Professional de la medicina especialitzat en gestió hospitalària.
Ha estat director-gerent de l’Hospital de Creu Roja a Palma (1990-92), gerent de l’Hospital General de Catalunya (fins el 2006), director de la Clínica USP Palmaplanas (2006-07) i d'USP Institut Universitari Dexeus (des del 2007).
Ha participat com a ponent en congressos, jornades mèdiques i simposiums, com el dedicat a l'anàlisi del tema “El malalt i la cirurgia mínimament invassiva”, organitzat el 2005 per la Societat Espanyola de Cirurgia Cardíaca. En representació d'USP Institut Universitari Dexeus fa part del Patronat de la Fundació Doctor Rubert.
viernes, 19 de noviembre de 2010
martes, 16 de noviembre de 2010
Manuel Mora Esteva (Barcelona 25 de gener de 1916 - Palma 9 d'agost de 1987)
Metge, cirurgià, polític, voluntari de Creu Roja i president de Creu Roja a les Balears.
Neix a Barcelona, fill de l’enginyer de mines Manuel Mora Gómez i d’Antònia Esteva Canet. Els seus pares fixen la residència a Formentera i, després, a Palma, on estudia el batxillerat (1926-32) a l’Institut Nacional de Segona Ensenyança de Palma. Cursa la carrera de medicina a les Universitats de Madrid, Barcelona i Salamanca, on es llicencia (1940). S’especialitza en cirurgia ortopèdica i traumatològica a Barcelona i amplia estudis amb el Dr. Bastos Ansard. De tornada a Palma (1946), aconsegueix (1948) passaport per sortir del país. Es trasllada amb la família a Mèxic, on es relaciona amb els republicans exiliats, sobretot amb els socialistes Amador Fernández i Amós Ruiz Lecina. Torna a Palma el 1954.
És (1955-70) director de l’Hospital de Sant Joan de Déu (Palma), metge especialista en traumatologia de la Seguretat Social i de la Mutualitat de Futbolistes. Atén, a més, una consulta privada de la seva especialitat. Participar en la fundació de l’Associació Balear de Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia (ABCOT), de la qual és (1983-87) el primer president (1983-87). Va ser membre de la Societat Internacional de Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia.
Participa (1974) en la fundació de la Junta Democràtica de Mallorca, que representa en reunions a Paris i Madrid. Posteriorment fa part (1974-76) de l’Assemblea Democràtica de Mallorca. Impulsor del Partit Socialista Popular (PSP) a les illes, el juny del 1976 és elegit vicepresident del comitè executiu nacional del partit. Afiliat al PSOE, el 1977 és elegit senador per Mallorca, càrrec que ocupa fins a les eleccions del 1979. Com a senador, és membre de l’Assemblea de Parlamentaris de les Balears (1977-78).
Com a president (1986-87) de l’Assemblea autonòmica de la Creu Roja a les Balears, inicia les negociacions d’un nou conveni de col•laboració amb l’Insalud (després Ibsalut) pel que fa a l’hospital de Creu Roja a Palma. El conveni es formalitza i entra en vigor el 1990. Casat (1942) amb Jeanne Marquès Mayol (Sóller 1914) tenen dues filles, Antònia i Catalina, i un fill, Manuel. Mor a Palma als 71 anys.
Neix a Barcelona, fill de l’enginyer de mines Manuel Mora Gómez i d’Antònia Esteva Canet. Els seus pares fixen la residència a Formentera i, després, a Palma, on estudia el batxillerat (1926-32) a l’Institut Nacional de Segona Ensenyança de Palma. Cursa la carrera de medicina a les Universitats de Madrid, Barcelona i Salamanca, on es llicencia (1940). S’especialitza en cirurgia ortopèdica i traumatològica a Barcelona i amplia estudis amb el Dr. Bastos Ansard. De tornada a Palma (1946), aconsegueix (1948) passaport per sortir del país. Es trasllada amb la família a Mèxic, on es relaciona amb els republicans exiliats, sobretot amb els socialistes Amador Fernández i Amós Ruiz Lecina. Torna a Palma el 1954.
És (1955-70) director de l’Hospital de Sant Joan de Déu (Palma), metge especialista en traumatologia de la Seguretat Social i de la Mutualitat de Futbolistes. Atén, a més, una consulta privada de la seva especialitat. Participar en la fundació de l’Associació Balear de Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia (ABCOT), de la qual és (1983-87) el primer president (1983-87). Va ser membre de la Societat Internacional de Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia.
Participa (1974) en la fundació de la Junta Democràtica de Mallorca, que representa en reunions a Paris i Madrid. Posteriorment fa part (1974-76) de l’Assemblea Democràtica de Mallorca. Impulsor del Partit Socialista Popular (PSP) a les illes, el juny del 1976 és elegit vicepresident del comitè executiu nacional del partit. Afiliat al PSOE, el 1977 és elegit senador per Mallorca, càrrec que ocupa fins a les eleccions del 1979. Com a senador, és membre de l’Assemblea de Parlamentaris de les Balears (1977-78).
Com a president (1986-87) de l’Assemblea autonòmica de la Creu Roja a les Balears, inicia les negociacions d’un nou conveni de col•laboració amb l’Insalud (després Ibsalut) pel que fa a l’hospital de Creu Roja a Palma. El conveni es formalitza i entra en vigor el 1990. Casat (1942) amb Jeanne Marquès Mayol (Sóller 1914) tenen dues filles, Antònia i Catalina, i un fill, Manuel. Mor a Palma als 71 anys.
Emili Pou Magraner (Palma 1868 - 18 de maig de 1940)
Militar, articulista i voluntari de Creu Roja.
