Vivim en una societat atabalada per les presses, les urgències i les precipitacions. Hi ha una enorme desproporció entre allò que es vol fer i allò que es pot fer. Els mons del treball, l’empresa, l’administració pública i les relacions interpersonals són víctimes d’aquest parany col.lectiu de ritmes trepidants i curses rapidíssimes. Tot plegat, es primen les coses urgents sobre les importants, fer coses sobre pensar-les, desfer i refer sobre afegir i millorar. Probablement, estam massa condicionats per una organització de la producció inspirada en la quantitat de les grans economies d’escala (produir moltíssimes coses iguals), esperonada per la competitivitat en l’àmbit de les aparences (el client té poca memòria i pren les decisions per impuls) i aclaparada per l’obsessió del curt termini.
La barreja actual del maquinisme del XIX, la robòtica de les darreries del XX i l’avanç increïble de la cibernètica d’ara mateix, en comptes d’introduir en la societat dosis més altes de reflexió, racionalitat, imaginació, dissensos creatius i consensos de síntesi i avanç, de fet, ha contribuït i continua contribuint a impulsar conductes, col.lectives i individuals, freturoses, atabalades, superficials i aculturals. Sembla una paradoxa, però és un fet. La fatiga del vell esclavatge de les feines de sol a sol ha estat substituïda per l’estrés i per unes formes d’oci orientades més vers l’evasió adelerada que vers l’enriquiment personal, assossegat i profund.
En un context com aquest, ens trobam amb una societat més instruïda que la de generacions anteriors, més qualificada tècnicament i posseïdora de nivells de renda molt més alts i, per tant, amb una capacitat de despesa incomparablement més elevada. Tot amb tot, entre les presses del dia a dia i l’oci de l’evasió, aquesta societat presenta un grau preocupant de desmobilització cultural. Fins i tot, en alguns sectors més o menys marginals, o no gens marginals, es detenten posicions obertament i explícitament anticulturals, que consideren que les diverses manifestacions de la cultura són esdeveniments irrellevants, frívols, ociosos i de vegades, fins i tot, dolents. Per a ells, en el millor dels casos, la cultura és un luxe, un caprici o una beneitura.
La desmobilització cultural de la societat, des del molts punts de vista, constitueix una de les mancances més greus del nostre temps. Hi ha necessitats col.lectives de la major importància com ara les relacionades amb l’atenció de la pobresa, la marginació, les malalties cròniques, la vellesa, la infància, les drogodependències i les discapacitats físiques i psíquiques. Però també hi ha, en el mateix nivell d’importància, si més no, necessitats col.lectives de promoció i difusió de la cultura.
Una societat és culta quan els individus que la integren disposen d’un nivell alt de desenvolupament i ús de les capacitats pròpies de l’ésser humà. Dit altrament, una persona és culta quan sap pensar i pensa lliurement, sap reflexionar i reflexiona sovint, sap dissentir i dissenteix quan cal, sap aprendre i gaudeix aprenent, sap ser tolerant i ho és magnànimament, sap ser respectuosa i ho és sense excepcions, sap ser solidària i ho és generosament, sap administrar el present i ho fa pensant en el futur, sap usar la llibertat i fa d’ella el bé més preuat, etc.
La cultura no és una acumulació de coneixements d’utilitat escadussera, sinó una acumulació d’habilitats humanes que cal usar sempre. L’ús d’aquestes habilitats genera, derivadament, acumulació de coneixements (cultura del saber), enriquiment de les capacitats de gaudi (cultura del gaudi) i humanització de les relacions interpersonals (cultura dels valors). Des d’aquest punt de vista, la mobilització cultural de la societat (les persones, les empreses, les organitzacions socials, les administracions públiques, etc.) constitueix una necessitat de primer nivell i de la màxima transcendència, perquè d’ella depèn la cohesió de la societat i l’articulació dels grups que la componen, l’eficiència econòmica, el benestar general, el progrés social i la qualitat de vida, individual i col.lectiva. És impossible exagerar el poder i la influència de la cultura sobre les persones i sobre el medi social.
Quan es parla de cultura no es parla de coses destinades a grups reduïts de persones selectes, sinó de coses destinades a tot el col.lectiu social. La cultura elitista no és cultura, és a tot estirar esnobisme fatu. La promoció de la cultura no és la gestió d’un objecte de luxe per a pocs privilegiats, savis o presumits, sinó, ben al contrari, una conducta orientada a l’atenció de necessitats públiques. Difondre cultura és una tasca transcendent i necessària per tal d’elevar els nivells de benestar i qualitat de vida del cos social, aspiració màxima de tota societat. El confort genera molta menys qualitat de vida que les conductes solidàries, tolerants, respectuoses i lliures d’una societat activa i culta.
Solament una societat capaç de gaudir, i que de fet gaudesqui molt i bé, de la pintura, la música, el teatre, l’escultura, la literatura, la poesia, el cinema, etc., és una societat capaç de desenvolupar els valors bàsics de la convivència humana (tolerància, respecte, llibertat i solidaritat). Les persones autoritàries no han consentit mai la llibertat dels creadors i no han entès mai la utilitat del dissens, el valor de la diferència, la força del lliurepensament, l’eficàcia de la solidaritat, el sentit de la tolerància. Les societats autoritàries, intolerants i despòtiques han estat sempre societats ofegades per nivells esfereïdors d’incultura, que més a la curta que a la llarga han provocat la seva destrucció.
La promoció de la cultura, una de les tasques col.lectives més peremptòries del nostre temps, no ha de consistir tant a fer moltes coses, com a fer-les bé i deixar fer-les. Dit d’una altra manera, la promoció de la cultura s’ha d’orientar bàsicament a impulsar, prestigiar i estendre la afició pel gaudi estètic, l’afició per l’ús de les habilitats humanes i l’afició per la transmissió del gust per les manifestacions de la cultura. Res no hi ha tan contagiós i encomanadís com la cultura. Impulsar l’afició per la cultura demana dimitir de protagonismes improcedents, deixar de banda tota temptació de manipulació (cultura i manipulació són incompatibles), optar per l’universalisme/pluralisme de contenguts i destinataris i acceptar, sense reserves, el sentit de servei social de la promoció cultural.
lunes, 18 de enero de 2010
viernes, 15 de enero de 2010
Festa dels voluntaris (2009)
Digníssimes autoritats,
voluntàries i voluntaris
Amb motiu de la festa d’avui, organitzada per vosaltres, feta per vosaltres i protagonitzada per vosaltres, vull primer de tot donar-vos les gràcies per la feina que heu fet perquè avui tot sortís bé.
Tots vosaltres us heu fet creditors, a més, de l’agraïment per la vostra col•laboració al llarg del darrer any en les tasques de voluntariat en benefici de persones en situació de necessitat o de risc. Sense el vostre concurs no hagués estat possible fer tantes i tantes coses com les que Creu Roja ha fet enguany i ha fet bé. Gràcies pel vostre entusiasme i constància, perquè si ajudar un dia té molt de mèrit, ajudar tots els dies de l’any es una proesa, que implica tenir un esperit generós i gran. Gràcies pel vostre sentit de l’ordre, l’organització i la disciplina. Treballar en grup no és ni lleuger ni còmode: demana un esforç gran, però es la premissa necessària per ser eficaços. Gràcies pel vostre sentit de sacrifici i de lliurament al servei de les persones vulnerables, per raons de solidaritat humana. Gràcies pel vostre esperit pluralista, obert, deslliurat de prejudicis, tolerant i comprensiu. Heu estat un exemple de solidaritat cívica i de dinamització i millora social.
Gràcies als 15.000 socis i sòcies de Balears, que amb la seva contribució han fet possible, i fan possible cada dia, la independència de l’entitat i la suficiència dels seus recursos.
Gràcies de manera molt especial als voluntaris de Creu Roja Joventut, que amb el vostre treball ens donau exemple de rigor, maduresa i seriositat a tots.
Gràcies al departament de Medi Ambient, avui tan actiu, pels esforços que heu fet tot al llarg de l’any i els resultats que heu aconseguit en tan poc temps.
Gràcies perquè les mereixeu amb escreix.
Això de banda, avui em toca fer-vos una petició.
En aquests moments de crisi econòmica, aquí, a les illes, hi ha molta gent que ho passa malament, els problemes familiars i personals són més grans i més mals de dur que abans, la cobertura de les necessitats essencials es fa més difícil que mai, el nombre de persones desemparades augmenta dia a dia.
Passa que la crisi no és una cosa que afecta els bancs, els comerços, la indústria, la construcció... És, sobretot, un fenomen de llarga durada (dura des de fa dos anys), que afecta persones. Sobretot afecta persones sense veu, sense visibilitat, febles, vulnerables... Per a aquestes persones vos deman avui un esforç addicional, una espurna més de generositat, un punt més d’entrega. Vos ho deman perquè ens cal alleugerir les càrregues de la crisi en els àmbits més marginals de la societat de les illes i per a això hi ha com a instrument d’acció els programes de Creu Roja.
