die Inser der Ruhe). La difusió de l’obra, escrita en un to tendre, humorístic, cordial i de sàtira amable i laudatòria, contribueix a popularitzar el nom de Mallorca, els seus atractius naturals i la seva imatge turística.

L’èxit de la publicació mou L’Ajuntament de Palma, presidit aleshores pel batlle Guillem Fortesa Pinya, a organitzar, el setembre de 1923, un homenatge a l’autor, consistent en un banquet, la representació al Teatre Líric de la peça El Místic i la dedicació al seu nom d’un carrer de Palma. Miguel de Unamuno escriu a Manacor, el juny de1906, l’article En la calma de Mallorca, que publica a la premsa i recull després a l’obra Andanzas y visiones españolas (1920). Es refereix a Rusiñol i al sobrenom que havia donat a l’illa, en el significat del qual basa el seu escrit. El 1951, Gabriel Fuster –Gafim- publica Tres viatges amb calma per l’Illa de la Calma, amb pròleg de Llorenç Villalonga i il·lustracions de Pere Sureda. Inclou la narració de tres viatges, a Lluc (1945), Valldemossa (1948) i cala Ratjada (1944), feta en un estil enginyós i humorístic, encertadament acostat al de Rusiñol. Amb ocasió del centenari del naixement de Santiago Rusiñol, Lluís Alemany Vich publica l’opuscle Santiago Rusiñol i l’Illa de la calma (Nota bibliogràfica) (1961).

Sobre el grau d’adequació del nom a la realitat històrica i sociològica de l’Illa s’han manifestat opinions diverses. Josep Melià, a Els mallorquins (19679, i Baltasar Porcel a Les Illes encantades (1984), coincideixen a considerar que es tracta d’una expressió trivial. Àlvaro Santamaría en el seu estudi Sobre el concepto Mallorca, Isla de la Calma (1970) sosté que, des d’un punt de vista històric, el sobresalt i l’esglai han estat més que la calma les constants de la vida a l’Illa.

(Publicat a la Gran Enciclopèdia de Mallorca, t. 7, pàg. 73-74, el text ha estat revisat, ampliat, corregit i actualitzat per l’autor)

Oleguer Junyent i Sans (Barcelona, 29 de gener de 1876 – 7 de març de 1956)

Pintor, escenògraf, decorador, il·lustrador, caricaturista i escriptor. Fill de Francesc d’Assís Junyent i de Francesca Sans, és el tercer de tres germans. El pare té una botiga d’espardenyes al Born (Barcelona).  Als 14 anys entra a treballar en el taller de l’escenògraf Fèlix Urgellès (1890). Hi treballa uns cinc anys, tot compatibilitzant la feina amb l’assistència a les classes nocturnes de Llotja i a algunes de les classes particulars que Antoni Caba dóna al seu germà Sebastià. Sobre el 1894 passa a treballar en el taller dels l’escenògrafs Miquel Moragues i Salvador Alarma. Alhora treballa com a temporer al taller de Francesc Soler i Rovirosa, fins que a l’entorn de 1896 passa a treballar-hi a temps complet. Fa un viatge per Espanya de 3 mesos que aprofita per pintar aquarel·les i olis.

Oleguer Junyent i Sans, El Cavall Bernat (Cala Sant Vicenç), oli/tela

El 1899 marxa a París, on pot treballar per a l’Òpera de París al costat del famós escenògraf Eugène-Louis Carpezat (1833-1912). Els vespres assisteix a classes de l’Acadèmia Julien. El 1901 fa un viatge a Itàlia amb companyia de l’escultor Gustav Skilters. Guanya el concurs de l’Associació wagneriana de Barcelona per a l’escenografia de El crepuscle dels déus. En acabar realitza l’escenografia de l’òpera Cristoforo Colombo per al Liceu, institució per a la que treballa de manera ininterrompuda des d’aleshores fins al 1933.

El 1913 acompanya Santiago Rusiñol en el seu segon viatge a Eivissa relacionat amb les excavacions arqueològiques de la Cova del Culleram. Torna a Eivissa sovint, com ho demostren les obres que fa a l’illa i ewxposa a Barcelona.