Fill de l’enginyer d’obres públiques Emili Pou Bonet, ingressa a l’Acadèmia General Militar (1885) i s’incorpora a l’arma de cavalleria. Participa (1895-96) a la campanya de Cuba. Ascendeix (1925) a coronel i és destinat (1927) al comandament del regiment de Caçadors de Villarrobledo. Es retira (1932) amb la graduació de general de brigada honorari. Era germà de l’escriptor republicà Jeroni Pou Magraner.
El febrer del 1936 va ser designat president-delegat de Creu Roja a les Balears, càrrec del qual pren possessió el 5 de febrer de 1936. Durant el seu mandat compta amb la col·laboració successiva de tres vicepresidentes: Empar Pou, vídua de Riera; Margalida Rosselló Alenyà, vídua de Pou; i Joana Hernández de Gamundí.
Sota la seva presidència es fa el trasllat de la seu social i del dispensari de Creu Roja de la Rambla, de Palma, als nous locals del carrer 31 de desembre, núm. 6. Per tenir cura del local i de les seves instal·lacions estableix (1936) un conveni amb les monges Franciscanes Filles de Maria, que dóna lloc a una col·laboració que s’inicia el dia primer de juliol de 1936 i es manté durant més de 50 anys. La situació del local i la seva accessibilitat permeten augmentar considerablement els serveis sanitaris, mèdics i socials de l’entitat. D’ideologia conservadora, manté relacions de col·laboració positiva i de respecte exquisit amb voluntaris d’altres ideologies. Dimiteix del càrrec per motius de salut en els primers dies de novembre de 1936 i mor a la primavera de 1940, als 72 anys d’edat.
Publica articles d'opinió al diari “Heraldo de Aragón” i a “La Última Hora”, on signa amb el pseudònim d’El capitán Bellver.
Fill de l’enginyer d’obres públiques Emili Pou Bonet, ingressa a l’Acadèmia General Militar (1885) i s’incorpora a l’arma de cavalleria. Participa (1895-96) a la campanya de Cuba. Ascendeix (1925) a coronel i és destinat (1927) al comandament del regiment de Caçadors de Villarrobledo. Es retira (1932) amb la graduació de general de brigada honorari. Era germà de l’escriptor republicà Jeroni Pou Magraner.
El febrer del 1936 va ser designat president-delegat de Creu Roja a les Balears, càrrec del qual pren possessió el 5 de febrer de 1936. Durant el seu mandat compta amb la col·laboració successiva de tres vicepresidentes: Empar Pou, vídua de Riera; Margalida Rosselló Alenyà, vídua de Pou; i Joana Hernández de Gamundí.
Sota la seva presidència es fa el trasllat de la seu social i del dispensari de Creu Roja de la Rambla, de Palma, als nous locals del carrer 31 de desembre, núm. 6. Per tenir cura del local i de les seves instal·lacions estableix (1936) un conveni amb les monges Franciscanes Filles de Maria, que dóna lloc a una col·laboració que s’inicia el dia primer de juliol de 1936 i es manté durant més de 50 anys. La situació del local i la seva accessibilitat permeten augmentar considerablement els serveis sanitaris, mèdics i socials de l’entitat. D’ideologia conservadora, manté relacions de col·laboració positiva i de respecte exquisit amb voluntaris d’altres ideologies. Dimiteix del càrrec per motius de salut en els primers dies de novembre de 1936 i mor a la primavera de 1940, als 72 anys d’edat.
Publica articles d'opinió al diari “Heraldo de Aragón” i a “La Última Hora”, on signa amb el pseudònim d’El capitán Bellver.
domingo, 14 de noviembre de 2010
Premi al mèrit estadístic Antoni Monserrat Moll. Parlament de Miquel Alenyà, receptor del premi
Honorable Sra. Presidenta,
Honorables senyors i senyores,
Família d'Antoni Monserrat,
Amics i amigues,
Vull agrair molt sincerament el premi Antoni Monserrat Moll, de l’Institut Balear d’Estadística. Em sent molt afalagat i honorat amb aquesta distinció pel que significa i pel nom que porta, que és el d’un col•lega de professió, un company de fatigues compartides a l’entorn de l’economia de les illes i un gran amic.
El motiu que justifica el premi és un treball singular, fet amb parsimònia, paciència i constància, al llarg de 30 anys ininterromputs, del 1970 al 2001. Es tracta d’un bloc numèric de sèries encadenades amb taxes de variacions reals i monetàries.
Les primeres dades que conté es refereixen al 1970 i les darreres corresponen al 2000. El bloc numèric està fet passa a passa, a mesura que es publicaven o es posaven a l’abast dels economistes les dades de les Balears, que un grup de professionals recollíem i sistematitzàvem amb la vista posada en els treballs que feien el cos de l’Informe Econòmic anual de Sa Nostra, després anomenat “Evolució Econòmica de les Balears” i finalment titulat “Informe econòmic i social de les Balears”. Les cinc primeres edicions es publiquen com a annex de la Memòria anual de Sa Nostra, després es publiquen com a volums independents que es presenten guarnits amb unes cobertes que cada any canvien de color, sense perdre la unitat de disseny i d’imatge. El primer informe va ser molt modest: constà de quatre capítols i 24 planes. Va créixer gradualment fins adquirir unes dimensions considerables.
El bloc inclou dades absolutes en valors monetaris corrents, taxes de variació anual dels preus i taxes reals de variació anual de les 50 magnituds considerades. Es refereixen a les branques de producció de l’economia balear i a les funcions de demanda desglossada en demanda de consum privat dels residents, consum públic, formació bruta de capital fix, variació d’existències, i pel que fa a la demanda exterior, en demanda de consum privat dels no residents, importacions i exportacions.
