Federico Gómez Llueca (Madrid, 1889 – 1960)

Paleontòleg i professor. Es llicencia en ciències naturals i en farmàcia (1912) a la Universitat de Madrid. És doctor en ciències naturals (1916) i en farmàcia (1932) per la Universitat de Madrid. Per oposició guanya (1913) una càtedra d’institut d’història natural, fisiologia i higiene. Destinat a l’Institut de Pontevedra, poc després obté el trasllat a l’Institut General i Tècnic de Palma, on resta fins al 1921, quan és seleccionat per fer part del quadre docent de l’Institut Escola de Madrid. Becat (1919), amplia estudis a Suïssa sobre zoologia. El 1920 obté beca per estudiar paleontologia a França, Suïssa i Itàlia. El 1928 li és concedida una beca per estudiar paleontologia a Lyon, París i Munich. A Mallorca escriu l’obra El mioceno marino de Muro (1919). La seva obra més reconeguda i celebrada és la titulada Los numulítidos de España (1929), en la que estudia diversos jaciments nummulits de Binissalem, Santueri (Felanitx), Galdent (Llucmajor) i es puig de s'Escolà (Llucmajor). També escriu la memòria Contribución al conocimiento de la geología de las islas de Cabrera, Conejera y otras próximas (1929), que conté el primer mapa geològic de Cabrera. El 1940 s’incorpora a l’Institut San Isidro (Madrid) i el 1941 a l’Institut Beatriz Galindo (Madrid), on es jubila el 1959 als 70 anys. Mor el 1960 als 71 anys.

Josep Ignasi Valentí Fortesa (Palma, 1856- Barcelona, 1924)

Escriptor. Estudia el batxillerat a l’Institut Balear, cursa la carrera de magisteri i es llicencia (1883) en filosofia i lletres a la Universitat de València. Es doctora (1897) en filosofia i lletres i es llicencia en teologia al Seminari de València. Escriu sobre temes religiosos, d’espiritualitat, de crítica literària, biogràfics i d’apologia. És autor de les obres Fray Luis de Granda, ensayo biográfico y crítico (1889), Apología sobre la exposición que hizo el gran poeta lírico Fr. Luis de León acerca del libro de Job (1894), La mujer en la historia (1896), San Bruno y la orden de los cartujos (1898), El padre Juan de Mariana (1887, 1897), Los benedictinos de San Mauro (1899), Fray Jerónimo de San José (1902), Santa Teresa y el género epistolar (1912), El doctor José Miralles Asbert (1916), Dues crisis en la vida de Ramon Llull (1934) i moltes altres. Col·labora a la premsa confessional com El Católico Balear y Correo de Mallorca. El 1915 és designat vocal de la Comissió Provincial de Monuments Històrics i Artístics. És membre corresponent de la Real Academia de Buenas Letras de Sevilla, de l’Acadèmia de Sant Tomàs d’Aquino de Barcelona, de la Nacional de Reims (França) i altres. Un carrer del Secar de la Real porta el seu nom des del 1970. Casat, és pare de Joan Ignasi Valentí Marroig. Fa part de la relació d’alumnes il·lustres de l’Institut elaborada el 1952 i de la galeria de professors i alumnes il·lustres del centre que es mostra a la sala de professors. Té una entrada a la GEM i una altra a la GEC.

Ignasi Ribas Marquès (Palma, 21 d’abril del 1901 – Santiago de Compostela, 31 de juliol de 1996)

Químic, investigador i professor. Cursa el batxillerat a l’Institut General i Tècnic de Palma amb la promoció de 1912-1918 juntament amb Miquel Massutí Alsamora, Pau Alcover de Haro, Joan Torres Gost i altres. Es llicencia en ciències químiques a la Universitat de València i es doctora a la Universitat de Madrid. Amplia coneixements a l’Institut Pasteur de París. El 1928 obté la càtedra de química orgànica de la Universitat de Salamanca, que trasllada a la Universitat de Santiago de Compostela, on resta fins a la seva jubilació (1974). A pesar d’estar jubilat, continua la tasca investigadora en els Laboratoris de Química Orgànica del Consell d’Investigacions Cientìfiques fins al 1982.

