Fill de Llorenç Cerdà Bisbal, estudia al taller del seu pare, a l’Escola d’Arts i Oficis de Palma i als tallers de Joaquim Sorolla i Julio Romero de Torres. En els primers anys de la Postguerra completa la seva formació a l’Escola Superior de l’Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, de Madrid, on obté el títol de professor de dibuix.
Freqüents estades a Pollença , d’on era natural el seu pare, i a Cala Sant Vicenç, on adquireix diversos solars i es fa una casa, li permeten mantenir una estreta relació amb els pintors de l’anomenada Escola de Pollença. Sota l’influència d’Hermen Anglada, fa una pintura colorista, decorativa i fantasiosa, centrada sobretot en els temes de peixos, fons marins, flors, paisatges i natures mortes. Les composicions de peixos en escenaris de fons marins amarats, alhora, d’ensomni i realisme, constitueixen la producció més característica de l’artista. Usa una paleta de colors predominantment càlids. Exposa a Palma i Barcelona. És l’organitzador i l’impulsor de les exposicions que el seu pare fa a Palma, Pollença i Barcelona en els anys de la Postguerra. Realitza (1954-1955) la decoració de l’hotel Bahia Palace (Palma). Fa algunes il·lustracions.
És professor de dibuix artístic de l’Escola d’Arts i Oficis de Palma i acadèmic numerari de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià. Munta i dirigeix (1947-52) la sala d’exposicions de pintura Galeries Melià (Palma). El Museu del Prado té una obra seva, avui adscrita a les col·leccions del Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia. També hi ha una obra seva en el Museu de l'Empordà (Figueres, Girona).
Bibliografia
Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ, "Simeón Cerdà", 'Las Baleares y sus pintores', pàg. 189, L. Ripoll editor, Palma, 1981.
Josep. F. RÀFOLS (Director), "Diccionario de artistas de Cataluña, Valencia y Baleares", Edicions Catalanes, t. I, pàg. 268, Barcelona, 1980-1981.
viernes, 15 de enero de 2010
Bartomeu Lluís Ferrà Juan (Palma, 20 de gener de 1893 - 4 de juny de 1946)
Pintor, crític d'art, publicista i empresari turístic. Dirigeix obres de decoració i restauració. Fa dissenys de mobles, ferros i gelosies.
Fill de Bartomeu Ferrà Perelló (1843-1924) i germà de Miquel Ferrà Juan, de molt jove demostra gran afecció al dibuix. Abans de fer els vint anys, entra en relació amb el moviment noucentista que renova i anima els ambients artístics de Catalunya. El 1913, pocs mesos després de fer els vint anys, és un dels signants del Manifest d'Amics de l'Art, d'inspiració noucentista, que se publica el 18-VIII-1913 a "La Almudaina". Viatja a Itàlia i França.
De profundes conviccions regionalistes, participa (1930) en la creació del Centre Autonomista de Mallorca i en signa el manifest fundacional. En representació de la Societat Arqueològica Lul·liana, assisteix a l'assemblea d'ajuntaments i entitats que, al Teatre Principal de Palma, discuteix i aprova l'Avantprojecte d'Estatut d'Autonomia del 1931. L'any 1936 és un dels signants del document "Resposta al Missatge dels Catalans".
Amb el pseudònim d'Aidon, signa (1917-19) la crítica d'art de "La Veu de Mallorca". Posteriorment, publica articles de crítica de pintura a "El Día", "La Almudaina" i "Correo de Mallorca". Lloga (1916) la cel·la núm. 2 de la Cartoixa de Valldemossa, on estableix la seva residència. Casat (1917) amb Anne Marie Boutroux Enne, adquireix (1920) la cel·la esmentada, que restaura i reconstrueix. En ella munta i obre al públic (1929) el museu memorial Chopin-George Sand, que és el primer dels museus de la Cartoixa, el qual aviat esdevé un punt de visita obligada dels turistes que venen a l'illa. En el museu es reuneixen quadres, mobles i objectes de l'antiga Cartoixa i la col·lecció de documents i records de Frederic Chopin i George Sand que el matrimoni Ferrà-Boutroux havia aconseguit de fer gràcies a la seva amistat amb Aurore Sand, néta de l'escriptora, a la qual havien conegut el 1928. Destaca com a defensor de la Cartoixa de Valldemossa i com a promotor del seu interès turístic. En aquest sentit, es pot dir que l'any 1927, per tal d'evitar la venda a un antiquari de fora de la col·lecció dels pots de l'apotecaria dels cartoixos, hipoteca una de les seves propietats per poder adquirir-la i instal·lar-la al lloc on es troba actualment. En col·laboració amb mossèn Joan Mir Pol, rector de la parròquia de Valldemossa, condiciona la sagristia de la Cartoixa, dissenya les vitrines que hi ha actualment i s'ocupa de fer restaurar els quadres, mobles i ornaments.
Arran de la seva vinculació amb el turisme, publica "Guía de Mallorca" (1929), una de les primeres guies turístiques de l'illa, i "Chopin y George Sand en la Cartuja de Valldemossa" (1930), que inclou, entre altres coses, un estudi sobre el llibre de Sand "Un hivern a Majorque". En els darrers anys de la seva vida escriu "El Archiduque errante", que es publica (1948) després del seu traspàs. Es la segona biografia que es fa de Lluís Salvador d’Àustria. Centrada en la consideració de les seves estades a Mallorca, se basa en un recull de testimonis de persones que l'havien tractat. És l’autor d'un assaig sobre Santiago Rusiñol, inèdit, i un altre sobre el pintor Antoni Gelabert titulat "Gelabert y su tiempo", que llegeix (1945) en forma de conferència al Cercle de Belles Arts i que publica (1991) a la revista "Estudis Baleàrics" (núms. 39-40).
L'abril del 1915, als 21 anys, fa la primera exposició individual a la sala del Cercle Lliberal de Palma. El mes de juny següent fa a la Sala Athenea de Barcelona la segona exposició. A més de Palma i Barcelona, exposa a Girona, Maó i París. Es tenen documentades dinou exposicions individuals, fetes entre 1915 i 1945, i tres exposicions compartides amb altres pintors.
Participa en nombroses exposicions col·lectives. A París comparteix l'exposició (1934) amb els seus amics Roberto Ramaugé i Vicent Santaolaria. En el marc d'aquesta exposició i en el mateix local, organitza, amb assistència d'Aurore Sand, una vetllada musical a càrrec del pianista André de Beauregard, que evoca els dies de Chopin i George Sand a Mallorca.
La trajectòria artística del pintor es pot considerar dividida en quatre etapes.
Primera etapa (1914-20): Els primers anys
En els primers anys de professió, el pintor completa el seu aprenentatge, mentre inicia l'activitat expositiva. La influència dels pintors noucentistes del Principat se superposa a solucions preses del modernisme encara vigent a l'illa. La pinzellada, àmplia i allargada, dóna el protagonisme als colors càlids, mitjançant els quals reflecteix la llum directa del sol sobre els objectes. Centra l'atenció en una realitat ordenada, equilibrada i solitària, en la descripció de la qual el color predomina sobre el dibuix. Fa, sobretot, obres de format petit.
Tracta temes de Valldemossa, sa Vileta i Palma. Realitza paisatges rurals, jardins i visions urbanes.
Són obres d'aquesta etapa "La casa de les eures" (1917 ca.), "Cementiri de sa Vileta" (1916) i "Penyal vermell" (1914).
Segona etapa (1921-35): Anys de maduresa
L'atenció que li reclamen les obres de la cel•la de Valldemossa, el muntatge del museu memorial Chopin-George Sand i la publicació de diverses obres destinades a la promoció turística, fan que tengui menys temps que abans per dedicar a la pintura.
L'activitat expositiva en els quinze anys del període comprèn dues mostres individuals a Barcelona (1923 i 1930), una exposició compartida amb Pilar Montaner, Antoni Gelabert i Francesc Rosselló a Barcelona (1923), una exposició individual a Palma (1930) i l'exposició de París (1934) al saló "Ferm‚ la nuit". El 1929 participa a l'exposició inaugural de Galeries Mallorquines, al costat de J. A. Fuster Valiente, A. Gelabert, J. Fuster i Pilar Montaner. Entre 1928 i 1936 fa il•lustracions per a "La Nostra Terra".
Supera i deixa de banda les antigues influències del modernisme i s'immergeix de ple en les concepcions noucentistes de la pintura. Adopta, fins i tot, una posició bel•ligerant contra el modernisme, especialment contra la figura d'Anglada, d'acord amb els principis que informen els ideals noucentistes. Els colors esdevenen matisats i equilibrats, els tons són suaus, la pinzellada es fa breu i elaborada, el dibuix tendeix a predominar sobre el color. S'ocupa, sobretot, de descriure una naturalesa amable, harmoniosa, acollidora, serena i plena d'una llum que no crea ni contrastos ni estridències.
Són obres destacables d'aquest període "El carro de la Beata (Valldemossa)" (1930) i "Vall de Valldemossa" (1929). Amb motiu de l'exposició a Galeries Mallorquines, el 25-II-1930, tot just després de clausurar-la, un grup d'amics li dedica un banquet d'homenatge a l'Hotel Victòria. A les postres, en agraïment de l'homenatge, llegeix un breu parlament. Entre altres coses diu: "Tota la meva ambició és que la meva obra no recordi directament cap escola, cap tendència, cap altre pintor i que els meus quadres siguin sols finestres obertes evocadores del paisatge. Si un dia ho aconseguesc, creuré haver fet alguna cosa".
