Llorenç Riber i Campins (Campanet, Mallorca, 14 de setembre de 1881 – 11 d’octubre de 1958)

Poeta, prosista i traductor dels clàssics. Neix en el si d’una família modesta originària de Palma. Als 11 anys inicia els estudis a l’Escolania de Lluc i als 14 ingressa al Seminari diocesà de Mallorca. Rep l’ordenació el 1905 i tot seguit és nomenat catedràtic de retòrica, poètica i perfecció de llatí al Seminari de Mallorca. Entre el 1913 i el 1936 viu a Barcelona en contacte amb els cercles noucentistes. Desplega una gran activitat de creació en poesia i prosa i de traducció dels clàssics. El 1927 és nomenat acadèmic numerari de la Real Academia de la Lengua Española. El dia abans del cop d’estat arriba a Mallorca, on passa els anys de la guerra civil. Entre el 1936 i el 1939 és professor de religió de l’Institut Ramon Llull, de Palma. Acabada la guerra és tractat amb desconfiança i recels per part de les noves autoritats, fet que l’impulsa a marxar a Madrid el 1940, d’on no torna fins al 1956. És autor de La minyonia d’un infant orat (1935). El 1931 el tom Poesies aplega la seva obra poètica. Fa traduccions de Virgili, Horaci, Sèneca, Tàcit, Sal·lusti i altres. El 1955 rep la Creu d’Alfons X el Savi. És fill il·lustre de Campanet (1928). Té una entrada a la GEC i una altra a la GEM. Del 1928 ençà un carrer de Palma duu el seu nom, llevat d’un breu període de la II República.

Bibliografía

GEM, 14, 286-287.

Biografia de Llorenç Riber, Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, escriptors.cat.

Josep MASSOT I MUNTANER, “Llorenç Riber, home d’Església”, Lluc, setembre-octubre 1981, pàg. 15-17.

Pere Ferrer Lliteras (Capdepera, 12 de febrer de 1876 - Palma, 1931)

Fill de Sebastià Ferrer Pellicer, metge de Capdeera i batlle de la vila (1872-1873), estudia el batxillerat en el Col·legi Beat Ramon Llull de Manacor. Passa al Seminari diocesà per cursar els estudis eclesiàstics, ingressa com a col·legial a la Sapiència i és patge del bisbe Jacint M. Cervera. Rep l’ordenació sacerdotal als 24 anys (1900). Es vicari de Capdepera i de la parròquia dels Hostalets, és prevere assistent del convent de les Agustines de Palma i al Sagrat Cor. Excel·leix com a bon predicador. Es llicencia en teologia i dret canònic a la Universitat Pontifícia de València. Acabats els estudis, exerceix la càtedra de religió i moral de l’Institut de Palma i és professor de religió de l’Escola Normal de Mestres de Palma. Publica Compendio de religión y moral (1918) i Prontuario (1925). El 1928 és creat prelat domèstic pel Papa Pius XI. El 1929 l’Ajuntament de Capdepera el proclama fill il·lustre de la vila i posa el seu nom al carrer on va néixer.

Jaume Alorda Sampol (Palma, 1875 c. – 1950 c.)

Professor d’agicultura. Estudia el batxillerat a l’Institut Balear i es llicencia en ciències naturals a la Universitat de Barcelona. El 1896 es fa soci de la Societat d’Història Natural i es trasllada a Maó (Menorca)  per exercir la docència a l’Institut de Maó com a professor auxiliar. Es presenta a oposicions a càtedra d’agicultura, les guanya i és destinat a l’Institut d’Albacete (abril de 1913). L’octubre de 1914, obté la permuta de la càtedra d’Albacete amb la de l’Institut de Palma, ocupada fins aleshores per Josep Caixes Gilabert. A Palma exerceix la docència fins a la jubilació. Els seus alumnes, i els de generacions posteriors, el recorden per l’ús i l’abús que fa dels pleonasmes. Sovint es refereix a un cercle rodó, un pinar de pins, un tub buit a dins, una gentada de gent, etc. La hilaritat que suscita entre els alumnes es veu reforçada per la gran seriositat del personatge. El 1940 el Ministeri li asigna el sou anual corresponent a un catedràtic d’institut de quarta categoria (sobre un total de vuit categories), consistent en 14.400 ptes. Publica el manual Elementos de agricultura i tècnica agrícola e industrial (Palma, 1922). Munta un gabinet d’agricultura amb una interessant col·lecció d’ametlles de moltes tipologies diferents. Ubicat a l’aula 11 (espai que ocupa actualment la porta de l’ascensor de la galeria de la planta baixa), la col·lecció es fa malbé quan el 1953 l’espai és ocupat com a aula habitual dels alumnes del tercer curs de batxillerat.

