Angela von Neumann (Milwaukee, Wisconsin, EUA, 30 de març de 1928 – Galilea, Mallorca, 29 de gener de 2010)

Pintora. Filla del pintor Robert Neumann (1888-1976), que emigrà d’Alemanya a Wisconsin (EUA), estudia a l’Institut d’Art de Xicago, on el seu pare exerceix de professor de gravat entre 1946 i 1950. Allà coneix John Ulbricht, amb qui contreu matrimoni el 1950. Tot seguit, es traslladen a Mèxic D.F., ja que el marit havia obtingut una beca per a l’ampliació d’estudis en aquest país. Els dos fan amistat amb el pintor mexicà Rufino Tamayo (1899-1991), que exerceix sobre ella una influència notable.

Quan John Ulbricht assumeix el càrrec director assistent del Museu d’Art de Denver (Colorado, EUA), ella hi fa classes de dibuix (1952-1954). El 1954 deixen els EUA i recorren Europa per visitar museus fins que el 1956 fan una estada a Madrid. D’allà passen a Mallorca (1956). Resideixen, primer de tot, a Deià i, poc després, a Galilea (Puigpunyent). El 1956 fa una exposició individual a les Galeries Quint (Palma). El 2000, jJuntament amb el marit, exposa al Casal Solleric en una mostra comissariada per la filla, Saskia Ulbricht.

Angela von Neumann, 2000 ca.


Com a pintora, s’interessa per temes mitològics i, sobretot, per la natura, a la que presta atenció a través d’animals (peixos, caragols, tortugues, papallones, conills, serps, cucs, ocells, gats, etc.), que situa entre flors i tanyades vegetals de colors intensos i formes ingènues, treballades sempre amb minuciositat i gran afecció al detall. A mitjan dècada dels 70 introdueix a l’obra referències oníriques, punts de vista molt acostats a l’objecte observat i evocacions surrealistes. La seva pintura respira equilibris, exaltació de la solidaritat universal i propostes sobre el caràcter pur i net d’una natura amable i paradisíaca. Sovint els fons de les representacions es presenten puntejats i amb els perfils principals remarcats amb grups de línies continues juxtaposades a la manera d’orles.

Exposa individualment a Mèxic, Denver (EUA) i Barcelona. A Palma exposa a les Galeries Quint (1956), Hotel de Mar (Calvià) (1964) i a Sala Pelaires (1969, 1971 i 1974). Participa en nombroses exposicions a ciutats dels EUA, Mèxic, França i Espanya. Hi ha obra seva al Museu d’Art de Denver (Colorado), al Museu de Columbus (Ohio), a l’Acadèmia de Belles Arts de Pensilvania, al Layton Art Center (Milwaukee), al Museu de la Solidaritat de Santiago de Xile, a la col·lecció de la Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’ i a altres col·leccions institucional i particulars.

Casada amb John Ulbricht (1950), és mare d’una filla, Saskia, i d’un fill, Joan. Vídua des del 2006, rep (2007) el premi Ramon Llull del Govern de les Illes Balears. Mor a Galilea el gener de 2010, als 81 anys d’edat.

  

Bibliografia

Joan Carles GOMIS, “Neumann, Angela von”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’, t. 3, pàg. 340-343, Palma, 1996.

Josep MELIÀ, “El bestiario franciscano de Angela von Neumann”, Rayuela ed., Madrid, 1976.

GEM, 19, 112.

G.R., “Fallece Ángela von Neumann, viuda de Ulbricht”, Diario de Mallorca, 30-I-2010.

John Ulbricht (L’Havana, Cuba, 6 de novembre de 1926 – Galilea, Mallorca, 7 de desembre de 2006)

Pintor. Nom abreujat de John Grenvile Kane Ulbrich, nat a Cuba, fill d’un enginyer natural dels EUA i nét d’un militar de Dresde (EUA), descendents d’alemanys. La mare és Beatrice Himely, filla d’un terratinent cubà d’origen francès. Viu a l’Havana els primers cinc anys. El 1930, el pare perd la feina arran de la crisi econòmica internacional i el 1931 decideix anar-se’n a Toronto (Canadà), després a Minnesota i, finalment, s’instal·la amb la família a Xicago (1935). Entre 1946 i 1950 estudia a l’Institut d’Art de Xicago, on coneix Àngela von Neumann, filla del pintor Robert von Neumann (1888-1976), que havia emigrat d’Alemanya a Wisconsin (EUA). Es casen i el 1950 marxen a Mèxic amb l’ajut d’una beca d’ampliació d’estudis que obté ell. A Mèxic estudia, pinta i fa la primera exposició individual.

