Jaume Capó Villalonga (Lloseta, Mallorca, 29 de juny de 1918 - 18 de juny de 2012)

Prevere i historiador. Estudia al seminari diocesà de Sant Pere (Mallorca) i s’ordena de prevere el 1943. És vicari de les parròquies de Biniamar, Inca i Binissalem. És vicari i primer rector (1974) d’Orient. Exerceix com a professor de religió al col·legi de Sant Tomàs (Inca) i, posteriorment, a l’Institut Ramon Llull (Palma).

En els anys 50 i 60 excel·leix com a predicador per la brillantor i calidesa de la seva paraula, cosa per la qual és reclamat per pràcticament totes les parròquies de Mallorca amb motiu de sermons de festa major, exercicis espirituals, jornades religioses, plàtiques i celebracions de festivitats diverses. Esdevé un dels preveres de més anomenada i alhora un dels més apreciats de la diòcesi. El 2006 és el promotor de la coronació canònica de la Mare de Déu de Lloseta (imatge romànica del segle XII) pel bisbe de Mallorca.

Com historiador, és autor de “L’església de Sant Jordi d’Orient” (1979), “L’Oratori del Cocó de Lloseta” (1981), “Sor Micaela Ripoll: hija ilustre de Lloseta” (1981), “El oratorio de Nuestra Señora de la Bonanova” (1982), “Historia de Lloseta” en 4 volums (1985-1989), “Noces de diamant de la parròquia de Lloseta (1913-1988)”, “El palacio Ayamans de Lloseta” (1991), “Ca s’Hereu de Lloseta” (1992), “L’Eucaristia a la Parròquia de Lloseta i noces d’or sacerdotals” (1993), “Quadragesimo anno. Romeria de la Bonanova” (1994), “Visita històrico-artística al temple parroquial de Lloseta” (1995), “Història de Lloseta: el segle XX” (2002) i altres obres. Va ser col·laborador de la Gran Enciclopèdia de Mallorca.

Persona comprensiva, tolerant, senzilla i propera, es guanya la simpatia i l’afecte dels qui el coneixen. És professor de religió de la promoció de batxillers de 1955 de l’Institut Ramon Llull (Palma), cosa per la qual els que hi fem part varem tenir l’avinentesa de mantenir una relació perllongada amb ell. La col·laboració amb aquesta promoció es concreta amb la celebració fins al 1988 a l’església de la Concepció, de Palma, de la missa anual amb sermó i posterior sopar a un restaurant que els companys de la promoció organitzen cada any poc abans del Nadal. Molt lligat a la parròquia, la societat, la història de Lloseta i la família, resideix en aquesta localitat en els darrers anys de vida, on mor el dilluns 18 de juny de 2012. Reposa en el cementiri de la vila.




Mn. Jaume Capó Villalonga

Jaume Mir Ramis (Felanitx, Mallorca, 8 de setembre de 1915 – Palma, 6 d’abril de 2012)

Escultor, professor de dibuix i modelatge i acadèmic de belles arts. Fill d’un picapedrer de Felanitx, als 7 anys es posa a treballar amb el seu pare fins que atenent els consells del canonge Alzamora l’envia a Palma per estudiar a l’Escola d’Arts i Oficis Artístics. El 1934 guanyà una beca de la Diputació Provincial per estudiar a l’Escola de l’Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, de Madrid, on es llicencia (1940) amb la qualificació d’excel•lent i premi extraordinari. Abans d’obtenir la llicenciatura, durant els anys de la guerra civil, s’encarrega de la càtedra de dibuix de l’Institut Laboral de Felanitx, del qual és nomenat professor el 1949. Per oposició obté la càtedra de modelatge de l’Escola d’Arts i Oficis de Palma. Posteriorment guanya (1960) la càtedra de dibuix de l’Institut “Ramon Llull”, de Palma, després de fer-hi classes durant molts d’anys. El 1971 és designat director de l’Escola d’Arts i Oficis, de Palma. En el marc de la seva activitat escultòrica realitza nombrosos treballs per a institucions privades i públiques i per a particulars. La temàtica és variada i inclou imatges religioses, escenes històriques i mitològiques, retrats, baix relleus i, sobretot, personatges de la història de Mallorca con els foners, Joanot Colom, Ramon Llull, Anselm Turmeda, Guillem Sagrera, etc. Fa servir el fang, el marbre, la pedra de Santanyí i la de Porreres, pedra viva, fusta, bronze i metalls. L’obra s’ajusta als cànons del classicisme i del realisme, amb tocs de bella estilització. S’agrada de representar la figura humana en els moments de màxima tensió i de dotar-les de transcendència o sentit èpic. Són obres seves “Ànsies de llibertat” a l’aeroport de Son Sant Joan (Palma), el pas de la Dolorosa de Felanitx, el pas “Entrada de Jesús a Jerusalem el dia del Ram” de la confraria de Sant Jaume (Palma), l’obelisc dedicat a l’arxiduc Lluís Salvador a la plaça del cardenal Reig (Palma), el “Foner” del Parlament de les Illes Balears, el “Foner” del campus de la Universitat de les Illes Balears, els baixrelleus de la porta principal de l’antic Hotel Bahia Palace, de Palma, etc. Féu els retrats en bronze de Josep Balaguer, el bisbe Campins i d’altres. Acadèmic numerari de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià (Illes Balears), n’és elegit president (2003-2007) i president honorari (2007-2012). També fa part de les Acadèmies de Belles Arts de Toledo, de Santa Elisabet (Sevilla) i de Sant Fernando (Madrid). Al llarg de la seva vida rep nombroses distincions i molts de reconeixements. El 1950 li és atorgada la medalla de la ciutat de Felanitx, el 1991 li és concedida la medalla d’or del Cercle de Belles Arts, el 1998 el Govern de les Illes Balears li concedeix el premi Ramon Llull, el 2001 rep la medalla d’or de Palma i el 2012 és distingit amb la medalla d’honor i gratitud del Consell de Mallorca. Pare de dos fills, Joan i Jaume, després d’una llarga i fecunda vida, mor a Palma el 2012 als 96 anys d’edat. Vaig ser alumne seu de dibuix a l’Institut “Ramon Llull”. De ben jove vaig tenir l'oportunitat d'admirar l'escultura en pedra d'una deesa que havia tallat per al jardí del xalet d'Ernest Escalas Chamení de la Bonanova (Palma). Anys més tard varem coincidir a la comissió assessora del Museu d’Art Modern i Contemporani “Es Baluard”. Vaig rebre amb sorpresa i satisfacció la seva invitació a fer part de l’Acadèmia de Balles Arts de Sant Sebastià. Arran d’aquest fet tingueren ocasió de tractar-nos de manera propera i prou intensa durant un període llarg de temps. Em distingí amb la seva confiança, que el dugué a mostrar-me la col•lecció de retrats en baix relleu que havia projectat de personatges de la vida social de Palma. Em comentà els esbossos de diverses obres que tenia en fase d’elaboració i em contà anècdotes ben sucoses de la seva vida intensa i molt activa, etc. Moltes vegades dinarem plegats al restaurant “La cuchara” de “El geranis”, que ocupava un local que era de la seva propietat.

