La bandera de la Creu Roja, enarborada a la nostra illa el 1873, com a estendard de caritat i civilització, per l’il·lustre i venerable ancià Manel Villalonga Pérez, reuní al seu entorn cors àvids de fer el bé a la humanitat. Crítiques, censures i fins i tot ridícules burles varen haver de suportar en un principi aquells cors animosos. Van ser tractats de maçons i se’ls va fer el buit. Les grans obres troben sempre obstacles en el seu camí, però sortosament per a la Creu Roja en aquella època brillava a Mallorca pel seu talent, per la seva bondat, per la seva caritat i per la seva vertadera fe catòlica, el nostre inoblidable consoci i president d’honor de feliç memòria, i defensor acèrrim de la veritat, l’Il·lím. Sr. Bisbe Mateu Jaume Garau (2), qui amb les seves llums i el seu clar talent desféu la boira que acompanyava la nostra obra tot fent brillar el sol de la veritat, desterrant per sempre la presència de gents més malicioses que amants de l’amor al proïsme.
Vicissituds que mai no falten a la vida obligaren l’il·lustre president, si no a retirar la bandera, almanco a arriar-la en diferents ocasions per manca de personal a causa de la indiferència pròpia de qui no sap reconèixer els beneficis d’una institució tan humana. Es féu gran la tempesta i sol en el seu petit bot s’enfrontà, sense esperar res a canvi, als temporals, sempre agafat a l’estendard de la seva bandera, tot esperant temps millors. La seva ànima emprenedora no desmaià i després de moltes reorganitzacions i d’haver sofert disgustos innumerables pel bé de la humanitat, avui desplega la seva bandera als quatre vents i té el consol de veure propagada l’associació per tots els racons de l’illa, on arriba ja a més de mil el nombre de socis.
La Creu Roja no finirà a Mallorca. Quan a altres, tal vegada sense tants de mèrits, se’ls han concedit reconeixements, nosaltres amants de la nostra pàtria i dels pròcers que per al seu bé es desviuen, proclamem des del fons del nostre cor Fill Il·lustre de Mallorca el venerable i generós ancià que presideix la nostra associació, a pesar dels seus dilatats anys amb ànima jove i entusiasme juvenil. Ell serà per sempre considerat pare de tan benèfica institució en aquesta illa i mereixedor de les més grans recompenses.
Demano, companys, que sigui un fet que el poble mallorquí guardi en el seu record com a fill il·lustre a qui amb la seva abnegació es desvisqué per auxiliar el poble palmesà. Ho demano jo que el vaig vaig veure a la pubertat, quan el còlera del 65 ofegava Palma i mentre tot el món fugia, romandre serè a l’alcaldia al costat de Miquel Estades (3), batlle de Palma, socorrent la població. Jo, que el vaig veure entrar a l’hospital de la Llonja juntament amb l’Il·lustre Bisbe Sr. Salvà (4), consolant els infeliços abandonats per les seves pròpies famílies. Jo, que en l’edat adulta el vaig acompanyar a demanar llimosna per a les víctimes de la catàstrofe de Múrcia i que el vaig seguir en la qüestació feta per socórrer les víctimes de la segona guerra civil. Jo, que vaig anar al seu costat demanant llimosna per a molts conflictes i darrerament per a la catàstrofe de Calàbria i Messina. Jo, que vaig presenciar a aquest noble ancià a l’Ajuntament en l’acte de ser condecorat amb la medalla d’or de la Junta de Nàufrags (5) pel salvament dut a terme per ell. Responc a un article de “La Última Hora”, on amb el títol de “S’ho mereix”, proposa nomenar-lo Fill Il·lustre de Mallorca. Sí, s’ho mereix. Qui ha ofert la seva pròpia vida en holocaust a favor del seus conciutadans és altament mereixedor que aquests el distingeixin. S’ho mereix, Sr. Nouviles (6). Ara treballem tots.
Víctor Valenzuela Alcarin
Prevere, secretari general de la Comissió Provincial de Creu Roja a les Balears i acadèmic numerari.
Reial Acadèmia de Medicina de les Balears
Discurs de la sessió inaugural del curs 1907/1908
Palma, 26-I-1908
---------
Notes
(1) Nasqué a Palma el 1822 i hi morí el 1914. Va ser president de la Junta directiva de Creu Roja a les Balears durant 40 anys (1874-1914). Abans havia estat nomenat (1873 c.) delegat de Creu Roja a les Balears.
(2) Va ser bisbe de Mallorca entre 1875 i 1886.
(3) Es refereix a Miquel Estades Sabater (s XIX-1881), que va ser alcalde de Palma de gener a octubre de 1865 i d’octubre de 1868 a gener de 1869.
(4) Es refereix a Miquel Salvà Munar, que va ser bisbe de Mallorca entre 1851 i 1873.
