Salvador Salas Garau (Palma, Mallorca, 4 d’abril de 1924 – Xicago, EUA, 12 d’abril de 1975)

Empresari i pedagog. Fill de Manel Salas Sureda i de Maria Garau Tornabells, és germà de sis: Catalina, Manel, Amanda, Pere, Guadalupe i Ferran Salas Garau. Estudia al col·legi de la Salle (Palma). Als 17 anys rep en herència del seu pare, traspassat el 23-II-1942, accions de Salinera Espanyola S.A., Naviera Mallorquina S.A., Transports Salas Simó S.A., Servicio Estación S.A. (Barcelona), Indústrias Agrícolas de Mallorca S.A, del complex industrial de sa Petrolera (Es Molinar), dedicat a la producció d’olis i essències per a la fabricació de perfums i colònies, i d’altres empreses mercantils de les illes i de la Península (Sevilla, Valladolid, Palència, Catalunya, etc.). També rep en herència la propietat de la finca rústica Pocafarina.

Actiu, vitalista i emprenedor, crea (1959) el col·legi Lluís Vives (Palma), que gestiona personalment (1959-1975) durant 16 anys amb l’objectiu d’oferir una ensenyança lliberal, democràtica, de qualitat europea i d’inspiració catòlica. El primer curs (1959-1960) s’imparteix a un edifici provisional de la via d’Alemanya i a partir del 1960 en la seva ubicació actual del carrer de Sant Joan Baptista de La Salle (Palma). Treballa amb innovacions pedagògiques que experimenta, avalua i analitza en el col·legi, al que dedica gran part del seu temps i de les seves energies. Són els seus col·laboradors més propers, Joana Martorell Garau, Josep M. Balaguer Poblet, Francesc Sansó i altres. Considera que l’educació de la joventut constitueix la base principal per aconseguir la cohesió i la força social, el progrés econòmic i la prosperitat futura del país.

Munta i gestiona altres negocis propis, fa part del consell d’administració de Naviera Mallorquina S.A., és membre del Consell d’Administració de la companyia d’assegurances Mare Nostrum S.A, que presideix (1970-1975), i d’altres entitats. Identificat amb els principis democràtics dóna suport personal i econòmic al moviment de la Democràcia Cristiana a Espanya i a la Junta Democràtica de les Balears. És conscient que el país necessita adaptar-se a la realitat política europea i integrar-se en ella, cosa que demana la democratització plena de la vida política i l’adopció del sistema parlamentari occidental.

De caràcter auster i modest, rebutja la superficialitat i les ostentacions. Les seves aportacions constitueixen un factor important en favor de la implantació de les llibertats, el pluralisme i la democràcia en el marc d'un projecte de país coherent i posat al dia. D’altra part, la seva contribució a l’elevació de la qualitat educativa a les illes és un fet rellevant que mereix ser reconegut i celebrat. El 2010, Pere Fullana publica un article sobre la importància del paper que la seva figura va jugar a les illes en el curs dels anys 60 i primera meitat dels 70 del s. XX.

Casat amb Antònia Bauzà, és pare de 5 filles (Maria, Maria Antònia, Maria de les Neus, Guadalupe i Emília) i d'un fill (Manel). A causa d’una afecció cardíaca congènita i amb el desig de recuperar la plena capacitat de treball, decideix ser intervingut quirúrgicament del cor a Xicago, on es trasllada en companyia del seu germà Manolo i de la seva filla Maria Antònia. Mor pocs dies després d’haver fet els 51 anys. Descansa en un cementiri de Xicago.

Vaig tenir l’oportunitat de conèixer-lo i tractar-lo personalment. Record els consells que em va donar i les respostes que tingué a les meves inquietuds d’informació. Assistí al nostre casament (18-III-1972) i a la festa posterior que es féu a l’Hotel Punta Negra (Calvià). Hi vingué acompanyat d’un grup de mestres del Lluís Vives com Joana Martorell, Teresa Juan, Catalina Pujadas, Catalina Llinars, Magdalena Domínguez Ripoll, etc. També record les dues visites que em féu a l’oficina del Banc Industrial de Catalunya tot just abans d’anar-se’n a Xicago i la visita inesperada del seu germà Ferran el matí del dissabte 13 d’abril.

