Breu història de la sobrassada

Embotit cru de carn i de xulla de porc capolades i pastades amb pebre bord (pebre vermell), pebre coent i sal. És una de les referències gastronòmiques de Mallorca.

Amb la massa que s’obté s’omplen els budells del mateix porc. Les peces se cusen, fermen i renten amb aigua i pebrebó. Si el budell és prim, el producte s’anomena llonganissa i es consumeix el primer hivern. Si el budell és gros, s’anomena sobrassada i és consumeix a l’estiu. Les peces de més grandària (bisbe) es consumeixen a l’època de les matances de l’any següent. La sobrassada sense embotir se consumeix de seguida. Les matances se fan habitualment per Sant Martí (11 de novembre).

Es menja crua, torrada o fregida. Sovint es menja untada sobre una llesca de pa o sobre galetes d’oli. Les peces es conserven penjades en una estança ben orejada, fresca i seca. Es prepararen plats tan gustosos com els ous ofegats amb sobrassada, els ous al forn amb sobrassada, els ous fregits amb sobrassada, la sobrassada amb mel, la coca o l’ensaïmada amb tallades de sobrassada, la sobrassada amb suquet, etc.

El producte es defineix quan arriba d’Amèrica el pebre bord, també dit pebre vermell. El pebre bord és conegut i usat a l'illa entre final del segle XVII i principi del segle XVIII, per bé que les primeres partides arriben a la Península Ibèrica en el curs del segle XVI. El nom de l'embotit deriva probablement de la paraula siciliana “soprassata”, que apareix usada en català en escrits de 1403, tot referint-se a un tipus d’embotit sicilià de porc. Possiblement l’antecedent de la sobrassada és un embotit de porc, sicilià o mallorquí, anterior al s XVI, que no té encara el color vermell i l’aroma que li dóna el pebre bord.

“Fermar els gossos (o els cans) amb llonganisses” vol dir que es viu en l’abundància. “Hi ha més dies que llonganisses” i “Hi ha més setmanes que sobrassades” són dites que signifiquen que hi ha temps per a tot.

Bibliografia

GEM, 16, 319

Antoni TUGORES i Antònia SUREDA, “Els millors plats de la cuina popular de Mallorca”, Lleonard Muntaner ed., Palma, 2013.

WIKIPÈDIA

DCVB

Breu història de les carxofes

Les carxofes o escarxofes són el fruit de les carxoferes, que pertanyen a la família de les margalides i a l’espècie dels cards.

La carxofera prové de l’est d’Àfrica, des d’on passa a Egipte per estendre-se per tots els països de la Mediterrània. Posteriorment, s’estén per tot el món.

El cultiu de la carxofera és molt antic. Les primeres referències documentals es troben en els dibuixos de les tombes egípcies. Els grecs i els romans mengen tiges de carxofera de manera generalitzada i en abundància. La carxofa apareix com a hortalissa comestible entre el segle XIV i el segle XV a Itàlia.

De poques calories, conté vitamina A i B, és rica en minerals i fibra i té propietats diürètiques. Es fan molt bones en el delta del Llobregat. S’usa com a ingredient d’arrossos i truites. Són apreciades les carxofes farcides, a la cassola, fregides, arrebossades, torrades, torrades amb mel, al forn, ofegades, etc.

Carxofa es diu d’una persona curta d’enteniment o fluixa de voluntat.

Bibliografia

DCVB

Antoni TUGORES i M. Antònia SUREDA VALLESPIR, “Els millors plats de la cuina popular de Mallorca”, Lleonard Muntaner, Palma, 2013

WIQUIPÈDIA

Antoni Mulet Gomila (Palma, 1887 – 1966)

Empresari, folklorista i col·leccionista. Treballa a l’agència de duanes i de consignació de vaixells “Gabriel Mulet i fills” i se casa amb Catalina Arrom Reixac.

Estudia els balls mallorquins, la indumentària civil i religiosa de l’illa, la ceràmica, els utensilis i els mobles tradicionals. També col·lecciona cançons populars, naixements obrats a Mallorca, joies, gerres brodades de Felanitx i objectes arqueològics. Per gaudir de les seves col·leccions munta el museu de Can Mulet (1916) en una casa de camp de Gènova, per bé que manté el seu domicili familiar en un pis del carrer de Sant Jaume (Palma). El pintor Herwin Hubert pinta a l'aqual·la una imatge de la cuina de l'esmentat museu, que es reprodueix en postals, cartells i fulletons, i esdevé una de les imatges emblemàtiques de la Mallorca turística dels anys 40 i 50.