(5) Manel Villalonga Pérez també va ser president de la Junta de Nàufrags de les Balears i en certa ocasió va protagonitzar el salvament d’un grup de nàufrags amb la seva barca.
(6) El Sr. Josep Nouviles i de Villar, aleshores tinent coronel d’infanteria, era vocal de la Junta directiva de la Comissió Provincial de Creu Roja a les Balears. Més endavant (1917-19) va ser-ne el President.
viernes, 9 de abril de 2010
domingo, 28 de marzo de 2010
Bartomeu Planas Rosselló (Palma 18-II-1892 - 4-VIII-1977)
Empresari i col•leccionista.
Fill d’Antoni Planas Franch, batle de Palma (1903-05), es va casar amb Catalina Alenyà Ribas (Palma 1891-1961). A la mort d’aquesta es casà (1961) amb Joana Ferrer. En enviduar (1963) per segona vegada, es casà amb Caritat Ramon.
Com a contractista d’obres treballà (1917-27) per a la Junta del Port de Palma en l’ampliació del moll nou i en l’engrandiment de l’espigó de la consigna. En els anys 40 i 50 va explotar una draga que treballà de manera continuada per a la Junta del Port de Palma en la neteja del fons del port. Fou copropietari d’una plataforma de producció de musclos. Va ésser fins al 1928 delegat de la companyia Shell a les Balears. Durant més de 30 anys (1928-62) va ser el director de l’Agència Comercial de CAMPSA a les Balears.
Fou soci fundador de la Mutualitat d’Accidents de Mallorca (1923), que posteriorment canvià (1936) el nom pel de Mútua Balear. També participà en la fundació de la companyia d’assegurances Mare Nostrum S.A., de la qual fou vocal del consell d'administració, president (1958-70) i president d’honor (1970-76).
Reuní una àmplia col•lecció de quadres a l’oli, dibuixos i aquarel•les de vaixells de la marina mercant de les Illes dels s XVIII i XIX, la qual va vendre (1963) per manca d’espai a Bartomeu March Servera. Reunia peces singulars, com l’oli s/ tela de la corbeta “Rafael Pomar”, pintada (1875) a Liverpool per William Howard Yorke (1847-1921); la corbeta “Ignasi Fuster”, pintada (1879) per Francesc Vidal i Vidal; la corbeta menorquina “Juanita Clar”, pintada per Joan Font Vidal; els vaixells mercants “La jove Beatriu” i “El jove Marià”; aquarel·les de Josep Pineda Guerra, etc. El 2003 la col·lecció (quadres, maquetes, bruixoles, llibres de bitàcora i altres peces) es va posar a la venda en diverses subhastes. Més de setanta quadres de la col·lecció, juntament amb elements d'altres procedències, es varen subhastar el 12 de juny de 2003 a la seu de Christie’s a Londres. Altres peces es varen subhastar a Sotheby's de Londres i a Subastas Duran, de Madrid. La col·lecció es va dispersar.
Afeccionat als esports nàutics, la navegació i la pesca, disposà d’un bot a vela i motor (“El valent”) i, a mitges amb Ernest Escalas Chamení, d’un iot (“El grec”). També adquirí peces rellevants de pintura ("Primavera", d'Herman Anglada Camarassa, i "Amoríos (Can Macari)", de Francesc Bernareggi) i mobles (el magnífic joc complet del dormitori de Lady Hamilton a Maó). Morí a Palma als 85 anys.
Fill d’Antoni Planas Franch, batle de Palma (1903-05), es va casar amb Catalina Alenyà Ribas (Palma 1891-1961). A la mort d’aquesta es casà (1961) amb Joana Ferrer. En enviduar (1963) per segona vegada, es casà amb Caritat Ramon.
Com a contractista d’obres treballà (1917-27) per a la Junta del Port de Palma en l’ampliació del moll nou i en l’engrandiment de l’espigó de la consigna. En els anys 40 i 50 va explotar una draga que treballà de manera continuada per a la Junta del Port de Palma en la neteja del fons del port. Fou copropietari d’una plataforma de producció de musclos. Va ésser fins al 1928 delegat de la companyia Shell a les Balears. Durant més de 30 anys (1928-62) va ser el director de l’Agència Comercial de CAMPSA a les Balears.
Fou soci fundador de la Mutualitat d’Accidents de Mallorca (1923), que posteriorment canvià (1936) el nom pel de Mútua Balear. També participà en la fundació de la companyia d’assegurances Mare Nostrum S.A., de la qual fou vocal del consell d'administració, president (1958-70) i president d’honor (1970-76).
