Pintor i impulsor a Mallorca de la pintura de paisatge. Fill de Josep Femenia i Magdalena Maura, és batejat per Antoni Rabassa, prevere i vicari de Sant Miquel, que li imposa els noms de Gabriel, Antoni, Bartomeu i Ignasi. Els seus padrins són Bartomeu Calafat, picapedrer, i Francina Maura. Una lectura exhaustiva dels llibres sacramentals de la parròquia de Sant Miquel (Palma) permet observar que probablement no era casat i que no tenia fills. En el registre de la seva defunció no se cita el nom de l’esposa, com és habitual aleshores, sinó els noms dels pares. D’altra banda, no consten en els llibres de baptismes de la parròquia els naixements de fills seus. Va tenir germans i germanes, els noms dels quals són Margalida (16-X-1691), Francina Maria (29-XI-1697), Josep (29-XI-1700), Magdalena (11-IX-1703) i Antonina (26-IX-1706). Consta que vivia a una casa situada al costat del Convent de la Mercè, on probablement tenia l’habitatge, el taller de pintura i el magatzem.
És probable que s’iniciés en la pintura a Palma. Segons la tradició va anar a Itàlia per ampliar i completar la formació, si bé aquest fet no consta documentalment ni es desprèn de l’anàlisi estilística i tècnica dels seus treballs. Tot amb tot és probable que fes una estada, de durada indeterminada, a Itàlia o un viatge, d’acord amb el costum dels pintors locals de l’època, com Miquel Pont. Tampoc no es pot descartar que hi fes una estada relativament llarga, com s’ha dit sovint. No es coneixen els noms del seus professors a Itàlia, ja que els que se citen habitualment no coincideixen amb ell cronològicament, com indica Marià Carbonell. És probable que el viatge a Itàlia, si existí, tingués lloc entre 1710 i 1715, quan ell tenia entre 25 i 30 anys. Els seus treballs, segons M. Carbonell, reflecteixen influències de gravats francesos (Adam Perelle i Claudi de Lorena) i italians del XVII.
Pinta composicions religioses i paisatges imaginaris ajustats al corrent barroc. Hi ha poques obres seves autenticades amb seguretat. De les pintures religioses que se citen solament se n’ha pogut localitzar i identificar una, la representació de la Sagrada Família, de la Granja (Esporles). Altres, citades per Joaquín M. Bover i Antoni Furió, no han estat localitzades. Destaca sobretot en la pintura de paisatges, que es caracteritza per la varietat de formats i mides. La seva concepció és imaginària i idealitzada, incorpora una vegetació exuberant i molts de detalls anecdòtics (rius, ponts, ocells, ovelles, ases, ànecs, etc.). Fa ús de perspectives profundes, celatges amplis i lluminosos, soques d’arbres trencades pel vent, personatges populars com el pastor, la rentadora de roba, el barquer, el jove galant, etc. Treballa habitualment amb la tècnica del “fa presto”.
Coneix possiblement la tècnica del mosaic. Segons José Vargas Ponce, Joaquín M. Bover i Joan O’Neille, en realitza un de Santa Llúcia, de format oval, per al palau del comte de Montenegro, que no s’ha pogut localitzar. Els treballs que se li atribueixen són fets de manera apressada a causa de la pressió de la demanda que rebia com a pintor d’èxit, dels treballs de taller en mans de col·laboradors i de les imitacions que fan altres autors. Les arquitectures que representa són similars a les reals. Entre els paisatges que es conserven, es consideren autèntics els procedents de la sèrie del refectori de l’antiga casa del Marquès de la Torre. Entre els clients de l’artista es troben el Comte de Montenegro, Ramon Fortuny, el Marquès de Bellpuig, el Marquès d’Ariany, el Marquès de Solleric i altres.
Envoltat d’una certa fama, que comparteix amb Miquel Pont, segons manifesten els pintors Melcior Borràs i Esteve Sanxo, mor a Palma, a la seva casa situada al costat de l'església de la Mercè, el 2 d’agost de 1752, als 67 anys. Possiblement mor fadrí. No deixa testament i no disposa sepultura. És enterrat a l’església de Sant Miquel.
Per sobre de les ombres i buits que envolten la seva figura i la seva obra, Femenia és el difusor del paisatge naturalista barroc a Mallorca, tot iniciant una tradició que s’hi conserva fins a mitjan XIX.
Bibliografia
Marià CARBONELL, “Femenia Maura, Gabriel”, Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears”, t. 2, pàg. 139-143, Palma, 1996.
Miquel ALENYÀ, “Femenia Maura, Gabriel”, GEM, t. 5, pàg. 239, Palma, 1989.
Luís RIPOLL i Rafel PERELLÓ, “Las Baleares y sus pintores”, Lluís Ripoll editor, Palma, 1981.
Jeroni JUAN TOUS, “La pintura mallorquina (siglos XVI al XVIII)”, ‘Historia de Mallorca’ (J. Mascaró Passarius, ed.), Palma, 1972.
Antonio FURIÓ, “Diccionario Histórico de los Ilustres Profesores de las Bellas Artes en Mallorca”, Editorial Mallorquina de Francisco Pons, Palma, 1946.
Joan O’NEILLE, “Biografías de los pintores palmesanos Guillermo Mesquida y Gabriel Femenia”, ‘Revista Balear’, núm. 1, pàg. 5-9, Palma, 1872.
Joaquín M. BOVER, “Notícias histórico-artística de los museos del Emmo. Sr. Cardenal Despuig existentes en Mallorca”, Palma, 1846.
