Breu història de la penicil·lina

El descobriment de les propietats bactericides de la penicil·lina va ser casual i obra del metge i bacteriòleg escocès Alexander Fleming. El fet té lloc el 28 de setembre de 1928, en tornar d’uns dies de vacances, en el St. Mary’s Hospital, de Londres. En principi els seus col·laboradors no donen importància al fet. D’altra part, la timidesa de Fleming dificulta la seva capacitat de transmetre entusiasme pel descobriment. Continua treballant i comprova que la penicil·lina no és tòxica. A pesar del descobriment continua treballant amb el seu reduït equip de col·laboradors habituals. Els problemes pendents referents a la producció de penicil·lina i la seva purificació demanen més recursos dels que té disponibles Fleming i semblen més adequats per ser tractats per bioquímics.

La primera demostració que la penicil·lina és útil per a la medicina s’obté el 1930 quan el patòleg anglès Cecil George Paine aconsegueix curar una oftàlmia neonatal (ophthalmia neonatorum) el 25 de novembre de 1930.

Howard Walter Florey, company de Paine, i Ernst Boris Chain, amb l’ajut d’un nombrós grup de col·laboradors (uns 22) de gran nivell, troben (1939) un mètode per produir penicil·lina en grans quantitats.

El bioquímic Norman George Heatley aconsegueix purificar la penicil·lina i Edgard Abraham culmina el procés d’eliminació d’impureses.

A causa de la IIGM Norman G. Heatley i Andrew J. Moyer marxen als EUA. Allà el 1941 aconsegueixen incrementar encara més la producció de penicil·lina, fet que permet reduir molt considerablement els seus costos i, consegüentment, els seus preus.

El 1945 l’Acadèmia sueca atorga el premi Nobel de Medicina a Alexander Fleming, que el comparteix amb Ernst B. Chain i Howard W. Florey. Posteriorment, rep l’Ordre d’Alfons X el Savi.

Abans del descobriment de la penicil·lina, Fleming havia descobert, també casualment, les aptituds bactericides de la lisozima, que curava les infeccions de les ferides produïdes al camp de batalla per la metralla i evitava els processos de gangrena gasosa, que provocaven una alta mortalitat entre els soldats destinats al combat durant la IGM. Fleming mor l’11 de març de 1955 a Londres, als 74 anys, a causa d’un atac cardíac. Rep sepultura a la cripta de la catedral de St. Pau, de Londres.

Miquel Llabrés Grimalt (exposicions individuals, compartides i col·lectives)

1948            Sala de Sa Nostra o de “la Caixa”, Manacor (1)

                    VII Saló de tardor, Cercle de Belles Arts, 

                    Palma (col·lectiva)

1949           Sala de “la Caixa”, Muro

                   Sala de “la Caixa”, Manacor

1950           Agrupació Artística, Manacor

                   Galeries Quint, V Exposició del comprador, 

                   Palma (col·lectiva)

                   IX Saló de tardor, Cercle de Belles Arts, 

                   Palma (col·lectiva)

1951          Cercle de Belles Arts, Palma

                  Sala de “la Caixa”, Manacor

                  Agrupació Artística, Manacor

                  X Saló de tardor, Cercle de Belles Arts, 

                  Palma (col·lectiva)

1952          Saló de primavera, Galerias Quint, Palma (col·lectiva)

1953          Cercle de Belles Arts, Palma

                  Agrupació Artística , Manacor

                  II Saló d’Estiu, Agrupació Artística, Manacor (col·lectiva)

                  Galeries Quint, Palma (col·lectiva)

                  Exposició Nacional de Belles Arts, Alacant (col·lectiva)

                  XII Saló de tardor, Cercle de Belles Arts, 

                  Palma (col·lectiva)

1954          Club Comodín, Barcelona

                  Galerias Mora, Sóller

                  Galerias Quint, Palma

                  Agrupación Artística, Manacor

                  XIII Saló de tardor, Cercle de Belles Arts, 

                  Palma (col·lectiva)

1955         Sala d’Art Argos, Barcelona

                 Galerias Quint, IX Exposició del comprador, 

                 Palma (col·lectiva)

                 Agrupació Artística, Manacor

                 XIV Saló de tardor, Cercle de Belles Arts, 

                 Palma (col·lectiva)

