Bartomeu Barceló Pons (Palma, 14 de maig de 1932 – 10 d’octubre de 2012)

Geògraf, historiador i professor. Nat a Palma, és fill de l’advocat Alfons Barceló i Barceló i Àngela Pons Ramonell. Estudia el batxillerat amb els jesuïtes al col·legi de Monti-sion (Palma). Fa un curs de Ciències Naturals (1949/50) i els dos cursos comuns de Filosofia i Lletres (1950/52) a la Universitat de Barcelona. Passa a la Universitat Complutense (Madrid) per fer els tres cursos de l’especialitat d’història (1952/55). Mentrestant treballa en geografia sota la direcció de Manuel de Terán. El 1955 presenta la tesi de llicenciatura, “Estructura agraria del término municipal de Ocaña (Toledo)”, que obté la qualificació d’excel·lent i premi extraordinari. El 1955/56 amplia estudis de geografia a la Universitat de la Sorbona (París) amb una beca del Col·legi d’Espanya a París. Col·labora amb els professors Pierre Birot i Pierre George. El 1968 obté a la Universitat de Barcelona el grau de doctor amb la tesi “Evolución reciente y estructura actual de la población en las Islas Baleares”, dirigida per Joan Vilà Valentí, que mereix la qualificació d’excel·lent i premi extraordinari.




Bartomeu Barceló Pons, 2010 ca.


El 1956 comença la tasca docent impartint classes al Colegio Estudio (Madrid). El 1958 es trasllada a Palma, on fa classes a diversos centres de segona ensenyança, com Monti-sion, Sant Francesc, La Immaculada, Sant Felip Neri, Santa Teresa (Marratxí) i La Puresa (Inca). Entre 1963 i 1971 fa classes de geografia del turisme a l’Escola de Turisme de les Balears, ubicada aleshores a l’Estudi General Lul·lià de Mallorca. El 1963 funda amb Jaume Vidal Alcover l’editorial Daedalus, que publica “Els mallorquins” (1967), de Josep Melià, “Els desbarats” de Llorenç Villalonga i més d’una vintena d’obres. Aquest mateix any participa en la fundació de l’Obra Cultural Balear i és vocal de la Junta Directiva fins al 1968 sota la presidència de Miquel Fortesa Pinya.

És (1967) col·laborador de classes pràctiques, professor agregat interí (1969/71) i professor agregat numerari de geografia (1971/76) de la secció delegada de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona a Palma. El 1976 guanya per oposició la càtedra de Geografia de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona a Palma (Mallorca) i el 1978 trasllada la càtedra a la Universitat de les Illes Balears (UIB), de nova creació. De 1976 a 1990 és catedràtic amb dedicació plena i de 1990 a 1994 ho és amb dedicació parcial. A la UIB és el primer director del departament de geografia (1981/84), per bé que de manera informal el departament funcionava sota el seu guiatge des del 1968. És degà de la Facultat de Filosofia i Lletres de la UIB. Entre 1980 i 1984 és vicerector d’investigació de la UIB. El 1982 és candidat a rector en unes eleccions que guanya Nadal Batle Nicolau.

Entre 1957 i 1971 treballa a la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Palma. Hi és cap del servei d’estudis i director del butlletí, que assoleix un gran prestigi com a publicació sobre temes d’economia i turisme de Mallorca. El 1964 participa en la fundació de la consultora Servei d’Estudis i Programació Tècnica i Econòmica (SEPTE), de la qual és president executiu. Es dedica bàsicament a la realització per encàrrec d’estudis d’informació, urbanisme, geografia aplicada, demografia i economia, destinats a la informació prèvia dels plans d’ordenació urbanística. Fa la informació dels plans urbanístics de Pollença, Alcúdia, Calvià, Palma, Villacarles i del provincial de les Balears. Compta amb la col·laboració, entre d’altres, dels economistes Carles Gasòliba Böhm, Francesc Quetglas Rosanes, Antoni Campins Colom, Víctor Garau Jaulin du Seutre, Miquel Alenyà Fuster, Josep M. Muntaner Pascual i altres. Compta també amb el suport com a soci de Pere Costa i l’assistència de Guillem Frontera Pascual, Fina Casals i altres.

D’altra part, és col·laborador de la Gran Enciclopèdia Catalana, de la Gran Enciclopèdia de Mallorca i de la Història de Mallorca coordinada per Josep Mascaró Passarius. És director executiu de l’obra que Caixa de Balears publica amb motiu del seu centenari sota el títol “Cent anys d’història de les Balears” i és coautor, amb Pere Carlos i Miquel Alenyà, del capítol dedicat a “Evolució econòmica”. Imparteix conferències, publica nombrosos articles a revistes i publica diverses obres, entre les quals sobresurten “El segle XIX a Mallorca” (1964), “Les Illes Balears”(1969) i “Evolució recent i estructura actual de la població de les Illes Balears” (1970). El 1970 guanya el Premi Ciutat de Palma d’investigació. Del 1991 al 2002 és membre de la secció de Filosofia i Ciències Socials de l’Institut d’Estudis Catalans i a partir del 2002 n’és membre emèrit. El 8 de setembre de 1998 rep el premi Gabriel Alomar, del Consell Insular de Mallorca, pels seus treballs relacionats amb l’urbanisme. El 2000 és elegit president d’honor de l’Associació de Geògrafs de les Illes Balears (AGIB). El 2002 és guardonat amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i rep la medalla de plata de l’UIB. El 2009 és distingit amb el Premi Ramon Llull del Govern de les Illes Balears.

En vida rep dos homenatges rellevants. El 22 de maig de 1988 l’hamenatgen els historiadors assistents al curs “10 anys d’Història Econòmica”, dirigit per Carles Manera Erbina. El 2010 és objecte d’un homenatge consistent en la publicació d’un llibre de gairebé mil pàgines titulat “Homenatge a Bartomeu Barceló Pons, geògraf”, editat per Lleonard Muntaner, que el 14 de desembre de 2010 és presentat al saló d’actes del Centre de Cultura de Sa Nostra a Palma. El llibre recull articles de deixebles, amics, companys i col·laboradors, entre els quals es compten Guillem Frontera Pascual, Joan Nadal Cañellas, Onofre Rullan Salamanca, Rosa Vallès Costa, Joan Vilà Valentí, Camilo J. Cela Conde, Josep A. Alcover, Josep Juan Vidal, Gabriel Llompart Moragues, Josep Massot i Muntaner, Andreu Muntaner Darder, Guillem Rosselló Bordoy, Vicenç M. Rosselló Verger, Angustí Jansà Clar, Luis Berbiela Mingot, Carles Manera Erbina, Antoni Martínez Taberner, Joan Mayol Serra, etc. Amb motiu del seu traspàs fan pública manifestació de condol el Govern de les Illes Balears, la rectora de la Universitat (UIB) i l’Obra Cultural Balear.

