Antoni Buades Fiol (Palma, 21 de setembre de 1923 – 9 de juliol de 2000)

Empresari i polític. Fill de l’industrial Antoni Buades Ferrer, estudia a l’Escola de Comerç de Palma, on obté el títol de professor mercantil (1942). Tot seguit treballa com a director comercial i apoderat de l’empresa familiar Antoni Buades Ferrer (1943), també coneguda amb els noms d’Aixetaria Buades, Grifoneria Buades i Can Buades. Posteriorment, n’és gerent i director general (1966-1974). A més, és conseller i president de Comercial Antoni Buades Ferrer i de Comercial Instal·ladora Balear, empreses del grup familiar.

És vicepresident (1966-76) i president (1976-86) de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Mallorca. Alhora ocupa el càrrec de vicepresident de la Junta del Port de Palma (1974-86) i vicepresident del Foment de Turisme (1979-85). Entre 1979 i 1985 és vicepresident del Cercle Mallorquí. De 1965 a 1980 és vocal del Consell local de Banc Atlàntic a Palma. Afeccionat al golf, el 1976 funda i és el primer president de la Federació de Golf de les Balears (1976-85).

Militant del Partit Lliberal, el 1986 és elegit senador per Mallorca en les llistes de la Coalició Popular. El març de 1986 s’incorpora al Partit Popular. Fa part del grup fundador de l’Associació d’Industrials de Mallorca (ASIMA) i participa en els seus òrgans de govern. És vocal de consells d’administració i consells de direcció de diverses empreses que reclamen el suport dels seus coneixements, com ara Industrial Tèxtil Mediterrània, Industrial Brodadora, Brodats Mallorca, Hotelera Insular, etc.

Intel·ligent, de tarannà lliberal, bon conversador i gran coneixedor de la realitat econòmica de les illes, disposa de moltes relacions i d’una àmplia coneguda. Va ser la persona més coneguda de la família Buades gràcies al seu caràcter extravertit i sociable. Casat amb Mercedes Lallemand, és pare de 6 filles.

Coincideixo amb ell a les reunions del consell local del Banc Atlàntic a Palma, en el qual participo com a ponent de riscos i crèdits (1969-72). Els vocal són aleshores Armand Esteban Fabra, Ferran Salas Garau, Joan Moncadas Noguera, Rafel Alcover González i ell. Uns anys més tard coincidim de bell nou quan en nom de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Mallorca m’encarrega (1976) un estudi sobre els costos de l’autonomia, l’elaboració del qual segueix personalment amb força interès- L’encàrrec es produeix després d’una reunió a la seu de la Cambra en la qual participen Gabriel Barceló Oliver, Ferran Alzamora Carbonell, Rafel Alcover González i ell. El treball final és assumit per la Cambra de Comerç, publicat i distribuït entre els seus associats. A partir d’aleshores tenim contactes esporàdics, sempre cordials i afectuosos.

Bibliografia

GEM, 2, 259

GEM, 3, 11

DD.AA., "Qui és qui a Mallorca", Promomallorca, 97, Palma 1999

Antoni BUADES FIOL, "Recuerdos", Palma 1998

Eduard Blanes Nouviles (Palma, 14 de juliol de 1921 – Costa d’en Blanes, Calvià, Mallorca, 16 de setembre de 2010)

Advocat, impulsor del cooperativisme agrari i empresari. Estudia el batxillerat a Palma (1931-39) i es llicencia a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona (1943). Treballa en els serveis jurídics de l’ajuntament de Barcelona fins al 1955. El 1965 participa en la fundació de l’empresa familiar Blanes Nouvilas S.A., que presideix el seu pare, Tomàs Blanes Tolosa, i de la qual ell és nomenat conseller i director general.

El 1969 inicia la seva llarga tasca en l’àmbit del cooperativisme agrari. Entre 1972 i 1982 presideix la Unió Cooperativa de les Balears i la Cooperativa Agropecuària de Mallorca. El 1975 participa en la fundació de la Caixa Rural de les Balears, de la qual és president durant uns anys.

Al llarg de 45 anys lidera la gestió de les empreses familiars, dedicades a la promoció urbanística, hostaleria, esports, extracció de guix, fabricació de muntures d’ulleres, lloguer d’immobles i conservació de la finca rústica de s’Hostalet (Costa d’en Blanes, Calvià), propietat de la família.

El setembre de 1971 es presenta a l’elecció a les Balears d’un procurador a Corts pel terç familiar. Es presenten tres candidats: Guillem Sureda Meléndez, Manel Fiol Calafat i ell. Obté la majoria de vots, però no resulta elegit. A l’entorn del seu lideratge empresarial i familiar, manté la família unida i amb objectius compartits.

