Cristòfol Serra Simó (Palma, 28 de setembre de 1922 – 6 de setembre de 2012)

Escriptor en llengua castellana, traductor, polígraf, professor i erudit.

Nat a Palma, és fill de Cristòfol Serra Carbonell i Francesca Simó. És nebot de Jaume Serra Carbonell, durant molts d’anys professor titular de matemàtiques de l’Institut Ramon Llull (Palma). Compta sempre amb el suport de les seves germanes Pilar i Francisca.

De jove fa una llarga estada al Port d’Andratx per curar-se d’una tuberculosi. Estudia el batxillerat al col·legi dels teatins de Palma. Cursa estudis de dret a Barcelona i Madrid i es llicencia en dret (1946) a la Universitat Complutense (Madrid). Després d’estudiar a Barcelona i València, el 1963 es llicencia (1963) en filosofia i lletres (secció de llengua i literatura modernes) a la Universitat de València.

Exerceix de professor de literatura, anglès i fancès als col·legis Verge del Carme, de Santa Catalina (Palma), i Sant Lluís (El Terreno, Palma). Imparteix classes a l’Estudi General Lul·lià de Mallorca, Institut Ramon Llull (Palma), Escola Normal i Escola de Relacions Públiques.

Inicia la labor literària amb la publicació de “Péndulo” (1957), que amplia (1975) amb “Péndulo y otros papeles”. El 1965 publica “Viaje a Cotiledonia”, que completa més endavant amb “Retorno a Cotiledonia” (1973). El 1980 publica una obra autobiogràfica titulada “Diario de signos”, que completa amb “Con un solo ojo” (1986). El 1994 publica “Augurio Hipocampo”, relat de la vida d’un personatge imaginari. Definit com a un autor sense gènere, la seva obra, inclassificable i variada, transita en part pels viaranys de la literatura surrealista i de l’absurd amb una forta càrrega d’originalitat, moltes singularitats i influències de la filosofia oriental. Malgrat els elogis que li han dedicat José Bergamín, Pere Gimferrer, Octavio Paz i altres, és un dels grans desconeguts de la literatura contemporània en castellà.

Es dedica a la traducció d’autors com Wlliam Blake, Lao Tse, Edgard Lear, Herman Melville, Henri Michaux, Txuang Tzu, Jonathan Swift, Max Jacob i d’altres. Va ser col·laborador de “Diario 16” i “Diario de Mallorca”.

Els que el conegueren i tractaren el recorden com una persona divertida, irònica, tafanera, afectuosa i humil. Afeccionat a la lectura, reuneix una àmplia biblioteca de literatura i de temes diversos.

El 2000 és distingit amb el premi Ramon Llull pel Govern de les Illes Balears. El 2005 la Universitat de les Illes Balears (UIB) el nomena doctor “honoris causa” per la seva contribució a la creació literària i a la traducció. A l'acte d'investidura, que té lloc el 12 de gener de 2006, llegeix la lliçó magistral titulada "En torno a la autoexpresión o elogio de la sencillez".

Arran d’una caiguda en el carrer esdevinguda el maig del 2012 es veu obligat a restar al llit, la qual cosa li impedeix continuar treballant i afebleix la seva salut. Mor tres setmanes abans de fer els 90 anys. Descansa en el cementiri d’Andratx (Mallorca). El 2014 és declarat fill il·lustre d'Andratx.

Relació d’obres publicades:
Péndulo (1957),
Viaje a Cotiledonia (1965),
Retorno a Cotiledonia (1973),
Péndulo y otros papeles (1975),
Diario de signos (1980),
Guía para el lector del Apocalipsis (1980),
Con un solo ojo (1986), La noche oscura de Jonás (1984),
La soledad esencial (1987),
Augurio Hipocampo (1994),
Nótulas (1999),
Las líneas de mi vida (2000),
Visiones de Catalina de Dülmen (2000),
El asno invisible (2002),
El don de la palabra (2004).

Bibliografia: 
Sebastià ALZAMORA, “Cristóbal Serra és mort”, Diari de Balears, 8-IX-2012, pàg. 25. Carles CABRERA, "La vanitat incerta de Cristòfol Serra", 'Bellver', Diario de Mallorca, 13-IX-2012, pàg. 5. Maria I. DEYÀ i Antoni ROCA, "Cristòfor Serra, surrealista i espiritual" (entrevista), Pòrtula, núm. 227, agost 2000. Carlos GARRIDO, “Entre dos perfumes”, Diario de Mallorca, 7-IX-2012, pàg. 54. GRAN ENCICLOPÈDIA DE MALLORCA, t.16, pàg. 186-187. GRAN ENCICLOPÈDIA DE MALLORCA, t. 23 (apèndix), pàg. 343 Eduard JORDÀ, “En la otra orilla”, Diario de Mallorca, 8-IX-2012, pàg. 31. Eduard JORDÀ, "Cristóbal Serra regresa a Cotiledonia", 'Bellver', Diario de Mallorca, 13-IX-2012, pàg. 4. Ana LARGO, Mariana DÏAZ, “Cristóbal Serra, un ‘raro’ de la literatura”, Última Hora, 7-IX-2012, pàg. 51. José Carlos LLOP, “Cristóbal Serra”, Diario de Mallorca, 7-IX-2012, pàg. 55. José Carlos LLOP, "Tòfol y Cristóbal", Diario de Mallorca, 9-IX-2012, pàg. 33. Biel MESQUIDA, "Cristóbal Serra, creador verbal de singularitats", 'Bellver', Diario de Mallorca, 13-IX-2012, pàg. 8. Vicente Luis MORA, “Nota de urgencia sobre Cristóbal Serra”, Diario de lecturas, 6-IX-2012, vicenteluismora.blogspot. com.es. PABST and PESCH, "Cristóbal Serra Simó", www.pabstpesch.eu. Joan PLA GARCIA, “Las orlas”, pàg. 103, Palma 1989. Rosa PLANAS, “Tòfol Serra, el profesor”, Última Hora, 8-IX-2012, pàg. 70. Maria Elena VALLÈS, “Era puro sentido del humor y extravagancia”, Diario de Mallorca, 7-IX-2012, pàg.55. Carlota VICENS PUJOL, "Cristóbal Serra, entre libros", 'Bellver', Diario de Mallorca, 13-IX-2012, pàg. 5.

Antoni Martorell Miralles (Montuïri, Mallorca, 9 de març de 1913 – Palma, 18 de febrer de 2009)

Prevere, frare franciscà, pedagog i músic. Neix a Montuïri a una casa del carrer que des del 1985 duu el seu nom. És fill de Josep Martorell Rosselló i Francisca Miralles, de professió agricultors. Essent encara un infant, perd la mare i uns anys després el pare. Té una germana més gran que ell, Joana Aina. Orfe, és acollit a la casa de les monges de la vila.

Antoni Martorell Miralles, 2005 ca.