De ben jove és soci i organitzador d’activitats del Foment del Turisme de Mallorca. Durant molts d’anys fa part de la Junta directiva de l’entitat. Interessat en la promoció de la urbanització de Cala d’or (Santanyí) per a artistes, dóna suport a Josep Costa Ferrer i esdevé (1933) un dels dotze membres fundadors de l’esmentada urbanització.

Publica en català o en castellà nombroses obres dedicades a l’anàlisi de diversos aspectes de la cultura popular mallorquina com  “Ceràmica mallorquina” (1930), “Los recientes hallazgos de ceràmica en Palma” (1938), "Un pintor mallorquín poco conocido, Jaime Nadal" (1945), “Pitos i cántaros de Mallorca” (1949), "El traje balear en doce láminas del siglo XVIII" (1951), "Mallorca, Can Mulet de Génova. Ambiente, cerámica, ajuar, pinturas,  tallas, tablas, etc." (1952), “Mallorca. El parado de Valldemossa” (1953), “Cocinas rurales de Mallorca” (1953), “El traje en Mallorca. Aportación a su conocimiento” (1955), "Casa típica Mulet: Génova, Mallorca" (1955), “El baile popular en Mallorca” (1956), "La Bonanova" (1956), "De re agrícola" (1956), "Cuartillas humildes de turismo y folklore" (1956), "Relación de mis donaciones al monasterio de Nuestra Señora de Lluc" (1964) i altres. És coautor de "Guía de Mallorca Oficial del Fomento del Turismo" (1923), amb Jaume Escalas Real, "Francisco Vidal Sureda, propulsor del turismo" (1949), amb Matias Mut Oliver, i "Guía gràfica de Mallorca" (1954), amb Josep Costa i Vicenç Furió. També escriu obres literàries com la comèdia “De largo” (1914) i l'entremès “Hem arribat de París” (1954).

És vicepresident del Foment del Turisme de Mallorca durant la presidència de Pere Muntaner Gual i és president dos anys (1947-1949). Posteriorment, és guardonat amb la medalla d’or de l’entitat. A través dels articles que publica a la premsa popularitza el pseudònim de Turixant. Un carrer de Palma, de la zona de Marivent, porta el seu nom.

Amb el propòsit que les col·leccions que ha reunit en vida no es dispersin, fa tres donacions. Dues són de caire monogràfic i una és de caràcter general. Fa els lliuraments de manera successiva, distribuïts en vàries etapes. En vida fa un primer lliurament, després del seu traspàs l’esposa en materialitza un altre i el darrer es fa (1971) després del traspàs d’aquesta.

La Diputació Provincial rep el seu arxiu, que actualment conserva el Consell Insular de Mallorca. Conté nombroses fotografies d’indumentària popular, reculls de cançons populars, retalls de premsa referents al grup folklòric “Balls de Mallorca” i anotacions sobre les activitats del grup. La Societat Arqueològica Lul·liana rep la col·lecció de 57 peces arqueològiques mallorquines i ebusitanes. El Museu de Lluc rep en donació, documentada el 1964, la col·lecció d’indumentària femenina i masculina del XIX, els ornaments religiosos, la ceràmica i la terrissa mallorquina dels segles XVII i XVIII, la ceràmica catalana, valenciana, aragonesa i italiana, la imatgeria, el mobiliari tradicional, la joieria i la pintura.

Vaig tenir l’oportunitat de conèixer-lo personalment i de participar en alguna de les excursions culturals que organitzava des del Foment del Turisme. Record de manera particular la que férem amb autocar al Castell de Santueri (Felanitx), amb sortida i arribada a la plaça de Santa Magdalena (Palma). Naturalment, l’excursió incloïa dinar de pa amb butxaca amb la tradicional ampolla de cola mallorquina o pinya. Férem la dinada a l’ombra d’uns pins del camí del castell. Ell ens féu una detallada i molt erudita explicació del monument, de la seva història i de la seva arquitectura monumental. Aleshores ja tenia dificultats per caminar, cosa per la qual féu solament una part del camí, ajudat sempre per dos excursionistes del grup. El fet tingué lloc el 1950 o 1951, quan jo tenia només 10 o 11 anys.

