Moralistes de tots els temps han tractat de lligar moral i art, tot enaltint la moral i justificant la instrumentalització de l’art. El fet moral i el fet artístic són manifestacions diferents, diuen, d’una mateixa realitat superior, sobrehumana o divina. Aquestes tesis s’han sustentat habitualment en tres arguments: la pretensió que la moral i l’art són fets normatius, la creença que la moral i l’art reflecteixen la bondat i la bellesa d’un fet superior (Déu, la Revolució, la Humanitat, etc.) i l’afirmació que l’art és una realitat instrumental.
L’art no és un repertori normatiu. La moral, com a conjunt de normes de conducta inspirades en doctrines religioses o seculars, té poc a veure amb l’art, que no pot sotmetre’s a codis de comportament. L’art codificat o codificable, l’art que imposa obligacions, que en crea o que n’ensenya, no és art o ho és a pesar d’aquestes servituds. L’art no expressa més obligacions que les derivades de la responsabilitat de l’artista en relació al fet estètic. Aquest compromís és, alhora, expressió de llibertat i demostració d’autonomia, independència, insubmissió, dissens i rebel•lia. L’única norma compatible amb l’art és l’absència de normes. L’art està obligat, només, a ser art.
L’art no reflecteix la bellesa i no revela la bondat d’una realitat suprema. La concepció de la moral i de l’art com a expressions inevitablement combinades, interrelacionades i interdependents, destinades a inspirar i impulsar comportaments personals ajustats a la perfecció d’un ordre superior, sobrenatural o no, és errònia. La finalitat de l’art no és posar les persones humanes en comunicació amb divinitats, sinó amb elles mateixes i, derivadament, amb altres persones. No és propi de l’art guiar el pensament, sinó alliberar-lo. L’art no demana que les persones es comportin d’una manera o d’una altra, sinó que assoleixin de gaudir l’emoció que provoca, en determinades condicions, el fet estètic. L’art és universal i permanent: per això des de tota casta de posicions morals, religioses i no religioses, i des de les modes de tots el temps, s’ha fet art. Ho demostren les misses de Mozart, les pintures d’El Greco, el sentit moralitzador de Goya, l’arquitectura de temples pagans, cristians, musulmans, etc., el teatre dels grans autors, la novel•la dels grans mestres.
La moral defineix, a més de les obligacions, les virtuts. En el camp de l’art la virtut esdevé virtuosisme. Aquest, sovint, tendeix a empobrir i trivialitzar l’art i mai no li afegeix qualitats intrínseques. Per bé que el virtuosisme aixeca grans aplaudiments, pot tudar l’art, pot fer-lo impossible, pot convertir-lo en un espectacle de circ. De la seva intranscendència no s’han alliberat ni antics creadors d’èxit, ni instrumentistes d’anomenada, ni certes avantguardes contemporànies sotmeses a la síndrome de “fer-la” cada vegada més grossa. El virtuosisme associat a l’art pren forma, en algunes ocasions, d’exaltació de la dificultat. Altres vegades pren forma d’encimbellament del detallisme. Adesiara pren forma de mitjà per cridar l’atenció. La dificultat no és font de qualitat artística; el detallisme fatiga, distreu i dificulta l’emoció estètica; provocar i escandalitzar no és un fi de l’art.
L’art es pot instrumentalitzar a favor de causes nobles i innobles, legítimes i il•legítimes, bones i dolentes. Tot amb tot, l’art no és un instrument: és un fi en ell mateix. Per bé que l’ús de l’art s’ha donat lligat sovint a grans manipulacions col•lectives, la naturalesa de les coses demostra que l’art allibera el pensament, eixampla la voluntat, potencia la lucidesa i impulsa la llibertat.
L’art no és moral, no és amoral i no és immoral. L’art és transmoral. Està per sobre i més enllà de la moral: ocupa un espai que no entra, necessàriament, en comunicació amb aquesta, perquè no crea ni suporta obligacions. És transmoral perquè no està sotmès a la contingència de les idees morals; perquè, si bé transita per l’àmbit de la moral, se situa per sobre de totes les concepcions morals, perquè és essencialment humà i està fet per a l’enriquiment i per al gaudi de les persones. Erròniament, en nom de la moral s’han condemnat obres d’art cabdals. Stalin va sotmetre Sostakovic a un seguit de represàlies arran de l’estrena de l’òpera Lady Macbet de Mtsensk; Oscar Wilde va ser empresonat després de la publicació d’El retrat de Dorian Gray; Flaubert va ser jutjat per haver escrit Madame Bovary. Cercar, trobar i veure elements d’immoralitat en l’art és propi de ments poc sensates.
El fet que l’art sigui transmoral no impedeix que constitueixi un referent ètic d’extraordinària importància. Efectivament, l’art és una font riquíssima d’ètica perquè és una via de canvis personals profunds, d’impuls d’actituds creatives, de foment de l’ús de les capacitats crítiques, de desvetllament d’inquietuds de recerca, innovació i creació. L’art no obliga a res, però anima a fer moltes coses, amplia el món de les idees, enrobusteix la voluntat, allunya de la mediocritat, genera ambicions de llibertat i engrandeix l’esperit dels éssers humans.
Xavier Carbonell
Miquel Alenyà
Balears Cultural, núm. 172, 28-V-2000, plana I.
miércoles, 20 de enero de 2010
La pintura d'Antoni Fuster (1987)
Antoni Fuster i Fortesa (1853-1902), de l’antiga família de Gabriel Fuster, amb casa pairal al carrer Victòria de Palma, és un dels representants més eminents de la generació de pintors mallorquins de la segona meitat del segle XIX. Entre els seus contemporanis es compten Anckermann, Ribas, Bauzà, Morell, Buades, Carlotta, Terrassa, Pizà, O’Neille, etc.
L’artista i la seva obra
La seva condició d’home fadrí, fill d’una família burgesa i benestant, i la seva manca d’urgències econòmiques, constitueixen un factor important a l’hora d’explicar el fet que la seva dedicació a la pintura es desplegàs de manera assossegada i distesa. Com diu Gabriel Fuster Mayans, cultivà la pintura “amb una intensitat moderada”. D’altra part, aquests fets varen determinar que la seva obra no fos extensa i que es distribuís principalment entre familiars i amics. Val a dir que pintava a un ritme de dos o tres quadres l’any, cosa per la qual la seva obra completa consta solament de setanta i poques peces, llevat de notes i esbossos, com fa constar Romà Piña Fuster.
Pintà, sobretot, marines i retrats. Les seves marines, dedicades a temes d’aigües tranquil•les, gairebé immòbils, es basen en un dibuix de gran soltesa, en un extraordinari sentit de l’equilibri i en composicions de formes delicades i riques en detalls i matisos. Mai no hi manca la presència de la figura humana, que és la gran protagonista de la seva obra, com recorda Romà Piña a la biografia que va escriure del pintor. D’altra banda, els seus paisatges reflecteixen una atmosfera de profunda serenitat i d’una gran placidesa, cosa que es basa en la utilització de tres elements força característics: l’absència de vent (substituït sempre per un oratge suavíssim gairebé imperceptible), l’ordre admirable en el qual apareixen distribuïts els elements que formen la composició i la delicades dels colors de la seva paleta.
Els seus retrats, de notable força expressiva i d’una gran penetració psicològica, com adverteix Damià Ferrà-Pons, constitueixen una mostra del seu respecte per la justícia, l’ordre, el progrés i la saviesa, i de les seves preferències gairebé obsessives per la tendresa, la ingenuïtat, la innocència i la senzillesa. Pintà personatges de relleu com és ara Jovellanos, Tomàs Aguiló, Cristòfol Pizà, el senador Ignasi Fuster Fortesa i d’altres. Això no obstant, els seus millors retrats són els dedicats als infants. Si les seves marines són, segons Piña, l’expressió de la Mallorca dels dies tranquils, els seus retrats són, sobretot, l’exaltació de la innocència i la tendresa.
El darrer oli: una petita obra mestra
L’estiu de l’any 1902 (1), tot just dos o tres mesos abans de morir, pintà i acabà un oli sobre tela, poc conegut fins ara, que reprodueix els rostres de dues nines, les germanes Vicenta i Assumpció Fuster Miró-Granada, filles del seu cosí Hilari Fuster i Fuster “Polleta”. És aquesta, molt probablement, la darrera obra de l’artista, ja que l’oli que va restar en el cavallet després del seu traspàs, esdevingut el 30-XI-1902 a causa d’un atac de feridura (2), no es pot considerar una obra acabada.
Les dues protagonistes de l’oli esmentat apareixen situades en dos plànols diferents. La més petita ocupa el primer terme, la qual cosa fa que els perfils de la seva figura siguin complets i aquesta gaudesqui, per bé que només aparentment, d’una certa preeminència. A la dreta del seu darreras hi ha una altra minyona, la figura de la qual és més gran i està il•luminada de manera més directa i plena. Val a dir que les dues germanes es duien un any just d’edat. Ambdues havien nat el 12 de juny: Vicenta el 1897 i Assumpció el 1898. Tenien aleshores cinc i quatre anys acabats de fer.
La contemplació reiterada de la pintura i l’anàlisi dels nombrosos detalls que incorpora permeten entreveure la intenció del pintor de representar dos dels elements humans que li eren més íntimament benvolguts. En el primer terme representa la ingenuïtat mitjançant dos recursos: un rostre transparent d’ulls intensament vius i un suau esbós de somrís curull de simpàtica i graciosa polissoneria. En el segon terme, el que es representa és la innocència, concebuda com a plenitud serena i segura de bondat, bellesa i tendresa. A parer nostre, no és casual el joc d’un primer i un segon terme, molt acostats, per distingir i exaltar innocència i ingenuïtat dins d’un context en el qual es vol posar en relleu les virtuts de la infantesa, lloar-les amb no dissimulat apassionament i elevar-les a categoria d’exemple d’allò que hauria d’informar el comportament humà universal.
Els elements que envolten les dues figures (vestits d’un blanc immaculat, llaçades de color rosa, ombres projectades en tons rosa sobre un fons proper de color salmó pal•lidíssim, arracades de perla minúscula, collarets de fils d’or, etc.) es combinen harmoniosament entre ells i amb el tema bàsic de l’obra, dins del qual fan funcions clares de realçament d’allò que el pintor pretén suggerir i comunicar.
Hem volgut comentar breument aquest oli (4) no tant per la seva absència en els catàlegs coneguts de l’autor, com per la seva condició d’obra cabdal d’un artista eminent que posà en l’exaltació de la innocència el seu més alt interès i el millor del seu mestratge. Altrament, el fet que aquesta sigui molt probablement la darrera pintura de l’artista explicaria que ell, intuint la proximitat del seu final, hi abocàs amb intensitat inusual la destresa del seu art i, tot aprofitant el tema que més el colpia, hi expressàs amb sorprenent inspiració i amb força desconeguda allò que més s’agradava de dir i de fer.
Notes
(1) Segons es desprèn de la col•lecció de fotografies de la família Fuster “Polla”.
(2) Segons consta a la partida de la seva defunció al Registre Civil de Palma.
(3) Els vestits eren de fil, per bé que a la pintura es representen amb transparències, veladures i brillantors que en un esclat de tons diferents i intensitats diverses, serveixen per magnificar el color blanc d’acord amb la seva significació i importància dins l’obra.