Als 5 anys el pare el posa a estudiar música a la banda del poble al costat del trombonista Joan Sampol i poc després li regala un violí. Als 9 anys ingressa al seminari seràfic de la Porciúncula, on estudia humanitats, càlcul i ciències. Sota el guiatge de Josep Picó Aguiló i Rafel Ginard Amorós estudia piano, violí i harmonia. Als 16 anys professa (1929) com a membre del Tercer Ordre Regular de Sant Francesc i fa el noviciat i els cursos de filosofia (1929-1931). Als 18 anys és enviat a Roma (1931) per estudiar teologia a la Pontifícia Universitat Gregoriana, on es llicencia. Als 24 anys és ordenat de prevere a Palma pel bisbe Josep Miralles (1937).

A Mallorca continua els estudis de piano i harmonia, que cursa en Conservatori de Palma sota la direcció de Jaume Roig Pieras, Joan Maria Thomàs i Rafel Vich Bennàssar. Al Conservatori Superior de València obté premi extraordinari d’harmonia (1941) i el títol superior de piano (1943). Als 32 anys torna a Roma (1945) per ampliar els estudis de cant gregorià, orgue, composició i direcció coral, al Pontifici Institut de Música Sacra. En aquesta etapa són professors seus els mestres Dobici, Casimiri, Refice, Vignanelli, Sunyol, Gajard, Morricone i Higini Anglès. Es doctora amb la tesi “Les formes gregorianes en la himnòdia de Tomàs Luis de Vitoria”.

El 1954, acabats els estudis i amb els títols de compositor, mestre de cant gregorià i organista, és nomenat rector del col·legi de la TOR a Roma. Als 41 anys és nomenat director de música i professor de polifonia al Col·legi Pontifici Nord-americà de Roma (1954-1970). Funda i dirigeix els cursos que sota el títol genèric ”Aggiornamento liturgico-musicale” s’imparteixen a la Pontifícia Universitat Lateranense. A partir del 1971 i fins al 1982 és director de la Comissió Diocesana de Música Sacra de Roma. Entre 1954 i 1982 desplega una intensa activitat com a intèrpret i professor de música. Publica col·laboracions a revistes musicals de Roma, Milà i EUA. És organista titular de Santa Susanna (Roma), càrrec que exerceix durant gairebé 40 anys. És, a més, durant 15 anys, director de cant coral de l’Ateneu Americà del Vaticà i director musical de la parròquia de la Nativitat, de l’orquestra de Sant Quirze i de la basílica dels sants Cosme i Damià (Roma). Amb els ingressos que obté de la seva feina, finança el funcionament ordinari del col·legi franciscà que dirigeix a Roma. De Roma estant, viatja a Mallorca amb el propòsit de dotar l’Església mallorquina d’un repertori de música religiosa autòctona. En aquest fi organitza les Setmanes pastorals de música a Mallorca (1972-1982). Fruit d'aquestes jornades, es publica el manual Celebrem el Senyor (1982), que conté 300 títols, i que serveix per potenciar la participació en els actes religiosos.

El juliol de 1982 Pere Fullana el substitueix com a rector del col·legi de la TOR a Roma i amb 69 anys torna a Mallorca per dedicar-se a la composició. D’aleshores ençà resideix al convent de Sant Francesc de Palma. El 29 de març de 1985 és elegit acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Belles Arts de les Illes Balears i pren possessió del càrrec el 12 de juny següent amb el discurs "Cant popular i música litúrgica". El mateix any és declarat Fill Il·lustre de Montuïri i rep la medalla d’or del Consell Insular de Mallorca. És nomenat “Magister Ordinis” de la Tercera Ordre Regular de Sant Francesc (2001). El 1999 rep la medalla d’or de la Comunitat Autònoma, que li és lliurada en el marc de les celebracions del Dia de les Illes Balears. El 1997 s’edita el disc compacte “Selecció d’obres pianístiques d’Antoni Martorell” i l’obra “L’organista celebrante”. El 1999 publica un doble CD amb balls populars sota el títol “Danses populars de les Illes Balears”, amb il·lustracions del pintor Josep Coll Bardolet. L’edició es presenta (25-III-1999) a la sala d’actes del Centre de Cultura de Sa Nostra (Palma). El 2001 es crea a Inca l’escola d’orgue clàssic de Mallorca, que rep el nom d’Escola Antoni Martorell. Nomenat doctor “honoris causa” per la Junta de Govern de la Universitat de les Illes Balears (UIB) del 15 de maig de 2001, és investit el 26 de novembre següent en un acte multitudinari que té lloc a l’església parroquial de Montuïri. Una vegada investit doctor, llegeix el parlament “El folklore musical balear, referent antropològic de la nostra identitat”.

D'altra part, obté (1968) el Siurell de plata del diari Última Hora, és distingit com a  "Popular de Mallorca" per Ràdio Popular-COPE i l'Ajuntament de Montuïri el nomena Batle del Puig (2004). Pel que fa a l'àmbit internacional destaca el reconeixement que rep del Festival de Música de Goruitzia (Itàlia, 1969), la medalla de plata del Pontificat de Pau VI per la seva activitat en favor de la música sacra (1976), la placa de plata Una vita per la musica (Roma, 1986) i altres distincions i guardons.

El 2003 se celebra el primer Festival Internacional d’Orgue Antoni Martorell a Inca, que en edicions successives incorpora concerts a Palma, la Porciúncula i Inca amb intèrprets de primer nivell internacional, sota l’impuls de Pilar Rosselló Corró. Del Festival és nomenat director l’organista italià Roberto Marini. El 29 de novembre de 2005 pronuncia la lliçó inaugural del curs 2005/2006 de la Reial Acadèmia de Belles Arts de les Illes Balears que titula "El Motu proprio 'Tra le sollecitudini' de Pius Xè i les seves ressonàncies en el Concili Vaticà II", que es publica poc després. El 2008 llegeix la ponència inaugural de les I Jornades d’Estudis Locals de Montuïri, que tracta sobre els cossiers de la vila. El 2008 s’inaugura la restauració de l’orgue monumental de Sant Francesc (Palma), una de les seves principals il·lusions des del 1956, quan l’orgue històric del mestre Bosch restà fora de servei. El 2008 la Universitat de les Illes Balears (UIB) publica un recull d’escrits seus (estudis, assaigs, parlaments, etc.) en un llibre de 336 pàgines que porta per títol “Des del meu balcó. Bastint la nostra identitat”, que va ser presentat (3-VII-2008) pel professor Joan Miralles Montserrat a l’aula magna de la Facultat de Lletres (edifici Guillem Cifre de Colonya) davant un públic nombrós.

Com a compositor creà centenars de peces musicals per a piano, orgue i cant. Cal citar catorze misses polifòniques per a cant i orgue i dues misses polifòniques amb instruments moderns. També cal citar “Cantica Natalitia” i “Ballate Evangeliche” per a veu i orgue. Ha publicat assaigs sobre cant popular i música litúrgica, sobre Bach (La cançó popular en l’obra de J.S. Bach), Mozart (Wolfgang Amadeus Mozart i la seva expressió religiosa), Wagner (Tristán e Isolda: asalto a la tonalidad), Chopin (Perfil humano y artístico de Chopin) i sant Francesc d’Assís (San Francisco de Asís, músico de la alegría). Pensant en el jovent de les illes publica els reculls “Sempreviva” (àlbum de 40 cançons populars per al jove pianista) i “Danses populars de les Illes Balears” (54 danses de les Balears en versió per a piano). Com a concertista actua a Roma, Bolonya, Torí, Assís, Locarno (Suïssa) i Palma. Participa en emissions i gravacions radiofòniques a Espanya, Ràdio Vaticana (Roma) i Ràdio Monteceneri (Suïssa). Assisteix i intervé en nombroses jornades, congressos, simposis i similars amb ponències, comunicacions, conferències i escrits sobre temes musicals o relacionats amb la música a Friburg, Torí, Pamplona, Estrasburg, Essen, Roma, etc. Té obres registrades a RCA Víctor, Columbia, Pax, Edicions Paulines i LDC de Torí.