Reuní una àmplia col•lecció de quadres a l’oli, dibuixos i aquarel•les de vaixells de la marina mercant de les Illes dels s XVIII i XIX, la qual va vendre (1963) per manca d’espai a Bartomeu March Servera. Reunia peces singulars, com l’oli s/ tela de la corbeta “Rafael Pomar”, pintada (1875) a Liverpool per William Howard Yorke (1847-1921); la corbeta “Ignasi Fuster”, pintada (1879) per Francesc Vidal i Vidal; la corbeta menorquina “Juanita Clar”, pintada per Joan Font Vidal; els vaixells mercants “La jove Beatriu” i “El jove Marià”; aquarel·les de Josep Pineda Guerra, etc. El 2003 la col·lecció (quadres, maquetes, bruixoles, llibres de bitàcora i altres peces) es va posar a la venda en diverses subhastes. Més de setanta quadres de la col·lecció, juntament amb elements d'altres procedències, es varen subhastar el 12 de juny de 2003 a la seu de Christie’s a Londres. Altres peces es varen subhastar a Sotheby's de Londres i a Subastas Duran, de Madrid. La col·lecció es va dispersar.
Afeccionat als esports nàutics, la navegació i la pesca, disposà d’un bot a vela i motor (“El valent”) i, a mitges amb Ernest Escalas Chamení, d’un iot (“El grec”). També adquirí peces rellevants de pintura ("Primavera", d'Herman Anglada Camarassa, i "Amoríos (Can Macari)", de Francesc Bernareggi) i mobles (el magnífic joc complet del dormitori de Lady Hamilton a Maó). Morí a Palma als 85 anys.
Jaume Alenyà Ginard (Palma, Mallorca, 4 de febrer de 1869 - 26 de gener de 1945)
Arquitecte. Estudià i es titulà a l’Escola Superior d’Arquitectura de Madrid. Primer de tot establí el seu despatx professional al carrer Victòria, núm. 7, de Palma. Després el va passar al carrer de Sant Bartomeu, núm. 17, i finalment el va instal·lar al carrer de la Farina, de Palma. Es casà (1903) amb Francisca Pujol Medinas.
Va ser un dels arquitectes més actius i prolífics de Mallorca. Segons l’estudi de Dolors Ladaria “La arquitectura en el ensanche de Palma, 1903-1927”, 215 projectes (33,75 %) d’un total de 637 presentats (1903-27) a l’Ajuntament de Palma eren d’ell.
Són seus els projectes del Teatre Líric (Palma, 1900-02, enderrocat el 1968), l’edifici de la Peixateria (Llucmajor), sa Quartera (Inca, 1920 c.), Can Pomar (Plaça de la Porta Pintada, Palma, 1912), Can Osones (Palma, Via Roma, 1915-17), l’edifici d’habitatges amb planta en forma d’u dels socis Marquès i Planas (Via Roma, Via Portugal, Santiago Rusiñol i Joaquim Botia, Palma, 1915-17), l’Hotel Ciutat Jardí (1921), les cases de la possessió d’Es Rafalot (Bunyola), Can Segura (Palma), l’església de Can Pastilla (1930-32), el xalet de Bartomeu Planas i Catalina Alenyà (Sant Agustí, Palma, 1938-39), l'edifici del Frontó Balear i d’altres.
En col·laboració amb Gaspar Bennàssar va fer diversos projectes com els de Caixa de les Balears “Sa Nostra” (Ramon Llull, 2, Palma, 1904-06), l’Hotel Príncep Alfons (abans Hotel Alhambra, Can Pastilla, Palma, 1906), Can Coll (Passeig Sagrera, Palma 1906-07), l’edifici dels magatzems “L’Àguila” (1908-09), Can Maneu (Es Triquet) (Palma, 1909 c.), l’edifici de Gaietà Segura o del Bar Cristal (Plaça d’Espanya, Palma, 1911-13) i d’altres. Amb col·laboració de Gaspar Reynés va fer Can Pujol (Carrer Pou, Santa Catalina, Palma, 1904), amb interessants ornaments florals i vegetals a la base de les finestres, sota els balcons i a la corona de l’edifici.
Va dirigir les obres del Gran Hotel (1901-03). Amb la col·laboració de l'arquitecte Josep Alomar Bosch, dirigí les obres de l'Institut Balear, Escola d’Arts i Oficis, Escola de Comerç (Palma, 1914-16) i Escola Normal de Magisteri (des del 1966, Institut Joan Alcover). Va projectar i realitzar obres de reforma, com la de Can Fonticelli (Centre de Cultura de Sa Nostra, Palma, 1909), que va donar a la façana un cert aire modernista a causa, sobretot, de l'aspecte de la torreta. El 1912 va redactar un projecte de pla de reforma de Palma que preveia obrir vies de comunicació entre la part alta i la baixa de Palma i altres intervencions a l’interior de la ciutat.
En els seus primers treballs combina solucions eclèctiques, neoarabistes i vuitcentistes. Durant els anys de la seva joventut, treballa d’acord amb la preceptiva artística modernista, per evolucionar posteriorment cap a formes eclèctiques i funcionals, sempre sòbries i equilibrades, amb tocs regionalistes ocasionals.