José VARGAS PONCE, “Descripción de las Islas Pithiusas y Baleares”, Madrid, 1787.
domingo, 21 de noviembre de 2010
Pau Lluís Fornés Isern (Palma, 15 de desembre de 1930 - 12 de desembre de 2006)
Pintor, dibuixant i dramaturg.
Es forma de manera autodidacta, per bé que rep orientacions de Pere Quetglas Ferrer “Xam”. Amplia la formació amb viatges i visites a museus i galeries de diversos indrets d’Europa, cosa que li permet conèixer de primera mà les noves formes d’expressió plàstica dels 60 i 70.
Fa (1950) la primera exposició al Cercle de Belles Arts, de Palma. Tot seguit exposa a Madrid, Paris, Londres, Amsterdam, altres ciutats europees i Nova York (1957). Durant un temps resideix i treballa a Madrid (1968-73) i Barcelona (1977-85), per bé que mai no interromp el contacte amb sa germana, per la qual sent un gran afecte, i amb els amics de Mallorca, els quals s’agrada de reunir en llargues vetllades a la seva casa del Terreno.
Pau L. Fornés Isern, Rapte de Sabina, Museu de Can Prunera
Ben aviat defineix un estil personal i característic, que s’allunya de la tradició postimpressionsita local de postguerra, que algú ha definit com a realisme líric. Crea un llenguatge en el qual domina el dibuix, l’experimentació amb els colors i les formes, un aparent desordre compositiu i una acusada estilització de les figures. Amb la superposició d’objectes i l’acumulació de formes crea composicions abarrocades, que produeixen sensacions d’atapeïment i saturació. Les envolta d’una atmosfera irreal i lírica, no exempta d’un punt de nostàlgia, soledat, desolació i tristor. La figura humana hi apareix sovint entotsolada, meditativa i immersa en un món sensual i voluptuós, ple de referències simbolistes. El seu treball posa de manifest una gran habilitat i facilitat per al dibuix i l’afecció de l’autor per als jocs capriciosos de colors i clarobscurs.
Fa dibuixos, olis i acrílics sobre tela i paper, pintures murals i pintura religiosa. Entre els seus murals destaquen els de La Pajarita i Royal Pub, ambdós de Palma. Pel que fa a la pintura religiosa, sobresurten les tres teles que honoren Santa Catalina Thomàs a la parròquia que duu el seu nom a Palma, el tríptic de l’altar major de Sant Agustí i d’altres. El 1977 presenta a la Galeria Bearn una extensa i molt notable col·lecció de quadres relacionats amb la història de la novel·la “Bearn o la sala de les nines”, de Llorenç Villalonga. A les darreres exposicions presenta composicions de flors fantasioses en les quals el protagonisme és del color. En el seus treballs reflecteix sovint l’afecció que sent per la literatura. A més, fa nombroses il·lustracions per a la publicació d’obres d’autors com Llorenç Villalonga, Blai Bonet i d’altres.
Com a dramaturg, és autor de “Re...quaranta putes sagrades” (1987), “Ses side-cars” (1988), “Aristina, tragèdia grecopagesa” (1989), “L’enderrocament d’un mite” (1988), “Babel fi de segle” (1988), “L’àgora ambulant” (1989) i “La malaltia del sexe” (1992). En el món del teatre excel·leix també com a dissenyador de vestuari. En els anys 80 es revela com a creador de glosses, que publica al diari “Última Hora”.
El 1963 rep la medalla d’or del Saló de Tardor del Cercle de Belles Arts de Mallorca. El 2001 el Casal Solleric, de l'Ajuntament de Palma, li dedica una exposició antològica amb obres de 1954 a 2001. Mor a Palma el 12 de desembre de 2006, als 76 anys d’edat.
Bibliografia
Cristina ROS, "Fornés Isern, Pau Lluís", 'La Pintura i l'Escultura a les Balears', pàg. 177-178, Promomallorca ed., Palma, 1966.
Llorenç CAPELLÀ, "Pau Lluís Fornés", 'Las Artes', pàg. xxx, Baltar ed., Palma, 1990.
Miquel ALENYÀ, "La pintura moderna a Mallorca", Ajuntament de Palma, Palma, 1996.
GEM, 6, 14.
Es forma de manera autodidacta, per bé que rep orientacions de Pere Quetglas Ferrer “Xam”. Amplia la formació amb viatges i visites a museus i galeries de diversos indrets d’Europa, cosa que li permet conèixer de primera mà les noves formes d’expressió plàstica dels 60 i 70.
Fa (1950) la primera exposició al Cercle de Belles Arts, de Palma. Tot seguit exposa a Madrid, Paris, Londres, Amsterdam, altres ciutats europees i Nova York (1957). Durant un temps resideix i treballa a Madrid (1968-73) i Barcelona (1977-85), per bé que mai no interromp el contacte amb sa germana, per la qual sent un gran afecte, i amb els amics de Mallorca, els quals s’agrada de reunir en llargues vetllades a la seva casa del Terreno.
Pau L. Fornés Isern, Rapte de Sabina, Museu de Can Prunera
Ben aviat defineix un estil personal i característic, que s’allunya de la tradició postimpressionsita local de postguerra, que algú ha definit com a realisme líric. Crea un llenguatge en el qual domina el dibuix, l’experimentació amb els colors i les formes, un aparent desordre compositiu i una acusada estilització de les figures. Amb la superposició d’objectes i l’acumulació de formes crea composicions abarrocades, que produeixen sensacions d’atapeïment i saturació. Les envolta d’una atmosfera irreal i lírica, no exempta d’un punt de nostàlgia, soledat, desolació i tristor. La figura humana hi apareix sovint entotsolada, meditativa i immersa en un món sensual i voluptuós, ple de referències simbolistes. El seu treball posa de manifest una gran habilitat i facilitat per al dibuix i l’afecció de l’autor per als jocs capriciosos de colors i clarobscurs.