Tercera etapa (1936-39): la Guerra Civil
A partir d'un treball exhaustiu de recerca d'informació gràfica i escrita realitza entre 32 i 35 aquarel•les de les antigues muralles de Palma, que havia conegut en els anys d'infantesa. L'enderrocament de les muralles s'inicia l'agost del 1902 i es perllonga durant molts d'anys. A Galeries Costa exposa (1940) 28 o 29 aquarel•les de les muralles, que van ser adquirides per l'Ajuntament de Palma. El conjunt d'aquestes aquarel•les és l'obra més coneguda del pintor i, alhora, la més emblemàtica. Entre elles destaquen, per la riquesa de detalls i l'amplitud de perspectiva, les titulades "Porta vella del Moll", "Porta del Camp", "Porta de Jesús", "Pont de la porta Pintada" i "Exterior de la porta de Santa Margalida".
La major disponibilitat de temps que té en aquests anys li permet d'incrementar la dedicació a la pintura. Fa, sobretot, temes de Valldemossa i Galilea. Incrementa l'interès pels tons suaus i manifesta una clara preferència pels blancs, grisos, verds tendres, morats i violetes. Adesiara apareix en els seus paisatges la figura humana, tractada esquemàticament i sempre usada com a element complementari. No fa exposicions individuals a causa de la pràctica paralització del mercat.
Són obres destacades d'aquests anys les titulades "Valldemossa sota la neu" (1938), "Molins de Galilea" (1938), "Paisatge amb figura (Galilea)" (1938), "Paisatge de Galilea" (1938) i "Torrent de la Font Coberta" (1939).
Quarta etapa (1940-1946): Anys de plenitud
L'acabament de la Guerra Civil propicia una progressiva animació del mercat de la pintura i una elevació gradual del preus. Aprofitant l'avinentesa, fa sis exposicions a Palma, dues a Barcelona i una a Maó, que li serveixen per presentar l'obra feta durant la guerra i la que continua fent després. Hi mostra olis i dibuixos. Les obres que realitza en aquests anys es caracteritzen per l'ús més freqüent de les ombres, la qual cosa contribueix a donar a les obres una vibració més intensa i un major dinamisme.
S'incrementa, també l'ús dels colors daurats i ocres, que es combinen amb la gamma habitual de colors freds. Es manté la sobrietat de les composicions i l'harmonia de les formes.
Entre d'altres, són obres destacades d'aquests anys "Galilea" (1940), "Paisatge amb cabres (Galilea)" (1941) i "El Torrentó (Valldemossa)" (1940 ca.).
Manté una llarga i abundant correspondència escrita amb Joan Miró, Santiago Rusiñol, Josep M. de Sagarra, Joan Ramis d'Aireflor, Lluís Nicolau d'Olwer, Maria Antònia Salvà, Rafel Masó Valentí, Josep Francesc Ràfols, Agustí Calvet "Gaziel", Llorenç Riber, Guillem Fortesa, Joan Antoni Fuster Valiente, Joan Pons Marquès, Fèlix Escalas Chamení, Francisco Bernareggi i molts d'altres. Bona part de les cartes que rep‚ es conserven en un epistolari que constitueix un ampli i ric fons documental de gran interès. En destaquen les lletres que, a partir del 1918, li adreça Joan Miró en les qual relata, amb gran sentit de l'humor, les dificultats amb les quals topa en els primers anys de professió.
Mor a Palma el 1946, als 53 anys. El 8-IX-1961 la vila de Galilea li tributa un homenatge públic amb parlaments de Guillem Colom i Manuel Picó. El 1971, amb motiu del vint-i-cinquè aniversari del seu traspàs, l'Ajuntament de Valldemossa li dedica una exposició d'homenatge a la sala capitular de la Cartoixa. El 1993, la Fundació Barceló, amb motiu del centenari del naixement, organitza una exposició antològica de la seva obra. Un carrer de Valldemossa duu el seu nom.
Bibliografia
FUNDACIÓ BARCELÓ (Editor), "Exposició Centenari de Bartomeu Ferrà i Juan", 16 pàgs., Palma, 1993.
Miquel ALENYAR FUSTER, "Bartomeu Ferrà. Recull de materials", 277 pàgs., Palma, 1990
Guillem COLOM, "Biografia de Bartomeu Ferrà", discurs dit en l'homenatge que Galilea tributa al pintor el 8-IX-1961, 5 pàgs., Palma, 1961.
Joan ESTELRICH ARTIGUES, "Bartolomé Ferrà", pròleg de "El Archiduque Errante", Montaner y Simón S.A., 18 pàgs., Barcelona, 1948.
Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ PARADELO, "Las Baleares y sus pintores", Lluís Ripoll editor, pàg. 98-99, Palma,1981
Bartomeu L. Ferrà Juan, "Interior de la Porta de Santa Margalida", aquarel·la/paper, 1939 ca.
Fill de Bartomeu Ferrà Perelló (1843-1924) i germà de Miquel Ferrà Juan, de molt jove demostra gran afecció al dibuix. Abans de fer els vint anys, entra en relació amb el moviment noucentista que renova i anima els ambients artístics de Catalunya. El 1913, pocs mesos després de fer els vint anys, és un dels signants del Manifest d'Amics de l'Art, d'inspiració noucentista, que se publica el 18-VIII-1913 a "La Almudaina". Viatja a Itàlia i França.
De profundes conviccions regionalistes, participa (1930) en la creació del Centre Autonomista de Mallorca i en signa el manifest fundacional. En representació de la Societat Arqueològica Lul·liana, assisteix a l'assemblea d'ajuntaments i entitats que, al Teatre Principal de Palma, discuteix i aprova l'Avantprojecte d'Estatut d'Autonomia del 1931. L'any 1936 és un dels signants del document "Resposta al Missatge dels Catalans".
Amb el pseudònim d'Aidon, signa (1917-19) la crítica d'art de "La Veu de Mallorca". Posteriorment, publica articles de crítica de pintura a "El Día", "La Almudaina" i "Correo de Mallorca". Lloga (1916) la cel·la núm. 2 de la Cartoixa de Valldemossa, on estableix la seva residència. Casat (1917) amb Anne Marie Boutroux Enne, adquireix (1920) la cel·la esmentada, que restaura i reconstrueix. En ella munta i obre al públic (1929) el museu memorial Chopin-George Sand, que és el primer dels museus de la Cartoixa, el qual aviat esdevé un punt de visita obligada dels turistes que venen a l'illa. En el museu es reuneixen quadres, mobles i objectes de l'antiga Cartoixa i la col·lecció de documents i records de Frederic Chopin i George Sand que el matrimoni Ferrà-Boutroux havia aconseguit de fer gràcies a la seva amistat amb Aurore Sand, néta de l'escriptora, a la qual havien conegut el 1928. Destaca com a defensor de la Cartoixa de Valldemossa i com a promotor del seu interès turístic. En aquest sentit, es pot dir que l'any 1927, per tal d'evitar la venda a un antiquari de fora de la col·lecció dels pots de l'apotecaria dels cartoixos, hipoteca una de les seves propietats per poder adquirir-la i instal·lar-la al lloc on es troba actualment. En col·laboració amb mossèn Joan Mir Pol, rector de la parròquia de Valldemossa, condiciona la sagristia de la Cartoixa, dissenya les vitrines que hi ha actualment i s'ocupa de fer restaurar els quadres, mobles i ornaments.
Arran de la seva vinculació amb el turisme, publica "Guía de Mallorca" (1929), una de les primeres guies turístiques de l'illa, i "Chopin y George Sand en la Cartuja de Valldemossa" (1930), que inclou, entre altres coses, un estudi sobre el llibre de Sand "Un hivern a Majorque". En els darrers anys de la seva vida escriu "El Archiduque errante", que es publica (1948) després del seu traspàs. Es la segona biografia que es fa de Lluís Salvador d’Àustria. Centrada en la consideració de les seves estades a Mallorca, se basa en un recull de testimonis de persones que l'havien tractat. És l’autor d'un assaig sobre Santiago Rusiñol, inèdit, i un altre sobre el pintor Antoni Gelabert titulat "Gelabert y su tiempo", que llegeix (1945) en forma de conferència al Cercle de Belles Arts i que publica (1991) a la revista "Estudis Baleàrics" (núms. 39-40).
L'abril del 1915, als 21 anys, fa la primera exposició individual a la sala del Cercle Lliberal de Palma. El mes de juny següent fa a la Sala Athenea de Barcelona la segona exposició. A més de Palma i Barcelona, exposa a Girona, Maó i París. Es tenen documentades dinou exposicions individuals, fetes entre 1915 i 1945, i tres exposicions compartides amb altres pintors.
Participa en nombroses exposicions col·lectives. A París comparteix l'exposició (1934) amb els seus amics Roberto Ramaugé i Vicent Santaolaria. En el marc d'aquesta exposició i en el mateix local, organitza, amb assistència d'Aurore Sand, una vetllada musical a càrrec del pianista André de Beauregard, que evoca els dies de Chopin i George Sand a Mallorca.
La trajectòria artística del pintor es pot considerar dividida en quatre etapes.
Primera etapa (1914-20): Els primers anys
En els primers anys de professió, el pintor completa el seu aprenentatge, mentre inicia l'activitat expositiva. La influència dels pintors noucentistes del Principat se superposa a solucions preses del modernisme encara vigent a l'illa. La pinzellada, àmplia i allargada, dóna el protagonisme als colors càlids, mitjançant els quals reflecteix la llum directa del sol sobre els objectes. Centra l'atenció en una realitat ordenada, equilibrada i solitària, en la descripció de la qual el color predomina sobre el dibuix. Fa, sobretot, obres de format petit.
Tracta temes de Valldemossa, sa Vileta i Palma. Realitza paisatges rurals, jardins i visions urbanes.