Vaig tenir l’oportunitat de conèixer en Tomeu i treballar amb ell tot just quan vaig acabar la carrera d’Econòmiques. El 28 de juny del 1967 em vaig examinar de la darrera assignatura de cinquè curs i l’1 de juliol m’incorporo a SEPTE per treballar-hi a mitja jornada fins que a partir del setembre pas a fer la jornada completa. En aquells moments els treballs en curs són els referents a la recollida i processament de la informació prèvia per a la Revisió del Pla General d’Ordenació Urbana de l’Ajuntament de Calvià. Poc després s’afegeixen les tasques relacionades amb la informació prèvia a la redacció del Pla General d’Ordenació de les Balears i tot seguit la de la Revisió del Pla d’Ordenació Urbana de Palma. A final del gener del 1968 vaig haver d’interrompre la col·laboració arran de la meva incorporació al servei miliar com a recluta. Tot i això, en representació de SEPTE a l’estiu vaig viatjar a Còrdova per assistir a unes jornades d’economia regional a les quals vaig conèixer Xosé Manuel Beiras Torrado, Ángel Rojo Duque i altres. Durant el temps que va durar la meva col·laboració amb SEPTE em demana per al butlletí de la Cambra de Comerç, que ell dirigeix, diversos articles sobre l’economia de les Balears.

El 28 d’agost de 1967, festivitat de Sant Bartomeu, em convida a berenar a casa seva. Allà em presenta l’esposa, Mentxu, i saludo els seus fills encara petits. Aleshores viu a la plaça Quadrado, a un edifici que té parets mitgeres amb l’esplèndida casa modernista coneguda com a Can Barceló, aixecada pel seu avi amb guarniments de ceràmica de la Roqueta. A la seva casa em trobo amb Pere Costa, Guillem Frontera, Josep Melià, Albert Quintana, altres convidats i, sobretot, amb una tertúlia força animada i alhora crítica, irònica, divertida i democràtica. El 4 de novembre de 1967 vaig amb Tomeu Barceló i Pere Costa a la cerimònia d’inauguració oficial dels polígons d’ASIMA. Té lloc al Polígon Industrial de Son Castelló, amb l’assistència del ministre José Solís Ruiz, del governador civil Plàcido Álvarez Buylla i del batlle de Palma. Uns dies més tard hi tornem en companyia de Manel Ribas Piera, l’arquitecte encarregat poc abans de la redacció de la Revisió del Pla General d’Ordenació de Palma. Quan pas per l’avinguda Asima, encara record la imatge d’un polígon sense cap edificació, però amb tots els mitjans urbanístics (pluvials, clavegueram, voravies, avinguda central, carrers adjacents, faroles, il·luminació, etc.) enllestits i deixats a punt per ser usats a ple rendiment. De fet el polígon nova reeixir fins el 1978.

Uns anys més tard, el 1981, em comana, amb gairebé un any d’anticipació, l’elaboració de la part corresponent als anys 1964-1980 de l’article sobre l’evolució econòmica de les Balears, que ell, Pere Carlos Arnáiz i jo redactem per a l’obra “Cent anys d’història de les Balears”, commemorativa del centenari de Caixa de Balears “Sa Nostra”. Record amb especial simpatia el dia que ell i Pere Costa em varen convidar a celebrar el premi extraordinari que havia guanyat per oposició poc abans, el mateix novembre de 1967, amb un dinar al restaurant Portitxol (Palma). Dinarem de caldereta de peix i d’un excel·lent plat de llom amb esclata-sangs, tot regat amb vi blanc i negre de Rioja, segons les instruccions donades pel propi Tomeu al Sr. Bujosa, propietari de l’establiment. Aquell dia de novembre del 1967 vaig descobrir dos trets de la personalitat d’en Tomeu que encara desconeixia: la seva afecció a la bona taula i la preferència que sent per fer anar la xerrada amb els amics.


Bibliografia:

Onofre RULLAN, Joan MAYOL, Lleonard MUNTANER, “Homenatge a Bartomeu Barceló Pons, geògraf”, Lleonard Muntaner editor, Palma 2010.

GRAN ENCICLOPÈDIA CATALANA, "Barceló Pons, Bartomeu"", v. 3, pàg. 192, Barcelona 1971.

ENCICLOPÈDIA D'EIVISSA I FORMENTERA, "Barceló Pons, Bartomeu", Consell Insular d'Eivissa i Formentera, Eivissa 1975.

Antoni MARIMON, “Barceló Pons, Bartomeu”, Gran Enciclopèdia de Mallorca, v. 2, pàg. 16, i v. 23, pàg. 47, Palma 1993.

 Jesús GARCIA MARÍN, “Recuerdo del Dr. Barceló”, Última Hora, 11-X-2012, pàg. 20.

Guillem FRONTERA, “Doctor Barceló i Pons”, Diari de Balears, 11-X, 2012, pàg. 24.

Ben VICKERS, "Els que estudien la nostra història", 'Balears Cultural', Diari de Balears, 14-VI-1998, pàg. I i II.

Guillem ROSSELLÓ BORDOY, "Comiat a un amic que se'n va per no tornar", Diari de Balears, p. 16, 16-X-2012.

