Rectors de la parròquia de l'Immaculat Cor de Maria (Palma)

Rectors de l'Immaculat Cor de Maria

1. Miquel Siquier Pascual (1954-1972)
2. Gabriel Seguí Mas (1972-      )
3. Josep Amengual Galmés (      -2012)
4. Joan Manuel Cózar Martínez (2012-act.)

Rectors de la parròquia de Sant Miquel (Palma, Mallorca)

Rectors de Sant Miquel (Palma)

Antoni J. Mora Alcover (+ 3 de gener de 1958)
Bartomeu March Cerdà (+ 13 d'abril de 2007)
Joan Planas Perelló (+ 25 de març de 1996)
Llorenç Riera Martí
Josep Cabrinetti Sande (+ 1 d'abril de 2008)
Antoni G. Gómez Serra

El restaurant Àncora (Mallorca). Anys 80.

El mes de maig de 1980 els cuiners Juan Romero i Juan Carlos Azanza i els empresaris Martí Gual i Josep "Pepín" Vives Cilimingras inauguren el restaurant Àncora a la dàrsena de Can Barbarà (Palma).

La carta del nou restaurant inclou una mousse de tumbet, una pasta de fulls d’espàrecs, un cap-roig al vapor, una serviola macerada a l’orenga, etc. De la mà d’aquests i altres plats el nou restaurant fa les primeres passes a Mallorca en el terreny de la nouvelle cuisine.

La guia Michelin a l’edició de 1981 li atorga una estrella. No és la primera estrella Michelin que obté un restaurant de Mallorca. El 1977 el cuiner francès Gérard Tétard n’havia obtingut una per a la cuina de l’hotel Ses Rotges, de Cala Rajada. El 1982 Juan Romero funda el restaurant Xoriguer i Juan Carlos Azanza és nomenat cap de cuina del restaurant El Gallo.

Miquel Barceló Perelló "Pereió" (Felanitx, Mallorca, 27 de gener de 1939 - Portocolom, Felanitx, 23 de novembre de 2013)

Historiador i catedràtic d'Història Medieval de la Universitat Autònoma de Barcelona, mor a Portocolom als 74 anys d'edat. Com a investigador focalitza l'atenció en l'estudi de la societat andalusina i de la seva destrucció a càrrec de l'anomenada reconquesta cristiana. Publica articles a L'Avenç, L'Espill i Faventia. És col·laborador esporàdic del diari El País. És autor de Les aigües cercades (1986), El terme de Manacor (2007), Musulmans i Catalunya (1999) i Trenc d'alba (2009). Com a traductor fa la versió al català de La vida, de Benvenuto Cellini, i de l'obra Una avançada del progrés, de Joseph Conrad. A  més, escriví poemaris en català, narracions curtes i articles de premsa.

La minifaldilla

És usada a partir de 1921 per les dones que practiquen el tennis. En principi és una peça innovadora, de vestuari esportiu, que no té res a veure amb la manera de vestir habitual de la dona.

Es considera que la dissenyadora anglesa de moda Mary Quant és la inventora de la peça. Alguns pensen que el dissenyador francès de moda André Courrèges la va idear al mateix temps que Mary Quant. En tot cas, Mary Quant és la responsable de la seva difusió i popularització.

Mary Quant, nada l’11 de febrer de 1934 a Kent (RU), va fer-ne el disseny el 1962 i el 1963 la va posar a la venda a través de la seva botiga Bazaar, ubicada a King’s Road (Londres). La va presentar públicament el 10 de juliol de 1964. El 1965, coincidint amb la generalització de l’afecció a la música dels Beatles, la peça aconsegueix un èxit aclaparador.

Amb pocs mesos es posa de moda a les principals ciutats europees i la usen actrius i models del moment, com Catherine Deneuve, Sylvie Vartan i altres. Alhora esdevé símbol de l’alliberament de la dona, de la llibertat sexual, del canvi dels gustos en el vestir, de l’inconformisme i de l’esperit transgressor de la generació de la postguerra.

Es tracta d’una faldilla curta, que no arriba als genolls i que ressalta les cames i la figura femenina. Tot seguit s’associa a l’ús de botes altes, jerseis de coll alt, pestanyes postisses i pantis. Avui és una peça que usen dones de totes les edats a tot el món.

Agustí Buades Frau (Palma, Mallorca, 26 de març de 1804 – 9 d’abril de 1871)

Retratista, pintor i professor de pintura. Deixeble de Guillen Ferrer Puig, segons Marià Carbonell rep influències els anys de formació del pintor Pere Antoni Umbert Abraham. Admirador de la pintura barroca (Rubens, Murillo, Rembrandt, Ribera, Van Dyck…) i dels renaixentistes (Rafael, Ticià, Correggio…), s’interessa pels mestres locals del passat, com Guillem Mesquida, de qui copia l’autoretrat i el retrat de l’esposa.