Són obres d'aquesta etapa "La casa de les eures" (1917 ca.), "Cementiri de sa Vileta" (1916) i "Penyal vermell" (1914).
Segona etapa (1921-35): Anys de maduresa
L'atenció que li reclamen les obres de la cel•la de Valldemossa, el muntatge del museu memorial Chopin-George Sand i la publicació de diverses obres destinades a la promoció turística, fan que tengui menys temps que abans per dedicar a la pintura.
L'activitat expositiva en els quinze anys del període comprèn dues mostres individuals a Barcelona (1923 i 1930), una exposició compartida amb Pilar Montaner, Antoni Gelabert i Francesc Rosselló a Barcelona (1923), una exposició individual a Palma (1930) i l'exposició de París (1934) al saló "Ferm‚ la nuit". El 1929 participa a l'exposició inaugural de Galeries Mallorquines, al costat de J. A. Fuster Valiente, A. Gelabert, J. Fuster i Pilar Montaner. Entre 1928 i 1936 fa il•lustracions per a "La Nostra Terra".
Supera i deixa de banda les antigues influències del modernisme i s'immergeix de ple en les concepcions noucentistes de la pintura. Adopta, fins i tot, una posició bel•ligerant contra el modernisme, especialment contra la figura d'Anglada, d'acord amb els principis que informen els ideals noucentistes. Els colors esdevenen matisats i equilibrats, els tons són suaus, la pinzellada es fa breu i elaborada, el dibuix tendeix a predominar sobre el color. S'ocupa, sobretot, de descriure una naturalesa amable, harmoniosa, acollidora, serena i plena d'una llum que no crea ni contrastos ni estridències.
Són obres destacables d'aquest període "El carro de la Beata (Valldemossa)" (1930) i "Vall de Valldemossa" (1929). Amb motiu de l'exposició a Galeries Mallorquines, el 25-II-1930, tot just després de clausurar-la, un grup d'amics li dedica un banquet d'homenatge a l'Hotel Victòria. A les postres, en agraïment de l'homenatge, llegeix un breu parlament. Entre altres coses diu: "Tota la meva ambició és que la meva obra no recordi directament cap escola, cap tendència, cap altre pintor i que els meus quadres siguin sols finestres obertes evocadores del paisatge. Si un dia ho aconseguesc, creuré haver fet alguna cosa".
Tercera etapa (1936-39): la Guerra Civil
A partir d'un treball exhaustiu de recerca d'informació gràfica i escrita realitza entre 32 i 35 aquarel•les de les antigues muralles de Palma, que havia conegut en els anys d'infantesa. L'enderrocament de les muralles s'inicia l'agost del 1902 i es perllonga durant molts d'anys. A Galeries Costa exposa (1940) 28 o 29 aquarel•les de les muralles, que van ser adquirides per l'Ajuntament de Palma. El conjunt d'aquestes aquarel•les és l'obra més coneguda del pintor i, alhora, la més emblemàtica. Entre elles destaquen, per la riquesa de detalls i l'amplitud de perspectiva, les titulades "Porta vella del Moll", "Porta del Camp", "Porta de Jesús", "Pont de la porta Pintada" i "Exterior de la porta de Santa Margalida".
La major disponibilitat de temps que té en aquests anys li permet d'incrementar la dedicació a la pintura. Fa, sobretot, temes de Valldemossa i Galilea. Incrementa l'interès pels tons suaus i manifesta una clara preferència pels blancs, grisos, verds tendres, morats i violetes. Adesiara apareix en els seus paisatges la figura humana, tractada esquemàticament i sempre usada com a element complementari. No fa exposicions individuals a causa de la pràctica paralització del mercat.
Són obres destacades d'aquests anys les titulades "Valldemossa sota la neu" (1938), "Molins de Galilea" (1938), "Paisatge amb figura (Galilea)" (1938), "Paisatge de Galilea" (1938) i "Torrent de la Font Coberta" (1939).
Quarta etapa (1940-1946): Anys de plenitud
L'acabament de la Guerra Civil propicia una progressiva animació del mercat de la pintura i una elevació gradual del preus. Aprofitant l'avinentesa, fa sis exposicions a Palma, dues a Barcelona i una a Maó, que li serveixen per presentar l'obra feta durant la guerra i la que continua fent després. Hi mostra olis i dibuixos. Les obres que realitza en aquests anys es caracteritzen per l'ús més freqüent de les ombres, la qual cosa contribueix a donar a les obres una vibració més intensa i un major dinamisme.
S'incrementa, també l'ús dels colors daurats i ocres, que es combinen amb la gamma habitual de colors freds. Es manté la sobrietat de les composicions i l'harmonia de les formes.
Entre d'altres, són obres destacades d'aquests anys "Galilea" (1940), "Paisatge amb cabres (Galilea)" (1941) i "El Torrentó (Valldemossa)" (1940 ca.).
Manté una llarga i abundant correspondència escrita amb Joan Miró, Santiago Rusiñol, Josep M. de Sagarra, Joan Ramis d'Aireflor, Lluís Nicolau d'Olwer, Maria Antònia Salvà, Rafel Masó Valentí, Josep Francesc Ràfols, Agustí Calvet "Gaziel", Llorenç Riber, Guillem Fortesa, Joan Antoni Fuster Valiente, Joan Pons Marquès, Fèlix Escalas Chamení, Francisco Bernareggi i molts d'altres. Bona part de les cartes que rep‚ es conserven en un epistolari que constitueix un ampli i ric fons documental de gran interès. En destaquen les lletres que, a partir del 1918, li adreça Joan Miró en les qual relata, amb gran sentit de l'humor, les dificultats amb les quals topa en els primers anys de professió.
Mor a Palma el 1946, als 53 anys. El 8-IX-1961 la vila de Galilea li tributa un homenatge públic amb parlaments de Guillem Colom i Manuel Picó. El 1971, amb motiu del vint-i-cinquè aniversari del seu traspàs, l'Ajuntament de Valldemossa li dedica una exposició d'homenatge a la sala capitular de la Cartoixa. El 1993, la Fundació Barceló, amb motiu del centenari del naixement, organitza una exposició antològica de la seva obra. Un carrer de Valldemossa duu el seu nom.
Bibliografia
FUNDACIÓ BARCELÓ (Editor), "Exposició Centenari de Bartomeu Ferrà i Juan", 16 pàgs., Palma, 1993.
Miquel ALENYAR FUSTER, "Bartomeu Ferrà. Recull de materials", 277 pàgs., Palma, 1990
Guillem COLOM, "Biografia de Bartomeu Ferrà", discurs dit en l'homenatge que Galilea tributa al pintor el 8-IX-1961, 5 pàgs., Palma, 1961.
Joan ESTELRICH ARTIGUES, "Bartolomé Ferrà", pròleg de "El Archiduque Errante", Montaner y Simón S.A., 18 pàgs., Barcelona, 1948.
Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ PARADELO, "Las Baleares y sus pintores", Lluís Ripoll editor, pàg. 98-99, Palma,1981
Bartomeu L. Ferrà Juan, "Interior de la Porta de Santa Margalida", aquarel·la/paper, 1939 ca.
La magnífica inutilitat de l'art (1998)
A les acaballes del s XX, la humanitat es troba immersa en una situació en la qual l’èxit econòmic (guanys, profits, beneficis i prosperitat) s’ha situat, més que mai, en el centre de les aspiracions generals. L’objectiu principal, i alhora la justificació més alta, de les actuacions privades i públiques sovint no és altra que la consecució de més renda individual i més producció general. Aquestes creences són relativament noves, ja que, si bé la promoció del benestar econòmic ha estat sempre un objectiu important dels poders públics i de l’interès personal, mai no havia ocupat una posició tan preeminent com la que té actualment. D’altra part, el Món Occidental finisecular pensa i creu que, finalment, es troba en possessió de les claus que li permetran mantenir una prosperitat gairebé indefinida i sostinguda. No ens manquen, a hores d’ara, ni supèrbies econòmiques ni exageracions economicistes.
En aquest context, hom tendeix a pensar que les coses tenen sentit en funció de la seva contribució a la prosperitat. Així, l’educació esdevé un mitjà per ensinistrar la població a produir; l’administració pública es veu com una instància d’impuls de la competivitat o capacitat de produir béns i serveis en millors condicions que els veïns; les llibertats públiques i privades es respecten, i es fomenten, perquè creen el clima millor possible per al desplegament de la producció de mercaderies.
Malgrat tot, la societat actual ha creat i sosté espais més amplis del que sembla i més eficients del que pensam perquè s’hi puguin desplegar valors finalistes, essencialment no instrumentals, com ara la cultura i, sobretot, l’art. Les tensions entre competitivitat i altruisme, entre eficiència i solidaritat, entre utilitat econòmica i valors immaterials, entre el foment de la capacitat de producció i el foment de l’autonomia personal, etc., constitueixen un dels trets més importants que caracteritzen la vida contemporània, feta alhora de contradiccions, canvis imprevisibles i avanços rapidíssims.
Coneixem, i a ningú no sobten, les proposicions que postulen la irrellevància de l’art, atesa la seva manifesta inutilitat o escassa/insuficient utilitat. En aquest sentit, algunes referències reformulen la concepció anterior dient que l’art solament és rellevant com a proveïdor de lleure, entreteniment, decoració i diversió. No cal dir que la posició socialment majoritària es decanta clarament per concepcions tan estrafolàries i irreverents com les que acabam de citar.