Dirigeix 68 tesis doctorals, publica 135 treballs científics i crea l’Escola Compostelana de Química de Substàncies Naturals. Vuit deixebles seus han arribat a catedràtics d’Universitat. Casat amb Catalina Barceló Ferrer, és pare de cinc fils.

Ha estat guardonat amb la Gran Creu de l’Ordre Civil d’Alfons X el Savi, la medalla d’Or de la Universitat de Salamanca, el doctorat "honoris causa" per la Universitat de les Illes Balears (UIB), el premi de Ciències de la Diputació de la Corunya, el premi de Ciències del Consell Superior d’Investigacions Científiques (1977) i altres. És fill adoptiu de la ciutat de Santiago de Compostela, premi de la Xunta de Galícia d’Investigació Científica (1987), medalla Castelao de la Xunta de Galícia (1991), etc.. Ha estat acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Ciències de Galícia. Mor a Santiago de Compostela als 95 anys.

Màrius Verdaguer Travessí (Maó, Menorca, 13 de juny de 1885 – Barcelona, 7 de novembre de 1963)

Escriptor, periodista i traductor. Els primers anys de vida venen marcats pels canvis de residència a causa dels trasllats del pare, Magí Verdaguer i Callís, catedràtic de llengua llatina d’institut. Entre el 1885 i el 1892 pare passa per Maó, Segovia,, Logronyo, Tarragona i Barcelona. El 1893 fixa la residència a Palma. Cursa el batxillerat a l’Institut de Palma amb la promoció de 1896-1902. El 1902 comença a estudiar dret com a alumne lliure i s’examina a la Universitat de Barcelona. Alterna els estudis de dret amb els de filosofia i lletres i els de magisteri. El 1905 obté el títol de mestre. Comença a escriure professionalment i el 1910 guanya el premi dels Jocs Florals de Palma. Freqüenta la Casa dels Poetes, on es troba amb Joaquim Mir, Santiago Rossinyol, Rubén Darío, Enric Granados, Baltasar Samper, etc. 

El 1912 es trasllada a Barcelona i obté la llicenciatura en dret (1914). Publica col·laboracions al diari Las Noticias i a la secció internacional de El Día Gráfico. El 1920 aconsegueix un contracte fix i passa a la secció literària. És director literari de l’editorial Lux i de la revista literària Mundo Ibérico (1927). Miquel dels Sant Oliver li facilita la incorporació a la redacció de La Vanguardia. Escriu La isla de Oro (1926), El marido, la mujer y su sombra (1927), Piedras y viento (1928), Tres pipas (1929), Un verano en Mallorca (1959), etc. Escriu algunes obres biogràfiques com Vida de Aldonza Lorenzo, Ana Grigorievna, segunda mujer de Dostoiewski (1937) i algunes peces de teatre. També fa algunes traduccions de Thomas Mann, Stephan Zweig, Giovanni Papini, Goethe, Jünger, etc. Durant la guerra civil el seu fill Magí és mobilitzat i mai no torna a casa. 

El 1939 és detingut a la seu de La Vanguardia i sotmès a un expedient de depuració de responsabilitats polítiques que el duu nou mesos a la presó, fins que s’arxiva l’expedient. El 1940 torna a Mallorca i es posa a treballar a la companyia d’assegurances Mare Nostrum com a secretari del conseller delegat Joan Pallicer. El 1945 mor l’esposa, Concepció Noguera, i a ell li diagnostiquen un parkinson. Casat amb segones núpcies amb Carme Llompart, continua escrivint amb el suport de l’esposa com a secretària. Publica La ciudad desvanecida (1953) i Medio siglo de vida íntima barcelonesa (1957). Col·labora amb Diario de Mallorca, Baleares, Revista de Occidente, la revista barcelonina Destino, etc. El 1958 torna a Barcelona i s’instal·la a Sarrià, on mor el 1963 als 78 anys.

El 1962 l’Ajuntament de Maó li dedica un carrer i el nomena fill il·lustre. El 1985, amb motiu del centenari del seu naixement, la Revista de Menorca li dedica un monogràfic. El 2013, amb motiu del 50 aniversari del seu traspàs, se li dedica un homenatge amb diversos actes a Palma.

