Jaume Alorda Sampol (Palma, 1875 c. – 1950 c.)

Professor d’agicultura. Estudia el batxillerat a l’Institut Balear i es llicencia en ciències naturals a la Universitat de Barcelona. El 1896 es fa soci de la Societat d’Història Natural i es trasllada a Maó (Menorca)  per exercir la docència a l’Institut de Maó com a professor auxiliar. Es presenta a oposicions a càtedra d’agicultura, les guanya i és destinat a l’Institut d’Albacete (abril de 1913). L’octubre de 1914, obté la permuta de la càtedra d’Albacete amb la de l’Institut de Palma, ocupada fins aleshores per Josep Caixes Gilabert. A Palma exerceix la docència fins a la jubilació. Els seus alumnes, i els de generacions posteriors, el recorden per l’ús i l’abús que fa dels pleonasmes. Sovint es refereix a un cercle rodó, un pinar de pins, un tub buit a dins, una gentada de gent, etc. La hilaritat que suscita entre els alumnes es veu reforçada per la gran seriositat del personatge. El 1940 el Ministeri li asigna el sou anual corresponent a un catedràtic d’institut de quarta categoria (sobre un total de vuit categories), consistent en 14.400 ptes. Publica el manual Elementos de agricultura i tècnica agrícola e industrial (Palma, 1922). Munta un gabinet d’agricultura amb una interessant col·lecció d’ametlles de moltes tipologies diferents. Ubicat a l’aula 11 (espai que ocupa actualment la porta de l’ascensor de la galeria de la planta baixa), la col·lecció es fa malbé quan el 1953 l’espai és ocupat com a aula habitual dels alumnes del tercer curs de batxillerat.

Bibliogrfia

Francesc de Borja MOLL. Els altres 40 anys, Ed. Moll, Palma, 1975.

Hemeroteca de La Vanguardia, 13-IV-1913 i 9-X-1914

Albert Saoner Barberis (Palma, 19 d’abril de 1934 - 31 de març de 1999)

Professor i filòsof. Estudia el batxillerat al Col·legi de Monti-sion amb la promoció que es titula el 1951. Es llicencia en Ciències Polítiques a la Universitat Complutense (Madrid, 1960) i es doctora en filosofia a la Universitat d’Educació a Distància (UNED) amb la tesi Moral i Justícia en Hume. Durant 21 anys (1962-1983) és professor d’anglès del Col·legi de Monti-sion, de l’Escola de Turisme del Mediterrani i de l’Escola d’Idiomes de l’Organització d’Escoles del Mediterrani (ODEM). Els anys 80 és professor de filosofia de l’Institut Ramon Llull. Des del 1986 és professor titular i, posteriorment, catedràtic de filosofia política de la UIB. El 1994 n’és vicerector d’Ordenació Acadèmica. El 1982 funda amb Camilo José Cela Conde, Antoni Bernat Vistarini, Jesús Garcia Marín i Josep Maria Sarriegui la revista Taula, Cuadernos de pensamiento (Departament. de Filosofia de l’Universitat de les Illes Balears). És autor de treballs que publica en obres col·lectives com Historia, lenguaje, sociedad. Homenaje a Emilio Lledó (1989) i Historia de la Ética (1992-1993). Publica articles a les revistes Anthropos, Caligrama i Taula. També publica traduccions com la de El fin de las ideologías, de Daniel Bell (editorial Tecnos, 1964). És candidat per Esquerra Unida al Senat a les eleccions de 1986. Admirat pels alumnes i pels companys, afeccionat al futbol i fumador empedreït, mor als 64 anys. Una sala de l’Edifici Ramon Llull de la Facultat de Filosofia i Lletres de l’UIB porta el seu nom. És proclamat col·legiat d'honor del Col·legi Oficial de Llicenciats i Doctors de les Illes Balears (1999).Té una entrada a la GEM.

Bibliografia

GEM,16, 16.

Gem, 5, 95.

Gem, 12, 347.

Andreu MANRESA. “Albert Saoner, historiador de la filosofia”, El País, 1-IV-1999.

E-Spacio. UNED.es. “In Memoriam. Alberto Saoner Barberis”.

Gabriel Llabrés Quintana (Binissalem, 25 de març de 1858 – Palma, 15 de març de 1928)