Si la cultura no és un estat de coneixements, sinó un procés basat en actituds; si la cultura és enriquiment de la persona en els àmbits de la racionalitat, la sensibilitat i l’ús de la llibertat; si la cultura és una via orientada bàsicament a fer que la societat integri persones independents, autònomes, lliures i crítiques, aleshores es pot acceptar que la cultura, més enllà del seu valor intrínsec, pot ser útil i fins i tot utilíssima. Una societat de persones més riques humanament disposa de capacitats més grans per desplegar funcions de creació, innovació i progrés. Per això és possible postular, defensar i difondre la tesi segons la qual la cultura no és una fotesa, una frivolitat d’horabaixes desenfeinats, una afició de persones desorientades, una comesa intranscendent i poc útil socialment. Més enllà de l’interès que la cultura té per ella mateixa, la seva promoció és vista per molts com un objectiu plausible pels seus efectes i interessant per les funcions socials que impulsa, alimenta i enforteix.
Passa, però, que una cosa semblant no es pot predicar de l’art, que és un fi en ell mateix i que no és, ni directament ni indirecta, un instrument d’utilitat. L’art solament és interessant perquè és art (l’art per l’art) i no ho és per les conseqüències beneficioses que té o no té sobre les persones i la societat. Efectivament, l’art no és una realitat per entretenir, divertir o distreure, malgrat l’opinió de molts. Tampoc no serveix per decorar, agradar o complaure els sentits. S’equivoquen les persones que fan de l’art i de les seves manifestacions un pretext per posar de manifest la seva excel•lència, la seva superioritat o la seva condició d’aristocràcia social. L’art és essencialment democràtic, igualitari i universal: no fa ni aristocràcies ni elits, sinó que les ridiculitza i destrueix. L’art no és tampoc un camí per apropar-se al món de les coses sublims, grandioses i excepcionals. Efectivament, l’experiència artística transcendeix el món dels sentits, és per a tots i està a l’abast de gairebé tothom: no té vocació d’excepcionalitat, sinó de generalitat i normalitat.
Cal deixar de banda molts de prejudicis, per tal de poder dir que l’art no té altra funció que la de produir en les persones allò que anomenam emoció estètica. Aquesta inclou, de manera complexa, i impossible de descriure suficientment, elements de satisfacció sensible i de plaer espiritual. També inclou elements de colpiment intel.lectual. Davant una obra d’art, la persona es veu impulsada a desplegar un procés personal d’atenció, percepció, comprensió, reflexió, anàlisi i contemplació, que és alhora sensible, emocional, racional, espiritual i moral. Els valors representatius, expressius i de comprensió/incomprensió de l’obra d’art no generen solament un cert tipus de plaer, difícil d’identificar i descriure en termes empíricament contrastables. Es pot dir que l’experiència estètica promou un estat de tensió interior que enfronta sensibilitat, emoció, reflexió, recerca, sentit moral i imaginació.
Com digué Kant, la percepció estètica posa en evidència la part més profunda de la naturalesa humana i, alhora, la relació de l’ésser humà amb el món suprasensible/sobrenatural, situat més enllà de l’abast dels sentits i de la raó. L’art duu la persona als límits extrems de les seves dimensions, als espais en els quals la capacitat humana toca els dominis d’allò que és sobrehumà. Per això genera, alhora, sensacions de plenitud i de petitesa, de plaer i de neguit, de pau i de tensió, de descans i d’intensa ocupació.
L’experiència estètica pot ser plaent o no, interessant o no, enriquidora o no, apassionant o no, tant se val. En tot cas la vivència estètica no és profitosa econòmicament, no és productiva des del punt de vista de la generació de renda i de la producció de mercaderies: l’art no és útil. Convé dir, però, que l’art és un fenomen essencialment humà (la natura no és artística) i que totes les persones necessiten l’experiència estètica ja que esdevenen incompletes sense ella. Es pot acceptar que l’experiència estètica és capaç de donar sentit a la vida i, fins i tot, de justificar-la. Es pot dir que l’art humanitza la persona i l’enalteix. Es pot defensar que l’art és un referent moral importantíssim. Malgrat tot, cal acceptar l’evidència: l’art no és útil. D’aquí la seva grandesa i el seu interès. D’aquí que el món d’avui, arrogant i pragmàtic, el necessiti com mai l’havia necessitat.
Diari de Balears, 28-VI-1998
En aquest context, hom tendeix a pensar que les coses tenen sentit en funció de la seva contribució a la prosperitat. Així, l’educació esdevé un mitjà per ensinistrar la població a produir; l’administració pública es veu com una instància d’impuls de la competivitat o capacitat de produir béns i serveis en millors condicions que els veïns; les llibertats públiques i privades es respecten, i es fomenten, perquè creen el clima millor possible per al desplegament de la producció de mercaderies.
Malgrat tot, la societat actual ha creat i sosté espais més amplis del que sembla i més eficients del que pensam perquè s’hi puguin desplegar valors finalistes, essencialment no instrumentals, com ara la cultura i, sobretot, l’art. Les tensions entre competitivitat i altruisme, entre eficiència i solidaritat, entre utilitat econòmica i valors immaterials, entre el foment de la capacitat de producció i el foment de l’autonomia personal, etc., constitueixen un dels trets més importants que caracteritzen la vida contemporània, feta alhora de contradiccions, canvis imprevisibles i avanços rapidíssims.
Coneixem, i a ningú no sobten, les proposicions que postulen la irrellevància de l’art, atesa la seva manifesta inutilitat o escassa/insuficient utilitat. En aquest sentit, algunes referències reformulen la concepció anterior dient que l’art solament és rellevant com a proveïdor de lleure, entreteniment, decoració i diversió. No cal dir que la posició socialment majoritària es decanta clarament per concepcions tan estrafolàries i irreverents com les que acabam de citar.
Si la cultura no és un estat de coneixements, sinó un procés basat en actituds; si la cultura és enriquiment de la persona en els àmbits de la racionalitat, la sensibilitat i l’ús de la llibertat; si la cultura és una via orientada bàsicament a fer que la societat integri persones independents, autònomes, lliures i crítiques, aleshores es pot acceptar que la cultura, més enllà del seu valor intrínsec, pot ser útil i fins i tot utilíssima. Una societat de persones més riques humanament disposa de capacitats més grans per desplegar funcions de creació, innovació i progrés. Per això és possible postular, defensar i difondre la tesi segons la qual la cultura no és una fotesa, una frivolitat d’horabaixes desenfeinats, una afició de persones desorientades, una comesa intranscendent i poc útil socialment. Més enllà de l’interès que la cultura té per ella mateixa, la seva promoció és vista per molts com un objectiu plausible pels seus efectes i interessant per les funcions socials que impulsa, alimenta i enforteix.
Passa, però, que una cosa semblant no es pot predicar de l’art, que és un fi en ell mateix i que no és, ni directament ni indirecta, un instrument d’utilitat. L’art solament és interessant perquè és art (l’art per l’art) i no ho és per les conseqüències beneficioses que té o no té sobre les persones i la societat. Efectivament, l’art no és una realitat per entretenir, divertir o distreure, malgrat l’opinió de molts. Tampoc no serveix per decorar, agradar o complaure els sentits. S’equivoquen les persones que fan de l’art i de les seves manifestacions un pretext per posar de manifest la seva excel•lència, la seva superioritat o la seva condició d’aristocràcia social. L’art és essencialment democràtic, igualitari i universal: no fa ni aristocràcies ni elits, sinó que les ridiculitza i destrueix. L’art no és tampoc un camí per apropar-se al món de les coses sublims, grandioses i excepcionals. Efectivament, l’experiència artística transcendeix el món dels sentits, és per a tots i està a l’abast de gairebé tothom: no té vocació d’excepcionalitat, sinó de generalitat i normalitat.
Cal deixar de banda molts de prejudicis, per tal de poder dir que l’art no té altra funció que la de produir en les persones allò que anomenam emoció estètica. Aquesta inclou, de manera complexa, i impossible de descriure suficientment, elements de satisfacció sensible i de plaer espiritual. També inclou elements de colpiment intel.lectual. Davant una obra d’art, la persona es veu impulsada a desplegar un procés personal d’atenció, percepció, comprensió, reflexió, anàlisi i contemplació, que és alhora sensible, emocional, racional, espiritual i moral. Els valors representatius, expressius i de comprensió/incomprensió de l’obra d’art no generen solament un cert tipus de plaer, difícil d’identificar i descriure en termes empíricament contrastables. Es pot dir que l’experiència estètica promou un estat de tensió interior que enfronta sensibilitat, emoció, reflexió, recerca, sentit moral i imaginació.
Com digué Kant, la percepció estètica posa en evidència la part més profunda de la naturalesa humana i, alhora, la relació de l’ésser humà amb el món suprasensible/sobrenatural, situat més enllà de l’abast dels sentits i de la raó. L’art duu la persona als límits extrems de les seves dimensions, als espais en els quals la capacitat humana toca els dominis d’allò que és sobrehumà. Per això genera, alhora, sensacions de plenitud i de petitesa, de plaer i de neguit, de pau i de tensió, de descans i d’intensa ocupació.
L’experiència estètica pot ser plaent o no, interessant o no, enriquidora o no, apassionant o no, tant se val. En tot cas la vivència estètica no és profitosa econòmicament, no és productiva des del punt de vista de la generació de renda i de la producció de mercaderies: l’art no és útil. Convé dir, però, que l’art és un fenomen essencialment humà (la natura no és artística) i que totes les persones necessiten l’experiència estètica ja que esdevenen incompletes sense ella. Es pot acceptar que l’experiència estètica és capaç de donar sentit a la vida i, fins i tot, de justificar-la. Es pot dir que l’art humanitza la persona i l’enalteix. Es pot defensar que l’art és un referent moral importantíssim. Malgrat tot, cal acceptar l’evidència: l’art no és útil. D’aquí la seva grandesa i el seu interès. D’aquí que el món d’avui, arrogant i pragmàtic, el necessiti com mai l’havia necessitat.