Josep Sacanell Garí (Palma, 15 de juliol de 1917 - 18 d'abril de 2003)

Prevere, liturgista, professor i canonge. Nat a Palma el 15 de juliol de 1917 és fill d’un ebenista d’anomenada. Ingressa al seminari, on estudia amb gran aprofitament, cosa per la qual el 1938 és enviat com a becari diocesà al Col·legi Espanyol de Roma, on s’ordena de prevere (1940) i es llicencia (1941) en Teologia a la Pontifícia Universitat Gregoriana. De retorn a Palma, fa el servei com a alferes provisional i és nomenat vicari de Sant Nicolau, Palma (1941). El 1949 és designat vicesecretari i vicecanceller del Bisbat, càrrec que li permet col·laborar amb dos secretaris cancellers, Sebastià Gayà Riera i Joan Baptista Munar Ramis. Alhora és nomenat secretari d’estudis del Seminari en substitució de Jaume Sampol, de baixa per malaltia, amb qui havia col·laborat durant els seus anys de seminari. D’altra part al seminari exerceix com a professor de Lògica, Crítica, Ontologia i Litúrgia.

El 1959 és promogut a secretari i canceller del Bisbat, càrrec que exerceix durant 40 anys (1959-1999). El 1949 és designat secretari de la Comissió Central del Sínode (1958-59) que convoca i presideix el bisbe Enciso. El 1962 és nomenat canonge de la Seu de Mallorca. Com a secretari excel·leix per la seva diligència, objectivitat i puntualitat. Presenta els assumptes sense implicar-s’hi personalment i sense adoptar posicions personals. Sap adaptar-se a les sensibilitats dels bisbes als quals serveix: Hervàs, Enciso, Álvarez Lara i Úbeda. Donat a contar acudits, fetes i facècies, seguidor dels resultats del Reial Mallorca i llòpol d’allò més (era client habitual de la bomboneria “La Pajarita”), és persona senzilla, amable, alegre i propera. Al llarg de la seva vida és, a més, director espiritual de l’Adoració Nocturna Femenina (1953) i de la Germandat d’Escolans, vicevicari general i president de la Junta Diocesana d’Apostolat Litúrgic (1956). Interessat en la litúrgia, n’és un gran coneixedor i el 1949 publica l’obra “Calendario Parroquial Litúrgico”.

Joan Darder Brotat, antic alumne seu, que el succeeix com a secretari i canceller del Bisbat, ha publicat (2012) una detallada nota biogràfica seva. Passa els darrers anys a la residència sacerdotal (Palma) juntament amb la seva germana Margalida. Mor el 18 d’abril de 2003 als 85 anys.

El vaig conèixer una tarda de l’estiu del 1955, quan vaig pujar al seu despatx del casal de l’antic seminari per lliurar-li uns documents. Em va fer asseure a un balancí que tenia al davant d’un balcó ben fresc que mirava la façana del convent de Santa Elisabet. Ell es posà al meu costat per donar-me conversa i confiança. Com sempre, em tractà amb simpatia i gran deferència. En el curs 1957/58 el vaig tenir de professor. L’octubre del 1958 em va comunicar que havia estat nomenat patge del bisbe: més tard vaig saber que ell era qui m’havia proposat per a aquest servei. El vaig saludar i vaig parlar amb ell per darrera vegada el matí d’un diumenge d’estiu a la plaça d’en Quadrado, on va viure sempre fins que es traslladà a la residència. Jo anava a servir la missa de dotze del P. Antoni Martorell a Sant Francesc. Ell tornava de la Seu pel carrer de Can Troncoso, content, satisfet i amb xerrera.

Centenari de Ricard Anckermann i Joan O'Neille (2007)

El dia 9 de març de 1907 va morir a Palma Ricard Anckermann Riera (1842-1907), als 64 anys. Cinc setmanes més tard, el 17 d’abril, finia a Palma Joan O’Neille Rossinyol (1828-1907), als 78 anys d’edat. Atesa la vinculació d’ambdós amb l’Acadèmia de Belles Arts i la transcendència de les seves aportacions al món de la plàstica de les illes, l’Acadèmia va acordar dedicar la lliçó inaugural del curs 2007/08 a recordar els dos mestres.


RICARD ANCKERMANN

És considerat un dels plàstics més grans de Mallorca i el més important de les illes de la segona meitat del XIX.

Ricard Anckermann és nét de Karl Angermann, de Leipzig (Saxònia, Alemanya), que s’allista com a mestre armer en el regiment suís que aixeca el comandant Yam, que es posa al servei del Rei d’Espanya. Era habitual que els regiments suïssos incorporessin ciutadans alemanys. El regiment de Yam va ser destinat el 1796 a Mallorca, on va restar fins el juliol del 1804, quan es traslladat a Cartagena. Karl Angermann es casa a Palma amb Joana Maria Font Miserol el 1797 i mor a Cartagena l’octubre de 1804, a causa d’una passa de pesta. Del matrimoni va néixer un fill, Jordi Angermann, mestre armer en el Batalló Provincial de Mallorca i pare del pintor.