Fa dibuixos, olis i acrílics sobre tela i paper, pintures murals i pintura religiosa. Entre els seus murals destaquen els de La Pajarita i Royal Pub, ambdós de Palma. Pel que fa a la pintura religiosa, sobresurten les tres teles que honoren Santa Catalina Thomàs a la parròquia que duu el seu nom a Palma, el tríptic de l’altar major de Sant Agustí i d’altres. El 1977 presenta a la Galeria Bearn una extensa i molt notable col·lecció de quadres relacionats amb la història de la novel·la “Bearn o la sala de les nines”, de Llorenç Villalonga. A les darreres exposicions presenta composicions de flors fantasioses en les quals el protagonisme és del color. En el seus treballs reflecteix sovint l’afecció que sent per la literatura. A més, fa nombroses il·lustracions per a la publicació d’obres d’autors com Llorenç Villalonga, Blai Bonet i d’altres.
Com a dramaturg, és autor de “Re...quaranta putes sagrades” (1987), “Ses side-cars” (1988), “Aristina, tragèdia grecopagesa” (1989), “L’enderrocament d’un mite” (1988), “Babel fi de segle” (1988), “L’àgora ambulant” (1989) i “La malaltia del sexe” (1992). En el món del teatre excel·leix també com a dissenyador de vestuari. En els anys 80 es revela com a creador de glosses, que publica al diari “Última Hora”.
El 1963 rep la medalla d’or del Saló de Tardor del Cercle de Belles Arts de Mallorca. El 2001 el Casal Solleric, de l'Ajuntament de Palma, li dedica una exposició antològica amb obres de 1954 a 2001. Mor a Palma el 12 de desembre de 2006, als 76 anys d’edat.
Bibliografia
Cristina ROS, "Fornés Isern, Pau Lluís", 'La Pintura i l'Escultura a les Balears', pàg. 177-178, Promomallorca ed., Palma, 1966.
Llorenç CAPELLÀ, "Pau Lluís Fornés", 'Las Artes', pàg. xxx, Baltar ed., Palma, 1990.
Miquel ALENYÀ, "La pintura moderna a Mallorca", Ajuntament de Palma, Palma, 1996.
GEM, 6, 14.
sábado, 20 de noviembre de 2010
Joan Miralles Lladó (Muro, Mallorca, 27 de juny de 1912 - Deià, Mallorca, 18 de novembre de 2010)
Estudia a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics, de Palma, on és deixeble de Llorenç Cerdà, Francesc Rosselló, Pere J. Barceló Oliver, Pere Càffaro Jaume i d'altres professors. Ells anys 30 fa part del Grupo Azul, integrat per joves artistes i afeccionats a l’art de la seva edat, com Marià Aguiló, Gaspar Sabater, Pere Quetglas Ferrer “Xam”, Paco Miralles i Ramon Nadal Horrach. El grup es va dissoldre en començar la guerra civil.
Fa la primera exposició al Cercle de Balles Arts (1941), de Palma, amb obres de temàtica religiosa i històrica, paisatges, natures mortes i retrats. En el primer tram de la seva vida artística es dedica a la pintura de composició, atenent encàrrecs d’esglésies i monestirs, i al retrat. En els anys 40 aconsegueix notorietat i fama com a retratista, la qual cosa el duu a atendre encàrrecs de Mallorca i d’altres indrets de l’estat, com ara Madrid, on es trasllada un cert temps, fins que l’enyorança el porta de nou a l’illa. A partir dels anys 60 es dedica sobretot al paisatge i al retrat. Cultiva el paisatge de Deià, el paisatge urbà de Palma, marines, interiors d’habitatges, composicions de grups i el retrat.
Els seus paisatges traspuen serenor i pau. Fa ús d’una paleta de colors naturals suaus amb predomini de la gamma dels blaus, verds i grisos. En alguns quadres predomina la gamma dels ocres i terres. Les composicions excel·leixen per la senzillesa, l’esquematisme i la simplificació de les formes. S’agrada de fer ús de llums tamisades, disperses i tènues. Crea atmosferes de calma, que conviden a la intimitat i que adesiara suggereixen un cert aire de desolació. En el retrat aconsegueix amb facilitat la semblança, que té el costum d’acompanyar amb colors uniformes i línies allargades i rotundes.
Va ser un home elegant, atent, senzill i de tracte proper i càlid. La seva afecció a la natura va tenir com a tema preferit una natura en repòs, que en ell es dóna associada al gust per la pau, la tranquil·litat, la moderació i la sobrietat.
El 1955 és elegit acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Belles Arts de les Illes Balears, de la qual esdevé vicepresident. El 1984 és nomenat Fill Il·lustre de Muro. Obté la medalla d’or del Cercle de Belles Arts (2003) i el premi Ramon Llull, del Govern de les Illes Balears (2005).
Casat dues vegades, és pare de dos fills (Joan i Guillem) i d’una filla (Isabel). En enviduar (2007) es retira a les cases de Can Forcimany, on mor el 18 de novembre de 2010, als 98 anys d’edat. Descansa en el cementiri de Deià.
Bibliografia
Margalida TUR, "Miralles Lladó, Joan", 'La Pintura i l'Escultura a les Balears', pàg. 241-242, Promomallorca ed., Palma, 1996.
RafeL PERELLÓ PARADELO, "El pintor Juan Miralles", Ediciones Internacionales Jaime III, Palma, 1990.
Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ, "Juan Miralles", 'Las Baleares y sus pintores', pàg. 202, Lluís Ripoll editor, Palma, 1981.
GEM, 11, 35.
 |
| Joan Miralles Lladó, Plaça de Fornalutx |
Fa la primera exposició al Cercle de Balles Arts (1941), de Palma, amb obres de temàtica religiosa i històrica, paisatges, natures mortes i retrats. En el primer tram de la seva vida artística es dedica a la pintura de composició, atenent encàrrecs d’esglésies i monestirs, i al retrat. En els anys 40 aconsegueix notorietat i fama com a retratista, la qual cosa el duu a atendre encàrrecs de Mallorca i d’altres indrets de l’estat, com ara Madrid, on es trasllada un cert temps, fins que l’enyorança el porta de nou a l’illa. A partir dels anys 60 es dedica sobretot al paisatge i al retrat. Cultiva el paisatge de Deià, el paisatge urbà de Palma, marines, interiors d’habitatges, composicions de grups i el retrat.
Els seus paisatges traspuen serenor i pau. Fa ús d’una paleta de colors naturals suaus amb predomini de la gamma dels blaus, verds i grisos. En alguns quadres predomina la gamma dels ocres i terres. Les composicions excel·leixen per la senzillesa, l’esquematisme i la simplificació de les formes. S’agrada de fer ús de llums tamisades, disperses i tènues. Crea atmosferes de calma, que conviden a la intimitat i que adesiara suggereixen un cert aire de desolació. En el retrat aconsegueix amb facilitat la semblança, que té el costum d’acompanyar amb colors uniformes i línies allargades i rotundes.
Va ser un home elegant, atent, senzill i de tracte proper i càlid. La seva afecció a la natura va tenir com a tema preferit una natura en repòs, que en ell es dóna associada al gust per la pau, la tranquil·litat, la moderació i la sobrietat.
El 1955 és elegit acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Belles Arts de les Illes Balears, de la qual esdevé vicepresident. El 1984 és nomenat Fill Il·lustre de Muro. Obté la medalla d’or del Cercle de Belles Arts (2003) i el premi Ramon Llull, del Govern de les Illes Balears (2005).
Casat dues vegades, és pare de dos fills (Joan i Guillem) i d’una filla (Isabel). En enviduar (2007) es retira a les cases de Can Forcimany, on mor el 18 de novembre de 2010, als 98 anys d’edat. Descansa en el cementiri de Deià.
Bibliografia
Margalida TUR, "Miralles Lladó, Joan", 'La Pintura i l'Escultura a les Balears', pàg. 241-242, Promomallorca ed., Palma, 1996.
RafeL PERELLÓ PARADELO, "El pintor Juan Miralles", Ediciones Internacionales Jaime III, Palma, 1990.
Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ, "Juan Miralles", 'Las Baleares y sus pintores', pàg. 202, Lluís Ripoll editor, Palma, 1981.
GEM, 11, 35.
viernes, 19 de noviembre de 2010
Antoni Balugo Cabué
Professional de la medicina especialitzat en gestió hospitalària.
Ha estat director-gerent de l’Hospital de Creu Roja a Palma (1990-92), gerent de l’Hospital General de Catalunya (fins el 2006), director de la Clínica USP Palmaplanas (2006-07) i d'USP Institut Universitari Dexeus (des del 2007).
Ha participat com a ponent en congressos, jornades mèdiques i simposiums, com el dedicat a l'anàlisi del tema “El malalt i la cirurgia mínimament invassiva”, organitzat el 2005 per la Societat Espanyola de Cirurgia Cardíaca. En representació d'USP Institut Universitari Dexeus fa part del Patronat de la Fundació Doctor Rubert.
Ha estat director-gerent de l’Hospital de Creu Roja a Palma (1990-92), gerent de l’Hospital General de Catalunya (fins el 2006), director de la Clínica USP Palmaplanas (2006-07) i d'USP Institut Universitari Dexeus (des del 2007).
Ha participat com a ponent en congressos, jornades mèdiques i simposiums, com el dedicat a l'anàlisi del tema “El malalt i la cirurgia mínimament invassiva”, organitzat el 2005 per la Societat Espanyola de Cirurgia Cardíaca. En representació d'USP Institut Universitari Dexeus fa part del Patronat de la Fundació Doctor Rubert.
martes, 16 de noviembre de 2010
Manuel Mora Esteva (Barcelona 25 de gener de 1916 - Palma 9 d'agost de 1987)
Metge, cirurgià, polític, voluntari de Creu Roja i president de Creu Roja a les Balears.
Neix a Barcelona, fill de l’enginyer de mines Manuel Mora Gómez i d’Antònia Esteva Canet. Els seus pares fixen la residència a Formentera i, després, a Palma, on estudia el batxillerat (1926-32) a l’Institut Nacional de Segona Ensenyança de Palma. Cursa la carrera de medicina a les Universitats de Madrid, Barcelona i Salamanca, on es llicencia (1940). S’especialitza en cirurgia ortopèdica i traumatològica a Barcelona i amplia estudis amb el Dr. Bastos Ansard. De tornada a Palma (1946), aconsegueix (1948) passaport per sortir del país. Es trasllada amb la família a Mèxic, on es relaciona amb els republicans exiliats, sobretot amb els socialistes Amador Fernández i Amós Ruiz Lecina. Torna a Palma el 1954.
És (1955-70) director de l’Hospital de Sant Joan de Déu (Palma), metge especialista en traumatologia de la Seguretat Social i de la Mutualitat de Futbolistes. Atén, a més, una consulta privada de la seva especialitat. Participar en la fundació de l’Associació Balear de Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia (ABCOT), de la qual és (1983-87) el primer president (1983-87). Va ser membre de la Societat Internacional de Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia.