Es presenta en format de full d’Excel. Les variables i les taxes de variació anual es troben lligades per les operacions corresponents, de manera que el model serveix per calcular variacions absolutes dels valors reals, variacions absolutes dels valors monetaris i les seves variacions agregades, fer càlculs sobre l’evolució de l’estructura del producte regional i de la seva composició. Serveix també per calcular la contribució de cada funció de demanda, de cada branca d’activitat i de cada sector al creixement del PIB de l’any. Permet, en suma, obtenir resultats i càlculs diferents, la comparació dels quals suggereix observacions útils per entendre la marxa de l’economia i les seves tendències. Constitueix una font de referències que facilita l’anàlisi econòmica amb perspectives anuals diverses. Permet observacions sobre el capteniment de les funcions de la demanda i la seva influència sobre el comportament de la producció agregada o distribuïda per branques d’activitat.
La construcció del bloc es va iniciar amb l’ús de llapis, calculadora manual i fulls de paper enganxats amb goma d’aferrar o cinta adhesiva transparent. Més endavant es va substituir el paper, la calculadora i el llapis per registres informàtics que adopten el format definitiu del full de càlcul Excel el 1989, aleshores en pugna aferrissada amb el Lotus, de més general acceptació. Vàrem optar per l’Excel en una decisió que creiem que era més arriscada en aquell moment, per bé que pensàvem que s’adaptava millor a les progressió previsible de les prestacions informàtiques futures.
La base de dades de referència va permetre enriquir l’anàlisi que es publicava a l’Informe anual i afegir-hi nombrosos quadres i gràfics que d’una altra manera haguessin estat més difícils de fer i possiblement més elementals. Va servir a Ferran Navinés per basar-hi en part la seva tesi doctoral. Ha servit recentment als autors de la publicació “Economia de les Balears 1970-2010”, editada per Documenta Balear amb el suport de la Conselleria d’Economia i Hisenda del Govern. Ha servit de base a articles diversos publicats a “Revista Industrial”, del Ministeri d’Indústria, al número de “Papeles de Economia” dedicat monogràficament a l’economia de les Balears, a la Revista Econòmica de Catalunya, i a la revista “Cuadernos de Información Económica”, de la Fundació FIES, després dita Fundació FUNCAS, de la Confederació de Caixes d’Estalvis.
El bloc presenta les dades dels seus tres darrers anys, el 1998, 1999 i 2000, en doble versió, en pessetes i euros. Hi ha un annex, que inclou per als darrers anys del bloc el desglossament de les dades regionals per illes mitjançant l’ús de taxes ajustades cada any a cada conjunt insular.
La base de dades pròpiament dita no ha estat mai publicada íntegrament, ni en paper ni en CD. De manera parcial s’ha publicat en nombroses ocasions.
El premi de l’Institut Balear d’Estadística (IBESTAD) m’ha omplert de goig i m’ha portat al cap records molt grats i entranyables, que no puc deixar de citar, si més no, breument.
Em refereixo a algunes persones que m’han acompanyat en el passat i m’han aportat alguns dels elements que han permès o facilitat la tasca de construir el bloc numèric de dades i relacions. Record en primer lloc la figura de Margarita Márquez Jaume, la professora que al Col•legi Cervantes em va descobrir la forma i el nom dels números àrabs.
Record la figura austera, amable i ordenada de Jaume Serra, professor titular de matemàtiques de l’Institut Ramon Llull en els primers anys 50. Record, amb emoció, les classes particulars i individuals, de matemàtiques i física, que vaig rebre d’Andreu Crespí a la seva casa d’aquí devora durant el curs 1961-62. Record amb respecte les classes d’anàlisi matemàtica del professor Enric Linés a la Facultat d’Econòmiques de Barcelona. Record, també, el professor Alfons García Barbancho, primer catedràtic d’Econometria i Mètodes Estadístics de Barcelona i el segon de tot Espanya. Record les classes apassionades d’Econometria que feia el professor Barber. Record altres persones, com Nadal Batle, company i condeixeble de l’Institut, a qui vaig fer moltes consultes i vaig obtenir sempre bons aclariments.
Sobretot record en aquests moments l’amistat i la col•laboració que vaig tenir el privilegi de compartir amb Antoni Monserrat Moll, gran amic. Moltes vegades ens vàrem reunir per interpretar en clau econòmica les dades que ell extreia de fonts oficials de manera regular i que ordenava amb inusual habilitat. Ell va ser un dels puntals en el qual es basa l’anàlisi, els quadres i les dades desglossades de l’Evolució econòmica, primer, i de l’Informe Econòmic i social, després. En el curs dels anys 90 en Toni Monserrat es va incorporar a l’equip d’aquella empresa pionera que reuní 82 professionals durant 33 anys, del 1968 al 2001, i que varen produir 33 informes anuals prou ben fets.
Record amb nostàlgia la figura modesta, senzilla i elegant d’Artur Saurí, director aleshores del Servei d’Estudis de Banca Catalana, que ens acompanyà amb el seu bon criteri i la seva capacitat d’anàlisi en l’aventura de fer un informe econòmic anual rigorós, solvent i creïble.
Per acabar no puc deixar de referir-me a Carles Blanes Nouvilas, director general de Sa Nostra durant 25 anys, del 1968 al 1993. Ell va ser qui decidí impulsar i tirar endavant l’Informe Econòmic de les Balears el febrer del 1969, un projecte que convertí per al gran públic l’anàlisi econòmica regional en una tasca propera, entenedora, útil i neutral, com ell volia.
Moltes gràcies
Parlament de les Illes Balears
Sala del Senat
Palma, 15 de novembre de 2010.
Honorables senyors i senyores,
Família d'Antoni Monserrat,
Amics i amigues,
Vull agrair molt sincerament el premi Antoni Monserrat Moll, de l’Institut Balear d’Estadística. Em sent molt afalagat i honorat amb aquesta distinció pel que significa i pel nom que porta, que és el d’un col•lega de professió, un company de fatigues compartides a l’entorn de l’economia de les illes i un gran amic.