John Ulbricht,  1980 ca.

Entre 1952 i 1954 és director assistent del Museu d’Art de Denver (Colorado, EUA). Hi organitza exposicions d’art contemporani, entre les quals no hi falta ni la dedicada als expressionistes abstractes nord-americans (Pollock, De Kooning, Rothko, etc.), ni la dedicada als grans mestres europeus (Picasso, Matisse, Klee, Kandinski, Bracque, Mondrian, etc.). El 1954 recorre Europa per visitar museus. El 1956 fixa la residència a Mallorca. Primer, s’instal·la a Deià i, després, a Galilea (Puigpunyent, Mallorca).

El 1958 és seleccionat per participar al Saló d’Art Abstracte del Cercle de Belles Arts, de Palma. El 1963 fa part del grup Es Deu des Teix. El 1965, la revista Papeles de Son Armadams, li dedica un número extraordinari amb reproduccions dels 12 retrats que havia exposat a la Fira Mundial de NY d’aquell any. El 1973 participa a la mostra Miró 80, que té lloc amb motiu del 80è aniversari de Joan Miró i que s’inaugura la nova seu del Col·legi d’Arquitectes de les Balears a Palma. El 1981 és seleccionat per participar a la Mostra d’Art Actual a les Balears, que l’Ajuntament de Palma presenta al Casal Solleric. El 1986 el Museu Municipal de Belles Arts de Santander li dedica una exposició antològica que reuneix obra seva dels darrers 15 anys (1961-1986). El 1990 participa a l’exposició inaugural del Centre Cultural Contemporani Pelaires (Palma) i el 1994 participa a la mostra Figuracions de la Torre dels Enagistes (Manacor).

La seva trajectòria com a pintor es divideix en tres etapes pro ben diferenciades:

Primera etapa: l’abstracció expressionista (1950-1963)

En aquest període inicial treballa l’abstracció expressionista amb teles de sòlida estructura compositiva, textures suggerents i formes harmòniques i ben distribuïdes en conjunts compensats i equilibrats. El 1958 exposa per primera vegada a Mallorca, a les Galeries Costa.

John Ulbricht, Espardenyes, 1982

Segona etapa: les grans natures mortes (1964-1984)

A partir del 1963, el pintor treballa formes concretes corresponents a objectes quotidians i senzills, que representa amb unes mides molt més grans que les reals. Aquest fet els confereix, alhora, elements de misteri, interrogació i grandesa. Les obres es presenten dotades d’una atmosfera que suscita sensacions de proximitat i d’un intimisme que es veu subratllat pel caràcter peridor i efímer dels objectes (o fragments d’objectes) representats.

Les espardenyes usades, les cordes enrotllades, les fruites partides pel mig, els rovellons o esclata-sangs, les hortalisses senceres, el manyoc de raves, els codonys, les fulles de tardor, les flors de camp o de jardí, etc., es troben immerses, més enllà de la seva aparença, en processos de deteriorament imperatius. Aquest fet omple l’ambient d’una tensió estranya i d’un neguit sord.

Són camps deserts i desolats, sense la presència de l’home i del ramat domèstic, sense cases ni altres construccions i sense conrar. No hi manquen les oliveres de soques gruixudes i de formes inversemblants, gairebé fantasmagòriques.

Aquests anys, exposa a la Sala Pelaires (1969, 1971, 1973, 1976 i 1978).

Tercera etapa: paisatges del Paradís (1985-2006).

El protagonisme abassegador dels objectes senzills i quotidians dóna pas gradualment a la creació de paisatges de la Serra de Tramuntana. Comença amb arbres assotats pel vent, esbrancats i tristos, envoltats d’una garriga de verds austers. Hi afegeix branques acaronades per flors silvestres, fruites o fulles de tardor. Continua amb paisatges poblats de flors (margalides, lliris, roselles, etc.) acompanyades de trèvol, herba de prat o pastures.

La reiteració del tema i el treball de taller porten el pintor a idealitzar els paisatges cada cop més i a dotar-los de formes i dimensions fantasioses, que converteixen les visions del camp en representacions d’un paradís immens i lluminós, fet per gaudir dels colors vegetals (grocs, vermells, rosats, morats, liles, blancs, verds, etc) i del flaire de terra, pluja, rosada i sol.