Bibliografia

GEM, 11, 241

Antonio MULET GOMILA, "Relación de mis donaciones al Monasterio de Nuestra Señora de Lluc", 1964

MUSEU DE LLUC, "Guia de visita"

Elvira GONZÁLEZ GOZALO, "Catàleg de la ceràmica del Museu de Lluc", Consell Insular de Mallorca, Palma 2011

Gabriel Mulet Sans (Manacor, 1854 - Palma, 1931)

Polític, empresari i economista. Pare d’Antoni Mulet Gomila, estudia humanitats al Seminari Conciliar de Sant Pere, de Palma (1867-1972), i comença la carrera de filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona.

El 1878, funda una agència de duanes i de consignació de vaixells, que gira inicialment sota el nom de “Mulet i Bosch”, més endavant s’anomena “Gabriel Mulet i fills” i, posteriorment, “Agència de Duanes Miquel Puigserver”.

De posicions conservadores i regionalistes, milita en el partit tradicionalista i és regidor d’Hisenda de l’Ajuntament de Palma (1895-1900). És secretari, vicepresident i president de la secció de navegació de la Cambra Oficial de Comerç (1904-1923). En representació d’aquesta fa part de la Junta del Port de Palma, de la que és president (1917-1922). Sota la seva presidència s’amplia el moll vell (1919-1921) i s’aprova el primer projecte d’ampliació del moll nou i de l’espigó de la Consigna (1920).

Fa part del grup promotor de l’Escola de Comerç (1900) i dels socis fundadors de la societat del ferrocarril de Consell a Alaró (1880). Col·labora estretament amb Enric Alzamora en la creació del Foment de Turisme (1905). Participa en l’organització de l’Exposició de les Balears (1910). El 1915 és designat director del Banc de Crèdit Balear. Ocupa el càrrec fins que el 1917, poc abans de l’acabament de la guerra europea, l’abandona a causa de les seves posicions germanòfiles.

Coneixedor de l’economia mallorquina del seu temps, escriu articles a El Centinela, setmanari tradicionalista, Correo de Mallorca i La Almudaina i publica diverses obres, com Notas de Hacienda Municial de Palma 1868-1874 (1911), Producción, aranceles y puertos francos (1919) i Mallorca en 1918 (1920). És considerat un precursor dels estudis d’economia aplicada a les Balears. Publica Solitaris (1931), una selecció de seixanta poemes de diverses èpoques de la vida, amb pròleg d’Antoni Maria Alcover. Té una entrada a la GEM i una altra a la GEC.

Miquel Alenya


Bibliografia

GEM, v. 11, 243

GEC, enciclopèdia.cat

Francisco J. DÍAZ DE CASTRO i Isabel MOLL BLANES, "El periodismo integrista: El Áncora, Palma de Mallorca (1880-1900)", Mayurqa, 1979

Vera Berthelot (Viena, 1912)

Ceramista i pintora. Als 14 anys marxa de casa seva i es trasllada a Roma, on assisteix a classes de dibuix, pintura i ceràmica amb el mestre Lípari. Becada per l’Acadèmia de Belles Arts de Roma, marxa al Marroc per ampliar estudis, que completa posteriorment a El Caire i Tunis. Estudia les tècniques de la ceràmica africana a Adis Abeba (Etiòpia). A Mèxic es familiaritza amb el coneixement de les tècniques indígenes. A més, fa cinema i teatre.

Nada Vera M. Schenk, se casa a París (1937) amb el pintor i escultor francès Robert Berthelot, amb qui té una filla, Anne Berthelot, que neix a Rabat (Marroc) el 1939. Després d’una estada amb el marit i la filla a Nova York, accepta la invitació de la seva tia-àvia Lene Schneider-Kainer per passar una temporada de descans a Cala d’or (Mallorca). Arriba amb la família el 1948 i el que havia de ser una estada temporal es converteix en residència definitiva. La tia fa edificar en un solar de la urbanització una casa per a la neboda, coneguda encara pel nom de “Can Berthelot”. Resol la necessitat d’un forn per a la cocció de la ceràmica gràcies a la cessió que obté de Josep Costa Ferrer d’un solar proper al que ocupa la seva casa. Allà munta un forn amb l’ajut econòmic de l’esmentat galerista i antiquari.

Atén nombrosos encàrrecs petits i grans. El 1970 fa el mur ceràmic “Les verges estúpides i les verges prudents” per a l’oficina principal de la Caixa de les Balears “Sa Nostra” a Manacor. Per encàrrec de la companyia Ibèria fa un mural ceràmic destinat a decorar l’oficina principal de l’empresa a les Balears, ubicada aleshores a la plaça del Mediterrani (Palma). Per a l’Hotel Punta Negra (Costa d’en Blanes, Calvià, Mallorca) realitza (1967) el mural ceràmic “El rei Jaume I marxa amb les tropes camí de Bendinat".