(4) Oli sobre tela, de 35,5 x 52 cm., datat i signat AID el 1902
Bibliografia
Gabriel FUSTER MAYANS, “En el centenario del nacimiento de Antonio Fuster", ‘Revista del Círculo de Bellas Artes’, Palma 1953.
Romà PIÑA HOMS, “El pintor Antonio Fuster”, Edicions Cort, Palma 1971.
Damià FERRÀ-PONS, “Fuster i Fortesa, Antoni”, ‘GEC, vol. 7, pàg. 747, Barcelona 1974.
“El Mirall”, desembre 1987.
L’artista i la seva obra
La seva condició d’home fadrí, fill d’una família burgesa i benestant, i la seva manca d’urgències econòmiques, constitueixen un factor important a l’hora d’explicar el fet que la seva dedicació a la pintura es desplegàs de manera assossegada i distesa. Com diu Gabriel Fuster Mayans, cultivà la pintura “amb una intensitat moderada”. D’altra part, aquests fets varen determinar que la seva obra no fos extensa i que es distribuís principalment entre familiars i amics. Val a dir que pintava a un ritme de dos o tres quadres l’any, cosa per la qual la seva obra completa consta solament de setanta i poques peces, llevat de notes i esbossos, com fa constar Romà Piña Fuster.
Pintà, sobretot, marines i retrats. Les seves marines, dedicades a temes d’aigües tranquil•les, gairebé immòbils, es basen en un dibuix de gran soltesa, en un extraordinari sentit de l’equilibri i en composicions de formes delicades i riques en detalls i matisos. Mai no hi manca la presència de la figura humana, que és la gran protagonista de la seva obra, com recorda Romà Piña a la biografia que va escriure del pintor. D’altra banda, els seus paisatges reflecteixen una atmosfera de profunda serenitat i d’una gran placidesa, cosa que es basa en la utilització de tres elements força característics: l’absència de vent (substituït sempre per un oratge suavíssim gairebé imperceptible), l’ordre admirable en el qual apareixen distribuïts els elements que formen la composició i la delicades dels colors de la seva paleta.
Els seus retrats, de notable força expressiva i d’una gran penetració psicològica, com adverteix Damià Ferrà-Pons, constitueixen una mostra del seu respecte per la justícia, l’ordre, el progrés i la saviesa, i de les seves preferències gairebé obsessives per la tendresa, la ingenuïtat, la innocència i la senzillesa. Pintà personatges de relleu com és ara Jovellanos, Tomàs Aguiló, Cristòfol Pizà, el senador Ignasi Fuster Fortesa i d’altres. Això no obstant, els seus millors retrats són els dedicats als infants. Si les seves marines són, segons Piña, l’expressió de la Mallorca dels dies tranquils, els seus retrats són, sobretot, l’exaltació de la innocència i la tendresa.
El darrer oli: una petita obra mestra
L’estiu de l’any 1902 (1), tot just dos o tres mesos abans de morir, pintà i acabà un oli sobre tela, poc conegut fins ara, que reprodueix els rostres de dues nines, les germanes Vicenta i Assumpció Fuster Miró-Granada, filles del seu cosí Hilari Fuster i Fuster “Polleta”. És aquesta, molt probablement, la darrera obra de l’artista, ja que l’oli que va restar en el cavallet després del seu traspàs, esdevingut el 30-XI-1902 a causa d’un atac de feridura (2), no es pot considerar una obra acabada.
Les dues protagonistes de l’oli esmentat apareixen situades en dos plànols diferents. La més petita ocupa el primer terme, la qual cosa fa que els perfils de la seva figura siguin complets i aquesta gaudesqui, per bé que només aparentment, d’una certa preeminència. A la dreta del seu darreras hi ha una altra minyona, la figura de la qual és més gran i està il•luminada de manera més directa i plena. Val a dir que les dues germanes es duien un any just d’edat. Ambdues havien nat el 12 de juny: Vicenta el 1897 i Assumpció el 1898. Tenien aleshores cinc i quatre anys acabats de fer.
La contemplació reiterada de la pintura i l’anàlisi dels nombrosos detalls que incorpora permeten entreveure la intenció del pintor de representar dos dels elements humans que li eren més íntimament benvolguts. En el primer terme representa la ingenuïtat mitjançant dos recursos: un rostre transparent d’ulls intensament vius i un suau esbós de somrís curull de simpàtica i graciosa polissoneria. En el segon terme, el que es representa és la innocència, concebuda com a plenitud serena i segura de bondat, bellesa i tendresa. A parer nostre, no és casual el joc d’un primer i un segon terme, molt acostats, per distingir i exaltar innocència i ingenuïtat dins d’un context en el qual es vol posar en relleu les virtuts de la infantesa, lloar-les amb no dissimulat apassionament i elevar-les a categoria d’exemple d’allò que hauria d’informar el comportament humà universal.
Els elements que envolten les dues figures (vestits d’un blanc immaculat, llaçades de color rosa, ombres projectades en tons rosa sobre un fons proper de color salmó pal•lidíssim, arracades de perla minúscula, collarets de fils d’or, etc.) es combinen harmoniosament entre ells i amb el tema bàsic de l’obra, dins del qual fan funcions clares de realçament d’allò que el pintor pretén suggerir i comunicar.
Hem volgut comentar breument aquest oli (4) no tant per la seva absència en els catàlegs coneguts de l’autor, com per la seva condició d’obra cabdal d’un artista eminent que posà en l’exaltació de la innocència el seu més alt interès i el millor del seu mestratge. Altrament, el fet que aquesta sigui molt probablement la darrera pintura de l’artista explicaria que ell, intuint la proximitat del seu final, hi abocàs amb intensitat inusual la destresa del seu art i, tot aprofitant el tema que més el colpia, hi expressàs amb sorprenent inspiració i amb força desconeguda allò que més s’agradava de dir i de fer.
Notes
(1) Segons es desprèn de la col•lecció de fotografies de la família Fuster “Polla”.
(2) Segons consta a la partida de la seva defunció al Registre Civil de Palma.
(3) Els vestits eren de fil, per bé que a la pintura es representen amb transparències, veladures i brillantors que en un esclat de tons diferents i intensitats diverses, serveixen per magnificar el color blanc d’acord amb la seva significació i importància dins l’obra.
(4) Oli sobre tela, de 35,5 x 52 cm., datat i signat AID el 1902
Bibliografia
Gabriel FUSTER MAYANS, “En el centenario del nacimiento de Antonio Fuster", ‘Revista del Círculo de Bellas Artes’, Palma 1953.
Romà PIÑA HOMS, “El pintor Antonio Fuster”, Edicions Cort, Palma 1971.
Damià FERRÀ-PONS, “Fuster i Fortesa, Antoni”, ‘GEC, vol. 7, pàg. 747, Barcelona 1974.
“El Mirall”, desembre 1987.
Cultura, valors i conflicte (2000)
La cultura no incorpora solament informació i coneixements. També incorpora aptituds o habilitats i actituds. No és culta la persona incapaç d’apreciar les manifestacions de l’art. Tampoc no és culte aquell que no sap o no vol entendre els altres, que no desitja comprendre situacions personals diferents de la pròpia, que no accepta el dissens i, substitutivament, la crítica i el conflicte, etc. Mai no pot ser culta una persona autoritària, despòtica, discriminadora, explotadora, desplegadora de conductes antisocials, etc.
La cultura, com a part essencial de la saviesa, abasta un ventall molt ampli de factors que fan un conjunt no divisible. Per això, la cultura no es pot segmentar ni especialitzar: és multicolor, universal, generalista, omnicomprensiva i globalitzadora. La cultura dels coneixements, la cultura dels valors i la cultura del gaudi no són tres vessants d’una unitat, sinó tres aspectes parcials d’una realitat única que incorpora alhora coneixements, valors i factors de gaudi.
Les limitacions de les capacitats humanes d’anàlisi i comunicació fan necessari que el discurs sobre la cultura s’hagi de presentar artificiosament fragmentat perquè sigui comprensible. Consegüentment, les anàlisis parcials de la cultura s’han d’emmarcar sempre en el seu context general. Tot acceptant les limitacions indicades, volem exposar aquí algunes reflexions sobre aspectes de la cultura que toquen l’àmbit de les actituds i de la conducta; això es, dels valors. Ens proposam, sobretot, exposar algunes reflexions sobre la varietat i la diversitat d’elements que incorpora el concepte de valor.
No tots els valors tenen el mateix rang, el mateix abast, la mateixa perdurabilitat, el mateix grau d’acceptació i la mateixa transcendència. Pensam que els valors de més àmplia acceptació es poden considerar dividits en tres grups o nivells: els valors finalistas o essencials, els valors instrumentals i els valors de la conducta individual.
Creiem que són valors finalistes o essencials aquells que inspiren les línies mestres de la conducta humana, que són o haurien d’esser de general acceptació i que demanen una aplicació universal: la solidaritat, la tolerància, el pluralisme, la llibertat, la igualtat de les persones, dels gèneres i de les races, el rebuig de totes les formes d’autoritarisme, etc. La lluita per a l’assumpció dels valors finalistes fa que les persones siguin més riques, més humanes, més completes i més grans. Malgrat això, la difusió dels valors finalistes al llarg de la història ha estat difícil, ha mogut guerres i revolucions, ha estat causa de dolor a balquena i ha hagut de menester sacrificis col•lectius i individuals enormes. La cultura dels valors finalistes o essencials mai no ha deixat d’avançar, però sempre ha hagut de fer-ho per camins d’espines, renúncies, sacrificis i dolor col•lectiu. La insolidaritat, la intolerància i l’autoritarisme mai no han retrocedit sense lluita, sense esforços, sense pressió, sense conflicte. La insolidaritat, la intolerància i l’autoritarisme demanen, reclamen i fan necessari el dissens, la confrontació, el clam de “prou” d’aquells que treballen per un món més just, més humà i, per això, més ric i més culte.
Cal no confondre els valors finalistes amb els valors instrumentals. Aquests inclouen bàsicament, les habilitats que fan que una persona pugui desplegar conductes útils per a ella mateixa o per a algun grup al qual pertany i, si convé, per als altres. En el temps que corren, fets de pragmatisme i d’immediatisme, els valors instrumentals adquireixen sovint l’aurèola de valors finalistes. En alguns indrets, per exemple, es dóna tanta importància al coneixement de la llengua alemanya, que aquest factor instrumental es tractat per molts com si fos un valor finalista. De manera similar, en algunes empreses és tan transcendent tenir esmolat el sentit comercial (l’habilitat per a la venda) o l’esperit empresarial (l’habilitat per incrementar el saldo del compte de pèrdues i guanys) que aquests dos factors esdevenen ideològicament, en alguns casos, valors finalistes de màxima importància i d’obligada acceptació. Falsos valors finalistes es postulen, adesiara, com a valors essencials de la convivència humana. Cal no refiar-se de persones mal informades i cal denunciar la confusió de mitjans instrumentals i valors essencials que es dóna en la definició, de vegades escrita, per bé que sempre malèvola, de l’estructura institucional i de funcionament d’algunes empreses i institucions. Els valors instrumentals fan que les persones siguin més útils, però no que siguin més humanes i més grans.