El motiu que justifica el premi és un treball singular, fet amb parsimònia, paciència i constància, al llarg de 30 anys ininterromputs, del 1970 al 2001. Es tracta d’un bloc numèric de sèries encadenades amb taxes de variacions reals i monetàries.
Les primeres dades que conté es refereixen al 1970 i les darreres corresponen al 2000. El bloc numèric està fet passa a passa, a mesura que es publicaven o es posaven a l’abast dels economistes les dades de les Balears, que un grup de professionals recollíem i sistematitzàvem amb la vista posada en els treballs que feien el cos de l’Informe Econòmic anual de Sa Nostra, després anomenat “Evolució Econòmica de les Balears” i finalment titulat “Informe econòmic i social de les Balears”. Les cinc primeres edicions es publiquen com a annex de la Memòria anual de Sa Nostra, després es publiquen com a volums independents que es presenten guarnits amb unes cobertes que cada any canvien de color, sense perdre la unitat de disseny i d’imatge. El primer informe va ser molt modest: constà de quatre capítols i 24 planes. Va créixer gradualment fins adquirir unes dimensions considerables.
El bloc inclou dades absolutes en valors monetaris corrents, taxes de variació anual dels preus i taxes reals de variació anual de les 50 magnituds considerades. Es refereixen a les branques de producció de l’economia balear i a les funcions de demanda desglossada en demanda de consum privat dels residents, consum públic, formació bruta de capital fix, variació d’existències, i pel que fa a la demanda exterior, en demanda de consum privat dels no residents, importacions i exportacions.
Es presenta en format de full d’Excel. Les variables i les taxes de variació anual es troben lligades per les operacions corresponents, de manera que el model serveix per calcular variacions absolutes dels valors reals, variacions absolutes dels valors monetaris i les seves variacions agregades, fer càlculs sobre l’evolució de l’estructura del producte regional i de la seva composició. Serveix també per calcular la contribució de cada funció de demanda, de cada branca d’activitat i de cada sector al creixement del PIB de l’any. Permet, en suma, obtenir resultats i càlculs diferents, la comparació dels quals suggereix observacions útils per entendre la marxa de l’economia i les seves tendències. Constitueix una font de referències que facilita l’anàlisi econòmica amb perspectives anuals diverses. Permet observacions sobre el capteniment de les funcions de la demanda i la seva influència sobre el comportament de la producció agregada o distribuïda per branques d’activitat.
La construcció del bloc es va iniciar amb l’ús de llapis, calculadora manual i fulls de paper enganxats amb goma d’aferrar o cinta adhesiva transparent. Més endavant es va substituir el paper, la calculadora i el llapis per registres informàtics que adopten el format definitiu del full de càlcul Excel el 1989, aleshores en pugna aferrissada amb el Lotus, de més general acceptació. Vàrem optar per l’Excel en una decisió que creiem que era més arriscada en aquell moment, per bé que pensàvem que s’adaptava millor a les progressió previsible de les prestacions informàtiques futures.
La base de dades de referència va permetre enriquir l’anàlisi que es publicava a l’Informe anual i afegir-hi nombrosos quadres i gràfics que d’una altra manera haguessin estat més difícils de fer i possiblement més elementals. Va servir a Ferran Navinés per basar-hi en part la seva tesi doctoral. Ha servit recentment als autors de la publicació “Economia de les Balears 1970-2010”, editada per Documenta Balear amb el suport de la Conselleria d’Economia i Hisenda del Govern. Ha servit de base a articles diversos publicats a “Revista Industrial”, del Ministeri d’Indústria, al número de “Papeles de Economia” dedicat monogràficament a l’economia de les Balears, a la Revista Econòmica de Catalunya, i a la revista “Cuadernos de Información Económica”, de la Fundació FIES, després dita Fundació FUNCAS, de la Confederació de Caixes d’Estalvis.
El bloc presenta les dades dels seus tres darrers anys, el 1998, 1999 i 2000, en doble versió, en pessetes i euros. Hi ha un annex, que inclou per als darrers anys del bloc el desglossament de les dades regionals per illes mitjançant l’ús de taxes ajustades cada any a cada conjunt insular.
La base de dades pròpiament dita no ha estat mai publicada íntegrament, ni en paper ni en CD. De manera parcial s’ha publicat en nombroses ocasions.
El premi de l’Institut Balear d’Estadística (IBESTAD) m’ha omplert de goig i m’ha portat al cap records molt grats i entranyables, que no puc deixar de citar, si més no, breument.
Em refereixo a algunes persones que m’han acompanyat en el passat i m’han aportat alguns dels elements que han permès o facilitat la tasca de construir el bloc numèric de dades i relacions. Record en primer lloc la figura de Margarita Márquez Jaume, la professora que al Col•legi Cervantes em va descobrir la forma i el nom dels números àrabs.
Record la figura austera, amable i ordenada de Jaume Serra, professor titular de matemàtiques de l’Institut Ramon Llull en els primers anys 50. Record, amb emoció, les classes particulars i individuals, de matemàtiques i física, que vaig rebre d’Andreu Crespí a la seva casa d’aquí devora durant el curs 1961-62. Record amb respecte les classes d’anàlisi matemàtica del professor Enric Linés a la Facultat d’Econòmiques de Barcelona. Record, també, el professor Alfons García Barbancho, primer catedràtic d’Econometria i Mètodes Estadístics de Barcelona i el segon de tot Espanya. Record les classes apassionades d’Econometria que feia el professor Barber. Record altres persones, com Nadal Batle, company i condeixeble de l’Institut, a qui vaig fer moltes consultes i vaig obtenir sempre bons aclariments.