El 1924 adquireix una casa a Llucalcari (Mallorca), que el porta a visitar sovint l’illa per descansar i pintar. El 15 de febrer de 1935 mor la seva companya Teresa Vidal Puig a causa del grip. Es casa amb ella in articulo mortis.

Es dedica a la pintura gairebé des del principi. S’hi dedica, però, de manera predominant entre 1933 i 1956. En els anys esmentats la pintura i l’interiorisme passen a ser la seva principal font d’ingressos. Com a pintor, s’agrada d’explorar escenes populars, com mercats, grups de pescadors, escenes portuàries, carros, paisatges, marines, natures mortes, etc. La seva temàtica és, sobretot, el paisatge gironí, el paisatge mallorquí i notes que pren durant els seus viatges. Fa una pintura lluminosa i colorista, que s’emmarca en l’estil postimpressionista. Té el costum de pintar de manera ràpida a la cerca de sensacions i impressions bàsicament instantànies.

Tenen importància els treballs que fa com a il·lustrador i col·laborador gràfic de revistes. El 1897 fa la portada del catàleg de l’Exposició Industrial de Barcelona. Dissenya la capçalera de la revista Los Deportes. Realitza diverses postals per a llibres de la Biblioteca Excelsior (Salomé, Cuadros de la ciudad, Al largo, etc.). Fa postals, targes, invitacions, etc.

Com a decorador, realitza nombrosos treballs de decoració exterior i interior. És afeccionat al col·leccionisme i és ell qui es troba a la base de les col·leccions de Francesc Cambó (1876-1947). Reuneix una important col·lecció d’arquetes i antiguitats. El 1930 guanya el concurs “Barcelona vista pels seus artistes”. Presideix el Cercle Artístic de Barcelona.

Col·labora amb articles, il·lustracions i caricatures a L’Esquella de la Torratxa. Escriu i il·lustra els llibres Roda el món i torna al Born (1910), Viaje de un escenógrafo a Egipto (1919) i, amb text del seu nebot Albert Junyent Quinquer (1903-1976), publica Mallorca, fotografias de la ‘Illa Daurada’ (1927).

Molt afeccionat a viatjar, ho fa sovint. En una ocasió fa la volta al món (1908-1909). Té una gran amistat amb Francesc Cambó, fet que el porta a viatjar amb ell i fer d’assessor artístic seu. També té amistat amb Lluís Plandiura i es relaciona amb Pau Casals. És amic de Josep M. de Sagarra. Col·labora amb Gaspar Homar, Santiago Rusiñol, etc. Mor a Barcelona als 80 anys.

Hi ha pintura seva al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), al Reial Cercle Artístic de Barcelona, a la Fundació Plandiura, a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer (Vilanova i la Geltrú), a l'Estudi Taller Oleguer Junyent, a la col·lecció de la família i a col·leccions particulars de Catalunya i de les Balears. Consta que fan part de col·leccions particulars de Palma (Mallorca) les obres El carro de la Beata. Valldemossa (1924) i Façana del Casal Solleric.

Bibliografía

Josep M. TRULLÉN i THOMÀS, "La col·lecció convidada. Estudi Oleguer Junyent", Museu d'Art de Girona, exposició abril-setembre 2012, www.museuart.com/Dossier_Oleguer_Junyent.pdf.

Francesc MIRALLES, “Oleguer Junyent”, Cetir Centre Mèdic ed., Barcelona, 1994.

Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ, “Oleguer Junyent”,’Las Baleares y sus pintores’, pàg. 211, Lluís Ripoll editor, Palma, 1981.

GEM, t. 7, pàg. 245-246.

GEC, 8, 806-807

Exposicions de pintura (selecció)

1917     Galeries Laietanes, maig

1924     Galeries Laietanes, octubre

1925     Galeries Laietanes, novembre

1930     Galeries Laietanes, maig

1932     Sala Busquets, març

1935     Sala Busquets, març

1939     Sala Busquets, desembre

1940     Sala Busquets, novembre-desembre

1941     Sala Busquets, desembre

1942     Sala Busquets, desembre

1945     Sala Busquets, desembre

1948     Sala Busquets, desembre-gener de 1949.

Juli Ramis Palou (Sóller, Mallorca, 20 de juny de 1909 – Palma, Mallorca, 13 de març de 1990)

Pintor, dibuixant, gravador i il·lustrador. Unes grans aptituds per a la pintura i el dibuix i la seva relació amb el pintor Cristòfol Pisà Ensenyat, casat amb Mariana Ramis, germana del seu pare, el posen en contacte, de ben jove, amb la pintura de Rusiñol, Anglada, Mir, Junyer, Bernareggi i altres artistes residents a Sóller o a la seva comarca.