Feta la petició, ja he acabat. Em resten només unes paraules finals.
Vull donar l’enhorabona a tots els premiats i als finalistes amb tants de mèrits com els que heu demostrat. L’enhorabona a tots els que heu rebut un diploma de reconeixement de mèrits.
L’enhorabona a ALAS per la seva constància i la seva perseverància en una feina tan necessària com poc valorada en general. Sapigueu que comptau amb la nostra admiració i tota la nostra simpatia.
L’enhorabona, naturalment, als que heu rebut medalles de reconeixement i a tots els que mereixent-les no les heu rebut encara.
Una paraula d’agraïment especial a Sa Nostra i a la Fundació Sa Nostra, que cada any ens donen suport amb la cessió d’aquest espai i amb tantes i tantes coses.
Una darrera paraula d’agraïment adreçada a tots els presents, com a representants de tots els voluntaris i socis de Creu Roja a les Illes Balears actuals i com a representants de tots el que han fet part de Creu Roja en els darrers 135 anys, des d’aquell llunyà 26 de gener de 1874 en el qual Creu Roja es va fer present a les Balears.
Gràcies per la vostra atenció.
Can Domenge, 31-V-2009
voluntàries i voluntaris
Amb motiu de la festa d’avui, organitzada per vosaltres, feta per vosaltres i protagonitzada per vosaltres, vull primer de tot donar-vos les gràcies per la feina que heu fet perquè avui tot sortís bé.
Tots vosaltres us heu fet creditors, a més, de l’agraïment per la vostra col•laboració al llarg del darrer any en les tasques de voluntariat en benefici de persones en situació de necessitat o de risc. Sense el vostre concurs no hagués estat possible fer tantes i tantes coses com les que Creu Roja ha fet enguany i ha fet bé. Gràcies pel vostre entusiasme i constància, perquè si ajudar un dia té molt de mèrit, ajudar tots els dies de l’any es una proesa, que implica tenir un esperit generós i gran. Gràcies pel vostre sentit de l’ordre, l’organització i la disciplina. Treballar en grup no és ni lleuger ni còmode: demana un esforç gran, però es la premissa necessària per ser eficaços. Gràcies pel vostre sentit de sacrifici i de lliurament al servei de les persones vulnerables, per raons de solidaritat humana. Gràcies pel vostre esperit pluralista, obert, deslliurat de prejudicis, tolerant i comprensiu. Heu estat un exemple de solidaritat cívica i de dinamització i millora social.
Gràcies als 15.000 socis i sòcies de Balears, que amb la seva contribució han fet possible, i fan possible cada dia, la independència de l’entitat i la suficiència dels seus recursos.
Gràcies de manera molt especial als voluntaris de Creu Roja Joventut, que amb el vostre treball ens donau exemple de rigor, maduresa i seriositat a tots.
Gràcies al departament de Medi Ambient, avui tan actiu, pels esforços que heu fet tot al llarg de l’any i els resultats que heu aconseguit en tan poc temps.
Gràcies perquè les mereixeu amb escreix.
Això de banda, avui em toca fer-vos una petició.
En aquests moments de crisi econòmica, aquí, a les illes, hi ha molta gent que ho passa malament, els problemes familiars i personals són més grans i més mals de dur que abans, la cobertura de les necessitats essencials es fa més difícil que mai, el nombre de persones desemparades augmenta dia a dia.
Passa que la crisi no és una cosa que afecta els bancs, els comerços, la indústria, la construcció... És, sobretot, un fenomen de llarga durada (dura des de fa dos anys), que afecta persones. Sobretot afecta persones sense veu, sense visibilitat, febles, vulnerables... Per a aquestes persones vos deman avui un esforç addicional, una espurna més de generositat, un punt més d’entrega. Vos ho deman perquè ens cal alleugerir les càrregues de la crisi en els àmbits més marginals de la societat de les illes i per a això hi ha com a instrument d’acció els programes de Creu Roja.
Feta la petició, ja he acabat. Em resten només unes paraules finals.
Vull donar l’enhorabona a tots els premiats i als finalistes amb tants de mèrits com els que heu demostrat. L’enhorabona a tots els que heu rebut un diploma de reconeixement de mèrits.
L’enhorabona a ALAS per la seva constància i la seva perseverància en una feina tan necessària com poc valorada en general. Sapigueu que comptau amb la nostra admiració i tota la nostra simpatia.
L’enhorabona, naturalment, als que heu rebut medalles de reconeixement i a tots els que mereixent-les no les heu rebut encara.
Una paraula d’agraïment especial a Sa Nostra i a la Fundació Sa Nostra, que cada any ens donen suport amb la cessió d’aquest espai i amb tantes i tantes coses.
Una darrera paraula d’agraïment adreçada a tots els presents, com a representants de tots els voluntaris i socis de Creu Roja a les Illes Balears actuals i com a representants de tots el que han fet part de Creu Roja en els darrers 135 anys, des d’aquell llunyà 26 de gener de 1874 en el qual Creu Roja es va fer present a les Balears.
Gràcies per la vostra atenció.
Can Domenge, 31-V-2009
Art i cinema (2000)
El cinema neix com un joc d’artificis i un espectacle de fira. Amb poques dècades, però, esdevé un nou i poderós mitjà d’expressió artística.
El cinema mut de Porter, Chaplin, Keaton, Murnau, Ozu, Dreyer, Stroheim, Sjöström, Pabst, etc., aporta obres que combinen magistralment la utilització artesana dels recursos amb la construcció d’expressions artístiques de gran nivell. En són exemples destacat “El cuirassat Potemkin” d’Eisenstein, “La mare” de Pudovkin, “El darrer home” de Murnau, “El gabinet del Dr. Caligari” de Wiene, “El naixement d’una nació” i “Intolerància” de Griffit, “Cabiria de Pastrone”, etc.
El cinema d’autor del període daurat dels anys 1939-59 va generar una rica producció que va ocupar tots els gèneres y en tots va donar resultats notables. Aquesta va ser la millor època perquè els directors construïssin pel·lícules amarades d’expressions individuals i de processos creatius personals. Els resultats varen ser senzills, planers, càlids, commovedors i, alhora, profunds. Ford, Lubitsch, Orson Welles, Howard Hawks, Wilder, Wyler, Hitchcock, Huston, Renoir, Buñuel, Kurosawa, Bergman, Sternberg, De Sica, Rossellini, Tod Browning i d’altres, ens varen deixar un cinema que encara avui conserva una poderosa capacitat de suggestió i commoció espiritual. Pel·lícules com “Casablanca”, “Ciutadà Kane”, “Fort Apatxe”, “El tercer home”, “La reina d’Àfrica”, “El somni etern”, “Els millors anys de la nostra vida”, “Retorn al passat”, “La llei del silenci”, “El crepuscle del Déus” (“Sunset Boulevard”), etc., són exemples eloqüents d’històries que fan que un se senti interrogat, qüestionat, seduït, transformat, elevat, estimulat.
A partir de 1950 la difusió creixent de la televisió domèstica va reduir notablement el nombre d’espectadors de cinema, que als EUA s’havia situat, en els darrers anys quaranta, en una xifra setmanal equivalent als dos terços de la població. D’altra part, les seqüeles del macartisme i l’ampliació a l’àmbit del cinema nord-americà de les lleis antimonopoli varen afeblir les empreses productores. En el marc d’aquestes circumstàncies es va produir una reacció que va donar lloc a una manera diferent de fer cinema. Va aparèixer una nova generació de directors com ara Polanski, Allen, Coppola, Spielberg, Fellini, Godard, Truffaut, Fassbinder, Herzog, Lucas, Saura, Erice.
Una part de les produccions es varen basar en l’ús i, soviet, en l’abús d’efectes visuals i sonors que tendeixen a saturar els sentits i per això dificulten o impedeixen les emocions estètiques. Amb tot, no es varen deixar de fer obres equilibrades i ben construïdes, d’interès artístic notable. La combinació del antics i dels nous recursos expressius va permetre la realització d’obres excel·lents, capaces de fer estimar la via; de glossar les causes que fan desitjar, voler, cercar, treballar; de representar el drama humà i d’emocionar; de colpir la imaginació de l’espectador i mobilitzar la fantasia. Són d’aquesta època pel·lícules tan importants com "El padrino", "Mort a Venècia", "Dersu Uzala", "Ran", "Sense perdó", "El verdugo", "Manhattan", "L’amic americà", "La guerra de les galàxies",
D’altra part, el cinema va sortir de les antigues sales i es enviar el temps d’oci que es frueix de casa estant. A través de la televisió, de les cintes de vídeo i dels DVD (disc digital versàtil), el cinema s’ha fet un recurs fàcil, a l’abast gairebé immediat de tothom, deslliurat dels ritus sacralitzadors de les sales de projecció. Aquestes han perdut l’antic monopoli de l’exhibició, però mantenen el seu lloc, el seu paper i les seves funcions específiques.