En un altre nivell hem de situar els valors que inspiren la conducta individual. Es tracta de principis assumits com a elements orientadors de l’acció personal. A pesar de la viabilitat que els caracteritza, es detecten posicions i tendències majoritàries o de gran pes col•lectiu. En aquest sentit podem parlar de la importància que els joves o els adults donen al fet de dur una vida moralment adequada i digna, al fet de mantenir una vida sexual satisfactòria, al fet de fer feina amb professionalitat i responsabilitat, al respecte que els mereix la família, a la importància que per a ells tenen les relacions amb els amics (grups d’iguals), amb la religió, amb la política, etc. Pel que fa al conjunt d’aquest apartat, cal postular la transcendència de la lliure consciència personal, el respecte degut a la convivència col•lectiva i la necessària defensa de la cohesió social.
La cultura no és un estat de coses, sinó un camí fet de renuncies, esforços, lluita i exercicis de llibertat. La cultura vol ser de tots i demana arribar a tothom. Dissortadament, però, és patrimoni de pocs. Molts són els que treballen perquè la confusió, els interessos particulars, els resultats materials i l’exaltació d’estranys vedells d’or entrebanquin la difusió de la cultura i, consegüentment, el progrés social.
Balears Cultural, núm. 156, 6-II-2000, plana I.
La cultura, com a part essencial de la saviesa, abasta un ventall molt ampli de factors que fan un conjunt no divisible. Per això, la cultura no es pot segmentar ni especialitzar: és multicolor, universal, generalista, omnicomprensiva i globalitzadora. La cultura dels coneixements, la cultura dels valors i la cultura del gaudi no són tres vessants d’una unitat, sinó tres aspectes parcials d’una realitat única que incorpora alhora coneixements, valors i factors de gaudi.
Les limitacions de les capacitats humanes d’anàlisi i comunicació fan necessari que el discurs sobre la cultura s’hagi de presentar artificiosament fragmentat perquè sigui comprensible. Consegüentment, les anàlisis parcials de la cultura s’han d’emmarcar sempre en el seu context general. Tot acceptant les limitacions indicades, volem exposar aquí algunes reflexions sobre aspectes de la cultura que toquen l’àmbit de les actituds i de la conducta; això es, dels valors. Ens proposam, sobretot, exposar algunes reflexions sobre la varietat i la diversitat d’elements que incorpora el concepte de valor.
No tots els valors tenen el mateix rang, el mateix abast, la mateixa perdurabilitat, el mateix grau d’acceptació i la mateixa transcendència. Pensam que els valors de més àmplia acceptació es poden considerar dividits en tres grups o nivells: els valors finalistas o essencials, els valors instrumentals i els valors de la conducta individual.
Creiem que són valors finalistes o essencials aquells que inspiren les línies mestres de la conducta humana, que són o haurien d’esser de general acceptació i que demanen una aplicació universal: la solidaritat, la tolerància, el pluralisme, la llibertat, la igualtat de les persones, dels gèneres i de les races, el rebuig de totes les formes d’autoritarisme, etc. La lluita per a l’assumpció dels valors finalistes fa que les persones siguin més riques, més humanes, més completes i més grans. Malgrat això, la difusió dels valors finalistes al llarg de la història ha estat difícil, ha mogut guerres i revolucions, ha estat causa de dolor a balquena i ha hagut de menester sacrificis col•lectius i individuals enormes. La cultura dels valors finalistes o essencials mai no ha deixat d’avançar, però sempre ha hagut de fer-ho per camins d’espines, renúncies, sacrificis i dolor col•lectiu. La insolidaritat, la intolerància i l’autoritarisme mai no han retrocedit sense lluita, sense esforços, sense pressió, sense conflicte. La insolidaritat, la intolerància i l’autoritarisme demanen, reclamen i fan necessari el dissens, la confrontació, el clam de “prou” d’aquells que treballen per un món més just, més humà i, per això, més ric i més culte.
Cal no confondre els valors finalistes amb els valors instrumentals. Aquests inclouen bàsicament, les habilitats que fan que una persona pugui desplegar conductes útils per a ella mateixa o per a algun grup al qual pertany i, si convé, per als altres. En el temps que corren, fets de pragmatisme i d’immediatisme, els valors instrumentals adquireixen sovint l’aurèola de valors finalistes. En alguns indrets, per exemple, es dóna tanta importància al coneixement de la llengua alemanya, que aquest factor instrumental es tractat per molts com si fos un valor finalista. De manera similar, en algunes empreses és tan transcendent tenir esmolat el sentit comercial (l’habilitat per a la venda) o l’esperit empresarial (l’habilitat per incrementar el saldo del compte de pèrdues i guanys) que aquests dos factors esdevenen ideològicament, en alguns casos, valors finalistes de màxima importància i d’obligada acceptació. Falsos valors finalistes es postulen, adesiara, com a valors essencials de la convivència humana. Cal no refiar-se de persones mal informades i cal denunciar la confusió de mitjans instrumentals i valors essencials que es dóna en la definició, de vegades escrita, per bé que sempre malèvola, de l’estructura institucional i de funcionament d’algunes empreses i institucions. Els valors instrumentals fan que les persones siguin més útils, però no que siguin més humanes i més grans.
En un altre nivell hem de situar els valors que inspiren la conducta individual. Es tracta de principis assumits com a elements orientadors de l’acció personal. A pesar de la viabilitat que els caracteritza, es detecten posicions i tendències majoritàries o de gran pes col•lectiu. En aquest sentit podem parlar de la importància que els joves o els adults donen al fet de dur una vida moralment adequada i digna, al fet de mantenir una vida sexual satisfactòria, al fet de fer feina amb professionalitat i responsabilitat, al respecte que els mereix la família, a la importància que per a ells tenen les relacions amb els amics (grups d’iguals), amb la religió, amb la política, etc. Pel que fa al conjunt d’aquest apartat, cal postular la transcendència de la lliure consciència personal, el respecte degut a la convivència col•lectiva i la necessària defensa de la cohesió social.
La cultura no és un estat de coses, sinó un camí fet de renuncies, esforços, lluita i exercicis de llibertat. La cultura vol ser de tots i demana arribar a tothom. Dissortadament, però, és patrimoni de pocs. Molts són els que treballen perquè la confusió, els interessos particulars, els resultats materials i l’exaltació d’estranys vedells d’or entrebanquin la difusió de la cultura i, consegüentment, el progrés social.
Balears Cultural, núm. 156, 6-II-2000, plana I.
martes, 19 de enero de 2010
Miquela Vidal. Una plàstica vigorosa (2005)
La creació artística mai no ha estat una tasca senzilla, fàcil i lleugera: demana esforços, imposa tensions, exigeix sacrificis de les mans i de la ment. De manera més particular, la creació plàstica, en totes les seves manifestacions, requereix habitualment esforços propis d’una lluita aferrissada, d’un combat obstinat, d’una batalla acarnissada. Les formes, els colors, les textures, les línies, els materials, es resisteixen a obeir amb docilitat els desitjos del pintor i de l’escultor a l’hora d’aconseguir una combinació que colpesqui l’esperit, l’elevi i provoqui emocions estètiques.
Miquela Vidal, pintora, escultora i gravadora, ha dissenyat la seva vida i ha realitzat la seva obra a partir d’un plantejament que situa l’esforç continuat en la base d’un treball que cerca la perfecció i alimenta el talent, les habilitats, l’enginy i les capacitats de comunicar emocions. Les seves obres no poden ocultar que són filles d’un treball esforçat, ingent, titànic de vegades. La trajectòria de la artista ha estat, sobretot, un camí de treball tenaç, d’ànsies de superació, d’ànims tossuts, d’ambicions infatigables i d’uns resultats rics, diversos i admirables.
Ha construït les seves obres amb l’ajut de tècniques diverses i amb l’ús de materials molt dispars, que ha combinat amb imaginació i una envejable habilitat. Carbó, oli, collage, cera, lli sargit, tintes acríliques, material fotogràfic, brodats antics, roba treta de vells canteranos, claus rovellats, manuscrits antics, llapis, decalc, transferències i altres elements els ha posat en ús per traslladar a l’obra pictòrica sensacions d’autenticitat, d’arrelament a la terra, d’expressió de sentiments profunds, de fascinació per una experiència pròpia riquíssima i irrepetible, de manifestació d’allò que l’anima i li dóna impuls des del fons de l’esperit i des de la seva voluntat de combinar passat, present i futur.
Ferro, llautó, fusta, bronze, plata rovellada i envellida amb foc, capses de cartró o de fusta, pedra viva, marès i altres materials són els elements que fan el cos de les seves escultures, que amb mides diverses, diferents aparences i distintes concepcions, constitueixen un repertori riquíssim i brillant, que sedueix l’esguard, captiva l’atenció i sorprèn la mirada. Les escultures de gran format són fetes de ferro corten, que talla, envelleix, modela i construeix als tallers de Can Seguí. Les escultures de petit format li serveixen per reciclar i donar nova vida a perns, claus , aixetes, anelles, espirals i peces diverses de desballestament, que rescata amb cura i amb la ferma voluntat de posar de manifest que l’art pot ser una font eficient de reciclatge. Això és, per dir que la capacitat de recuperació d’una societat desbordada pel consum és més gran del que es pensa habitualment i del que es manifesta convencionalment. Amb unes altres paraules, per dir que la vida útil dels objectes creats per un industrialisme que contamina el medi natural és menor que la perdurabilitat dels efectes derivats de la pol•lució industrial que els va fabricar. A l’apartat de l’escultura de mides petites destaquen les seves construccions a partir de capses de cartró o de fusta, que vesteix amb ceres, tela de lli o seda, brodats antics, draps i parts de peces de vestir de la calaixera de l’àvia. Són objectes amarats de senzillesa, que destil•len essències de sinceritat, transparència, espontaneïtat, seducció, equilibri, veneració pel passat i respecte a la natura. A més, treballa petits objectes amb formes, sobretot, de galfons, pensades per servir com a fermalls, peces de collaret, arracades, anells, pins.
De les obres escultòriques de la artista cal destacar-ne quatre. En primer lloc hem de parlar de Deliberants, títol d’un conjunt d’onze peces que representen els membres d’un Jurat popular, de nou membres titulars i dos suplents, tot just abans d’emetre un veredicte. Cada una de les peces reprodueix la forma dels galfons, antigues frontisses mallorquines, ampliats a mides monumentals. L’alçada de la peça més gran és de 3 metres. L’obra està ubicada a la Ciutat de la Justícia, de València, a l’aire lliure i als peus d’un gran edifici de parets blanques i vidres fumats, obra de l’arquitecte Alfredo Batuecas. L’edifici acompanyat del conjunt escultòric vol ser un element emblemàtic de la València del segle XXI. Les peces del conjunt són fetes d’acer envellit i rovellat deliberadament per donar-li la textura desitjada, resistent, dura i aspre. Val a dir que les figures són amples d’espatlles per poder suportar el pes de la responsabilitat d’administrar justícia amb una decisió justa. D’altra part, les figures són totes diferents perquè la artista volgué construir la metàfora del fet que persones diferents reaccionen de manera distinta davant un mateix fet. El conjunt constitueix un símbol nou, actualitzat i encertat, de la Justícia, que s’allunya de la simbologia convencional. En segon lloc hem de referir-nos al conjunt de dues peces monumentals, titulat A cau d’orella, d’una alçada (5,5 i 6 m) i d’una envergadura més grans que les de les figures de “Deliberants”, de recent construcció, que la artista ha creat per encàrrec del Govern amb l’objecte de ser ubicades a una rodona d’una via destinada al trànsit de vehicles. La visió de l’obra suggereix les confidències que una parella d’enamorats es fan a l’hora del festeig i de les complicitats. La peça més gran, ample i gruixuda parla, mentre l’altra, més prima i estilitzada, escolta. La superfície de la primera és llisa i la de la segona porta les marques de les ferides que adesiara es feien a la part dels galfons que anava dins la paret per tal que s’hi aferressin més i millor. D’altra part, aquesta figura duu signes que evoquen el galfó que ha estat arrabassat de la paret, de la qual conserva algunes restes identificatives com ara pedra i ciment. També cal destacar el conjunt de tres peces (dues més grans i una més petita), titulat Salistre, situada sobre les roques que a Sa Colònia de Campos hi ha vora el mar. La seva contemplació evoca la presència d’una parella acompanyada d’un al•lot que desafia el salistre de la mar en el marc de records possiblement autobiogràfics. En el Museu Es Baluard hi ha una obra , d’uns 3 m. d’alçada, que es titula L’altra meitat, en referència a la part del galfó que no es veu perquè va clavada a la paret.