Possiblement, l’inici de la tercera etapa es produeix a partir de l’exposició que fa a la Sala Pelaires el 1981 amb catàleg editat per la Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’, amb textos de Gabriel Janer Manila. El 1998, de la mà de la Galeria Jaume III, fa a la seu d'aquesta en el complex Capuchino del carrer de Sant Miquel una magna exposició monogràfica. L’etapa acaba inesperadament els darrers dies del 2006.

John Ulbricht, Vall groga, 1993


Conclusió

Tot al llarg de la carrera excel·leix com a bon retratista. Li agrada fer retrats de gran format, vistos amb enquadraments de primers plans, gairebé cinematogràfics, treballats amb una tècnica d’aparença puntillista i interpretats amb gran sobrietat. Fa els retrats, entre d’altres, de Camilo J. Cela Trulock (1972), Azorín, Josep Pla (1964), Pablo Neruda (1965), Llorenç Villalonga (1980), Earl Mountbatten, Maria del Mar Bonet, Robert Graves, Joan Miró, David L. Bazelon (1975), Ana Maria Matute, La Chunga, Josep Melià, etc.

Ha fet exposicions individuals a Mèxic, EUA, Alemanya, Regne Unit, França, Espanya, Palma i Cala d’Or. Ha participat a exposicions col·lectives a Bèlgica, Finlàndia, Alemanya, Itàlia, França i Espanya (Madrid, Barcelona, Pamplona, Palma, etc.). Ha participat a diverses edicions de les fires d’art contemporani de Madrid, Hong-Kong i Miami (EUA).

´

Han comentat la figura del pintor i les característiques de la seva obra Gabriel Janer Manila, Miguel Ángel Asturias, Camilo J. Cela Trulock, Vicente Aleixandre, Joan Bonet, Anthony Bonner, Ángel Terrón, Valentí Puig, Carlos Antonio Areán, Josep Melià, etc. S’han ocupat d’analitzar la seva obra els crítics d’art José Corredor Matheos, Joan Carles Gomis i altres.

Hi ha obra seva als museus d’art de Dallas, Denver, Columbus (Ohio), Pasadena, La Jolla, Santander, a les universitats de NY, Texas, Illinois, Victòria (Canadà), Galeria Nacional de Retrats de Londres, la seu del Parlament Europeu a Estrasburg (França), a les col·leccions de la Generalitat de Catalunya, la Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’, el Consell Insular de Mallorca i el Govern de les Illes Balears i a nombroses col·leccions privades. A Palma entre 1970 i 1990 exposa a la Sala Pelaires i des de mitjan dècada dels 90 ho fa a la Galeria Jaume III. Té una entrada a la GEM i una altra a la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears.

Casat (1950) amb Àngela von Neumann (1928-2010), és pare d’una filla, Saskia, i d’un fill, Joan. De tracte cordial, és de temperament alegre, jovial, divertit i ocurrent. Amb Andreu Picó prepara una exposició a la Galeria Jaume III prevista per a la primavera de 2007. Feiner, treballa en un paisatge fins que el dóna per acabat. Demana al fill Joan que el porti a la galeria, mentre es retira profundament i estranyament fatigat. Un o dos dies després, mor a causa d’un infart de miocardi que li sobrevé de matina mentre dorm. Amb motiu de la seva defunció, el Centre Cultural Pelaires li dedica (2007) una exposició d’homenatge.

Bibliografia

ALTA MAR, “Los paisajes de John Ulbricht”, 14-VI-2011, www.fabian.balearweb.net/post/102245.

Joan Carles GOMIS, “Ulbricht, John”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’, t. 4, pàg. 342-346, Promomallorca ed., Palma, 1996.

Andreu MANRESA, “John Ulbricht, pintor”, El País, 14-XII-2006.

AJUNTAMENT DE PALMA (Editor), "John Ulbricht", catàleg de l'exposició del pintor al Casal Solleric, novembre 2000-gener 2001, textos de Nicolau Llaneras, Fernando Castro, John Ulbricht, Camilo José Cela i Azorín-Ulbricht, Palma, 2000.

Gabriel JANER MANILA, “John Ulbrich”, Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’, Palma, 1981.

Josep MELIÀ, “John Ulbricht”, Rayuela ed., Madrid, 1974.

GEM, 17, 349.

Joan Medinas (Palma, 1811 – 1885 ca.)

Pintor i calafat. Membre d’una família de mariners i comerciants del raval de Santa Creu, de Palma, s’especialitza en quadres a l’oli de vaixells de la marina mercant mallorquina.