Participa (1974) en la fundació de la Junta Democràtica de Mallorca, que representa en reunions a Paris i Madrid. Posteriorment fa part (1974-76) de l’Assemblea Democràtica de Mallorca. Impulsor del Partit Socialista Popular (PSP) a les illes, el juny del 1976 és elegit vicepresident del comitè executiu nacional del partit. Afiliat al PSOE, el 1977 és elegit senador per Mallorca, càrrec que ocupa fins a les eleccions del 1979. Com a senador, és membre de l’Assemblea de Parlamentaris de les Balears (1977-78).
Com a president (1986-87) de l’Assemblea autonòmica de la Creu Roja a les Balears, inicia les negociacions d’un nou conveni de col•laboració amb l’Insalud (després Ibsalut) pel que fa a l’hospital de Creu Roja a Palma. El conveni es formalitza i entra en vigor el 1990. Casat (1942) amb Jeanne Marquès Mayol (Sóller 1914) tenen dues filles, Antònia i Catalina, i un fill, Manuel. Mor a Palma als 71 anys.
Neix a Barcelona, fill de l’enginyer de mines Manuel Mora Gómez i d’Antònia Esteva Canet. Els seus pares fixen la residència a Formentera i, després, a Palma, on estudia el batxillerat (1926-32) a l’Institut Nacional de Segona Ensenyança de Palma. Cursa la carrera de medicina a les Universitats de Madrid, Barcelona i Salamanca, on es llicencia (1940). S’especialitza en cirurgia ortopèdica i traumatològica a Barcelona i amplia estudis amb el Dr. Bastos Ansard. De tornada a Palma (1946), aconsegueix (1948) passaport per sortir del país. Es trasllada amb la família a Mèxic, on es relaciona amb els republicans exiliats, sobretot amb els socialistes Amador Fernández i Amós Ruiz Lecina. Torna a Palma el 1954.
És (1955-70) director de l’Hospital de Sant Joan de Déu (Palma), metge especialista en traumatologia de la Seguretat Social i de la Mutualitat de Futbolistes. Atén, a més, una consulta privada de la seva especialitat. Participar en la fundació de l’Associació Balear de Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia (ABCOT), de la qual és (1983-87) el primer president (1983-87). Va ser membre de la Societat Internacional de Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia.
Participa (1974) en la fundació de la Junta Democràtica de Mallorca, que representa en reunions a Paris i Madrid. Posteriorment fa part (1974-76) de l’Assemblea Democràtica de Mallorca. Impulsor del Partit Socialista Popular (PSP) a les illes, el juny del 1976 és elegit vicepresident del comitè executiu nacional del partit. Afiliat al PSOE, el 1977 és elegit senador per Mallorca, càrrec que ocupa fins a les eleccions del 1979. Com a senador, és membre de l’Assemblea de Parlamentaris de les Balears (1977-78).
Com a president (1986-87) de l’Assemblea autonòmica de la Creu Roja a les Balears, inicia les negociacions d’un nou conveni de col•laboració amb l’Insalud (després Ibsalut) pel que fa a l’hospital de Creu Roja a Palma. El conveni es formalitza i entra en vigor el 1990. Casat (1942) amb Jeanne Marquès Mayol (Sóller 1914) tenen dues filles, Antònia i Catalina, i un fill, Manuel. Mor a Palma als 71 anys.
Emili Pou Magraner (Palma 1868 - 18 de maig de 1940)
Militar, articulista i voluntari de Creu Roja.
Fill de l’enginyer d’obres públiques Emili Pou Bonet, ingressa a l’Acadèmia General Militar (1885) i s’incorpora a l’arma de cavalleria. Participa (1895-96) a la campanya de Cuba. Ascendeix (1925) a coronel i és destinat (1927) al comandament del regiment de Caçadors de Villarrobledo. Es retira (1932) amb la graduació de general de brigada honorari. Era germà de l’escriptor republicà Jeroni Pou Magraner.
El febrer del 1936 va ser designat president-delegat de Creu Roja a les Balears, càrrec del qual pren possessió el 5 de febrer de 1936. Durant el seu mandat compta amb la col·laboració successiva de tres vicepresidentes: Empar Pou, vídua de Riera; Margalida Rosselló Alenyà, vídua de Pou; i Joana Hernández de Gamundí.
Sota la seva presidència es fa el trasllat de la seu social i del dispensari de Creu Roja de la Rambla, de Palma, als nous locals del carrer 31 de desembre, núm. 6. Per tenir cura del local i de les seves instal·lacions estableix (1936) un conveni amb les monges Franciscanes Filles de Maria, que dóna lloc a una col·laboració que s’inicia el dia primer de juliol de 1936 i es manté durant més de 50 anys. La situació del local i la seva accessibilitat permeten augmentar considerablement els serveis sanitaris, mèdics i socials de l’entitat. D’ideologia conservadora, manté relacions de col·laboració positiva i de respecte exquisit amb voluntaris d’altres ideologies. Dimiteix del càrrec per motius de salut en els primers dies de novembre de 1936 i mor a la primavera de 1940, als 72 anys d’edat.
Publica articles d'opinió al diari “Heraldo de Aragón” i a “La Última Hora”, on signa amb el pseudònim d’El capitán Bellver.
Fill de l’enginyer d’obres públiques Emili Pou Bonet, ingressa a l’Acadèmia General Militar (1885) i s’incorpora a l’arma de cavalleria. Participa (1895-96) a la campanya de Cuba. Ascendeix (1925) a coronel i és destinat (1927) al comandament del regiment de Caçadors de Villarrobledo. Es retira (1932) amb la graduació de general de brigada honorari. Era germà de l’escriptor republicà Jeroni Pou Magraner.