L’observació de l’obra escultòrica de la artista i la seva anàlisi permet posar de manifest que en ella s’hi amaga una combinació des tres realitats. D’una banda hi ha la realitat dels galfons, la realitat de les figures humanes que es representen i la realitat de l’acció que fan (deliberar, reflexionar, parlar a cau d’orella, mirar el mar, etc.). Són tres nivells de realitat que se superposen, es combinen, es confonen i es potencien mútuament. El resultat de la suma, però, s’acosta més a l’expressionisme actual que al realisme. L’autora no cerca la reproducció d’una realitat, sinó l’evocació dels sentiments que les formes distorsionades de les figures produeixen en l’espectador. El respecte que imposen els deliberants, la tendresa que acompanya els enamorats que parlen a cau d’orella, el temor que un cop d’aire desbarati l’harmonia d’uns pares i un fill assotats pel salistre del mar.
L’obra pictòrica de l’artista cerca l’equilibri del dibuix i de les formes en el marc d’una sòlida estructura constructiva. Cerca l’efecte de la sugerència més que el de l’explicació. Convida l’espectador a la reflexió silenciosa i a la recerca interior. Entra en contacte amb qui la contempla amb el respecte propi de qui porta l’encàrrec d’ajudar a recordar, de convidar a contemplar, de facilitar la ressonància interna dels sentiments, d’obsequiar l’esperit amb fragàncies que assenyalen camins diversos per fer anar la mirada, amb raons contraposades perquè la reflexió s’endinsi en les profunditats de la pròpia consciència i amb suggerències a penes esbossades perquè les emocions facin vibrar l’esperit i l’omplin de conhort, confiança, fruïció i plaer.
La maduresa que actualment exhibeix la artista és fruit d’un llarg procés d’aprenentatge i d’experimentació. Començà amb pintura d’un marcat aire acadèmic i figuratiu, però aviat va evolucionar vers un realisme subjectiu i colorista, de pinzellada agosarada i solta, que li va permetre fer paisatges molt suggestius, sobretot de Palma i de Campos. Els va exposar a la Galeria Bearn (1988). El 1985 va introduir l’ús del collage a la seva pintura i el 1991 va deixar el paisatge per concentrar l’atenció i els esforços en la recerca de nous temes i d’una nova concepció de la pintura. Varen ser anys d’incerteses, insatisfaccions, inquietud, esperança i tenacitat. Els treballs d’aquesta època els va exposar a la Misericòrdia (1993). Continuà en la tasca de recerca i de lluita fins que va aconseguir uns resultats prou satisfactoris i convincents, que va exposar al Casal Balaguer (1995). Tres anys més tard troba una línia pròpia, defineix una manera de fer i aconsegueix un nivell de maduresa que li dóna seguretat, anima les seva passió per la feina i li descobreix l’interès per l’escultura. Presenta aleshores al Casal Solleric (1998) l’exposició titulada “Recorregut per la memòria” que inclou pintura i algunes escultures. A continuació l’atenció que presta a l’escultura la durà a diversificar el seu treball, a ampliar les seves experiències i a enriquir l’esperit amb nous motius d’inspiració i amb nous afanys de superació. No abandona la pintura, que dedica a tractar temes anteriors com la tauromàquia i temes nous com l’erotisme. En algunes casos incorpora a la pintura materials de ferro. Mostra els seus treballs a la Casa Museu Benlliure, de València (2004).
També fa obra gràfica, per la qual sent una gran fascinació. En els primers anys de la dècada dels 90 va decidir fer l’aprenentatge de les tècniques corresponents. La seva producció l’ha mostrada en diverses exposicions individuals i col•lectives. En aquest sentit s’han de citar les exposicions que ha fet a la Galeria Bennàssar, de Madrid (1994), a l’Ajuntament de Calvià (1998) i a l’Auditori de Campos en homenatge a Damià Huguet (1999).
A l’obra de M. Vidal hom hi troba tres valors que alimenten, amb naturalitat i sense escarafalls, el seu treball, la seva inspiració i els seus desitjos de comunicació. Ens referim a la cultura pròpia de les illes, la preservació del medi natural i la defensa dels drets de la dona. Els galfons, els brodats antics, les paraules escrites en català a alguna de les seves pintures, els manuscrits de vells escrivans i d’altres elements que usa en les seves pintures donen testimoni de la seu fervor pels elements de la cultura de les illes, pel seu passat i pel seu futur. La cura del medi natural demana atenció, mesures adequades i accions decidides, entre elles les encaminades a potenciar la recuperació dels residus mitjançant el reciclatge. Tant la pintura com l’escultura de Miquela Vidal volen demostrar que el reciclatge eficient és possible i que amb ell, fins i tot, es pot fer art, art del bo i millor. S’agrada que li diguin que els seus treballs traspuen força, vigor, valentia i potència. S’enfada, però, quan algú li diu que les seves obres són molt masculines. Aleshores demana “perquè les dones no podem fer una pintura i una escultura arriscada, valenta, vigorosa i potent”. Ella mateixa es defineix com a pintora, escultora, esposa, mare i dona.
Després de mirar amb deteniment i amb reiteració l’obra de la artista, hom es troba amb un fet singular i poc freqüent. Ens referim a la preferència per dues matèries contraposades: la cera i el ferro. La pintura de Miquela Vidal es presenta guarnida amb un ús reiterat i abundant de cera, que és present també en alguns objectes escultòrics de petit format com ara capses i bibelots de materials reciclats. L’escultura de gran format és feta de ferro rovellat, aspre i dur. El ferro i la cera, la duresa del primer i la blanesa de la segona, la rigidesa d’un i la ductilitat de l’altra, porten a parlar d’una preferència per matèries contraposades i enfrontades. Més tost porten a parlar de la versatilitat de l’autora que sap usar amb destresa materials diversos, fins i tot els de característiques contradictòries, segons les necessitats del cas.
La artista, que va exposar a Palma per darrera vegada el 1998, ha fet 14 exposicions individuals a Mallorca, Pamplona, Madrid, Ginebra, La Rioja, València. Ha participat en nombroses exposicions col•lectives (Washington, Sevilla, Montpeller, Cuba, Barcelona, etc.). Ha rebut 24 premis i mencions. Destaquen el premi “Sa Nostra” corresponent al IX certamen de la vila de Santanyí (1986), el primer premi del I Certamen Internacional de Pintura, convocat amb motiu de la XXV edició del Trofeu Princesa Sofia de Vela, que va rebre (1994) de mans de la Reina i el primer premi del XVII certamen Pintor Sorolla, d’Alacant (1998). Hi ha obres seves a les col•leccions del Govern, Consell Insular de Mallorca, Museu Es Baluard, UIB, Sa Nostra, la Caixa, Banca March, Grup Serra, Junta d’Andalusia, Generalitat de València, etc. Han publicat anàlisis de la seva obra Gudi Moragues, Damià Huguet, Gabriel Jané Manila, Pilar Ribal, Pere A. Serra, Antoni Planas, M. José Corominas i Joan A. Blasco Carrascosa.
Els seus artistes preferits són Giacometti, Miró, Tàpies, Clavé. Professa una gran simpatia personal per Pere Quetglas “Xam”. Reconeix la influència que en els primers anys de professió va rebre d’Anglada, Sorolla i Sisley.
Avui podem admirar una selecta exposició que mostra obres dels diversos vessants dels treballs de Miquela Vidal. Es presenten a l’interior d’un espai recollit que parla de transcendència, meditació, reflexió, contemplació i elevació de l’esperit. La visita posa bé de manifest que l’esforç dels anys passats ha valgut la pena. D’un treball generós, abundant i constant ha sorgit la realitat d’una obra sòlida, rica, brillant, diversa i potent, que afalaga la mirada i commou l’esperit.
Palma, 18-II-2005
Miquela Vidal, pintora, escultora i gravadora, ha dissenyat la seva vida i ha realitzat la seva obra a partir d’un plantejament que situa l’esforç continuat en la base d’un treball que cerca la perfecció i alimenta el talent, les habilitats, l’enginy i les capacitats de comunicar emocions. Les seves obres no poden ocultar que són filles d’un treball esforçat, ingent, titànic de vegades. La trajectòria de la artista ha estat, sobretot, un camí de treball tenaç, d’ànsies de superació, d’ànims tossuts, d’ambicions infatigables i d’uns resultats rics, diversos i admirables.
Ha construït les seves obres amb l’ajut de tècniques diverses i amb l’ús de materials molt dispars, que ha combinat amb imaginació i una envejable habilitat. Carbó, oli, collage, cera, lli sargit, tintes acríliques, material fotogràfic, brodats antics, roba treta de vells canteranos, claus rovellats, manuscrits antics, llapis, decalc, transferències i altres elements els ha posat en ús per traslladar a l’obra pictòrica sensacions d’autenticitat, d’arrelament a la terra, d’expressió de sentiments profunds, de fascinació per una experiència pròpia riquíssima i irrepetible, de manifestació d’allò que l’anima i li dóna impuls des del fons de l’esperit i des de la seva voluntat de combinar passat, present i futur.
Ferro, llautó, fusta, bronze, plata rovellada i envellida amb foc, capses de cartró o de fusta, pedra viva, marès i altres materials són els elements que fan el cos de les seves escultures, que amb mides diverses, diferents aparences i distintes concepcions, constitueixen un repertori riquíssim i brillant, que sedueix l’esguard, captiva l’atenció i sorprèn la mirada. Les escultures de gran format són fetes de ferro corten, que talla, envelleix, modela i construeix als tallers de Can Seguí. Les escultures de petit format li serveixen per reciclar i donar nova vida a perns, claus , aixetes, anelles, espirals i peces diverses de desballestament, que rescata amb cura i amb la ferma voluntat de posar de manifest que l’art pot ser una font eficient de reciclatge. Això és, per dir que la capacitat de recuperació d’una societat desbordada pel consum és més gran del que es pensa habitualment i del que es manifesta convencionalment. Amb unes altres paraules, per dir que la vida útil dels objectes creats per un industrialisme que contamina el medi natural és menor que la perdurabilitat dels efectes derivats de la pol•lució industrial que els va fabricar. A l’apartat de l’escultura de mides petites destaquen les seves construccions a partir de capses de cartró o de fusta, que vesteix amb ceres, tela de lli o seda, brodats antics, draps i parts de peces de vestir de la calaixera de l’àvia. Són objectes amarats de senzillesa, que destil•len essències de sinceritat, transparència, espontaneïtat, seducció, equilibri, veneració pel passat i respecte a la natura. A més, treballa petits objectes amb formes, sobretot, de galfons, pensades per servir com a fermalls, peces de collaret, arracades, anells, pins.
