Ernest Lluch i Martín (Vilassar de Mar, Barcelona, 21 de gener de 1937 – Barcelona, 21 de novembre de 2000)

Economista, historiador, professor universitari i polític. Estudia a la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona. Durant els anys d’estudiant universitari és el representant democràtic dels alumnes de la Facultat d’Econòmiques, que trenca amb el monopol sindical del SEU. Obté el grau de llicenciat (1961) amb la qualificació d’excel·lent i premi extraordinari. Marxa a la Sorbona, on inicia un extens treball sobre el pensament econòmic a Espanya entre 1760 i 1860, que publica parcialment més endavant. Tot seguit és professor ajudant (1961-1966) de la càtedra de Política Econòmica de la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de Barcelona, que des del 1960 dirigeix Fabià Estapé. El 1962 és col·laborador de les classes d’economia urbana de la càtedra d’Urbanisme de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. El 1966 és expedientat i expulsat de la Universitat de Barcelona a causa de la seva militància a favor del Sindicat Democràtic d’Estudiants (SDEUB) i de la seva lluita antifranquista. Participa personalment a la Caputxinada, que té lloc entre el 9 i l'11 de març de 1966 al convent dels caputxins de Sarrià, al costat de Salvador Espriu, Maria Aurèlia Capmany, Antoni Tàpies, Raimon Obiols, Montserrat Roig i Fransitorra, Manuel Sacristán, Albert Ràfols-Casamada, Jordi Solé Tura i altres intel·lectuals i artistes de relleu i uns 450 representants d'estudiants i professors universitaris.

Es veu obligat a traslladar-se a la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de València, on obté (1970) plaça de professor agregat d’Història de les Doctrines Econòmiques, mentre treballa en la investigació del tema que analitza en la seva tesi doctoral, el pensament econòmic a Catalunya de 1760 a 1840. El 1970 presenta la tesi doctoral, que titula “El pensament econòmic a Catalunya entre el renaixement econòmic i la revolució industrial: la irrupció de l’escola clàssica i la resposta proteccionista”, elaborada sota la direcció de Fabià Estapé. El 1970 guanya per oposició plaça de professor agregat de Doctrines Econòmiques de la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de València. El 1973 publica la seva tesi doctoral (Edicions 62), que titula “El pensament econòmic a Catalunya (1760-1840)”. Durant els anys d'estada a València, és degà de la Facultat d’Econòmiques i fundador (1974) del Partit Socialista del País Valencià.

El 1977 és elegit diputat al Congrés per la llista de “Socialistes catalans”, coalició de PSOE i PSC-Congrés, per Girona. Entre 1980 i 1982 ho és per la llista del PSOE-PSC a Girona. El 1980 és elegit portaveu del grup dels socialistes catalans al Congrés dels diputats. El 1982 és elegit diputat per Barcelona a les llistes del PSOE-PSC. Entre 1982 i 1986 és Ministre de Sanitat i Consum del Govern espanyol. En aquest respecte està considerat com l’autor intel·lectual de la Llei General de Sanitat, de 1984, que posà les bases legals per a la universalització de l’atenció sanitària. Mentre resideix a Madrid com a diputat o ministre, cada dia dedica un temps a la tasca d’investigació. El 1986 guanya la càtedra d’Història de les Doctrines Econòmiques, de la Universitat de Barcelona. Entre 1988 i 1991 és el primer president de la Fundació Riotinto. Del 1989 al 1995 és rector de la Universitat Internacional Menéndez y Pelayo.

Afeccionat a la música, la pintura, l’arquitectura, la cultura i la història, gaudeix d’investigar, descobrir coses noves, trobar documents inèdits i posar en valor personatges desconeguts o insuficientment coneguts. Dóna classes, imparteix conferències, participa a seminaris i simposis, escriu articles d’opinió a diaris i revistes, participa a tertúlies radiofòniques i mai no deixa d’investigar i publicar. La seva producció bibliogràfica, reunida i publicada el 2005, supera els dos mil títols. Publica articles d’economia, política, història i música. Col·labora a revistes especialitzades d’economia i a altres revistes com Serra d’Or, Moneda y Crédito, L’Avenç, Destino, etc. Pel que fa a articles de premsa diària col·labora amb El Correo catalán, Tele/Exprés, El Periódico de Catalunya, La Vanguardia, Avui, El País, Diario Vasco, Cinco Días, etc.

És pare de tres filles, Eulàlia, Rosa i Mireia Lluch Bramon. El 2000 publica al diari “El Correo” un article en el qual exposa la tesis segons la qual el primer assassinat comès per ETA no va ser el del policia Melitón Manzanas, sinó el de la nina Begonya Urroz.