A parer nostre, la diferència entre una pel•lícula bona i una que no ho és se situa en el llindar que separa l’espectacle que arriba a l’esperit i, per això, mou el pensament, impulsa la crítica, transmet batecs de vida, captiva l’ànim, suggereix preguntes i enriqueix el món interior de l’espectador. Bon cinema és aquell que mobilitza actituds cultes. D’altra part, són obres d’art les ones pel·lícules que tenen la capacitat de fer que l’espectador pugui sentir l’emoció de l’experiència estètica, que en aquest cas inclou referents plàstics, dramàtics, literaris, arquitectònics, fotogràfics, musicals.
El cinema mut, el cinema d’autor i el cinema contemporani contenen obres bones, obres dolentes i, també, obres d’art. A parer nostre, la qualitat no és exclusiva de cap etapa, de cap gènere, de cap estil. No és del tot cert que el cinema actual és menys interessant que els dels anys cinquanta.
Tot amb tot, per gaudir d’una sessió de bon cinema, que ens deixin triar el nom del director, del guionista i dels actors; que ens deixin sols o acompanyats en una sala gran, obscura, de pantalla gran, de so fort, on un se sent aïllat, embolcallat i aclaparat; que facin anar un projector de 35 mm amb l’arcaic renou d’arrossegament de la creu de Malta; que ens permetin veure la pel·lícula més d’una vegada; que després de veure-la puguem comentar-la i discutir-la; que ens deixin triar una pel·lícula d'aquelles que millor han combinat jocs de suggerències i silencis, i si pot ser, que ens posin una pel·lícula que, sobretot, faci anar la imaginació i la fantasia.
“Blade Runner”, “Sota el bosc lacti”, “Centaures del desert”, “Rashomon”, “Ciutadà Kane” i “El gabinet del Dr. Caligari”, podrien constituir una bona proposta per començar a constatar i experimentar, sense presses, amb temps i assossec, que el cinema és art.
Diari de Balears, Balears Cultural, núm. 186, 8-X-2000, plana I.
El cinema mut de Porter, Chaplin, Keaton, Murnau, Ozu, Dreyer, Stroheim, Sjöström, Pabst, etc., aporta obres que combinen magistralment la utilització artesana dels recursos amb la construcció d’expressions artístiques de gran nivell. En són exemples destacat “El cuirassat Potemkin” d’Eisenstein, “La mare” de Pudovkin, “El darrer home” de Murnau, “El gabinet del Dr. Caligari” de Wiene, “El naixement d’una nació” i “Intolerància” de Griffit, “Cabiria de Pastrone”, etc.
El cinema d’autor del període daurat dels anys 1939-59 va generar una rica producció que va ocupar tots els gèneres y en tots va donar resultats notables. Aquesta va ser la millor època perquè els directors construïssin pel·lícules amarades d’expressions individuals i de processos creatius personals. Els resultats varen ser senzills, planers, càlids, commovedors i, alhora, profunds. Ford, Lubitsch, Orson Welles, Howard Hawks, Wilder, Wyler, Hitchcock, Huston, Renoir, Buñuel, Kurosawa, Bergman, Sternberg, De Sica, Rossellini, Tod Browning i d’altres, ens varen deixar un cinema que encara avui conserva una poderosa capacitat de suggestió i commoció espiritual. Pel·lícules com “Casablanca”, “Ciutadà Kane”, “Fort Apatxe”, “El tercer home”, “La reina d’Àfrica”, “El somni etern”, “Els millors anys de la nostra vida”, “Retorn al passat”, “La llei del silenci”, “El crepuscle del Déus” (“Sunset Boulevard”), etc., són exemples eloqüents d’històries que fan que un se senti interrogat, qüestionat, seduït, transformat, elevat, estimulat.
A partir de 1950 la difusió creixent de la televisió domèstica va reduir notablement el nombre d’espectadors de cinema, que als EUA s’havia situat, en els darrers anys quaranta, en una xifra setmanal equivalent als dos terços de la població. D’altra part, les seqüeles del macartisme i l’ampliació a l’àmbit del cinema nord-americà de les lleis antimonopoli varen afeblir les empreses productores. En el marc d’aquestes circumstàncies es va produir una reacció que va donar lloc a una manera diferent de fer cinema. Va aparèixer una nova generació de directors com ara Polanski, Allen, Coppola, Spielberg, Fellini, Godard, Truffaut, Fassbinder, Herzog, Lucas, Saura, Erice.
Una part de les produccions es varen basar en l’ús i, soviet, en l’abús d’efectes visuals i sonors que tendeixen a saturar els sentits i per això dificulten o impedeixen les emocions estètiques. Amb tot, no es varen deixar de fer obres equilibrades i ben construïdes, d’interès artístic notable. La combinació del antics i dels nous recursos expressius va permetre la realització d’obres excel·lents, capaces de fer estimar la via; de glossar les causes que fan desitjar, voler, cercar, treballar; de representar el drama humà i d’emocionar; de colpir la imaginació de l’espectador i mobilitzar la fantasia. Són d’aquesta època pel·lícules tan importants com "El padrino", "Mort a Venècia", "Dersu Uzala", "Ran", "Sense perdó", "El verdugo", "Manhattan", "L’amic americà", "La guerra de les galàxies",
D’altra part, el cinema va sortir de les antigues sales i es enviar el temps d’oci que es frueix de casa estant. A través de la televisió, de les cintes de vídeo i dels DVD (disc digital versàtil), el cinema s’ha fet un recurs fàcil, a l’abast gairebé immediat de tothom, deslliurat dels ritus sacralitzadors de les sales de projecció. Aquestes han perdut l’antic monopoli de l’exhibició, però mantenen el seu lloc, el seu paper i les seves funcions específiques.
A parer nostre, la diferència entre una pel•lícula bona i una que no ho és se situa en el llindar que separa l’espectacle que arriba a l’esperit i, per això, mou el pensament, impulsa la crítica, transmet batecs de vida, captiva l’ànim, suggereix preguntes i enriqueix el món interior de l’espectador. Bon cinema és aquell que mobilitza actituds cultes. D’altra part, són obres d’art les ones pel·lícules que tenen la capacitat de fer que l’espectador pugui sentir l’emoció de l’experiència estètica, que en aquest cas inclou referents plàstics, dramàtics, literaris, arquitectònics, fotogràfics, musicals.
El cinema mut, el cinema d’autor i el cinema contemporani contenen obres bones, obres dolentes i, també, obres d’art. A parer nostre, la qualitat no és exclusiva de cap etapa, de cap gènere, de cap estil. No és del tot cert que el cinema actual és menys interessant que els dels anys cinquanta.
Tot amb tot, per gaudir d’una sessió de bon cinema, que ens deixin triar el nom del director, del guionista i dels actors; que ens deixin sols o acompanyats en una sala gran, obscura, de pantalla gran, de so fort, on un se sent aïllat, embolcallat i aclaparat; que facin anar un projector de 35 mm amb l’arcaic renou d’arrossegament de la creu de Malta; que ens permetin veure la pel·lícula més d’una vegada; que després de veure-la puguem comentar-la i discutir-la; que ens deixin triar una pel·lícula d'aquelles que millor han combinat jocs de suggerències i silencis, i si pot ser, que ens posin una pel·lícula que, sobretot, faci anar la imaginació i la fantasia.
“Blade Runner”, “Sota el bosc lacti”, “Centaures del desert”, “Rashomon”, “Ciutadà Kane” i “El gabinet del Dr. Caligari”, podrien constituir una bona proposta per començar a constatar i experimentar, sense presses, amb temps i assossec, que el cinema és art.
Diari de Balears, Balears Cultural, núm. 186, 8-X-2000, plana I.
Art i contemporaneïtat (1998)
Vivim en un món complicat, sotmès a un procés de canvi intens, que genera inseguretats, estrès, temors i, sobretot, una esfereïdora sensació de desbordament de les aptituds amb les quals els éssers humans estan dotats per afrontar les dificultats de la vida.
Sovint pensam que ens manca capacitat per entendre el món en el qual vivim, per situar-nos-hi adequadament, per ser eficaços i obtenir-ne els resultats que necessitam personalment i col.lectiva. Massa vegades sembla impossible reeixir de viure de manera plaent. Les coses es transformen tan ràpidament, que ens aclapara la percepció que els nostres coneixements professionals i els nostres hàbits personals corren riscos de restar endarrerits i esdevenir obsolets. La informació sobre el que passa al món és tan abundant, tan diversa, tan difícil de relacionar i seleccionar, que molts es lliuren a la ignorància o la indiferència.