Bibliografia

Pere FULLANA, “Salvador Salas Garau”, dBalears.cat, 21-II-2010.

Pere FULLANA, “Luis Vives, 50 años de tradición e innovación”, Palma, 2010.

Roberto FERNÁNDEZ LEGIDO, “Xorrigo. Notes històriques”, possessionsdepalma.net.

Antonio FRAU SALAS, “Luis Vives”, http://easyblogjgg.blogspot.com.es, 26-IX-2011.

X.O., “Antonio Frau Salas”, entrevista, Diario de Mallorca, 12-V-2012, pàg. 3 (Especial colegios privados).

GEM, 19, 76-77 (Col·legi Lluís Vives)

Vicenç Ligüerre Gil (L'Hospitalet del Llobregat, Barcelonès, 26 d'octubre de 1945 – Ferreries, Menorca, 26 de juny de 2013)

Economista, empleat públic i polític. Estudia a la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona, on fa part de la promoció iota, de la que és un dels membres més inquiets, actius i coneguts. Amb motiu de les sancions pràcticament generals que imposa el maig de 1966 el rector Alfons Garcia-Valdecasas es veu obligat a canviar de districte universitari juntament amb 36 companys (Joan Clavera, Emili Gasch, Carles Gasòliba, Carme Sala, Montserrat Biosca, Andreu Mas Colell, Josep M. Buxó, Javier Paniagua Íñiguez, Alfred Pastor, etc.). Llicenciat en ciències econòmiques, amplia estudis a l’estranger (1968-1969) i s’especialitza en gestió i administració públiques.

Resideix i treballa a Barcelona fins al 1980. Aleshores es trasllada amb la família a Ferreries, treballa a l’Ajuntament de Maó com a cap de servei de l’Àrea d’Hisenda i, després, com a director dels Serveis Econòmics. Posteriorment, ocupa el càrrec d’Interventor General de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears (1999-2003). Jubilat, el 2007 es dóna de baixa de l’agrupació del PSOE de Ferreries i es retira de la vida pública, fet que no impedeix que continuï manifestant les seves opinions personals sobre temes d’actualitat local i nacional a través de la plataforma change.org i de les xarxes socials, fins poc abans del seu traspàs. Va mantenir sempre activa la relació amb l’Associació de Veïns s’Enclusa de Ferreries amb col·laboracions en les activitats reivindicatives i en les d’esbarjo.

Escriu i publica l’obra “Eleccions a Ferreries (1976-1994)”. Casat amb Fina Casals, és pare de tres filles (Judith, Iskra i Ariadna) i avi de 5 néts i nétes. A final de juny de 2013, mor a Menorca als 67 anys, rodejat de la intimitat i l’afecte familiar i acompanyat del respecte i l’amistat dels que tinguérem l’oportunitat de conèixer-lo i tractar-lo.

Bibliografia

Vicenç LIGÜERRE, “Eleccions a Ferreries (1976-1994)”, Publicacions de l’Ajuntament de Ferreries, núm. 5.

REDACCIÓN, “Adiós a Vicenç Ligüerre”, Última Hora Menorca, 30-VI-2013.

REDACCIÓN, “Sesenta y un estudiantes de Ciencias Económicas, sancionados”, pàg. 30, La Vanguardia, Barcelona 5-V-1966.

ASSOCIACIÓ S’ENCLUSA, “Es Vesins vol recordar Vicens Ligüerre”, Menorca.info, 30-VI-2013.

 Joan J. QUETGLAS, “Lo peor que nos puede suceder es que no seamos capaces de ver la realidad”, Menorca.info, 12-XI-2012.