Ricard Anckermann, tercer de quatre germans, estudia (1859-62) a l’Escola de l’Acadèmia de Belles Arts de Palma, on cursa amb brillantor els tres cursos del cicle. Posteriorment amplia coneixements (1862-65) al taller de Faust Morell Orlandis (1821-1880), president aleshores de l’Acadèmia de Belles Arts, que és el seu gran mestre. Les relacions entre mestre i deixeble es mantenen més enllà de l’etapa de formació, animades pel respecte mutu i un gran afecte personal. Així ho posen de manifest les 5 cartes que Anckermann li tramet des de Paris i Londres.


Primera etapa (1864-69)

Als 24 anys, Ricard Anckermann rep (1867) el primer encàrrec important de feina. Francesc Xavier Rocaberti de Dameto i Boixadors, comte de Perelada i de Savellà, marquès de Bellpuig i vescomte de Rocaberti, gran amic de Faust Morell, li encarrega la realització de tres teles de gran format, destinades a evocar gestes d’armes de tres dels seus avantpassats. La primera obra es titula abreujadament :”Dalmau II, vescomte de Rocaberti, lliura el seu cavall al rei Pere I”. Recorda un fet d’armes de la batalla de Las Navas de Tolosa (1212). La segona obra es titula “Dalmau III, vescomte de Rocaberti, és informat de l’incendi de Perelada por l’exèrcit de Felip III de França”. Evoca un fet d’armes de la frustrada invasió de Catalunya per Franca el 1285. La tercera obra, de mides monumentals, es titula “Albertí Dameto desbarata una invasió de les costes d’Artà”. Evoca les lluites del senyor de Bellpuig en defensa de les costes d’Artà contra les invasions de turcs otomans de finals del XVII i principis del XVIII.

D’aquesta època (1864-69) són altres obres com el Ramon Llull, de gran format, que fa per a l’Ajuntament de Palma. En aquests anys l’artista passa de temes de figura única (Caïn, Abel, Adam, Eva, Ariadna, etc.) a composicions complexes, de nombroses figures, fons profunds i perspectives àmplies. Fa ús d’una paleta de tons foscos i encarnadures clares, que tracta amb potents jocs de clarobscur. Els seus treballs posen de manifest la influència classicista del seu mestre, Faust Morell.


Viatge a Paris i Londres (1869-71)

Afiliat al Partit Democràtic Republicà Federal, es presenta a les eleccions del 1868. Resulta elegit regidor de l’Ajuntament de Palma. Pren possessió del càrrec el gener del 1869 i uns mesos més tard (abril/maig) decideix abandonar la política i visitar Paris. Allà treballa al taller de gravat de Jules Cheret, assisteix a concerts, òperes, exposicions de pintura, visita museus i és testimoni de l’admiració que aixeca a Paris la exhibició de “La vicaría”, de Marià Fortuny, a la Galeria Goupil, de la Plaça de l’Òpera, el març del 1870. L’agost d’aquest any marxa a Londres per realitzar el mascaró de proa del vapor “Lulio”, que es conserva al Museu de Mallorca. A finals de gener del 1871 torna a Mallorca a bord del•”Lulio”.


Jove maduresa (1871-81)

De retorn a Mallorca, guanya per oposició (1871) la plaça de professor titular de “Dibuix del Natural i Anatomia Pictòrica” de l’escola de l’Acadèmia de Belles Arts. El 1878 es crea l’Escola de Belles Arts de Palma i el 1879 n’és nomenat director. El novembre del 1873 contreu matrimoni amb Concepció Ribas Oliver.

Poc després d’arribar de Londres rep un encàrrec important, en el qual treballa entre 1871 i 1874. Joan Sureda Villalonga li demana que faci 9 obres per a la sala de música del Palau del Rei Sanç (Valldemossa), tot just acabada de construir en el lloc de l’antiga capella. Pinta les al•legories de la pintura, la música, la salut i el treball, els quadres “Defensa de Valldemossa pel Capità Gual Desmur”, “La impremta de Nicolau Calafat”, “Ramon Llull a l’escola de llengües de Miramar” i “El rei Martí lliura als cartoixos les claus del palau del rei Sanç”. A més fa la gran pintura que guarneix el sòtil de la sala.

De la mà de la seva envejable pamfilia i gràcies a la seva destacada habilitat, s’interessa per tots els temes i totes les tècniques. Són d’aquesta etapa quatre obres rellevants:

- “Antoni Ribas i la seva germana Concepció pintant a l’aire lliure” (1873 ca.) Excel•leix per la seva modernitat. La figura humana hi apareix lliure de convencionalismes, se situa en el camp, al ras, i és il•luminada directament per la llum del sol. L’ambient és ple de llum i colors purs.
- “Assalt a l’harem” (1876/77) és una obra de concepció efectista i vigorosa, en la qual l’artista posa de manifest la seva preferència pel detallisme, l’exotisme, la perfecció dels acabats i la manifestació de sentiments de por, temor, horror, odi, etc., que envolta d’un clima intens d’erotisme i voluptuositat.
- “El Molinar de Palma el 1878 núm. 1”(1878) és una sorprenent marina on es crea un intens efecte de llum. La tela, no coneguda fins fa poc, va ser catalogada el 2005.
- “Arribada de Carles V a Mallorca” (1879) és una tela monumental. Es conserva al distribuïdor superior de l’escala central de la seu del Consell Insular de Mallorca.


La sala de ball del Cercle Mallorquí (1882-84)

Actualment és la sala de l’hemicicle del Parlament de les Illes Balears. El 1990 va ser declarada monument històrico-artístic. El 1993 va ser objecte d’una acurada restauració, dirigida per José Maria Pardo Falcón, que li restituí l’esplendor original.

Anckermann va realitzar tota la decoració de la sala i, a més, va fer amb la pròpia mà 6 pintures: les tres de les llunes de l’escòcia i les dels tres òvuls del sostre. La pintura principal, la del gran òvul central del sostre, representa el paradís de la bellesa, el bé, la joia, la veritat i el progrés. La pintura ens diu que aquest paradís s’assenta en el triomf de la llibertat, la igualtat i la solidaritat sobre el despotisme, l’autoritarisme i l’opressió. Les figures apareixen distribuïdes tot fent tres lletres: una i llatina, una ela i una hac, d’igualtat, llibertat i fraternitat/germandat.