Diari de Balears, 28-VI-1998
Resposta al parlament de Rafa Fortesa (2008)
Digníssimes autoritats,
senyores i senyors
L’artista enfrontat a la tasca de la creació artística parteix sempre d’una partitura en blanc, d’una tela en blanc, d’un paper en blanc. Sobre aquests suports haurà de bolcar la seva capacitat creadora per obtenir un resultat final sonor o plàstic, real o virtual, que generi emocions, que elevin l’esperit des de la percepció dels sentits, l’oïda o la vista, a la percepció superior de l’esperit. El camí que l’artista, pintor, escultor, arquitecte o músic, segueix entre el punt de partida i el d’arribada no és altra cosa que allò que s’anomena procés de creació artística.
Avui el candidat Rafel Fortesa Muñoz, ens ha explicat quins són els components essencials del seu procés de creació. Ens ha parlat des del món de les idees, des del punt de vista de les emocions, però sobretot des de l’àmbit dels coneixements derivats de la seva experiència com a artista i com a creador. El repte que s’ha proposat demana sinceritat, transparència, honestedat, franquesa i senzillesa. L’artista expert i experimentat s’ha sincerat amb claredat en un exercici de franquesa i senzillesa. Set han estat els conceptes principals als quals ha fet referència.
1. Llibertat
Les relacions entre creació artística o exercici de la llibertat no es poden definir en termes d’oportunitat, de conveniència, de convencions, de limitacions o de prejudicis, com al llarg de la història s’ha fet tantes i tantes vegades, a nivell personal en alguns casos i a nivell institucional i col·lectiu en d’altres. Quants d’artistes s’han vist desplaçats del seu ofici per imposicions coercitives, persecucions personals, sancions professionals.
Negar la llibertat de l’artista es negar la possibilitat de l’obra d’art. Aquesta és fruit de la llibertat o no és art. En tindran pot ser l’aparença, però no seran objectes d’art.
En alguns casos l’artista gaudeix d’un repertori de recursos tan ric i lúcid que el fa capaç d’exercitar plenàriament la seva llibertat de creació sortejant els esculls de la censura o de les prohibicions. Aquest seria el cas de Lubitsch i les seves escenes fora de camp que no mostren el que s’ha prohibit, però que mouen la imaginació de l’espectador que substitueix el que no veu pel que li suggereix la seva fantasia, molt més rica que la realitat.
Rafa Fortesa aposta clarament a favor de l’art que neix de la llibertat sense condicions i sense restriccions. Ens ha dit que ell va elegir la pintura, entre diverses opcions que tenia a l’abast, per poder expressar el que pensava i el que sentia en un terreny de
llibertat. De llibertat sense adverbis i sense adjectius, perquè la llibertat que reivindica és tota la que cap dins el seu concepte i la seva definició.
2. Idees i sentiments
La creació artística no és solament un procés de transformació d’idees, de conceptes, de paraules, en imatges o sons, per bé que ho és en gran mesura. Però aquesta gran mesura no ho és tot, no és suficient i no basta.
La creació artística tampoc no és un procés de transformació de sentiments en imatges o sons, per bé que ho és en gran mesura. Però aquesta gran mesura tampoc no és tot, no és suficient, no basta.
El candidat Fortesa ens ha dit obertament que per a ell el procés de creació artística és una combinació variable de conceptes, de sentiments, d’idees i d’estats d’ànim, de propostes adreçades a la raó i de commocions adreçades a les capacitats de percepció dels sentits i de l’esperit.
Qui contempla una obra d’art des del punt de vista emocional, ha de contemplar-la a més des del punt de vista racional, és a dir de la raó, la comprensió i la intel·ligència. La suma dels dos punts de vista és l’única instancia que pot donar lloc a que l’espectador assolesqui la aprehensió de tot l’abast de l’obra d’art. S’equivoquen aquells que davant una obra d’art només cerquen satisfacció intel·lectual. S’equivoquen els que de manera similar només cerquen motius de satisfacció emocional. La singularitat de l’obra d’art radica, sobre tot, en el fet que la seva contemplació, visió o audició, convoca totes les facultats de percepció de la persona humana: les intel·lectuals, les emocionals i les sensorials. Solament l’obra artística és capaç de transmetre a l’esser humà propostes tan potents i alhora tan riques i completes des del punt de vista humà.
Alguns alaben i exalten el goig d’aprendre, el d’aquelles persones que per mitjà de l’estudi o de la investigació, aconsegueixen enriquir l’àmbit dels seus coneixements. Aprendre és un motiu de goig que toca l’àmbit intel·lectual i no afecta directament el món dels sentits, per bé que indirectament sempre els toca en major o menor mesura.
Rafa Fortesa Muñoz ens ha manifestat clarament la seva opció en aquest respecte. Ens ha dit: “Vaig elegir la pintura per expressar el que sent i el que raona en un terreny de llibertat”.
3. La creació inacabada
La creació artística és una tasca immensa, ingent, gairebé infinita. Des de fa segles la Humanitat crea obres d’art. El món de la pintura és inabastable i incalculable. El món de l’escultura, de dimensions no tan grans, també es gegantí, com ho és també el de l’arquitectura artística. El món de la música es igualment enorme. Malgrat tot això, la creació artística al mon té més camp a córrer que el que ja ha recorregut. Hi ha més coses a fer, tantes que mai no arribarà a la meta, mai no arribarà a la fi. La virtualitat del procés personal i de les facultats individuals de l’artista Mi no s’esgoten i sempre hi ha noves coses a fer, nous motius d’emoció que crear. Per això el procés personal d’un creador mai no s’exhaureix mai no toca sostre. Ni el pintor Fortuny va acabar la seva tasca, quan morí prematurament, ni Picasso l’havia acabada quan va finir a edat avançada.
La creació d’altra part, sedueix, engresca l’artista de manera que aquest sovint viu immers en un clima de fretura i necessitat, que tendeix a mantenir-lo en constant activitat.
Cal dosificar els esforços, ordenar el temps, reservar espais, perquè la inspiració es manifesti i fruiti. Les facultats de l’artista són finites i limitades. Cal que les administri en funció no de màxims, sinó d’òptims. Cal que renuncií a acabar el seu procés creatiu, a arribar a la fi del trajecte, a trobar la meta d’Itaca. El que cal és que l’artista faci el camí a Itaca.
Rafa Frotesa ens ha dit sense embuts i encertadament “la meva pintura es fruit d’un procés inacabat i alhora continu en el qual visc immers”.
4. La inspiració
Fortesa ens ha dit que fa ús de jocs per mitjà dels quals ambiciona trobar la inspiració. S’agrada de desfer la paraula en síl·labes, que suggereixen noves paraules. És com si volgués descomposar cada idea o concepte en notes soltes o subconjunts de les notes que es contenen en el concepte. Les imatges utilitzades són ben expressives d’un procés d’anàlisi i de recerca, que desitja incentivar la creativitat i trobar la inspiració. La inspiració posa en tensió la creativitat i la fa anar. La inspiració es comporta com el fulminant que posa en marxa el procés de creació. Cal esperar-la pacientment o convé sortir-li a camí? Fortesa ens diu que cal cercar-la amb tenacitat, amb mètode i sense preses. De vegades es presenta sobtadament. Altres vegades és clarament el resultat d’una troballa, és el fruit d’una recerca que té part de joc i part d’esforç rigorós. Perquè té part de joc es divertida i perquè té part d’esforç provoca gaudi. Allò que Fortesa ha anomenat “gaudi creatiu”.
5. La creativitat
La capacitat de creació és una facultat de gran importància i de gran valor. Una persona creativa és en condicions de crear més valor que aquella que no ho és. Crear equival a enriquir el mon de valors superiors d’art i de bellesa. La creativitat és, per això, un valor cabdal, d’una gran entitat i d’una gran transcendència. Però no és un valor sagrat, és a dir suprem i únic. Hi ha molts de valors al món: de convivència, de progrés, mediambientals, humans, socials, ètics, etc.
La creativitat és un valor d’entitat relativa dins d’un conjunt molt ampli i molt divers de valors que canvien amb el pas del temps, que són diferents en àmbits geogràfics diferents, que són essencialment relatius amb relació a les urgències i necessitats col·lectives i als nivells culturals i educatius.
El pintor ens ha dit que la creativitat per a ell no és un valor sagrat ni únic. En tot cas, per sobre del valor de la creativitat hi ha el valor del creador, que sempre és un individu relacionat amb un temps i un espai.
6. La tècnica
En el procés creatiu intervenen molts de factors i moltes variables. Una d’elles és la tècnica. Per a Fortesa no és el factor més important. La tècnica té relació amb la perdurabilitat de l’obra, amb la seva qualitat, amb la seva espontaneïtat. L’espectador que va més enllà de les apreciacions aparents, tendeix a arribar a entendre la tècnica de l’obra, la seva cuina, els ingredients que la componen.
La tècnica és un instrument al servei de l’obra ben feta, de l’obra d’art, objecte final del procés creatiu.
7. El saber
L’expert, l’entès, el saberut, l’intel·ligent i el savi, són figures prestigiades i soviet admirades. El saber científic, el saber cultural, el saber experimental, el saber de la lucidesa i la perspicàcia, són formes vàlides del saber, objecte de desig i d’afanys d’adquisició.
Per al procés creatiu és important el saber, cal tenir coneixements. Però més important és encara no entendre, no saber. No entendre pot ser la clau que obre les portes d’un món sense fi, d’un món grat per a qui ambiciona saber, aprendre, adquirir experiència i coneixements.
