Maximino San Miguel Arribas (Barcelona, 1920 c. – Palma, 16 de març de 1996)

Catedràtic d’institut de ciències naturals. Fill de Maximino San Miguel de la Cámara (1887-1961), eminent petròleg, catedràtic de la Universitat de Barcelona i director del Museu de Geologia de Barcelona entre 1916 i 1941, era germà d’Alfredo San Miguel Arribas (1917-2004), conservador del Museu de Geologia de Barcelona entre el 1955 i el 1985 i catedràtic de petrologia de la Universitat de Barcelona entre 1947 i 1985. Estudia a la facultat de ciències de la Universitat de Barcelona, on es llicencia en ciències naturals. Oposita a càtedra de ciències naturals d’institut i obté plaça a Las Palmas, que permuta amb la de Fernando Esteve Chueca a l’Institut Ramon Llull de Palma (1955). De faccions marcades i d’esperit lliberal, esdevé un dels  professors més singulars i emblemàtics del centre, on treballa fins a la seva jubilació el 1988. La seva figura al volant d’un inconfundible VW descapotable, de color blanc trencat, es fa popular a Mallorca. Jubilat, manté la residència a Palma, on mor als 76 anys.

Bibliografía

La Vanguardia, 21-III-1996, pàg. 26

ABC, 30-III-1996

Jaume Serra Carbonell (Palma, Mallorca, 1905 – 19 de juny del 1984)

Farmacèutic i professor de matemàtiques. Estudia el batxillerat a l’Institut General i Tècnic de Palma amb la promoció que es titula el 1921, de la que fa part juntament amb Bernat Jofre Roca, Joan Josep Fuster Miró (oftalmòleg), Jaume Binimelis Castanyer, Enric Juncosa Iglesias i altres. A la Universitat de Barcelona es llicencia en farmàcia (1926) i en ciències. De retorn a Palma, munta una farmàcia a Palma, a la cantonada del carrer Unió amb la plaça de Santa Catalina Thomàs. Afeccionat a l’estudi, amplia coneixements de biologia i de matemàtiques. El 1943 és reclamat per fer-se càrrec de l’assignatura de matemàtiques de l’Institut Ramon Llull després que hagués obtingut el trasllat a la Península el catedràtic Eliseu Soler Dorbal. Hi fa classes fins a la jubilació el 1975, que complementa amb classes particulars de repàs i de reforç escolar. Estableix gran amistat amb Fernando Esteve Chueca, catedràtic de ciències naturals del Ramon Llull el curs 1954-1955. Surten sovint al camp a cercar exemplars de plantes d’interès científic que Esteve afegeix al seu herbari personal, el qual a la fi de la seva vida dóna a la Universitat de Alcalá de Henares, de la que va ser catedràtic numerari. Contreu matrimoni amb Catalina Pallicer Ferrer, catedràtica de ciències naturals de l'Institut d'Eivissa i, després, del Joan Alcover. Abans havia estat professora auxiliar de ciències naturals del Ramon Llull (1949-1954). Irònic, faceciós i bon conversador, sap combinar rigor, exigència i tolerància a la classe. Al llarg dels 30 anys que treballa al Ramon Llull es guanya la fama de ponderat, lúcid, objectiu i just, fet pel qual la seva opinió té un pes considerable tant en el claustre de professors, com en els corredors del centre. Constitueix una de les figures memorables dels anys 50 i 60 de l'Institut. Jubilat, mor a Palma als 79 anys d’edat. No tingué fills, però tingué una munió de nebots, fet pel qual els estudiants el coneixen pels sobrenoms de “l’oncle”, “el tio” i “el tio Serra”.

Sabastià Font Salvà (Palma, 1871 c. – 1937).

Catedràtic de filosofia i director de l’Institut de Palma. Estudia el batxillerat a l’Institut Balear amb la promoció de 1883-1889. Es llicencia en filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona. Es presenta a les oposicions a càtedra de filosofia d’institut i obté plaça amb un del s primers números, cosa que li permet ser destinat a l’Institut de Sevilla. (1900-1903), on resta fins que pot traslladar la càtedra a l’Institut General i Tècnic de Palma (1903). Hi exerceix la docència fins al 1936. El 1918, a la mort de Joaquim Botia Pastor, és elegit director del centre. Exerceix el càrrec durant 18 anys difícils que inclouen l’etapa de la Dictadura de Primo de Rivera i els temps moguts de la II República. El febrer del 1936 és reelegit director amb una àmplia majoria, fet que no impedeix que el juliol següent sigui destituït pel Bartomeu Bosch Sansó, delegat del rector de la Universitat de Sevilla, i jubilat de manera sobtada, abans de l’edat reglamentària. Mor pocs mesos després. Com a professor i director excel·leix pel seu ensenyament del positivisme i l’empirisme, el foment de les actituds de tolerància ideològica i el tracte respectuós que manté amb les successives autoritats de la II República. Escriu dos manuals per facilitar l'ensenyament de la filosofia als estudiants de batxillerat: Curso elemental de psicología empírica (1902) i Introducción al estudio de la Lógica (1903). Té una entrada a la GEM. Malgrat els mèrits de la seva gestió, no ha rebut els guardons i els reconeixements deguts.

