jueves, 8 de mayo de 2014

Rafel Ferreres Ciurana (València, 1914 c. – 28 de desembre de 1981)

Catedràtic d’institut de llengua i literatura i escritpor. Estudia el batxillerat a València i es doctora en filosofia i lletres a Madrid, Durant un temps és lector d’espanyol del King’s College de la Universitat de Londres i catedràtic de l’Institut Espanyol de Londres. Posteriorment imparteix classes a la Universitat de San Francisco (Califòrnia, EUA) com a professor visitant. Per oposició guanya (1953) la càtedra de literatura de l’Institut Ramon Llull de Palma, que el 1954 trasllada a l’Institut Sant Vicenç Ferrer de València, del que és director en dues etapes (1955-1960 i 1976-1981). Investiga autors valencians com Ausiàs March i Eduard Escalante. És tinent d’alcalde de l’Ajuntament de València a partir del 1964. Ocupa durant un temps la presidència de la Comissió de bilingüisme de la Comunitat Valenciana. És membre corresponent de la Real Academia de la Lengua, conseller de número de la Institució Alfons el Magnànim i acadèmic numerari de l’Acadèmia de la Cultura Valenciana. Guanya el premi València 1967 amb un treball sobre el dramaturg Escalante i el 1971 obté el premi d’investigació Cerdà Reig de la Diputació de València. Escriu, entre d’altres, les obres Moratín en Valencia, Los límites del modernismo, Verlaine y los modernistas españoles, etc. Publica col·laboracions a la Revista Valenciana de Filologia i a la premsa diària. Mor sobtadament a València als 67 anys. El 2013, amb motiu del 30è aniversari del seu traspàs, l’Ajuntament de València li dedica una exposició d’homenatge.


Bibliografía

Belén GISBERT, Rosa GREGORI i Isabel GUARDIOLA. “El profesor Rafael Ferreres, una vida dedicada a la literatura y a Valencia”, Símile, núm. 22, pàg. 8 i 9, Col·legi Oficial de Bibliotecaris i documentalistes de la Comunitat Valenciana (COBDCV), València, setembre-octubre-novembre de 2013.

Jaime MILLAS. "Falleció Rafael Ferreres, escritor y catedràtico valenciano", El País, 30-XII-1981.



domingo, 4 de mayo de 2014

Josep Alomar Bosch (Palma, 1877 – 1952)

Arquitecte i urbanista. Primer fill de Pere Alomar Femenias i de Maria Bosch Cerdà. Estudia a Palma i cursa la carrera d’arquitectura a l’Escola Superior de Madrid, on es titula (1905). És arquitecte de la Diputació Provincial de les Balears. Realitza diversos projectes urbanístics per a Eivissa i Formentera com el d’eixample del passeig Vara de Rey (sector de s’Alamera, 1915), eixample entre l’avinguda Espanya i la carretera de Sant Antoni (1930), eixample de l’avinguda d’Espanya-Necròpolis-ses Figueretes (1934), eixample de Santa Eulàlia el Riu (1930), el pla d’urbanització entre el far i el casc urbà de Sant Antoni de Portmany (1942) i el projecte de cementiri de Sant Francesc Xavier de Formentera (1937). Col·labora amb Jaume Alenyà en la direcció de les obres de la illeta dels instituts de Palma (1912-1916), segons projecte de Tomàs Gómez-Acebo Retortillo (1869-1911). Projecta i dirigeix diverses obres de restauració i reforma a Can Alomar (abans Can Thomàs del pedrís del Born), propietat del seu pare, que hereta juntament amb dues de les seves germanes, Maria i Mercè. També és l’autor del Col·legi del Carme de Gènova (1948). A Palma té despatx obert al públic al carrer de Sant Feliu, núm. 3, 1r (Can Alomar, Palma), on viu, fadrí, amb dues germanes.



Bibliografia

GEM, 1, 129

Enciclopèdi d’Eivissa i Formentera, v. 1.


Aina PASCUAL. Del gótico al neogótico: el caso de Can Thomàs des pedrís des Born (Palma), BSAL, 56, pàg. 337-362, Palma, 2000

sábado, 3 de mayo de 2014

Lluís Ferbal Campo (Alger, s. XIX - Barcelona, 1942)

Professor i arqueòleg. Fill de pare francès i de mare andalusa, guanya per oposició una càtedra de francès d’institut. Destinat a l’Institut de Palma, compgina les classes que dóna a l'institut i les que imparteix a l’Escola Normal (1916-1936). Publica el manual Lecciones de gramàtica francesa (1908), de 175 pàgines. És soci de l’Associació per la Cultura de Mallorca. Afeccionat a l’arqueologia, escava la cova prehistòrica de Son Mulet (Llucmajor) juntament amb Andreu Crespí Salom. Amb coneixements de numismàtica classifica la col·lecció de monedes que adquireix l’Ajuntament de Palma i es conserva a Bellver. Publica col·laboracions a La Nostra Terra i al Butlletí de la Societat Arqueològica Lul·liana. L’arribada de la II República propicia la seva dedicació a la política i és elegit regidor de l’Ajuntament de Palma. Arran de l’aixecament militar del 1936, és inhabilitat per a la docència, detingut, sotmès a consell de guerra i condemnat a mort (1937). El claustre de professors i el director de l’Institut Ramon Llull sol·liciten el novembre de 1937 la commutació de la pena de mort. Empresonat entre 1936 i 1939, és desterrat a Binissalem. Finalment, és autoritzar a marxar a Barcelona, on mor el 1942. La prof. Teresa Vallejo Aranyó ha investigat la biografia del personatge. Des del 2009 un carrer de Palma, de la zona de sa Taulera, duu el seu nom.