Jaume Galmés Tous “Rotana” (Manacor, Mallorca, 12 de setembre de 1929 – 29 de setembre de 2012)

Enginyer agrícola, impulsor i divulgador de la renovació i modernització de l’agricultura i la ramaderia de Mallorca. Fa els primers estudis i el batxillerat a Manacor i a Barcelona obté el títol d’enginyer tècnic agrícola. De retorn a Mallorca es preocupa per la implantació de tècniques modernes de conreu i de gestió ramadera, amb especial dedicació al ramat oví. En els anys 60 s’incorpora a la plantilla de la Caixa de les Balears “Sa Nostra” com a tècnic agrícola. Assumeix la direcció (1973) de la finca experimental de Sa Canova (Sa Pobla), propietat de Sa Nostra, i de la secció agrícola de la seva Obra Social (1968). Imparteix nombroses xerrades, conferències i jornades orientades a divulgar entre els pagesos l’ús de noves tècniques encaminades a augmentar la productivitat i la rendibilitat de les explotacions agràries. Estudia i divulga informació i coneixements sobre l’adaptació de l’agricultura mallorquina a les exigències de les PAC de la Comunitat Europea. A la finca de Sa Canova experimenta amb bons resultats el conreu de l’olivera arbequino, que produeix una oliva de molt baix índex d’acidesa i de maduració primerenca, força apreciada pels fabricants locals d’oli, sobretot d’oli verjo. També hi instal·la hivernacles per comprovar i mostrar els resultats de conreus forçats de flors, verdures i hortalisses. Mitjançant tècniques diverses obté productes d’hota millorats. També treballa conreus tradicionals. Col·labora amb la Universitat de les Illes Balears (UIB) en les tasques d’experimentació que desplega. D’altra part, introdueix a la finca una secció dedicada a l’ensenyament als escolars del cicle agrícola, el cicle de l’aigua i l’observació meteorològica. El febrer del 1969 fa part del grup inicial, de quatre especialistes, que elabora per encàrrec de Carles Blanes Nouvilas, director general de Sa Nostra (1968-1994), el primer informe econòmic (referit al 1968) que publica l’entitat. En la seva primera edició l’informe s’adjunta com annex de la Memòria anual, per continuar després en forma de llibre anual independent, d’àmplia difusió en els anys 70, 80 i 90. Continua en aquesta comesa fins a la seva jubilació el 1996. Publica diversos treballs, com ara el titulat “Present i futur de l’activitat agropecuària davant la CEE” (Papers de sa Torre, Ajuntament de Manacor, 1995). Va ser president de l’Associació de criadors d’oví de Mallorca. Persona oberta, modesta i afectuosa, apassionada pels temes del camp, interessada en la gestió posada al dia de les explotacions agràries i dotada de les virtuts d’un bon comunicador dins l’àmbit de la pagesia, exerceix una gran influència en el món agrícola i ramader de Mallorca en els anys 70, 80 i primers 90 del segle passat. El recull dels seus informes anuals constitueix un compendi de gran interès sobre l’evolució del sector primari de l’illa, l’anàlisi dels seus problemes de fons, la variació de la composició del producte i la proposta de vies de solució. Casat amb Maria Medina Riera i pare d’una filla, Margalida, ens deixà, als 83 anys, el passat dia de sant Miquel, darrer de l’any agrícola.

Bruno Beran (Brünn, Moràvia, 1888 – Palma, Mallorca, 27 de juny de 1979)

Pintor i retratista. Neix a la ciutat de Brünn (Brno actualment), capital de Moràvia (Txèquia), quan aquesta fa part de l’impreri d’Àustria-Hongria. El pare, Alois Beran, empresari jueu dedicat a a la confecció d’uniformes per a l’exèrcit imperial austríac, educa els dos fills, Phillip i Bruno, en el si de la cultura alemanya. Poc després de la mort de la mare (1901), esdevé afectat d’una malaltia pulmonar, que supera gràcies al seu internament a un sanatori dels Alps austríacs.

Bruno Beran, Portada catàleg de l'exposició al Museu de Mallorca, Autoretrat

Recuperada la salut, ingressa a l’Escola d’Arts Aplicades de Viena, on estudia durant dos cursos (1903-04 i 1904-05). El 1905 es matricula a l’Escola de Belles Arts de Viena per passar poc després a l’Acadèmia de Belles Arts de Munic durant dos cursos (1905-06 i 1906-07). El 1906 hi munta un petit estudi, on treballa sol. Les obres que fa interessen a un marxant de Munic que té una galeria d’art. D’altra part, estudia violí amb molt bon aprofitament, però decideix dedicar-se plenament a la pintura. El 1907 marxa a Paris i asissteix a classes de la Grand Chaumière. S’interessa sobretot pels fauvistes, simbolistes i expressionistes. El 1913 exposa per primera vegada a Paris.

En començar la Gran Guerra, o Primera Guerra Mundial (IGM) (1914-1918), abandona París i torna a Brünn. Atesos els antecedents de salut, és considerat no útil per al servei d’armes i és destinat als serveis sanitaris. Munta l'estudi a la planta superior de la fàbrica del pare. Acabat el conflicte, fa nombrosos retrats d’Irene Subak (Brünn, Moràvia, 26-IV-1886 – Palma, 5 d’abril de 1979), esposa del seu germà Phillip, de la qual esdevé amant i, finalment, parella estable. Irene, mare de dos fills, Hermine (1909-2001) i Rudolph (1913-2008), formada al Conservatori de Viena, és cantant d’òpera i actriu. Filla d’una família de comerciants, es relaciona amb els cercles artístics de la ciutat. Irene i Bruno formen des dels anys 20 una parella unida i ben avinguda, que dura tota la vida. Irene es divorcia de Phillip el 1935 per casar-se amb Bruno.

El 1928 abandonen Alemanya i visiten Cannes (França). El 1919 arriben a Espanya, passen per la Costa Brava (Cadaqués, Tossa de Mar...) i s’instal·len a Barcelona. El 1933 visiten Eivissa i decideixen quedar-s’hi. Hi viuen el que diuen que són els anys més feliços de la vida. Estableixen amistat amb la família Tur de Montis. El 1936, arran de l’inici de la Guerra Civil espanyola fugen a Anglaterra a bord del destructor "The Grenville" per passar tot seguit a França. Es queden a París fins que l’ocupació alemanya fa que cerquin refugi a Madrid. El 1942 embarquen cap al Canadà des de Portugal. Resideixen a Montreal dos anys. El 1944 es traslladen a Nova York, però no s’hi troben còmodes i el 1947 van a Washington, on resideixen durant 15 anys. Irene contribueix al sosteniment de les finances familiars realitzant un programa de TV sobre cuina. El 1950 adquireixen la nacionalitat nord-americana. El 1967 passen uns dies a Palma i ell fa una exposició a Madrid. El 1969, arran del seu 80è aniversari, el pintor tanca l'estudi de Washington.