Fou un home polifacètic, intel·ligent, rigorós, ordenat, feiner, amic dels amics i generós. Dotat d’una gran lucidesa i d’un fi sentit de l’humor, s’agradava de fer anar la xerrada, que salpicava amb dites, anècdotes, fets i acudits ocurrents. Senzill, planer, proper, humil i auster, es guanyava amb facilitat l’admiració i l’afecte dels qui el tractaven. Era llépol d’allò més. Li agradaven els dolços, els pastissos, les coques i la mel, que l’ajudava, deia, a refer la veu. Dominava la llengua amb una seguretat admirable i amb una riquesa lèxica sorprenent. Els seus sermons, lliures de tota afectació, eren directes i clars. S’agradava de conversar, comunicar, compartir i escoltar. El que deia, el que feia i la seva expressió no verbal, transmetien honradesa, sinceritat, lleialtat i transparència a mans plenes. Gaudia d’una ferma seguretat en ell mateix i d’una confiança en Déu lliure de dubtes i incerteses. La seva ànima no amagava ni un bri d’escrúpols, temors, inseguretats i vacil·lacions. Sempre va ser molt exigent amb ell mateix i amb els que estaven a les seves ordres. Mai no transigí amb el caprici, la subjectivitat i l’arbitrarietat. Per això molts l’estimaren i l’admiraren i alguns l’envejaren. Va ser un home agraït, que sabé correspondre justament els ajuts que rebia: el de l’organista que guarnia amb música les seves misses dels diumenges a les 12 h, la diligència de l’escolà fra Artur, les lectures dels seus lectors (Maria Antònia Mir, Miquel Alenyà...), les col·laboracions literàries de Pere Orpí, la capacitat de gestió i l’empenta de Pilar Rosselló, la franquesa de Baltasar Amengual, l’amistat vibrant del baríton Francesc Bosch Bauzà, l’alta competència de Roberto Marini, la magnífica tela (“A Antoni Martorell!”) que li dedicà Trinitat Huertas Rus, etc. La defensa de la llengua i la cultura pròpia de les illes constitueix una constant tot al llarg de la seva trajectòria i un dels seus trets identificatius. Fent-se ressò d’aquest fet, el 1998 l’Obra Cultural Balear (OCB) li atorga el premi Josep M. Llompart, dels premis 31 de desembre, destinat a guardonar persones que s’han distingit a les illes per la dedicació a la normalització de la llengua. El premi li és lliurat en el curs de la Nit de la Cultura de 1988.

El matí del dia 18 de febrer de 2009, als 95 anys fets i pocs dies abans de fer els 96, mor a la Porciúncula (Palma). El 16 de gener havia patit una caiguda mentre era al convent de Palma, prop del claustre, quan es disposava a sortir per fer la volta diària. Ingressat al servei d’urgències de Son Dureta, se li practiquen els punts de sutura necessaris perquè es tanqui la ferida oberta que s’havia fet al cap. Hi resta dues setmanes, fins que s’acorda el seu trasllat a la infermeria de la Porciúncula. Les exèquies es feren el dia 19 de febrer a la Porciúncula i el funeral es digué l’endemà a les 20 h. a la basílica de Sant Francesc (Palma), sota la presidència de fra Michael Higgins, ministre general de la TOR, amb l’assistència de familiars, autoritats, una comissió de la corporació local de Montuïri presidida pel batle Gabriel Matas Alcover i una Comissió de l’Acadèmia de Belles Arts presidida per Miquel Alenyà Fuster. El funeral va ser presidit pel Provincial i va ser concelebrat per una quarantena de preveres, entre ells els sacerdots diocesans Joan Darder Brotat, Joan Bauzà i Bauzà, Antoni Fullana Moragues, Miquel Serra Llodrà, Joan Bestard Comas, Bartomeu Tauler Valens, Bartomeu Vaquer Vidal, Pere Orpí Ferrer, Baltasar Amengual Martorell, Pau Oliver Ferrer, etc. Llegí les admonicions Xavier Bonet, director de Ràdio Popular. El protocol de defunció, redactat pel P. Nicolau Sastre Palmer i Pilar Rosselló Corró, el va llegir el P. Antoni Riera Lliteres. La lectura ritual, presa del Llibre de la saviesa, anà a càrrec d’un dels seus lectors habituals, el president de la Reial Acadèmia de Belles Arts de les Illes Balears. A Montuïri es digué una missa funeral el diumenge 22 de febrer amb assistència de la corporació municipal i amb l’actuació excepcional dels Cossiers.

El 24 d’agost de 2010 s’inaugurà a Montuïri el monument dedicat a la seva memòria amb una figura de mig cos en bronze, que el representa als 60 anys. Obra de l’escultor Damià Ramis Caubet, resta situada en els Graons, al costat de la façana lateral de la parròquia de Sant Bartomeu. El monument, promogut per l’Associació Cultural Mandrava, fou finançat amb aportacions populars, donatius de particulars i la contribució de l’Ajuntament de Montuïri. L'obra té unes dimensions de 95 cm d'alt, 70 de fons i 60 d'ample. L'acte de descobriment del bust va estar precedit per la interpretació del preludi Sol Ixent, creat per l'homenatjat, que interpretà el violinista Francesc Garcia Fullana. Tot seguit els Cossiers de Montuïri li dedicaren una danza d'homenatge. El 31 de desembre de 2010 és proclamat Fill Adoptiu de Palma davant una sala de sessions plena de gom a gom. Descansa en el cementiri municipal de Palma, a la capella de la TOR.

Al llarg de la vida publica diversos treballs sobre cant popular i música litúrgica. Composa centenars de peces musicals per a piano, òrgue i cant litúrgic. Entre les seves composicions destaquen Ore serene (1953), Motets polifònics (1972), Àgape (1972), A la taula del Pare (1974), Poble peregrinant (1977), Hosanna (1981), Himnari litúrgic (1982), Balades evangèliques (1982), Celebrem el Senyor (1982), Suite davídica (1992), The Zodiac (1992), Pensieri musicali (1992), Suite mariana (1992), Tre toccate in re (1992), Dues suites per a piano (1992), Sempreviva (1992), La processó dels profetes (2006), Il cantico delle creature (2007). Publica Las pajas del pesebre (nadala per a 3 veus iguals) (1947), la Missa Pau als homes per a cor de 4 veus mixtes i orgue amb participació de l’assemblea (1968), Sant Francesc d’Assís, joglar de l’alegria: un nou cant a l’existència (1994), Obres per a piano (1997), O Domine (veus mixtes) (2008), Laudate pueri Domine (cor) (2008), Sol ixent: preludi capriciós (violí i piano) (2008) i altres.