Exposa la seva obra a Rabat, Casablanca, Sélé (França), Cala d’or (Mallorca), Palma, Paris, Nova York, Boston i San Francisco. El 1937, mentre resideix a París, guanya juntament amb el marit, el primer premi d’un concurs de cartells amb la proposta que titulen “La bonne banane française”. L’import del premi els permet viatjar per Espanya, Itàlia, Europa central i Algèria.

La seva obra, focalitzada en la ceràmica, se caracteritza per un dibuix primitivista i en certa mesura ingenuïsta, que recorda l’estil del Romànic. Fa ús d’un cromatisme intens i vibrant, amb predomini dels vermells. Les seves composicions són equilibrades i es presenten ben contrastades. Sovint fa de model del marit. Té una entrada a la GEM.

El 1995 resta vídua i el 1999, amb el suport de l’Ajuntament de Palma, organitza juntament amb la filla una exposició antològica de l’obra del marit al Casal Solleric i l’edició d’un catàleg il·lustrat amb textos de Tomeu Pons, Joan Ramon Bonet i Margalida Tur.

Bibliografia

GEM, v 2, 103-104

Elena COSTA GISPERT i Esther GOZÁLBEZ FERRER, “Cuatro artistas en Cala d’or”, Estudis Baleàrics, febrer/setembre de 2004, núm. 78/79, pàg. 215-222, Palma

Catàleg, “Exposició de Robert, Vera i Anne Berthelot”, Ajuntament de Santanyí, 1993

Robert Berthelot (Oucques, Loire et Cher, França, 29 de desembre de 1913 – Palma, Mallorca, 18 de desembre de 1995)

Pintor i escultor. Entre 1925 i 1927 estudia a l’Escola de Belles Arts de Dijon (França), on obté una medalla d’or. El 1937 passa a l’Escola de Belles Arts de Paris, però abandona els estudis abans d’acabar-los perquè pensa que la instrucció tradicional destrueix la creativitat.

El 1937 se casa a Paris amb la pintora austríaca Vera M. Schenk, que a partir d’aleshores pren el nom de Vera Berthelot. Després d’uns mesos d’estada a Paris, viatgen per Espanya, Itàlia, Europa central i Algèria. El 1938 s’instal·len al Marroc, on neix la filla Anne (Rabat).

El 1940 és mobilitzat com a suboficial de l’exèrcit francès i el maig és ferit en combat prop d’Amiens. Després d’uns mesos de convalescència i recuperació, és llicenciat per invalidesa. Torna al Marroc, on treballa amb l’escultura fins que l’ha d’abandonar a causa de les seqüeles de les ferides de guerra. Aleshores se dedica plenament a la pintura sobre tela, sobre taula i al fresc.

El 1946 abandona el Marroc i s’instal·la a Nova York a instàncies d’un marxant important, però la dona no s’adapta a la vida de la gran ciutat. Amb l’objectiu de descansar unes setmanes accepten la invitació que els fa la pintora alemanya Lene Schneider-Kainer, tia-àvia de l’esposa perquè passin una temporada a la seva casa de Cala d’or (Mallorca). El que havia de ser una temporada de descans esdevé residència de caràcter definitiu. Es recordat per l’afecció que té d’anar amb la bicicleta a una velocitat molt moderada. Es trasllada a Palma solament una o dues vegades l’any per atendre gestions personals.

El 1949 pinta als murs de l’oratori de Cala Murta (Pollença) els cinc misteris de goig, la fugida a Egipte, sant Alonso Rodríguez, santa Catalina Tomàs, Juníper Serra i el beat Ramon Llull. El 1950 pinta els frescos de l’església de la Colònia de Sant Pere (Cala Ratjada) i els de s’Olivera (Palma). Entre 1958 i 1962 realitza el mosaic del mausoleu de la família March al cementiri de Palma amb escenes de l’Antic i del Nou Testament.

La seva pintura posa de manifest l’admiració de l’artista per Picasso, Gauguin i Miró. Fa ús d’una paleta en la que predominen els roses, verds i blaus, realitzats amb molt poca matèria. Li interessen sobretot els temes casolans i els populars amb presència de la figura humana, per bé que en els darrers anys cultiva una temàtica estilitzada, ingenuista i fantasiosa amb tocs d'ironia. També fa retrats. Sovint l’esposa li fa de model. La pinta diverses vegades asseguda a una cadira amb braços, mentre cus amb agulla i fil la roba de la casa. Defineix amb precisió les figures i a partir de 1980 s'acosta a l’abstracció.