 OPINIÓN, “Funcionarios, casta desprestigiada”, Menorca.info, sense data.

BOIB, núm. 522, 3 d'agost de 1999, Decret 159/1999, de 3 d'agost, pel qual es nomena el Sr. Vicente Ligüerre Gil, interventor general de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears.

Joan Casals Thomàs (Es Mercadal, Menorca, 23 de maig de 1921 – Ferreries, Menorca, 7 de setembre de 2006)

Empresari hoteler, polític i promotor cultural. Fill primogènit de Lluís Casals Saurina, comerciant de teixits, i de Jerònima Thomàs Palliser, fa els estudis primaris i secundaris a Menorca. A l’Escola de Guerra de Maó obté (1938) el títol de tinent. Acabada la guerra, és condemnat a pena de presó en atenció a les seves conviccions democràtiques i antifranquistes.

El 1945 munta una botiga de teixits al carrer de Sant Miquel de Palma, que dirigeix durant 15 anys (1945-1960). El 1950 crea la societat promotora de l’Hotel Jaume I, de la que és president del Consell d’Administració i director gerent (1952-1977). Tot seguit aixeca l’Hotel Nixe Palace (Cala Major, Palma), que s’inaugura el 1957.

Joan Casals Thomàs, 2005 ca.

El 1967 es trasllada a Menorca, on crea la societat Protumersa per a la construcció d’un hotel a Cala Galdana, que s’inaugura el 1970 amb el nom d’Hotel Cala Galdana. Crea altres societats i posa en marxa noves promocions i empreses com una rentadoria industrial per a roba d’hotels (1970). D’altra part, adquireix (1973) a Ferreries la possessió s’Hort de Sant Patrici, on munta una granja de producció de carn, llet, formatge, hortalisses i verdures. El curs 1971-1972 fa part de la primera promoció de l’Institut Balear d’Estudis Empresarials (IBEDE).

Com a polític participa en la fundació del partit Esquerra Democràtica, d’inspiració demòcrata-cristiana. El 1962 participa en el Congrés del Moviment Europeu, reunió de partits democràtics espanyols a Munic (anomenada per les autoritats d’aleshores “Contuberni de Munic”), fet pel que és desterrat a Fuerteventura (Illes Canàries) durant 9 mesos. El 1980 s’afilia al Partit Demòcrata Popular (PDP), es presenta a les eleccions legislatives espanyoles en les llistes de la coalició AP-PDP-PL i és elegit diputat (1986). El 1989 renuncia a l’escó en no voler integrar-se en el Partit Popular (PP) quan aquest absorbeix el partits PDP i PL. De seguida reprèn la gestió de l’Hotel Cala Galdana i del Club Sud Menorca.

La seva direcció de l’Hotel Jaume I i de l’Hotel Cala Galdana es varen caracteritzar per la promoció i l’acolliment d’activitats esportives, culturals i recreatives, destinades a mantenir l’animació de la clientela i potenciar l’atractiu dels establiments. Hi organitza concerts de música, tornejos d’escacs, conferències, taules rodones, festivals de la Nova Cançó, festivals d’Unicef, etc.

Casat amb Josefina Senent Sánchez (1944), és pare de dues filles, Teresa i Josefina, i d’un fill, Lluís. És distingit amb la medalla d’or del Mèrit Turístic pel Ministeri de Turisme (2001) i amb el premi Cornelius Atticus pel Govern de les Illes Balears. Jubilat, mor a Ferreries als 85 anys d’edat. Té una entrada a la GEM.

Vaig tenir l’oportunitat de conèixer-lo i tractar-lo personalment. El vaig visitar per primera vegada a la seva casa de l’avinguda Jaume III, de Palma, el 1967 per conèixer les seves previsions sobre el creixement turístic de Palma. L’entrevista va fer part de la documentació general que Manel Ribas i Piera desitjava reunir abans d’iniciar les tasques de la Revisió de Pla General d’Ordenació Urbana de Palma. D’aleshores ençà es multiplicaren les ocasions de parlar, intercanviar opinions, comentar esdeveniments i de participar a algunes taules rodones sobre el turisme i l’economia de les illes.