Vaig tenir l’oportunitat de conèixer-lo personalment i de treballar amb ell com a vocal de la Comissió Executiva de Blanes Nouvilas S.A. (1972-79), formada aleshores per ell, els germans Andreu, Lluís i Carles Blanes Nouvilas, Miquel Canyelles Jaume, Martí Ferriol Font i jo. Posteriorment, per motius de la meva feina, varem espaiar les relacions, que sempre van ser sinceres, cordials i afectuoses.

Casat amb Elizabeth Jenkins, és pare d’una filla, Lavinia. Afeccionat a l’excursionisme, la música i els viatges, pertany al grup excursionista Aritja, que presideix. Col·labora durant molts d'anys amb l'Institut Nacional de Metereologia. Afectat d’insuficiència respiratòria, mor a la seva casa de la Costa d’en Blanes als 89 anys d’edat.

Bibliografia

GEM, 2, 162-163

GEM, 19, 191

DD.AA, “Qui és qui a Mallorca”, Promomallorca, 79, Palma 1999

Manel Bauzà Ochogavia (Pollença, Mallorca, 16 de desembre de 1933 – Palma, 18 de març de 2000)

Prevere, teòleg i canonge. Estudia al Seminari Diocesà de Sant Pere, de Mallorca, i el 1957 és ordenat de prevere pel bisbe Jesús Enciso Viana. Tot seguit amplia estudis a la Universitat Gregoriana, de Roma, on es llicencia en teologia (1960). Passa a la Universitat de Friburg (Alemanya), on es doctora en teologia (1968).

De retorn a Mallorca, és superior (1968-73) i rector (1973-81) del Seminari Major i delegat diocesà d’ensenyament (1984-94). Imparteix classes al Centre d’Estudis Teològics de Mallorca (CETEM) (1968-2000) i n’és director durant uns anys. El 1999 és nomenat canonge de la Seu.

Publica vàries obres sobre Ramon Llull i sobre temes teològics. Amb Joan Soler Planas escriu l’obra “L’esperit religiós a les obres de Miquel Costa i Llobera”, treball inèdit, dipositat a la Biblioteca Diocesana de Mallorca.

Gestiona el trasllat del fons bibliogràfic de la Biblioteca Episcopal des del Seminari Nou a la Casa de l’Església (Palma) per formar amb altres fons (CETEM, col·legi de la Sapiència, Museu Diocesà, etc.) la nova Biblioteca Diocesana, ubicada al Palau Episcopal i inaugurada el 21-VI-2002 amb un total aproximat de 125.000 volums.

Intel·ligent, ordenat, rigorós i de tracte senzill i proper, és afeccionat a l’excursionisme i a la lectura. Mor a Palma als 66 anys d’edat.

Varem coincidir a Roma en el curs 1959/60, per bé que ja ens coneixíem d’abans. Férem una bona amistat, basada en coincidències de tarannà i de visió de les coses. Sempre em demostrà simpatia, respecte i afecte. Vaig admirar el seu rigor, la seva capacitat intel·lectual i el seu tracte exquisit.

Bibliografía

GEM, 2, 51

DD.AA., “Qui és qui a Mallorca”, Promomallorca, 67, Palma 1999

Joan Vidal Perelló (Sóller, Mallorca, 1 de juny de 1938 – Palma, 2 de juny de 2005)

Músic, compositor, jurista i registrador. Cursa estudis eclesiàstic en el Seminari Diocesà de Sant Pere, de Mallorca. Posteriorment, fa el curs preuniversitari a Barcelona i estudia a la Facultat de Dret de la Universitat de Navarra, on es llicencia (1964). D’altra part, estudia piano amb Conxa Vilella i Joan Moll; composició amb Josep M. Thomàs, Jaume Mas Porcel i Antoni Mateu; i orgue amb Antoni Matheu.

Com a compositor és autor d’un grup de goigs. El 1959 crea ”Himne a l’alegria” i posa música al poema “Pelegrí”, de Jeroni Fito Cantó, i a “Cançons profanes”, de Josep Fortesa. Entre 1954 i 2005 és l'organista titular de la parròquia de Santanyí. És professor de dret civil de la UIB (1974-1985). Guanya (1970) les oposicions de registrador i obté plaça a la Península, que uns anys més tard trasllada a Palma. El 1985 passa a dirigir el Registre Mercantil de Mallorca i el 1989 és elegit president territorial dels registradors de les Balears.