L’actitud vital de qui sap molt o sap prou és ben diferent de la de qui no es conforma amb el que sap, perquè ambiciona bussejar, sense aturall, en aquest pou sense fons que és el saber.
El procés creatiu convé que es presenti adobat d’afanys d’aprenentatge, de consciència de no saber prou, de treballar aprenent i d’aprendre per renovar-se, créixer i crear.
7. Fonts de la inspiració
Per a Rafa Fortesa la inspiració no es troba en mirar oliveres, cales, muntanyes, platges, postes de sol. Les fonts d’inspiració són la raó, el pensament, els instints, la reflexió, la intuïció, la meditació, les emocions, la introspecció, les mans, el joc coordinat de les mans, les emocions i el pensament. Són fonts d’inspiració i, alhora, d’il·lusió per crear i d’ansietat creativa.
8. Conclusió
L’exposició del candidat ha estat sincera, honesta, transparent i oportuna. La visió que ha exposat del procés creatiu d’un artista pintor conté elements singulars de gran interès i elements generals que ens convoquen a una concepció de la pintura que ens sembla encertada, convincent i posada al dia. És per això que considerem que reuneix el mèrits necessaris i suficients per poder ser investit acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià de les Illes Balears i prendre tot seguit possessió de l’escó que li correspon en ella.
Il·lím. Sr. Rafel Fortesa Muñoz, l’enhorabona.
15-X-2008
senyores i senyors
L’artista enfrontat a la tasca de la creació artística parteix sempre d’una partitura en blanc, d’una tela en blanc, d’un paper en blanc. Sobre aquests suports haurà de bolcar la seva capacitat creadora per obtenir un resultat final sonor o plàstic, real o virtual, que generi emocions, que elevin l’esperit des de la percepció dels sentits, l’oïda o la vista, a la percepció superior de l’esperit. El camí que l’artista, pintor, escultor, arquitecte o músic, segueix entre el punt de partida i el d’arribada no és altra cosa que allò que s’anomena procés de creació artística.
Avui el candidat Rafel Fortesa Muñoz, ens ha explicat quins són els components essencials del seu procés de creació. Ens ha parlat des del món de les idees, des del punt de vista de les emocions, però sobretot des de l’àmbit dels coneixements derivats de la seva experiència com a artista i com a creador. El repte que s’ha proposat demana sinceritat, transparència, honestedat, franquesa i senzillesa. L’artista expert i experimentat s’ha sincerat amb claredat en un exercici de franquesa i senzillesa. Set han estat els conceptes principals als quals ha fet referència.
1. Llibertat
Les relacions entre creació artística o exercici de la llibertat no es poden definir en termes d’oportunitat, de conveniència, de convencions, de limitacions o de prejudicis, com al llarg de la història s’ha fet tantes i tantes vegades, a nivell personal en alguns casos i a nivell institucional i col·lectiu en d’altres. Quants d’artistes s’han vist desplaçats del seu ofici per imposicions coercitives, persecucions personals, sancions professionals.
Negar la llibertat de l’artista es negar la possibilitat de l’obra d’art. Aquesta és fruit de la llibertat o no és art. En tindran pot ser l’aparença, però no seran objectes d’art.
En alguns casos l’artista gaudeix d’un repertori de recursos tan ric i lúcid que el fa capaç d’exercitar plenàriament la seva llibertat de creació sortejant els esculls de la censura o de les prohibicions. Aquest seria el cas de Lubitsch i les seves escenes fora de camp que no mostren el que s’ha prohibit, però que mouen la imaginació de l’espectador que substitueix el que no veu pel que li suggereix la seva fantasia, molt més rica que la realitat.
Rafa Fortesa aposta clarament a favor de l’art que neix de la llibertat sense condicions i sense restriccions. Ens ha dit que ell va elegir la pintura, entre diverses opcions que tenia a l’abast, per poder expressar el que pensava i el que sentia en un terreny de
llibertat. De llibertat sense adverbis i sense adjectius, perquè la llibertat que reivindica és tota la que cap dins el seu concepte i la seva definició.
2. Idees i sentiments
La creació artística no és solament un procés de transformació d’idees, de conceptes, de paraules, en imatges o sons, per bé que ho és en gran mesura. Però aquesta gran mesura no ho és tot, no és suficient i no basta.
La creació artística tampoc no és un procés de transformació de sentiments en imatges o sons, per bé que ho és en gran mesura. Però aquesta gran mesura tampoc no és tot, no és suficient, no basta.
El candidat Fortesa ens ha dit obertament que per a ell el procés de creació artística és una combinació variable de conceptes, de sentiments, d’idees i d’estats d’ànim, de propostes adreçades a la raó i de commocions adreçades a les capacitats de percepció dels sentits i de l’esperit.
Qui contempla una obra d’art des del punt de vista emocional, ha de contemplar-la a més des del punt de vista racional, és a dir de la raó, la comprensió i la intel·ligència. La suma dels dos punts de vista és l’única instancia que pot donar lloc a que l’espectador assolesqui la aprehensió de tot l’abast de l’obra d’art. S’equivoquen aquells que davant una obra d’art només cerquen satisfacció intel·lectual. S’equivoquen els que de manera similar només cerquen motius de satisfacció emocional. La singularitat de l’obra d’art radica, sobre tot, en el fet que la seva contemplació, visió o audició, convoca totes les facultats de percepció de la persona humana: les intel·lectuals, les emocionals i les sensorials. Solament l’obra artística és capaç de transmetre a l’esser humà propostes tan potents i alhora tan riques i completes des del punt de vista humà.
Alguns alaben i exalten el goig d’aprendre, el d’aquelles persones que per mitjà de l’estudi o de la investigació, aconsegueixen enriquir l’àmbit dels seus coneixements. Aprendre és un motiu de goig que toca l’àmbit intel·lectual i no afecta directament el món dels sentits, per bé que indirectament sempre els toca en major o menor mesura.
Rafa Fortesa Muñoz ens ha manifestat clarament la seva opció en aquest respecte. Ens ha dit: “Vaig elegir la pintura per expressar el que sent i el que raona en un terreny de llibertat”.
3. La creació inacabada
La creació artística és una tasca immensa, ingent, gairebé infinita. Des de fa segles la Humanitat crea obres d’art. El món de la pintura és inabastable i incalculable. El món de l’escultura, de dimensions no tan grans, també es gegantí, com ho és també el de l’arquitectura artística. El món de la música es igualment enorme. Malgrat tot això, la creació artística al mon té més camp a córrer que el que ja ha recorregut. Hi ha més coses a fer, tantes que mai no arribarà a la meta, mai no arribarà a la fi. La virtualitat del procés personal i de les facultats individuals de l’artista Mi no s’esgoten i sempre hi ha noves coses a fer, nous motius d’emoció que crear. Per això el procés personal d’un creador mai no s’exhaureix mai no toca sostre. Ni el pintor Fortuny va acabar la seva tasca, quan morí prematurament, ni Picasso l’havia acabada quan va finir a edat avançada.
La creació d’altra part, sedueix, engresca l’artista de manera que aquest sovint viu immers en un clima de fretura i necessitat, que tendeix a mantenir-lo en constant activitat.
Cal dosificar els esforços, ordenar el temps, reservar espais, perquè la inspiració es manifesti i fruiti. Les facultats de l’artista són finites i limitades. Cal que les administri en funció no de màxims, sinó d’òptims. Cal que renuncií a acabar el seu procés creatiu, a arribar a la fi del trajecte, a trobar la meta d’Itaca. El que cal és que l’artista faci el camí a Itaca.
Rafa Frotesa ens ha dit sense embuts i encertadament “la meva pintura es fruit d’un procés inacabat i alhora continu en el qual visc immers”.
4. La inspiració
Fortesa ens ha dit que fa ús de jocs per mitjà dels quals ambiciona trobar la inspiració. S’agrada de desfer la paraula en síl·labes, que suggereixen noves paraules. És com si volgués descomposar cada idea o concepte en notes soltes o subconjunts de les notes que es contenen en el concepte. Les imatges utilitzades són ben expressives d’un procés d’anàlisi i de recerca, que desitja incentivar la creativitat i trobar la inspiració. La inspiració posa en tensió la creativitat i la fa anar. La inspiració es comporta com el fulminant que posa en marxa el procés de creació. Cal esperar-la pacientment o convé sortir-li a camí? Fortesa ens diu que cal cercar-la amb tenacitat, amb mètode i sense preses. De vegades es presenta sobtadament. Altres vegades és clarament el resultat d’una troballa, és el fruit d’una recerca que té part de joc i part d’esforç rigorós. Perquè té part de joc es divertida i perquè té part d’esforç provoca gaudi. Allò que Fortesa ha anomenat “gaudi creatiu”.
5. La creativitat
La capacitat de creació és una facultat de gran importància i de gran valor. Una persona creativa és en condicions de crear més valor que aquella que no ho és. Crear equival a enriquir el mon de valors superiors d’art i de bellesa. La creativitat és, per això, un valor cabdal, d’una gran entitat i d’una gran transcendència. Però no és un valor sagrat, és a dir suprem i únic. Hi ha molts de valors al món: de convivència, de progrés, mediambientals, humans, socials, ètics, etc.
La creativitat és un valor d’entitat relativa dins d’un conjunt molt ampli i molt divers de valors que canvien amb el pas del temps, que són diferents en àmbits geogràfics diferents, que són essencialment relatius amb relació a les urgències i necessitats col·lectives i als nivells culturals i educatius.
El pintor ens ha dit que la creativitat per a ell no és un valor sagrat ni únic. En tot cas, per sobre del valor de la creativitat hi ha el valor del creador, que sempre és un individu relacionat amb un temps i un espai.