El 1971 fixen la residència a Mallorca i hi viuen durant 8 anys (1971-79). Mentrestant fan alguns viatges als EUA per motius de feina. El 5 d’abril de 1979, tres setmanes abans de fer els 93 anys, mor Irene. Aleshores ell es posa malalt de soledat i enyorança. Internat a una clínica privada, mor el 27 de juny següent. Poc abans del seu traspàs dóna al Museu de Mallorca 16 obres de diverses èpoques de la seva producció. Després de la seva mort, Rafel Perelló Paradelo publica l’obra “Ayer y hoy del pintor Bruno Beran”, que recull la descripció biogràfica que l’artista , per iniciativa pròpia, li havia dictat en els primers mesos del 1979.

L’obra del pintor es basa en un dibuix contundent i ben definit, que transmet a la composició l’aparença d’una gran solidesa. La preponderància del dibuix es veu reforçada gràcies a l’interés de l’artista pels jocs del clarobscur, la importància que dóna als efectes de relleu i el propòsit de dotar l’obra de profunditat. Com a retratista acreditat, els seus treballs varen tenir demanda por tot allà on va viure. En els retrats l’esguard del personatge és fugisser i furtiu. Es refereix a un instant en el qual el protagonista és captat mirant l’espectador en situació de sorpresa o descuit. El retrat femení és tractat habitualment amb colors clars, transparències, formes suaus i expressions de voluptuositat. Les composicions amb figures atreuen la seva atenció de manera continuada. Representen escenes familiars o de treball, que adesiara contenen representacions simbolistes. S’agrada de construir paisatges rurals i urbans, als quals sovint afegeix personatges que expressen aspectes del drama de la vida (fatiga, fam, fred...). També fa natures mortes que combinen elements decoratius i expressionistes. Els dibuixos sobre paper (tintes, carbó, etc.) excel·leixen per l’espontaneïtat i senzillesa. Els mestres que més l’interessen són Chagall, Matisse, Jawlensky, Kandinsky, Delaunay, Van Dongen i Van Gogh. En vida fa 30 exposicions individuals. Exposa a Viena, Munic, Berlin, Barcelona, París, Montreal, NYC, Washington, Tànger, San Antonio, Fort Worth, Austin, Connecticut, Londres, Madrid i Palma.

Vaig tenir l’oportunitat de conèixer Bruno Beran i Irene Subak en els seus darrers anys de vida. Tenien el costum de visitar sovint la galeria David, que Joan Oliver Fuster “Maneu” tenia al carrer Jovellanos (Palma). Els record molt units, enamorats mútuament com dos adolescents i abillats amb certa descurança. Formen una parella entranyable, que vessa amabilitat i fragilitat. Quan mor Irene, a Bruno el món li cau damunt i s’enfonsa. Sobreviu dos mesos i mig. Mor als 91 anys. Uns vint-i-cinc anys més tard conec el fill Rudolph, que ve a Mallorca per a la inauguració de l’exposició que el Museu de Mallorca dedica al pintor del 22 de març al 15 de maig de 2005. Al llarg d’una conversa sobre els pares i l’oncle, em facilita algunes de les dades cronològiques que hem exposat.


Bibliografia

Miquel ALENYÀ, “Bruno Beran (1888-1979)”, Museu de Mallorca, pàg. 8-23, Palma. 2005

Maria Magdalena ALOMAR REAL i Maria Magdalena NIETO CERDÀ, “Catalogació”, Exposició B.
Beran del 22/3 al 15/5 de 2005, Museu de Mallorca, pàg. 45-121, Palma, 2005

Bruno BERAN, “Notes biogràfiques”, Catàleg exposició antològica 1977, Museu de Mallorca, Palma, 1977

Rudolph BERAN, "The Life of Bruno Beran" (1888-1979)", www.oldboot.demon.co.uk/bruno

GRAN ENCICLOPÈDIA DE LA PINTURA I L’ESCULTURA A LES BALEARS”, 1,  227-233, Promomallorca, Palma, 1996

GRAN ENCICLOPÈDIA DE MALLORCA, t. 2, pàg. 91, Palma 1993

MUSEU DE MALLORCA, “Catàleg de l’exposició antològica de B. Beran”, Palma, 1977

Joan OLIVER FUSTER, “Presentació”, Catàleg exposició antològica 1977, pàg. 5, Museu de Mallorca, Palma, 1988

Joan OLIVER FUSTER, “Bruno Beran en el record”, Museu de Mallorca, pàg. 25-27, Palma, 2005

Joana M. PALOU SAMPOL, “La donació de Bruno Beran al Museu de Mallorca: el compromís de la tradició”, Museu de Mallorca, pàg. 29-35, Palma, 2005

Rafel PERELLÓ PARADELO, “Ayer y hoy del pintor B. Beran”, R. Perelló editor, Palma,1979

Rafel PERELLÓ PARADELO, "Bruno Beran y su circustancia", Biblioteca Maneu, núm. 15, Palma, 1988

Rafel PERELLÓ PARADELO, “Bruno Beran, pintor rodamón”, pàg. 37-43, Museu de Mallorca, Palma, 2005

Pilar RIBAL, "Bruno Beran, el intérprete del alma humana", Suplemento El Cultural, "El Mundo", 28-IV-2005, Madrid

Peter ROHEL, “Subak Family Genealogy”, rootsweb, april, 2011

Fèlix Pons Irazazábal (Palma, 14 de setembre de 1942 – 2 de juliol de 2010)

Polític, advocat i professor de dret. Fill de Fèlix Pons Marquès i de Maria Josepa Irazazábal Hevia, estudia el batxillerat amb els jesuïtes al col·legi de Monti-sion (Palma), on és deixeble del P. Miquel Batllori. Es llicencia en dret a la Universitat de Barcelona (1964). Exerceix com a advocat a Palma i és professor de dret de l’Escola d’Assistents Socials (1965-1970). Posteriorment ho és de ciència política i dret polític (1972-74) i de dret administratiu (1974-77) de la secció delegada a Palma de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona. Des del 1970 és el cap de l’assessoria jurídica del Banc de Crèdit Balear (1970-85 i 1996-2007). El 1973 funda i és el primer president de l’Associació d’Advocats Joves de les Balears.



Fèlix Pons Irazazábal, 2000 ca.