De les obres escultòriques de la artista cal destacar-ne quatre. En primer lloc hem de parlar de Deliberants, títol d’un conjunt d’onze peces que representen els membres d’un Jurat popular, de nou membres titulars i dos suplents, tot just abans d’emetre un veredicte. Cada una de les peces reprodueix la forma dels galfons, antigues frontisses mallorquines, ampliats a mides monumentals. L’alçada de la peça més gran és de 3 metres. L’obra està ubicada a la Ciutat de la Justícia, de València, a l’aire lliure i als peus d’un gran edifici de parets blanques i vidres fumats, obra de l’arquitecte Alfredo Batuecas. L’edifici acompanyat del conjunt escultòric vol ser un element emblemàtic de la València del segle XXI. Les peces del conjunt són fetes d’acer envellit i rovellat deliberadament per donar-li la textura desitjada, resistent, dura i aspre. Val a dir que les figures són amples d’espatlles per poder suportar el pes de la responsabilitat d’administrar justícia amb una decisió justa. D’altra part, les figures són totes diferents perquè la artista volgué construir la metàfora del fet que persones diferents reaccionen de manera distinta davant un mateix fet. El conjunt constitueix un símbol nou, actualitzat i encertat, de la Justícia, que s’allunya de la simbologia convencional. En segon lloc hem de referir-nos al conjunt de dues peces monumentals, titulat A cau d’orella, d’una alçada (5,5 i 6 m) i d’una envergadura més grans que les de les figures de “Deliberants”, de recent construcció, que la artista ha creat per encàrrec del Govern amb l’objecte de ser ubicades a una rodona d’una via destinada al trànsit de vehicles. La visió de l’obra suggereix les confidències que una parella d’enamorats es fan a l’hora del festeig i de les complicitats. La peça més gran, ample i gruixuda parla, mentre l’altra, més prima i estilitzada, escolta. La superfície de la primera és llisa i la de la segona porta les marques de les ferides que adesiara es feien a la part dels galfons que anava dins la paret per tal que s’hi aferressin més i millor. D’altra part, aquesta figura duu signes que evoquen el galfó que ha estat arrabassat de la paret, de la qual conserva algunes restes identificatives com ara pedra i ciment. També cal destacar el conjunt de tres peces (dues més grans i una més petita), titulat Salistre, situada sobre les roques que a Sa Colònia de Campos hi ha vora el mar. La seva contemplació evoca la presència d’una parella acompanyada d’un al•lot que desafia el salistre de la mar en el marc de records possiblement autobiogràfics. En el Museu Es Baluard hi ha una obra , d’uns 3 m. d’alçada, que es titula L’altra meitat, en referència a la part del galfó que no es veu perquè va clavada a la paret.
L’observació de l’obra escultòrica de la artista i la seva anàlisi permet posar de manifest que en ella s’hi amaga una combinació des tres realitats. D’una banda hi ha la realitat dels galfons, la realitat de les figures humanes que es representen i la realitat de l’acció que fan (deliberar, reflexionar, parlar a cau d’orella, mirar el mar, etc.). Són tres nivells de realitat que se superposen, es combinen, es confonen i es potencien mútuament. El resultat de la suma, però, s’acosta més a l’expressionisme actual que al realisme. L’autora no cerca la reproducció d’una realitat, sinó l’evocació dels sentiments que les formes distorsionades de les figures produeixen en l’espectador. El respecte que imposen els deliberants, la tendresa que acompanya els enamorats que parlen a cau d’orella, el temor que un cop d’aire desbarati l’harmonia d’uns pares i un fill assotats pel salistre del mar.
L’obra pictòrica de l’artista cerca l’equilibri del dibuix i de les formes en el marc d’una sòlida estructura constructiva. Cerca l’efecte de la sugerència més que el de l’explicació. Convida l’espectador a la reflexió silenciosa i a la recerca interior. Entra en contacte amb qui la contempla amb el respecte propi de qui porta l’encàrrec d’ajudar a recordar, de convidar a contemplar, de facilitar la ressonància interna dels sentiments, d’obsequiar l’esperit amb fragàncies que assenyalen camins diversos per fer anar la mirada, amb raons contraposades perquè la reflexió s’endinsi en les profunditats de la pròpia consciència i amb suggerències a penes esbossades perquè les emocions facin vibrar l’esperit i l’omplin de conhort, confiança, fruïció i plaer.
La maduresa que actualment exhibeix la artista és fruit d’un llarg procés d’aprenentatge i d’experimentació. Començà amb pintura d’un marcat aire acadèmic i figuratiu, però aviat va evolucionar vers un realisme subjectiu i colorista, de pinzellada agosarada i solta, que li va permetre fer paisatges molt suggestius, sobretot de Palma i de Campos. Els va exposar a la Galeria Bearn (1988). El 1985 va introduir l’ús del collage a la seva pintura i el 1991 va deixar el paisatge per concentrar l’atenció i els esforços en la recerca de nous temes i d’una nova concepció de la pintura. Varen ser anys d’incerteses, insatisfaccions, inquietud, esperança i tenacitat. Els treballs d’aquesta època els va exposar a la Misericòrdia (1993). Continuà en la tasca de recerca i de lluita fins que va aconseguir uns resultats prou satisfactoris i convincents, que va exposar al Casal Balaguer (1995). Tres anys més tard troba una línia pròpia, defineix una manera de fer i aconsegueix un nivell de maduresa que li dóna seguretat, anima les seva passió per la feina i li descobreix l’interès per l’escultura. Presenta aleshores al Casal Solleric (1998) l’exposició titulada “Recorregut per la memòria” que inclou pintura i algunes escultures. A continuació l’atenció que presta a l’escultura la durà a diversificar el seu treball, a ampliar les seves experiències i a enriquir l’esperit amb nous motius d’inspiració i amb nous afanys de superació. No abandona la pintura, que dedica a tractar temes anteriors com la tauromàquia i temes nous com l’erotisme. En algunes casos incorpora a la pintura materials de ferro. Mostra els seus treballs a la Casa Museu Benlliure, de València (2004).
També fa obra gràfica, per la qual sent una gran fascinació. En els primers anys de la dècada dels 90 va decidir fer l’aprenentatge de les tècniques corresponents. La seva producció l’ha mostrada en diverses exposicions individuals i col•lectives. En aquest sentit s’han de citar les exposicions que ha fet a la Galeria Bennàssar, de Madrid (1994), a l’Ajuntament de Calvià (1998) i a l’Auditori de Campos en homenatge a Damià Huguet (1999).
A l’obra de M. Vidal hom hi troba tres valors que alimenten, amb naturalitat i sense escarafalls, el seu treball, la seva inspiració i els seus desitjos de comunicació. Ens referim a la cultura pròpia de les illes, la preservació del medi natural i la defensa dels drets de la dona. Els galfons, els brodats antics, les paraules escrites en català a alguna de les seves pintures, els manuscrits de vells escrivans i d’altres elements que usa en les seves pintures donen testimoni de la seu fervor pels elements de la cultura de les illes, pel seu passat i pel seu futur. La cura del medi natural demana atenció, mesures adequades i accions decidides, entre elles les encaminades a potenciar la recuperació dels residus mitjançant el reciclatge. Tant la pintura com l’escultura de Miquela Vidal volen demostrar que el reciclatge eficient és possible i que amb ell, fins i tot, es pot fer art, art del bo i millor. S’agrada que li diguin que els seus treballs traspuen força, vigor, valentia i potència. S’enfada, però, quan algú li diu que les seves obres són molt masculines. Aleshores demana “perquè les dones no podem fer una pintura i una escultura arriscada, valenta, vigorosa i potent”. Ella mateixa es defineix com a pintora, escultora, esposa, mare i dona.
Després de mirar amb deteniment i amb reiteració l’obra de la artista, hom es troba amb un fet singular i poc freqüent. Ens referim a la preferència per dues matèries contraposades: la cera i el ferro. La pintura de Miquela Vidal es presenta guarnida amb un ús reiterat i abundant de cera, que és present també en alguns objectes escultòrics de petit format com ara capses i bibelots de materials reciclats. L’escultura de gran format és feta de ferro rovellat, aspre i dur. El ferro i la cera, la duresa del primer i la blanesa de la segona, la rigidesa d’un i la ductilitat de l’altra, porten a parlar d’una preferència per matèries contraposades i enfrontades. Més tost porten a parlar de la versatilitat de l’autora que sap usar amb destresa materials diversos, fins i tot els de característiques contradictòries, segons les necessitats del cas.
La artista, que va exposar a Palma per darrera vegada el 1998, ha fet 14 exposicions individuals a Mallorca, Pamplona, Madrid, Ginebra, La Rioja, València. Ha participat en nombroses exposicions col•lectives (Washington, Sevilla, Montpeller, Cuba, Barcelona, etc.). Ha rebut 24 premis i mencions. Destaquen el premi “Sa Nostra” corresponent al IX certamen de la vila de Santanyí (1986), el primer premi del I Certamen Internacional de Pintura, convocat amb motiu de la XXV edició del Trofeu Princesa Sofia de Vela, que va rebre (1994) de mans de la Reina i el primer premi del XVII certamen Pintor Sorolla, d’Alacant (1998). Hi ha obres seves a les col•leccions del Govern, Consell Insular de Mallorca, Museu Es Baluard, UIB, Sa Nostra, la Caixa, Banca March, Grup Serra, Junta d’Andalusia, Generalitat de València, etc. Han publicat anàlisis de la seva obra Gudi Moragues, Damià Huguet, Gabriel Jané Manila, Pilar Ribal, Pere A. Serra, Antoni Planas, M. José Corominas i Joan A. Blasco Carrascosa.
Els seus artistes preferits són Giacometti, Miró, Tàpies, Clavé. Professa una gran simpatia personal per Pere Quetglas “Xam”. Reconeix la influència que en els primers anys de professió va rebre d’Anglada, Sorolla i Sisley.
Avui podem admirar una selecta exposició que mostra obres dels diversos vessants dels treballs de Miquela Vidal. Es presenten a l’interior d’un espai recollit que parla de transcendència, meditació, reflexió, contemplació i elevació de l’esperit. La visita posa bé de manifest que l’esforç dels anys passats ha valgut la pena. D’un treball generós, abundant i constant ha sorgit la realitat d’una obra sòlida, rica, brillant, diversa i potent, que afalaga la mirada i commou l’esperit.
Palma, 18-II-2005
Imatge d'Horaci Sapere (2009)
Horacio Sapere és un pintor mallorquí nat al raval de Bones Aires fa uns 50 anys, massa lluny de ca seva. Per això tan bon punt com pogué, va fer cap a l'illa. Tenia aleshores vint i pocs anys. D’això ara fa uns 35 anys.