6. La tècnica
En el procés creatiu intervenen molts de factors i moltes variables. Una d’elles és la tècnica. Per a Fortesa no és el factor més important. La tècnica té relació amb la perdurabilitat de l’obra, amb la seva qualitat, amb la seva espontaneïtat. L’espectador que va més enllà de les apreciacions aparents, tendeix a arribar a entendre la tècnica de l’obra, la seva cuina, els ingredients que la componen.
La tècnica és un instrument al servei de l’obra ben feta, de l’obra d’art, objecte final del procés creatiu.
7. El saber
L’expert, l’entès, el saberut, l’intel·ligent i el savi, són figures prestigiades i soviet admirades. El saber científic, el saber cultural, el saber experimental, el saber de la lucidesa i la perspicàcia, són formes vàlides del saber, objecte de desig i d’afanys d’adquisició.
Per al procés creatiu és important el saber, cal tenir coneixements. Però més important és encara no entendre, no saber. No entendre pot ser la clau que obre les portes d’un món sense fi, d’un món grat per a qui ambiciona saber, aprendre, adquirir experiència i coneixements.
L’actitud vital de qui sap molt o sap prou és ben diferent de la de qui no es conforma amb el que sap, perquè ambiciona bussejar, sense aturall, en aquest pou sense fons que és el saber.
El procés creatiu convé que es presenti adobat d’afanys d’aprenentatge, de consciència de no saber prou, de treballar aprenent i d’aprendre per renovar-se, créixer i crear.
7. Fonts de la inspiració
Per a Rafa Fortesa la inspiració no es troba en mirar oliveres, cales, muntanyes, platges, postes de sol. Les fonts d’inspiració són la raó, el pensament, els instints, la reflexió, la intuïció, la meditació, les emocions, la introspecció, les mans, el joc coordinat de les mans, les emocions i el pensament. Són fonts d’inspiració i, alhora, d’il·lusió per crear i d’ansietat creativa.
8. Conclusió
L’exposició del candidat ha estat sincera, honesta, transparent i oportuna. La visió que ha exposat del procés creatiu d’un artista pintor conté elements singulars de gran interès i elements generals que ens convoquen a una concepció de la pintura que ens sembla encertada, convincent i posada al dia. És per això que considerem que reuneix el mèrits necessaris i suficients per poder ser investit acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià de les Illes Balears i prendre tot seguit possessió de l’escó que li correspon en ella.
Il·lím. Sr. Rafel Fortesa Muñoz, l’enhorabona.
15-X-2008
Inauguració del nou bloc quirúrgic (2006)
Honorable Consellera,
voluntaris i voluntàries,
treballadors i treballadores,
amics i amigues,
La inauguració que feim del nou Bloc Quirúrgic del nostre hospital constitueix per a Creu Roja un fet molt important. Implica que disposam ara d’unes instal·lacions adequades a la normativa vigent i dels equips més avançats, per poder complir amb el nostre compromís de servei a les Balears. Significa que assumim un esforç molt gran, gairebé titànic per a una institució humanitària com la nostra, modesta per vocació i convicció, per bé que antiga en història i jove, molt jove, en ambicions.
Aquest edifici té una llarga història a les seves esquenes, com la mateixa Assemblea Autonòmica de la Creu Roja a les Balears. Aquesta està a punt de complir 133 anys de presència a les illes, ja que hi va començar la seva activitat el 26 de gener de 1874.
L’edifici és del 1933 i inicialment va ser conegut com el xalet d'en Buades. Creu Roja el va adquirir el 1939. Després de servir provisionalment com a seu de la Parròquia de Santa Catalina Thomas, es va adequar a les necessitats d'un hospital modern amb les obres que varen ser necessàries i l'adquisició d'un equip quirúrgic i sanitari avançat en el temps. L'empresa va comptar amb l'impuls decidit de Gabriel Villalonga Olivar, aleshores president de Creu Roja a les Balears. Va comptar, a més, amb l'ajut eficaç del dermatòleg Antoni Ramis Capllonch, qui va esdevenir el primer director del centre. Gràcies a l’empenta del doctor Gonçal Aguiló Mercader, segon director del centre, a qui recordam amb emoció i agraïment, l’Hosital inaugurat el 1949 va ser objecte de successives ampliacions i modernitzacions, realitzades als anys cinquanta, als anys setanta i asegüents.
Val a dir que l’ambulatori de la Creu Roja, que va estar ubicat, primer, a diversos locals de La Rambla fins al 1936, després al carrer 31 de desembre a partir de maig del 1936, es traslladà a aquest edifici el 1952. D'aquesta manera es varen sumar els antics serveis de dispensari i els nous d'hospital de Creu Roja, inspirats en donar suport a les persones sense recursos en una època de penúria sanitària en el país.
Ens cal recordar, també, l’aportació immensament generosa de qui va ser l’impulsor i l’ànima de la segona ampliació de l’Hospital, el Sr. Fernando Villalonga Truyols, president aleshores de la Creu Roja a les Balears, qui va fer possible, a més, la construcció de l’actual edifici que ocupa l’Oficina autonòmica.
Vull, també, recordar la gran tasca que van realitzar en aquest hospital, les anomenades Dames Auxiliars de la Creu Roja, un equip de voluntàries que, sota la direcció entusiasta i infatigable de Maria Bordoy Ferrer, varen oferir una atenció humanitària i desinteressada als pacients d’aquest centre durant molts, molts d’anys.
Les obres que inauguram avui han suposat una gran inversió, molt gran per a les esquenes de Creu Roja. Aquesta inversió requerirà suportar en els propers anys una càrrega financera molt notable, que afrontarem amb l’esforç de tots: personal sanitari i no sanitari de l’Hospital, voluntaris i voluntàries, socis, col·laboradors i benefactors i, en definitiva, amb l’esforç de totes les persones implicades en les tasques de Creu Roja a les Balears. I ho assumirem amb il·lusió i amb la certesa de que tot allò que hem fet i farem contribuirà a elevar els nivells de benestar de les Illes, que han estat i seran sempre la nostra raó d’ésser.
Moltes gràcies a tots els presents per compartir aquest moment amb nosaltres. La vostra presència ens honora i ens omple de satisfacció. Per això, al final de l’acte estau tots convidats a un brindis per banyar el nou Bloc Quirúrgic i per celebrar l’esdeveniment.
Moltes gràcies
Palma, 6 d’abril de 2006
voluntaris i voluntàries,
treballadors i treballadores,
amics i amigues,
La inauguració que feim del nou Bloc Quirúrgic del nostre hospital constitueix per a Creu Roja un fet molt important. Implica que disposam ara d’unes instal·lacions adequades a la normativa vigent i dels equips més avançats, per poder complir amb el nostre compromís de servei a les Balears. Significa que assumim un esforç molt gran, gairebé titànic per a una institució humanitària com la nostra, modesta per vocació i convicció, per bé que antiga en història i jove, molt jove, en ambicions.
Aquest edifici té una llarga història a les seves esquenes, com la mateixa Assemblea Autonòmica de la Creu Roja a les Balears. Aquesta està a punt de complir 133 anys de presència a les illes, ja que hi va començar la seva activitat el 26 de gener de 1874.
L’edifici és del 1933 i inicialment va ser conegut com el xalet d'en Buades. Creu Roja el va adquirir el 1939. Després de servir provisionalment com a seu de la Parròquia de Santa Catalina Thomas, es va adequar a les necessitats d'un hospital modern amb les obres que varen ser necessàries i l'adquisició d'un equip quirúrgic i sanitari avançat en el temps. L'empresa va comptar amb l'impuls decidit de Gabriel Villalonga Olivar, aleshores president de Creu Roja a les Balears. Va comptar, a més, amb l'ajut eficaç del dermatòleg Antoni Ramis Capllonch, qui va esdevenir el primer director del centre. Gràcies a l’empenta del doctor Gonçal Aguiló Mercader, segon director del centre, a qui recordam amb emoció i agraïment, l’Hosital inaugurat el 1949 va ser objecte de successives ampliacions i modernitzacions, realitzades als anys cinquanta, als anys setanta i asegüents.
Val a dir que l’ambulatori de la Creu Roja, que va estar ubicat, primer, a diversos locals de La Rambla fins al 1936, després al carrer 31 de desembre a partir de maig del 1936, es traslladà a aquest edifici el 1952. D'aquesta manera es varen sumar els antics serveis de dispensari i els nous d'hospital de Creu Roja, inspirats en donar suport a les persones sense recursos en una època de penúria sanitària en el país.
Ens cal recordar, també, l’aportació immensament generosa de qui va ser l’impulsor i l’ànima de la segona ampliació de l’Hospital, el Sr. Fernando Villalonga Truyols, president aleshores de la Creu Roja a les Balears, qui va fer possible, a més, la construcció de l’actual edifici que ocupa l’Oficina autonòmica.
Vull, també, recordar la gran tasca que van realitzar en aquest hospital, les anomenades Dames Auxiliars de la Creu Roja, un equip de voluntàries que, sota la direcció entusiasta i infatigable de Maria Bordoy Ferrer, varen oferir una atenció humanitària i desinteressada als pacients d’aquest centre durant molts, molts d’anys.
Les obres que inauguram avui han suposat una gran inversió, molt gran per a les esquenes de Creu Roja. Aquesta inversió requerirà suportar en els propers anys una càrrega financera molt notable, que afrontarem amb l’esforç de tots: personal sanitari i no sanitari de l’Hospital, voluntaris i voluntàries, socis, col·laboradors i benefactors i, en definitiva, amb l’esforç de totes les persones implicades en les tasques de Creu Roja a les Balears. I ho assumirem amb il·lusió i amb la certesa de que tot allò que hem fet i farem contribuirà a elevar els nivells de benestar de les Illes, que han estat i seran sempre la nostra raó d’ésser.