Les seves obres són fetes amb un llenguatge realista, pulcre, minuciós i detallista, que revela un coneixement profund de les arts de la mar. Són obres seves les teles Beatriu (1856), Mariano (1856), Josepa (1856), Nuestra Señora de la Soledad (1857), Marieta (1957), Numancia (1858), Belisario (1870), entre d’altres.

Hi ha obra seva a algunes col·leccions dels hereus de Bartomeu March Servera. Obres seves feren part del Museu Marítim de Mallorca i de l’antiga col·lecció de quadres de vaixells de Bartomeu Planas Rosselló, que el 1962 passa a Bartomeu March Servera. 70 obres d’aquesta col·lecció es varen vendre a través de la casa de subhastes Christie’s, de Londres, el juny de 2003.

Pinta una mar lleugerament arrissada per la brisa que omple les veles. El color de la mar és bàsicament el verd. Les ones, d’escassa envergadura, reflecteixen la presència d’una brisa intensa que crea un moviment de mar superficial i d’ones joves. Les composicions presenten una coherència inflexible entre la direcció del vent, el moviment de les ones, la posició de les veles i la volada de les banderoles i de la bandera de la marina espanyola (5 franges). Habitualment signa les obres que fa i les data amb indicació de l’any de realització.

Bibliografía

GEM, 16, 333.

CATÀLEG-1986, “La Inquisició a les Illes Balears”, Govern Balear, sa Llonja, juliol 1986, núm. 177, Palma, 1986.

Joan LLABRÉS BERNAL, “Notícias y relaciones históricas ….”, t. 3, pàg. 864 i altres, Palma 19

Ramon Pou Vidal (Palma, 1857 ca. – 1927 ca.)

Pintor i mariner mercant. Pinta nombrosos quadres a l’oli, a l’aquarel·la i amb tècniques mixtes (llapis, ploma, tinta i aquarel·la), de vaixells mercants de la matrícula de Palma. És nebot del també pintor de quadres de vaixells Francesc Vidal i Vidal. Té l’estudi al carrer dels Guixaires, de Palma, on conservava una col·lecció relativament àmplia d’obres seves. Treballa en el marc d’un marcat realisme i utilitza un llenguatge descriptiu, detallista i minuciós.

Ramon Pou Vidal, El bergantí Catalina, llapis, ploma, tinta i
                    aquarel·la s/ paper, 1880 ca.

Entre les seves obres destaquen Els velers Paco i Catalina donant-se l’hora en alta mar (1880), La corbeta Palmira entrant al port de Betanzos empesa per una galerna (1883). Pinta, a més, el bergantí Catalina i els velers Trinitat (1884) i Hortènsia Costa. També signa (1888) un oli sobre taula, de petit format, del veler Trinitat. És autor dels dos exvots, un dedicat al Sant Crist de la Sang i l’altre a la Verge del Carme. Els dos són de gran format (247,5 x 107 cm) i actualment es conserven al Museu de Mallorca. Sembla que li correspon l’autoria de l’aquarel·la signada i datada del vapor Miramar (1908), de la companyia Isleña Marítima, que fa part de la col·lecció de pintura de la Caixa de les Balears ‘Sa Nostra.

Hi ha algunes aquarel·les signades amb R. Pou, que s’allunyen molt dels anys probables de vida del pintor. No sabem si les datacions d’algunes d’aquestes obres, referides a 1949, es deriven d’errors de lectura o bé si de la seva correcció se n’ha de deduir que hi va haver un segon Ramon Pou (fill, nebot, familiar...), que a la mort del primer va donar continuïtat a la seva feina. Corresponen a aquest grup els dos quadres del vaixell Villa de Sóller, que es representa ancorat al moll en una ocasió i ancorat prop de la costa en l’altra. Les dues obres feren part de les 70 peces de l’antiga col·lecció de Bartomeu Planas, que es varen vendre en subhasta a la casa Christie’s de Londres el juliol de 2003. Les dues obres, fetes possiblement alhora, reflecteixen una autoria comuna, diferent pel que fa a concepció i realització de les obres conegudes del pintor dels anys 80 del s XIX.

Bibliografía

GEM, 14, 9-10

Gabriel LLOMPART i Bernat OLIVER, “Ramon Pou. L’exvot del Sant Crist de la Sang (1881) i l’exvot de la Verge del Carme” (1881), Museu de Mallorca, Palma, 2011.

Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ, “Ramon Pou”, ‘Las Baleares y sus pintores’, pàg. 179, Palma, 1981.