Mai com avui, els éssers humans no havien tingut una necessitat tan manifesta de disposar d’espais interiors amplis, equilibrats i oberts al diàleg, la informació i les emocions plaents. Mai no s’havia vist amb tanta evidència que la persona humana necessita aprendre a ser humana i a comportar-se humanament, a enriquir-se i créixer interiorment, a rebutjar la temptació permanent de restar ancorada en el món de les idees fixes, a valorar la recerca més que els coneixements i a enaltir el plaer i el gaudi estètic, perquè són font de la vida i ferment de la creativitat.
L’art contemporani respon a les característiques del món d’avui, n’és el resultat i, alhora, el testimoni més significatiu. Fora de l’art dels nostres dies trobarem pocs fenòmens que reflecteixin millor la diversitat, la complexitat, la combinació d’ordre i caos, les angoixes i les ambicions del nostre temps. No és bo d’entendre el món actual sense haver entès abans l’art actual; es fa gairebé impossible discernir entre la informació significativa i la intranscendent sense haver après a mirar, escoltar i fruir l’art, sobretot l’art contemporani; no es pot gaudir del món d’avui sense saber gaudir de la pintura d’avui, la música d’avui, etc. Tampoc no es pot entendre i apreciar l’art gòtic o renaixentista, barroc, romàntic o modernista, si no s’ha entès primer l’art del temps que vivim. La contemporaneïtat de l’art antic, no la pot admirar qui no veu la de l’art d’avui.
La convivència assossegada, reiterada i quotidiana amb l’art contemporani, ensenya a mirar, escoltar, llegir, sentir i pensar. Mirar és contemplar amb voluntat de veure. Llegir és mirar, escoltar, parlar i descobrir. Oir música és acceptar que el món de les sensacions és superior al dels coneixements. Veure teatre és obrir-se a la reflexió, la introspecció, l’anàlisi crítica de les coses i al pensament.
No hi ha una metodologia única que servesqui de guia per mirar un quadre, escoltar música o llegir. Mirant, escoltant i llegint s’aprèn que mirar, escoltar i llegir són processos d’interrogació i de diàleg amb l’obra i amb un mateix. Mirar, escoltar i llegir, és contemplar, assaborir i fruir; és aprendre a pensar i sentir. L’art contemporani transforma el fet de mirar, escoltar i llegir en un procés de recerca de coneixements i emocions, utilíssim per veure el món d’avui amb lucidesa.
La contemplació de l’art és una porta oberta a la incertesa. Contemplar és usar el desordre com a mitjà de relació amb l’obra d’art, que no pot ser copsada i viscuda d’una manera lineal, predeterminada i objectiva. Per això, contemplar és enfrontar-se amb coses imprevisibles i insospitades. Quan un mira amb ulls oberts i lliures no sap el que trobarà: emprèn una aventura. Contemplar és voler conèixer el món, acceptar el risc de la sorpresa i assumir que el coneixement i el plaer no es donen associats a les seguretats i les certeses. En aquest sentit, podem dir que la pintura antiga inclou un element essencial: la història que conta. Addicionalment inclou, si hi ha elements per produir-la, l’emoció estètica. L’espectador d’aquesta pintura fa el seu camí amb l’ajut d’una història, gairebé sempre grandiloqüent i transcendent. La pintura contemporània, en canvi, vol prescindir de tot el que no té relació directa amb els sentiments i l’emoció estètica i, consegüentment, relega la història (senzilla, quotidiana, incompleta, etc.) a un paper, sempre prescindible, d’ordre instrumental. Els espectadors han de mirar la pintura actual directament, sense ajuts i arriscadament.
La font més rica de plaer és l’experiència de mirar i vagar per la pintura; de llegir i rellegir embriagant-se de paraules; d’escoltar música amb els silencis que guarden el secret de l’emoció. L’experiència estètica és un estímul poderós i indispensable per adquirir una comprensió intel.ligent del món, per trobar forces gairebé inexhauribles de resistència i per assentar sobre fonaments sòlids el goig de viure i l’ambició de crear.
L’art contemporani és complex, divers, entrunyellat, distant i, sovint, hermètic, com el món del qual feim part. Viure l’art del nostre temps permet trobar sentit a la complexitat de les coses, veure la riquesa que es dóna associada a la diversitat, experimentar que al darrere de les dificultats de comprensió hi ha un món vastíssim de sensacions estimulants i constatar que els fets aparentment més hermètics són els que, al capdavall, susciten majors oportunitats de diàleg amb els altres i amb un mateix.
L’experiència estètica feta hàbit de vida és el mitjà més segur i més fiable per destriar el bo del dolent, les coses extraordinàries de les mediocres, allò que esbalaeix d’allò que estimula a pensar i sentir, allò que enlluerna d’allò que genera plaer. La vivència de l’art contemporani ofereix un devessall d’oportunitats per aprendre a discernir, avaluar, seleccionar i triar.
Una vida amarada d’emocions estètiques no és el resultat d’un cop de sort ni l’atribut gratuït d’uns privilegiats, sinó el fruit d’una lluita i d’una conquesta. És el fruit del treball d’aquells que s’atorguen el do de viure l’art, de conviure amb ell, d’assaborir-lo amb parsimònia i perseverància, de cercar el seu sentit i de fruir les emocions que suscita. És, sobretot, el fruit que troba qui no es conforma amb les coses fàcils, senzilles i clares que fan part d’un món que, vulguem o no, ja no és el d’avui.
Es fa difícil d’entendre que professionals, executius i líders socials puguin fer la seva feina, amb solvència, sense una elevada apreciació i una profunda aprehensió de l’art contemporani. No sembla acceptable que els plans de formació de la joventut no tinguin un apartat amplíssim dedicat a l’experiència estètica contemporània. No s’entén, i no és raonable, que algunes mancances d’art i de contemporaneïtat assoleixin de fer, amb poques resistències, que el món d’avui sembli massa complex, atordidor i inabastable.
Diari de Balears, Balears Cultural, núm. 89, diumenge, 20 de setembre de 1998, planes I i VIII.
Sovint pensam que ens manca capacitat per entendre el món en el qual vivim, per situar-nos-hi adequadament, per ser eficaços i obtenir-ne els resultats que necessitam personalment i col.lectiva. Massa vegades sembla impossible reeixir de viure de manera plaent. Les coses es transformen tan ràpidament, que ens aclapara la percepció que els nostres coneixements professionals i els nostres hàbits personals corren riscos de restar endarrerits i esdevenir obsolets. La informació sobre el que passa al món és tan abundant, tan diversa, tan difícil de relacionar i seleccionar, que molts es lliuren a la ignorància o la indiferència.
Mai com avui, els éssers humans no havien tingut una necessitat tan manifesta de disposar d’espais interiors amplis, equilibrats i oberts al diàleg, la informació i les emocions plaents. Mai no s’havia vist amb tanta evidència que la persona humana necessita aprendre a ser humana i a comportar-se humanament, a enriquir-se i créixer interiorment, a rebutjar la temptació permanent de restar ancorada en el món de les idees fixes, a valorar la recerca més que els coneixements i a enaltir el plaer i el gaudi estètic, perquè són font de la vida i ferment de la creativitat.
L’art contemporani respon a les característiques del món d’avui, n’és el resultat i, alhora, el testimoni més significatiu. Fora de l’art dels nostres dies trobarem pocs fenòmens que reflecteixin millor la diversitat, la complexitat, la combinació d’ordre i caos, les angoixes i les ambicions del nostre temps. No és bo d’entendre el món actual sense haver entès abans l’art actual; es fa gairebé impossible discernir entre la informació significativa i la intranscendent sense haver après a mirar, escoltar i fruir l’art, sobretot l’art contemporani; no es pot gaudir del món d’avui sense saber gaudir de la pintura d’avui, la música d’avui, etc. Tampoc no es pot entendre i apreciar l’art gòtic o renaixentista, barroc, romàntic o modernista, si no s’ha entès primer l’art del temps que vivim. La contemporaneïtat de l’art antic, no la pot admirar qui no veu la de l’art d’avui.
La convivència assossegada, reiterada i quotidiana amb l’art contemporani, ensenya a mirar, escoltar, llegir, sentir i pensar. Mirar és contemplar amb voluntat de veure. Llegir és mirar, escoltar, parlar i descobrir. Oir música és acceptar que el món de les sensacions és superior al dels coneixements. Veure teatre és obrir-se a la reflexió, la introspecció, l’anàlisi crítica de les coses i al pensament.
No hi ha una metodologia única que servesqui de guia per mirar un quadre, escoltar música o llegir. Mirant, escoltant i llegint s’aprèn que mirar, escoltar i llegir són processos d’interrogació i de diàleg amb l’obra i amb un mateix. Mirar, escoltar i llegir, és contemplar, assaborir i fruir; és aprendre a pensar i sentir. L’art contemporani transforma el fet de mirar, escoltar i llegir en un procés de recerca de coneixements i emocions, utilíssim per veure el món d’avui amb lucidesa.