Escultura en bronze de Fra Antoni Martorell Miralles TOR
realitzada per Damià Ramis Caubet, Es Graons, Montuïri


Referències bibliogràfiques:
Miquel GAYÀ, “L’Il·lm. Dr. P. Antoni Martorell Miralles: parlament biogràfic”, Acadèmia de Belles Arts, Palma 1985.

CENTRE DE RECERCA I DOCUMENTACIÓ MUSICAL (CM), “Martorell Miralles, Antoni”, Gran Enciclopèdia de Mallorca, t. 10, pàg. 298-299, Palma 1991.

Joan PARETS SERRA, “Martorell Miralles, Antoni”, Gran Enciclopèdia de Mallorca, t. 23, pàg. 225, Palma 1991.

GRAN ENCICLOPÈDIA DE MALLORCA, “Martorell Miralles, Antoni”, t. 19, pàg. 87, Palma 1991. 

Maria I. DEYÀ i Antoni ROCA, “Antoni Martorell, aires musicals”, ‘Pòrtula’, núm. 210, Palma 1999.

Joan PARETS SERRA et al, “Antoni Martorell i Miralles”, ‘Compositors de les Illes Balears’, pàg. 100-101, El Gall editor, Palma 2000.

 Pius TUR MAYANS, “Defensa dels mèrits del doctorand Antoni Martorell Miralles”, UIB, Palma 2001.

SERVEI D’INFORMACIÓ DE L’UIB, “Currículum vitae d’Antoni Martorell Miralles (TOR)”, Palma 2001.

SERVEI D’INFORMACIÓ DE L’UIB, ”Discurs del Rector”, acte d’investidura d’Antoni Martorell Miralles com a doctor honoris causa, Palma 26-XI-2001.

Roberto MARINI, “Antoni Martorell”, ‘Concerti Festival Antoni Martorell. Mallorca’, Palma s/d (Vegeu www.mariniroberto.it).

Biel GOMILA, "El legado centenario del Pare Martorell", Diario de Mallorca, 9-III-2013

Bartomeu Mestre Fiol (Quemú Quemú/ Argentina, 2 de març de 1913 – Palma 4 d’agost de 2002)

Metge, afeccionat a la pintura i estudiós de Velázquez. Neix a una població de La Pampa (Argentina), de pares mallorquins. El 1922 passa a residir a Sineu (Mallorca) i el 1944 s’estableix a Palma. Estudia medicina a la Facultat de Medicina i Cirurgia de la Universitat de Barcelona i s’especialitza en medicina interna a la càtedra de patologia general de la citada Universitat. Publica diversos articles sobre la pintura de Valázquez, com ara “Los tres personajes invisibles de las Meninas” (1972), “El espejo referencial en la pintura de Velázquez” (1973) i “La habitación en el espejo de Velázquez” (1992). La lectura dels seus articles sobre Velázquez en els anys setanta va suscitar el meu interès i em causà un impacte rellevant, que em permeté mirar la pintura de Velázquez, el seu quadre “Las Meninas” (Museu del Prado) i la pintura en general, amb uns ulls complexos i reflexius. El 1977 publica l’estudi “El cuadro en el cuadro: Pacheco, Velázquez, Mazo, Manet”. És president del Cercle de Belles Arts de Mallorca entre 1980 i 1992.

Jaume Capó Villalonga (Lloseta, Mallorca, 29 de juny de 1918 - 18 de juny de 2012)

Prevere i historiador. Estudia al seminari diocesà de Sant Pere (Mallorca) i s’ordena de prevere el 1943. És vicari de les parròquies de Biniamar, Inca i Binissalem. És vicari i primer rector (1974) d’Orient. Exerceix com a professor de religió al col·legi de Sant Tomàs (Inca) i, posteriorment, a l’Institut Ramon Llull (Palma).

En els anys 50 i 60 excel·leix com a predicador per la brillantor i calidesa de la seva paraula, cosa per la qual és reclamat per pràcticament totes les parròquies de Mallorca amb motiu de sermons de festa major, exercicis espirituals, jornades religioses, plàtiques i celebracions de festivitats diverses. Esdevé un dels preveres de més anomenada i alhora un dels més apreciats de la diòcesi. El 2006 és el promotor de la coronació canònica de la Mare de Déu de Lloseta (imatge romànica del segle XII) pel bisbe de Mallorca.

Com historiador, és autor de “L’església de Sant Jordi d’Orient” (1979), “L’Oratori del Cocó de Lloseta” (1981), “Sor Micaela Ripoll: hija ilustre de Lloseta” (1981), “El oratorio de Nuestra Señora de la Bonanova” (1982), “Historia de Lloseta” en 4 volums (1985-1989), “Noces de diamant de la parròquia de Lloseta (1913-1988)”, “El palacio Ayamans de Lloseta” (1991), “Ca s’Hereu de Lloseta” (1992), “L’Eucaristia a la Parròquia de Lloseta i noces d’or sacerdotals” (1993), “Quadragesimo anno. Romeria de la Bonanova” (1994), “Visita històrico-artística al temple parroquial de Lloseta” (1995), “Història de Lloseta: el segle XX” (2002) i altres obres. Va ser col·laborador de la Gran Enciclopèdia de Mallorca.

Persona comprensiva, tolerant, senzilla i propera, es guanya la simpatia i l’afecte dels qui el coneixen. És professor de religió de la promoció de batxillers de 1955 de l’Institut Ramon Llull (Palma), cosa per la qual els que hi fem part varem tenir l’avinentesa de mantenir una relació perllongada amb ell. La col·laboració amb aquesta promoció es concreta amb la celebració fins al 1988 a l’església de la Concepció, de Palma, de la missa anual amb sermó i posterior sopar a un restaurant que els companys de la promoció organitzen cada any poc abans del Nadal. Molt lligat a la parròquia, la societat, la història de Lloseta i la família, resideix en aquesta localitat en els darrers anys de vida, on mor el dilluns 18 de juny de 2012. Reposa en el cementiri de la vila.




Mn. Jaume Capó Villalonga

Jaume Mir Ramis (Felanitx, Mallorca, 8 de setembre de 1915 – Palma, 6 d’abril de 2012)