Francesc Vidal i Vidal (Palma s XIX)

Capità mercant i pintor. Exerceix coma a pilot i, després, com a capità de la marina mercant. En fer-se gran, s’especialitza en la pintura de vaixells i de marines. Pinta dues versions del vapor Maria, una per a la companyia Transmediterrània i l’altra per a la companyia Aucona, els pailebots Antonieta i San Miguel (1877) i les pollacres Joven Beatriz i Josefa (1879), ambdues de la companyia armadora d’Ignasi Fuster Fortesa i la corbeta Maria Isabel, des de la coberta de la qual pinta altres velers. Es manté actiu entre 1867 i 1879.

Li agrada pintar embarcacions amb vent de popa i totes les veles desplegades. Les superfícies de la mar són planes o lleugerament arrissades. Habitualment representa els velers amb les banderoles de la companyia armadora, port de matrícula i nom de l'embarcació i amb la bandera espanyola de la Marina, de 5 franges, desplegades i ben visibles, fet que li permet afegir uns tocs oportuns de color.a la composició. Els seus treballs excel·leixen pel bon acabat i las característiques de gran qualitat que els acompanyen.

El 1878 participa amb dos olis a l’Exposició Universal de París. El novembre de 1879 aporta una obra titulada Marina a la subhasta que es realitza a Palma per reunir fons destinats als damnificats de les inundacions de Múrcia.

Hi ha obres seves a la seu de la companyia Transmediterrània, a la seu d’Aucona (Palma) i a l’antiga col·lecció de Bartomeu March Servera, de Madrid. A l’antiga col·lecció de quadres de vaixells de Bartomeu Planas Rosselló, subhastada a Londres el juny de 2003 i tristament dispersada, hi havia nou teles signades per ell. Una era la titulada Barca de tres mastils Ignasi Fuster navegant a tota vela (1879), possiblement de la companyia armadora d’Ignasi Fuster i Fortesa, amb seu a Palma. El seu nebot Raimon Pou Vidal va ser també pintor de quadres de vaixells.

 

Francesc Vidal i Vidal, La barca de tres mastils Ignasi Fuster,

oli/tela, 1879

Bibliografia

CATÀLEG-2003, Subhasta 11-12 de juny 2003, Christie’s King Street, London

Alta Mar, blog, http://fabian.balearweb.net/post/91402

Joan LLABRÉS BERNAL, Notícias y relacione s históricas de Mallorca, segle XIX, tom V, 1871-1880, pàg. 579-580, Palma, 1971.

GEM, 18, 136

Hermen Anglada Camarassa (Barcelona, 11 de setembre de 1871 – Port de Pollença, Mallorca, 7 de juliol de 1959)

Pintor i dibuixant. És fill de Josep Anglada i Llacuna, pintor-decorador de cotxes, natural de L’Hospitalet de Llobregat, i de Beatriu Camarassa i Casasnovas, natural de Barcelona. Als 14 anys ingressa a l’Escola de Llotja, on té per mestre el pintor Modest Urgell i Inglada (1839-1919). També és deixeble de Tomàs Moragas i Torras (1837-1906).

  

La biografia

El 1894 marxa a París, on assisteix a les classes de Jean Paul Laurens (1838-1921) i de Jean Joseph Benjamin-Constant (1845-1902) a l’Acadèmia Julian. També assisteix a les classes de l’Acadèmia Colarossi de René Pinet i Louis Auguste Girardot (1856-1933). A més, estudia els clàssics com Rembrandt, Ribera, Murillo i Van Dyck.

Estableix amistat amb el retratista Carlos Baca-Flor Falcón (1869-1941), amb qui recorre teatres, cabarets i cafès del París nocturn, del que pren la majoria dels temes de les obres que fa en aquests temps. Per mitjà de Baca-Flor coneix l’obra d’Antonio Mancini, que l’influeix considerablement. Entre 1897 i 1904 realitza obres de petit format amb la presència predominant de la dona. El 1902 inicia un seguit d’exposicions a Alemanya, Regne Unit, Itàlia, Holanda i Bèlgica, que li proporciona una gran projecció internacional.

Hermen Anglada Camarassa, Paris, la nuit, oli/taula, 1900 ca.

El 1904, després d’una estada estival a Valencia, substitueix la temàtica parisenca per temes folklòrics valencians, que combina amb el dels gitanos andalusos. A partir de 1911 fa composicions amb figures d’altres regions i tracta també el tema taurí. A París es dedica, a més de la composició, a l’ensenyança de la pintura. Com a mestre aglutina un grup nombrós de deixebles.