Sobretot record en aquests moments l’amistat i la col•laboració que vaig tenir el privilegi de compartir amb Antoni Monserrat Moll, gran amic. Moltes vegades ens vàrem reunir per interpretar en clau econòmica les dades que ell extreia de fonts oficials de manera regular i que ordenava amb inusual habilitat. Ell va ser un dels puntals en el qual es basa l’anàlisi, els quadres i les dades desglossades de l’Evolució econòmica, primer, i de l’Informe Econòmic i social, després. En el curs dels anys 90 en Toni Monserrat es va incorporar a l’equip d’aquella empresa pionera que reuní 82 professionals durant 33 anys, del 1968 al 2001, i que varen produir 33 informes anuals prou ben fets.
Record amb nostàlgia la figura modesta, senzilla i elegant d’Artur Saurí, director aleshores del Servei d’Estudis de Banca Catalana, que ens acompanyà amb el seu bon criteri i la seva capacitat d’anàlisi en l’aventura de fer un informe econòmic anual rigorós, solvent i creïble.
Per acabar no puc deixar de referir-me a Carles Blanes Nouvilas, director general de Sa Nostra durant 25 anys, del 1968 al 1993. Ell va ser qui decidí impulsar i tirar endavant l’Informe Econòmic de les Balears el febrer del 1969, un projecte que convertí per al gran públic l’anàlisi econòmica regional en una tasca propera, entenedora, útil i neutral, com ell volia.
Moltes gràcies
Parlament de les Illes Balears
Sala del Senat
Palma, 15 de novembre de 2010.
Bartomeu Sureda Misserol (Palma 1769 - 10 de març de 1851)
Gravador, pintor, innovador industrial i director de les Reials Fàbriques. Neix a Palma en el si d’una família modesta. És fill de Mateu Sureda, fuster, i de Bàrbara Misserol. Estudia dibuix a l’Acadèmia de Nobles Arts, de Palma. Amb el patrocini de Tomàs de Verí, amplia estudis a Madrid, on treballa com a delineant i aprèn disseny industrial a la fàbrica d’Agustí de Betancourt. Per adquirir coneixements d’enginyeria industrial fa una estada a Londres (1799-1802). A Paris (1802-03) practica la tècnica de la porcellana dura o de Sèvres. A Amèrica i Anglaterra aprèn tècniques d’ús industrial del cotó. A Munic aprèn la nova tècnica de la litografia, de l’ús de la qual a Espanya en serà promotor i impulsor.
Introdueix a Espanya les primeres màquines de filatura. Nomenat (1803) director de les Reales Fábricas de Porcelana y Loza del Buen Retiro (Madrid), hi crea una fórmula original de porcellana dura. Arran de la invasió francesa d’Espanya es trasllada (1808) a Paris. De retorn a Espanya es fa càrrec (1817) de la direcció de la Real Fábrica de Paños, de Guadalajara, en els sistemes de producció de la qual incorpora innovacions i millores tècniques. A Madrid, és nomenat director de la fàbrica de vidre de San Ildefonso – on introdueix l’elaboració de miralls de cos sencer – i de la fàbrica de ceràmica de la Moncloa (1821-29).
Es casa amb Louise Chappron de Saint Amsard i tenen 5 fills: Carolina, Lluïsa, Júlia, Sofia i Alexandre. Jubilat, torna a Mallorca el 1836, on aporta diverses innovacions tècniques, com la implantació al taller de l’Hospici del teler de llançadora volant i la serradora fina de xapes i planxes de fusta per a la indústria del moble, base del creixement de la indústria de la marqueteria. Alhora impulsa la utilització de la tècnica de la litografia. Dóna suport a l’Acadèmia de Nobles Arts, que incrementa progressivament el nombre d’estudiants de la secció de dibuix, fet que li permet impulsar la creació (1849) de l’Acadèmia Provincial de Belles Arts.
Alguns dels seus gravats serveixen per il·lustrar (1840) l’obra “Panorama óptico-histórico-artístico de las islas Baleares”, d’Antoni Furió. Li són atribuïdes dues pintures religioses de la capella de Sant Vicenç de la parròquia de Santa Eulàlia, de Palma, que representen Antoni de Pàdua i Francesc d’Assís. Fa paisatges, sobretot de petit format, d’inspiració romàntica, en els quals sovint inclou figures populars. Utilitza les tècniques de l’oli i de l’aquarel·la i també es dedica al dibuix. Goya pinta (1804-06) el seu retrat i el de la seva dona Louise i Agustí Buades fa (1838) diverses versions del seu retrat quan té 69 anys. Mor a Palma als 82 anys.
El Museo Municipal de Madrid li dedica (2000) una exposició i publica un llibre il·lustrat sota el títol “Bartolomé Sureda (1769-1851). Arte e industria en la Ilustración tardía”, amb articles de Catalina Cantarellas Camps, Carles Pau Manera Erbina, José Sierra Álvarez, Carmen Rodríguez Topete, Salvador Quero Castro i Jesusa Vega. Un carrer de Palma duu el seu nom. Té una entrada a la GEM.
Francisco de Goya Lucientes, Retrat
de Bartomeu Sureda Miserol, oli/tela,
1803-1804.
Bibliografia
Antoni FURIÓ, "Panorama óptico-histórico-artístico de las Islas Baleares", Impremta de Pere-Josep Gelabert, Palma, 1840
Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ PARADELO, "Las Baleares y sus pintores 1836-1936", L. Ripoll editor, Palma, 1981
Isabel TUDA RODRÍGUEZ et al., "Bartolomé Sureda (1769-1851). Arte e industria en la Ilustración tardía", Museo Municipal de Madrid, Madrid, 2000
GEM, 17, 63-64
Introdueix a Espanya les primeres màquines de filatura. Nomenat (1803) director de les Reales Fábricas de Porcelana y Loza del Buen Retiro (Madrid), hi crea una fórmula original de porcellana dura. Arran de la invasió francesa d’Espanya es trasllada (1808) a Paris. De retorn a Espanya es fa càrrec (1817) de la direcció de la Real Fábrica de Paños, de Guadalajara, en els sistemes de producció de la qual incorpora innovacions i millores tècniques. A Madrid, és nomenat director de la fàbrica de vidre de San Ildefonso – on introdueix l’elaboració de miralls de cos sencer – i de la fàbrica de ceràmica de la Moncloa (1821-29).