És acadèmic numerari de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de les Illes Balears. És guardonat amb la Creu de Sant Raimon de Penyafort. El 2000, elegit conseller general de Caixa de les Balears “Sa Nostra”, ocupa plaça en el Consell d’Administració i n’és designat vicepresident. Dimiteix (2002) de tots els càrrecs en els òrgans de govern de l’entitat a causa de diferències amb la direcció a la qual demana transparència amb reiteració sense obtenir resposta (2002). D’arrelades posicions catòliques, actua com a col·laborador actiu de la parròquia de Santanyí, on resideix des d’infant, per a la qual gestiona l’obtenció de recursos destinats a les obres de manteniment, reformes i activitats. Sempre defensa posicions nacionalistes i de suport a la llengua catalana. En diverses ocasions fa part dels possibles candidats a presidir l’Obra Cultural Balear (OCB), de la qual és soci.

Vaig tenir amb ell una bona relació d’amistat durant els anys d’estudiants. Ell és el que m’embarca com a baix en l’Schola Cantorum (1955-59). Sovint compartim l’afecció comuna al cinema. Record que plegats varem veure a la sala parroquial del Terreno (Sala Rex) la pel·lícula “Mon oncle”, de Jacques Tati, i a un cinema del Passeig de Gràcia, de Barcelona, el film “Fantasia”, de Disney.

Bibliografia

GEM, 18, 132-133

DD.AA., “Qui és qui a Mallorca”, Promomallorca, 607, Palma 1999

Joan PARETS i SERRA et al, “Compositors de les Illes Balears”, El Gall ed. i Conselleria d’Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears, Palma 2000

Andreu MANRESA, “Necrológica: Joan Vidal, registrador y compositor”, El País, 13-VI-2005

Grup Tramuntana (Mallorca, 1975-1977)

Es constitueix el 1975 a Palma com a marc de trobada i diàleg de tots els partits polítics democràtics actius aleshores en la clandestinitat, inclòs el Partit Comunista. Convoca la primera reunió i hi intervé com a coordinador l’industrial Ramon Esteban Fabra.

La primera reunió té lloc a les instal·lacions de Can Tàpera, cedides per Caixa de les Balears “Sa Nostra”. Hi participen Fèlix Pons Irazazàbal, Francesc Albertí Palau, Francesc Garí Mir, Josep Melià Pericàs, Antoni Alemany Descatllar, Emili Alonso Sarmiento, Antoni Tarabini-Castellani Cabot, Celestí Alomar Mateu, Francisca Bosch Bauzà, Ferran Porto Vila, Lluís Matas, Carlos Usúa Garcia, Miquel Rosselló del Rosal i Pere Joan Morey Ballester. Hi ha representants del PSOE, PSP, PCE, PSI, nacionalistes, centristes, conservadors i el president de la patronal. Des del punt de vista de les professions, cal dir que hi son presents advocats, enginyers, periodistes, sociòlegs, funcionaris públics, delegats ministerials, administratius, líders patronals, etc.

Passat algun temps, el grup decideix convertir-se en una plataforma de diàleg i opinió. Publica articles d’opinió a “Diario de Mallorca” sobre temes que afecten la societat, l’economia i la cultura de les illes. El primer article que es publica amb la signatura de Tramuntana es refereix al dèficit de les inversions públiques de l’Estat a les Balears i, de manera particular, a Mallorca. Serveix d’esborrany per al debat i de base de l’article posterior un escrit que Antoni Alemany havia comanat amb destinació a aquest fi a l’economista Miquel Alenyà Fuster. La redacció final, amb porques esmenes, corre a càrrec d’Antoni Alemany.

El grup es dissol entre març i abril de 1977.

Maria Guadalupe Salas Garau (Palma, 1927 - 13 de gener de 2013)

Propietària i directiva d'empreses. Filla de Manel Salas Sureda i Maria Garau Tornabells, és germana de sis: Catalina, Manel, Amanda, Pere, Salvador i Ferran Salas Garau. Del seu pare, traspassat el 1942, quan ella té 15 anys, hereta les finques rústiques de Son Pacs, Son Crespí (Manacor)  i Son Berga (Alaró) i altres finques rústiques i urbanes. També rep en herència accions de l’empresa Salinera Espanyola S.A. i d’altres societats mercantils. En els primers anys 50 realitza obres de reforma i consolidació de les cases de Son Berga que dirigeix el seu oncle l’arquitecte Carles Garau Tornabells.

Manté una perllongada i sincera relació d’amistat i confiança amb Mn. Miquel Moncadas Noguera, posteriorment bisbe de Menorca i de Solsona, al qual presta ajuts destinats a donar suport a causes solidàries, de beneficència i d’interès general.