Segons el Llibre de la Raó, entre 1822 i 1871, pinta 323 retrats i 166 obres d’altres gèneres. D’altra part, té més d’un centenar d’alumnes entre 1832 i 1869. Entre les obres més conegudes es poden citar el retrat de Joan Muntaner (12841), Maria Francisca Dameto i Despuig (1842), Tomàs Aguiló Cortès, el batle Jaume Mateu Bonet, el canonge Joan Ferrà, etc. Per a l’Ajuntament de Palma fa alguns retrats destinats a la galeria de fills il·lustres com el general de Josep M. Colubí Gomila (1845), del bisbe Miquel Salvà (1853), l’obra titulada “Retrat dels pares i del germà” (1855), sor Francinaina Cirer Carbonell (1856), el batle Miquel Lladó Amorós (1860) i altres.

Fa nombroses obres religioses com a copista i con a autor original. Per a la devoció privada realitza teles de mides petites i preu més assequible que les destinades al culte públic. Corresponen a aquest apartat una obra de Sant Nicolau de Bari (1841) per a la parròquia de Llucmajor, una Pietat per a l’església de la Misericòrdia (1844), una tela de Sant Lluís per a la parròquia de Valldemossa, etc.

Treballa les natures mortes, algunes composicions amb figura, paisatges i frisos (“arrimadillos”). El retrat de Bartomeu Sureda Miserol (1838), de gran intensitat psicològica, sembla reflectir la influència de Goya, que coneix a través dels retrats del matrimoni Sureda, ara a la National Gallery of Art (EUA). Dels dos retrats fa sengles còpies de mig bust. Fa diverses versions d’un betlem de figures retallades i muntades sobre petites peanes.

Destaca, sobretot, per la sobrietat, els fons obscurs, la il·luminació amb el gust classicista pel clarobscur, un punt de llum exterior, figures assegudes i girades tres quarts per evitar la frontalitat. S’ajusta a l’estil neoclàssic de principi del s. XIX. Obté una medalla d’or a l’Exposició Industrial de les Balears de 1848 i una altra a l’Exposició Industrial de les Balears de 1849. Un carrer de Palma de la zona de la Creu Roja duu el seu nom. El 1854 és designat acadèmic numerari de l’Acadèmia de Belles Arts de Palma.

Hi ha obra seva al Museu de Mallorca, Consell Insular de Mallorca, Ajuntament de Palma, nombroses esglésies i parròquies de Mallorca, la Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’, Palau Episcopal, Museu de Lluc, Sa Bassa Blanca, la família i altres col·leccions institucionals i privades. Dels quadres que li interessen particularment fa rèpliques per a la seva col·lecció privada, que conserva encara la família a l’antic domicili del carrer de Sant Nicolau.

Bibliografía

Marià CARBONELL, “Buades Frau, Agustí”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’, t. 1, pàg. 318-325, Promomallorca ed., Palma, 1956.

Lluís RIPOLL i Josep COSTA FERRER, “Agustín Buades”, Galerias Costa ed., Palma, 1948.

Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ, “Agustín Buades”, ‘Las Baleares y sus pintore’, pàg. 26-30, Palma, 1981.

GEM, 2, 259-260.

La Caixa de Pensions a les Balears. Inauguració de la primera oficina.

La Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis de Catalunya i les Balears va ser fundada a Barcelona el 1904 per Francesc Moragas i Barret. La primera oficina de l’entitat a Palma es va inaugurar el 23 de novembre de 1913 amb un gran acte social. Era situada al carrer d’en Quint (pas d’en Quint) a la cantonada amb el carrer de la costa d’en Brossa. Va dur la representació de l’INP a les Balears. Amb motiu de l’absorció (1990) de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona, fundada el 1844, l’entitat va adoptar el nom de Caixa de Pensions i Estalvis de Barcelona. És coneguda per la logomarca de “la Caixa”.

Bibliografía

M.R./R.C., “La Caixa abrió su primera oficina en Palma hace 100 años”, Última Hora, 23-IX-2013, pàg. 24.

Jean Gardner Batten (Rotorua, Nova Zelanda, 15 de setembre de 1909 – Palma, Mallorca, 22 de novembre de 1982)

Aviadora, escriptora i aventurera. Afeccionada a l’aventura i a volar amb avió, obté el carnet de pilot d’aviació el desembre de 1930 al Regne Unit. És la primera dona que vola d’Anglaterra a Amèrica del sud. El 16 d’octubre de 1936 arriba amb el seu avió a Nova Zelanda en un vol d’onze dies i 45 minuts que la porta des del RU. Travessa en solitari l’Oceà Atlàntic en diverses ocasions. Rep diverses condecoracions, entre elles el guardó màxim de la Federació Aèria Internacional (FAI). El 1939, arran de l'inici de la II Guerra Mundial, el seu avió és requisat per al servei actiu, però el seu concurs personal no és acceptat. Aleshores es retira i no torna a volar. A partir dels anys 60 fixa la residència a Mallorca. Escriu les obres autobiogràfiques Solo Flight (1934), My Life (1938) i Alone in the sky (1979). Mor en el seu apartament del carrer Joan Miró, de Palma, als 73 anys a causa de la mossegada d’un gos. No vol que l’atengui cap metge. Inhumada al cementiri municipal de Palma, descansa en un níxol amb un baixrelleu amb la seva imatge, finançat pel govern de Nova Zelanda. Un carrer de la Bonanova (Palma) duu el seu nom.