Es casa amb Louise Chappron de Saint Amsard i tenen 5 fills: Carolina, Lluïsa, Júlia, Sofia i Alexandre. Jubilat, torna a Mallorca el 1836, on aporta diverses innovacions tècniques, com la implantació al taller de l’Hospici del teler de llançadora volant i la serradora fina de xapes i planxes de fusta per a la indústria del moble, base del creixement de la indústria de la marqueteria. Alhora impulsa la utilització de la tècnica de la litografia. Dóna suport a l’Acadèmia de Nobles Arts, que incrementa progressivament el nombre d’estudiants de la secció de dibuix, fet que li permet impulsar la creació (1849) de l’Acadèmia Provincial de Belles Arts.
Alguns dels seus gravats serveixen per il·lustrar (1840) l’obra “Panorama óptico-histórico-artístico de las islas Baleares”, d’Antoni Furió. Li són atribuïdes dues pintures religioses de la capella de Sant Vicenç de la parròquia de Santa Eulàlia, de Palma, que representen Antoni de Pàdua i Francesc d’Assís. Fa paisatges, sobretot de petit format, d’inspiració romàntica, en els quals sovint inclou figures populars. Utilitza les tècniques de l’oli i de l’aquarel·la i també es dedica al dibuix. Goya pinta (1804-06) el seu retrat i el de la seva dona Louise i Agustí Buades fa (1838) diverses versions del seu retrat quan té 69 anys. Mor a Palma als 82 anys.
El Museo Municipal de Madrid li dedica (2000) una exposició i publica un llibre il·lustrat sota el títol “Bartolomé Sureda (1769-1851). Arte e industria en la Ilustración tardía”, amb articles de Catalina Cantarellas Camps, Carles Pau Manera Erbina, José Sierra Álvarez, Carmen Rodríguez Topete, Salvador Quero Castro i Jesusa Vega. Un carrer de Palma duu el seu nom. Té una entrada a la GEM.
Francisco de Goya Lucientes, Retrat
de Bartomeu Sureda Miserol, oli/tela,
1803-1804.
Bibliografia
Antoni FURIÓ, "Panorama óptico-histórico-artístico de las Islas Baleares", Impremta de Pere-Josep Gelabert, Palma, 1840
Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ PARADELO, "Las Baleares y sus pintores 1836-1936", L. Ripoll editor, Palma, 1981
Isabel TUDA RODRÍGUEZ et al., "Bartolomé Sureda (1769-1851). Arte e industria en la Ilustración tardía", Museo Municipal de Madrid, Madrid, 2000
GEM, 17, 63-64
martes, 9 de noviembre de 2010
Maria Bordoy Ferrer (Palma, 19 de setembre de 1914 - 17 de juliol de 1994)
Tècnica en infermeria i voluntària de Creu Roja.
Fa els estudis d’auxiliar d’infermeria a l’Escola d’Infermeres Auxiliars de Creu Roja a les Balears.
Poc després de la inauguració (1950) de l’Hospital de Creu Roja, s’incorpora al nou centre com a auxiliar d’infermeria de la secció de Dames Infermeres Voluntàries de la Creu Roja. Posteriorment és elegida presidenta de la citada secció i poc després és nomenada directora de l’Escola d’Infermeres Auxiliars de Creu Roja. Realitza les tasques que té encomanades amb plena dedicació i desinteressadament.
El març del 1971 és elegida presidenta de la Junta directiva de l’Hospital de Creu Roja a Palma, càrrec que ocupa ininterrompudament fins al 1990. Com a presidenta de la Junta de l’Hospital passa a ocupar una plaça de vocal titular de la Junta directiva de l’Assemblea Provincial de Creu Roja a les Balears. En el període 1977-81 ocupa el càrrec de Secretària General de l’esmentada Assemblea. En cessar en el càrrec a petició pròpia, continua com a vocal de la Junta directiva de l’Assemblea Provincial en virtut d’elecció directa en el marc dels processos electorals que cada quatre anys fa la institució.
Des del 1953, i fins el 1994, duu la direcció i l’administració de les festes anuals de la bandereta a l’àmbit de les Balears, que sota el seu guiatge esdevenen una important font de finançació de les activitats de la institució, especialment dels serveis sanitaris que es presten a persones sense recursos, de les inversions en ampliació i equipament de l’Hospital de Palma i de les activitats de les oficines locals.
En entrar en vigor el conveni de 1986 de Creu Roja amb l’Insalud per a la gestió de l’Hospital de Palma, passa a un segon pla a causa de les dificultats que afecten la seva salut. Aleshores se centra en les tasques d’administració de l’Hospital, que amb l’ajut de col·laboradors atén amb constància fins que les forces li ho permeten.
En prova d’agraïment per la seva labor ingent, reconeguda diverses vegades en el llibre d’actes de l’Assemblea de Creu Roja a les Balears, és guardonada el 14 de maig de 1993 per l’Oficina Nacional amb la Placa d’Honor de Creu Roja, que li lliura en nom de la institució S.A.R. Maria Solange de Messía i Lesseps, aleshores vicepresidenta d’honor de Creu Roja Espanyola i abans presidenta de la secció d’Infermeres i Hospitals de Creu Roja Espanyola. En el mateix acte, Maria Planas Rosselló, presidenta de Creu Roja a les Balears, lliura la medalla d’or al seu marit.