Historiador, investigador i professor. Estudia el batxillerat a l’Institut Balear i cursa els estudis de filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona. El 1881 ingressa en el cos d’arxivers, bibliotecaris i arqueòlegs i és destinat a la biblioteca provincial de Terol (1881). El 1882 passa a la Biblioteca Provincial de Barcelona, on treballa al costat de Marian Aguiló. El 1883 imparteix classes a l’Institut Balear com a profesor auxiliar de lletres i funda el Butlletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, del que és el primer director. El 1895 guanya les oposicions a càtedra de geografia i història, que exerceix als instituts de Maó (1895-1899), Cáceres (1899-1902), Osca (1903-1905), Sant Sebastià (1907), Santander i Palma, on torna a Mallorca el 1913 com a catedràtic de l’Institut General i Tècnic. El 1901 es doctora a Madrid. El 1917 és elegit president de la Societat Arqueològica Lul·liana. El 1922 pateix un ictus cerebral, però es recupera i continua treballant. El 1923 és nomenat delegat d’excavacions arqueològiques a Mallorca i dirigeix les excavacions de Pollentia. Tot al llarg de la seva vida publica més de 346 referències. Mor a Palma pocs dies abans de fer els 70 anys. Té una entrada a la GEC i una altra a la GEM. El seu fill Joan Llabrés Bernal (1900-1975) dóna continuïtat als seus treballs. Una placa d’una aula de l’Institut Ramon Llull des dels anys 70 del segle passat recorda i honora el seu mestratge. Des del 1930 un carrer de Palma duu el seu nom. El seu arxiu es conserva a la Biblioteca Gabriel LlabrésQuintana.

Bibliografía

Gabriel BIBILONI. Els carrers de Palma, GB editor, pàg. 347-348, Palma, 2012.

GEM, 7, 293.

Miquel dels Sants Oliver i Toldrà (Campanet, Mallorca, 4 de maig de 1864 – Barcelona, 9 de gener de 1920).

Periodista, escriptor i ideòleg del mallorquinisme. Estudia el batxillerat a l’Institut Balear, on és deixeble de  Josep LluísPons i Gallarza. Estudia dret a la Universitat de Barcelona, però no acaba la carrera. Torna a Palma i és nomenat secretari i, posteriorment, director de l'entitat bancària Foment Agrícola de Mallorca. Col·labora amb les revistes Museu Balear i La Roqueta i participa en la fundació de La Almudaina. Marxa a Barcelona, on treballa com a bibliotecari de l’Ateneu Barcelonès (1906-1916). També és redactor i, posteriorment, director (1904-1906) del Diario de Barcelona. És un dels membres fundadors de l’Institut d’Estudis Catalans. A partir de 1906 fa part de l’equip directiu de La Vanguardia fins que el 1916 n’és designat director, càrrec que ocupa fins a la seva defunció el 1920. Escriu poesia, que recull en el llibre Poesies (1910). Publica narracions com ara L’illa daurada, L’hostal de la Bolla (1899), La Ciutat de Mallorques (1906) i Flors del silenci (1907). Com historiador escriu Mallorca durante la primera revolución, 1808-1814 (1901) i altres. A Mallorca defensa posicions moderades de mallorquinisme polític que s’emmarquen en el moviment de la Renaixença a l’illa. Mor a Barcelona als 55 anys. Carrers de Barcelona, Palma, Llucmajor, Calvià, etc., porten el seu nom. Una col·lecció de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat duu el seu nom.

  Miquel dels Sants Oliver Toldrà

Bibliografia

GEC

GEM

VIQUIPÈDIA

Emilio Rodríguez López-Neyra de Gorgot (Còrdova, Andalusia, 2 de març de 1890 – València ?)

Biòleg i professor. Nat a Còrdova, és fill Manuel Maria Rodríguez García, catedràtic de matemàtiques i director de l’Institut d’aquesta ciutat. La mare és Carme López-Neyra de Gorgot i Deurrieu. Els seus germans són Manuel, catedràtic de la facultat de farmacia de la Universitat de Madrid; Carlos, catedràtic de la facultat de farmacia de la Universitat de Granada; i Luis, enginyer agrònom gradual amb el número 1 de la seva promoció. Es llicencia en ciències naturals i oposita a una càtedra d’institut, que guanya. És destinat a l’Institut General i Tècnic de Palma. Es doctora a Madrid en ciències naturals. A Palma és elegit secretari de l'Institut, càrrec en el que cessa el 1936. Després d’una llarga trajectòria a Palma (1914-1942 c.), demana el trasllat de la càtedra a l’Institut Lluís Vives, de València, on exerceix la docència fins a la seva jubilació el 2 de març de 1960. S’agrada d’ensenyar amb l’ajut de gràfics, plànols, esquemes, dibuixos i exemplars dissecats. De marcat accent andalús, els alumnes l’anomenen l’Andalús o s’Andalús tant a Palma com a València.  Un fill seu ocupa la càtedra de ciències naturals a l’Institut Lluís Vives de València.

Bibliografía

Joan PLA GARCIA, op. Cit., diverses pàgines, Palma, 1898.

Memoria de l’Institut Lluís Vives de València.