El 1913 visita Mallorca, on possiblement ja hi havia estat el 1909 per consell de Antoni Gaudí. Poc abans de l’inici de la Primera Guerra Mundial, s’instal·la al Port de Pollença, després de recuperar la nacionalitat espanyola, que havia canviat per la francesa. Rep del seu amic Francesc Cambó el suport que necessitava en aquest respecte. Una part dels seus deixebles llatinoamericans es fa present a l’illa i dóna lloc a l’emergència del que alguns han anomenat l’Escola de Pollença. La presència del pintor a Mallorca i la seva anomenada fan que esdevingui el punt de referència de la pintura a l’illa.

De Mallorca estant, consolida i incrementa la seva projecció internacional. Els anys de la Gran Guerra exposa a Barcelona, Madrid, Bilbao i Buenos Aires. El 1920 torna a exposar a París. El 1920 presideix el Jurat de l’Exposició Regional d’Art, organitzada per l’Ajuntament de Palma. El 1921 presideix el Jurat de la II Exposició Regional d’Art.

A partir del 1924, de la mà del Carnegie Institut de Pittsburg, exposa arreu dels EUA amb notable èxit de públic i de crítica. A més exposa a Amèrica del Sud i a Europa. La seva anomenada es fa gran, per bé que les exposicions de la seva pintura gairebé sempre es donen acompanyades de polèmiques i dissensions. El 1931 es casa amb Beatriu Huelin Rocamora. El 1932 és nomenat acadèmic corresponent de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi (Barcelona).

El 1936 la Guerra Civil espanyola el sorprèn a Barcelona, mentre exposa a La Pinacoteca. El 1937 i el 1938 viu i pinta al monestir de Montserrat. El gener de 1939 s’exilia a París.

El 1940 es troba a París amb l’amic Carlos Baca-Flor i resideix al seu estudi fins al començament de la Segona Guerra Mundial. Aleshores es refugia a Pougues-les-Eaux fins al 1948, per bé que a partir de l’alliberament de París, viatja sovint entre Pougues-les-Eaux i París.

Després de diverses gestions, obté permís per tornar a Espanya gràcies al suport que rep de Tomàs Sunyer, col·leccionista d’art i amic seu. El desembre de 1947 exposa a La Pinacoteca, de Barcelona. El 1948, amb 77 anys, s’instal·la a l’Hotel Miramar del Port de Pollença. Aleshores té 77 anys. És objecte de nombrosos actes de reconeixement i d’homenatge, mentre la seva producció d’obres es fa lenta i pausada.

El 1950, Mallorca li tributa un homenatge amb motiu de l’exposició que presenta al Cercle de Belles Arts (Palma), l’unica individual que fa en vida a l’illa. El 1954 és nomenat acadèmic d’honor de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando. El 1957 és nomenat acadèmic numerari de l’Acadèmia de Belles Arts de Palma. El 1957 rep la Gran Creu d’Alfons X el Savi. Mor l’estiu de 1959 al Port de Pollença als 87 anys d’edat.

La pintura

Comença pintant amb un detallisme gairebé exagerat, après de Modest Urgell, per evolucionar vers una pintura d’escenes nocturnes parisenques i escenes de cavalls, tractades amb pinzellades ràpides i soltes i realitzades amb sentit d’exaltació d’allò que és efímer i espontani. Són d’aquests anys (1898-1904) les obres titulades Paris, la nuit (1900 ca.), Interior, París (1900 ca.), Parisenca (1901 ca.), Estudi de cavalls (1901 ca.) i Blanquita ( 1902 ca.).

Entre 1905 i 1913 desplega una intensa activitat. Introdueix a la seva temàtica motius folklòrics valencians, que a partir del 1911 amplia a temes d’altres regions. També toca el tema dels toreros. Amb els temes valencians i els que afegeix posteriorment s’interessa per les grans composicions destinades a la decoració de grans edificis, palaus i casals. Corresponen a aquests anys (1905-1913) les obres titulades La núvia de Benimamet (1906 ca.), Joves de Burriana (1908 ca.), Camperols de Gandia (1909 ca.), València (1910 ca.), L’ídol (1910 ca.), Sevillana (1913 ca.), Madrilenya (1913 ca.), etc.