Moltes gràcies a tots els presents per compartir aquest moment amb nosaltres. La vostra presència ens honora i ens omple de satisfacció. Per això, al final de l’acte estau tots convidats a un brindis per banyar el nou Bloc Quirúrgic i per celebrar l’esdeveniment.
Moltes gràcies
Palma, 6 d’abril de 2006
Associació Siloé (2007)
Creu Roja ha acordat concedir enguany per primera vegada, en el marc de la Festa del Voluntariat, una distinció no adreçada als seus voluntaris, socis i col·laboradors. El Comitè de Direcció de Creu Roja a les Balears ha acordat concedir aquesta distinció a l’Associació Siloé.
Va ser creada el 12 de juliol de 1994 per iniciativa de Llorenç Tous Massanet, prevere, escripturista, teòleg, professor, pedagog i traballadior esforçat en l’àmbit de la marginació social profunda del 1979 ençà.
Siloé té 15 usuaris i dos centres d’acollida. Combina equilibradament ajuts d’institucions públiques, d’institucions privades i de particulars. Hi treballen 14 professionals i 10 persones voluntàries. Té una llista d’espera de 22 sol·licituds. Constitueix un exemple emblemàtic del fet que un recurs social petit, sense economies d’escala, pot ser un referent d’eficàcia. Destaca la modèstia amb la qual treballa: no cerca ser noticia, no li agrada la notorietat. Treballa amb silenci, sense enrenous i amb una proverbial discreció.
S’ocupa de persones en situació de marginació severa, sense família i amb poques o nules possibilitats de reinserció social. Val a dir que el seu treball està dedicat a una tasca gens lluïda, poc agraïda i de molt escàs reconeixement.
Per la seva modèstia i discreció, per la seva eficàcia i encert, per la qualitat de la seva gestió, pel buit que omple a la nostra societat, pels seus 12 anys de feina ininterrompuda, pel seu esperit de servei finalista i pel valor exemplar del seu model de gestió,
Creu Roja atorga a l’Associació Siloé, en prova de simpatia i reconeixement, la medalla de plata de la institució, que recull Llorenç Tous Massanet.
Palma, 26-I-2007
Va ser creada el 12 de juliol de 1994 per iniciativa de Llorenç Tous Massanet, prevere, escripturista, teòleg, professor, pedagog i traballadior esforçat en l’àmbit de la marginació social profunda del 1979 ençà.
Siloé té 15 usuaris i dos centres d’acollida. Combina equilibradament ajuts d’institucions públiques, d’institucions privades i de particulars. Hi treballen 14 professionals i 10 persones voluntàries. Té una llista d’espera de 22 sol·licituds. Constitueix un exemple emblemàtic del fet que un recurs social petit, sense economies d’escala, pot ser un referent d’eficàcia. Destaca la modèstia amb la qual treballa: no cerca ser noticia, no li agrada la notorietat. Treballa amb silenci, sense enrenous i amb una proverbial discreció.
S’ocupa de persones en situació de marginació severa, sense família i amb poques o nules possibilitats de reinserció social. Val a dir que el seu treball està dedicat a una tasca gens lluïda, poc agraïda i de molt escàs reconeixement.
Per la seva modèstia i discreció, per la seva eficàcia i encert, per la qualitat de la seva gestió, pel buit que omple a la nostra societat, pels seus 12 anys de feina ininterrompuda, pel seu esperit de servei finalista i pel valor exemplar del seu model de gestió,
Creu Roja atorga a l’Associació Siloé, en prova de simpatia i reconeixement, la medalla de plata de la institució, que recull Llorenç Tous Massanet.
Palma, 26-I-2007
Artur Saurí del Río (Barcelona, 17 de juliol de 1936 - 22 de juliol de 2008)
Era un gran economista. Ho va demostrar sobradament com a director del Servei d’Estudis de Banca Catalana, del qual va ser el responsable durant més de trenta anys. Com a professor d’economia impartí la docència a la Universitat Autònoma de Barcelona. El seu prestigi el va dur a ser el degà-president del Col·legi d’Economistes de Catalunya i el vicepresident de la Societat Catalana d’Economia, càrrecs que exercia quan el va sorprendre la mort el passat mes de juliol.
La seva relació amb les illes va ser perllongada i intensa, per bé que sempre discreta i silenciosa, com corresponia al seu tarannà de bonhomia i esperit de servei. El 1973 la Banca Catalana va acordar de fer un informe sobre l’economia balear, que va titular “Evolució econòmica, 1973. Les Balears”. En la seva elaboració hi va intervenir un nombrós grup d’economistes d’aquí, encapçalat i dirigit per Pere Costa Porto. Poc després de la presentació de l’informe a l’Hotel Bellver, Sa Nostra i Banca Catalana varen decidir d’unificar els esforços d’ambdues institucions per fer un potent informe econòmic anual referit a les Balears, tot donant continuïtat al que publicava Sa Nostra del 1968 ençà. Sota la supervisió d’Artur Saurí per Banca Catalana i Alons Ramallo per Sa Nostra, la iniciativa va reeixir i va tenir una gran projecció amb la publicació de l’”Evolució econòmica”, que va adquirir prestigi i una gran acceptació.
A l’entorn de l’”Evolució” es va constituir un grup de professionals de l’economia que va treballar amb dedicació i constància sota el guiatge i la supervisió d’Artur Saurí, peça clau de l’equip. Saurí va aportar l’experiència del seu treball, els seus coneixements i la riquesa de la seva personalitat amarada de respecte, consideració i afecte. Ell redactava els capítols de l’economia internacional i espanyola, matèries de las quals era un destacat especialista. El seu consell, basat en una perspicàcia inusual, una gran intuïció i una informació sempre posada al dia, ens va deixar un record inesborrable, associat a 26 publicacions anuals sobre l’economia de les illes.
Quan per raons imponderables, la col·laboració de Sa Nostra i Banca Catalana va arribar al seu fi el 1997, les coses estaven prou consolidades perquè renasqués l’antic “Informe econòmic” i continuàs fidel a la cita anual del mes d’octubre a cada una de les tres illes. La presentació de la publicació a la sala d’actes de l’Hotel Palas Atenea, de Palma, constituïa un acte de gran rellevància social, que va contribuir decisivament a l’enaltiment de l’anàlisi econòmica i a la transmissió a la societat d’una informació solvent, entenedora i objectiva. Des del record emocionat, els que vàrem col·laborar amb ell i els antics usuaris de l’”Evolució” li devem un tribut de reconeixement. Poques persones han sabut fer, amb tanta elegància, discreció i eficàcia, tant per a la difusió i el prestigi de la informació i de l'anàlisi econòmica a les illes.
Bibliografia
Eduard ARRUGA i Víctor MARTIN (Coordinadors), "Record d'Artur Saurí", Societat Catalana d'Economia, Quaderns de recerca, núm. 6, Barcelona, 2010
La seva relació amb les illes va ser perllongada i intensa, per bé que sempre discreta i silenciosa, com corresponia al seu tarannà de bonhomia i esperit de servei. El 1973 la Banca Catalana va acordar de fer un informe sobre l’economia balear, que va titular “Evolució econòmica, 1973. Les Balears”. En la seva elaboració hi va intervenir un nombrós grup d’economistes d’aquí, encapçalat i dirigit per Pere Costa Porto. Poc després de la presentació de l’informe a l’Hotel Bellver, Sa Nostra i Banca Catalana varen decidir d’unificar els esforços d’ambdues institucions per fer un potent informe econòmic anual referit a les Balears, tot donant continuïtat al que publicava Sa Nostra del 1968 ençà. Sota la supervisió d’Artur Saurí per Banca Catalana i Alons Ramallo per Sa Nostra, la iniciativa va reeixir i va tenir una gran projecció amb la publicació de l’”Evolució econòmica”, que va adquirir prestigi i una gran acceptació.
A l’entorn de l’”Evolució” es va constituir un grup de professionals de l’economia que va treballar amb dedicació i constància sota el guiatge i la supervisió d’Artur Saurí, peça clau de l’equip. Saurí va aportar l’experiència del seu treball, els seus coneixements i la riquesa de la seva personalitat amarada de respecte, consideració i afecte. Ell redactava els capítols de l’economia internacional i espanyola, matèries de las quals era un destacat especialista. El seu consell, basat en una perspicàcia inusual, una gran intuïció i una informació sempre posada al dia, ens va deixar un record inesborrable, associat a 26 publicacions anuals sobre l’economia de les illes.
Quan per raons imponderables, la col·laboració de Sa Nostra i Banca Catalana va arribar al seu fi el 1997, les coses estaven prou consolidades perquè renasqués l’antic “Informe econòmic” i continuàs fidel a la cita anual del mes d’octubre a cada una de les tres illes. La presentació de la publicació a la sala d’actes de l’Hotel Palas Atenea, de Palma, constituïa un acte de gran rellevància social, que va contribuir decisivament a l’enaltiment de l’anàlisi econòmica i a la transmissió a la societat d’una informació solvent, entenedora i objectiva. Des del record emocionat, els que vàrem col·laborar amb ell i els antics usuaris de l’”Evolució” li devem un tribut de reconeixement. Poques persones han sabut fer, amb tanta elegància, discreció i eficàcia, tant per a la difusió i el prestigi de la informació i de l'anàlisi econòmica a les illes.
Bibliografia
Eduard ARRUGA i Víctor MARTIN (Coordinadors), "Record d'Artur Saurí", Societat Catalana d'Economia, Quaderns de recerca, núm. 6, Barcelona, 2010
Suscribirse a:
Entradas (Atom)