Ingressa en el PSOE el desembre de 1974 i participa en la refundació de la Federació Socialista Balear (FSB). És elegit diputat per les Balears a les eleccions legislatives del 1977 i és conseller de Sanitat i Treball del Consell General Interinsular de les Balears sota la presidència de Francesc Tutzó (setembre de 1982-maig de 1983). En el Congrés dels Diputats participa en l’elaboració i en el debat de la Constitució Espanyola (1978). A més, és vicepresident de la Comissió d’economia i portaveu de la Comissió de Pressupostos. El 1979 torna a encapçalar la llista del PSOE a les eleccions general i és elegit diputat. Participa en l’elaboració de les lleis orgàniques i és portaveu socialista en matèria de defensa. Dimiteix com a membre de la comissió executiva regional del PSOE en no ser aprovada la ponència en la qual defensa continguts similars als de la socialdemocràcia europea. Fa part amb representació del PSIB-PSOE de la Comissió dels Onze, creada per iniciativa de Jeroni Albertí Picornell, president del Consell General Interinsular, per elaborar un projecte d’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears que pogués ser aprovat per consens. Creada el 3 de juliol de 1980, la Comissió es dissol el 8 de maig de 1981. El 15 de juliol de 1981 Jeroni Albertí (UCD) i Fèlix Pons (PSOE) arriben a un acord sobre l’Estatut.

El 1982 s’incorpora de bell nou a la comissió executiva del PSIB-PSOE, és president de la comissió gestora del partit (1982), secretari general (1982-85) i president (1985-94). D’altra part, és membre del comitè federal del PSOE (1982-85 i 1987-94). El 1983 encapçala la llista del PSOE a les eleccions autonòmiques de les Balears. És elegit diputat al Parlament i conseller del Consell Insular de Mallorca, per bé que resta a l’oposició. El 4-VII-1985 és nomenat ministre d’Administracions Territorials del Govern espanyol presidit per Felipe González. A les eleccions generals del 1986 és elegit novament i és designat president del Congrés dels Diputats el 15-VII-1986. Renova el càrrec en les legislatures de 1989-93 i 1993-95. El 1995 aixeca la darrera sessió de la legislatura amb les paraules: “Se levanta la sesión y algo más”. Els diputats l'acomiaden tot seguit amb una ovació pràcticament unànime i perllongada. El 3-III-1996, en finir les funcions la Diputació permanent del Congrés, es retira de la política per dedicar-se a l’exercici de l’advocacia i a les classes de Dret. Des del seu càrrec de president del Congrés dels Diputats treballa per la moderació i el consens. El 1989, amb la fortalesa que el caracteritzava, suspengué durant uns minuts la sessió plenària del Congrés per expulsar de l’hemicicle els tres diputats de Batasuna.

De retorn a Mallorca (1996), exerceix com a advocat i professor de dret mercantil de la UIB (1996-2007). El 2008 és nomenat professor honorari de la Universitat. Quan Gerard Bonet li ofereix (2003) la presidència de l’assemblea autonòmica de Creu Roja a les Balears, declina l’oferiment perquè el seu desig és fer d’advocat a temps complet. Crea (1996) la societat Iseu Advocats, amb especialistes dels distints àmbits del dret. En el seu despatx hi ha dues fotografies, la del seu pare Fèlix Pons Marquès, i la de l’amic Francisco Tomás y Valiente. És director (1996-2010) de la Revista Jurídica de les Illes Balears, que edita la Fundació Escola de Pràctica Jurídica. Entre 2004 i 2006 és membre de la comissió assessora per a la Reforma de l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears.

Va ser una persona de sòlida formació jurídica, d’un gran rigor intel·lectual i d’una gran capacitat de comprensió i intuïció. Auster per convicció, practicà la moderació, la correcció de formes, el respecte als oponents i el recurs al debat com a mitjà per arribar a acords satisfactoris, duradors i útils. Es posiciona sempre contra els radicalismes, els doctrinarismes i les visions de campanar. Defensa les posicions equilibrades i sensates i l’anàlisi crítica de la realitat. De profundes conviccions cristianes, disposa d’una cultura àmplia i maneja sempre una informació solvent, actualitzada i ben contrastada. És un bon orador i domina amb fluïdesa la llengua catalana.  Desplegà una intensa activitat com a conferenciant a les illes, a la Península i a l'estranger.S’ha dit que coneixia molt bé quins eren els poders fàctics de les illes i del país. Practica l’honestedat i la integritat d’acord amb l'alçada del seu esperit noble i solidari. Gaudeix del respecte de gairebé tothom i de l’admiració de molts.

Practica amb assiduïtat el windsurf a la platja de Portals Nous (Calvià, Mallorca) i és afeccionat a la lectura, la música clàssica i el futbol. Casat amb Carmen Aguirre, és pare d’un fill, Fèlix, i dues filles, Maria Josep i Cèlia. El 1988 és nomenat doctor “honoris causa” de la UIB. D’altra part, és distingit amb la Medalla al Mèrit Constitucional, la Creu d'Honor de Sant Raimon de Penyafort, la Gran Creu de l'Ordre de Carles III, la Gran Creu de l'Ordre d'Isabel la Catòlica, la Medalla d’Or de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears i la Medalla d'Honor del Parlament. El 2000 ingressa com a acadèmic numerari a l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de les Illes Balears.

Mor a la Clínica Rotger (Palma) el 2 de juliol de 2010, als 67 anys. El funeral té lloc a la Seu, oficiat pel bisbe de Mallorca. Hi assisteixen el president del Congrés dels Diputats, José Bono Martínez; Maria Teresa Fernández de la Vega, vicepresidenta del Govern espanyol; els antics presidents del Congrés Fernando Álvarez de Miranda, Manuel Marín González i Federico Trillo-Figueroa; Francina Armengol Socias, presidenta del Consell Insular de Mallorca; Aina Rado Ferrando, presidenta del Parlament de les Illes Balears; Aina Calvo Sastre, batllessa de Palma i unes dues mil persones. Entre el públic es troba la presidenta del Consell Consultiu, Carme Fernández; la cúpula del Consell d’Administració del Reial Mallorca, una representació del Banc de Crèdit Balear, representants de la Caixa de les Balears Sa Nostra, una representació del Partit Popular, l’antic batlle de Palma, Ramon Aguiló; juristes, com Lluís Segura Ginard, Bernat Garcias, Antoni Coll, etc.

