Alícia Bernat Delteil (Bordeus, França, 1926 – Palma, Mallorca, 14 de juny de 2014)

El passat dissabte, sobtadament, ens deixà n’Alícia. Sollerica nascuda a Bordeus en el període d’entreguerres, visqué el terrabastall bèl·lic que teixí el seu caràcter de lluitadora. Malgrat les circumstàncies de l’època, que allunyaven les dones dels estudis, fins al darrer alè mantingué la passió per la cultura i el coneixement que la convertiren en una lectora empedreïda.

Casada amb el pintor Miquel Llabrés, s’endinsà amb ell en el món de l’art i junts obriren, el 1977, la Galeria Bearn, que convertiren en autèntic centre de dinamització cultural. Destacaren els muntatges antològics d’Antoni Gelabert, Anckermann i Bernareggi o l’exposició homenatge als Papeles de Son Armadams. Bearn també va ser una porta oberta a joves artistes, espai de trobada i de presentacions de llibres fins a la jubilació de n’Alícia.

Francesa de naixement, educació i conviccions, mantingué la mirada ample i oberta sobre la societat grisa de la Mallorca franquista. Exquisida en les formes, elegant en el vestir i, per què no dir-ho, coqueta, fins al mateix dissabte passat passejava amunt i avall els carrers de Palma amb l’autonomia que en ella era principi.

Vídua massa jove, es convertí amb el pal de paller i estímul de les filles, mentre treia endavant la galeria en una tasca ferma, reconeguda pels seus companys. Servà les amistats, que poc a poc se’n anaven, amb quasi diàries trobades per diferents cafeteries de Palma. A la vegada, gaudia en el seu paper de dedicada padrina i aviciava els néts amb secreta complicitat. Recta, com un fus, traginava pel mercat o col·laborava en activitats solidàries i mai no cercà excuses per dimitir d’obligacions. Tampoc no defugí d’un bon dinar, una copa de Sauternes o un gintònic carregat amb els quals teixia complicitats. Morí de sobte, sense concessions ni floritures, talment visqué, i ens deixa un buit que només els bons records podran omplir.

Ferran Aguiló Sureda

Última Hora

Obituari

Dimarts, 17 de juny de 2014.

Antoni Obrador Siquier (Búger, 12 de desembre de 1942 – Palma, 10 de juny de 2004)

Cantant, cantautor i músic. Fill d’Andreu i Catalina, té tres germans, Andreu, Pere i Maria Àngels, professora de l’IES Ramon Llull. Estudia al Col·legi de Sant Francesc, de Palma, i comença a cantar com a professional als 19 anys amb un grup d’amics amb els quals forma una banda (1961). Amb el grup Ramon 5 viatja a Alger. Després decideix fer la carrera en solitari i actua a les sales de festes més conegudes de Mallorca com Tito’s, El Chico, Tropicana, Tagomago, etc. Devers el 1964 s’estableix a Madrid, on actua en diferents locals, treballa a Ràdio Nacional amb Jesús Quintero i toca el piano a l’Hotel Hilton. Torna a Mallorca el 1972 i col·labora amb Ràdio Popular. El 1977 participa en el Festival de la Cançó de Mallorca amb el tema Ella tornà, amb el que guanya la caragola d’or. Els vespres toca al bar Brussel·les, de Palma. Posteriorment, treballa per a la Cadena Sol en diversos establiments, sobretot a l’Hotel de Mar. Casat amb la cantant Paloma i, en segones núpcies, amb Eugènia Planas, el 1986 es presenta com a candidat al Senat pel CDS. Els darrers temps, amb el piano i les seves cançons de sempre, acompanya el programa Metro 7, de l’emissora M7 televisió. Gaudeix d’una sonora veu de baix que recorda la de Frank Sinatra, a qui s’agradava d’imitar ocasionalment. Especialista en balades, mai no deixa de costat altres gèneres en voga, com el rock, el blues, etc. Mor als 61 anys. Té una entrada a la GEM. Amb motiu del desè aniversari del seu traspàs el diari Última Hora li dedica un article d’homenatge.