La realització d’aquesta obra va consagrar l’artista com el pintor de més prestigi de Mallorca d’aquell temps.


Anys de plenitud (1884-1990)

La posició del pintor li permet de poder triar els encàrrecs que més li interessen i de fer les obres que millor s’adiuen amb les seves aspiracions artístiques i professionals. En aquest marc fa els quatre treballs que citam.

- Per al Paranimf de la Universitat de Barcelona pinta “Els Consellers de Barcelona es presenten al rei Alfons V” (1884).
- Atenent l’encàrrec de Joan Burgues Safortesa fa “El davallament de la Creu” (1886) per a la capella de Sant Jeroni de la Seu.
- També fa un obra singular, de gran format, “César davant el bust d’Alexandre” (1896).
- Per concurs guanya l’encàrrec de fer per al Cercle Mallorquí l’obra “Lliurament de la Zuda”/”Entrada de Jaume I a Ciutat” (1898), que traspua dinamisme, moviment i força.

En l’àmbit del paisatge es troba molt a gust. Fa una producció abundant, plena de gràcia, encís i exquisidesa, que connecta molt bé amb els gustos del públic.

Quatre treballs de paisatge mereixen amb escreix ser citats aquí:

- “Paisatge dedicat a Rafel Ribas” (1887) és l’obsequi de noces del pintor al cosí de la seva esposa, el metge Rafel Ribas Sampol. És una obra de taller, que representa una platja amb gent. La seva concepció i execució és propera a les solucions d’Eugene Boudin. Hi assatja de fer una pintura de pinzellada solta i empastada.
- “Marina” (1888), obra dedicada a P.S.M. Puigserver, és un exponent dels anhels romàntics de l’artista.
- “Rentadores a Son Mas” (1890) és una composició plena de llum, feta amb el preciosisme d’un Messonier.
- “Torrent amb el Teix al fons” (1900) és un exponent dels canvis vers una pinzellada més solta, abreujada i lleugerament empastada, que tendeix a cercar la impressió.


Darrers anys (1901-07)

La presència a Mallorca del pintor simbolista belga William Degouve de Nuncques i les de Santiago Rusiñol i Joaquim Mir posen en contacte el món de l’art de Mallorca amb les noves tendències plàstiques que s’havien desplegat a Europa i havien donat lloc als corrents post-impressionistes, simbolistes i modernistes.

En el marc d’aquestes circumstàncies, Anckermann fa ús més freqüent dels colors freds i dels tons clars, incrementa l’ús de la suggerència, sovint superposa colors en comptes de mesclar-los a la paleta, adesiara utilitza l’espàtula per traslladar els colors a la tela, com ara a la tela “El Teix (1901). Presta més atenció a les escenes de la vida quotidiana preses del natural.

En aquests anys realitza per a Ferran Truiols, marquès de Ca la Torre, la decoració del menjador de Son Vida. Consta de 10 escenes d’una jornada de caça ambientada en el s. XVIIII. Signa les teles entre 1900 i 1904. A diferència de les obres decoratives anteriors, l’artista hi prescindeix d’elements simbòlics, al•legòrics i historicistes. El seu discurs, en aquest cas, és de lectura senzilla i comprensió immediata.

El 1906 signa la tela “El Molinar”, una obra culminant que mostra l’habilitat del pintor per obtenir resultats excel•lents i colpidors a partir d’elements quotidians, com ara les veles d’uns vaixells de pesca hissades perquè s’eixuguin, el fum d’una fàbrica de pells adobades, un vaixell de vapor a l’horitzó, els reflexos de l’aigua embassada a la platja entre les algues, la mare amb un nadó als braços, al•lots i al•lotes que juguen i pescadors que feinegen.

A finals del 1906 es presenta al concurs convocat pel Restaurant Alhambra (després Hotel Príncep Alfons i Hotel Alfons) per adquirir quatre teles de tema àrab. Hi presenta en esbós una acotació de la tela “Assalt a l’harem”. Guanya un dels premis i a mitjan febrer del 1907 lliura l’obra definitiva, la darrera que signa. Ho fa tres setmanes abans del seu traspàs.


OBSERVACIÓ GENERAL

En termes pictòrics Ricard Anckermann desborda, amb la seva forta personalitat, qualsevol definició, sempre limitadora i reductora. La seva característica més destacada consisteix en l’eclecticisme, que es manifesta en una producció que abraça totes les tècniques, inclou obres de gran format i grans decoracions. La seva pamfilia natural el duu a interessar-se per tots el temes habituals de la pintura, per les diverses tècniques i pels diferents estils en voga. La seva obra, consegüentment, combina realisme, historicisme, costumisme, exotisme, detallisme, temes galants, decorativisme, preciosisme, orientalisme, monumentalisme, plenairisme, mitologisme, etc. Val a dir que el seu eclecticisme està amarat del més bell romanticisme de l’època.

Des del punt de vista de l’ofici, Anckermann respon a l’arquetip de pintor de la tradició. En la forma d’exercir el seu ofici i en el d’aplicar el seu talent respon als valors de l’Acadèmia de San Fernando.

Entre 1875 i 1880 produeix una sèrie d’obres que palesen que el seu és un eclecticisme amb idees pròpies. Per citar un exemple direm que la seva tela dedicada a Mercuri, titulada “Mercuri contemporani” (1876), recull la llarga tradició històrica i filosòfica del tema i, alhora, el recrea situant-lo en un grat context quotidià.

Quan convé, fa ús d’un llenguatge plàstic molt diferent al del Mercuri. Si analitzam la tela que titula “Porta àrab” (1876), veurem com el pintor posa a prova els seus recursos en una temàtica de moda aleshores, com era la orientalista, que tenia un extraordinari èxit de públic. Indumentàries exòtiques, guarniments amb collars, polseres i altres motius de vidre, metall, bijuteria o similars, representacions de runes, detallisme dels relleus de les edificacions, policromies dels arabescos i altres, li permeten de crear un món, adesiara imaginari, que dóna aixopluc a escenes riques en erotisme i voluptuositat, com és ara “Assalt a l’harem” (1877), de la qual faria a més de l’original diverses rèpliques gairebé idèntiques.