Vaig mantenir una molt bona relació d’amistat, afecte i admiració amb Fèlix Pons. El seu pare era el misser de la meva família materna i, quan morí l’àvia Magdalena Miró-Granada (20-I-1968), va ser el marmessor de la seva herència. Arran de la mort sobtada del pare, Fèlix Pons Marquès (1910-70), ell acaba la tasca en el marc de l'assumpció dels clients del despatx del pare i de les gestions que hi havia pendents i en curs. El 1977 el visit en el seu despatx del carrer de Sant Miquel per a una consulta jurídica, que em resol de manera convincent. El 1979 en demana que faci part del grup encarregat de la redacció d’un esborrany del futur Estatut d’autonomia de les Illes Balears. El grup va estar integrat per ell, Gregori Mir Mayol, Josep Alfonso Villanueva, Bartomeu Colom Pastor i jo. Per motius de discreció i eficàcia, decidim reunir-nos a la sala de juntes de l’oficina del Banc Industrial de Catalunya (Avinguda Comte Sallent, núm. 18, Palma), on ens trobem un cop a la setmana, a la tarda, durant un bon grapat de mesos. El 1980 ens trobem de bell nou per introduir en el text de l’any anterior unes rectificacions puntuals.

El 1982 em demana que col·labori amb el grup de persones que li donen suport en la tasca de preparar el programa per a les eleccions autonòmiques del 1983. Al carrer Puresa (Palma) em trob amb ell Príam Villalonga, Josep Alfonso Villanueva, Francesc Triay i altres. Després de les eleccions, em proposa de fer part del consell d’administració de GESA, al qual m'incorpor el setembre de 1983 i hi rest fins al març del 1997. Continuem amb comunicació freqüent fins que el 1986 marxa a Madrid, on s'hi està durant 10 anys. Quan torna el 1996 ens topem sovint pel carrer: ell era molt afeccionat a passejar per Ciutat. Quan ens trobem, aprofitem per fer una xerrada. També vaig al seu despatx, ara al carrer Juan de Cremona, vàries vegades, per a consultes de caire jurídic. Record, sobretot, la del 15 de juliol de 2004, quan vaig rebre per telèfon diverses amenaces acompanyades d’un intent d’extorsió. També quan el director regional d’una entitat financera em fa seguir per una detectiu, que vaig identificar i desemmascarar. Record que tot aprofitant una conversa telefònica, féu un tall per dir-me que m’havia equivocat en acceptar (2005) la proposta de fer part de la Reial Acadèmia de Belles Arts de les Illes Balears i m'explicà les raons. És l’únic retret que mai en va fer. Tenia raó, i tant que en tenia.

Va ser particularment emotiva la trobada que tinguérem entre el portal de casa seva i el del seu despatx quan ja era malalt. Aquell dia tenia interès a allargar la conversa, que adquirí aviat l’aire d’un comiat sobreentès. Em contà anècdotes del seu temps al Congrés. Varem riure a plaer. Ens acomiadarem somrients, per bé que a l’aire surava una flaire continguda, estranya, inusual.




Fèlix Pons Irazazábal, 2000 ca.


Bibliografia:

GEM, t. 13, p. 293, i t. 23, p.. 298

Gina GARCIAS,”I Love You, Europa” (Entrevista a Fèlix Pons), ONA Quadern de debat, 3 d’octubre de 1992, pàg. 12-17, Palma

Francina ARMENGOL SOCIAS, "Fèlix Pons i la necessitat de referents", Diario de Mallorca, 7-VII-2013, pàg. 37.

Valentí PUIG, "Las ponderaciones de Félix Pons", ABC, 3-VII-2010, Madrid

José Carlos LLOP, "La nobleza del hombre político", Diario de Mallorca, 3-VII-2010, Palma

Pere Antoni PONS, “Damià Ferrà-Ponç”, Lleonard Munaner editor, pàg. 271, Palma 2012

CONGRESO DE LOS DIPUTADOS, Félix Pons Irazazábal, www.congreso.es

INSTITUT D'ESTUDIS AUTONÒMICS (Editor), "Fèlix Pons, la dignitat del pensament", Lleonard Muntaner editor, Palma 2012

Frida Kahlo (Coyoacán, Mèxic, 6 de juliol de 1907 – 13 de juliol de 1954)