Bibliografía

Joan PLA, Las Orlas, pàg. 282, P i P ed., Palma, 1989.

GEM, 12, 32

Última Hora, In memoriam... Tony Obrador, ‘la Voz’ de Mallorca, 10-VI-2014, pàg. 59

Baltasar Coll Tomàs (Llucmajor, Mallorca, 22 de juny de 1930 - Palma, 8 de setembre de 2010)

Prevere, escriptor i professor.  Estudia el batxillerat i supera l’examen d’Estat (1947) amb la qualificació d’excel·lent i premi extraordinari. Es llicencia en filologia clàssica (llatí i grec) a la Universitat de Barcelona i, posteriorment, estudia al Seminari diocesà de Mallorca. Ordenat de prevere (1958), exerceix diverses tasques pastorals fins que per oposició guanya una canongia de la Seu (1973) i és nomenat prefecte de la biblioteca i director del museu capitular. Guanya (1959) les oposicions a càtedra de llatí d’institut. Fa classes a l’Institut de Llucmajor, al Guillem Sagrera i al Ramon Llull. Obté el premi Ciutat de Palma de poesia (1958). Reuneix documentació i publica diverses obres sobre la Catedral de Palma, Gaudí, els siurells, el cant de la sibil·la, Santa Catalina Thomas, temes de folclore, el cardenal Despuig, pintura gòtica, les neules, etc. Composa una proposta d’himne per a la Comunitat Autònoma de les Illes Balears. Fa diverses traduccions de textos clàssics llatins. Té una entrada a la GEM.

Miquel Massutí Alzamora (Felanitx, Mallorca, 1902 - Palma, 11 de febrer de 1950)

Biòleg i pedagog. Estudia el batxillerat a l’Institut General i Tècnic de Palma, on es titula (1918). Es llicencia en ciències naturals a la Universitat de Barcelona (1924). Tot seguit s’incorpora com a investigador al Laboratori Oceanogràfic de Palma. És president de l’Associació per la Cultura  de Mallorca (1932-1934). Militant del partit republicà federal, signa el document Resposta al missatge dels catalans. Quan es produeix l’aixecament miliar del 36, és professor interí de ciències naturals de l’Institut de Palma. Aviat és detingut i enviat a Can Mir. A més, la Comissió depuradora de docents el sanciona amb la no renovació del seu contracte de docència a l’Institut com a sanció per haver signat la resposta al missatge dels catalans. Alliberat, el 1940 és nomenat director del Laboratori Oceanogràfic de Palma (1940-1950). El 1942 es doctora a la Universitat Complutense, el 1943 és nomenat magister de la Mioricensis Schola Lullistica i el 1944 és professor ajudant de l’Institut de Biologia Aplicada del Consejo Superior de Investigaciones Científicas. El 17 de febrer del 1925 dóna a la seu de l’Associació per la Cultura de Mallorca una conferència sobre l’origen marí de la vida, que causa polèmica amb la jerarquia eclesiàstica. Participa en la fundació de la Societat d’Història Natural de les Balears. Publica Introducción al estudio del plancton marino (1950) amb col·laboració amb Ramon Margalef. Té una entrada a la GEC i una altra a la GEM. Mor a Palma als 47 anys.