Una de les entrevistes va tenir lloc el 12 de novembre de 1990. Ramon Servalls i jo l’entrevistàrem a la seu de l’Hotel Almudaina, de Palma, perquè ens expliqués la seva visió i interpretació dels darrers vint anys (1970-1990) de turisme a Menorca. La conversa va ser fluïda i extensa i restà recollida en un text que fa part del número 37-38 de la revista Estudis Baleàrics, titulat “30 anys de turisme a les Balears”. No va ser la darrera vegada que parlàrem d’economia, política, autonomia i d’altres temes. Record especialment la visita que em féu a la seu del Banc Industrial de Catalunya a principi de 1977 interessat a reclamar la meva participació política activa. Li vaig agrair molt la invitació i li vaig explicar les raons per les quals no la podia assumir. Les nostres relacions varen ser freqüents i sempre respectuoses i cordials, per bé que es donaren sovint acompanyades per part seva d’alguns tocs àcids que li vaig respectar, per bé que mai no vaig entendre.

Bibliografia

Alfons MÉNDEZ VIDAL, “Joan Casals Thomàs, pioner del turisme de Menorca”, Menorca.info, 25-IX-2011.

Andreu MANRESA, “Joan Casals, empresario, democristiano y antifranquista”, Necrológica; El País, 8-IX-2006.

Miquel ALENYÀ FUSTER i Ramon SERVALLS BATLE, “Vint anys de turisme a Menorca vists per Joan Casals”, Estudis Baleàrics, núm. 37-38, Conselleria de Cultura, Educació i Esports, Govern Balear, pàg. 191-197, Palma, 1991.

GEM, 3, 194

GEM, 7, 167 (Hotel Jaume I).

Promoció iota de la Facultat d'Econòmiques (1962-1967)

Universitat de Barcelona

Relació incompleta

Joan M. Martín i Pujol
Muriel Casals i Couturier
Enriqueta Fontquerni i Ribé
Alícia Arrufat Julián
Maria de la Mercè Sala i Schnorkowski

Joan Colom i Naval

Jaume Lanaspa i Gatnau

Carles Alfred Gasòliba i Böhm

Miquel Alenyà i Fuster

Miquel Gay

Joan Clavera i Monjonell

Joan M. Esteban i Marquillas

José Luis Pérez Arnáiz

Francesc Roca i Rosell
Joan Masferrer

José Manuel Solé Mariño

Miquel Rubirola i Torrent

Joan Ignasi Puigdollers i Noblom

Carles Camps Garcia

Lluís Alier i Uriach

Alexandre Checchi i Lang
Josep Maria Carreras i Puigdengolas
Donald Welsch i Vilaseca

Roberto Escuer
Alfons Barceló i Ventayol
Francesc Granell i Trias

Raül Garcia Duran de Lara

Mary Viedma i Martí
Josep M. Viedma i Martí

Carme Massana i Calvete

Manuel Serentill Chaves
Eduard Guardino i González de Zurbano
Enrique Bohórquez López-Dóriga
Joan Tous i Aymar

Guillem Fluxà i Fornés

Honorat Doménech i Ferrer

Pere Moragues i Cáffaro

Miquel Vidal i Fullana

Eulàlia Duran i Ventayol

Josep M. Buxó i Mestres
Montserrat Biosca Torres

Enrique Irazoqui Leví

Francisco Javier Paniagua Íñiguez

Josep M. Marquès

Emili Gasch i Grau

Francesc Artal i Vidal

Vicenç Ligüerre Gil

José Pipo Jaldo
Josep Cortès i Pinya
Pere Morey i Servera

Maria del Carmen García-Valdecasas Salgado

Joan Llop i Carratalà
Francisco García Gabarra
Ricard Pérez Casado
Antònia Bonet Xamena
Albert Broggi i Trias