Escultor, professor de dibuix i modelatge i acadèmic de belles arts. Fill d’un picapedrer de Felanitx, als 7 anys es posa a treballar amb el seu pare fins que atenent els consells del canonge Alzamora l’envia a Palma per estudiar a l’Escola d’Arts i Oficis Artístics. El 1934 guanyà una beca de la Diputació Provincial per estudiar a l’Escola de l’Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, de Madrid, on es llicencia (1940) amb la qualificació d’excel•lent i premi extraordinari. Abans d’obtenir la llicenciatura, durant els anys de la guerra civil, s’encarrega de la càtedra de dibuix de l’Institut Laboral de Felanitx, del qual és nomenat professor el 1949. Per oposició obté la càtedra de modelatge de l’Escola d’Arts i Oficis de Palma. Posteriorment guanya (1960) la càtedra de dibuix de l’Institut “Ramon Llull”, de Palma, després de fer-hi classes durant molts d’anys. El 1971 és designat director de l’Escola d’Arts i Oficis, de Palma. En el marc de la seva activitat escultòrica realitza nombrosos treballs per a institucions privades i públiques i per a particulars. La temàtica és variada i inclou imatges religioses, escenes històriques i mitològiques, retrats, baix relleus i, sobretot, personatges de la història de Mallorca con els foners, Joanot Colom, Ramon Llull, Anselm Turmeda, Guillem Sagrera, etc. Fa servir el fang, el marbre, la pedra de Santanyí i la de Porreres, pedra viva, fusta, bronze i metalls. L’obra s’ajusta als cànons del classicisme i del realisme, amb tocs de bella estilització. S’agrada de representar la figura humana en els moments de màxima tensió i de dotar-les de transcendència o sentit èpic. Són obres seves “Ànsies de llibertat” a l’aeroport de Son Sant Joan (Palma), el pas de la Dolorosa de Felanitx, el pas “Entrada de Jesús a Jerusalem el dia del Ram” de la confraria de Sant Jaume (Palma), l’obelisc dedicat a l’arxiduc Lluís Salvador a la plaça del cardenal Reig (Palma), el “Foner” del Parlament de les Illes Balears, el “Foner” del campus de la Universitat de les Illes Balears, els baixrelleus de la porta principal de l’antic Hotel Bahia Palace, de Palma, etc. Féu els retrats en bronze de Josep Balaguer, el bisbe Campins i d’altres. Acadèmic numerari de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià (Illes Balears), n’és elegit president (2003-2007) i president honorari (2007-2012). També fa part de les Acadèmies de Belles Arts de Toledo, de Santa Elisabet (Sevilla) i de Sant Fernando (Madrid). Al llarg de la seva vida rep nombroses distincions i molts de reconeixements. El 1950 li és atorgada la medalla de la ciutat de Felanitx, el 1991 li és concedida la medalla d’or del Cercle de Belles Arts, el 1998 el Govern de les Illes Balears li concedeix el premi Ramon Llull, el 2001 rep la medalla d’or de Palma i el 2012 és distingit amb la medalla d’honor i gratitud del Consell de Mallorca. Pare de dos fills, Joan i Jaume, després d’una llarga i fecunda vida, mor a Palma el 2012 als 96 anys d’edat. Vaig ser alumne seu de dibuix a l’Institut “Ramon Llull”. De ben jove vaig tenir l'oportunitat d'admirar l'escultura en pedra d'una deesa que havia tallat per al jardí del xalet d'Ernest Escalas Chamení de la Bonanova (Palma). Anys més tard varem coincidir a la comissió assessora del Museu d’Art Modern i Contemporani “Es Baluard”. Vaig rebre amb sorpresa i satisfacció la seva invitació a fer part de l’Acadèmia de Balles Arts de Sant Sebastià. Arran d’aquest fet tingueren ocasió de tractar-nos de manera propera i prou intensa durant un període llarg de temps. Em distingí amb la seva confiança, que el dugué a mostrar-me la col•lecció de retrats en baix relleu que havia projectat de personatges de la vida social de Palma. Em comentà els esbossos de diverses obres que tenia en fase d’elaboració i em contà anècdotes ben sucoses de la seva vida intensa i molt activa, etc. Moltes vegades dinarem plegats al restaurant “La cuchara” de “El geranis”, que ocupava un local que era de la seva propietat.

Josep Sacanell Garí (Palma, 15 de juliol de 1917 - 18 d'abril de 2003)

Prevere, liturgista, professor i canonge. Nat a Palma el 15 de juliol de 1917 és fill d’un ebenista d’anomenada. Ingressa al seminari, on estudia amb gran aprofitament, cosa per la qual el 1938 és enviat com a becari diocesà al Col·legi Espanyol de Roma, on s’ordena de prevere (1940) i es llicencia (1941) en Teologia a la Pontifícia Universitat Gregoriana. De retorn a Palma, fa el servei com a alferes provisional i és nomenat vicari de Sant Nicolau, Palma (1941). El 1949 és designat vicesecretari i vicecanceller del Bisbat, càrrec que li permet col·laborar amb dos secretaris cancellers, Sebastià Gayà Riera i Joan Baptista Munar Ramis. Alhora és nomenat secretari d’estudis del Seminari en substitució de Jaume Sampol, de baixa per malaltia, amb qui havia col·laborat durant els seus anys de seminari. D’altra part al seminari exerceix com a professor de Lògica, Crítica, Ontologia i Litúrgia.

El 1959 és promogut a secretari i canceller del Bisbat, càrrec que exerceix durant 40 anys (1959-1999). El 1949 és designat secretari de la Comissió Central del Sínode (1958-59) que convoca i presideix el bisbe Enciso. El 1962 és nomenat canonge de la Seu de Mallorca. Com a secretari excel·leix per la seva diligència, objectivitat i puntualitat. Presenta els assumptes sense implicar-s’hi personalment i sense adoptar posicions personals. Sap adaptar-se a les sensibilitats dels bisbes als quals serveix: Hervàs, Enciso, Álvarez Lara i Úbeda. Donat a contar acudits, fetes i facècies, seguidor dels resultats del Reial Mallorca i llòpol d’allò més (era client habitual de la bomboneria “La Pajarita”), és persona senzilla, amable, alegre i propera. Al llarg de la seva vida és, a més, director espiritual de l’Adoració Nocturna Femenina (1953) i de la Germandat d’Escolans, vicevicari general i president de la Junta Diocesana d’Apostolat Litúrgic (1956). Interessat en la litúrgia, n’és un gran coneixedor i el 1949 publica l’obra “Calendario Parroquial Litúrgico”.

Joan Darder Brotat, antic alumne seu, que el succeeix com a secretari i canceller del Bisbat, ha publicat (2012) una detallada nota biogràfica seva. Passa els darrers anys a la residència sacerdotal (Palma) juntament amb la seva germana Margalida. Mor el 18 d’abril de 2003 als 85 anys.

El vaig conèixer una tarda de l’estiu del 1955, quan vaig pujar al seu despatx del casal de l’antic seminari per lliurar-li uns documents. Em va fer asseure a un balancí que tenia al davant d’un balcó ben fresc que mirava la façana del convent de Santa Elisabet. Ell es posà al meu costat per donar-me conversa i confiança. Com sempre, em tractà amb simpatia i gran deferència. En el curs 1957/58 el vaig tenir de professor. L’octubre del 1958 em va comunicar que havia estat nomenat patge del bisbe: més tard vaig saber que ell era qui m’havia proposat per a aquest servei. El vaig saludar i vaig parlar amb ell per darrera vegada el matí d’un diumenge d’estiu a la plaça d’en Quadrado, on va viure sempre fins que es traslladà a la residència. Jo anava a servir la missa de dotze del P. Antoni Martorell a Sant Francesc. Ell tornava de la Seu pel carrer de Can Troncoso, content, satisfet i amb xerrera.