Pere Capellà Roca (Algaida, Mallorca, 5 d’agost de 1907 – Montuïri, 17 de desembre de 1954)

Dramaturg, glossador i poeta. Estudia de mestre a l’Escola Normal de Palma, on es titula el 1933. El 1932 es fa soci de la Creu Roja juntament amb un grup de militants d’Esquerra Republicana de Mallorca. Després de l’aixecament militar de juliol de 1936, passa en barca a Menorca i d’allà marxa a Barcelona. Exerceix de mestre a Montcada i a Sants. S’incorpora a l’Escola Popular de Guerra, dependent de la Generalitat de Catalunya, de la que surt amb la graduació de tinent d’artilleria l’1 de juliol e 1937. Acabada la guerra,és tancat a la presó d’Alcalà d’Henares. Alliberat, torna a Mallorca i inicia les seves col·laboracions al diari Baleares amb una secció titulada Coplas de Mingo Revulgo. Escriu obres de teatre com L’amo de Son Magraner, Sa madona duu es maneig, Es marquès de Sa Rabassa, El rei Pepet, Sa Pesta i altres. Publica Cançons republicanes. Manté relacions d’amistat amb Manel Sanxis Guarner, professor d’alemany de l’Institut Joan Alcover de Palma. Mor a Montuïri en situació de llibertat vigilada als 47 anys d’edat. Té una entrada a la GEM.

Jaume de Guzmán Domingo (Palencia?, 25 de juliol de 1876 – Palma ?, 1950 c.)

Escultor, dibuixant i professor. Acabats els estudis, el 1904 és professor de l’Escola Municipal de dibuix de Palència. Per oposició guanya la càtedra de dibuix de l'Institut de Palència, de la que pren possessió el 7 de juliol de 1904. Aconsegueix el trasllat a l'institut de Palma el 6 d'abril de 1905. El 1909 es presenta a les oposicions de professor numerari de modelat i buidatge de l’Escola Superior d’Arts Industrials de Granada. El 1922 i següents és professor especial de dibuix i caligrafia de l'Escola de Comerç de Palma. Publica un manual (1929) i una col·lecció de làmines per a les classes pràctiques de dibuix lineal, geomètric i artístic, que obtenen un bon nivell d'acceptació i de prestigi. Després de més de 40 anys de docència a l'Institut de Palma, li arriba la jubilació per Ordre del Ministeri d’Educació del 26 de juliol de 1946. Resta a Mallorca, on mor pocs anys després.

Llorenç Riber i Campins (Campanet, Mallorca, 14 de setembre de 1881 – 11 d’octubre de 1958)

Poeta, prosista i traductor dels clàssics. Neix en el si d’una família modesta originària de Palma. Als 11 anys inicia els estudis a l’Escolania de Lluc i als 14 ingressa al Seminari diocesà de Mallorca. Rep l’ordenació el 1905 i tot seguit és nomenat catedràtic de retòrica, poètica i perfecció de llatí al Seminari de Mallorca. Entre el 1913 i el 1936 viu a Barcelona en contacte amb els cercles noucentistes. Desplega una gran activitat de creació en poesia i prosa i de traducció dels clàssics. El 1927 és nomenat acadèmic numerari de la Real Academia de la Lengua Española. El dia abans del cop d’estat arriba a Mallorca, on passa els anys de la guerra civil. Entre el 1936 i el 1939 és professor de religió de l’Institut Ramon Llull, de Palma. Acabada la guerra és tractat amb desconfiança i recels per part de les noves autoritats, fet que l’impulsa a marxar a Madrid el 1940, d’on no torna fins al 1956. És autor de La minyonia d’un infant orat (1935). El 1931 el tom Poesies aplega la seva obra poètica. Fa traduccions de Virgili, Horaci, Sèneca, Tàcit, Sal·lusti i altres. El 1955 rep la Creu d’Alfons X el Savi. És fill il·lustre de Campanet (1928). Té una entrada a la GEC i una altra a la GEM. Del 1928 ençà un carrer de Palma duu el seu nom, llevat d’un breu període de la II República.

Bibliografía

GEM, 14, 286-287.

Biografia de Llorenç Riber, Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, escriptors.cat.

Josep MASSOT I MUNTANER, “Llorenç Riber, home d’Església”, Lluc, setembre-octubre 1981, pàg. 15-17.