També és important la sèrie d’escenes costumistes de Mallorca, com ara “Retrat d’una jove llegint” (1883), del Consell Insular de Mallorca, o “Dama llegint” (1887), de la qual han parlat recentment els mitjans de comunicació. La tècnica que feia servir en aquests casos era molt similar a la dels temes històrics i mitològics. Aplicava veladures en àmplies zones de l’obra, treballada en general amb pintura molt diluïda i empastos limitats a les zones de llum.

El pintor en la darrera etapa de la seva vida s’aplica a experimentar amb la llum, sobretot en els paisatges. Les seves teles de paisatge experimenten canvis a partir de la segona meitat de la dècada del 1870/79, amb els temes pintats a l’aire lliure (plen air), per bé que en aquesta temàtica mantén una tècnica majoritàriament ancorada en els principis de la tradició acadèmica, basats en el clarobscurisme i en l’ús de les valadures habituals del període romàntic.

A partir del 1885, pel que fa al paisatge, no es manté del tot impermeable a la influència del corrent modernista que es manifesta de manera tímida i ocasional en treballs seus, amb un tema reiterat, com és el del Molinar.

En el tractament del paisatge, en alguns casos, fa de l’esbós la tècnica expressiva predominant, com a “La font del Racó” (1902), de Sa Nostra, i a “Molinar amb gent” (1905 ca.), del Consell Insular de Mallorca.


JOAN O’NEILLE

D’ascendència irlandesa i condició aristocràtica, va ser un pintor especialitzat en el gènere del paisatge. També va ser un teòric del gènere, fet que el va dur a publicar “Tratado de paisaje” (1862), compendi de normes i instruccions per facilitar la pràctica de la pintura de paisatge.

És deixeble de Salvador Torres i Bartomeu Sureda i assisteix durant un mes a les classes de pintura d’Agustí Buades. Probablement rep de Bartomeu Sureda les primeres instruccions sobre la pràctica de la pintura de paisatge.

Els seus primers treballs coneguts, del 1855, són paisatges a l’aquarel•la. A finals d’aquesta mateixa dècada apareixen els treballs a l’oli.

La seva obra s’emmarca dins el naturalisme classicista, amb preferència pel paisatge de muntanya grandiós i panoràmic. Al llarg del 1870 la seva obra reflecteix la influència del plenairisme, que practica amb Ribas i Anckermann. Per invitació seva visita l’illa durant la primavera de 1874 Aureliano de Beruete. El gener del 1877 visiten Mallorca Aureliano de Beruete i el seu mestre Carlos de Haes, que prenen contacte amb el paisatge de Mallorca, comparteixen experiències amb O’Neille, Ribas i Anckermann i eleven el prestigi del paisatge entre els pintors i els compradors de pintura.

Tot amb tot, les noves concepcions paisatgístiques no convencen O’Neille, que a la dècada del 1880/89 reprèn la línia naturalista anterior, de colorit limitat, factura academicista i gran tecnicisme.

Les seves posicions polèmiques i intransigents amb la pintura innovadora, el duen a mantenir controvèrsies acalorades. Entre elles la que va mantenir a través de la premsa amb el crític Miguel Sarmiento amb relació a la pintura d’Antoni Gelabert.

Problemes de salut relacionats amb la vista i l’artrosi redueixen la producció del pintor a partir del 1903. Obligat a vendre el patrimoni: Son Simonet (Esporles) i Roqueta (Maria de la Salut), arriba als darrers dies en una situació econòmica precària.


RELACIONS ENTRE ANCKERMANN I O’NEILLE

O’Neille, el 1858, va ser elegit secretari general de l’Acadèmia de Belles Arts i ho va ser fins a la seva mort. Com a secretari de l’Acadèmia, i posteriorment com a professor de l’Escola de Belles Arts, va mantenir contactes freqüents amb els alumnes. Sobretot, amb Antoni Ribas i Ricard Anckermann.

Va sentir admiració i respecte per Ricard Anckermann des de l’època en la qual aquest era un estudiant brillant de l’escola de l’Acadèmia. Consta que va tenir interès a conèixer-lo i que quan li varen presentar, va sentir una gran alegria. Sempre que va estar al seu abast, O’Neille el va ajudar. En aquest sentit va donar suport a la convocatòria el 1871 de l’oposició per a ocupar la plaça de professor de l’assignatura de “Dibuix del Natural i Anatomia Pictòrica”. Consta que va animar Anckermann perquè s’hi presentés i que al llarg dels exercicis de l’oposició va mantenir sempre el seu suport en favor de la candidatura del jove pintor.

O’Neille juntament amb Ribas i Anckermann va practicar la pintura a l’aire lliure en els paisatges muntanyosos de l’illa en la dècada del 1870/79. D’aquesta col•laboració en varen sortir obres dels tres pintors amb notables similituds estilístiques, cromàtiques i tècniques.

Ricard Anckermann en promoure la creació del Foment de la Pintura, proposa O’Neille com a secretari de la societat, càrrec que ocupa fins a la fusió del “Foment” amb el “Saló Beethoven” per donar pas (1904) al Cercle de Belles Arts.

La relació entre els dos personatges es manté sense interrupcions. Per bé que O’Neille s’entén millor amb Ribas que amb Anckermann, en aquest sempre hi troba una actitud de respecte, que ell aprecia molt, possiblement més que l’afecte de Ribas. En els darrers mesos de vida, envia a Anckermann notes en sol•licitud d’ajut econòmic, que reitera amb explicacions corprenedores.

Amb motiu de la mort d’Anckermann, O’Neille publica a “La Almudaina” un llarg article necrològic, d’uns 16.000 passos, en el qual posa de manifest la seva admiració per l’artista i el desig de ser considerat, aleshores i en el futur, mestre i amic seu. L’escrit es publica el 4-IV-1907. Tretze dies més tard mor Joan O’Neille.


CONCLUSIÓ

Amb motiu del primer centenari de la mort de Ricard Anckermann i de Joan O’Neille és just que l’Acadèmia de Belles Arts recordi els dos mestres, la transcendència de la seva obra i la influència que, en distinta mesura i de manera diferent, han exercit sobre les generacions posteriors de pintors i afeccionats a la pintura.