Centenari de Ricard Anckermann i Joan O'Neille (2007)

El dia 9 de març de 1907 va morir a Palma Ricard Anckermann Riera (1842-1907), als 64 anys. Cinc setmanes més tard, el 17 d’abril, finia a Palma Joan O’Neille Rossinyol (1828-1907), als 78 anys d’edat. Atesa la vinculació d’ambdós amb l’Acadèmia de Belles Arts i la transcendència de les seves aportacions al món de la plàstica de les illes, l’Acadèmia va acordar dedicar la lliçó inaugural del curs 2007/08 a recordar els dos mestres.


RICARD ANCKERMANN

És considerat un dels plàstics més grans de Mallorca i el més important de les illes de la segona meitat del XIX.

Ricard Anckermann és nét de Karl Angermann, de Leipzig (Saxònia, Alemanya), que s’allista com a mestre armer en el regiment suís que aixeca el comandant Yam, que es posa al servei del Rei d’Espanya. Era habitual que els regiments suïssos incorporessin ciutadans alemanys. El regiment de Yam va ser destinat el 1796 a Mallorca, on va restar fins el juliol del 1804, quan es traslladat a Cartagena. Karl Angermann es casa a Palma amb Joana Maria Font Miserol el 1797 i mor a Cartagena l’octubre de 1804, a causa d’una passa de pesta. Del matrimoni va néixer un fill, Jordi Angermann, mestre armer en el Batalló Provincial de Mallorca i pare del pintor.

Ricard Anckermann, tercer de quatre germans, estudia (1859-62) a l’Escola de l’Acadèmia de Belles Arts de Palma, on cursa amb brillantor els tres cursos del cicle. Posteriorment amplia coneixements (1862-65) al taller de Faust Morell Orlandis (1821-1880), president aleshores de l’Acadèmia de Belles Arts, que és el seu gran mestre. Les relacions entre mestre i deixeble es mantenen més enllà de l’etapa de formació, animades pel respecte mutu i un gran afecte personal. Així ho posen de manifest les 5 cartes que Anckermann li tramet des de Paris i Londres.


Primera etapa (1864-69)

Als 24 anys, Ricard Anckermann rep (1867) el primer encàrrec important de feina. Francesc Xavier Rocaberti de Dameto i Boixadors, comte de Perelada i de Savellà, marquès de Bellpuig i vescomte de Rocaberti, gran amic de Faust Morell, li encarrega la realització de tres teles de gran format, destinades a evocar gestes d’armes de tres dels seus avantpassats. La primera obra es titula abreujadament :”Dalmau II, vescomte de Rocaberti, lliura el seu cavall al rei Pere I”. Recorda un fet d’armes de la batalla de Las Navas de Tolosa (1212). La segona obra es titula “Dalmau III, vescomte de Rocaberti, és informat de l’incendi de Perelada por l’exèrcit de Felip III de França”. Evoca un fet d’armes de la frustrada invasió de Catalunya per Franca el 1285. La tercera obra, de mides monumentals, es titula “Albertí Dameto desbarata una invasió de les costes d’Artà”. Evoca les lluites del senyor de Bellpuig en defensa de les costes d’Artà contra les invasions de turcs otomans de finals del XVII i principis del XVIII.

D’aquesta època (1864-69) són altres obres com el Ramon Llull, de gran format, que fa per a l’Ajuntament de Palma. En aquests anys l’artista passa de temes de figura única (Caïn, Abel, Adam, Eva, Ariadna, etc.) a composicions complexes, de nombroses figures, fons profunds i perspectives àmplies. Fa ús d’una paleta de tons foscos i encarnadures clares, que tracta amb potents jocs de clarobscur. Els seus treballs posen de manifest la influència classicista del seu mestre, Faust Morell.


Viatge a Paris i Londres (1869-71)

Afiliat al Partit Democràtic Republicà Federal, es presenta a les eleccions del 1868. Resulta elegit regidor de l’Ajuntament de Palma. Pren possessió del càrrec el gener del 1869 i uns mesos més tard (abril/maig) decideix abandonar la política i visitar Paris. Allà treballa al taller de gravat de Jules Cheret, assisteix a concerts, òperes, exposicions de pintura, visita museus i és testimoni de l’admiració que aixeca a Paris la exhibició de “La vicaría”, de Marià Fortuny, a la Galeria Goupil, de la Plaça de l’Òpera, el març del 1870. L’agost d’aquest any marxa a Londres per realitzar el mascaró de proa del vapor “Lulio”, que es conserva al Museu de Mallorca. A finals de gener del 1871 torna a Mallorca a bord del•”Lulio”.


Jove maduresa (1871-81)

De retorn a Mallorca, guanya per oposició (1871) la plaça de professor titular de “Dibuix del Natural i Anatomia Pictòrica” de l’escola de l’Acadèmia de Belles Arts. El 1878 es crea l’Escola de Belles Arts de Palma i el 1879 n’és nomenat director. El novembre del 1873 contreu matrimoni amb Concepció Ribas Oliver.

Poc després d’arribar de Londres rep un encàrrec important, en el qual treballa entre 1871 i 1874. Joan Sureda Villalonga li demana que faci 9 obres per a la sala de música del Palau del Rei Sanç (Valldemossa), tot just acabada de construir en el lloc de l’antiga capella. Pinta les al•legories de la pintura, la música, la salut i el treball, els quadres “Defensa de Valldemossa pel Capità Gual Desmur”, “La impremta de Nicolau Calafat”, “Ramon Llull a l’escola de llengües de Miramar” i “El rei Martí lliura als cartoixos les claus del palau del rei Sanç”. A més fa la gran pintura que guarneix el sòtil de la sala.

De la mà de la seva envejable pamfilia i gràcies a la seva destacada habilitat, s’interessa per tots els temes i totes les tècniques. Són d’aquesta etapa quatre obres rellevants:

- “Antoni Ribas i la seva germana Concepció pintant a l’aire lliure” (1873 ca.) Excel•leix per la seva modernitat. La figura humana hi apareix lliure de convencionalismes, se situa en el camp, al ras, i és il•luminada directament per la llum del sol. L’ambient és ple de llum i colors purs.
- “Assalt a l’harem” (1876/77) és una obra de concepció efectista i vigorosa, en la qual l’artista posa de manifest la seva preferència pel detallisme, l’exotisme, la perfecció dels acabats i la manifestació de sentiments de por, temor, horror, odi, etc., que envolta d’un clima intens d’erotisme i voluptuositat.
- “El Molinar de Palma el 1878 núm. 1”(1878) és una sorprenent marina on es crea un intens efecte de llum. La tela, no coneguda fins fa poc, va ser catalogada el 2005.
- “Arribada de Carles V a Mallorca” (1879) és una tela monumental. Es conserva al distribuïdor superior de l’escala central de la seu del Consell Insular de Mallorca.


La sala de ball del Cercle Mallorquí (1882-84)

Actualment és la sala de l’hemicicle del Parlament de les Illes Balears. El 1990 va ser declarada monument històrico-artístic. El 1993 va ser objecte d’una acurada restauració, dirigida per José Maria Pardo Falcón, que li restituí l’esplendor original.

Anckermann va realitzar tota la decoració de la sala i, a més, va fer amb la pròpia mà 6 pintures: les tres de les llunes de l’escòcia i les dels tres òvuls del sostre. La pintura principal, la del gran òvul central del sostre, representa el paradís de la bellesa, el bé, la joia, la veritat i el progrés. La pintura ens diu que aquest paradís s’assenta en el triomf de la llibertat, la igualtat i la solidaritat sobre el despotisme, l’autoritarisme i l’opressió. Les figures apareixen distribuïdes tot fent tres lletres: una i llatina, una ela i una hac, d’igualtat, llibertat i fraternitat/germandat.