Joaquim "Xim" Verdaguer Travessí (Palma, 6 de març de 1895 – 7 de març de 1966)

Professor d’idiomes, escriptor i publicista. Fill de Magí Verdaguer i Callís, catedràtic de retòrica i poètica de l’Institut i director honorari del centre, és germà de Màrius Verdaguer Travessí. Estudia a l’Institut amb la promoció que es titula el 1912. Amplia estudis a l’Escola de Comerç i s’especialitza en el coneixement d’idiomes (anglès, alemany i francès). Té nocions d’esperant, sànscrit, rus i àrab. Treballa com a professor d’anglès a l’Institut Ramon Llull (1938-1963 c.) i a l’Escola Nàutica. Ensenya anglès i alemany a l’Escola de Comerç de Palma. Fa traduccions jurades de l’anglès, francès i alemany per als Jutjats de Palma. Treballa com a oficial major del Col·legi de Metges i és cònsol de l’Equador a les Balears. Publica col·laboracions a La Almudaina, La Nostra Terra i L’Almanac de les Lletres. S’agrada de tractar temes des de la ironia, l’escepticisme i el relativisme. Critica l’esnobisme, les avantguardes, les grans construccions ideològiques, els experts en matèries poc rellevants, la literatura artificiosa, l’alta costura i els avanços aparents (poc convincents i poc útils). Defensa la imaginació i l’absurd com a mitjans per afrontar els límits del racionalisme. Es declara lector de Kipling, Conan Doyle, Chesterton, Dickens i Andersen. Es manifesta contra la pena de mort, la guerra i la censura. Es posiciona a favor de la llibertat d’expressió. Defensa les reivindicacions de Gandhi i es declara anticomunista fervorós. Tracta amb ironia el feixisme, el tradicionalisme religiós, el bel·licisme, les utopies i defensa l’esperit de concòrdia. També col·labora amb el diari Baleares, La Estafeta Literaria i la revista Cort. Publica en castellà i en català. Com a escriptor publica El arte de fumar en pipa (1931), traduïda a diversos idiomes, El eco del castillo. El avaro (1953), Guia del Castell de Bellver (1951), la biografia Un menorquí indòmit (1958) i Dues històries ferestes (1950). Resideix al carrer de la Cadena (Palma), i s’agrada de prendre el cafè a la cafeteria Fígaro, del Passeig del Born, on se’l troba sempre disposat a fer anar la conversa. Fa part de les tertúlies literàries de la Casa del Libro del Passeig del Born. Als alumnes ens deixa l’exemple de la seva tolerància infinita, de la seva comprensió inabastable i de la seva inesgotable paciència. També ens deixa la seva saviesa, lúdica i escèptica; el seu respecte a la divergència i a la diferència i el seu rebuig permanent de l’ús de la violència verbal. Amb la perspectiva que dóna el temps, podem afirmar que el seu mestratge ha estat un dels principals que rebérem a l’Institut. La combinació del que ens ensenyà, posat al costat del racionalisme ferotge de Joan Capó, l’autoritarisme rígid de Bartomeu Bosch, la posta al dia i el rigor científic de Catalina Pallicer i el propòsit de Josep Font de fer-nos pensar a còpia de preguntes i dubtes, constituïren la millor combinació de les condicions i els elements necessaris i suficients per fer-nos madurar i créixer com a ciutadans. És per això que tots conservem un record entranyable d’ell i de les seves classes. Mor a Palma als 71 anys. Des del 1997 un carrer de s’Arenal (Palma) duu el seu nom. Té una entrada a la GEM.

Joaquim Verdaguer Travessí

Josep M. Fuset i Tubià (Sueca, País Valencià, 16 de març de 1871 - Barcelona, 18 de març de 1952)

Biòleg, professor i polític. Estudia el batxillerat a l’Institut de Sueca (1887), es llicencia en ciències naturals a Madrid (1891) i es doctora a la Complutense (1897). Completa la formació a la Sorbonne (França). Als 19 anys es fa soci de la Sociedad Española de Historia Natural. Publica diversos manuals de text, entre els que destaquen Diccionario tecnológico de Biología (1931), Manual de Zoología (2 toms, 1921) i Aves de Cataluña (1913). Entre 1897 i 1900 és professor auxiliar a la Universitat de Barcelona del catedràtic Odón de Buen. És director del gabinet d’Història Natural de la Universitat de Barcelona (1897-1900 i 1914-1937). Guanya les oposicions a càtedra d’història natural d’institut i és destinat a l’Institut General i Tècnic de les Balears (1900-1913). Republicà, anticlerical, lerrouxista i radical, a Palma es fa membre de la lògia maçònica Pitàgores. El 1904 és elegit regidor de l’Ajuntament de Palma i a ajuda Odon de Buen a crear i mantenir el laboratori de biologia marina de les Balears. Enamorat de l’illa, hi torna tots els estius per passar-hi uns dies de vacances amb l’esposa. A Palma publica els textos Manual de Anatomía y Fisiologia (Palma, 1905) i Monografías elementales de anatomía comparada (Palma, 1908). Publica el primer catàleg d’ocells de Catalunya. El 1913 guanya per oposició la càtedra de Zoologia General de la Universitat de Barcelona i, més endavant, la de Biologia General i Zoologia dels Vertebrats. La jubilació forçosa li arriba als 66 anys de la mà de la República (1937) i li és confirmada els primers anys de la postguerra (1941). Mor el 1952 als 81 anys.

Bibliografia

Xavier FERRER PARAREDA. Guia de científics catalans, Fuset i Tubià, Josep Maria.

Joan POU MUNTANER. “Noticias y relaciones ...”, t. VII, pàg. 323-325, Palma, 1987.