A l’Exposició Balear de 1903 va presentar dos projectes, que varen ser guardonats amb la medalla de plata. Va ser arquitecte municipal de l’Ajuntament de Palma i soci i directiu del Foment de Turisme de Mallorca. Presidí l'Associació d'Arquitectes de les Balears i la Societat Filatèlica fins que aquesta s'integra (1925) al Foment de Turisme.
Sobre temes d’urbanisme va publicar “Reforma de Palma. Anteproyecto” (Impremta Amengual i Muntaner, 1916), “Abastecimiento de la ciudad de Palma” (Impremta Josep Tous, 1925) i “Bases para la creación del régimen autonómico administrativo de las carreteras de Baleares y anteproyecto de reglamento para la organización del patronato” (Tipografia Provincial, 1932). Escriví diverses narracions curtes, de les quals va publicar “Duda cruel” i “El contrabandista y las cuevas de Mallorca", en un sol volum, dedicat al president del Foment del Turisme.
Va ser un dels arquitectes més actius i prolífics de Mallorca. Segons l’estudi de Dolors Ladaria “La arquitectura en el ensanche de Palma, 1903-1927”, 215 projectes (33,75 %) d’un total de 637 presentats (1903-27) a l’Ajuntament de Palma eren d’ell.
Són seus els projectes del Teatre Líric (Palma, 1900-02, enderrocat el 1968), l’edifici de la Peixateria (Llucmajor), sa Quartera (Inca, 1920 c.), Can Pomar (Plaça de la Porta Pintada, Palma, 1912), Can Osones (Palma, Via Roma, 1915-17), l’edifici d’habitatges amb planta en forma d’u dels socis Marquès i Planas (Via Roma, Via Portugal, Santiago Rusiñol i Joaquim Botia, Palma, 1915-17), l’Hotel Ciutat Jardí (1921), les cases de la possessió d’Es Rafalot (Bunyola), Can Segura (Palma), l’església de Can Pastilla (1930-32), el xalet de Bartomeu Planas i Catalina Alenyà (Sant Agustí, Palma, 1938-39), l'edifici del Frontó Balear i d’altres.
En col·laboració amb Gaspar Bennàssar va fer diversos projectes com els de Caixa de les Balears “Sa Nostra” (Ramon Llull, 2, Palma, 1904-06), l’Hotel Príncep Alfons (abans Hotel Alhambra, Can Pastilla, Palma, 1906), Can Coll (Passeig Sagrera, Palma 1906-07), l’edifici dels magatzems “L’Àguila” (1908-09), Can Maneu (Es Triquet) (Palma, 1909 c.), l’edifici de Gaietà Segura o del Bar Cristal (Plaça d’Espanya, Palma, 1911-13) i d’altres. Amb col·laboració de Gaspar Reynés va fer Can Pujol (Carrer Pou, Santa Catalina, Palma, 1904), amb interessants ornaments florals i vegetals a la base de les finestres, sota els balcons i a la corona de l’edifici.
Va dirigir les obres del Gran Hotel (1901-03). Amb la col·laboració de l'arquitecte Josep Alomar Bosch, dirigí les obres de l'Institut Balear, Escola d’Arts i Oficis, Escola de Comerç (Palma, 1914-16) i Escola Normal de Magisteri (des del 1966, Institut Joan Alcover). Va projectar i realitzar obres de reforma, com la de Can Fonticelli (Centre de Cultura de Sa Nostra, Palma, 1909), que va donar a la façana un cert aire modernista a causa, sobretot, de l'aspecte de la torreta. El 1912 va redactar un projecte de pla de reforma de Palma que preveia obrir vies de comunicació entre la part alta i la baixa de Palma i altres intervencions a l’interior de la ciutat.
En els seus primers treballs combina solucions eclèctiques, neoarabistes i vuitcentistes. Durant els anys de la seva joventut, treballa d’acord amb la preceptiva artística modernista, per evolucionar posteriorment cap a formes eclèctiques i funcionals, sempre sòbries i equilibrades, amb tocs regionalistes ocasionals.
A l’Exposició Balear de 1903 va presentar dos projectes, que varen ser guardonats amb la medalla de plata. Va ser arquitecte municipal de l’Ajuntament de Palma i soci i directiu del Foment de Turisme de Mallorca. Presidí l'Associació d'Arquitectes de les Balears i la Societat Filatèlica fins que aquesta s'integra (1925) al Foment de Turisme.
Sobre temes d’urbanisme va publicar “Reforma de Palma. Anteproyecto” (Impremta Amengual i Muntaner, 1916), “Abastecimiento de la ciudad de Palma” (Impremta Josep Tous, 1925) i “Bases para la creación del régimen autonómico administrativo de las carreteras de Baleares y anteproyecto de reglamento para la organización del patronato” (Tipografia Provincial, 1932). Escriví diverses narracions curtes, de les quals va publicar “Duda cruel” i “El contrabandista y las cuevas de Mallorca", en un sol volum, dedicat al president del Foment del Turisme.
 |
| Gaspar Bennàssar i Jaume Alenyà, arquitectes |
jueves, 25 de marzo de 2010
Josep Alenyà Ribas (Palma 1895-1920)
Professor, promotor de l’escoltisme i prevere.