El febrer del 1936 va ser designat president-delegat de Creu Roja a les Balears, càrrec del qual pren possessió el 5 de febrer de 1936. Durant el seu mandat compta amb la col·laboració successiva de tres vicepresidentes: Empar Pou, vídua de Riera; Margalida Rosselló Alenyà, vídua de Pou; i Joana Hernández de Gamundí.
Sota la seva presidència es fa el trasllat de la seu social i del dispensari de Creu Roja de la Rambla, de Palma, als nous locals del carrer 31 de desembre, núm. 6. Per tenir cura del local i de les seves instal·lacions estableix (1936) un conveni amb les monges Franciscanes Filles de Maria, que dóna lloc a una col·laboració que s’inicia el dia primer de juliol de 1936 i es manté durant més de 50 anys. La situació del local i la seva accessibilitat permeten augmentar considerablement els serveis sanitaris, mèdics i socials de l’entitat. D’ideologia conservadora, manté relacions de col·laboració positiva i de respecte exquisit amb voluntaris d’altres ideologies. Dimiteix del càrrec per motius de salut en els primers dies de novembre de 1936 i mor a la primavera de 1940, als 72 anys d’edat.
Publica articles d'opinió al diari “Heraldo de Aragón” i a “La Última Hora”, on signa amb el pseudònim d’El capitán Bellver.
domingo, 14 de noviembre de 2010
Premi al mèrit estadístic Antoni Monserrat Moll. Parlament de Miquel Alenyà, receptor del premi
Honorable Sra. Presidenta,
Honorables senyors i senyores,
Família d'Antoni Monserrat,
Amics i amigues,
Vull agrair molt sincerament el premi Antoni Monserrat Moll, de l’Institut Balear d’Estadística. Em sent molt afalagat i honorat amb aquesta distinció pel que significa i pel nom que porta, que és el d’un col•lega de professió, un company de fatigues compartides a l’entorn de l’economia de les illes i un gran amic.
El motiu que justifica el premi és un treball singular, fet amb parsimònia, paciència i constància, al llarg de 30 anys ininterromputs, del 1970 al 2001. Es tracta d’un bloc numèric de sèries encadenades amb taxes de variacions reals i monetàries.
Les primeres dades que conté es refereixen al 1970 i les darreres corresponen al 2000. El bloc numèric està fet passa a passa, a mesura que es publicaven o es posaven a l’abast dels economistes les dades de les Balears, que un grup de professionals recollíem i sistematitzàvem amb la vista posada en els treballs que feien el cos de l’Informe Econòmic anual de Sa Nostra, després anomenat “Evolució Econòmica de les Balears” i finalment titulat “Informe econòmic i social de les Balears”. Les cinc primeres edicions es publiquen com a annex de la Memòria anual de Sa Nostra, després es publiquen com a volums independents que es presenten guarnits amb unes cobertes que cada any canvien de color, sense perdre la unitat de disseny i d’imatge. El primer informe va ser molt modest: constà de quatre capítols i 24 planes. Va créixer gradualment fins adquirir unes dimensions considerables.
El bloc inclou dades absolutes en valors monetaris corrents, taxes de variació anual dels preus i taxes reals de variació anual de les 50 magnituds considerades. Es refereixen a les branques de producció de l’economia balear i a les funcions de demanda desglossada en demanda de consum privat dels residents, consum públic, formació bruta de capital fix, variació d’existències, i pel que fa a la demanda exterior, en demanda de consum privat dels no residents, importacions i exportacions.
Es presenta en format de full d’Excel. Les variables i les taxes de variació anual es troben lligades per les operacions corresponents, de manera que el model serveix per calcular variacions absolutes dels valors reals, variacions absolutes dels valors monetaris i les seves variacions agregades, fer càlculs sobre l’evolució de l’estructura del producte regional i de la seva composició. Serveix també per calcular la contribució de cada funció de demanda, de cada branca d’activitat i de cada sector al creixement del PIB de l’any. Permet, en suma, obtenir resultats i càlculs diferents, la comparació dels quals suggereix observacions útils per entendre la marxa de l’economia i les seves tendències. Constitueix una font de referències que facilita l’anàlisi econòmica amb perspectives anuals diverses. Permet observacions sobre el capteniment de les funcions de la demanda i la seva influència sobre el comportament de la producció agregada o distribuïda per branques d’activitat.
La construcció del bloc es va iniciar amb l’ús de llapis, calculadora manual i fulls de paper enganxats amb goma d’aferrar o cinta adhesiva transparent. Més endavant es va substituir el paper, la calculadora i el llapis per registres informàtics que adopten el format definitiu del full de càlcul Excel el 1989, aleshores en pugna aferrissada amb el Lotus, de més general acceptació. Vàrem optar per l’Excel en una decisió que creiem que era més arriscada en aquell moment, per bé que pensàvem que s’adaptava millor a les progressió previsible de les prestacions informàtiques futures.
La base de dades de referència va permetre enriquir l’anàlisi que es publicava a l’Informe anual i afegir-hi nombrosos quadres i gràfics que d’una altra manera haguessin estat més difícils de fer i possiblement més elementals. Va servir a Ferran Navinés per basar-hi en part la seva tesi doctoral. Ha servit recentment als autors de la publicació “Economia de les Balears 1970-2010”, editada per Documenta Balear amb el suport de la Conselleria d’Economia i Hisenda del Govern. Ha servit de base a articles diversos publicats a “Revista Industrial”, del Ministeri d’Indústria, al número de “Papeles de Economia” dedicat monogràficament a l’economia de les Balears, a la Revista Econòmica de Catalunya, i a la revista “Cuadernos de Información Económica”, de la Fundació FIES, després dita Fundació FUNCAS, de la Confederació de Caixes d’Estalvis.