La realització d’aquesta obra va consagrar l’artista com el pintor de més prestigi de Mallorca d’aquell temps.


Anys de plenitud (1884-1990)

La posició del pintor li permet de poder triar els encàrrecs que més li interessen i de fer les obres que millor s’adiuen amb les seves aspiracions artístiques i professionals. En aquest marc fa els quatre treballs que citam.

- Per al Paranimf de la Universitat de Barcelona pinta “Els Consellers de Barcelona es presenten al rei Alfons V” (1884).
- Atenent l’encàrrec de Joan Burgues Safortesa fa “El davallament de la Creu” (1886) per a la capella de Sant Jeroni de la Seu.
- També fa un obra singular, de gran format, “César davant el bust d’Alexandre” (1896).
- Per concurs guanya l’encàrrec de fer per al Cercle Mallorquí l’obra “Lliurament de la Zuda”/”Entrada de Jaume I a Ciutat” (1898), que traspua dinamisme, moviment i força.

En l’àmbit del paisatge es troba molt a gust. Fa una producció abundant, plena de gràcia, encís i exquisidesa, que connecta molt bé amb els gustos del públic.

Quatre treballs de paisatge mereixen amb escreix ser citats aquí:

- “Paisatge dedicat a Rafel Ribas” (1887) és l’obsequi de noces del pintor al cosí de la seva esposa, el metge Rafel Ribas Sampol. És una obra de taller, que representa una platja amb gent. La seva concepció i execució és propera a les solucions d’Eugene Boudin. Hi assatja de fer una pintura de pinzellada solta i empastada.
- “Marina” (1888), obra dedicada a P.S.M. Puigserver, és un exponent dels anhels romàntics de l’artista.
- “Rentadores a Son Mas” (1890) és una composició plena de llum, feta amb el preciosisme d’un Messonier.
- “Torrent amb el Teix al fons” (1900) és un exponent dels canvis vers una pinzellada més solta, abreujada i lleugerament empastada, que tendeix a cercar la impressió.


Darrers anys (1901-07)

La presència a Mallorca del pintor simbolista belga William Degouve de Nuncques i les de Santiago Rusiñol i Joaquim Mir posen en contacte el món de l’art de Mallorca amb les noves tendències plàstiques que s’havien desplegat a Europa i havien donat lloc als corrents post-impressionistes, simbolistes i modernistes.

En el marc d’aquestes circumstàncies, Anckermann fa ús més freqüent dels colors freds i dels tons clars, incrementa l’ús de la suggerència, sovint superposa colors en comptes de mesclar-los a la paleta, adesiara utilitza l’espàtula per traslladar els colors a la tela, com ara a la tela “El Teix (1901). Presta més atenció a les escenes de la vida quotidiana preses del natural.

En aquests anys realitza per a Ferran Truiols, marquès de Ca la Torre, la decoració del menjador de Son Vida. Consta de 10 escenes d’una jornada de caça ambientada en el s. XVIIII. Signa les teles entre 1900 i 1904. A diferència de les obres decoratives anteriors, l’artista hi prescindeix d’elements simbòlics, al•legòrics i historicistes. El seu discurs, en aquest cas, és de lectura senzilla i comprensió immediata.

El 1906 signa la tela “El Molinar”, una obra culminant que mostra l’habilitat del pintor per obtenir resultats excel•lents i colpidors a partir d’elements quotidians, com ara les veles d’uns vaixells de pesca hissades perquè s’eixuguin, el fum d’una fàbrica de pells adobades, un vaixell de vapor a l’horitzó, els reflexos de l’aigua embassada a la platja entre les algues, la mare amb un nadó als braços, al•lots i al•lotes que juguen i pescadors que feinegen.

A finals del 1906 es presenta al concurs convocat pel Restaurant Alhambra (després Hotel Príncep Alfons i Hotel Alfons) per adquirir quatre teles de tema àrab. Hi presenta en esbós una acotació de la tela “Assalt a l’harem”. Guanya un dels premis i a mitjan febrer del 1907 lliura l’obra definitiva, la darrera que signa. Ho fa tres setmanes abans del seu traspàs.


OBSERVACIÓ GENERAL

En termes pictòrics Ricard Anckermann desborda, amb la seva forta personalitat, qualsevol definició, sempre limitadora i reductora. La seva característica més destacada consisteix en l’eclecticisme, que es manifesta en una producció que abraça totes les tècniques, inclou obres de gran format i grans decoracions. La seva pamfilia natural el duu a interessar-se per tots el temes habituals de la pintura, per les diverses tècniques i pels diferents estils en voga. La seva obra, consegüentment, combina realisme, historicisme, costumisme, exotisme, detallisme, temes galants, decorativisme, preciosisme, orientalisme, monumentalisme, plenairisme, mitologisme, etc. Val a dir que el seu eclecticisme està amarat del més bell romanticisme de l’època.

Des del punt de vista de l’ofici, Anckermann respon a l’arquetip de pintor de la tradició. En la forma d’exercir el seu ofici i en el d’aplicar el seu talent respon als valors de l’Acadèmia de San Fernando.

Entre 1875 i 1880 produeix una sèrie d’obres que palesen que el seu és un eclecticisme amb idees pròpies. Per citar un exemple direm que la seva tela dedicada a Mercuri, titulada “Mercuri contemporani” (1876), recull la llarga tradició històrica i filosòfica del tema i, alhora, el recrea situant-lo en un grat context quotidià.

Quan convé, fa ús d’un llenguatge plàstic molt diferent al del Mercuri. Si analitzam la tela que titula “Porta àrab” (1876), veurem com el pintor posa a prova els seus recursos en una temàtica de moda aleshores, com era la orientalista, que tenia un extraordinari èxit de públic. Indumentàries exòtiques, guarniments amb collars, polseres i altres motius de vidre, metall, bijuteria o similars, representacions de runes, detallisme dels relleus de les edificacions, policromies dels arabescos i altres, li permeten de crear un món, adesiara imaginari, que dóna aixopluc a escenes riques en erotisme i voluptuositat, com és ara “Assalt a l’harem” (1877), de la qual faria a més de l’original diverses rèpliques gairebé idèntiques.

També és important la sèrie d’escenes costumistes de Mallorca, com ara “Retrat d’una jove llegint” (1883), del Consell Insular de Mallorca, o “Dama llegint” (1887), de la qual han parlat recentment els mitjans de comunicació. La tècnica que feia servir en aquests casos era molt similar a la dels temes històrics i mitològics. Aplicava veladures en àmplies zones de l’obra, treballada en general amb pintura molt diluïda i empastos limitats a les zones de llum.

El pintor en la darrera etapa de la seva vida s’aplica a experimentar amb la llum, sobretot en els paisatges. Les seves teles de paisatge experimenten canvis a partir de la segona meitat de la dècada del 1870/79, amb els temes pintats a l’aire lliure (plen air), per bé que en aquesta temàtica mantén una tècnica majoritàriament ancorada en els principis de la tradició acadèmica, basats en el clarobscurisme i en l’ús de les valadures habituals del període romàntic.