Federico Gómez Llueca (Madrid, 1889 – 1960)

Paleontòleg i professor. Es llicencia en ciències naturals i en farmàcia (1912) a la Universitat de Madrid. És doctor en ciències naturals (1916) i en farmàcia (1932) per la Universitat de Madrid. Per oposició guanya (1913) una càtedra d’institut d’història natural, fisiologia i higiene. Destinat a l’Institut de Pontevedra, poc després obté el trasllat a l’Institut General i Tècnic de Palma, on resta fins al 1921, quan és seleccionat per fer part del quadre docent de l’Institut Escola de Madrid. Becat (1919), amplia estudis a Suïssa sobre zoologia. El 1920 obté beca per estudiar paleontologia a França, Suïssa i Itàlia. El 1928 li és concedida una beca per estudiar paleontologia a Lyon, París i Munich. A Mallorca escriu l’obra El mioceno marino de Muro (1919). La seva obra més reconeguda i celebrada és la titulada Los numulítidos de España (1929), en la que estudia diversos jaciments nummulits de Binissalem, Santueri (Felanitx), Galdent (Llucmajor) i es puig de s'Escolà (Llucmajor). També escriu la memòria Contribución al conocimiento de la geología de las islas de Cabrera, Conejera y otras próximas (1929), que conté el primer mapa geològic de Cabrera. El 1940 s’incorpora a l’Institut San Isidro (Madrid) i el 1941 a l’Institut Beatriz Galindo (Madrid), on es jubila el 1959 als 70 anys. Mor el 1960 als 71 anys.

Josep Ignasi Valentí Fortesa (Palma, 1856- Barcelona, 1924)

Escriptor. Estudia el batxillerat a l’Institut Balear, cursa la carrera de magisteri i es llicencia (1883) en filosofia i lletres a la Universitat de València. Es doctora (1897) en filosofia i lletres i es llicencia en teologia al Seminari de València. Escriu sobre temes religiosos, d’espiritualitat, de crítica literària, biogràfics i d’apologia. És autor de les obres Fray Luis de Granda, ensayo biográfico y crítico (1889), Apología sobre la exposición que hizo el gran poeta lírico Fr. Luis de León acerca del libro de Job (1894), La mujer en la historia (1896), San Bruno y la orden de los cartujos (1898), El padre Juan de Mariana (1887, 1897), Los benedictinos de San Mauro (1899), Fray Jerónimo de San José (1902), Santa Teresa y el género epistolar (1912), El doctor José Miralles Asbert (1916), Dues crisis en la vida de Ramon Llull (1934) i moltes altres. Col·labora a la premsa confessional com El Católico Balear y Correo de Mallorca. El 1915 és designat vocal de la Comissió Provincial de Monuments Històrics i Artístics. És membre corresponent de la Real Academia de Buenas Letras de Sevilla, de l’Acadèmia de Sant Tomàs d’Aquino de Barcelona, de la Nacional de Reims (França) i altres. Un carrer del Secar de la Real porta el seu nom des del 1970. Casat, és pare de Joan Ignasi Valentí Marroig. Fa part de la relació d’alumnes il·lustres de l’Institut elaborada el 1952 i de la galeria de professors i alumnes il·lustres del centre que es mostra a la sala de professors. Té una entrada a la GEM i una altra a la GEC.

Ignasi Ribas Marquès (Palma, 21 d’abril del 1901 – Santiago de Compostela, 31 de juliol de 1996)

Químic, investigador i professor. Cursa el batxillerat a l’Institut General i Tècnic de Palma amb la promoció de 1912-1918 juntament amb Miquel Massutí Alsamora, Pau Alcover de Haro, Joan Torres Gost i altres. Es llicencia en ciències químiques a la Universitat de València i es doctora a la Universitat de Madrid. Amplia coneixements a l’Institut Pasteur de París. El 1928 obté la càtedra de química orgànica de la Universitat de Salamanca, que trasllada a la Universitat de Santiago de Compostela, on resta fins a la seva jubilació (1974). A pesar d’estar jubilat, continua la tasca investigadora en els Laboratoris de Química Orgànica del Consell d’Investigacions Cientìfiques fins al 1982.