La contemplació de l’art és una porta oberta a la incertesa. Contemplar és usar el desordre com a mitjà de relació amb l’obra d’art, que no pot ser copsada i viscuda d’una manera lineal, predeterminada i objectiva. Per això, contemplar és enfrontar-se amb coses imprevisibles i insospitades. Quan un mira amb ulls oberts i lliures no sap el que trobarà: emprèn una aventura. Contemplar és voler conèixer el món, acceptar el risc de la sorpresa i assumir que el coneixement i el plaer no es donen associats a les seguretats i les certeses. En aquest sentit, podem dir que la pintura antiga inclou un element essencial: la història que conta. Addicionalment inclou, si hi ha elements per produir-la, l’emoció estètica. L’espectador d’aquesta pintura fa el seu camí amb l’ajut d’una història, gairebé sempre grandiloqüent i transcendent. La pintura contemporània, en canvi, vol prescindir de tot el que no té relació directa amb els sentiments i l’emoció estètica i, consegüentment, relega la història (senzilla, quotidiana, incompleta, etc.) a un paper, sempre prescindible, d’ordre instrumental. Els espectadors han de mirar la pintura actual directament, sense ajuts i arriscadament.
La font més rica de plaer és l’experiència de mirar i vagar per la pintura; de llegir i rellegir embriagant-se de paraules; d’escoltar música amb els silencis que guarden el secret de l’emoció. L’experiència estètica és un estímul poderós i indispensable per adquirir una comprensió intel.ligent del món, per trobar forces gairebé inexhauribles de resistència i per assentar sobre fonaments sòlids el goig de viure i l’ambició de crear.
L’art contemporani és complex, divers, entrunyellat, distant i, sovint, hermètic, com el món del qual feim part. Viure l’art del nostre temps permet trobar sentit a la complexitat de les coses, veure la riquesa que es dóna associada a la diversitat, experimentar que al darrere de les dificultats de comprensió hi ha un món vastíssim de sensacions estimulants i constatar que els fets aparentment més hermètics són els que, al capdavall, susciten majors oportunitats de diàleg amb els altres i amb un mateix.
L’experiència estètica feta hàbit de vida és el mitjà més segur i més fiable per destriar el bo del dolent, les coses extraordinàries de les mediocres, allò que esbalaeix d’allò que estimula a pensar i sentir, allò que enlluerna d’allò que genera plaer. La vivència de l’art contemporani ofereix un devessall d’oportunitats per aprendre a discernir, avaluar, seleccionar i triar.
Una vida amarada d’emocions estètiques no és el resultat d’un cop de sort ni l’atribut gratuït d’uns privilegiats, sinó el fruit d’una lluita i d’una conquesta. És el fruit del treball d’aquells que s’atorguen el do de viure l’art, de conviure amb ell, d’assaborir-lo amb parsimònia i perseverància, de cercar el seu sentit i de fruir les emocions que suscita. És, sobretot, el fruit que troba qui no es conforma amb les coses fàcils, senzilles i clares que fan part d’un món que, vulguem o no, ja no és el d’avui.
Es fa difícil d’entendre que professionals, executius i líders socials puguin fer la seva feina, amb solvència, sense una elevada apreciació i una profunda aprehensió de l’art contemporani. No sembla acceptable que els plans de formació de la joventut no tinguin un apartat amplíssim dedicat a l’experiència estètica contemporània. No s’entén, i no és raonable, que algunes mancances d’art i de contemporaneïtat assoleixin de fer, amb poques resistències, que el món d’avui sembli massa complex, atordidor i inabastable.
Diari de Balears, Balears Cultural, núm. 89, diumenge, 20 de setembre de 1998, planes I i VIII.
Canet, per fi a la Llonja (2000)
Com poques vedades havia succeït, l’exposició de Canet i l’espai interior de la Llonja ofereixen a l’espectador una magnífica combinació de suggerències i interrogacions, d’emocions i reflexió, de gaudi i inquietuds. La Llonja i la pintura de Canet es fonen en quelcom més que continent i contingut. L’espai no solament acompanya l’obra que s’hi exposa, sinó que, a més, convida a mirar-la lentament, reposadament, plaentment, hedonísticament. La sobrietat clàssica de l’arquitectura gòtica i l’austeritat classicista de la pintura de l’artista creen un món d’interrelacions i de funcions harmòniques que colpeix la mirada i posa vibració en l’ambient.
Les obres dels norantes tenen un cert predomini sobre el conjunt exposat. Això no obstant, les 50 peces seleccionades en funció de la representativitat de la trajectòria de l’artista assoleixen d’oferir una seqüència prou acostada a allò que ha estat l’evolució real de trenta anys de producció d’un pintor sòlid, feiner, agosarat, compromès amb la pintura i constant en la seva pròpia manera d’interpretar-la i fer-la.
Ben prest Canet va optar per un camí definit, delimitat i concret, en el qual s’ha mogut, amb desimboltura i sense vacil•lacions, del 1976 ençà. És cert que li agrada tota la pintura, la de totes les èpoques, la de totes les formes d’expressió, la de totes les concepcions que l’han impulsada i l’han condicionada. Malgrat això, la seva opció com a creador s’ha ajustat a una manera de fer austera, depurada i essencialista, que l’ha dut a llevar continguts, suprimir anècdotes, evitar descripcions, defugir narracions. Mai no ha volgut contar res en un quadre i sempre ha pretès que la seva pintura fos una expressió purament plàstica, orientada a crear bellesa i provocar emoció. Si l’espectador ho vol, serà aquesta emoció, sovint intensa, el que crearà en l’esperit la necessitat de demanar i pensar, d’analitzar i cercar, de decidir i fer.
Encara que Canet ha viatjat llargament i lliurament per la pintura abstracta, la seva producció artística és fruit de la reflexió i de la selecció d’una tradició concreta, triada i volguda conscientment i deliberadament. Canet fa ús d’una història de l’art coneguda i reconeguda, que sotmet a un intens procés d’interiorització, bastit sobre la reflexió, la revisió, l’anàlisi crítica i l’assimilació personal. Miró, Tàpies, Motherwell, Màlevitx, Klee, Mondrian, Rothko, i, també, Picasso, Braque, Gris i d’altres, han estat estudiats i investigats pel pintor, que fa part dels artistes que es decanten per treure art del seu interior. Els resultats demostren que aconsegueix de fer-ho amb talent i d’una manera força personal, amarada d’originalitat. Canet diu que sintetitzar la tradició és una manera de poder ser original. Si més no, la contemplació de la seva pintura posa de manifest que, en tot cas, n’és una condició necessària.
El protagonista de l’obra, i per elevació de l’exposició, és la concepció que l’artista té de la bellesa i de l’emoció estètica que aquesta està destinada a provocar en l’espectador. Atès això, es fa ociós parlar de geometries, de colors purs, de trets gestuals, de taques planes. Canet ha fet ús continuat, gairebé ininterromput, d’una cal•ligrafia pròpia i d’un llenguatge personal, fet de “variacions” sobre una matriu bàsica d’idees i de solucions posades al servei del seu ideal creatiu. Es poden fer valoracions diverses de l’obra, però ningú no pot negar que Canet sempre ha treballat amb honradesa i competència.
L’exposició ve acompanyada d’un catàleg acurat i ben editat, que mereix un elogi explícit. El text de Guillem Frontera, ben documentat, ordenat i ric en matisos, esdevé complement adequat de l’exposició.
La Conselleria d’Educació i Cultura del Govern, amb l’exposició de Canet i amb les dues anteriors, ha demostrat iniciativa, capacitat de gestió i sensibilitat vers uns artistes que, des de fa molt de temps, mereixien un reconeixement oficial com el que es fa a través del cicle “Trajectòries”. El seu èxit posa de manifest que convindria completar la relació inicial amb el noms d’altres artistes que també varen obrir la plàstica de les illes a la contemporaneïtat i han contribuït de manera rellevant a la seva consolidació.
Diari de Balears, Balears Cultural, núm. 170, 14-V-2000
Les obres dels norantes tenen un cert predomini sobre el conjunt exposat. Això no obstant, les 50 peces seleccionades en funció de la representativitat de la trajectòria de l’artista assoleixen d’oferir una seqüència prou acostada a allò que ha estat l’evolució real de trenta anys de producció d’un pintor sòlid, feiner, agosarat, compromès amb la pintura i constant en la seva pròpia manera d’interpretar-la i fer-la.