Els anys 20 pinta paisatges de Sóller que reflecteixen influències de l’oncle Tòfol Pisà (1852-1936), Santiago Rusiñol i Joaquim Mir. El 1926 exposa per primera vegada: ho fa a la Congregació Mariana de Sóller. Els anys del període 1927-1929 fa dibuixos i il·lustracions per al setmanari La voz de Sóller.

El paisatgista català Josep Castellanas Garrich (1896-1980) l’anima a treballar i li facilita l’ingrés a l’Escola del Treball, de Barcelona, on amplia els coneixements de dibuix. Amb Castellanas pinta al sud de França l’estiu de 1928. El 1930 continua els estudis a Barcelona i els complementa amb una estada breu a Madrid. Exposa a Galeries Costa (1930). S’interessa, sobretot, per la figura humana que tracta amb influències del moviment noucentista, com es posa de manifest a la tela Pagesa (1931 ca.) de la Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’.

Anys de pelegrinatge (1931-1936)

El 1931, als 21 anys, marxa a París amb una carta de presentació de Sebastià Junyer a Picasso, que el posa en contacte amb els pintors de l’Escola de París. Assisteix a classes de les acadèmies Colarossi i la Grande Chaumière. Els treballs d’aquests anys revelen la influència dels post-cubistes, com es pot constatar a les teles Autoretrat davant l’escala (1931) i Retrat de la senyoreta Almut (1932 ca.).

El 1933 es trasllada a Madrid per estudiar composició decorativa a l’Escola d’Arts i Oficis Artístics. A Mallorca coneix el fotògraf, pintor i músic Wolfgang Schülze (Wols), que l’informa dels moviments de l’avantguarda. Les obres que fa reflecteixen l’atenció que presta als pintors contemporanis (Picasso i Matisse), com posa de manifest l’obra titulada Els Flautistes (1936). El 1936 exposa a Madrid (maig) i coneix el pintor cubà Wifredo Lam, amb qui estableix relacions duradores d’amistat.

Juli Ramis Palou, Els flautistes, 1936

Entre la figuració i l’abstracció (1936-1950)

El juliol de 1936 es troba a Sóller. Amb motiu de l’inici de la guerra civil és mobilitzat, fet que determina que la seva producció sigui escassa en aquests temps. El 1937 es casa amb Joan Benedetta Foster i seran pares d'un fill i de quatre filles (Jerònia, Júlia, Herminia i Françoise). Fins al 1939 viu a Son Ferret, també dit Son Ferreret (Gènova, Palma), i treballa amb investigacions abstractes, que combina amb obres figuratives.

Acabada la guerra civil, amb l’esposa i la filla, Jerònima, es trasllada a Tànger, on fixa la residència a l’espera de la fi de la Segona Guerra Mundial. A Tànger coneix i es relaciona amb el novel·lista i músic Paul Bowles (1910-1999), autor de la novel·la El cel protector (The Sheltering Sky), que Bernardo Bertolucci porta al cinema el 1990. Pinta obres d’una gran simplicitat que reflecteixen influències de Paul Klee i de Joan Miró i que deriven en descomposicions geomètriques de les imatges i dels objectes.

El 1944 ingressa com a professor de dibuix i modelatge al Grup Escolar Espanya, de Tànger. El1945 fa una exposició a Tànger, a la que segueixen exposicions a Rabat i Casablanca. El 1947 torna a París i es relaciona amb Nicolas de Staël i Jean Fautrier. Les obres que pinta inclouen treballs cubistes i composicions surrealistes.

Els anys abstractes (1951-1970)

El 1951 crea les primeres obres plenament abstractes, amb interès creixent per la investigació matèrica, que tendeix a dominar sobre les referències espacials i lineals. Fa ús de l’oli, la laca i l’arena. També fa ús de la cera, que li permet fer incisions i grattages.