A partir del 1914, coincidint amb l’estada a Mallorca, introdueix a la seva temàtica els paisatges i els fons marins. També fa natures mortes, composicions de flors i de fruites, nocturns, composicions de figura  i retrats. Dota les seves composicions d’elements irreals amb el propòsit d’exaltar la realitat de la que parteix. Habitualment pren notes del natural i s’ajuda sovint amb l’ús de la fotografia. La pinzellada es fa guixada i empastada i el cromatisme guanya en intensitat. Entre 1914 i 1937 elabora les obres al taller, lentament i acurada, fet que propicia l’allunyament de la realitat de la que parteix. Són obres d’aquests anys (1914-1936) Parral mallorquí (1914 ca.), La figuera (1916-1918), El Pi de Formentor (1922 ca.), Nocturn. Cala Murta (1923 ca,), etc.

Hermen Anglada Camarassa, Primavera, lliris taronjats, oli/tela, 1945 ca.

El paisatges de Montserrat que pinta el 1937 i el 1938 incrementen el sentit de la irrealitat i de la fantasia. A Pouges-les Eaux reprèn els temes de les natures mortes i les flors. Les obres esdevenen més complexes i més carregades. Són d’aquest temps les dues composicions titulades Primavera. Flors a l’aire lliure (1945 ca.) i Primavera. Lliris taronjats (1945 ca.), dues peces magnífiques, que repeteixen el mateix motiu, són de mides similar, si bé varien les proporcions (110x82 i 99x109). Transmeten els sentiments que animen el pintor arran de l’alliberament de París (25-VIII-1944) i la victòria final dels aliats a Europa (7-V-1945). La primera va fer part de l’antiga col·lecció de pintura de Bartomeu Planas Rosselló. La segona féu part de l’antiga col·lecció de Bartomeu March Servera i vàries vegades va ser exposada al Palau March del carrer del Conqueridor (Palma). Les dues es reprodueixen al llibre de Fontbona-Miralles (1981).

Durant els darrers anys al Port de Pollença, Anglada repeteix fórmules i temes d’èpoques anteriors. S’ha dit que la seva pintura més característica neix de propostes modernistes i postimpressionistes, amb elements noucentistes. Tot plegat ho duu a un terreny en el que predominen els elements personals i subjectius. Són obres d’aquesta etapa Festa de matances (1948-1950), Mallorca (1950 ca.), Gall de Sant Pere (1948-1950), etc.

Segons la catalogació de Fontbona-Miralles (1981), el pintor realitzà tot al llarg de la vida suma d’uns 750 olis. A l’hora de parlar de l’obra d’Anglada no es poden deixar de citar els seus dibuixos.

Hermen Anglada Camarassa, Gall de Sant Pere, oli/tela, 1948-1950

Reconeixements i homenatges

El 1967 la seva esposa i la seva filla, Beatriu Anglada Huelin, converteixen la col·lecció privada del pintor en el Museu Anglada Camarassa, que resta ubicat en una part de la casa en què residí al Port de Pollença, si bé condicionada de nou per l’arquitecte Josep Ferragut. El 1988 la Caixa de Pensions “la Caixa” compra aquest fons i en destina una part a exposició permanent al Gran Hotel de Palma, seu de la Fundació “la Caixa” a les illes. El 1993 hi munta l’exposició “Anglada Camarassa al Gran Hotel” i n’edita un catàleg. Al Port de Pollença hi ha un monument amb el bust del pintor. Un carrer de Palma duu el seu nom.

Hi ha obra seva a la Generalitat de Catalunya, Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia, Museu d’Art Modern de Barcelona, Museu Nacional de Belles Arts de Buenos Aires, l’Ermitage (Sant Petersburg), Toledo Museum of Art (Ohio, EUA), Museu Nacional de l’Havana (Cuba), Musée Goya (Castres, França), Museu de Belles Arts de Bilbao, Museu de Sabadell, Musseu de Pontevedra, Cau Ferrat, Ajuntament de Palma, Fundació “la Caixa”, Fundació Barceló, Hotel Miramar, AENA, Fundació Plandiura, Patrimoni Nacional, altres col·leccions institucionals i nombroses col·leccions privades.

Bibliografia

Francesc FONTBONA i Francesc MIRALLES, “Anglada-Camarasa”, Ediciones Polígrafa S.A., Barcelona, 1981.

José M. PARDO, “Anglada Camarasa, Hermenegildo”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’, pàg. 81-110, Palma, 1996.

Miquel ALENYÀ “La pintura moderna a Mallorca (1830-1970)”, Ajuntament de Palma, Palma, 1996.

CATÀLEG-1993, “Anglada-Camarasa al Gran Hotel. Redescobrir una època”, Exposició juliol-agost, Fundació “la Caixa”, Palma, 1993.

Francesc FONTBONA i Francesc MIRALLES, “La col·lecció Hermen Anglada-Camarasa”, Catàleg-1993, pàg. 41-49.