Ben prest Canet va optar per un camí definit, delimitat i concret, en el qual s’ha mogut, amb desimboltura i sense vacil•lacions, del 1976 ençà. És cert que li agrada tota la pintura, la de totes les èpoques, la de totes les formes d’expressió, la de totes les concepcions que l’han impulsada i l’han condicionada. Malgrat això, la seva opció com a creador s’ha ajustat a una manera de fer austera, depurada i essencialista, que l’ha dut a llevar continguts, suprimir anècdotes, evitar descripcions, defugir narracions. Mai no ha volgut contar res en un quadre i sempre ha pretès que la seva pintura fos una expressió purament plàstica, orientada a crear bellesa i provocar emoció. Si l’espectador ho vol, serà aquesta emoció, sovint intensa, el que crearà en l’esperit la necessitat de demanar i pensar, d’analitzar i cercar, de decidir i fer.
Encara que Canet ha viatjat llargament i lliurament per la pintura abstracta, la seva producció artística és fruit de la reflexió i de la selecció d’una tradició concreta, triada i volguda conscientment i deliberadament. Canet fa ús d’una història de l’art coneguda i reconeguda, que sotmet a un intens procés d’interiorització, bastit sobre la reflexió, la revisió, l’anàlisi crítica i l’assimilació personal. Miró, Tàpies, Motherwell, Màlevitx, Klee, Mondrian, Rothko, i, també, Picasso, Braque, Gris i d’altres, han estat estudiats i investigats pel pintor, que fa part dels artistes que es decanten per treure art del seu interior. Els resultats demostren que aconsegueix de fer-ho amb talent i d’una manera força personal, amarada d’originalitat. Canet diu que sintetitzar la tradició és una manera de poder ser original. Si més no, la contemplació de la seva pintura posa de manifest que, en tot cas, n’és una condició necessària.
El protagonista de l’obra, i per elevació de l’exposició, és la concepció que l’artista té de la bellesa i de l’emoció estètica que aquesta està destinada a provocar en l’espectador. Atès això, es fa ociós parlar de geometries, de colors purs, de trets gestuals, de taques planes. Canet ha fet ús continuat, gairebé ininterromput, d’una cal•ligrafia pròpia i d’un llenguatge personal, fet de “variacions” sobre una matriu bàsica d’idees i de solucions posades al servei del seu ideal creatiu. Es poden fer valoracions diverses de l’obra, però ningú no pot negar que Canet sempre ha treballat amb honradesa i competència.
L’exposició ve acompanyada d’un catàleg acurat i ben editat, que mereix un elogi explícit. El text de Guillem Frontera, ben documentat, ordenat i ric en matisos, esdevé complement adequat de l’exposició.
La Conselleria d’Educació i Cultura del Govern, amb l’exposició de Canet i amb les dues anteriors, ha demostrat iniciativa, capacitat de gestió i sensibilitat vers uns artistes que, des de fa molt de temps, mereixien un reconeixement oficial com el que es fa a través del cicle “Trajectòries”. El seu èxit posa de manifest que convindria completar la relació inicial amb el noms d’altres artistes que també varen obrir la plàstica de les illes a la contemporaneïtat i han contribuït de manera rellevant a la seva consolidació.
Diari de Balears, Balears Cultural, núm. 170, 14-V-2000
La música i la cultura dels sentits (1998)
Sons estridents, molests i aclaparadors ens acompanyen al treball i a l’oci. Els bons sons de sempre (el xerric del grill, el rauc de la granota, l’esgarrip de l’ocell, el repic de la campana, etc.) han abandonat la ciutat, que els ha substituït per sons nous com el barbull dels aparells d’aire condicionat, l’estrèpit del trànsit, la fressa dels motors d’explosió, el retrò de les compressores, etc. Els éssers humans civilitzats necessiten, peremptòriament, escoltar música culta per equilibrar i enriquir la seva experiència sonora i, sobretot, per viure el gaudi de l’oïda.
La música no és solament una font importantíssima de plaer i emoció estètica, també és un dels principals instruments d’enriquiment humà. La pràctica habitual d’oir música transforma la vida interior: enforteix la subjectivitat, incrementa la percepció d’emocions, amplia el món de la consciència, provoca actituds crítiques, encomana magnanimitat, desperta interès pel treball creatiu i genera una lucidesa que, segons Adorno, pot arribar a ser enlluernadora.
La música és una de les pràctiques més antigues de la Humanitat, per bé que la configuració i la concepció actual són relativament recents. Fins a principis del XVIII no es produeix el desglossament entre música antiga i moderna, arran de l’emergència de la música barroca, la diferenciació dels diversos tipus de música i l’anàlisi de les seves relacions amb la vida emocional. Tot amb tot, no és fins mitjan XIX quan Schopenhauer parla explícitament, i amb autoritat, de l’autonomia de la música i de la seva independència.
Val a dir que la música és l’art que toca més directament i més de prop l’àmbit dels sentits, les sensacions i els sentiments. Nietzsche parla de la dicotomia dionisíaca-apol•línia de les arts: Apol•lo representa la forma i la racionalitat, mentre Dionís significa la embriaguesa i l’èxtasi. Per a Nietzsche, la música és l’art dionisíaca per excel•lència. Les sensacions que genera tendeixen a ser més intenses, més profundes i espiritualment més invasives que les que s’assoleixen a través de les altres arts.
La música és un llenguatge universal, que no necessita torsimanys, que arriba del dret a qui l’escolta, que parla de manera privada i personal i que no demana ni grans ajuts ni suports explicatius extraordinaris: tothom està en condicions de gaudir-ne. Això no obstant, convé molt l’ajut d’una certa informació i el suport d’alguns coneixements.
Estam acostumats a oir molta música. Els mitjans audiovisuals i la proliferació dels reproductors d’imatge i so omplen l’espai de tons, timbres i melodies. Nogensmenys, poques persones escolten música culta i, aquestes, ho fan només ocasionalment. Malgrat la progressió que ha experimentat darrerament l’afecció a la música, cal denunciar la migradesa del seu ús, la curta nòmina dels autors habituals, l’escassa amplitud dels repertoris, el predomini excessiu de les composicions romàntiques i la insuficient atenció que es presta a les obres contemporànies. Sobretot, però, cal lamentar que encara sigui poc rellevant el paper que té la música a l’escola, a pesar d’una LOGSE que, si bé n’ordena l’ensenyament a partir del tercer curs de primària, no ha assolit de mobilitzar els estímuls i els incentius necessaris perquè aquest ensenyament tingui el prestigi que li correspon i sigui dinamitzador en mesura suficient. L’escola d’avui sense música, o amb poca música, equival a una societat de demà i de passat demà empobrida culturalment.
Per escoltar música es necessiten unes condicions favorables. L’oient ha de disposar d’una certa capacitat de concentració, s’ha de sentir còmode i, si és possible, l’audició ha de tenir lloc en directe. Les petites molèsties que acompanyen el directe es veuen compensades amb escreix per la calidesa que es dóna associada a la presència del públic i dels intèrprets. Es creen, així, unes condicions d’interrelació i comunicació que incrementen les possibilitats d’emoció estètica. D’altra part, hem de reconèixer amb satisfacció que la qualitat actual dels reproductors sonors ha ampliat notablement les oportunitats d’oir bona música i de fruir-ne amb una facilitat inimaginable fa poc temps.
La música genera a l’interior de l’oient processos de percepció, comprensió, aprehensió, inspiració, imaginació i intel•lecció. Per això, escoltar música equival a fer un viatge imprevisible, sorprenent i sempre irrepetible, com diu Xavier Carbonell. L’escoltador de música transita per un món de sensacions, d’emocions i d’experiències estètiques riquíssimes. Quan la música fa part de la pròpia vida, l’ésser humà s’immergeix en un corrent interminable de suggerències, suggestions, inspiracions i impulsos emotius i intel•lectuals. Lliurar-se a l’embriaguesa de la música és caminar vers el plaer i l’èxtasi estètic.
No està demostrat que la música millori la productivitat dels treballadors, augmenti el rendiment del ramat o incrementi la producció dels conreus d’hivernacle. No estan prou demostrats els efectes terapèutics de la música. Tampoc no està garantit que l’escoltador de música no desplegui comportaments insolidaris, no tingui reaccions autoritàries, no estigui deslliurat d’idees fixes, etc. Passa, però, que els escoltadors de música tenen més oportunitats i moltes més possibilitats d’esdevenir individus rics humanament i cultural.
El poder d’engrandir l’esperit que té la música no ha estat encara ni prou ben descrit ni suficientment explicat. Malgrat tot, les grans suspicàcies i els desitjos d’instrumentalització que la música ha suscitat entre els moralistes i els poderosos palesen la influència d’aquesta sobre els éssers humans. La religió s’ha servit sempre de la música per suscitar sentiments d’adhesió i devoció. Calví va condemnar la música voluptuosa, efeminada i desordenada. Descartes va demanar a la música ritmes temperats i melodies simples per tal d’evitar efectes imaginatius excitants i immorals. Els dictadors de tots els temps han volgut condicionar la música culta i els seus processos de creació, per a ells font de riscos indesitjables. No sé, deia Anton Webern, el que Hitler entén per nova música, però si sé que per a ell la que nosaltres fem és un delicte. Pocs anys abans, el 1936, la representació de l’òpera Lady Macbeth of the Mtsensk District havia enfurit Stalin, el qual ordenà la interrupció de les representacions i la condemna oficial del seu autor, Dmitry Shostakovich.