El 1956 (octubre) les Galeries Quint (Palma) munten una exposició amb obres seves que inclou des de paisatges de la primera etapa fins a les darreres abstraccions. A partir de 1957 accentua el protagonisme de la pinzellada gestual, mentre la matèria passa a un terme secundari o complementari. El 1961 realitza una sèrie de drippings, alguns de gran format, basats en accions de caire automàtic.

Entre 1963 i 1967 treballa en l’anomenada sèrie biològica, caracteritzada per la presència de formes que semblen extretes d’observacions microscòpiques. Són d’aquesta època les obres que es mostren a les pàgines 200-203 del Catàleg-1991. El 1968 se separa de l’esposa.

Juli Ramis Palou, Natura morta, 1948 ca.

Retorn a la figuració (1971-1990)

A partir del 1970 torna a la figuració i deixa progressivament l’abstracció. Són d’aleshores els paisatges dunars del desert, realitzats a l’oli o al pastel. Desolats, polsosos, blans, intransitables, de formes insòlites i variables, presenten atmosferes irreals i metafísiques. Del 1970 és una de les abstraccions que més m’han agradat. Em refereixo a Abstracció matèrica (1970 ca.) (Catàleg-1991, pàg. 215), propietat de la Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’.

Compra una casa a Biniaraix que propicia el seu trasllat a Mallorca. El 1971 el Museu de Sóller li dedica una exposició antològica i exposa a la Sala Pelaires (Palma). El 1974 i el 1976 torna a exposar a la Sala Pelaires (Palma). Treballa molt i fa una producció abundant d’obres que reprodueixen esquemes de les etapes anteriors. Barreja abstracció, figuració, composicions informalistes, etc. Les facultats disminueixen i la qualitat baixa. Es presenta a les fires d’ARCO (Madrid) de 1986, 1987 i 1988, amb el suport d’una societat mercantil de nova creació.

El 1980 fa una donació de 35 obres al Consell General Interinsular. Les obres es dipositen al Museu de Mallorca. A sa Llonja es presenta una gran exposició antològica. El 1984 es nomenat acadèmic numerari de l’Acadèmia de Belles Arts. El 1988 obté la medalla del Parlament de les Illes Balears i el 1990 rep la medalla d’or de la Comunitat Autònoma. Poc després, mor a Palma als 80 anys d’edat.

El 1991 el Govern organitza tres exposicions simultànies d’homenatge. L’exposició de pintura de gran format es presenta a sa Llonja. Les obres de petit format i els dibuixos es mostren al Centre de Cultura de Sa Nostra. A la sala d’exposicions de Banca Marc (Palma) es mostra l’obra gràfica. Té entrades a la GEM, a la Gran Enciclopèdia Catalana i a la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears. Un carrer de Sóller duu el seu nom.

Bibliografia

Pere SERRA i Margalida TUR, “Ramis Palou, Juli”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’, pàg. 91-107, Promomallorca ed., Palma, 1996.

CATÀLEG-1993, “100 anys, 100 pintors (1893-1993)”, Exposició a sa Llonja, maig-juny, Govern Balear i Consell Insular de Mallorca, pàg. 79 i 148, Palma, 1993.

CATÀLEG-1991, “Juli Ramis”, exposició a sa Llonja, juny-juliol, Govern Balear, Palma, 1991.

CATÀLEG-1991 A, “Juli Ramis. Dibuix i petit format”, exposició juny-juliol, Centre de Cultura de ‘Sa Nostra’, Obra Social de ‘Sa Nostra’, Palma, 1991.

CATÀLEG-1991 B, “Juli Ramis. Obra gràfica”, exposició juny-juliol, Sala d’Exposicions de Banca March, Palma, 1991.

CATÀLEG-1987, “Juli Ramis. Abstraccions 1951-1971”, Exposició a sa Llonja, Consell Insular de Mallorca, Palma, 1987.

Josep MELIÀ, “Ramis, un pintor maudit”, Catàleg-1991, pàg. 21-24.

Daniel GIRALT-MIRACLE, “Juli Ramis i l’esperit de la modernitat”, Catàleg-1991, pàg. 25-26.

Blai BONET, “Retrat de Juli Ramis”, Catàleg-1991 A, pag. 13-14.

Joan OLIVER MANEU, “Apunts per a una millor comprensió de l’obra gràfica de Juli Ramis”, Catàleg-1991 B, pàg. 13-14.