Fill de Miquel Alenyà Ginard i d’Isabel Ribas Sampol, nasqué a Palma el 24-I-1895. El setembre del 1904, als 9 anys, inicià els estudis eclesiàstics al Seminari Conciliar de Sant Pere, de la diòcesi de Mallorca. Va ser (1914-17) patge del Bisbe de Mallorca. Ordenat de subdiaca el 6-VIII-1916 i de diaca el 24-III-1917, rebé l’ordenació sacerdotal el 22-IX-1917, als 22 anys d’edat. Digué missa nova el 29-IX-1917 a la parròquia de Santa Creu, de Palma.
Durant els 29 mesos que durà el seu ministeri, va ser professor d’ingrés del Seminari i consiliari dels Exploradors de Palma. Poc després va ser designat director regional, vocal del Consell Provincial i membre de la Comissió Executiva del Consell Provincial dels Explorador de les Balears.
Morí el 29-II-1920, als 25 anys, a causa d’una pneumònia que el va afectar després d’una excursió amb un grup d’exploradors de Palma que es va veure trasbalsada per una intensa pluja.
Fill de Miquel Alenyà Ginard i d’Isabel Ribas Sampol, nasqué a Palma el 24-I-1895. El setembre del 1904, als 9 anys, inicià els estudis eclesiàstics al Seminari Conciliar de Sant Pere, de la diòcesi de Mallorca. Va ser (1914-17) patge del Bisbe de Mallorca. Ordenat de subdiaca el 6-VIII-1916 i de diaca el 24-III-1917, rebé l’ordenació sacerdotal el 22-IX-1917, als 22 anys d’edat. Digué missa nova el 29-IX-1917 a la parròquia de Santa Creu, de Palma.
Durant els 29 mesos que durà el seu ministeri, va ser professor d’ingrés del Seminari i consiliari dels Exploradors de Palma. Poc després va ser designat director regional, vocal del Consell Provincial i membre de la Comissió Executiva del Consell Provincial dels Explorador de les Balears.
Morí el 29-II-1920, als 25 anys, a causa d’una pneumònia que el va afectar després d’una excursió amb un grup d’exploradors de Palma que es va veure trasbalsada per una intensa pluja.
sábado, 20 de marzo de 2010
Rafel Alenyà Ribas (1901-1959)
Funcionari tècnic de Correus i perit mercantil.
Nasqué a Maó, a la casa del carrer de ses Moreres, núm. 20, el 22-II-1901, tot just 114 dies abans de la mort sobtada del seu pare. Era fill de Miquel Alenyà Ginard, aleshores notari de Maó, i d’Isabel Ribas Santpol. Segons consta al Registre Civil de Maó, el naixement es produí a les 22 hores i 50 minuts del dia indicat. Va ser la padrina de fonts, la seva germana Catalina, que tenia 10 anys més que ell.
Féu el batxiller a l’Institut Balear i després va fer oposicions al cos tècnic de Correus. Va ocupar plaça a Palma. A l’Escola de Comerç de Palma va obtenir el títol de pèrit mercantil.
Va dirigir l’elaboració d’una àmplia i acurada guia comercial, industrial i professional de les Balears, editada el 1928 en un volum de 352 pàgines, enquadernades en tela. La informació es presenta pulcrament ordenada i ben sistematitzada. L’obra, referida a les quatre illes, es titula “Anuario Balear, 1928”.
D’ideologia laica i esquerrana, va fugir de Mallorca arran del cop d’estat del 18-VII-1936. Anà al Principat, on restà fins al 6-II-1939. Aquest dia passà a França en qualitat de refugiat polític. Mai no va poder tornar a Mallorca, per bé que sempre conservà l’esperança de poder-ho fer.
Segons una lletra adreçada al seu germà Joan amb data del 16-IX-1958, la primera nit a Franca la passà a la plaça pública de Banyuls de la Merenda, juntament amb altres companys “corretgistes”, tombats al terra.
Durant el seu exili de 20 anys, treballà primer com a miner. Més endavant, es traslladà a Carcassona, on muntà una adrogueria en col·laboració amb un súbdit francès, per tal d’obviar els entrebancs derivats de la seva condició de resident estranger. Posteriorment es pogué fer càrrec de tot el negoci, el posà en cap seu i arribà a afegir-hi un petit magatzem. La botiga ("l’épicerie”) era instal·lada al número 38 del carrer “Rue du Pont Vieux” i el magatzem, al número 12 del carrer “Rue A. Ramon”. Per les lletres que es conserven d’ell sembla que , malgrat tot, mai no pogué consolidar a l'exili una situació econòmica estable.