Dirigeix 68 tesis doctorals, publica 135 treballs científics i crea l’Escola Compostelana de Química de Substàncies Naturals. Vuit deixebles seus han arribat a catedràtics d’Universitat. Casat amb Catalina Barceló Ferrer, és pare de cinc fils.

Ha estat guardonat amb la Gran Creu de l’Ordre Civil d’Alfons X el Savi, la medalla d’Or de la Universitat de Salamanca, el doctorat "honoris causa" per la Universitat de les Illes Balears (UIB), el premi de Ciències de la Diputació de la Corunya, el premi de Ciències del Consell Superior d’Investigacions Científiques (1977) i altres. És fill adoptiu de la ciutat de Santiago de Compostela, premi de la Xunta de Galícia d’Investigació Científica (1987), medalla Castelao de la Xunta de Galícia (1991), etc.. Ha estat acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Ciències de Galícia. Mor a Santiago de Compostela als 95 anys.

Màrius Verdaguer Travessí (Maó, Menorca, 13 de juny de 1885 – Barcelona, 7 de novembre de 1963)

Escriptor, periodista i traductor. Els primers anys de vida venen marcats pels canvis de residència a causa dels trasllats del pare, Magí Verdaguer i Callís, catedràtic de llengua llatina d’institut. Entre el 1885 i el 1892 pare passa per Maó, Segovia,, Logronyo, Tarragona i Barcelona. El 1893 fixa la residència a Palma. Cursa el batxillerat a l’Institut de Palma amb la promoció de 1896-1902. El 1902 comença a estudiar dret com a alumne lliure i s’examina a la Universitat de Barcelona. Alterna els estudis de dret amb els de filosofia i lletres i els de magisteri. El 1905 obté el títol de mestre. Comença a escriure professionalment i el 1910 guanya el premi dels Jocs Florals de Palma. Freqüenta la Casa dels Poetes, on es troba amb Joaquim Mir, Santiago Rossinyol, Rubén Darío, Enric Granados, Baltasar Samper, etc. 

El 1912 es trasllada a Barcelona i obté la llicenciatura en dret (1914). Publica col·laboracions al diari Las Noticias i a la secció internacional de El Día Gráfico. El 1920 aconsegueix un contracte fix i passa a la secció literària. És director literari de l’editorial Lux i de la revista literària Mundo Ibérico (1927). Miquel dels Sant Oliver li facilita la incorporació a la redacció de La Vanguardia. Escriu La isla de Oro (1926), El marido, la mujer y su sombra (1927), Piedras y viento (1928), Tres pipas (1929), Un verano en Mallorca (1959), etc. Escriu algunes obres biogràfiques com Vida de Aldonza Lorenzo, Ana Grigorievna, segunda mujer de Dostoiewski (1937) i algunes peces de teatre. També fa algunes traduccions de Thomas Mann, Stephan Zweig, Giovanni Papini, Goethe, Jünger, etc. Durant la guerra civil el seu fill Magí és mobilitzat i mai no torna a casa. 

El 1939 és detingut a la seu de La Vanguardia i sotmès a un expedient de depuració de responsabilitats polítiques que el duu nou mesos a la presó, fins que s’arxiva l’expedient. El 1940 torna a Mallorca i es posa a treballar a la companyia d’assegurances Mare Nostrum com a secretari del conseller delegat Joan Pallicer. El 1945 mor l’esposa, Concepció Noguera, i a ell li diagnostiquen un parkinson. Casat amb segones núpcies amb Carme Llompart, continua escrivint amb el suport de l’esposa com a secretària. Publica La ciudad desvanecida (1953) i Medio siglo de vida íntima barcelonesa (1957). Col·labora amb Diario de Mallorca, Baleares, Revista de Occidente, la revista barcelonina Destino, etc. El 1958 torna a Barcelona i s’instal·la a Sarrià, on mor el 1963 als 78 anys.

El 1962 l’Ajuntament de Maó li dedica un carrer i el nomena fill il·lustre. El 1985, amb motiu del centenari del seu naixement, la Revista de Menorca li dedica un monogràfic. El 2013, amb motiu del 50 aniversari del seu traspàs, se li dedica un homenatge amb diversos actes a Palma.