Bruno MARTÍNEZ, “Juli Ramis”, Polígrafa, Barcelona, 1987.

Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ, “Juli Ramis”, ‘Las Baleares y sus pintores’, pàg. 200-202, L. Ripoll editor, Palma, 1981.

Paul BOWLES, “Pintura”, Librería Clan, Madrid, 1951. (Article reproduït a Catàleg-1991, pàg. 13-14).

Exposicions (selecció)

1926     Congregació Mariana, Sóller.

1927     Farmàcia Palou, Sóller.

1930     Galeries Costa, Palma

1933     Galeries Syra, Barcelona.

             Cercle Mallorquí, Palma

1936     Ateneo, Madrid.

1945     Grup Escolar Espanya, Tànger.

1946     Boutique d’Art, Rabat

             Gallerie Carrez et Follveider, Casablanca

             Gallerie d’Art, Tànger

1947     Galeries Calligrammes, París.

1948     Liceu Espanyol, Tànger.

             Galeria Bucholz, Madrid.

             Galeria Tarpin, Tànger.

1951     Galeria Clan, Madrid.

1952     Galerie Massol, París.

1953     Galeria Galetzki, Stuttgart.

             Galeries Mora, Sóller.

1954     Galerie Massol, París.

1955     Galerie Massol, París.

1956     Galeries Quint, Palma.

1957     Sala Rembrandt, Tànger

1958     Cercle Bel Etage, Zúric.

             Sala Hachuel, Tànger

1960     Rosenberg Gallery, NY.

1963     First Tangier Gallery, Tànger.

1964     New Vision Center Gallery, Londres.

1965     New Vision Center Gallery, Londres.

             Tangier Gallery, Londres.

1968     Galerie Belles Images, Rabat

             Gallery 70, Londres

1969     Le Savouroux, Casablanca.

             Galerie Sant-Germain, Tànger.

1970     Galería Ramón Durán, Madrid.

             Galería Decar, Bilbao.

1971     Museu de Sóller, Sóller

             Sala Pelaires, Palma

1972     Galería Ramón Durán, Madrid.

1973     Sala Monzón, Madrid.

1974     Sala Pelaires, Palma.

             Sala Cellini, Madrid.

1975     Sala Monzón, Madrid.

             Galería Sur, Santander.

1976     Sala Pelaires, Palma.

1977     Sala Monzón, Madrid.

             Galería Windsor, Bilbao.

1980     Sa Llonja, Palma.

             Sala Pelaires, Palma.

1982     ARCO 82, Madrid

1985     Galeria Maria de Lluc Fluxà, Palma.

1986     Galeria Joan Olier Maneu, Palma.

             ARCO 86, Madrid.

             Museu de Mallorca, Palma.

1987     Sa Llonja, Palma.

             ARCO 87, Madrid.

1988     Galeria Joan Oliver Maneu, Palma.

             ARCO 88, Madrid.

1989     Galeria Joan Oliver Maneu, Palma.

1990     Galeria Joan Oliver Maneu, Palma

Exposicions d’homenatge

1991     Sa Llonja, juny-juliol, Govern Balear, Palma

1991     “Dibuix i petit format”, juny-juliol, Centre de Cultura de
             ‘Sa Nostra’, Palma.

1991     “Obra gràfica”, juny-juliol, Sala d’exposicions de 
             Banca March, Palma.

Cristòfol Pisà Ensenyat (Sóller, Mallorca, 16 d’octubre de 1852 - 2 de març de 1936)

Pintor. Fill de Damià Pisà i de Mariana Ensenyat, el seu pare regenta la barberia de Can Salero (Sóller). Neix al carrer Born, núm. 7, de Sóller. De molt jove demostra una gran afecció al dibuix. Fa d’escolanet a la parròquia de Biniaraix per disposar d’efectiu amb què adquirir llapissos de carbó i de colors, tinta i paper per dibuixar i pintar. Es forma a l’Escola de Belles Arts de Palma, on demostra grans aptituds plàstiques. En atenció a aquest fet i a les gestions d’Emili Pou Bonet, enginyer i antic cofundador del Foment de la Pintura i l’Escultura, als 33 anys rep (1885) una beca de la Diputació Provincial de les Balears per ampliar estudis a l’Acadèmia de Belles Arts de San Fernando (Madrid) (1985-1986). Amb motiu de les inundacions que es produeixen a la comarca de Sóller el novembre de 1885, el pintor exposa dos quadres a l’aparador de La Industrial (carrer Quint, Palma) per destinar el producte de la venda a l’atenció de les víctimes, els perjudicats i les seves famílies.