Al llarg de la seva estada a Catalunya en els anys de la guerra conegué la que seria la seva esposa, Joana Gonzàlez, amb la qual tingué dues filles: Joana-Isabel i Caterina. Les dues nasqueren a Carcassona durant el primer lustre dels anys quaranta. Els anys cinquanta vàries vegades passaren les vacances d'estiu a Mallorca.
Morí a Carcassona el dissabte 22-V-1959, als 58 anys.
Nasqué a Maó, a la casa del carrer de ses Moreres, núm. 20, el 22-II-1901, tot just 114 dies abans de la mort sobtada del seu pare. Era fill de Miquel Alenyà Ginard, aleshores notari de Maó, i d’Isabel Ribas Santpol. Segons consta al Registre Civil de Maó, el naixement es produí a les 22 hores i 50 minuts del dia indicat. Va ser la padrina de fonts, la seva germana Catalina, que tenia 10 anys més que ell.
Féu el batxiller a l’Institut Balear i després va fer oposicions al cos tècnic de Correus. Va ocupar plaça a Palma. A l’Escola de Comerç de Palma va obtenir el títol de pèrit mercantil.
Va dirigir l’elaboració d’una àmplia i acurada guia comercial, industrial i professional de les Balears, editada el 1928 en un volum de 352 pàgines, enquadernades en tela. La informació es presenta pulcrament ordenada i ben sistematitzada. L’obra, referida a les quatre illes, es titula “Anuario Balear, 1928”.
D’ideologia laica i esquerrana, va fugir de Mallorca arran del cop d’estat del 18-VII-1936. Anà al Principat, on restà fins al 6-II-1939. Aquest dia passà a França en qualitat de refugiat polític. Mai no va poder tornar a Mallorca, per bé que sempre conservà l’esperança de poder-ho fer.
Segons una lletra adreçada al seu germà Joan amb data del 16-IX-1958, la primera nit a Franca la passà a la plaça pública de Banyuls de la Merenda, juntament amb altres companys “corretgistes”, tombats al terra.
Durant el seu exili de 20 anys, treballà primer com a miner. Més endavant, es traslladà a Carcassona, on muntà una adrogueria en col·laboració amb un súbdit francès, per tal d’obviar els entrebancs derivats de la seva condició de resident estranger. Posteriorment es pogué fer càrrec de tot el negoci, el posà en cap seu i arribà a afegir-hi un petit magatzem. La botiga ("l’épicerie”) era instal·lada al número 38 del carrer “Rue du Pont Vieux” i el magatzem, al número 12 del carrer “Rue A. Ramon”. Per les lletres que es conserven d’ell sembla que , malgrat tot, mai no pogué consolidar a l'exili una situació econòmica estable.
Al llarg de la seva estada a Catalunya en els anys de la guerra conegué la que seria la seva esposa, Joana Gonzàlez, amb la qual tingué dues filles: Joana-Isabel i Caterina. Les dues nasqueren a Carcassona durant el primer lustre dels anys quaranta. Els anys cinquanta vàries vegades passaren les vacances d'estiu a Mallorca.
Morí a Carcassona el dissabte 22-V-1959, als 58 anys.
jueves, 18 de marzo de 2010
Reial Acadèmia de Belles Arts de les Illes Balears
Presidents
1. Joan Despuig Safortesa (1849-1853)
2. Joaquim Descatlar Sureda (1853-1858)
3. Faust Morell Orlandis (1858-1875)
4. Joan Quint Safortesa (1875-1876)
5. Jeroni Rosselló Ribera (1876-1902)
6. Jeroni Rius Salvà (1902-1923)
7. Gabriel Llabrés Quintana (1923-1928)
8. Enric Sureda Morera (1928-1935)
9. Honorat Sureda Hernández (1935-1966)
10. Guillem Colom Ferrà (1966-1979)
11. Jaume Salvà Riera (1979-1989)
12. Antoni Garcia-Ruiz Rosselló (1989-2003)
13. Jaime Mir Ramis (2003-2007)
14. Miquel Alenyà Fuster (2007-2009)
15. Neus Garcia Iñesta (2009-2013)
16. Josep Prohens Julià (2013- )
1. Joan Despuig Safortesa (1849-1853)
2. Joaquim Descatlar Sureda (1853-1858)
3. Faust Morell Orlandis (1858-1875)
4. Joan Quint Safortesa (1875-1876)
5. Jeroni Rosselló Ribera (1876-1902)
6. Jeroni Rius Salvà (1902-1923)
7. Gabriel Llabrés Quintana (1923-1928)
8. Enric Sureda Morera (1928-1935)
9. Honorat Sureda Hernández (1935-1966)
10. Guillem Colom Ferrà (1966-1979)
11. Jaume Salvà Riera (1979-1989)
12. Antoni Garcia-Ruiz Rosselló (1989-2003)
13. Jaime Mir Ramis (2003-2007)
14. Miquel Alenyà Fuster (2007-2009)
15. Neus Garcia Iñesta (2009-2013)
16. Josep Prohens Julià (2013- )
Biniatzar
Possessió de secà del terme de Bunyola, situada entre Raixa, s'Heretat, Caubet i s'Alqueria Blanca. Està documentada a l'època islàmica amb el nom de Beniatzar. La "Remembrança ..." de Nunyo Sanç, de davers 1232, diu: "Beni Azar, XI jovades". Especialitzada en el conreu d’oli, olives, garroves, gra, llegums i ramaderia. A la segona dècada del s XX s'hi fa una plantació central d’ametllers i les oliveres corresponents es venen a la companyia del tren de Sóller, quan encara no estava electrificat.