1956         Cercle de Belles Arts, Palma

                 Exposición Nacional de Belles Arts, Granada

1957         Cercle de Belles Arts, Palma

                 Sala de “la Caixa”, Santanyí

                 Cercle de Belles Arts, Palma

                 XVI Saló de tardor, Cercle de Belles Arts, 

                 Palma (col·lectiva)

                 Exposición Nacional de Bellas Artes, Madrid (col·lectiva)

                 Premi Juníper Serra, Petra (col·lectiva)

1958        Sala de “la Caixa”, Felanitx

                Cercle de Belles Arts, Palma

                XII Aniversari, Galerias Quint, Palma (col·lectiva)

                XVII Saló de tardor, Cercle de Belles Arts, 

                Palma (col·lectiva)

1959        Galerie l’Ami des Lettres, Bordeus

                Casino La Unión, Sóller

                Cercle de Belles Arts, Palma

                Saló de l’Atelier, Bordeus (col·lectiva)

                XVIII Saló de tardor, Cercle de Belles Arts, 

                Palma (col·lectiva)

1960        Cercle de Belles Arts, Palma

                XIX Saló de tardor, Cercle de Belles Arts, 

                Palma (col·lectiva)

1961        Galerie l’Ami des Lettres, Bordeus

                Cercle de Belles Arts, Palma

                Exposició “Art Religiós Modern”, Felanitx (col·lectiva)

                XX Saló de tardor, Cercle de Belles Arts, 

                Palma (col·lectiva)

1962       Cercle de Belles Arts, Palma

1963       Cercle de Belles Arts, Palma

               XXII Saló de tardor, Cercle de Belles Arts, 

               Palma (col·lectiva)

1964      Grifé & Escoda, Palma

              Sala de “la Caixa”, Llucmajor

              Sala d’exposicioins de Sa Nostra, Felanitx

              Cercle de Belles Arts, Palma

              Galeria Dera, Palma (col·lectiva)

              Certamen Nacional de Pintura de Paisatge i Costums de

              les Balears (col·lectiva)

1965      Salón Cano, Madrid

              Cercle de Belles Arts, Palma

1966       XXXVII Salón de otoño, Madrid (col·lectiva)

1967       Cercle de Belles Arts, Palma

               Don Quixote Art Gallery, Londres

               Salón Cano, Madrid

1968       Exposició “Llabrés-Fornés”, Cercle de Belles Arts,

               València (compartida)

               Don Quixote Art Gallery, Londres (col·lectiva)

               VII Certamen Internacional de Pintura de l’Ajuntament 

               de Pollença

1969       Sala de “la Caixa”, Felanitx

               Casal Balaguer, Cercle de Belles Arts, Palma

               XXVIII Saló de tardor, Cercle de Belles Arts, 

               Palma (col·lectiva)

1970       Sala de conferències de l’Ajuntament de Manacor, 

               Manacor

               Sala de “la Caixa”, Llucmajor

1971       Salón Cano, Madrid

               Exposición Llabrés-Picó, Círculo Mercantil e Industrial,

               Sevilla (compartida)

1972       XI Saló de primavera, Ateneu de Maó

1973      Caixa de Pensions “la Caixa”, Felanitx

              Sala Nonell, Barcelona

              Salón Cano, Madrid

              Sala Municipal, Manacor

1974      Sala de “la Caixa”, Felanitx

1975       Salón Cano, Madrid

               Es Cau, Manacor

1977       Salón Cano, Madrid

1978       Galeria Bearn, Palma

1982       Galeria Bearn (col·lectiva)

1983       III Bienal Iberoamericana, Mèxic

Nota:

(1) Mentre Miquel Pons Bonet estableix que M. Llabrés fa la primera exposició als locals de Caixa de les Balears “Sa Nostra” (Manacor), Joana M. Palou diu que la fa als locals de “la Caixa” (Manacor).

Breu història del cavall

El cavall és un mamífer de la família dels èquids, de gran envergadura, que pesa normalment entre 600 i 1.000 kg, segons la raça, i té una alçada de entre 1,5 i 1,8 m. Viu aproximadament entre 25 i 30 anys, llevades excepcions, i la seva gestació és d’11 mesos. La femella es diu egua, el cavall jove es diu poltre, i l’egua jove poltra o potranca.