Cristòfol Pisà Ensenyat, Al·lota en el jardí, oli/tela, 1905 ca.

Posteriorment, rep una nova beca de la Diputació Provincial de les Balears per ampliar estudis a l’Acadèmia Espanyola de Belles Arts de Roma. Hi cursa estudis en dues etapes separades temporalment. Durant la primera etapa presta atenció, sobretot, a les classes del pintor espanyol Vicente Palmaroli, director del centre. D’altra part, descobreix la pintura del Renaixement, que l’impressiona i el captiva; admira els antics monuments romans per la seva bellesa i grandiositat i pinta dibuixos i retrats de tècnica academicista. Ha d’interrompre els estudis abans d’acabar el curs en caure malalt de malària. Torna a Sóller i després d’una llarga convalescència, recupera la salut. Refet, torna a Roma.

La segona estada a Roma és més breu que la primera, però segons l’opinió del pintor és més profitosa perquè hi té com a condeixebles els pintors Francisco Pradilla (1848-1921), Joaquim Sorolla (1863-1923), Marià Benlliure (1862-1947), Enric Simonet (1866-1927), Llorenç Cerdà (1862-1955), Francesc Maura (1857-1931), etc. Adquireix seguretat i soltesa en el dibuix i en la pintura. Manté posicions de respecte a les fórmules academicistes i fa treballs de certa envergadura. El 1879 aporta a la subhasta per a la recollida de fons destinats a les víctimes de les inundacions de Múrcia amb una obra que titula Al·lota tocant una guitarra. Són obres d’aquesta època el retrat de Maria Cristina d’Hasburg (1887) i una tela de grans dimensions que és adquirida per la família Aguiló de Can Cera. La tela representa la visita als monuments del Dijous Sant (“Cases santes”) i està datada el 1887.

Recuperada la salut a Sóller, marxa a Madrid per fer còpies de Velázquez i d’altres grans mestres. Serveix durant la tercera Guerra Carlina en un Regiment amb plaça a Barcelona. Acabat el conflicte, es trasllada a París amb el propòsit de conèixer els darrers avanços de la pintura i estudiar la seva evolució des de les velles concepcions d’Ingres i Meissonnier a les més modernes de Corot; Manet i Monet. Fa una estada prou llarga a París, on munta un estudi per treballar.

Deixa París per traslladar-se a Nimes (França), on viu una germana seva. Per sobreviure pinta paisatges, fa retrats i composa temes de braus, toreros i manoles. Passa, després, a Limoges, on resta fins que amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888, el crida al seu costat el solleric Joan Baptista Ensenyat, que li comana tasques de caire artístic i organitzatiu. Acabades les feines a Barcelona, torna a Sóller (1888) per establir-hi la residència permanent. Solament fa alguns viatges esporàdics per motius professionals, com la decoració d’un teatre a Eivissa.

Els primers anys del segle XX, sota la influència de Rusiñol, Mir, Bernareggi, Gelabert i altres pintors, evoluciona vers un paisatgisme pleinairista, de vegetacions esponeroses, grans espais de muntanya i celatges breus. Fa una pinzellada empastada i matèrica, dóna gran importància als efectes de llum i crea composicions d’encertats jocs de color. Basa el seu treball en un dibuix ben construït, molt treballat i força detallat. Participa activament a les tertúlies de l’apotecaria Torrens, després Serra.

El febrer de 1905, als 52 anys, es casa a la parròquia d’Establiments amb Mariana Ramis Palou, de 29 anys, futura tia del pintor Juli Ramis Palou (1910-1990). La seva filla única, Mariana, neix dos anys després (1907). El 1915 mor la seva esposa, als 39 anys d’edat. Resta vidu amb la filla de 8 anys. Aquest fet el marca profundament: torna un home taciturn, callat i preocupat gairebé obsessivament amb les atencions de la filla.