Bibliografia

GEM, 18, 326

R.I., “Se cumplen 31 años de la muerte de la aviadora Jean Batten”, Última Hora, 22-XI-2013, pàg. 24.

Alceu Óscar Ribeiro Mendiondo. Defunció

Avui, 22 de novembre de 2013, a les 3 de la tarda, ha mort l'artista pintor Alceu Óscar Ribeiro Mendiondo a causa d'un emfisema pulmonar. A mitjan mes d'agost es va sentir indisposat, el setembre es veié obligat a deixar de pintar i l'octubre va ser hospitalitzat a una clínica de Palma.  Rebuda l'alta hospitalària una setmana després, passà a casa seva, on la salut es va deteriorar gradualment. Hospitalitzat de bell nou el dimarts dia 19 de novembre, ha expirat aquesta tarda acompanyat de la seva esposa Mª. Isabel i dels seus dos fills, Diego i Óscar. Tenia 93 anys. Nasqué a Artigas, Uruguai, el 13 de desembre de 1919, fill d'Eustacio i Eloísa. Deixeble de Joaquín Torres Garcia, deixa una obra plàstica i escultòrica, d'arrel constructivista, de gran força i solidesa. Resideix a Mallorca des del 1974.

No era el primogènit de la família Ribeiro Mendiondo, sinó el segon dels fills. El primogènit es deia Teófilo, que assumí la missió de donar continuïtat a les tasques ramaderes del pare a El Catalán. Edgardo era el tercer i la germana, Nefer Noel, era la petita. Alceu, que el 13 de desembre de 2013 hagués fet els 94 anys, sobrevisqué tots els germans. El dilluns 29 de novembre de 2013 és inhumat en el cementiri de Palma en una cerimònia íntima.

La temàtica de la seva obra inclou natures mortes, paisatges portuaris, paisatges urbans, composicions informalistes, retrats i paisatges realistes depurats i abstractivitzats. L'estil predominant a la seva obra és el del constructivisme, que en ocasions barreja amb elements informalistes, l'abstracció, signes numèrics i elements formalistes. Mai no va fer, com s'ha dit, constructivisme geomètric. També practica l'escultura i la pintura mural. Seva és l'escultura Homenatge que l'Ajuntament de Palma dedicà al compositor mallorquí Jaume Mas Porcel i que es pot veure en els jardins del Conservatori de Música de Palma.

Per a més informació, vegeu a miquelcinema la pàgina Alceu Óscar Ribeiro Mendiondo (El Catalán, Artigas, Uruguai, 13 de desembre de 2013 - Palma, 22 de novembre de 2013).

Joaquim "Xim" Verdaguer Travessí (Palma, 6 de març de 1895 – 7 de març de 1966)

Vaig ser alumne seu d’anglès de cinquè i de sisè curs de batxillerat a l’Institut “Ramon Llull”. Record el seu domini de l’anglès, la gran cultura que tenia, l’esperit anglòfil que l’informava i la tolerància i paciència amb la que ens tractava sempre. La seva sordesa s’accentuava els dies de pluja. Amic de la tertúlia del bar Fígaro (passeig del Born) i del meu oncle Lluís Fuster, em va voler conèixer personalment abans de començar les classes i em va obsequiar amb el seu manual del primer curs d’anglès, que em va dedicar amb la pròpia mà.

Bibliografía

GEM, 18, 77-78

Redacció, "Joaquín Verdaguer Travesí", Paris Baleares, Janvier 1961, pàg. 1, París.

Màrius Verdaguer Travessí (Maó, 13 de juny de 1885 – Barcelona, 7 de desembre de 1963)

Escriptor, periodista, poeta, dramaturg, traductor i pintor. Desposa d’una cultura àmplia i sòlida. És el fill gran de Magí Verdaguer i Callís i d'Isabel de Travesí i Guàrdia. El 1893 la família fixa la residència a Palma. Cursa la carrera de mestre a Palma i es titula el 1905. Treballa com a col·laborador de La Almudaina fins que el 1913 es trasllada a Barcelona, on treballa al diari Las Noticias. El 1914 es licencia en dret a la Universirat de Barcelona. Posteriorment pren classes de dibuix i pintura a l’Acadèmia de Belles Arts.

Torna a Mallorca el 1940, on col·labora al Diario de Mallorca (1953-1958) i al setmanari barceloní Destino. El 1953 torna a Barcelona. Publica l’obra La ciudad desvanecida (1953), que és traduïda al català (1976). Tradueix textos de Thomas Mann, Giovanni Papini, Stephen Zweig, Goethe, Jünger i altres autors. Escriu algunes obres dramàtiques.

El 1962 l’Ajuntament de Maó el proclama fill il·lustre i li dedica un carrer de la vila. Casat, és pare d’una filla, que contreu matrimoni amb Manel Ponsetí. El seu germà Joaquim Verdaguer Travesí és 13 anys més jove que ell. Mossèn Jacint Verdaguer era cosí germà del seu pare. Mor a Barcelona als 78 anys d’edat.

Bibliografía

GEM, 18, 78