Present inicialment en el nord d’Amèrica fa entre 55 i 45 milions d’anys, ha evolucionat, fent-se més gran i adquirint l’envergadura actual. Inicialment, el cavall tenia les dimensions que té ara un ca. Les potes del davant acabaven amb 4 ungles i amb 3 les potes del darrera. Actualment té una peülla a cada pota. No es coneixen les causes per les quals el cavall s'extingeix a Amèrica.

Els éssers humans domestiquen el cavall vers el 3.700 aC. a la zona del Kazajistan, d’on passa als àrabs. La domesticació s’estén a partir del 2500 aC. El 2000 aC el cavall domesticat abunda a Europa i Àsia. Els ases, més petits i més resistents que els cavalls, són domesticats vers el 3000 aC i s’estenen per tot el món. El camells, originaris dels deserts d’Àsia, varen ser domesticats vers el 2000 aC, en una època posterior a la domesticació dels cavalls i els ases.

En la construcció de la Gran Piràmide o Piràmide de Keops, també dita de Giza, no intervenen ni cavalls, ni bous, ni camells, ni ases. Tot el treball corre a càrrec d’uns 20.000 treballadors ocupats ininterrompudament durant uns 20 anys. Herodot parla de 100.000 treballadors, però estudis recents situen la xifra en el nivell abans indicat.

El cavall ha estat molt útil al llarg del temps com a instrument de treball mitjançant la seva associació amb el molí de sang, l’arada, el carro, la cavalcadura, etc. Ha estat també molt útil en la guerra. Durant molts d’anys la potència militar d’un país s’ha mesurat en funció del número de cavalls disponibles per a les operacions militars. Substituïts en gran part per màquines, actualment encara són útils a l’exèrcit en algunes operacions de guerra i al món civil en tasques pròpies dels temps de pau. La població actual (2007) de cavalls al món suma un total aproximat de 58 milions de caps. El país amb més cavalls és la Xina, que en té entre 8 i 9 milions.

Entre els cavalls reals i imaginaris més famosos de la història es poden citar Babieca (El Cid), Rocinante (El Quixot), Bucèfal (Alexandre Magne), Incitatus (Calígula), Marengo (Napoleó), Palomo (Simó Bolívar), Janto (Aquiles), Génitor (Juli César), etc.

Breu història dels llumins

Fins a mitjan s. XIX el foc s’obté per fricció d’un fragment de sílex contra uns superfície d'acer. Aquesta operació produeix espires capaces de provocar una combustió.

El 1826 John Walker, apotecari d’Stockton-on-Tees (Anglaterra, RU), treballa sovint en el laboratori annex a la farmàcia. Tracta de trobar un nou explosiu. Un bon dia mescla un conjunt de productes químics, entre els quals es troba el fòsfor,  mitjançant un petit pal i observa que a l’extrem del pal s’ha format una gota solidificada en forma de llàgrima. Per tal de llevar-la del pal, la frega contra el sòl de pedra del laboratori i el pal s’inflama. En una demostració que fa a Londres, Samuel Jones se n'adona que allò pot ser una font important de guanys i decideix dedicar-se a la fabricació i venda de llumins o mistos, als quals posa el nom comercial de llumins Lucífer.

El producte es perfecciona gradualment amb el pas del temps mitjançant la substitució de la fusta per paper impregnat de cera i altres millores de seguretat, sanitat i eficàcia.

Bibliografia

Felipe MORENO ROMERO, “Breve historia de la cerilla”, monografias.com

Breu història del foc

És la manifestació visual de la combustió, procés d’oxidació violenta d’un material combustible. La combustió desprèn calor, llum (flama), diòxid de carboni i aigua. Els registres fòssils del foc tenen una antiguitat de l’ordre dels 500 milions d’anys. Els incendis proliferen fa entre 6 i 7 milions d’anys, quan la massa forestal havia augmentat considerablement. Hi ha evidències d’aliments cuinats d’una antiguitat de 2 milions d’anys.

L’obtenció del foc i el seu ús controlat apareix fa uns 400.000 anys, per bé que l’ús generalitzat té solament una antiguitat d’uns 50 a 100 mil anys.