A partir del 1885, pel que fa al paisatge, no es manté del tot impermeable a la influència del corrent modernista que es manifesta de manera tímida i ocasional en treballs seus, amb un tema reiterat, com és el del Molinar.

En el tractament del paisatge, en alguns casos, fa de l’esbós la tècnica expressiva predominant, com a “La font del Racó” (1902), de Sa Nostra, i a “Molinar amb gent” (1905 ca.), del Consell Insular de Mallorca.


JOAN O’NEILLE

D’ascendència irlandesa i condició aristocràtica, va ser un pintor especialitzat en el gènere del paisatge. També va ser un teòric del gènere, fet que el va dur a publicar “Tratado de paisaje” (1862), compendi de normes i instruccions per facilitar la pràctica de la pintura de paisatge.

És deixeble de Salvador Torres i Bartomeu Sureda i assisteix durant un mes a les classes de pintura d’Agustí Buades. Probablement rep de Bartomeu Sureda les primeres instruccions sobre la pràctica de la pintura de paisatge.

Els seus primers treballs coneguts, del 1855, són paisatges a l’aquarel•la. A finals d’aquesta mateixa dècada apareixen els treballs a l’oli.

La seva obra s’emmarca dins el naturalisme classicista, amb preferència pel paisatge de muntanya grandiós i panoràmic. Al llarg del 1870 la seva obra reflecteix la influència del plenairisme, que practica amb Ribas i Anckermann. Per invitació seva visita l’illa durant la primavera de 1874 Aureliano de Beruete. El gener del 1877 visiten Mallorca Aureliano de Beruete i el seu mestre Carlos de Haes, que prenen contacte amb el paisatge de Mallorca, comparteixen experiències amb O’Neille, Ribas i Anckermann i eleven el prestigi del paisatge entre els pintors i els compradors de pintura.

Tot amb tot, les noves concepcions paisatgístiques no convencen O’Neille, que a la dècada del 1880/89 reprèn la línia naturalista anterior, de colorit limitat, factura academicista i gran tecnicisme.

Les seves posicions polèmiques i intransigents amb la pintura innovadora, el duen a mantenir controvèrsies acalorades. Entre elles la que va mantenir a través de la premsa amb el crític Miguel Sarmiento amb relació a la pintura d’Antoni Gelabert.

Problemes de salut relacionats amb la vista i l’artrosi redueixen la producció del pintor a partir del 1903. Obligat a vendre el patrimoni: Son Simonet (Esporles) i Roqueta (Maria de la Salut), arriba als darrers dies en una situació econòmica precària.


RELACIONS ENTRE ANCKERMANN I O’NEILLE

O’Neille, el 1858, va ser elegit secretari general de l’Acadèmia de Belles Arts i ho va ser fins a la seva mort. Com a secretari de l’Acadèmia, i posteriorment com a professor de l’Escola de Belles Arts, va mantenir contactes freqüents amb els alumnes. Sobretot, amb Antoni Ribas i Ricard Anckermann.

Va sentir admiració i respecte per Ricard Anckermann des de l’època en la qual aquest era un estudiant brillant de l’escola de l’Acadèmia. Consta que va tenir interès a conèixer-lo i que quan li varen presentar, va sentir una gran alegria. Sempre que va estar al seu abast, O’Neille el va ajudar. En aquest sentit va donar suport a la convocatòria el 1871 de l’oposició per a ocupar la plaça de professor de l’assignatura de “Dibuix del Natural i Anatomia Pictòrica”. Consta que va animar Anckermann perquè s’hi presentés i que al llarg dels exercicis de l’oposició va mantenir sempre el seu suport en favor de la candidatura del jove pintor.

O’Neille juntament amb Ribas i Anckermann va practicar la pintura a l’aire lliure en els paisatges muntanyosos de l’illa en la dècada del 1870/79. D’aquesta col•laboració en varen sortir obres dels tres pintors amb notables similituds estilístiques, cromàtiques i tècniques.

Ricard Anckermann en promoure la creació del Foment de la Pintura, proposa O’Neille com a secretari de la societat, càrrec que ocupa fins a la fusió del “Foment” amb el “Saló Beethoven” per donar pas (1904) al Cercle de Belles Arts.

La relació entre els dos personatges es manté sense interrupcions. Per bé que O’Neille s’entén millor amb Ribas que amb Anckermann, en aquest sempre hi troba una actitud de respecte, que ell aprecia molt, possiblement més que l’afecte de Ribas. En els darrers mesos de vida, envia a Anckermann notes en sol•licitud d’ajut econòmic, que reitera amb explicacions corprenedores.

Amb motiu de la mort d’Anckermann, O’Neille publica a “La Almudaina” un llarg article necrològic, d’uns 16.000 passos, en el qual posa de manifest la seva admiració per l’artista i el desig de ser considerat, aleshores i en el futur, mestre i amic seu. L’escrit es publica el 4-IV-1907. Tretze dies més tard mor Joan O’Neille.


CONCLUSIÓ

Amb motiu del primer centenari de la mort de Ricard Anckermann i de Joan O’Neille és just que l’Acadèmia de Belles Arts recordi els dos mestres, la transcendència de la seva obra i la influència que, en distinta mesura i de manera diferent, han exercit sobre les generacions posteriors de pintors i afeccionats a la pintura.


Bibliografia

ENCICLOPEDIA DE LA PINTURA I L’ESCULTURA A LES BALEARS. “Ricard Anckermann Riera”, V. 1, pàg. 44-78, Promomallorca, Palma, 1996

ALENYÀ FUSTER, MIQUEL. “Ricard Anckermann i la música”, II Jornades Musicals Capvuitada de Pasqua, Comunicacions, pàg. 181-188, Fundació ACA, Palma, 1996

PARLAMENT ILLES BALEARS (Editor). “La sala de les Cariàtides”, 134 pàg., Palma, 1994

PARDO FALCÓN, JOSÉ M. “La Sala de les Cariàtides”, a Parlament-1994

AJUNTAMENT PALMA (Editor). “Juan O’Neille, 1828-1907”, Catàleg exposició a Ses Voltes, Palma, 1994

O’NEILLE ROSSINYOL, JOAN. “Tratado de paisaje”, Apèndix, Ajuntament. Palma-1994.

AJUNTAMENT PALMA (Editor). “Ricard Anckermann 1842-1907”, Catàleg, exposició Casal Solleric, 128 pàg., Palma, 1991

BENNÀSSAR COLL, BERNAT. “Pintura de paisaje en Mallorca durante la segunda mitad del siglo XIX. Ricardo Anckermann”, MAYURQA, núm. 21, Palma, 1987

GALERIA BEARN (Editor). “Exposició-homenatge a Ricard Anckermann”, Catàleg, 20 pàg., Palma, 1979

PONS, MIQUEL. “Imatge de Ricard Anckermann”, a Galeria Bearn-1979.

O’NEILLE ROSSINYOL, JOAN. “Necrología de Ricardo Anckermann”, La Almudaina, 4-IV-1907, Palma, 1907