Bibliogrfia

Francesc de Borja MOLL. Els altres 40 anys, Ed. Moll, Palma, 1975.

Hemeroteca de La Vanguardia, 13-IV-1913 i 9-X-1914

Albert Saoner Barberis (Palma, 19 d’abril de 1934 - 31 de març de 1999)

Professor i filòsof. Estudia el batxillerat al Col·legi de Monti-sion amb la promoció que es titula el 1951. Es llicencia en Ciències Polítiques a la Universitat Complutense (Madrid, 1960) i es doctora en filosofia a la Universitat d’Educació a Distància (UNED) amb la tesi Moral i Justícia en Hume. Durant 21 anys (1962-1983) és professor d’anglès del Col·legi de Monti-sion, de l’Escola de Turisme del Mediterrani i de l’Escola d’Idiomes de l’Organització d’Escoles del Mediterrani (ODEM). Els anys 80 és professor de filosofia de l’Institut Ramon Llull. Des del 1986 és professor titular i, posteriorment, catedràtic de filosofia política de la UIB. El 1994 n’és vicerector d’Ordenació Acadèmica. El 1982 funda amb Camilo José Cela Conde, Antoni Bernat Vistarini, Jesús Garcia Marín i Josep Maria Sarriegui la revista Taula, Cuadernos de pensamiento (Departament. de Filosofia de l’Universitat de les Illes Balears). És autor de treballs que publica en obres col·lectives com Historia, lenguaje, sociedad. Homenaje a Emilio Lledó (1989) i Historia de la Ética (1992-1993). Publica articles a les revistes Anthropos, Caligrama i Taula. També publica traduccions com la de El fin de las ideologías, de Daniel Bell (editorial Tecnos, 1964). És candidat per Esquerra Unida al Senat a les eleccions de 1986. Admirat pels alumnes i pels companys, afeccionat al futbol i fumador empedreït, mor als 64 anys. Una sala de l’Edifici Ramon Llull de la Facultat de Filosofia i Lletres de l’UIB porta el seu nom. És proclamat col·legiat d'honor del Col·legi Oficial de Llicenciats i Doctors de les Illes Balears (1999).Té una entrada a la GEM.

Bibliografia

GEM,16, 16.

Gem, 5, 95.

Gem, 12, 347.

Andreu MANRESA. “Albert Saoner, historiador de la filosofia”, El País, 1-IV-1999.

E-Spacio. UNED.es. “In Memoriam. Alberto Saoner Barberis”.

Gabriel Llabrés Quintana (Binissalem, 25 de març de 1858 – Palma, 15 de març de 1928)

Historiador, investigador i professor. Estudia el batxillerat a l’Institut Balear i cursa els estudis de filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona. El 1881 ingressa en el cos d’arxivers, bibliotecaris i arqueòlegs i és destinat a la biblioteca provincial de Terol (1881). El 1882 passa a la Biblioteca Provincial de Barcelona, on treballa al costat de Marian Aguiló. El 1883 imparteix classes a l’Institut Balear com a profesor auxiliar de lletres i funda el Butlletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, del que és el primer director. El 1895 guanya les oposicions a càtedra de geografia i història, que exerceix als instituts de Maó (1895-1899), Cáceres (1899-1902), Osca (1903-1905), Sant Sebastià (1907), Santander i Palma, on torna a Mallorca el 1913 com a catedràtic de l’Institut General i Tècnic. El 1901 es doctora a Madrid. El 1917 és elegit president de la Societat Arqueològica Lul·liana. El 1922 pateix un ictus cerebral, però es recupera i continua treballant. El 1923 és nomenat delegat d’excavacions arqueològiques a Mallorca i dirigeix les excavacions de Pollentia. Tot al llarg de la seva vida publica més de 346 referències. Mor a Palma pocs dies abans de fer els 70 anys. Té una entrada a la GEC i una altra a la GEM. El seu fill Joan Llabrés Bernal (1900-1975) dóna continuïtat als seus treballs. Una placa d’una aula de l’Institut Ramon Llull des dels anys 70 del segle passat recorda i honora el seu mestratge. Des del 1930 un carrer de Palma duu el seu nom. El seu arxiu es conserva a la Biblioteca Gabriel LlabrésQuintana.