Sapere ens va dur aires de renovació i d’avanç que sacsejaren el món tranquil, distret, indolent i anquilosat de la plàstica mallorquina, que fins els anys 80 no va respirar una atmosfera de modernitat. Quan va arribar a Mallorca, el 1974, la seva pintura reflecteix influències del pop-art, del còmic i de la publicitat, d’acord amb corrents innovadors vigents en l’àmbit de la plàstica internacional. A partir dels 80 rebutja progressivament la figuració i es decanta per l’abstracció i la incorporació d’elements surrealistes. En la mesura en la qual el figurativisme no li bastava per copsar tota la realitat que li interessa, recorre al surrealisme, que li dóna ales, li brinda solucions, li permet volar alt i ser tan ambiciós com vol ser-ho.
En el curs dels 80 la seva pintura recupera les referències figuratives i neoexpressionistes d’abans, per bé que transformades pels seus pinzells en elements expressius depurats, estilitzats i simples. Amb elles crea composicions de sentit profund, que conviden a la contemplació i a la reflexió. A partir del 1985 la seva pintura experimenta un procés de fragmentació compositiva. Deixa de banda l’ús de la perspectiva, confronta plànols diversos, hi afegeix elements simbòlics i elements abstractes. Tots ells són de lectura complexa, perquè complex és el món en el qual s’inspira Sapere, el món real en el qual viu, observa i pinta.
Sempre li ha agradat combinar pintura i poesia. L’obra més representativa en aquest sentit és la composició “Poet’s Room”, que va fer part de la seva exposició a Sa Llonja i que no fa gaire vaig poder veure amb detall al seu estudi de Ses Salines. Als seus treballs mai no hi manca una espurna d’humor o d’ironia.
En la seva pintura actual s’hi poden identificar elements constructivistes, que evoquen la plàstica sòlida de Juaquín Torres Garcia. Hi ha elements surrealistes, que eleven l’esperit i transmeten goig i joia de viure. En el meu despatx tenc el dibuix d’una cadira plena d’ulls: n’hi ha al seient, al respatller, a les potes i a les voreres de tot el seu perfil. És una cadira tafanera, morbosament voyeurista, que mira de manera penetrant i, el que és més important, convida a mirar. A la seva pintura també s’hi veuen elements simbòlics gairebé sempre plans, que fan preguntes utilíssimes perquè són preguntes que no tenen respostes o bé no en tenen abastament. Hi ha grans taques de color plenes d’emotivitat, passió per la vida, afanys de superació i propostes de gaudi, del més sà de tots els gaudis: el que neix de la recerca de l’hedonisme o voluntat de gaudir perquè no hi ha res tan plaent i tan sà com el gaudi dels sentits, de l’ànima, de la raó i de la percepció estètica.
La pintura de Sapere convida a mirar, a pensar i a gaudir. És aparentment simple i senzilla: combina formes estilitzades, ambients poètics i masses generoses de color. No es pot estar al costat d’una pintura de Sapere sense mirar-la, sense sentir el seu batec, sense que l’esperit no es commogui i sense saber-se interrogat.
Pintor, gravador, dibuixant, escultor i, sobretot, un plàstic de mena, Així es com veig Sapere: com una gran persona i, sobretot, com un gran pintor. Aquesta és la imatge que tenc d’Horacio Sapere Grima.
Associació Cultural Koslowski (Bunyola)
Bunyola, 26-II-2009
Sapere ens va dur aires de renovació i d’avanç que sacsejaren el món tranquil, distret, indolent i anquilosat de la plàstica mallorquina, que fins els anys 80 no va respirar una atmosfera de modernitat. Quan va arribar a Mallorca, el 1974, la seva pintura reflecteix influències del pop-art, del còmic i de la publicitat, d’acord amb corrents innovadors vigents en l’àmbit de la plàstica internacional. A partir dels 80 rebutja progressivament la figuració i es decanta per l’abstracció i la incorporació d’elements surrealistes. En la mesura en la qual el figurativisme no li bastava per copsar tota la realitat que li interessa, recorre al surrealisme, que li dóna ales, li brinda solucions, li permet volar alt i ser tan ambiciós com vol ser-ho.
En el curs dels 80 la seva pintura recupera les referències figuratives i neoexpressionistes d’abans, per bé que transformades pels seus pinzells en elements expressius depurats, estilitzats i simples. Amb elles crea composicions de sentit profund, que conviden a la contemplació i a la reflexió. A partir del 1985 la seva pintura experimenta un procés de fragmentació compositiva. Deixa de banda l’ús de la perspectiva, confronta plànols diversos, hi afegeix elements simbòlics i elements abstractes. Tots ells són de lectura complexa, perquè complex és el món en el qual s’inspira Sapere, el món real en el qual viu, observa i pinta.
Sempre li ha agradat combinar pintura i poesia. L’obra més representativa en aquest sentit és la composició “Poet’s Room”, que va fer part de la seva exposició a Sa Llonja i que no fa gaire vaig poder veure amb detall al seu estudi de Ses Salines. Als seus treballs mai no hi manca una espurna d’humor o d’ironia.
En la seva pintura actual s’hi poden identificar elements constructivistes, que evoquen la plàstica sòlida de Juaquín Torres Garcia. Hi ha elements surrealistes, que eleven l’esperit i transmeten goig i joia de viure. En el meu despatx tenc el dibuix d’una cadira plena d’ulls: n’hi ha al seient, al respatller, a les potes i a les voreres de tot el seu perfil. És una cadira tafanera, morbosament voyeurista, que mira de manera penetrant i, el que és més important, convida a mirar. A la seva pintura també s’hi veuen elements simbòlics gairebé sempre plans, que fan preguntes utilíssimes perquè són preguntes que no tenen respostes o bé no en tenen abastament. Hi ha grans taques de color plenes d’emotivitat, passió per la vida, afanys de superació i propostes de gaudi, del més sà de tots els gaudis: el que neix de la recerca de l’hedonisme o voluntat de gaudir perquè no hi ha res tan plaent i tan sà com el gaudi dels sentits, de l’ànima, de la raó i de la percepció estètica.
La pintura de Sapere convida a mirar, a pensar i a gaudir. És aparentment simple i senzilla: combina formes estilitzades, ambients poètics i masses generoses de color. No es pot estar al costat d’una pintura de Sapere sense mirar-la, sense sentir el seu batec, sense que l’esperit no es commogui i sense saber-se interrogat.
Pintor, gravador, dibuixant, escultor i, sobretot, un plàstic de mena, Així es com veig Sapere: com una gran persona i, sobretot, com un gran pintor. Aquesta és la imatge que tenc d’Horacio Sapere Grima.
Associació Cultural Koslowski (Bunyola)
Bunyola, 26-II-2009
La cultura del gaudi (1998)
Vivim en una societat que tendeix a valorar molt els coneixements i els sabers i a valorar menys les emocions. L’educació està orientada més al proveïment de coneixements instrumentals per a la vida productiva que al desenvolupament de la capacitat de pensar i, sobretot, no presta gaire atenció al desenvolupament de les capacitats de gaudir. Han contribuït a fer que les coses siguin així dos corrents dominants en el curs de la història occidental: la tradicional doctrina racionalista i la mitificació secular de l’ascetisme.
La concepció de la raó com a instrument únic per a l’obtenció dels coneixements necessaris per a la producció de béns, la subsistència, l’organització social, la preservació de la salut, la cura del benestar col.lectiu i el progrés, ha constituït un dels elements essencials del pensament dominant a Occident en el decurs dels darrers dos mil cinc-cents anys. Figures tan importants com Aristòtil, Tomàs d’Aquino, Descartes, Kant i Wittgenstein, entre molts d’altres, han alimentat una confiança gairebé il.limitada en la raó. L’avanç de la tecnologia n’ha confirmat la primacia. La confiança en la raó útil ha donat pas a la seva exaltació fins al límit de l’exageració.
D’altra part, durant molts d’anys ha predominat de manera gairebé universal la confusió de la perfecció humana amb la contradicció dels sentiments, l’exemplaritat amb la repressió d’algunes passions i la virtut amb l’ascetisme i la negació del gaudi. S’ha desconfiat sistemàticament dels sentiments i, sovint, les emocions, el plaer i el gaudi, han estat condemnats sense embuts.
Tot amb tot, en els darrers decennis s’ha donat un meravellós trencament de moltes falses creences. Una joventut més lliure que la de generacions anteriors, deslligada de vells prejudicis i més lúcida que mai, ha enriquit amb noves concepcions un món en transformació. Alhora, investigacions empíriques recents han demostrat que les emocions són un factor essencial en l’organització de la conducta humana; que les emocions són actives i tendeixen a generar acció i coneixement; que sense emocions positives no es dóna ni l’autoestima ni la confiança en un mateix; que la capacitat de percepció i comprensió depèn molt de les emocions; que una experiència vital joiosa procura una mentalitat oberta i flexible; que les emocions impulsen l’altruisme, la imaginació i les activitats creatives. També s’ha constatat que les emocions intenses tendeixen a saturar la capacitat de gaudi; que les emocions d’emergència (la ràbia, el pànic, etc.) poden generar conductes d’inadaptació; que les emocions extremes poden causar frigidesa de la conducta i rigidesa mental; que l’autoritarisme i el despotisme arrelen en societats intensament esporuguides i angoixades. Val a dir que, a pesar dels avanços de la ciència, fins ara, s’ha prestat més atenció a les emocions negatives (depressió, angoixa, ansietat, etc.) i al seu control que a les emocions positives i als seus efectes saludables.
Les emocions que neixen dels sentits generen diversió o entreteniment, quan són moderades, i generen plaer, quan són intenses. L’obtenció d’allò que hom desitja crea sentiments de satisfacció, goig o fruïció, si l’emoció és assossegada, i d’alegria, si l’emoció és viva i forta. La felicitat és l’estat d’ànim de qui està satisfet. L’entusiasme és un estat d’ànim exaltat i apassionat que es dóna associat a una satisfacció intensa. Dit això, convé aclarir que el gaudi no és plaer ni goig ni alegria ni entusiasme. El gaudi no és plaer perquè ultrapassa els sentits i toca l’ànima. Tampoc no és satisfacció ni goig ni alegria, perquè no es dóna a causa de l’obtenció d’una cosa desitjada, sinó com a conseqüència d’una emoció autònoma, gratuïta i no dependent d’una operació incerta de bescanvi o d’interès relatiu. El gaudi no és entusiasme perquè mai no neix d’emocions intenses i apassionades, més tost pròpies de persones simples. El gaudi és un sentiment moderat, suau i profund, que afecta l’ànima a partir d’una percepció sensual, racional, imaginària o inconscient i que consisteix en una sensació de plenitud.