L’ús del foc permet als éssers humans diversificar la dieta alimentària, passar gust amb la ingesta dels aliments cuinats, allunyar els perills dels animals depredadors al vespre, il·luminar, escalfar-se, perllongar la jornada, lluitar contra el fred, etc. El foc s’obté fregant dues superfícies polides fins que la temperatura resultant fa saltar una xispa. Posteriorment, s’obté fregant una pedra de sílex contra una superfície de metall, sistema que es manté fins a la invenció del llumí o misto a mitjan s. XIX. L’ús del foc demana experiència i cura, atesos els perills que comporta.

El descobriment del sistema d’obtenció i d’ús controlat del foc constitueix una passa cabdal dins la història de la Humanitat.

La invenció de la roda

La roda apareix entre els anys 4000 i 3500 aC. Facilita el transport, dóna lloc al torn del terrissaire i al molí. És un dispositiu amb forma de disc que transforma el moviment lineal en moviment circular o angular. Es creu que el torn del terrissaire és l’inici del procés que culmina amb l’invent de la roda. L’aparició de la roda es produeix a Mesopotàmia durant el període sumeri.

La invenció del carro, plataforma amb rodes arrossegada per bous, es produeix vers el 2500 aC. El seu antecedent ve donat per plataformes de fusta sota les quals es posaven troncs cilíndrics per facilitar el desplaçament. Els carros aviat esdevenen instruments de guerra.

La invenció de la roda constitueix un dels esdeveniments més rellevants de la història de la Humanitat.

Breu història dels números indo-aràbics

D’origen indi, són introduïts a Europa pels àrabs. Els indis són els que inventen el sistema de numeració posicional de base 10 i el número zero. Desenrotllen el sistema entre els segles V i VIII. Els matemàtics perses adopten (s. VII) el sistema i a través d’aquests arriben als àrabs. Quan s’usen en els països del nord d’Àfrica i al-Andalus, els símbols numèrics ja tenen la forma actual. Europa els adopta durant l’Edat Mitjana (s. X).

Es distingeixen els glifos àrabics orientals i els occidentals. Aquests són una varietat dels aràbics orientals que es produeix a al-Andalus i el Magreb, que és la que s’estén per Europa. Segons els historiadors, el sistema posicional de base 10 de la Índia té els seus orígens a la Xina. El sistema s’usa de forma generalitzada a Europa arran de la seva adopció per la impremta a partir del 1450.

Altres sistemes de numeració han estat el babilònic, el grec, l’hebreu, el romà, etc. Sembla probable que l’origen dels símbols numèrics aràbics són els pals. Així l’u seria la representació d’un pal vertical, el 2 derivaria del conjunt de dos pals horitzontals, el 3 provindria de tres pals horitzontals, el 4 derivaria dels quatre pals que formen un quadrat, el 5 d’un pal horitzontal sobre el quadrat d’un quatre, el 6 derivaria de la composició d’un pal horitzontal i un altre vertical més el quatre pals d’un quadrat, el 7 provindria de la representació de tres pals en forma d’una u invertida situada sobre els 4 pals d’un quatre, el vuit provindria de dos quadrats posats un a la part superior de l’altre i el nou podria ser la derivació d’un vuit acompanyat d’un pal vertical. El zero és una línia corba tancada sense angles, representat originàriament mitjançant un punt.

El zero s’inventa a la Índia vers el 500 a C. La primera constància escrita del zero és del 876 (s. IX). Aleshores té pràcticament la mateixa grafia que l’actual. Els grecs i els romans no coneixen el número zero.

Dins el món àrab antic són els matemàtics els defensors dels numerals aràbics. El comerciants i altres professions prefereixen altres sistemes de representació. Prop de l’any 825 el matemàtic àrab resident a Pèrsia al-Jwarizmi escriu el llibre “Sobre els càlculs amb els números de la Índia” i Al-Kindi escriu “L’ús dels números de la Índia”, amb 4 volums. Els dos llibres tenen una gran influència en la difusió del sistema indo-aràbics entre els àrabs i a Occident. El papa Silvestre II dóna suport a la difusió del sistema al món occidental a partir del 980. El matemàtic italià Fibonacci, que havia estudiat a Bugia, escriu el llibre “Liber Abacci”, publicat el 1202, que contribueix força a la difusió del sistema en els països d’Europa.