Bibliografia

ENCICLOPEDIA DE LA PINTURA I L’ESCULTURA A LES BALEARS. “Ricard Anckermann Riera”, V. 1, pàg. 44-78, Promomallorca, Palma, 1996

ALENYÀ FUSTER, MIQUEL. “Ricard Anckermann i la música”, II Jornades Musicals Capvuitada de Pasqua, Comunicacions, pàg. 181-188, Fundació ACA, Palma, 1996

PARLAMENT ILLES BALEARS (Editor). “La sala de les Cariàtides”, 134 pàg., Palma, 1994

PARDO FALCÓN, JOSÉ M. “La Sala de les Cariàtides”, a Parlament-1994

AJUNTAMENT PALMA (Editor). “Juan O’Neille, 1828-1907”, Catàleg exposició a Ses Voltes, Palma, 1994

O’NEILLE ROSSINYOL, JOAN. “Tratado de paisaje”, Apèndix, Ajuntament. Palma-1994.

AJUNTAMENT PALMA (Editor). “Ricard Anckermann 1842-1907”, Catàleg, exposició Casal Solleric, 128 pàg., Palma, 1991

BENNÀSSAR COLL, BERNAT. “Pintura de paisaje en Mallorca durante la segunda mitad del siglo XIX. Ricardo Anckermann”, MAYURQA, núm. 21, Palma, 1987

GALERIA BEARN (Editor). “Exposició-homenatge a Ricard Anckermann”, Catàleg, 20 pàg., Palma, 1979

PONS, MIQUEL. “Imatge de Ricard Anckermann”, a Galeria Bearn-1979.

O’NEILLE ROSSINYOL, JOAN. “Necrología de Ricardo Anckermann”, La Almudaina, 4-IV-1907, Palma, 1907

Centenari de Ricard Anckermann (2007)

El 9 de març de 1907 va morir a Palma Ricard Anckermann Riera (1842-1907), als 64 anys. La seva vàlua com a pintor i la transcendència que va tenir el seu mestratge, fan obligat recordar-lo en el centenari del seu traspàs, com ho ha fet recentment la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià de les Illes Balears.

Anckermann era nét de Karl Angermann, de Leipzig (Alemanya), mestre armer del regiment suís de Yam, que el 1796 és destinat a Mallorca. Aquí es casa (1797) amb Joana Maria Font Miserol. Del matrimoni neix un fill, Jordi Angermann, mestre armer del Batalló Provincial de Mallorca i pare del pintor. Ricard Anckermann, tercer de quatre germans, estudia (1859-62) a l’Escola de l’Acadèmia de Belles Arts de Palma i amplia coneixements (1862-65) amb Faust Morell Orlandis (1821-1880). Als 24 anys rep el primer encàrrec important. Francesc Xavier Rocaberti de Dameto i Boixadors, comte de Perelada, li encarrega tres teles de gran format, destinades a evocar gestes d’armes de tres dels seus avantpassats: Dalmau II, Dalmau III i Albertí Dameto. També és d’aquesta època el Ramon Llull de gran format que fa per a l’Ajuntament de Palma.

Afiliat al Partit Democràtic Republicà Federal, es presenta a les eleccions del 1868 i és elegit regidor de Palma. Pren possessió del càrrec el gener (1869) i uns mesos més tard (abril/maig) decideix abandonar la política i se’n va a Paris. De retorn a Mallorca, guanya per oposició (1871) la plaça de professor titular de “Dibuix del Natural” de l’Escola de l’Acadèmia de Belles Arts. Poc després Joan Sureda Villalonga li demana que faci 9 obres per a la sala de música del Palau del Rei Sanç (Valldemossa), tot just acabada de construir.

Entre 1882 i 1884 treballa en la decoració de la sala de ball del Cercle Mallorquí, actualment sala de l’hemicicle del Parlament. Dirigeix els treballs i fa 6 pintures: les tres de les llunes de l’escòcia i les dels tres òvuls del sostre. La pintura principal, la del gran òvul central, representa el paradís de la bellesa, el bé, la veritat i el progrés. La pintura ens diu que aquest paradís s’assenta en el triomf de la llibertat, la igualtat i la solidaritat sobre el despotisme i l’opressió. Les figures apareixen distribuïdes tot fent tres lletres: una i llatina, una ela i una hac, d’igualtat, llibertat i fraternitat/germandat. Aquesta obra va consagrar l’artista com el pintor de més prestigi de Mallorca del seu temps. La seva posició li permet triar els encàrrecs que més li interessen i fer les obres que millor s’adiuen amb les seves aspiracions. Fa una gran tela per al Paranimf de la Universitat de Barcelona, pinta (1886) “El davallament de la Creu” per a la Seu i per concurs guanya l’encàrrec del Cercle Mallorquí per fer l’obra “Lliurament de la Zuda”/”Entrada de Jaume I a Ciutat” (1898), que traspua dinamisme i moviment. En l’àmbit del paisatge es troba molt a gust i fa una producció abundant, plena de gràcia, encís i exquisidesa, que connecta molt bé amb els gustos del públic.

En els primers anys del segle XX, la presència a Mallorca de William Degouve de Nuncques, Santiago Rusiñol i Joaquim Mir posen en contacte el món de l’art de l’illa amb les noves tendències plàstiques post-impressionistes, simbolistes i modernistes. Anckermann, d’esperit obert i lúcid, fa ús més freqüent dels colors freds i dels tons clars, incrementa l’ús de la suggerència, sovint superposa colors en comptes de mesclar-los a la paleta i adesiara utilitza l’espàtula per traslladar els colors a la tela.

En aquests anys realitza per a Ferran Truiols la decoració del menjador de Son Vida. Són 10 escenes d’una jornada de caça ambientada en el s. XVIIII. Signa les teles entre 1900 i 1904. A diferència de les obres decoratives anteriors, l’artista prescindeix aquí d’elements simbòlics. El 1906 signa la tela “El Molinar”, una obra que mostra l’habilitat del pintor per obtenir resultats excel•lents a partir d’elements quotidians. A finals del 1906 es presenta al concurs del Restaurant Alhambra per adquirir quatre teles de tema àrab. Guanya un dels premis i a mitjan febrer del 1907 lliura l’obra definitiva, la darrera que signa. Ho fa tres setmanes abans del seu traspàs.