El 1920 obté el primer premi de l’Exposició Regional d’Art amb la tela Acàcies. El 1929 exposa a les Galeries Mallorquines (Palma) una selecció d’obres de diverses etapes i aconsegueix un notable èxit de públic i de crítica. L’Ajuntament de Sóller posa el seu nom a un carrer de la vila. A partir d’aleshores es veu sotmès a un procés de pèrdua progressiva de facultats a causa de l’edat. Mor a Sóller a la seva casa del carreró d’en Figa, als 83 anys.

El 1969 Galeries Costa li dedica una exposició d’homenatge. El 24 d’agost de 1977 és declarat Fill Il·lustre de Sóller. El 1993 una obra seva fa part de l’exposició de sa Llonja “100 anys, 100 pintors (1893-1993)”, organitzada pel Govern Balear i el Consell Insular de Mallorca i comissariada per Joan Oliver Fuster “Maneu”. El 2011, amb motiu del 75è aniversari de la mort del pintor, el Casal de Cultura-Museu de Sóller li dedica una exposició de record i d’homenatge entre el 19 i el 30 d’agost. Té una entrada a la GEM i a la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears. Tenen obra seva l’Ajuntament de Palma, el Consell Insular de Mallorca, el Museu d’Art Modern i Contemporani “Es Baluard” (Palma) i vàries col·leccions particulars.

Són obres seves de la primera època les composicions titulades Retrat de Trinitat Pastor (1880), Dama i flors I (1885 ca.), Dama i flors II (1885 ca.), La lliçó de música (1890 ca.), El pintor i la model. Classe de pintura (1890 ca.), Al·lota amb abrigall (1900 ca.) i altres. Són obres de la seva segona època Venedora de flors (1904 ca.), Al·lota en el jardí (1905 ca.), Autoretrat (1905 ca.), Al·lota amb dos paners (1910 ca.), Jardí de Sóller (1920 ca.), Acàcies (1921), etc. Fa retrats, sovint s’agrada d’afegir alguna figura humana als paisatges, crea composicions en les que combina figura i paisatge (Al·lota amb dos paners), tracta una temàtica centrada exclusivament en la comarca de Sóller i treballa les tècniques de l’oli sobre tela i sobre taula i carbó o tinta sobre paper.

Bibliografia (selecció)

Margalida TUR, “Pizà Ensenyat, Cristòfol”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’, t. 4, pàg. 33-39, Promomallorca ed., Palma, 1996.

Joan MORA, “Un pintor maniàtic, impressionista i romàntic”, Sa Veu, diari digital de la comarca de Sóller, 19-VIII-2011.

CATÀLEG-1993, “100 anys, 100 pintors (1893-1993)”, exposició a sa Llonja, maig-juny, Govern Balear i Consell Insular de Mallorca, Palma, 1993.

Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ, “Cristóbal Pizá”, ‘Las Baleares y sus pintores’, pàg. 62-63, L. Ripoll editor, Palma, 1981.

Ellis Jacobson (San Diego, Califòrnia, EUA, 16 de desembre de 1925 – Palma, Mallorca, 23 d’agost de 2013)

Pintor. Fill d’una família de classe mitjana, el pare porta un negoci de fabricació i muntatge de rètols lluminosos de neó. Comença la formació a l’Escola de Belles Arts de San Diego, que amplia a l’Escola d’Art la Jolla (Califòrnia). Consolida el domini de les habilitats de bon dibuixant a l’Institut d’Art Chouinard de Los Ángeles, on coneix Donald Graham, antic director de l’Escola d’Animació de Walt Disney.

Els anys 50 i 60 del segle XX viatja per Europa, assisteix a l’Académie la Grande Chaumière (París) i a l’Studio Hinna (Roma), per recalar després al Taller Artístic de Torremolinos (Màlaga). Culmina la formació a la Universitat de San Diego (Califòrnia). Al llarg dels anys esmentats, enriqueix la capacitat d’expressió barrejant influències del còmic, la publicitat, el cinema, el teatre i el disseny. En una llarga estada a Hollywood treballa de caricaturista: hi realitza més de 5.000 retrats. Fa una estada a París per estudiar els dibuixos de Miquel Àngel, Dominique Ingres, Eugène Delacroix, Camille Corot, Antoine Watteau, Hans Holbein i d’altres que conseva el Cabinet des Dessins del Museu del Louvre.