Bibliografía

Gabriel BIBILONI. Els carrers de Palma, GB editor, pàg. 347-348, Palma, 2012.

GEM, 7, 293.

Miquel dels Sants Oliver i Toldrà (Campanet, Mallorca, 4 de maig de 1864 – Barcelona, 9 de gener de 1920).

Periodista, escriptor i ideòleg del mallorquinisme. Estudia el batxillerat a l’Institut Balear, on és deixeble de  Josep LluísPons i Gallarza. Estudia dret a la Universitat de Barcelona, però no acaba la carrera. Torna a Palma i és nomenat secretari i, posteriorment, director de l'entitat bancària Foment Agrícola de Mallorca. Col·labora amb les revistes Museu Balear i La Roqueta i participa en la fundació de La Almudaina. Marxa a Barcelona, on treballa com a bibliotecari de l’Ateneu Barcelonès (1906-1916). També és redactor i, posteriorment, director (1904-1906) del Diario de Barcelona. És un dels membres fundadors de l’Institut d’Estudis Catalans. A partir de 1906 fa part de l’equip directiu de La Vanguardia fins que el 1916 n’és designat director, càrrec que ocupa fins a la seva defunció el 1920. Escriu poesia, que recull en el llibre Poesies (1910). Publica narracions com ara L’illa daurada, L’hostal de la Bolla (1899), La Ciutat de Mallorques (1906) i Flors del silenci (1907). Com historiador escriu Mallorca durante la primera revolución, 1808-1814 (1901) i altres. A Mallorca defensa posicions moderades de mallorquinisme polític que s’emmarquen en el moviment de la Renaixença a l’illa. Mor a Barcelona als 55 anys. Carrers de Barcelona, Palma, Llucmajor, Calvià, etc., porten el seu nom. Una col·lecció de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat duu el seu nom.

  Miquel dels Sants Oliver Toldrà

Bibliografia

GEC

GEM

VIQUIPÈDIA

Emilio Rodríguez López-Neyra de Gorgot (Còrdova, Andalusia, 2 de març de 1890 – València ?)

Biòleg i professor. Nat a Còrdova, és fill Manuel Maria Rodríguez García, catedràtic de matemàtiques i director de l’Institut d’aquesta ciutat. La mare és Carme López-Neyra de Gorgot i Deurrieu. Els seus germans són Manuel, catedràtic de la facultat de farmacia de la Universitat de Madrid; Carlos, catedràtic de la facultat de farmacia de la Universitat de Granada; i Luis, enginyer agrònom gradual amb el número 1 de la seva promoció. Es llicencia en ciències naturals i oposita a una càtedra d’institut, que guanya. És destinat a l’Institut General i Tècnic de Palma. Es doctora a Madrid en ciències naturals. A Palma és elegit secretari de l'Institut, càrrec en el que cessa el 1936. Després d’una llarga trajectòria a Palma (1914-1942 c.), demana el trasllat de la càtedra a l’Institut Lluís Vives, de València, on exerceix la docència fins a la seva jubilació el 2 de març de 1960. S’agrada d’ensenyar amb l’ajut de gràfics, plànols, esquemes, dibuixos i exemplars dissecats. De marcat accent andalús, els alumnes l’anomenen l’Andalús o s’Andalús tant a Palma com a València.  Un fill seu ocupa la càtedra de ciències naturals a l’Institut Lluís Vives de València.

Bibliografía

Joan PLA GARCIA, op. Cit., diverses pàgines, Palma, 1898.

Memoria de l’Institut Lluís Vives de València.