Casada (1943) amb Lambert Cortès i Cortès, periodista i voluntari de Creu Roja, són pares d’un fill, Francesc Xavier. Després de 40 anys de serveis voluntaris a Creu Roja, mor a l’estiu de 1994, dos mesos abans de fer els 80 anys, tot deixant a l’Hospital i a l’Assemblea de Creu Roja a les Balears un record inesborrable d’humanitat i generositat.
Fa els estudis d’auxiliar d’infermeria a l’Escola d’Infermeres Auxiliars de Creu Roja a les Balears.
Poc després de la inauguració (1950) de l’Hospital de Creu Roja, s’incorpora al nou centre com a auxiliar d’infermeria de la secció de Dames Infermeres Voluntàries de la Creu Roja. Posteriorment és elegida presidenta de la citada secció i poc després és nomenada directora de l’Escola d’Infermeres Auxiliars de Creu Roja. Realitza les tasques que té encomanades amb plena dedicació i desinteressadament.
El març del 1971 és elegida presidenta de la Junta directiva de l’Hospital de Creu Roja a Palma, càrrec que ocupa ininterrompudament fins al 1990. Com a presidenta de la Junta de l’Hospital passa a ocupar una plaça de vocal titular de la Junta directiva de l’Assemblea Provincial de Creu Roja a les Balears. En el període 1977-81 ocupa el càrrec de Secretària General de l’esmentada Assemblea. En cessar en el càrrec a petició pròpia, continua com a vocal de la Junta directiva de l’Assemblea Provincial en virtut d’elecció directa en el marc dels processos electorals que cada quatre anys fa la institució.
Des del 1953, i fins el 1994, duu la direcció i l’administració de les festes anuals de la bandereta a l’àmbit de les Balears, que sota el seu guiatge esdevenen una important font de finançació de les activitats de la institució, especialment dels serveis sanitaris que es presten a persones sense recursos, de les inversions en ampliació i equipament de l’Hospital de Palma i de les activitats de les oficines locals.
En entrar en vigor el conveni de 1986 de Creu Roja amb l’Insalud per a la gestió de l’Hospital de Palma, passa a un segon pla a causa de les dificultats que afecten la seva salut. Aleshores se centra en les tasques d’administració de l’Hospital, que amb l’ajut de col·laboradors atén amb constància fins que les forces li ho permeten.
En prova d’agraïment per la seva labor ingent, reconeguda diverses vegades en el llibre d’actes de l’Assemblea de Creu Roja a les Balears, és guardonada el 14 de maig de 1993 per l’Oficina Nacional amb la Placa d’Honor de Creu Roja, que li lliura en nom de la institució S.A.R. Maria Solange de Messía i Lesseps, aleshores vicepresidenta d’honor de Creu Roja Espanyola i abans presidenta de la secció d’Infermeres i Hospitals de Creu Roja Espanyola. En el mateix acte, Maria Planas Rosselló, presidenta de Creu Roja a les Balears, lliura la medalla d’or al seu marit.
Casada (1943) amb Lambert Cortès i Cortès, periodista i voluntari de Creu Roja, són pares d’un fill, Francesc Xavier. Després de 40 anys de serveis voluntaris a Creu Roja, mor a l’estiu de 1994, dos mesos abans de fer els 80 anys, tot deixant a l’Hospital i a l’Assemblea de Creu Roja a les Balears un record inesborrable d’humanitat i generositat.
lunes, 8 de noviembre de 2010
Teodor Úbeda Gramaje (Ontinyent, 30 d'octubre de 1931 - Palma, 18 de maig de 2003)
Bisbe de Mallorca, impulsor de l’acció social, l’ecumenisme, la llengua i cultura pròpies i la participació del laïcat.
Estudia el batxillerat i aprova l’examen d’Estat. En el Seminari de València fa els estudis eclesiàstics fins que s’ordena de prevere (1955). Posteriorment obté la llicenciatura en Teologia (1961) i la diplomatura en sociologia a la Universitat Pontifícia de Sant Tomàs (Angelicum), de Roma.
Essent vicari general de València, és promogut (1970) a bisbe auxiliar d’Eivissa. El 1972 és nomenat administrador apostòlic de la diòcesi de Mallorca i el 13 d’abril de 1973 és elegit bisbe de Mallorca.
Interessat a promoure i impulsar l’acció social de l’Església, crea (1979) la Delegació Diocesana d’Acció Social, dóna nou impuls a Càritas de Mallorca, funda (1976) l’entitat Marginats de La Sapiència (des del 2000, Fundació Social La Sapiència) i l’Hospital de Nit (1981). Promou la fundació del Projecte Home (1985) i del Projecte Jove, i encoratja la creació i enfortiment dels grups d’esplai (1978). Dóna suport a l’ampliació i diversificació de la pastoral penitenciària i de l’atenció de la població reclusa. Presta especial atenció al suport a les persones malaltes, amb addiccions i amb discapacitat. Amplia i diversifica el ventall d’associacions confessionals dedicades a la intervenció social, com l’Associació Pare Montalvo, Llars del Temple, Associació Jovent, Pisos d’acollida i emancipació de les Adoratrius, Fundació Joana Barceló, Associació Siloé, etc. Participa (1986) en la creació de la Fundació Deixalles. Es rodeja d’un grup brillant de col•laboradors en l’àmbit social del qual fan part els preveres Bartomeu Bennàssar Vicens, Ramon Serra Isern, Gabriel Pérez Alzina, Antoni Garau i Garau, Josep Noguera Arrom, Bartomeu Suau Serra, Bartomeu Suau Mayol, Bartomeu Català Barceló, Llorenç Tous Massanet i d’altres.