Nunyo Sanç
En el repartiment la propietat de la possessió correspon a Nunyo Sanç. A la seva mort, la propietat passa, per herència, al patrimoni reial.
Bernat Valentí i A. Burguès
Fra Jaume de Pareres, monjo de la Real, procurador de Jaume II de Mallorca, el 1246 dóna llicència a Bernat Valentí i a A. Burguès per comprar fins a dotze sarraïns i dotze parells de bous per cultivar les terres de Biniatzar.
La família Puigdorfila
El 1306 Guillem de Puigdorfila cita Biniatzar en el seu testament. El 1341 és propietat d'Arnau de Puigdorfila. El 1347 Gueralda, vídua de Guillem de Puigdorfila, n'és la propietària. El 1399 el propietari és Antoni de Puigdorfila.
La família Fuster
El 1435 es documenta la propietat de Biniatzar a nom de Bartomeu Fuster. El 1553 és el propietari Pelai Fuster. El 1578 la propietària és Beatriu Sureda, vídua de Pelai Fuster. El 1588 la propietària és Beatriu Fuster, filla de Pelai Fuster i Beatriu Sureda. El 1628 el propietari és Joan Fuster i Fuster, cavaller de Calatrava. A la seva mort Unissa Fuster és l'hereva usdefructuària.
La família Andreu
Fa part de les propietats de la família Andreu. En morir Pere Andreu Fuster sense descendència, els seus béns passen a través de diversos enllaços matrimonials a Pere Caro Salas, IV marquès de la Romana. El 1815 Biniatzar dóna nom a un ducat atorgat al brigadier Marià Andreu Burgada.
Els Caro
A mitjan XIX el propietari és Pere Caro Sales, IV marqués de la Romana. Per herència, la propietat passa a Pere Caro Álvarez de Toledo, V marquès de la Romana. Aquest ven la propietat el 1863 als comerciants Joan i Ignasi Fuster Fortesa -"Polla"-. El venedor conserva els drets d'alou.
Biniatzar, vista superior
Els Fuster -"Polla"-
El comerciant Marià Fuster i Fuster compra la finca al marquès de la Romana, juntament amb Son Nasi. A la seva mort, la propietat passa de forma indivisa als seus fills Joan i Ignasi Fuster Fortesa. En morir Joan Fuster, fadrí, Ignasi Fuster passa a ser l'únic propietari de la possessió. A la mort d'Ignasi Fuster (1882), és l'hereu de la propietat el seu fill Hilari Fuster i Fuster. A la seva mort (1925) és l'hereva usdefrutuària la seva vídua Maria Magdalena Miró-Granada Moya. En morir aquesta (1968), s'extingeix l'usdefruit i la propietat resta dividida entre els germans Josepa, Vicenta, Assumpció, Rosari, Maria i Hialari Fuster Miró-Granada i els fills de Pere i Magdalena Fuster Miró-Granada, els quals el 1973 venen la finca a Josep Roses Rovira. Aleshores l'amo de la finca, com a amitger, és Macià Pisà.
Els Roses
El 1974, redimits els alous, la propietat es ven a Josep Roses Rovira, que la posa a nom dels fills, Llorenç i Maria Dolors. Posteriorment parcel·la gran part de la finca, tot conservant només la propietat de les cases antigues i dels sementers que les envolten.
Els noms de les tanques més grans eren na Tira-sanar, es Figueral, s'Hort, sa Costa, etc. A mitjan segle XIX es varen intercanviar amb la propietat de Raixa els drets de pas des d'aquesta fins a la nova carretera de Palma a Sóller amb el proveïment sense càrrec dels sobrants d'aigüa que Biniatzar adquiria de temps enrera i guardava en grans dipòsits d'obra, un d'ells sota part de la terrassa anomenada sa Miranda.
Les edificacions conserven bona part d’una antiga torre de defensa de base rectangular i una clastra, a la qual s’accedeix a través d’un vestíbul amb arc i capitells gòtics tallats, que porten l'escut de la família Fuster (estrella de vuit puntes). Segons la GEM dóna nom a un ducat atorgat el 1815 al brigadier Marià Andreu Burgada. Està travessada pel camí vell de Bunyola, d'amplària per al pas d'un carro, protegit per murs de pedra seca a ambdós costats.