El bloc presenta les dades dels seus tres darrers anys, el 1998, 1999 i 2000, en doble versió, en pessetes i euros. Hi ha un annex, que inclou per als darrers anys del bloc el desglossament de les dades regionals per illes mitjançant l’ús de taxes ajustades cada any a cada conjunt insular.
La base de dades pròpiament dita no ha estat mai publicada íntegrament, ni en paper ni en CD. De manera parcial s’ha publicat en nombroses ocasions.
El premi de l’Institut Balear d’Estadística (IBESTAD) m’ha omplert de goig i m’ha portat al cap records molt grats i entranyables, que no puc deixar de citar, si més no, breument.
Em refereixo a algunes persones que m’han acompanyat en el passat i m’han aportat alguns dels elements que han permès o facilitat la tasca de construir el bloc numèric de dades i relacions. Record en primer lloc la figura de Margarita Márquez Jaume, la professora que al Col•legi Cervantes em va descobrir la forma i el nom dels números àrabs.
Record la figura austera, amable i ordenada de Jaume Serra, professor titular de matemàtiques de l’Institut Ramon Llull en els primers anys 50. Record, amb emoció, les classes particulars i individuals, de matemàtiques i física, que vaig rebre d’Andreu Crespí a la seva casa d’aquí devora durant el curs 1961-62. Record amb respecte les classes d’anàlisi matemàtica del professor Enric Linés a la Facultat d’Econòmiques de Barcelona. Record, també, el professor Alfons García Barbancho, primer catedràtic d’Econometria i Mètodes Estadístics de Barcelona i el segon de tot Espanya. Record les classes apassionades d’Econometria que feia el professor Barber. Record altres persones, com Nadal Batle, company i condeixeble de l’Institut, a qui vaig fer moltes consultes i vaig obtenir sempre bons aclariments.
Sobretot record en aquests moments l’amistat i la col•laboració que vaig tenir el privilegi de compartir amb Antoni Monserrat Moll, gran amic. Moltes vegades ens vàrem reunir per interpretar en clau econòmica les dades que ell extreia de fonts oficials de manera regular i que ordenava amb inusual habilitat. Ell va ser un dels puntals en el qual es basa l’anàlisi, els quadres i les dades desglossades de l’Evolució econòmica, primer, i de l’Informe Econòmic i social, després. En el curs dels anys 90 en Toni Monserrat es va incorporar a l’equip d’aquella empresa pionera que reuní 82 professionals durant 33 anys, del 1968 al 2001, i que varen produir 33 informes anuals prou ben fets.
Record amb nostàlgia la figura modesta, senzilla i elegant d’Artur Saurí, director aleshores del Servei d’Estudis de Banca Catalana, que ens acompanyà amb el seu bon criteri i la seva capacitat d’anàlisi en l’aventura de fer un informe econòmic anual rigorós, solvent i creïble.
Per acabar no puc deixar de referir-me a Carles Blanes Nouvilas, director general de Sa Nostra durant 25 anys, del 1968 al 1993. Ell va ser qui decidí impulsar i tirar endavant l’Informe Econòmic de les Balears el febrer del 1969, un projecte que convertí per al gran públic l’anàlisi econòmica regional en una tasca propera, entenedora, útil i neutral, com ell volia.
Moltes gràcies
Parlament de les Illes Balears
Sala del Senat
Palma, 15 de novembre de 2010.
Honorables senyors i senyores,
Família d'Antoni Monserrat,
Amics i amigues,
Vull agrair molt sincerament el premi Antoni Monserrat Moll, de l’Institut Balear d’Estadística. Em sent molt afalagat i honorat amb aquesta distinció pel que significa i pel nom que porta, que és el d’un col•lega de professió, un company de fatigues compartides a l’entorn de l’economia de les illes i un gran amic.
El motiu que justifica el premi és un treball singular, fet amb parsimònia, paciència i constància, al llarg de 30 anys ininterromputs, del 1970 al 2001. Es tracta d’un bloc numèric de sèries encadenades amb taxes de variacions reals i monetàries.
Les primeres dades que conté es refereixen al 1970 i les darreres corresponen al 2000. El bloc numèric està fet passa a passa, a mesura que es publicaven o es posaven a l’abast dels economistes les dades de les Balears, que un grup de professionals recollíem i sistematitzàvem amb la vista posada en els treballs que feien el cos de l’Informe Econòmic anual de Sa Nostra, després anomenat “Evolució Econòmica de les Balears” i finalment titulat “Informe econòmic i social de les Balears”. Les cinc primeres edicions es publiquen com a annex de la Memòria anual de Sa Nostra, després es publiquen com a volums independents que es presenten guarnits amb unes cobertes que cada any canvien de color, sense perdre la unitat de disseny i d’imatge. El primer informe va ser molt modest: constà de quatre capítols i 24 planes. Va créixer gradualment fins adquirir unes dimensions considerables.
El bloc inclou dades absolutes en valors monetaris corrents, taxes de variació anual dels preus i taxes reals de variació anual de les 50 magnituds considerades. Es refereixen a les branques de producció de l’economia balear i a les funcions de demanda desglossada en demanda de consum privat dels residents, consum públic, formació bruta de capital fix, variació d’existències, i pel que fa a la demanda exterior, en demanda de consum privat dels no residents, importacions i exportacions.