Pintora. Filla de Guillermo Kahlo (1871-1941), nat Carl Wilhelm Kahlo, i de la seva segona esposa, Matilde Calderón González (1876-1932). És la tercera de quatre germanes: Matilde, Adriana, ella i Cristina. Tenia dues germanes més, Luisa i Margarita, filles del primer matrimoni del pare amb María Cardeña Espino. És inscrita en el registre civil amb els noms de Magdalena, Frida i Carmen. El pare, nat a Pforzheim (Baden-Wurtemberg, Alemanya), emigra (1890) a Mèxic als 19 anys. La mare, nada a Mèxic, és descendent d’espanyols. El pare treballa com a fotògraf i com a dependent del comerç. El 1913, quan té 6 anys, l’afecta la poliomielitis, que li deixa seqüeles importants al peu i a la cama dreta. El 17 de setembre de 1925, als 18 anys, pateix un terrible accident de trànsit quan l’autobús que la porta del col·legi a casa seva topa amb un tramvia. Resta greument ferida, amb conseqüències físiques i emocionals que li duren tota la vida. Passa un mes ingressada a l’hospital de la Creu Roja de Mèxic D.F., seguit d’una llarga convalescència que dedica a dibuixar i pintar. Aleshores pren classes de dibuix al taller de gravat de Fernando Fernández Domínguez. No consta on fa els primers estudis. S’ha dit que estudià al Col·legi Alemany, però en aquest centre no consta la seva matricula. El 1922 ingressa a l’Escuela Nacional Preparatoria amb el propòsit de preparar-se per a la carrera de Medicina, que és la que vol fer. El 1928, als 21 anys, s’incorpora al Partit Comunista de Mèxic, on es retroba amb l’antic company, el pintor Diego Rivera. S’enamoren i es casen el 1929. Poc després Rivera és expulsat del Partit Comunista i ella l’abandona voluntàriament. El 1930 la parella es trasllada a San Francisco (EUA), on Diego té alguns encàrrecs de feina. El 1931 coneix a San Francisco el metge Leo Eloesser, que serà el seu conseller mèdic la resta de la vida. El 1933 es trasllada a Nova York, on Diego pinta un moral per al Rockefeller Center. El 1934 marxen a Detroit (EUA) per motius de feina de Diego. El 1937 Frida posa la seva casa, la “Casa Azul”, de Coyoacán, a disposició de León Trotsky i Natalia Sedova. L’any següent fa la primera exposició individual a la Galeria Julien Levy, de Nova York. El 1939 exposa a Paris, a la Galeria Pierre Colle i coneix els pintors surrealistes. De retorn a Mèxic ella i Diego Rivera es divorcien a causa d’infidelitats mútues, per bé que pesen sobretot les relacions de Rivera amb Cristina, la germana menor de Frida. Malgrat la ruptura de la parella, el 1940 arriben a un acord amistós i es tornen a casar. A partir d’aleshores Frida combina i no amaga les seves relacions homosexuals i heterosexuals. El 1941 mor el pare, amb el qual havia mantingut sempre una relació positiva d’afecte i suport en els moments difícils. En canvi amb la mare la seva relació va ser difícil i contradictòria. El 1943 obté una plaça de professora a l’Escuela de Arte “La Esmeralda”, de Mèxic D.F., i el 1946 li és concedit pel Ministeri de Cultura el Premi Nacional de Pintura. El 1948 s’incorpora al nou Partit Comunista de Mèxic. A causa de les seqüeles que arrossega de la polio i de l’accident de trànsit, el 1950 ha de ser intervinguda 7 vegades de la columna vertebral i passa 9 mesos a l’hospital. El 1951 es veu obligada a usar cadira de rodes. Es per aquest motiu que el 1953 assisteix enllitada a la inauguració de l’exposició que li organitza Lola Álvarez Bravo. Poc després pateix l’amputació terapèutica de la cama dreta fins al genoll. La fragilitat de la salut i els dolors no li donen treva. El 13 de juliol de 1954 mor a la “Casa Azul”, on havia nat 47 anys abans. El 1958 s’inaugura a la casa natal el Museu Frida Kahlo, que és visitat per turistes i afeccionats a l’art. Després de la seva mort, el pas del temps ha convertit la seva figura en una icona del feminisme militant. Pintà unes 200 obres, en la seva majoria de petit format i amb abundància de retrats. Hi combina solucions surrealistes, expressionistes i ingenuïstes, en el marc d’una concepció bàsicament íntima, subjectiva i autobiogràfica. La temàtica es relaciona amb elements populars d’arrels indígenes i reflecteix, alhora, la influència de la pintura mural del seu marit i de la tradició muralista mexicana. Fa ús de símbols i al·legories, de sentit críptic de vegades. A través dels pinzells expressa sovint sentiments personals, fantasies pròpies, desitjos i emocions. Entre les seves obres més conegudes destaquen “Retrato de Miguel N. Lira” (1927), “Henry Ford Hospital” (1932), “Mis abuelos, mis padres y yo” (1936), “El suicidio de Dotohy Hale” (1938-39), “Las dos Fridas” (1939), “El venado herido” (1946) i altres. La vida de la pintora ha inspirat dues pel·lícules: “Frida, naturaleza viva”, de Claude Leduc (1984), i “Frida”, de Julie Taymor (2002). El 2007, amb motiu del centenari del seu naixement, el Palacio de Bellas Artes de Mèxic li dedica una àmplia exposició antològica que titula "Frida Kahlo 1907-2007”. Homenaje Nacional". La Fundació Pilar i Joan Miró (Palma) inclogué en l’exposició col·lectiva de març/abril de 1997 dues obres força interessants de la pintora.


Bibliografia

Andrea KETTENMANN, “Kahlo”, versió espanyola, Taschen ed., Colònia, 2008

Isolda P. KAHLO, “Frida íntima”, Dipon ed., 2004

Ian CHILVERS et al., “Diccionari d’Art Oxford” (versió catalana de “The Oxford Diccionary of Art”, 1988), Edicions 62, pàg. 421, Barcelona, 1996

Joan Maria Thomàs Sabater (Palma, 7 de desembre de 1896 – 4 de maig de 1966)

Organista, compositor i musicòleg. Fill primogènit d’Antoni Thomàs Sintes, natural de Maó i maquinista de la Companyia Transmediterrània, i de Benvinguda Sabater González, natural de Manacor, fa els primers estudis en el col·legi de Sant Alfons. Als 9 anys comença (1895) els estudis eclesiàstics en el seminari diocesà de Mallorca. Hi ingressa el 1900 com a alumne intern per iniciar el cicle de filosofia. Obté autorització del bisbe per anar cada setmana a Barcelona a estudiar orgue, harmonia i contrapunt amb Eusebi Daniel i música religiosa amb Joaquim Mas Serracant. Ordenat de prevere, diu la primera missa a la parròquia de la Santa Creu el 24 de juny del 1919. El 1930 funda el “Comitè pro Chopin de Mallorca”, del qual n’és el director i animador. A finals de 1931 funda la Capella Clàssica de Mallorca. El 1932 és elegit acadèmic numerari de l’Acadèmia de Belles Arts de Palma. El 1934 és nomenat professor interí de solfeig i professor auxiliar d’harmonia de l'Escola Provincial de Música. Arran de la creació del Conservatori de Música (1935) s’encarrega de les classes d’Estètica i Història de la Música. Posteriorment és nomenat director del centre. El 1947 participa com a soci fundador en la creació de l’Orquestra Simfònica de Mallorca. El 1961 obté el premi “Antoni Noguera” dels Premis Ciutat de Palma per la composició “Jovellanos en Bellver”. El 1966 li és atorgada l’encomanda amb placa d’Alfons X el Savi. A causa del parkinson mor a l’edat de 69 anys a la mateixa casa on va néixer. El 31 de desembre del 1974 l’ajuntament el proclama fill il·lustre de Palma. Com a compositor, crea més de dues-centes obres. Entre elles “Bolero del dimoni” (piano), “Festa de Sant Antoni” (guitarra), “Magnificat” (orgue), “Cantata brevis de Sancta Maria” (cor), “Ex ore infantium” (missa) i moltes altres. La seva estètica reflecteix la influència del noucentisme. De la mà de la Capella Clàssica, dirigida per Joan M. Thomàs, vaig descobrir la fascinació que sent pel cant coral. Els diumenges de Quaresma dels anys 1949, 1950, 1951 i 1952, la Capella Clàssica actua al saló gran del Reial Club Nàutic de Palma, inaugurada el 1948. Hi interpreta composicions polifòniques per a veus mixtes amb un rigor extrem, que em crida la atenció. També em captiva la mirada el negre immaculat de la sotana de don Joan. Malgrat la meva edat infantil, adverteixo que tots plegats, director i cor, busquen la perfecció. Ho indiquen els silencis, el diapasó, l’atenció que cada un posa en la seva comesa, la precisió de les entrades, la coordinació del grup, etc. Canten sense acompanyament instrumental, a capella. El repertori inclou cançons de diferents formats: tradicionals mallorquines, pròpies del temps de Quaresma, de bressol, nadales, composicions de Joan M. Thomàs, populars catalanes, coples castellanes, llatines, etc. Record no sense emoció les interpretacions del Vou-veri-vou, A la ciutat de Nàpols, Muntanyes del Canigó, Muntanyes regalades, Pitgen sa neu i d’altres”. Hi assisteixo acompanyant, juntament amb la meva cosina Isabel, els oncles Catalina Alenyà i Bartomeu Planas Rosselló, aquest molt afeccionat a la mar i soci del club. El saló del Nàutic era sempre ple a vessar (així el record). Els aplaudiments eren sonors i perllongats. Bibliografia Joan COMPANY FLORIT, “Joan M. Thomàs”, ‘Tres músics mallorquins’, pàg. 77-144, Barcelona 1985. GRAN ENCICLOPÈDIA DE MALLORCA, t. 17, pàg. 186, Palma 1993 Joan PARETS SERRA et al, “Compositors de les Illes Balears”, pàg. 173, El Gall editor i Conselleria d’Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears, Palma 2000.