No hi ha una sola casta de gaudi ni un sol camí per aconseguir-lo. El gaudi que generen les emocions sensitives és tan important com el que neix d’altres estímuls. L’aprenentatge, l’ús de les habilitats pròpies i el fruit del treball intel.lectual són fonts riquíssimes de gaudi. La tasca gratuïta d’aprendre per aprendre produeix un gaudi immens. La conversa amb els amics, la bona taula, l’erotisme i la voluptuositat guarden els secrets d’una rastellera llarguíssima de motius de gaudi. L’amor, l’amistat i el sexe són font de plaer i, també, de gaudi. La conducta inspirada en la generositat, la magnanimitat, la tolerància, la solidaritat i el servei als altres genera tot un món, vast i riquíssim, de motius de gaudi. La creació, la innovació, les ànsies de superació, la pràctica dels valors inspirats en la pròpia consciència i l’exercici del lliure pensament fan un univers il.limitat de possibilitats de gaudi. La música, la pintura, l’escultura, el teatre, la literatura, el cant, la dansa i el cinema són fonts riquíssimes de gaudi estètic, que és la culminació del gaudi humà.
Les persones no neixen amb una capacitat taxada de gaudi. Ben al contrari, poden engrandir-la a través de tres vies principals: l’hàbit de gaudir, l’educació de la sensibilitat i l’increment de l’interès per totes les coses de la vida. Fer del gaudi un objectiu de vida incrementa la capacitat de gaudir. L’educació de la sensibilitat i la cura del seu desplegament generen augments considerables de la capacitat de gaudi.
Tots hem nascut amb vocació de gaudir molt i de moltes coses. Aquells que, per manca d’informació, es limiten a tastar la fruïció d’una sola font, d’un únic redol, d’una sola cosa, es condemnen a desaprofitar moltes oportunitats. No té sentit ser aficionat solament a la música, o a la pintura, o a la lectura, o al teatre, etc. En té encara menys ser aficionat solament a la pintura antiga, o a la pintura moderna, o a la pintura contemporània. L’especialització és una necessitat professional per poder dominar un àmbit de coneixements en un món complex com ara l’actual, però no és una condició objectiva que afecti el món de les emocions. Per això, cal ser sensats: cal aprofitar totes les oportunitats de gaudi i cal fer de l’aprofitament de totes les oportunitats de gaudi un objectiu de vida plenària.
La diversió, el plaer, la satisfacció, l’alegria i l’entusiasme estan sotmesos a la llei dels rendiments decreixents, a causa dels efectes de saturació i fatiga dels sentits. El gaudi no genera ni saturació ni fatiga perquè no és una emoció dels sentits, sinó de l’ànima. Per això, el gaudi pot omplir tota una vida, pot mantenir-se sense interrupcions, pot conviure amb emocions negatives, que sap alleugerir i compensar, i pot enriquir una vida intensament joiosa, feta de magnanimitat, generositat i saviesa a doll
Una persona culta és aquella que sap pensar, reflexionar, informar-se, analitzar i, també i sobretot, sap aprofitar els motius de gaudi que té a l’abast i sap fruir de tot allò que genera emocions, sentiments, goig, plaer i gaudi. Una persona culta és una persona saberuda i satisfeta: entén les coses de la vida, sap gaudir-ne amb fruïció i sap que per sobre de la diversió, l’entreteniment, la satisfacció i el plaer, hi ha una categoria suprema de gaudi, el gaudi estètic.
Perquè la nostra societat sigui més solidària, més lliure, més tolerant, més dinàmica, més innovadora i, al capdavall, més sàvia, cal impulsar els processos que dinamitzen la capacitat de pensar amb llibertat i de gaudir sense prejudicis, sense malentesos seculars, sense reserves improcedents, sense confusions errònies i sense restriccions empobridores. En suma, cal definir, prestigiar, impulsar i difondre, d’acord amb l’avanç de la ciència i l’evolució de les demandes socials, una nova dimensió, rica i bàsica, de la cultura: la cultura del gaudi.
Balears Cultural, núm. 70, diumenge, 12 d’abril de 1998
La concepció de la raó com a instrument únic per a l’obtenció dels coneixements necessaris per a la producció de béns, la subsistència, l’organització social, la preservació de la salut, la cura del benestar col.lectiu i el progrés, ha constituït un dels elements essencials del pensament dominant a Occident en el decurs dels darrers dos mil cinc-cents anys. Figures tan importants com Aristòtil, Tomàs d’Aquino, Descartes, Kant i Wittgenstein, entre molts d’altres, han alimentat una confiança gairebé il.limitada en la raó. L’avanç de la tecnologia n’ha confirmat la primacia. La confiança en la raó útil ha donat pas a la seva exaltació fins al límit de l’exageració.
D’altra part, durant molts d’anys ha predominat de manera gairebé universal la confusió de la perfecció humana amb la contradicció dels sentiments, l’exemplaritat amb la repressió d’algunes passions i la virtut amb l’ascetisme i la negació del gaudi. S’ha desconfiat sistemàticament dels sentiments i, sovint, les emocions, el plaer i el gaudi, han estat condemnats sense embuts.
Tot amb tot, en els darrers decennis s’ha donat un meravellós trencament de moltes falses creences. Una joventut més lliure que la de generacions anteriors, deslligada de vells prejudicis i més lúcida que mai, ha enriquit amb noves concepcions un món en transformació. Alhora, investigacions empíriques recents han demostrat que les emocions són un factor essencial en l’organització de la conducta humana; que les emocions són actives i tendeixen a generar acció i coneixement; que sense emocions positives no es dóna ni l’autoestima ni la confiança en un mateix; que la capacitat de percepció i comprensió depèn molt de les emocions; que una experiència vital joiosa procura una mentalitat oberta i flexible; que les emocions impulsen l’altruisme, la imaginació i les activitats creatives. També s’ha constatat que les emocions intenses tendeixen a saturar la capacitat de gaudi; que les emocions d’emergència (la ràbia, el pànic, etc.) poden generar conductes d’inadaptació; que les emocions extremes poden causar frigidesa de la conducta i rigidesa mental; que l’autoritarisme i el despotisme arrelen en societats intensament esporuguides i angoixades. Val a dir que, a pesar dels avanços de la ciència, fins ara, s’ha prestat més atenció a les emocions negatives (depressió, angoixa, ansietat, etc.) i al seu control que a les emocions positives i als seus efectes saludables.
Les emocions que neixen dels sentits generen diversió o entreteniment, quan són moderades, i generen plaer, quan són intenses. L’obtenció d’allò que hom desitja crea sentiments de satisfacció, goig o fruïció, si l’emoció és assossegada, i d’alegria, si l’emoció és viva i forta. La felicitat és l’estat d’ànim de qui està satisfet. L’entusiasme és un estat d’ànim exaltat i apassionat que es dóna associat a una satisfacció intensa. Dit això, convé aclarir que el gaudi no és plaer ni goig ni alegria ni entusiasme. El gaudi no és plaer perquè ultrapassa els sentits i toca l’ànima. Tampoc no és satisfacció ni goig ni alegria, perquè no es dóna a causa de l’obtenció d’una cosa desitjada, sinó com a conseqüència d’una emoció autònoma, gratuïta i no dependent d’una operació incerta de bescanvi o d’interès relatiu. El gaudi no és entusiasme perquè mai no neix d’emocions intenses i apassionades, més tost pròpies de persones simples. El gaudi és un sentiment moderat, suau i profund, que afecta l’ànima a partir d’una percepció sensual, racional, imaginària o inconscient i que consisteix en una sensació de plenitud.
No hi ha una sola casta de gaudi ni un sol camí per aconseguir-lo. El gaudi que generen les emocions sensitives és tan important com el que neix d’altres estímuls. L’aprenentatge, l’ús de les habilitats pròpies i el fruit del treball intel.lectual són fonts riquíssimes de gaudi. La tasca gratuïta d’aprendre per aprendre produeix un gaudi immens. La conversa amb els amics, la bona taula, l’erotisme i la voluptuositat guarden els secrets d’una rastellera llarguíssima de motius de gaudi. L’amor, l’amistat i el sexe són font de plaer i, també, de gaudi. La conducta inspirada en la generositat, la magnanimitat, la tolerància, la solidaritat i el servei als altres genera tot un món, vast i riquíssim, de motius de gaudi. La creació, la innovació, les ànsies de superació, la pràctica dels valors inspirats en la pròpia consciència i l’exercici del lliure pensament fan un univers il.limitat de possibilitats de gaudi. La música, la pintura, l’escultura, el teatre, la literatura, el cant, la dansa i el cinema són fonts riquíssimes de gaudi estètic, que és la culminació del gaudi humà.
Les persones no neixen amb una capacitat taxada de gaudi. Ben al contrari, poden engrandir-la a través de tres vies principals: l’hàbit de gaudir, l’educació de la sensibilitat i l’increment de l’interès per totes les coses de la vida. Fer del gaudi un objectiu de vida incrementa la capacitat de gaudir. L’educació de la sensibilitat i la cura del seu desplegament generen augments considerables de la capacitat de gaudi.
Tots hem nascut amb vocació de gaudir molt i de moltes coses. Aquells que, per manca d’informació, es limiten a tastar la fruïció d’una sola font, d’un únic redol, d’una sola cosa, es condemnen a desaprofitar moltes oportunitats. No té sentit ser aficionat solament a la música, o a la pintura, o a la lectura, o al teatre, etc. En té encara menys ser aficionat solament a la pintura antiga, o a la pintura moderna, o a la pintura contemporània. L’especialització és una necessitat professional per poder dominar un àmbit de coneixements en un món complex com ara l’actual, però no és una condició objectiva que afecti el món de les emocions. Per això, cal ser sensats: cal aprofitar totes les oportunitats de gaudi i cal fer de l’aprofitament de totes les oportunitats de gaudi un objectiu de vida plenària.
La diversió, el plaer, la satisfacció, l’alegria i l’entusiasme estan sotmesos a la llei dels rendiments decreixents, a causa dels efectes de saturació i fatiga dels sentits. El gaudi no genera ni saturació ni fatiga perquè no és una emoció dels sentits, sinó de l’ànima. Per això, el gaudi pot omplir tota una vida, pot mantenir-se sense interrupcions, pot conviure amb emocions negatives, que sap alleugerir i compensar, i pot enriquir una vida intensament joiosa, feta de magnanimitat, generositat i saviesa a doll
Una persona culta és aquella que sap pensar, reflexionar, informar-se, analitzar i, també i sobretot, sap aprofitar els motius de gaudi que té a l’abast i sap fruir de tot allò que genera emocions, sentiments, goig, plaer i gaudi. Una persona culta és una persona saberuda i satisfeta: entén les coses de la vida, sap gaudir-ne amb fruïció i sap que per sobre de la diversió, l’entreteniment, la satisfacció i el plaer, hi ha una categoria suprema de gaudi, el gaudi estètic.
Perquè la nostra societat sigui més solidària, més lliure, més tolerant, més dinàmica, més innovadora i, al capdavall, més sàvia, cal impulsar els processos que dinamitzen la capacitat de pensar amb llibertat i de gaudir sense prejudicis, sense malentesos seculars, sense reserves improcedents, sense confusions errònies i sense restriccions empobridores. En suma, cal definir, prestigiar, impulsar i difondre, d’acord amb l’avanç de la ciència i l’evolució de les demandes socials, una nova dimensió, rica i bàsica, de la cultura: la cultura del gaudi.