Àngela Acín
X. Melo

Joan Coli Triay (Palma, 12 d’abril de 1910 - La Bonanova, Palma, 20 de juliol de 1992)

Prevere i mestre d’escola. Acabats els estudis a l’Escola Normal de Palma, imparteix classes a Porreres i, després, a la Fundació Natzaret (El Terreno, Palma) (1931-1943). El 16 de setembre de 1943, amb 33 anys, ingressa al Seminari diocesà de Sant Pere. Mentre cursa els estudis eclesiàstics, hi exerceix funcions de mestre dels alumnes del Seminari menor. El 26 de juny de 1949, als 39 anys, és ordenat de prevere pel bisbe Joan Hervàs Benet i, tot seguit, és nomenat vicari in capite de la parròquia del Port d’Andratx.

Al Port d’Andratx desplega (1949-1960) una intensa activitat pastoral, sobretot entre els joves, els malalts i els ancians. Crea un Centre Social per a joves amb activitats culturals, esportives i lúdiques. Munta una biblioteca amb un servei de préstecs. Enalteix la solemnitat de la festa del Carme, patrona del Port. Promou l’adquisició d’un nou convent per a les germanes Agustines de l’Empar, fomenta els homenatges a la vellesa amb col·laboració amb la Caixa d’Estalvis Sa Nostra, organitza amb el jovent excursions a peu i amb barca i berenars a Cala d’Egos (Cala de gos) gràcies a l’ajut de Bartomeu Planas Rosselló que posa a la seva disposició l’embarcació “El Valent” i s’ofereix ell mateix com a pilot, organitza amb entusiasme la recepció i l’estada al Port de la imatge peregrina de la Mare de Déu de Lourdes i, uns anys després, de la Mare de Déu de Lluc.

Nomenat rector de Calvià, hi fa l’entrada oficial el 21 de gener de 1961. Hi promou la creació d’un centre social, impulsa la publicació del full parroquial Pax Vobis, dota d’activitats culturals, esportives i recreatives el centre social, treu al carrer les festes cívico-religioses amb el propòsit de potenciar-les i exaltar, alhora, el fet religiós com s’esdevé amb la cavalcada dels Reis, la cavalcada de Sant Antoni, la torrada col·lectiva de la nit de Sant Sebastià, la imposició de roquets als nous escolanets el dia de Sant Joan Bosco, la romeria a Portals del diumenge de l’Àngel, etc. Crea una secció de l’Adoració Nocturna i diverses branques de l’Acció Catòlica. Amb motiu de la festa de Sant Joan Baptista, patró de la vila, organitza exposicions de pintura, plantes, ocells, etc. Comana la restauració de l'orgue a l'especialista Grenzing, que anys més tard fa la restauració de l'orgue monumental de Sant Francesc (Palma). Després de 19 anys fecunds de feina pastoral, s’acomiada de Calvià el 19 d’octubre de 1980 amb motiu de la seva jubilació.

La darrera etapa de la vida gira a l’entorn del Santuari de la Bonanova, del que és nomenat capellà resident. Malgrat l’edat, promou la devoció a la Mare de Déu de la Bonanova i rehabilita de dalt a baix l’edifici del santuari. Munta una escolania estable i promou la publicació del llibre “El Santuari de Nostra Senyora de la Bonanova”, que escriu Mn. Jaume Capó Villalonga. En l’acció pastoral disposa de la col·laboració de Mn. Francesc Caimari i de Mn. Antoni Fullana. Mor al Santuari de la Bonanova (Palma) el 20 de juliol de 1992, als 82 anys d’edat i 43 de ministeri.