Miquel Torrens Homar (Petra, Mallorca, 10 de juny de 1810 - 26 de gener de 1882)

Llatinista, professor i prevere. Franciscà exclaustrat, escriu poesia en llatí i en castellà. El 1834 s'ordena de prevere i el 1835 és exclaustrat. El 31 de desembre de 1835 és nomenat catedràtic de llatí i grec clàssic de l’Institut Balear. Posteriorment exerceix, addicionalment, les funcions de subdirector del centre. Consta que el 1872 impartí a l'Institut un curset sobre La Il·liada. Mort als 71 anys, el funeral en sufragi de la seva ànima es diu a l’església de Monti-sion. Té una entrada a la GEM.


Bibliografia

GEM,  17, 250

Joan POU MUNTANER, Noticias y Relaciones històricas, t. VI, 1881-1885, pàg. 86, Palma, 1985

Mateu Roca Colom (Palma, 1939 – Barcelona, 24 de juliol de 2009)

Estudia al Col·legi de Monti-sion de Palma, per bé que acaba el batxillerat, fa la Revàlida Superior i segueix el curs preuniversitari a l’Institut Ramon Llull. Obté el títol de professor mercantil a l’Escola Superior de Comerç de Palma i es trasllada a Barcelona on entra en contacte amb l’empresa Antoni Puig, de perfums, moda i productes de bellesa, on es posa a treballar, mentre cursa la carrera de Ciències Econòmiques. Ascendeix en l’escala professional gradualment fins que assumeix la direcció de l’empresa, a la que  imprimeix un fort impuls a l’empara d’una encertada visió estratègica,  unes excel·lents aptituds per al lideratge i unes bones relacions personals amb la família propietària de la firma. Sota la seva direcció l’empresa, fundada el 1914 per Antoni Puig Castelló, adquireix la firma de moda Paco Rabanne i gestiona, a més, les marques Carolina Herrera i Nina Ricci. Pel que fa als perfums, Puig és accionista majoritari de Jean Paul Gaultier i té les llicències de les marques Comme des Garçons,  Prada, Valentino i altres, com ara Flamagás, Massimo Dutti, Heno de Pravia, Adolfo Dominguez, etc. Exporta a 140 països, té representació directa a 21 països i ocupa unes 4.000 persones a tot el món, amb una facturació superior als mil milions d’euros anuals. És el tercer grup empresarial de la seva especialitat en el món. Munta (1976) una planta de fabricació a Chartres (França). El 1997 es funda de nou l’empresa amb el nom Puig Beauty and Fashion Group, que amb una única estructura abasta les tres línies bàsiques del negoci: moda, perfums i cosmètica. Durant prop de quaranta anys és la persona de confiança i la mà dreta del president del grup Josep Maria Puig, que el 2007 cedeix la presidència de l’empresa a Marc Puig, membre de la tercera generació familiar. Enric Puig, conseller delegat, mor sobtadament el 2008. Dedicat a la seva tasca amb discreció exemplar i dedicació plenària fins que li arriba la jubilació el 2008, adquireix (2000) una casa a Valldemossa de nova planta, on passa les vacances d’estiu i alguns caps de setmana. Resta vidu i poc després mor als 70 anys d’edat.

Joan Galmés Gomila (Sant Llorenç des Cardassar, 1912 - 1995 c.).

Professor de grec clàssic. Es llicencia en llengues clàssiques a la Universitat de Barcelona. Oposita a càtedra d’institut, obté plaça i és destinat a l’Institut Ramon Llull de Palma (1945 c.). Entre el 1949 i el 1959 n’és cap d’estudis, entre el 1959 i el 1962 n’és el secretari i entre el 1962 i el 1964 n’és el director. Té el suport com a professor adjunt de Miquel Martorell Salvà. Durant l’etapa marcada per la presència de Mn. Joan Capó Bosch (1948-1956) com a professor de religió, congenia amb ell i sempre li dóna suport. De talant tolerant i comprensiu, es caracteritza per tractar els alumnes amb respecte i afecte. Jubilat el 1982, mor fadrí a la vora dels 80 anys.