Biniatzar, façana del portal forà
Bibliografia
GEM, 2, 133-134
Gaspar VALERO MARTÍ et al., "Les possessions de Bunyola. Història i patrimoni", J. J. Olañeta editor, 82-89, 2012.
Nunyo Sanç
En el repartiment la propietat de la possessió correspon a Nunyo Sanç. A la seva mort, la propietat passa, per herència, al patrimoni reial.
Bernat Valentí i A. Burguès
Fra Jaume de Pareres, monjo de la Real, procurador de Jaume II de Mallorca, el 1246 dóna llicència a Bernat Valentí i a A. Burguès per comprar fins a dotze sarraïns i dotze parells de bous per cultivar les terres de Biniatzar.
La família Puigdorfila
El 1306 Guillem de Puigdorfila cita Biniatzar en el seu testament. El 1341 és propietat d'Arnau de Puigdorfila. El 1347 Gueralda, vídua de Guillem de Puigdorfila, n'és la propietària. El 1399 el propietari és Antoni de Puigdorfila.
La família Fuster
El 1435 es documenta la propietat de Biniatzar a nom de Bartomeu Fuster. El 1553 és el propietari Pelai Fuster. El 1578 la propietària és Beatriu Sureda, vídua de Pelai Fuster. El 1588 la propietària és Beatriu Fuster, filla de Pelai Fuster i Beatriu Sureda. El 1628 el propietari és Joan Fuster i Fuster, cavaller de Calatrava. A la seva mort Unissa Fuster és l'hereva usdefructuària.
La família Andreu
Fa part de les propietats de la família Andreu. En morir Pere Andreu Fuster sense descendència, els seus béns passen a través de diversos enllaços matrimonials a Pere Caro Salas, IV marquès de la Romana. El 1815 Biniatzar dóna nom a un ducat atorgat al brigadier Marià Andreu Burgada.
Els Caro
A mitjan XIX el propietari és Pere Caro Sales, IV marqués de la Romana. Per herència, la propietat passa a Pere Caro Álvarez de Toledo, V marquès de la Romana. Aquest ven la propietat el 1863 als comerciants Joan i Ignasi Fuster Fortesa -"Polla"-. El venedor conserva els drets d'alou.
Biniatzar, vista superior
Els Fuster -"Polla"-
El comerciant Marià Fuster i Fuster compra la finca al marquès de la Romana, juntament amb Son Nasi. A la seva mort, la propietat passa de forma indivisa als seus fills Joan i Ignasi Fuster Fortesa. En morir Joan Fuster, fadrí, Ignasi Fuster passa a ser l'únic propietari de la possessió. A la mort d'Ignasi Fuster (1882), és l'hereu de la propietat el seu fill Hilari Fuster i Fuster. A la seva mort (1925) és l'hereva usdefrutuària la seva vídua Maria Magdalena Miró-Granada Moya. En morir aquesta (1968), s'extingeix l'usdefruit i la propietat resta dividida entre els germans Josepa, Vicenta, Assumpció, Rosari, Maria i Hialari Fuster Miró-Granada i els fills de Pere i Magdalena Fuster Miró-Granada, els quals el 1973 venen la finca a Josep Roses Rovira. Aleshores l'amo de la finca, com a amitger, és Macià Pisà.
Els Roses
El 1974, redimits els alous, la propietat es ven a Josep Roses Rovira, que la posa a nom dels fills, Llorenç i Maria Dolors. Posteriorment parcel·la gran part de la finca, tot conservant només la propietat de les cases antigues i dels sementers que les envolten.
Els noms de les tanques més grans eren na Tira-sanar, es Figueral, s'Hort, sa Costa, etc. A mitjan segle XIX es varen intercanviar amb la propietat de Raixa els drets de pas des d'aquesta fins a la nova carretera de Palma a Sóller amb el proveïment sense càrrec dels sobrants d'aigüa que Biniatzar adquiria de temps enrera i guardava en grans dipòsits d'obra, un d'ells sota part de la terrassa anomenada sa Miranda.
Les edificacions conserven bona part d’una antiga torre de defensa de base rectangular i una clastra, a la qual s’accedeix a través d’un vestíbul amb arc i capitells gòtics tallats, que porten l'escut de la família Fuster (estrella de vuit puntes). Segons la GEM dóna nom a un ducat atorgat el 1815 al brigadier Marià Andreu Burgada. Està travessada pel camí vell de Bunyola, d'amplària per al pas d'un carro, protegit per murs de pedra seca a ambdós costats.
Biniatzar, façana del portal forà
Bibliografia
GEM, 2, 133-134
Gaspar VALERO MARTÍ et al., "Les possessions de Bunyola. Història i patrimoni", J. J. Olañeta editor, 82-89, 2012.
Suscribirse a:
Comentarios (Atom)