Balears Cultural, núm. 70, diumenge, 12 d’abril de 1998
lunes, 18 de enero de 2010
La cultura, necessitat social (1997)
Vivim en una societat atabalada per les presses, les urgències i les precipitacions. Hi ha una enorme desproporció entre allò que es vol fer i allò que es pot fer. Els mons del treball, l’empresa, l’administració pública i les relacions interpersonals són víctimes d’aquest parany col.lectiu de ritmes trepidants i curses rapidíssimes. Tot plegat, es primen les coses urgents sobre les importants, fer coses sobre pensar-les, desfer i refer sobre afegir i millorar. Probablement, estam massa condicionats per una organització de la producció inspirada en la quantitat de les grans economies d’escala (produir moltíssimes coses iguals), esperonada per la competitivitat en l’àmbit de les aparences (el client té poca memòria i pren les decisions per impuls) i aclaparada per l’obsessió del curt termini.
La barreja actual del maquinisme del XIX, la robòtica de les darreries del XX i l’avanç increïble de la cibernètica d’ara mateix, en comptes d’introduir en la societat dosis més altes de reflexió, racionalitat, imaginació, dissensos creatius i consensos de síntesi i avanç, de fet, ha contribuït i continua contribuint a impulsar conductes, col.lectives i individuals, freturoses, atabalades, superficials i aculturals. Sembla una paradoxa, però és un fet. La fatiga del vell esclavatge de les feines de sol a sol ha estat substituïda per l’estrés i per unes formes d’oci orientades més vers l’evasió adelerada que vers l’enriquiment personal, assossegat i profund.
En un context com aquest, ens trobam amb una societat més instruïda que la de generacions anteriors, més qualificada tècnicament i posseïdora de nivells de renda molt més alts i, per tant, amb una capacitat de despesa incomparablement més elevada. Tot amb tot, entre les presses del dia a dia i l’oci de l’evasió, aquesta societat presenta un grau preocupant de desmobilització cultural. Fins i tot, en alguns sectors més o menys marginals, o no gens marginals, es detenten posicions obertament i explícitament anticulturals, que consideren que les diverses manifestacions de la cultura són esdeveniments irrellevants, frívols, ociosos i de vegades, fins i tot, dolents. Per a ells, en el millor dels casos, la cultura és un luxe, un caprici o una beneitura.
La desmobilització cultural de la societat, des del molts punts de vista, constitueix una de les mancances més greus del nostre temps. Hi ha necessitats col.lectives de la major importància com ara les relacionades amb l’atenció de la pobresa, la marginació, les malalties cròniques, la vellesa, la infància, les drogodependències i les discapacitats físiques i psíquiques. Però també hi ha, en el mateix nivell d’importància, si més no, necessitats col.lectives de promoció i difusió de la cultura.
Una societat és culta quan els individus que la integren disposen d’un nivell alt de desenvolupament i ús de les capacitats pròpies de l’ésser humà. Dit altrament, una persona és culta quan sap pensar i pensa lliurement, sap reflexionar i reflexiona sovint, sap dissentir i dissenteix quan cal, sap aprendre i gaudeix aprenent, sap ser tolerant i ho és magnànimament, sap ser respectuosa i ho és sense excepcions, sap ser solidària i ho és generosament, sap administrar el present i ho fa pensant en el futur, sap usar la llibertat i fa d’ella el bé més preuat, etc.
La cultura no és una acumulació de coneixements d’utilitat escadussera, sinó una acumulació d’habilitats humanes que cal usar sempre. L’ús d’aquestes habilitats genera, derivadament, acumulació de coneixements (cultura del saber), enriquiment de les capacitats de gaudi (cultura del gaudi) i humanització de les relacions interpersonals (cultura dels valors). Des d’aquest punt de vista, la mobilització cultural de la societat (les persones, les empreses, les organitzacions socials, les administracions públiques, etc.) constitueix una necessitat de primer nivell i de la màxima transcendència, perquè d’ella depèn la cohesió de la societat i l’articulació dels grups que la componen, l’eficiència econòmica, el benestar general, el progrés social i la qualitat de vida, individual i col.lectiva. És impossible exagerar el poder i la influència de la cultura sobre les persones i sobre el medi social.
Quan es parla de cultura no es parla de coses destinades a grups reduïts de persones selectes, sinó de coses destinades a tot el col.lectiu social. La cultura elitista no és cultura, és a tot estirar esnobisme fatu. La promoció de la cultura no és la gestió d’un objecte de luxe per a pocs privilegiats, savis o presumits, sinó, ben al contrari, una conducta orientada a l’atenció de necessitats públiques. Difondre cultura és una tasca transcendent i necessària per tal d’elevar els nivells de benestar i qualitat de vida del cos social, aspiració màxima de tota societat. El confort genera molta menys qualitat de vida que les conductes solidàries, tolerants, respectuoses i lliures d’una societat activa i culta.
Solament una societat capaç de gaudir, i que de fet gaudesqui molt i bé, de la pintura, la música, el teatre, l’escultura, la literatura, la poesia, el cinema, etc., és una societat capaç de desenvolupar els valors bàsics de la convivència humana (tolerància, respecte, llibertat i solidaritat). Les persones autoritàries no han consentit mai la llibertat dels creadors i no han entès mai la utilitat del dissens, el valor de la diferència, la força del lliurepensament, l’eficàcia de la solidaritat, el sentit de la tolerància. Les societats autoritàries, intolerants i despòtiques han estat sempre societats ofegades per nivells esfereïdors d’incultura, que més a la curta que a la llarga han provocat la seva destrucció.
La promoció de la cultura, una de les tasques col.lectives més peremptòries del nostre temps, no ha de consistir tant a fer moltes coses, com a fer-les bé i deixar fer-les. Dit d’una altra manera, la promoció de la cultura s’ha d’orientar bàsicament a impulsar, prestigiar i estendre la afició pel gaudi estètic, l’afició per l’ús de les habilitats humanes i l’afició per la transmissió del gust per les manifestacions de la cultura. Res no hi ha tan contagiós i encomanadís com la cultura. Impulsar l’afició per la cultura demana dimitir de protagonismes improcedents, deixar de banda tota temptació de manipulació (cultura i manipulació són incompatibles), optar per l’universalisme/pluralisme de contenguts i destinataris i acceptar, sense reserves, el sentit de servei social de la promoció cultural.
La barreja actual del maquinisme del XIX, la robòtica de les darreries del XX i l’avanç increïble de la cibernètica d’ara mateix, en comptes d’introduir en la societat dosis més altes de reflexió, racionalitat, imaginació, dissensos creatius i consensos de síntesi i avanç, de fet, ha contribuït i continua contribuint a impulsar conductes, col.lectives i individuals, freturoses, atabalades, superficials i aculturals. Sembla una paradoxa, però és un fet. La fatiga del vell esclavatge de les feines de sol a sol ha estat substituïda per l’estrés i per unes formes d’oci orientades més vers l’evasió adelerada que vers l’enriquiment personal, assossegat i profund.
En un context com aquest, ens trobam amb una societat més instruïda que la de generacions anteriors, més qualificada tècnicament i posseïdora de nivells de renda molt més alts i, per tant, amb una capacitat de despesa incomparablement més elevada. Tot amb tot, entre les presses del dia a dia i l’oci de l’evasió, aquesta societat presenta un grau preocupant de desmobilització cultural. Fins i tot, en alguns sectors més o menys marginals, o no gens marginals, es detenten posicions obertament i explícitament anticulturals, que consideren que les diverses manifestacions de la cultura són esdeveniments irrellevants, frívols, ociosos i de vegades, fins i tot, dolents. Per a ells, en el millor dels casos, la cultura és un luxe, un caprici o una beneitura.
La desmobilització cultural de la societat, des del molts punts de vista, constitueix una de les mancances més greus del nostre temps. Hi ha necessitats col.lectives de la major importància com ara les relacionades amb l’atenció de la pobresa, la marginació, les malalties cròniques, la vellesa, la infància, les drogodependències i les discapacitats físiques i psíquiques. Però també hi ha, en el mateix nivell d’importància, si més no, necessitats col.lectives de promoció i difusió de la cultura.
Una societat és culta quan els individus que la integren disposen d’un nivell alt de desenvolupament i ús de les capacitats pròpies de l’ésser humà. Dit altrament, una persona és culta quan sap pensar i pensa lliurement, sap reflexionar i reflexiona sovint, sap dissentir i dissenteix quan cal, sap aprendre i gaudeix aprenent, sap ser tolerant i ho és magnànimament, sap ser respectuosa i ho és sense excepcions, sap ser solidària i ho és generosament, sap administrar el present i ho fa pensant en el futur, sap usar la llibertat i fa d’ella el bé més preuat, etc.
La cultura no és una acumulació de coneixements d’utilitat escadussera, sinó una acumulació d’habilitats humanes que cal usar sempre. L’ús d’aquestes habilitats genera, derivadament, acumulació de coneixements (cultura del saber), enriquiment de les capacitats de gaudi (cultura del gaudi) i humanització de les relacions interpersonals (cultura dels valors). Des d’aquest punt de vista, la mobilització cultural de la societat (les persones, les empreses, les organitzacions socials, les administracions públiques, etc.) constitueix una necessitat de primer nivell i de la màxima transcendència, perquè d’ella depèn la cohesió de la societat i l’articulació dels grups que la componen, l’eficiència econòmica, el benestar general, el progrés social i la qualitat de vida, individual i col.lectiva. És impossible exagerar el poder i la influència de la cultura sobre les persones i sobre el medi social.
Quan es parla de cultura no es parla de coses destinades a grups reduïts de persones selectes, sinó de coses destinades a tot el col.lectiu social. La cultura elitista no és cultura, és a tot estirar esnobisme fatu. La promoció de la cultura no és la gestió d’un objecte de luxe per a pocs privilegiats, savis o presumits, sinó, ben al contrari, una conducta orientada a l’atenció de necessitats públiques. Difondre cultura és una tasca transcendent i necessària per tal d’elevar els nivells de benestar i qualitat de vida del cos social, aspiració màxima de tota societat. El confort genera molta menys qualitat de vida que les conductes solidàries, tolerants, respectuoses i lliures d’una societat activa i culta.
Solament una societat capaç de gaudir, i que de fet gaudesqui molt i bé, de la pintura, la música, el teatre, l’escultura, la literatura, la poesia, el cinema, etc., és una societat capaç de desenvolupar els valors bàsics de la convivència humana (tolerància, respecte, llibertat i solidaritat). Les persones autoritàries no han consentit mai la llibertat dels creadors i no han entès mai la utilitat del dissens, el valor de la diferència, la força del lliurepensament, l’eficàcia de la solidaritat, el sentit de la tolerància. Les societats autoritàries, intolerants i despòtiques han estat sempre societats ofegades per nivells esfereïdors d’incultura, que més a la curta que a la llarga han provocat la seva destrucció.
La promoció de la cultura, una de les tasques col.lectives més peremptòries del nostre temps, no ha de consistir tant a fer moltes coses, com a fer-les bé i deixar fer-les. Dit d’una altra manera, la promoció de la cultura s’ha d’orientar bàsicament a impulsar, prestigiar i estendre la afició pel gaudi estètic, l’afició per l’ús de les habilitats humanes i l’afició per la transmissió del gust per les manifestacions de la cultura. Res no hi ha tan contagiós i encomanadís com la cultura. Impulsar l’afició per la cultura demana dimitir de protagonismes improcedents, deixar de banda tota temptació de manipulació (cultura i manipulació són incompatibles), optar per l’universalisme/pluralisme de contenguts i destinataris i acceptar, sense reserves, el sentit de servei social de la promoció cultural.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)