En un món d’atabalaments col•lectius, d’ambicions desproporcionades, de conflictes permanents i de renous eixordadors, els individus molt difícilment troben temps per a la música culta. Per això cal pregonar que escoltar música és un mitjà imprescindible per sustentar i engrandir la capacitat humana de pensar, sentir, gaudir, entendre, saber..
Diari de Balears, Balears Cultural, núm. 99, 29-XI-1998, planes I i III.
La música no és solament una font importantíssima de plaer i emoció estètica, també és un dels principals instruments d’enriquiment humà. La pràctica habitual d’oir música transforma la vida interior: enforteix la subjectivitat, incrementa la percepció d’emocions, amplia el món de la consciència, provoca actituds crítiques, encomana magnanimitat, desperta interès pel treball creatiu i genera una lucidesa que, segons Adorno, pot arribar a ser enlluernadora.
La música és una de les pràctiques més antigues de la Humanitat, per bé que la configuració i la concepció actual són relativament recents. Fins a principis del XVIII no es produeix el desglossament entre música antiga i moderna, arran de l’emergència de la música barroca, la diferenciació dels diversos tipus de música i l’anàlisi de les seves relacions amb la vida emocional. Tot amb tot, no és fins mitjan XIX quan Schopenhauer parla explícitament, i amb autoritat, de l’autonomia de la música i de la seva independència.
Val a dir que la música és l’art que toca més directament i més de prop l’àmbit dels sentits, les sensacions i els sentiments. Nietzsche parla de la dicotomia dionisíaca-apol•línia de les arts: Apol•lo representa la forma i la racionalitat, mentre Dionís significa la embriaguesa i l’èxtasi. Per a Nietzsche, la música és l’art dionisíaca per excel•lència. Les sensacions que genera tendeixen a ser més intenses, més profundes i espiritualment més invasives que les que s’assoleixen a través de les altres arts.
La música és un llenguatge universal, que no necessita torsimanys, que arriba del dret a qui l’escolta, que parla de manera privada i personal i que no demana ni grans ajuts ni suports explicatius extraordinaris: tothom està en condicions de gaudir-ne. Això no obstant, convé molt l’ajut d’una certa informació i el suport d’alguns coneixements.
Estam acostumats a oir molta música. Els mitjans audiovisuals i la proliferació dels reproductors d’imatge i so omplen l’espai de tons, timbres i melodies. Nogensmenys, poques persones escolten música culta i, aquestes, ho fan només ocasionalment. Malgrat la progressió que ha experimentat darrerament l’afecció a la música, cal denunciar la migradesa del seu ús, la curta nòmina dels autors habituals, l’escassa amplitud dels repertoris, el predomini excessiu de les composicions romàntiques i la insuficient atenció que es presta a les obres contemporànies. Sobretot, però, cal lamentar que encara sigui poc rellevant el paper que té la música a l’escola, a pesar d’una LOGSE que, si bé n’ordena l’ensenyament a partir del tercer curs de primària, no ha assolit de mobilitzar els estímuls i els incentius necessaris perquè aquest ensenyament tingui el prestigi que li correspon i sigui dinamitzador en mesura suficient. L’escola d’avui sense música, o amb poca música, equival a una societat de demà i de passat demà empobrida culturalment.
Per escoltar música es necessiten unes condicions favorables. L’oient ha de disposar d’una certa capacitat de concentració, s’ha de sentir còmode i, si és possible, l’audició ha de tenir lloc en directe. Les petites molèsties que acompanyen el directe es veuen compensades amb escreix per la calidesa que es dóna associada a la presència del públic i dels intèrprets. Es creen, així, unes condicions d’interrelació i comunicació que incrementen les possibilitats d’emoció estètica. D’altra part, hem de reconèixer amb satisfacció que la qualitat actual dels reproductors sonors ha ampliat notablement les oportunitats d’oir bona música i de fruir-ne amb una facilitat inimaginable fa poc temps.
La música genera a l’interior de l’oient processos de percepció, comprensió, aprehensió, inspiració, imaginació i intel•lecció. Per això, escoltar música equival a fer un viatge imprevisible, sorprenent i sempre irrepetible, com diu Xavier Carbonell. L’escoltador de música transita per un món de sensacions, d’emocions i d’experiències estètiques riquíssimes. Quan la música fa part de la pròpia vida, l’ésser humà s’immergeix en un corrent interminable de suggerències, suggestions, inspiracions i impulsos emotius i intel•lectuals. Lliurar-se a l’embriaguesa de la música és caminar vers el plaer i l’èxtasi estètic.
No està demostrat que la música millori la productivitat dels treballadors, augmenti el rendiment del ramat o incrementi la producció dels conreus d’hivernacle. No estan prou demostrats els efectes terapèutics de la música. Tampoc no està garantit que l’escoltador de música no desplegui comportaments insolidaris, no tingui reaccions autoritàries, no estigui deslliurat d’idees fixes, etc. Passa, però, que els escoltadors de música tenen més oportunitats i moltes més possibilitats d’esdevenir individus rics humanament i cultural.
El poder d’engrandir l’esperit que té la música no ha estat encara ni prou ben descrit ni suficientment explicat. Malgrat tot, les grans suspicàcies i els desitjos d’instrumentalització que la música ha suscitat entre els moralistes i els poderosos palesen la influència d’aquesta sobre els éssers humans. La religió s’ha servit sempre de la música per suscitar sentiments d’adhesió i devoció. Calví va condemnar la música voluptuosa, efeminada i desordenada. Descartes va demanar a la música ritmes temperats i melodies simples per tal d’evitar efectes imaginatius excitants i immorals. Els dictadors de tots els temps han volgut condicionar la música culta i els seus processos de creació, per a ells font de riscos indesitjables. No sé, deia Anton Webern, el que Hitler entén per nova música, però si sé que per a ell la que nosaltres fem és un delicte. Pocs anys abans, el 1936, la representació de l’òpera Lady Macbeth of the Mtsensk District havia enfurit Stalin, el qual ordenà la interrupció de les representacions i la condemna oficial del seu autor, Dmitry Shostakovich.
En un món d’atabalaments col•lectius, d’ambicions desproporcionades, de conflictes permanents i de renous eixordadors, els individus molt difícilment troben temps per a la música culta. Per això cal pregonar que escoltar música és un mitjà imprescindible per sustentar i engrandir la capacitat humana de pensar, sentir, gaudir, entendre, saber..
Diari de Balears, Balears Cultural, núm. 99, 29-XI-1998, planes I i III.
La cultura dels valors (1998)
Un dels factors que caracteritzen de manera més determinant una societat, o un grup social, és el conjunt dels seus valors predominants. Recondem que els valors són les pautes bàsiques que inspiren, dinamitzen i orienten la conducta dels individus. Podríem dir que els valors són aquelles qualitats que fan que una cosa, o una persona, sigui benvolguda, reconeguda com a bona, considerada digna de ser estimada i premiada públicament. En el concepte de valor sempre hi és present, inevitablement, la idea de procurar el bé dels altres. Dit de manera diferent, no hi ha valors sense altruisme, sense accions desinteressades en favor del bé dels que ens envolten, sense el vell i, alhora, nou concepte de beneficència entès en el sentit més propi de la paraula (fer el bé). En suma, els valors són aquells tipus de conducta que una societat considera dignes de ser reconeguts, incentivats i premiats, atesa la transcendència i importància que tenen des del punt de vista de la satisfacció de les necessitats col.lectives.
No hi ha valors aïllats, singulars i únics. Els valors es presenten sempre en colla, fent part de conjunts interrelacionats d’elements diversos. En el curs de la història, les societats mai no han deixat de potenciar-se, integrar-se i cohesionar-se mitjançant l’ús de sistemes de valors encaminats a generar conductes privades i públiques capaces de garantir la pervivència del grup, el seu benestar, la prosperitat col.lectiva, etc. L’objectiu indicat mai no ha pogut ser assolit sense el recurs a sistemes o constel•lacions de valors. Per exemple, no basta la solidaritat destinada a mantenir la cohesió interna sense un grau alt de valentia i agosarament per defensar el grup dels atacs externs, sense un nivell adequat d’iniciativa per poder resoldre els problemes imprevistos i sense el desplegament del treball humà indispensable per garantir el proveïment suficient de béns de consum.
Convé tenir en compte que els valors mai no s’han donat com a extrems de plenitud o cims de perfecció. Ben al contrari, els valors són sempre relatius i, per això, se situen en posicions intermèdies entre extrems contraris i, alhora, igualment inconvenients. Així, la solidaritat és la virtut que s’allunya, alhora, de l’individualisme més ferotge i de la prodigalitat més laxa. La tolerància es una conducta virtuosa en la mesura en la qual es diferencia i s’allunya de la intolerància i de la submissió cruel.