Gabriel FUSTER MAYANS, “Anglada Camarasa”, Atlante ed., Palma, 1958.

Joana M. PALOU, “Anglada Camarassa i Mallorca” GEM, t. 1, pàg. 185, Palma, 1993.

GEM, 1, 184-185.

Gabriel Reinés Pocoví “Verano” (Alaró, Mallorca, 29 de maig de 1807 – Palma, Mallorca, 15 de gener de 1885)

Pintor i litògraf. Nat a Alaró, es trasllada a Palma als 15 anys. Es posa a treballar a la drogueria de Pau Maiol. És deixeble del pintor Guillem Ferrer Puig (1759-1833). Complementa la formació fent còpies de retrats i de composicions de gènere de Can Cotoner o Cal Marquès d’Ariany, Can Ferrandell, etc. Té el taller a la plaça de les Copinyes, després ampliada amb l’enderrocament de la illeta central, fet que dóna pas a l’actual plaça de Cort. Es casa amb Maria Isabel Lladó, deixeble seva i copista de les seves obres.

Fa una còpia del quadre de Sant Sebastià de Van Dyck de l’Ajuntament de Palma. Pinta el retrat de Joanot Colom, capdavanter dels agermanats, per encàrrec de l’Ajuntament de Palma. A més, és autor de dos autoretrats, d’un retrat de la seva esposa, d’un retrat d’una joveneta. Se li atribueix l'autoria d'un retrat de la nina Maria Concepció Montaner Vega-Verdugo, que es conserva a la Fundació Yannick i Ben Jacober (Alcúdia, Mallorca).


Atribuï a Gabriel Reinés Pocoví, Retrat de la nina 
Maria Concepció Montaner i Vega-Verdugo, 
oli/tela, 1853 ca.

Les obres que li donen popularitat són les composicions de gènere amb personatges de la pagesia, dedicats a activitats quotidianes. Sis d’aquestes obres es conserven al Museu del Monestir de Lluc, procedents del llegat d’Antoni Mulet Gomila. Les obres esmentades, realitzades el 1850 ca., porten els títols següents: Venedors d’indiots, Dues al·lotes que filen i es graten l’esquena, Vella que fila i els seus néts, Pagesos dins un hort, Traginer que conversa amb una al·lota i Parella d’enamorats vigilats per la madona. D’algunes d’aquestes obres hi ha còpies o rèpliques en col·leccions particular i en la col·lecció de la Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’. Habitualment, les rèpliques o còpies porten algun detall que les diferencia i identifica, sovint alguna variant de la dolentia o polissonada que fa el nin que acompanya el grup principal. També fa l’oli titulat Tres senyores reben una criada vestida de pagesa, que es conserva al Museu del Monestir de Lluc.

Segons Ripoll-Perelló cultiva també el paisatge. El 1860 participa a l’Exposició Agrícola, Industrial i de Belles Arts, que té lloc a Palma, amb un paisatge del natural amb el que guanya una medalla de plata i una obra titulada Hivern, amb la que guanya una medalla de bronze. El 1879 participa a la subhasta per a la recollida de fons destinats a les víctimes de les inundacions de Múrcia aportant-hi una obra que titula Paisatge. 

El 1835 fa les primeres proves a Mallorca de la tècnica litogràfica, que s’hi difon ràpidament gràcies a Francesc Muntaner, Melcior Umbert i Pere d’Alcàntara Penya. Pel fet esmentat, el 1836 és nomenat membre de la Societat Econòmica Mallorquina d’Amics del País.

Malgrat que treballa la temàtica costumista, no es pot dir que sigui un pintor romàntic. Marià Carbonell considera que el seu estil correspon al naturalisme artesà tradicional. Mor a Palma als 77 anys d’edat. Un carrer de Marratxí duu el seu nom.

Bibliografia

Marià CARBONELL, “Reinés Pocoví, Gabriel”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’, pàg. 108-110, Promomallorca ed., Palma, 1996.

Príam VILLALONGA, “Pintura a Sa Nostra. Del Renaixement al post-impressionisme”, ‘Fons de la col·lecció de la Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’, Exposició inaugural del Centre de Cultura de Palma, Palma, 1989.

Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ, “Gabriel Reynés”, ‘Las Baleares y sus pintores’ pàg. 33-34, L. Ripoll editor, Palma, 1981.

Antoni FURIÓ, Diccionario històrico de los Ilustres Profesores de las Bellas Artes en Mallorca, Palma, 1946.

GEM, 14, 249