Bibliografia

Antoni MARIMON. Un catedràtic republicà, Diari de Balears, 17-IV-2013.

Josep MASSOT I MUNTANER. Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, nota 29, pàg. 143, Barcelona, 1976.

GEM, 5, 244.


Tomás Gómez-Acebo Retortillo (Madrid, 1869 - París, 1911).

Arquitecte. Fill de Ricardo Gómez-Acebo de la Torre (+ 1868) i d’Agustina Retortillo González-Nandín (1870-1937), estudia a Madrid. Cursa la carrera d’arquitectura a l’Escola Superior d’Arquitectura de Madrid, on és condeixeble de Jaume Alenyà Ginard (1869-1945). Contreu matrimoni (1897) amb Maria de los Dolores Vázquez Armero y Fernández-Lascoiti (1870-1937). Són pares d’onze fills: Tomàs (1898), Agustín (1900), Manuel, Maria (1902), Javier (1902), Dolores, José-Ricardo (1904), Manuel, Maria de los Dolores (Lola), Margarita i Maria del Pilar (1911).

Dedicat a l’exercici de l’arquitectura, és l’autor, entre altres obres, de la casa palau de Julio Castañedo, del carrer Velázquez, núm. 55, de Madrid (1905); de “La casona de los Cossío o casa de los leones” de Reinosa (1909); d’un projecte per al Casino de Madrid (1904), que no guanya el concurs en el que participa, però és molt alabat (1905) i del projecte de la illeta dels instituts de Palma, que presenta al concurs convocat pel Ministeri d’Instrucció Pública i el guanya (1905) en competència amb un projecte presentat per Francesc Roca Simó.

De manera sobtada mor a París als 41 anys. Les seves restes són inhumades al cementiri sacramental de San Isidro de Madrid.


jueves, 1 de mayo de 2014

Pere Joan Morell Rullan (Sóller, 1790 – Palma, 1867)

Advocat, polític i professor. Estudia lleis i es doctora en dret civil i canònic. Fa part del primer claustre de professors de l’Institut Balear com encarregat interí de la càtedra de legislació (1836-1837). D’ideologia lliberal moderada, és elegit diputat per Mallorca a les eleccions de 1836 i 1839. Acabada l’etapa política, torna al món de l’ensenyament com a catedràtic de filosofia (1840-1863) de l'Institut Balear. Defensor del règim de llibertats del 1833, proposa posicions d’equilibri entre les idees conservadores i les revolucionàries. És membre de la Societat Econòmica d’Amics del País.



Bibliografía

Gerardo MORA FERRAGUT i Jesús garcia Marín. El pensamiento político y económico de Pedro Juan Morell Rullán (1785-1867), Estudis Baleàrics, 29-30, pàg. 147-156, Palma, 1989.

GEM, 11, 185-186.


Josep Monlau i Sala (Barcelona, 1832 – Palma, 1908)

Naturalista i professor. Fill de Pere Felip Monlau i Roca (1808-1871), es llicencia en ciències naturals a la Universitat Complutense (1854) i es doctora l’any següent. Guanya les oposicions a càtedra d’història natural i agricultura d’institut (1855) i és destinat a l’Institut Balear (1855-1862 i 1874-1898). També és catedràtic dels instituts de Barcelona (1862-1872) i Tortosa (1873-1874). De concepcions lliberals, defensa l’evolucionisme darwinista, que coneix a fons. Escriu sobre botànica, ornitologia, mineralogia i agricultura. Són obres seves Compendio de historia natural (3 volums), Programa de un curso de historia natural, Tratado de olivicultura i altres. Publica articles a revistes especialitzades. És soci de l’Ateneu Balear. Dirigeix el butlletí de la Cambra Agrícola Balear i és president de l’entitat (1899-1908). És acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Ciències Naturals de Barcelona i cavaller de la Reial Ordre de Carles III. La biblioteca de Pere Felip Monlau, del seu germà Josep i de Josep Monlau i Sala és donada pel seu nét Ferran Moragues a la biblioteca de la Real.



Bibliografia

GEC

GEM, diverses entrades

TRIAS MERCANT. “Hisoria e ideologia del Instituto, “Las Orlas”, p. I P. Ed., Palma, 1989, pàgines inicials sense numerar.

Joan Gamundí Penya (Deià, 1790 c. – Palma, 22 d’abril de 1842)

Canonista i filòsof. De posicions lliberals progressistes, és catedràtic de la Universitat Literària de Mallorca fins que és suprimida. Entre 1836 i 1842 ocupa la càtedra de filosofia (lògica, principis de gramàtica, filosofia moral i fonaments de la religió) de l’Institut Balear. En restaurar-se la Universitat Literària de Mallorca n’és nomenat rector (1840-1842). Com a prevere, és beneficiat de la parròquia de Sant Miquel, de Palma. Doctor en dret canònic, és rector del Seminari diocesà fins que és suprimit. Dirigeix la Biblioteca Pública i la comissió per a la recollida dels llibres i antiguitats dels convents suprimits per la desamortització. Escriu l’obra Nociones elementales de ideología y lógica redactadas por los mejores autores (1837), on explica la tesi del sensisme en voga, consistent a defensar que l’experiència obtinguda a través dels sentits és la única font de coneixement. Mor als 53 anys.


Bibliografia

GEM, 6, 149.

Antoni PLANAS ROSSELLÓ. La Universidad Literaria Balear (1840-1842); un intento fallido de restauración de los estudios universitarios en Mallorca, CIAN, 14/2, pàg. 295-316, Palma, 2011.

Sebastià TRIAS MERCANT. Breve historia e ideología del Instituto, pròleg de "Las Orlas", Joan Pla García, P. i P. ed., pàg. inicials s/n., Palma, 1989.