Es presenta en format de full d’Excel. Les variables i les taxes de variació anual es troben lligades per les operacions corresponents, de manera que el model serveix per calcular variacions absolutes dels valors reals, variacions absolutes dels valors monetaris i les seves variacions agregades, fer càlculs sobre l’evolució de l’estructura del producte regional i de la seva composició. Serveix també per calcular la contribució de cada funció de demanda, de cada branca d’activitat i de cada sector al creixement del PIB de l’any. Permet, en suma, obtenir resultats i càlculs diferents, la comparació dels quals suggereix observacions útils per entendre la marxa de l’economia i les seves tendències. Constitueix una font de referències que facilita l’anàlisi econòmica amb perspectives anuals diverses. Permet observacions sobre el capteniment de les funcions de la demanda i la seva influència sobre el comportament de la producció agregada o distribuïda per branques d’activitat.
La construcció del bloc es va iniciar amb l’ús de llapis, calculadora manual i fulls de paper enganxats amb goma d’aferrar o cinta adhesiva transparent. Més endavant es va substituir el paper, la calculadora i el llapis per registres informàtics que adopten el format definitiu del full de càlcul Excel el 1989, aleshores en pugna aferrissada amb el Lotus, de més general acceptació. Vàrem optar per l’Excel en una decisió que creiem que era més arriscada en aquell moment, per bé que pensàvem que s’adaptava millor a les progressió previsible de les prestacions informàtiques futures.
La base de dades de referència va permetre enriquir l’anàlisi que es publicava a l’Informe anual i afegir-hi nombrosos quadres i gràfics que d’una altra manera haguessin estat més difícils de fer i possiblement més elementals. Va servir a Ferran Navinés per basar-hi en part la seva tesi doctoral. Ha servit recentment als autors de la publicació “Economia de les Balears 1970-2010”, editada per Documenta Balear amb el suport de la Conselleria d’Economia i Hisenda del Govern. Ha servit de base a articles diversos publicats a “Revista Industrial”, del Ministeri d’Indústria, al número de “Papeles de Economia” dedicat monogràficament a l’economia de les Balears, a la Revista Econòmica de Catalunya, i a la revista “Cuadernos de Información Económica”, de la Fundació FIES, després dita Fundació FUNCAS, de la Confederació de Caixes d’Estalvis.
El bloc presenta les dades dels seus tres darrers anys, el 1998, 1999 i 2000, en doble versió, en pessetes i euros. Hi ha un annex, que inclou per als darrers anys del bloc el desglossament de les dades regionals per illes mitjançant l’ús de taxes ajustades cada any a cada conjunt insular.
La base de dades pròpiament dita no ha estat mai publicada íntegrament, ni en paper ni en CD. De manera parcial s’ha publicat en nombroses ocasions.
El premi de l’Institut Balear d’Estadística (IBESTAD) m’ha omplert de goig i m’ha portat al cap records molt grats i entranyables, que no puc deixar de citar, si més no, breument.
Em refereixo a algunes persones que m’han acompanyat en el passat i m’han aportat alguns dels elements que han permès o facilitat la tasca de construir el bloc numèric de dades i relacions. Record en primer lloc la figura de Margarita Márquez Jaume, la professora que al Col•legi Cervantes em va descobrir la forma i el nom dels números àrabs.
Record la figura austera, amable i ordenada de Jaume Serra, professor titular de matemàtiques de l’Institut Ramon Llull en els primers anys 50. Record, amb emoció, les classes particulars i individuals, de matemàtiques i física, que vaig rebre d’Andreu Crespí a la seva casa d’aquí devora durant el curs 1961-62. Record amb respecte les classes d’anàlisi matemàtica del professor Enric Linés a la Facultat d’Econòmiques de Barcelona. Record, també, el professor Alfons García Barbancho, primer catedràtic d’Econometria i Mètodes Estadístics de Barcelona i el segon de tot Espanya. Record les classes apassionades d’Econometria que feia el professor Barber. Record altres persones, com Nadal Batle, company i condeixeble de l’Institut, a qui vaig fer moltes consultes i vaig obtenir sempre bons aclariments.
Sobretot record en aquests moments l’amistat i la col•laboració que vaig tenir el privilegi de compartir amb Antoni Monserrat Moll, gran amic. Moltes vegades ens vàrem reunir per interpretar en clau econòmica les dades que ell extreia de fonts oficials de manera regular i que ordenava amb inusual habilitat. Ell va ser un dels puntals en el qual es basa l’anàlisi, els quadres i les dades desglossades de l’Evolució econòmica, primer, i de l’Informe Econòmic i social, després. En el curs dels anys 90 en Toni Monserrat es va incorporar a l’equip d’aquella empresa pionera que reuní 82 professionals durant 33 anys, del 1968 al 2001, i que varen produir 33 informes anuals prou ben fets.
Record amb nostàlgia la figura modesta, senzilla i elegant d’Artur Saurí, director aleshores del Servei d’Estudis de Banca Catalana, que ens acompanyà amb el seu bon criteri i la seva capacitat d’anàlisi en l’aventura de fer un informe econòmic anual rigorós, solvent i creïble.
Per acabar no puc deixar de referir-me a Carles Blanes Nouvilas, director general de Sa Nostra durant 25 anys, del 1968 al 1993. Ell va ser qui decidí impulsar i tirar endavant l’Informe Econòmic de les Balears el febrer del 1969, un projecte que convertí per al gran públic l’anàlisi econòmica regional en una tasca propera, entenedora, útil i neutral, com ell volia.
Moltes gràcies
Parlament de les Illes Balears
Sala del Senat
Palma, 15 de novembre de 2010.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)