Des el punt de vista pictòric Ricard Anckermann desborda, amb la seva forta personalitat, qualsevol definició. La seva característica més destacada és l’eclecticisme. La seva producció abraça totes les tècniques, inclou obres de gran format i grans decoracions. La seva envejable panfilia el duu a interessar-se per tots el temes habituals de la pintura, per les diverses tècniques i pels diferents estils en voga. Des del punt de vista de l’ofici, Anckermann respon a l’arquetip de pintor de la tradició. En la forma d’exercir el seu ofici i en el d’aplicar el seu talent respecta els valors de l’Acadèmia de San Fernando. Les obres demostren que el seu és un eclecticisme amb idees pròpies. La tela que dedicada a Mercuri (“Mercuri contemporani”, 1876), recull la llarga tradició del tema i, alhora, el recrea situant-lo en un plaent context quotidià.

També fa ús d’altres llenguatges plàstics. A la tela “Porta àrab” (1876), es veu com el pintor posa a prova els seus recursos en una temàtica de moda aleshores, la orientalista. Indumentàries exòtiques, guarniments amb collars, polseres i fermalls de vidre, metall i bijuteria, representacions de runes, relleus detallats de les edificacions, policromies dels arabescos i altres elements, li permeten de crear un món imaginari que dóna aixopluc a escenes que respiren erotisme i voluptuositat.

És important la sèrie que fa d’escenes costumistes de Mallorca, com ara “Retrat d’una jove llegint” (1883), del Consell Insular, o “Dama llegint” (1887), excel•lent tela de format reduït. La tècnica que usa en aquests casos és similar a la dels temes històrics i mitològics. Aplica veladures en àmplies zones de l’obra, que treballa en general amb pintura diluïda i limita els empasts a les zones il•luminades.

El pintor en la darrera etapa de la seva vida s’agrada d’experimentar amb la llum, sobretot en els paisatges. Aquests havien mostrat canvis primerencs, a partir del 1873, amb temes pintats a l’aire lliure, per bé que en aquesta temàtica manté una tècnica fidel als principis acadèmics. A partir del 1895 el seu interès per les aportacions del corrent modernista es manifesta en els seus treballs, amb el Molinar com a motiu principal.

Associació Siloé (2007)

Creu Roja ha acordat concedir enguany per primera vegada, en el marc de la Festa del Voluntariat, una distinció no adreçada als seus voluntaris, socis i col·laboradors. El Comitè de Direcció de Creu Roja a les Balears ha acordat concedir aquesta distinció a l’Associació Siloé.

Va ser creada el 12 de juliol de 1994 per iniciativa de Llorenç Tous Massanet, prevere, escripturista, teòleg, professor, pedagog i traballadior esforçat en l’àmbit de la marginació social profunda del 1979 ençà.

Soloé té 15 usuaris i dos centres d’acollida. Combina equilibradament ajuts d’institucions públiques, d’institucions privades i de particulars. Hi treballen 14 professionals i 10 persones voluntàries. Té una llista d’espera de 22 sol·licituds. Constitueix un exemple emblemàtic del fet que un recurs social petit, sense economies d’escala, pot ser un referent d’eficàcia. Destaca la modèstia amb la qual treballa: no cerca ser noticia, no li agrada la notorietat. Treballa amb silenci, sense enrenous i amb una proverbial discreció.

S’ocupa de persones en situació de marginació severa, sense família i amb poques o nules possibilitats de reinserció social. Val a dir que el seu treball està dedicat a una tasca gens lluïda, poc agraïda i de molt escàs reconeixement.

Per la seva modèstia i discreció, per la seva eficàcia i encert, per la qualitat de la seva gestió, pel buit que omple a la nostra societat, pels seus 12 anys de feina ininterrompuda, pel seu esperit de servei finalista i pel valor exemplar del seu model de gestió,

Creu Roja atorga a l’Associació Siloé, en prova de simpatia i reconeixement, la medalla de plata de la institució, que recull Llorenç Tous Massanet.

Palma, 26-I-2007

La cultura del gaudi (1998)

Vivim en una societat que tendeix a valorar molt els coneixements i els sabers i a valorar menys les emocions. L’educació està orientada més al proveïment de coneixements instrumentals per a la vida productiva que al desenvolupament de la capacitat de pensar i, sobretot, no presta gaire atenció al desenvolupament de les capacitats de gaudir. Han contribuït a fer que les coses siguin així dos corrents dominants en el curs de la història occidental: la tradicional doctrina racionalista i la mitificació secular de l’ascetisme.

La concepció de la raó com a instrument únic per a l’obtenció dels coneixements necessaris per a la producció de béns, la subsistència, l’organització social, la preservació de la salut, la cura del benestar col.lectiu i el progrés, ha constituït un dels elements essencials del pensament dominant a Occident en el decurs dels darrers dos mil cinc-cents anys. Figures tan importants com Aristòtil, Tomàs d’Aquino, Descartes, Kant i Wittgenstein, entre molts d’altres, han alimentat una confiança gairebé il.limitada en la raó. L’avanç de la tecnologia n’ha confirmat la primacia. La confiança en la raó útil ha donat pas a la seva exaltació fins al límit de l’exageració.

D’altra part, durant molts d’anys ha predominat de manera gairebé universal la confusió de la perfecció humana amb la contradicció dels sentiments, l’exemplaritat amb la repressió d’algunes passions i la virtut amb l’ascetisme i la negació del gaudi. S’ha desconfiat sistemàticament dels sentiments i, sovint, les emocions, el plaer i el gaudi, han estat condemnats sense embuts.