Es preocupa per la conservació, ampliació i exhibició del patrimoni. En aquest àmbit cal destacar la restauració, amb el suport de l’Obra Social de Sa Nostra, del retaule de Sant Jordi, de Pere Nisard; la renovació i nova ubicació del Museu diocesà; i la construcció d’una renovada i moderna capella del santíssim a la Seu.
Publica cartes pastorals i altres comunicacions dirigides a orientar els ciutadans en la promoció de la llengua i cultura pròpies, la transició democràtica, l’autonomia, la crisi econòmica, la conservació del territori, el turisme, la solidaritat, la família, la immigració i d’altres temes rellevants. Convoca (1995) un Sínode diocesà destinat a promoure la reflexió, el debat, la renovació i l’acció social, que es reuneix el 1998-99.
Fomenta la dedicació missionera de preveres, religiosos, religioses i seglars, a Burundi (Àfrica) i Perú. Dóna suport a l’ecumenisme, sobretot amb relació amb les esglésies anglicana, luterana alemanya i luterana sueca. Assisteix (1987) a la inauguració de la sinagoga de Palma.
Manté una posició oberta, tolerant i independent de les opcions de partit. De tracte proper i càlid, es guanya la simpatia de la gent d’església i el respecte dels moviments laïcistes. La seva darrera compareixença pública té lloc amb motiu de la concentració als carrers de Palma per pregar per la pau, que convoca poc abans de l’inici de la guerra de l’Iraq.
El 1998 la presidenta autonòmica de Creu Roja a les Balears li lliura, en un acte entranyable que té lloc al saló d’actes de la institució a Palma, la medalla de plata de Creu Roja en reconeixement de la seva gestió en favor de les persones en situació d’exclusió, dificultat social, risc social, dependència, malaltia i desempara. El 2002 rep la medalla d’or de la Comunitat Autònoma de les Balears.
Després de 30 anys de fecund pontificat, mor a Palma als 72 anys d’edat. Un carrer de Palma duu el seu nom.
Estudia el batxillerat i aprova l’examen d’Estat. En el Seminari de València fa els estudis eclesiàstics fins que s’ordena de prevere (1955). Posteriorment obté la llicenciatura en Teologia (1961) i la diplomatura en sociologia a la Universitat Pontifícia de Sant Tomàs (Angelicum), de Roma.
Essent vicari general de València, és promogut (1970) a bisbe auxiliar d’Eivissa. El 1972 és nomenat administrador apostòlic de la diòcesi de Mallorca i el 13 d’abril de 1973 és elegit bisbe de Mallorca.
Interessat a promoure i impulsar l’acció social de l’Església, crea (1979) la Delegació Diocesana d’Acció Social, dóna nou impuls a Càritas de Mallorca, funda (1976) l’entitat Marginats de La Sapiència (des del 2000, Fundació Social La Sapiència) i l’Hospital de Nit (1981). Promou la fundació del Projecte Home (1985) i del Projecte Jove, i encoratja la creació i enfortiment dels grups d’esplai (1978). Dóna suport a l’ampliació i diversificació de la pastoral penitenciària i de l’atenció de la població reclusa. Presta especial atenció al suport a les persones malaltes, amb addiccions i amb discapacitat. Amplia i diversifica el ventall d’associacions confessionals dedicades a la intervenció social, com l’Associació Pare Montalvo, Llars del Temple, Associació Jovent, Pisos d’acollida i emancipació de les Adoratrius, Fundació Joana Barceló, Associació Siloé, etc. Participa (1986) en la creació de la Fundació Deixalles. Es rodeja d’un grup brillant de col•laboradors en l’àmbit social del qual fan part els preveres Bartomeu Bennàssar Vicens, Ramon Serra Isern, Gabriel Pérez Alzina, Antoni Garau i Garau, Josep Noguera Arrom, Bartomeu Suau Serra, Bartomeu Suau Mayol, Bartomeu Català Barceló, Llorenç Tous Massanet i d’altres.
Es preocupa per la conservació, ampliació i exhibició del patrimoni. En aquest àmbit cal destacar la restauració, amb el suport de l’Obra Social de Sa Nostra, del retaule de Sant Jordi, de Pere Nisard; la renovació i nova ubicació del Museu diocesà; i la construcció d’una renovada i moderna capella del santíssim a la Seu.
Publica cartes pastorals i altres comunicacions dirigides a orientar els ciutadans en la promoció de la llengua i cultura pròpies, la transició democràtica, l’autonomia, la crisi econòmica, la conservació del territori, el turisme, la solidaritat, la família, la immigració i d’altres temes rellevants. Convoca (1995) un Sínode diocesà destinat a promoure la reflexió, el debat, la renovació i l’acció social, que es reuneix el 1998-99.
Fomenta la dedicació missionera de preveres, religiosos, religioses i seglars, a Burundi (Àfrica) i Perú. Dóna suport a l’ecumenisme, sobretot amb relació amb les esglésies anglicana, luterana alemanya i luterana sueca. Assisteix (1987) a la inauguració de la sinagoga de Palma.
Manté una posició oberta, tolerant i independent de les opcions de partit. De tracte proper i càlid, es guanya la simpatia de la gent d’església i el respecte dels moviments laïcistes. La seva darrera compareixença pública té lloc amb motiu de la concentració als carrers de Palma per pregar per la pau, que convoca poc abans de l’inici de la guerra de l’Iraq.
El 1998 la presidenta autonòmica de Creu Roja a les Balears li lliura, en un acte entranyable que té lloc al saló d’actes de la institució a Palma, la medalla de plata de Creu Roja en reconeixement de la seva gestió en favor de les persones en situació d’exclusió, dificultat social, risc social, dependència, malaltia i desempara. El 2002 rep la medalla d’or de la Comunitat Autònoma de les Balears.
Després de 30 anys de fecund pontificat, mor a Palma als 72 anys d’edat. Un carrer de Palma duu el seu nom.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)