Ellis Jacobson, Sense títol, tècnica mixta/tela

El 1962, aconsellat per Fred Hocks, un dels seus mestres, fixa la residència a Mallorca amb el propòsit de dedicar-se plenament a la creació artística. Té el domicili al Terreno, després a Deià i, finalment, a Gènova (Palma). Viatja per exposar a Europa i als EUA. El 1969 participa a l’exposició col·lectiva inaugural de la Galeria Pelaires.

A Mallorca fan part del seu cercle d’amistats els pintors Jim Bird, Steve Afif, John Ulbricht, Ritch Miller i altres. Miller, amb el pas del temps, esdevé un conseller buscat i respectat per Jacobson gràcies a l’amistat que els uneix i les afinitats que comparteixen. Participa (1975-1980) en les reunions del Grup Dimecres (Jim Bird, Miquel Brunet, Rafel Amengual, Mompó, Steve Afif, Longino, Ritch Miller...), algunes de les quals es fan a casa seva. El 1993 cedeix a la Comunitat Autònoma de les Illes Balears 150 obres que constitueixen una selecció de les seves etapes estilístiques.

La seva creació artística inclou dos àmbits diferents de treball, per bé que complementaris i inseparables (Gomis-1996): l’expressionisme abstracte i la figuració humana. La pintura abstracta és enèrgica i d’una gran força cromàtica. Incorpora una poètica suggerent i alhora suggestiva. Reflecteix influències de la pintura oriental i dels trets gestuals dels surrealistes.

La figuració, focalitzada en els rostres, parla de la tragèdia humana personal i col·lectiva. En són exemple emblemàtic les obres dedicades als presoners, als poderosos, als violents, als innocents, als tirans, als savis, etc. Destaquen les sèries Drets Humans i Presoners.

Cultiva les tècniques de l’aquarel·la, el collage, el dibuix, l’oli, el pastel i les tintes acríliques. Fa exposicions individuals als EUA (San Diego, Santa Bàrbara, Los Ángeles, Columbia...), Espanya (Barcelona, Sitges, Palma, Alcúdia, Manacor i Deià), Itàlia i Suïssa.

Tenen obra seva el Govern de les Illes Balears, el Museu de Mallorca, el Museu d’Art Modern i Contemporani “Es Baluard” (Palma), el Parlament de les Illes Balears, l’Ajuntament de Palma, l’Ajuntament de Manacor, el Museu d’Art Contemporani de Mallorca (sa Pobla), l’Ajuntament d’Alpera, el Museu d’Art de Long Beach (Califòrnia), el Museu d’Art Contemporani de Villafamés (País Valencià), el Museu del Monestir de Lluc, altres col·leccions institucionals i nombroses col·leccions privades.

Té una entrada a la GEM i a la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears. Malalt d'alzheimer, mor la matinada del 23 d’agost als 87 anys d’edat.

Bibliografía (selecció)

CATÀLEG-2004, “Ellis Jacobson. Antològica”, Exposició al Casal Solleric, novembre 2004-gener 2005, Ajuntament de Palma i Caixa del Mediterrani, Palma, 2004.

Carme CASTELLS, “Ellis Jacobson. Antològica”, Catàleg-2004, pàg. 15-51.

Alexandre BALLESTER, “La pintura d’Ellis Jacobson. El present infinit”, Catàleg-2004, pàg. 53-57.

Joan Carles GOMIS, “Jacobson, Ellis”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’, t. 2, pàg. 355, Promomallorca ed., Palma, 1996.

CATÀLEG-1993, “100 anys, 100 pintors (1893-1993)”, Exposició a sa Llonja, maig-juny, pàg. 89 i 137, Palma, 1993.

GEM, 7, 157-15

Cristina ROS, "Mor Ellis Jacobson, establert a Mallorca fa 50 anys", Ara Balears, 24-VIII-2013, pàg. 35.

Mariana DÍAZ, "Fallece el pintor Ellis Jacobson", Última Hora, 24-VIII-2013, pàg. 61.

Gabriel RODAS, "Muere Ellis Jacobson", Diario de Mallorca, 24-VIII-2013, pàg. 46.