Tot amb tot, en els darrers decennis s’ha donat un meravellós trencament de moltes falses creences. Una joventut més lliure que la de generacions anteriors, deslligada de vells prejudicis i més lúcida que mai, ha enriquit amb noves concepcions un món en transformació. Alhora, investigacions empíriques recents han demostrat que les emocions són un factor essencial en l’organització de la conducta humana; que les emocions són actives i tendeixen a generar acció i coneixement; que sense emocions positives no es dóna ni l’autoestima ni la confiança en un mateix; que la capacitat de percepció i comprensió depèn molt de les emocions; que una experiència vital joiosa procura una mentalitat oberta i flexible; que les emocions impulsen l’altruisme, la imaginació i les activitats creatives. També s’ha constatat que les emocions intenses tendeixen a saturar la capacitat de gaudi; que les emocions d’emergència (la ràbia, el pànic, etc.) poden generar conductes d’inadaptació; que les emocions extremes poden causar frigidesa de la conducta i rigidesa mental; que l’autoritarisme i el despotisme arrelen en societats intensament esporuguides i angoixades. Val a dir que, a pesar dels avanços de la ciència, fins ara, s’ha prestat més atenció a les emocions negatives (depressió, angoixa, ansietat, etc.) i al seu control que a les emocions positives i als seus efectes saludables.

Les emocions que neixen dels sentits generen diversió o entreteniment, quan són moderades, i generen plaer, quan són intenses. L’obtenció d’allò que hom desitja crea sentiments de satisfacció, goig o fruïció, si l’emoció és assossegada, i d’alegria, si l’emoció és viva i forta. La felicitat és l’estat d’ànim de qui està satisfet. L’entusiasme és un estat d’ànim exaltat i apassionat que es dóna associat a una satisfacció intensa. Dit això, convé aclarir que el gaudi no és plaer ni goig ni alegria ni entusiasme. El gaudi no és plaer perquè ultrapassa els sentits i toca l’ànima. Tampoc no és satisfacció ni goig ni alegria, perquè no es dóna a causa de l’obtenció d’una cosa desitjada, sinó com a conseqüència d’una emoció autònoma, gratuïta i no dependent d’una operació incerta de bescanvi o d’interès relatiu. El gaudi no és entusiasme perquè mai no neix d’emocions intenses i apassionades, més tost pròpies de persones simples. El gaudi és un sentiment moderat, suau i profund, que afecta l’ànima a partir d’una percepció sensual, racional, imaginària o inconscient i que consisteix en una sensació de plenitud.

No hi ha una sola casta de gaudi ni un sol camí per aconseguir-lo. El gaudi que generen les emocions sensitives és tan important com el que neix d’altres estímuls. L’aprenentatge, l’ús de les habilitats pròpies i el fruit del treball intel.lectual són fonts riquíssimes de gaudi. La tasca gratuïta d’aprendre per aprendre produeix un gaudi immens. La conversa amb els amics, la bona taula, l’erotisme i la voluptuositat guarden els secrets d’una rastellera llarguíssima de motius de gaudi. L’amor, l’amistat i el sexe són font de plaer i, també, de gaudi. La conducta inspirada en la generositat, la magnanimitat, la tolerància, la solidaritat i el servei als altres genera tot un món, vast i riquíssim, de motius de gaudi. La creació, la innovació, les ànsies de superació, la pràctica dels valors inspirats en la pròpia consciència i l’exercici del lliure pensament fan un univers il.limitat de possibilitats de gaudi. La música, la pintura, l’escultura, el teatre, la literatura, el cant, la dansa i el cinema són fonts riquíssimes de gaudi estètic, que és la culminació del gaudi humà.

Les persones no neixen amb una capacitat taxada de gaudi. Ben al contrari, poden engrandir-la a través de tres vies principals: l’hàbit de gaudir, l’educació de la sensibilitat i l’increment de l’interès per totes les coses de la vida. Fer del gaudi un objectiu de vida incrementa la capacitat de gaudir. L’educació de la sensibilitat i la cura del seu desplegament generen augments considerables de la capacitat de gaudi.

Tots hem nascut amb vocació de gaudir molt i de moltes coses. Aquells que, per manca d’informació, es limiten a tastar la fruïció d’una sola font, d’un únic redol, d’una sola cosa, es condemnen a desaprofitar moltes oportunitats. No té sentit ser aficionat solament a la música, o a la pintura, o a la lectura, o al teatre, etc. En té encara menys ser aficionat solament a la pintura antiga, o a la pintura moderna, o a la pintura contemporània. L’especialització és una necessitat professional per poder dominar un àmbit de coneixements en un món complex com ara l’actual, però no és una condició objectiva que afecti el món de les emocions. Per això, cal ser sensats: cal aprofitar totes les oportunitats de gaudi i cal fer de l’aprofitament de totes les oportunitats de gaudi un objectiu de vida plenària.

La diversió, el plaer, la satisfacció, l’alegria i l’entusiasme estan sotmesos a la llei dels rendiments decreixents, a causa dels efectes de saturació i fatiga dels sentits. El gaudi no genera ni saturació ni fatiga perquè no és una emoció dels sentits, sinó de l’ànima. Per això, el gaudi pot omplir tota una vida, pot mantenir-se sense interrupcions, pot conviure amb emocions negatives, que sap alleugerir i compensar, i pot enriquir una vida intensament joiosa, feta de magnanimitat, generositat i saviesa a doll

Una persona culta és aquella que sap pensar, reflexionar, informar-se, analitzar i, també i sobretot, sap aprofitar els motius de gaudi que té a l’abast i sap fruir de tot allò que genera emocions, sentiments, goig, plaer i gaudi. Una persona culta és una persona saberuda i satisfeta: entén les coses de la vida, sap gaudir-ne amb fruïció i sap que per sobre de la diversió, l’entreteniment, la satisfacció i el plaer, hi ha una categoria suprema de gaudi, el gaudi estètic.

Perquè la nostra societat sigui més solidària, més lliure, més tolerant, més dinàmica, més innovadora i, al capdavall, més sàvia, cal impulsar els processos que dinamitzen la capacitat de pensar amb llibertat i de gaudir sense prejudicis, sense malentesos seculars, sense reserves improcedents, sense confusions errònies i sense restriccions empobridores. En suma, cal definir, prestigiar, impulsar i difondre, d’acord amb l’avanç de la ciència i l’evolució de les demandes socials, una nova dimensió, rica i bàsica, de la cultura: la cultura del gaudi.

Diari de Balears, Balears Cultural, núm. 70, diumenge, 12 d’abril de 1998