Els sistemes de valors predominants han variat en els decurs de la història tant pel que fa al seu contingut com a la seva extensió i abast. En alguns casos, els valors socialment predominants s’han orientat més vers la potenciació de la cohesió social, mentre en altres casos s’han orientat més vers la incentivació de l’autonomia personal. Les necessitats col.lectives variables han determinat sistemes variables de valors predominants.
L’avanç de la història ha fet que la dimensió social dels valors, la seva definició institucional i la seva promoció coercitiva hagin donat pas a uns situació nova, relativament recent, en la qual la definició dels valors es fa a partir de la lliure consciència individual. Avui es fa difícil que algú accepti que ha de ser solidari o tolerant perquè el cos social al qual pertany li ho demana i li ho exigeix. L’acceptació de la solidaritat, la tolerància, etc. com a valors es basteix sobre el dictat subjectiu de la pròpia consciència lliure i autònoma.
La ruptura, clara i irreversible, amb les fonts objectives dels valors tradicionals ha provocat una situació, imprevista fa unes dècades i encara difícil d’acceptar per alguns, que és considerada en diversos cercles com a una situació de crisi de valors. En aquests cercles es veu que la situació actual és irreversible i, per això, la crisi per a ells esdevé greu i catastròfica. Pensam que no hi ha crisi de valors, que no hi ha manca de valors, que no hi ha un escenari nou en el qual els vells valors han estat substituïts per anti-valors. El que hi ha és un nou consens general sobre l’existència d’una nova font de valors, consistent en la consciència individual i en la suma que s’aconsegueix a partir dels dictats de les consciències personals i lliures. La subjectivitat de les definicions, del contingut i de l’abast dels valors no és símptoma de crisi, sinó d’avanç sobre fonaments ferms, intel.ligibles, acceptables i duradors. Passar de fonts autoritàries i coercitives de valors objectius a fonts de valors basades en l’autonomia personal i en el consens social és un dels èxits culturals més enriquidors aconseguits per la humanitat en els darrers decennis.
La cultura no consisteix en l’acumulació artificiosa de coneixements escadussers o importants, sinó en l’ús de les habilitats pròpies de l’esser humà. Una societat és culta quan els individus que la integren saben pensar i pensen lliurement (si bé poc i més malament que bé), saben reflexionar (encara que amb grans entrebancs) i reflexionen sovint, saben aprendre (amb dificultats i enormes deficiències) i gaudeixen aprenent, saben usar la llibertat (ni que sigui a rampellades i poques vegades) i fan d’ella el seu bé més preuat. En aquest sentit, una societat capaç de progressar culturalment i que ho aconsegueix, per bé que massa poc a poc i molt dificultosament, no podia deixar de protagonitzar el bot qualitatiu que ha suposat l’abandonament dels valors pretesament objectius per abraçar els valors basats en l’autenticitat de la consciència personal.
Hi ha una nova constel•lació de valors vells i nous: solidaritat, tolerància, respecte, igualtat, lleialtat, iniciativa, innovació, creació, canvi, etc., que ha desplaçat l’antiga constel.lació dels valors de salvació, submissió, capitulació personal, subordinació, etc. Els valors han esdevingut factors de convivència humana i alliberament personal. Tot plegat, el valors s’han desacralitzat i s’han humanitzat. L’ètica dels antics valors presumptament objectius ha donat pas als valors basats en la subjectivitat de la consciència personal. L’antiga moral dels valors està donant pas, no sense grans dificultats, a l’emergència esplèndida de la cultura dels valors.
Diari de Balears, Balears Cultural, núm. 58, diumenge 18 de gener de 1998
Punt de Comunicació, núm. 98.008, dijous 19 de febrer de 1998
No hi ha valors aïllats, singulars i únics. Els valors es presenten sempre en colla, fent part de conjunts interrelacionats d’elements diversos. En el curs de la història, les societats mai no han deixat de potenciar-se, integrar-se i cohesionar-se mitjançant l’ús de sistemes de valors encaminats a generar conductes privades i públiques capaces de garantir la pervivència del grup, el seu benestar, la prosperitat col.lectiva, etc. L’objectiu indicat mai no ha pogut ser assolit sense el recurs a sistemes o constel•lacions de valors. Per exemple, no basta la solidaritat destinada a mantenir la cohesió interna sense un grau alt de valentia i agosarament per defensar el grup dels atacs externs, sense un nivell adequat d’iniciativa per poder resoldre els problemes imprevistos i sense el desplegament del treball humà indispensable per garantir el proveïment suficient de béns de consum.
Convé tenir en compte que els valors mai no s’han donat com a extrems de plenitud o cims de perfecció. Ben al contrari, els valors són sempre relatius i, per això, se situen en posicions intermèdies entre extrems contraris i, alhora, igualment inconvenients. Així, la solidaritat és la virtut que s’allunya, alhora, de l’individualisme més ferotge i de la prodigalitat més laxa. La tolerància es una conducta virtuosa en la mesura en la qual es diferencia i s’allunya de la intolerància i de la submissió cruel.
Els sistemes de valors predominants han variat en els decurs de la història tant pel que fa al seu contingut com a la seva extensió i abast. En alguns casos, els valors socialment predominants s’han orientat més vers la potenciació de la cohesió social, mentre en altres casos s’han orientat més vers la incentivació de l’autonomia personal. Les necessitats col.lectives variables han determinat sistemes variables de valors predominants.
L’avanç de la història ha fet que la dimensió social dels valors, la seva definició institucional i la seva promoció coercitiva hagin donat pas a uns situació nova, relativament recent, en la qual la definició dels valors es fa a partir de la lliure consciència individual. Avui es fa difícil que algú accepti que ha de ser solidari o tolerant perquè el cos social al qual pertany li ho demana i li ho exigeix. L’acceptació de la solidaritat, la tolerància, etc. com a valors es basteix sobre el dictat subjectiu de la pròpia consciència lliure i autònoma.
La ruptura, clara i irreversible, amb les fonts objectives dels valors tradicionals ha provocat una situació, imprevista fa unes dècades i encara difícil d’acceptar per alguns, que és considerada en diversos cercles com a una situació de crisi de valors. En aquests cercles es veu que la situació actual és irreversible i, per això, la crisi per a ells esdevé greu i catastròfica. Pensam que no hi ha crisi de valors, que no hi ha manca de valors, que no hi ha un escenari nou en el qual els vells valors han estat substituïts per anti-valors. El que hi ha és un nou consens general sobre l’existència d’una nova font de valors, consistent en la consciència individual i en la suma que s’aconsegueix a partir dels dictats de les consciències personals i lliures. La subjectivitat de les definicions, del contingut i de l’abast dels valors no és símptoma de crisi, sinó d’avanç sobre fonaments ferms, intel.ligibles, acceptables i duradors. Passar de fonts autoritàries i coercitives de valors objectius a fonts de valors basades en l’autonomia personal i en el consens social és un dels èxits culturals més enriquidors aconseguits per la humanitat en els darrers decennis.
La cultura no consisteix en l’acumulació artificiosa de coneixements escadussers o importants, sinó en l’ús de les habilitats pròpies de l’esser humà. Una societat és culta quan els individus que la integren saben pensar i pensen lliurement (si bé poc i més malament que bé), saben reflexionar (encara que amb grans entrebancs) i reflexionen sovint, saben aprendre (amb dificultats i enormes deficiències) i gaudeixen aprenent, saben usar la llibertat (ni que sigui a rampellades i poques vegades) i fan d’ella el seu bé més preuat. En aquest sentit, una societat capaç de progressar culturalment i que ho aconsegueix, per bé que massa poc a poc i molt dificultosament, no podia deixar de protagonitzar el bot qualitatiu que ha suposat l’abandonament dels valors pretesament objectius per abraçar els valors basats en l’autenticitat de la consciència personal.
Hi ha una nova constel•lació de valors vells i nous: solidaritat, tolerància, respecte, igualtat, lleialtat, iniciativa, innovació, creació, canvi, etc., que ha desplaçat l’antiga constel.lació dels valors de salvació, submissió, capitulació personal, subordinació, etc. Els valors han esdevingut factors de convivència humana i alliberament personal. Tot plegat, el valors s’han desacralitzat i s’han humanitzat. L’ètica dels antics valors presumptament objectius ha donat pas als valors basats en la subjectivitat de la consciència personal. L’antiga moral dels valors està donant pas, no sense grans dificultats, a l’emergència esplèndida de la cultura dels valors.
Diari de Balears, Balears Cultural, núm. 58, diumenge 18 de gener de 1998
Punt de Comunicació, núm. 98.008, dijous 19 de febrer de 1998
Suscribirse a:
Entradas (Atom)