El 21 de novembre de 2000, en tornar a casa després d’una jornada de feina a la Universitat, en el garatge de la casa, ubicada al carrer Xile, de Barcelona, és abordat per dos terroristes d’ETA just al costat de la porta del vehicle, conduït violentament al centre de l’aparcament, lluny dels cotxes per evitar un possible rebot de bala, i mort de dos trets al cap. Tenia 63 anys. En l’operació intervenen tres terroristes, que fugen en un cotxe robat que fan esclatar en un lloc apartat per tal de destruir proves. L’assassinat és reivindicat per l’escamot Barcelona d’ETA. La manifestació de dol per la seva mort constitueix, a Barcelona, un acte multitudinari sense precedents. Hi assisteixen el president de la Generalitat Jordi Pujol i altres autoritats i personalitats. Hi llegeix un manifest la periodista Gemma Nierga.

El 2001 és guardonat, a títol pòstum, amb la medalla d’honor del Parlament de Catalunya. El 21 de gener del 2002 es constitueix la Fundació Ernest Lluch, el primer president de la qual és Fabià Estapé. Actualment la presideix Lluís Maria de Puig Oliver. La seu de la Fundació s’ubica a l’edifici de la biblioteca municipal de l’ajuntament de Vilassar de Mar, que pren el nom de Biblioteca Ernest Lluch. Porten el seu nom l'Institut d'Ensenyança Mitjana de Cunit, l'hospital de Calatayud, una plaça de la ciutat de Barcelona, etc. A les Balears es posa el seu nom al casal d’Acadèmies i Entitats, ubicat a l’antic convent de les Reparadores (Palma), que passa a dir-se Casal Ernest Lluch a proposta de la consellera (1999-2003) de Sanitat i Consum Aina Salom.

Vaig ser alumne seu (1964-65) de Política Econòmica, assignatura del tercer curs de la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de Barcelona. Record la insistència amb la qual ens va ensenyar la diferència que hi ha entre fins i mitjans. Vaig coincidir amb ell en diverses reunions a Barcelona del Patronat de la Fundació Congrés de Cultura Catalana. Visita Mallorca, sobretot en els seus darrers anys de vida, arran de l’amistat que té amb Carles Manera Erbina. Són deixebles seus a Barcelona Josep Maria Carreras i Puigdengolas, Maria Àngels Vallvé i Ribera, Francesc Artal i Vidal, Francesc Roca i Rosell, Carles Gasòliba i Böhm, Joan Colom i Naval, Emili Gasch i Grau, Alfred Pastor, Muriel Casals i Couturier, Miquel Rubirola i Torrent, Francisco Javier Paniagua Íñiguez, Joan Maria Esteban Marquillas, Mercè Sala i Schnorkowski, Joan Ignasi Puigdollers, Jaume Lanaspa Gatnau, Joan Martín i Pujol, etc. Són deixebles seus a València Vicent Soler Marco, Salvador Almenar Palau,Vicent Llombart Rosa, Segundo Bru Parra, Clementina Ródenas Villena, Joan Lerma Blasco, etc. Va tenir l’amistat de Lluís Argemí i d’Abadal, Eugeni Giral i Quintana, Joan Trullén i Thomàs, Jordi Nadal i Oller, Lluís Barbé Durán, Josep Verde i Aldea i molts d'altres.

El divendres 27 de juny de 1998. a la tarda, va impartir al Centre de Cultura de Sa Nostra, de Palma, una conferència titulada “El comerç internacional des d’Adam Smith a Paul Krugman”, organitzada per la UIB. Vaig tenir el plaer de fer la seva presentació als assistents, parlar una estona amb ell de coses passades (també de la diferència entre fins i mitjans) i deixar que Andreu March ens fes unes fotografies de record. Em va sobtar, i em va complaure força, comprovar que se’n recordava d’algunes coses meves, malgrat el temps que havia passat des de la nostra darrera trobada. En acomiadar-nos, ens prometérem veure’ns aviat.

Obres (selecció): "El pensament econòmic a Catalunya (1760-1849)" (1973), "Models d'industrialització i ideologies al País Valencià" (1974), "La via valenciana" (1976), "La Catalunya vençuda del segle XVIII" (1996), "Las Españas vencidas del siglo XVIII" (1999), "L'alternativa catalana (1700-1714-1740)", "Ramon de Vilana i Perles i Juan Amor de Soria: teoria i acció austriacistes" (2000) i altres.

Bibliografia

FUNDACIÓ ERNEST LLUCH, “Apunt biogràfic”, www.fundacioernestlluch.org

Fabià ESTAPÉ, “Pròleg”, a ‘Miscel·lània d’homenatge a Ernest Lluch i Martin’, Fundació Ernest Lluch, Barcelona

VIQUIPÈDIA, “Ernest Lluch Martin”

UNIVERSITAT DE BARCELONA. "Ernest Lluch i Martín"

REVISTA ECONÒMICA DE CATALUNYA, "Ernest Lluch, In memoriam, 1937-2000", núm. 42, octubre 2001

ENCICLOPÈDIA VIRTUAL, Grandes economistas, www.eumed.net

ENCICLOPÈDIA.CAT, "Ernest Lluch i Martin"