Antoni Matheu Mulet (Palma, 11 d’octubre de 1933 – 13 d’octubre de 1984)

Organista, compositor i prevere. Fill de Gabriel i Antònia, neix a la barriada de Sa Vileta (Palma). Comença els estudis de música als 6 anys sota la direcció de Teresa Barceló. Tot seguit pren classes de piano amb Mn. Llorenç Catany, antic organista del seminari. El setembre de 1943 ingressa al seminari diocesà de Sant Pere, on cursa els estudis eclesiàstics. El 29 de juny de 1956, als 22 anys, és ordenat de prevere pel bisbe Jesús Enciso. Poc després és nomenat vicari de la parròquia de Sant Alonso Rodríguez (Palma). Dos mesos més tard és traslladat com a vicari a la parròquia de Nostra Senyora del Carme, del Coll d’en Rabassa (Palma), on resta durant 5 anys (1956-1961). Cap d’aquestes dues parròquies disposa d’orgue. El 1961 és nomenat organista titular de la parròquia de Santa Eulàlia (Palma), que té un orgue important. El càrrec, però, és exempt de retribució, cosa per la qual perd els ingressos que fins aleshores havia tingut com a vicari.

Als 10 anys (1943), quan ingressa al seminari, prossegueix durant 8 anys els estudis musicals amb Antoni Torrandell. Interessat en la música d’orgue, cursa durant 2 anys (1959-1961) estudis d’orgue a Barcelona amb el caputxí P. Robert de la Riba, organista de la basílica de Pompeia (Barcelona). El 1961 es matricula al Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona, on és deixeble de Montserrat Torrent. El 1965 hi obté el Premi d’Honor d’Orgue. El juliol de 1966 amplia estudis a l’Acadèmia Haarlem, d’Holanda. A Barcelona, rep classes de Julio Ribelles, estudia contrapunt i fuga amb Josep Poch i practica composició i interpretació amb Xavier Montsalvatge. El 1971 obté el títol de professor de piano del Conservatori Superior de Música de València. A partir d’aleshores exerceix com a professor de cant coral del Conservatori Professional de Música de Palma i, posteriorment (1977-1979), també com a professor d’orgue, d’història i d’estètica. Del 1974 al 1984 és subdirector del citat centre. L’abril del 1974 guanya per oposició la plaça d’organista titular de la Seu de Mallorca. El gener de 1978 obté el títol superior de professor d’orgue i el de composició i instrumentació del Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona.

Com a compositor crea una obra caracteritzada per un llenguatge marcadament modern (dodecafònic, atonal, politonal...). Són obres seves “Visions tristes” (piano), “Ecce sic benedicetur” (cor), “Suite. Als vells orgues mallorquins” (orgue), “Missa per a lector i versets d’orgue” (cantata), “Concert per a piano i orquestra” i moltes altres. Manté una molt bona relació d’amistat i col·laboració professional amb el P. Antoni Martorell Miralles TOR. Promou la revalorització del patrimoni organístic de Mallorca i participa en la creació de l’Associació Jordi Bosch d’Amics de l’Orgue, de la qual és impulsor i animador principal. El mateix any 1978 es veu afectat per problemes als ulls que l’obliguen a sotmetre-se a quatre intervencions quirúrgiques. Quatre anys més tard pateix un extravessament cerebral que el deixa hemiplègic. Aleshores es dedica tant com pot a la composició. Mor el 1984, dos dies després de fer els 51 anys. El 1986 el Consell Insular de Mallorca li concedeix a títol pòstum la Medalla d’honor i gratitud de Mallorca (medalla d’or). Conserv un record entranyable d’Antoni Matheu.

Era una persona senzilla, cordial, atenta i summament educada. Sobretot, era un home bo, bo de veres. Vaig assistir a la cerimònia de la seva ordenació a la Seu. Quan em vaig casar (1972) a Sant Agustí (Palma), per mitjà de Mn. Gabriel Mesquida acceptà tocar l’orgue durant la cerimònia. Posà tot l’interés del món a fer un intervenció brillant. Va acompanyar l’entrada de la núvia amb un tall magnífic de la marxa nupcial de Felix Mendelssohn i acomiadà l’acte amb un tall de la marxa nupcial de Lohengrin, de Richard Wagner. Era una època en la qual tenia pocs ingressos i per això s’ocupava en la vigilància nocturna d’un col·legi i prestava serveis d’organista a casaments i funerals. Té una entrada a la GEM i una altra al diccionari de compositors de les Illes Balears.


Bibliografia:

Joan COMPANY FLORIT, “Antoni Matheu”, ‘Tres músics mallorquins’, pàg. 147-205, Conselleria d’Educació i Cultura del Govern Balear, Barcelona 1985.

Joan PARETS SERRA et al., Antoni Matheu Mulet”, ‘Compositors de les Illes Balears”, pàg. 105-106, El Gall editor i Conselleria d’Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears, Palma 2000.


GEM,.10,  358