En vida fa 18 exposicions individuals, amb la dona o amb la dona i la filla. Exposa a Pontarlier (França), Rabat, Casablanca, Sélé (França), Nova York, Barcelona, Palma, Paris, Santanyí i Toulouse. Participa (1967) a l’exposició col·lectiva inaugural de la galeria Fernando Tarragó, de Cala d’or.

Té una entrada a la GEM. Després del seu traspàs, el Casal Solleric li dedica una exposició antològica el maig-juny de 1999, amb reproduccions fotogràfiques de Joan Ramon Bonet i textos de Tomeu Pons i Margalida Tur. El catàleg porta una dedicatòria escrita per Vera i Anne Berthelot. La filla Anne (1939) treballa la ceràmica i l’escultura.

Robert Berthelot, "Al·lota jove amb un gat",

Bibliografia

GEM, v. 2, 103

Tomeu PONS, Joan Ramon BONET i Margalida TUR, “Exposició antològica”, Casal Solleric, Ajuntament de Palma, 1999

Elena COSTA GISPERT i Esther GOZÁLBEZ FERRER, “Cuatro artistas en Cala d’or”, Estudis Baleàrics, febrer/setembre de 2004, núm. 78/79, pàg. 215-222, Palma

Robert BERTHELOT, Exposició “Els Berthelot”, Ajuntament de Santanyí, 1993

Exposicions

1925                Pontarlier (França)

1938                Galeria La Mamouna (Rabat), juntament amb l’esposa

1940                             Galerie Derche (Casablanca)

1945                             La Boutique d’Art (Refuge du Sélé, França), 
                        juntament amb l’esposa

1947               Sala French and Co. Inc. (NY)

1948               Galeria Pictòria (Barcelona)

1948                Galeries Costa (Palma), maig

1949               Galeries Pictòria (Barcelona), maig

1950               Galerie du Livre (Casablanca)

1950                Galerie La Mamounia (Rabat)

1953                Galerie Grenze (Paris)

1954                Galeries Costa (Palma)

1969                               Galerie Katia Granoff (Paris), novembre-desembre

1971               Galeries Costa (Palma), octubre

1975                               Galeries Costa (Palma)

1990                               Espace Bleu (Paris), juntament amb la filla

1993                               Sala municipal, Ajuntament de Santanyí, 
                          juntament amb l’esposa i la filla

1995                Galerie du Couchant (Toulouse)

1999                Antològica d’homenatge, Casal Solleric (Palma)

Els fundadors de la urbanització de Cala d'Or (Mallorca)

Josep Costa Ferrer crea el 1933 la urbanització de Cala d’Or (Santanyí, Mallorca). La projecta com un lloc on pintors, escultors, escriptors i artistes puguin conviure i treballar a plaer. Li imposa un estil senzill, de caràcter eivissenc. Per donar-li l’impuls inicial que l’empresa necessita reuneix un grup de persones rellevants que adquireixen els primers solars. Els atorga el títol de fundadors de la urbanització a canvi del compromís d’aixecar un xalet o, si més no, tancar el solar o solars adquirits. Gran part dels fundadors fan part de la primera associació de veïns de Cala d’Or.

Els fundadors són els 12 següents

- Antoni Mulet Gomila, agent de duanes, folklorista i directiu del Foment del Turisme de Mallorca

- Miquel Barceló “Cordella”, propietari de l’Hotel Santueri (Felanitx, Mallorca)

- Climent Puig, propietari de l’empresa de brodats Mirador

- Oleguer Junyent Sans, escenògraf del Teatre del Liceu, de Barcelona

- Ramon Balet Raurich, distribuïdor, exhibidor i productor de cinema

- Hermen Anglada Camarassa, pintor

- Nataixa Rambowa, segona esposa de l’actor Rodolfo Valentino

- Felipe Bellini, enginyer agrònom, pintor, urbanista i dissenyador dels jardins de l’Hotel Formentor

  (Pollença, Mallorca)

- Pere Batle

- Domènec Carles Rosic, pintor

- Lone Schneider-Kainer, pintora alemanya i tia-àvia de la ceramista Vera Berthelot

- Sebastià Junyer Vidal, pintor i propietari, resident a Llucalcari (Mallorca)

Bibliografia

GEM, diverses entrades

Elena COSTA GISPERT i ESTHER GOZÁLBEZ FERRER, “Cuatro artistas en Cala d’Or”, Estudis Baleàrics, febrer-setembre, Núm. 78/79, pàg. 215-222, Palma