Els primers anys 70 se casa amb l’empresari Emili Aranyó Passant, vidu, establert a Palma els primers anys 60, on havia desplegat activitats relacionades amb el comerç del tèxtil i la confecció i havia arribat a ser alt directiu de l’empresa Magatzems Salvat S.A., situada al carrer Colom (Palma). En ell troba la companyia i el suport adequats per compartir el tarannà empresarial i, alhora, altruista i generós que la distingeix.

Els anys 50 és una de les primeres dones de Palma que condueix cotxe de manera habitual, amb desimboltura i amb un turisme de la seva propietat. La seva figura a bord d’un cotxe modern i gran, conduït per ella sola, juntament amb la seva pròpia manera de ser, contribueixen a rodejar-la de la imatge de dona autosuficient, autònoma i independent, fet que la converteix a Palma en un referent de la dona moderna dels anys de la Postguerra.

Afeccionada a viatjar, s’agrada de viure en contacte amb la natura i fer estades al camp. Dotada de gran caràcter i de criteri propi, duu una vida senzilla, discreta i austera, allunyada de l’ostentació. S’agrada de participar activament en els consells d’administració d’empreses de la família, als quals aporta iniciatives, dinamisme i un fi sentit de l’oportunitat. Després de sobreviure a tots els seus germans i germanes, mor a Palma als 85 anys d’edat. Descansa en el cementiri de Palma.

El quadre “Martiri de Sant Sebastià”, d’Anthony Van Dyck

Bartomeu Verger era un agent de l’Ajuntament de Palma que s’encarregava de gestionar assumptes municipals a Madrid, on residia. En els primers dies de 1769 el secretari de l’Ajuntament, Joan Armengol, rep una carta de Nicolás Manzano que l’informa de la malaltia que afecta Bartomeu Verger i de la gravetat del cas. Li proposa com a substitut de Verger el Sr. Vicente Antonio de Uztarroz.

Verger mor a mitjan mes de gener de 1769. Uns dies més tard, Antoni Verger, fill del difunt, dirigeix una carta al secretari Armengol mitjançant la qual l’informa que el seu pare havia disposat en el testament que es lliurés a l’Ajuntament de Palma una pintura de la seva propietat, original d’Anthony Van Dyck, que representa el martiri de Sant Sebastià. Encarrega a Vicente Antonio Uztarroz de fer la tramesa del quadre i de la realització dels tràmits necessaris en aquest fi. La pintura viatja de Madrid a Palma sense vasa, enrotllada i protegida a l’interior d’un tub o canó de llauna.

A partir d’aquest moment s’imposa el costum d’exposar el quadre original cada 20 de gener, festivitat de Sant Sebastià, patró de Palma, a la façana de l’Ajuntament. El 1859, el pintor Joan O’Neille proposa a l’Ajuntament que faci una còpia del Van Dyck per evitar el deteriorament de l’obra a causa de la seva reiterada exposició a l’intempèrie.La proposta és acollida favorablement. El pintor Faust Morell Orlandis, marquès de Solleric, aleshores regidor de l'Ajuntament i president de l’Acadèmia de Belles Arts (1858-1875), de Palma, s’ofereix a fer la còpia en el seu taller i al seu càrrec. Fa dues còpies, la segona de les quals, més convincent que la primera en opinió del pintor, és lliurada a l’Ajuntament, que la penja a la façana de l’edifici consistorial cada any a partir del 20 de gener de 1860. La primera còpia passa a ser, també, propietat del l’Ajuntament, quan és trobada en el porxo del Casal Solleric poc després que aquest fos adquirit per l’Ajuntament el 1975.

Segons Matías Díaz Padrón, el quadre prové de l’antiga col·lecció de pintures de Manuel de Zúñiga, VI comte de Monterrey, que mori el 1653.

El pintor flamenc realitzà vàries teles del martiri de Sant Sebastià. Algunes d’elles es conserven a museus com el Louvre, Galeria Nacional d’Escòcia (Edinburg), Pinacoteca e Munic, Museu Wuyts van Campen, etc. Díaz Padrón afirma que la tela de l’Ajuntament de Palma és una obra de joventut de l’autor. Considera que en l’espai i en el ritme la tela de l’Ajuntament de Palma és millor que les rèpliques d’Edinburg i Munic.

Bibliografia

Bartomeu BESTARD, “El San Sebastián de Van Dyck y el misterioso retrato del conde de Monterrey”, ‘Diario de Mallorca’, 14, 13-I-2013