L’Ajuntament de Calvià li dedica un homenatge públic, presidit per la batllessa Margarita Nájera Aranzábal, el dia 15 d’agost de 1996. Amb motiu d’aquest fet, es publica el llibret “Mn. Joan Coli, rector de Calvià. Vida i obra”, escrit per Mateu Ramon Lidon. L’acte va congregar a la seu de l’Ajuntament un gran nombre de persones de Calvià, del Port d’Andratx i de Palma. Poc després es dedica a la seva memòria un carrer del Municipi.

Vaig tenir l’oportunitat de conèixer-lo i tractar-lo personalment. Durant les vacances d’estiu al Port d’Andratx (1949-1954) li serveixo la missa diària de les 8 del matí, col·laboro amb ell en l’organització de diverses anades amb barca amb els al·lots de la parròquia a nedar i berenar a Cala d’Egos i li don suport en l’organització en diversos serveis de dur el combregar o el viàtic als malalts. Més endavant, el vaig visitar unes quantes vegades a casa seva, com el 19 de març de 1959 amb motiu de la festa de Sant Josep. No vaig faltar a l’acte d’homenatge que li dedica de manera senzilla i sentida, molt al seu gust, l’Ajuntament de Calvià l’agost de 1996.

Bibliografía

Mateu RAMON LIDON, “Mn. Joan Coli, rector de Calvià. Vida i obra”, Ajuntament de Calvià, Palma, 1996.

Baltasar MOREY CARBONELL, “Necrològica del Rvd. Sr. Joan Coli i Triay”, “Butlletí Oficial del Bisbat de Mallorca”, pàg. 308-309, Palma, 1992.

Manel SUÀREZ SALVÀ, “Presentació”, Ramon Lidon (1996), pàg. 7 i 8.

Paraules catalanes d'origen àrab. Relació parcial

Adobar

Agutzill

Albarà

Albelló

Albercoc

Albergínia

Alcohol

Alfabaguera

Alfàbia

Algaravia

Àlgebra

Algorfa

Aljub

Al·lot (Noi a les Balears)

Almogàvar

Almoina

Almirall

Alqueria
Amoïnar

Argolla

Arraval

Arrí
Arròs

Atzarola

Atzavara

Avaria

Babuxa

Barnús

Boira

Caduf

Cafè

Candil

Carxofa

Carxofera

Catifa

Caviar

Cenefa

Cofaina

Dinar

Drassana

Duana

Escabetx

Falca

Fanal

Fanfarró

Gafet

Gamussa

Gandul

Garbell

Garrofa

Garrofer

Gerra

Gessamí

Gavarra

Gavella

Gaita

Geneta

Girafa

Jàcera

Llimona

Magatzem

Masmorra

Matalàs

Matraca

Mesquí

Mirall

Místic

Moradux

Mostassa

Quitrà

Rafal

Rambla

Sabata

Safarnaria

Safereig

Safrà

Samarreta

Sargantana

Sarraí

Seca

Sínia

Síndria

Síquia

Soca

Sofà

Sitja

Somera

Siurell

Tafona

Taleca

Tamarell

Tambor

Tarima

Taronja

Tassó

Torsimany

Xaloc

Xapar

Xap

Xabec
Xarop

Xifra

Zero

Font: “Veus d’origen àrab en la llengua de les Balears recollides per l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria”, Florència, 1901

Secretaris Generals de les Nacions Unides (ONU)

Gladwyn Jebb (provisional) (Regne Unit) 1945-1946

Trygve Lie (Noruega) 1946-1952

Dag Hammarskjöld (Suècia) 1953-1961

U Thant (Birmania) 1961-1971

Kurt Waldheim (Àustria) 1972-1981

Javier Pérez de Cuéllar (Perú) 1982-1991

Butros Butros-Ghali (Egipte) 1992-1996

Kofi Annan (Ghana) 1997-2006

Ban Ki-moon (Corea del Sud) 2007 - 2016

António Guterres (Portugal) 2017 - actual

Nota: el càrrec té una durada inicial de 5 anys i és renovable una vegada

-------- 

Font: "Els secretaris generals de l'ONU", Francesc Lluís Cardona i Castro