Professor, promotor de l’escoltisme i prevere.
Fill de Miquel Alenyà Ginard i d’Isabel Ribas Sampol, nasqué a Palma el 24-I-1895. El setembre del 1904, als 9 anys, inicià els estudis eclesiàstics al Seminari Conciliar de Sant Pere, de la diòcesi de Mallorca. Va ser (1914-17) patge del Bisbe de Mallorca. Ordenat de subdiaca el 6-VIII-1916 i de diaca el 24-III-1917, rebé l’ordenació sacerdotal el 22-IX-1917, als 22 anys d’edat. Digué missa nova el 29-IX-1917 a la parròquia de Santa Creu, de Palma.
Durant els 29 mesos que durà el seu ministeri, va ser professor d’ingrés del Seminari i consiliari dels Exploradors de Palma. Poc després va ser designat director regional, vocal del Consell Provincial i membre de la Comissió Executiva del Consell Provincial dels Explorador de les Balears.
Morí el 29-II-1920, als 25 anys, a causa d’una pneumònia que el va afectar després d’una excursió amb un grup d’exploradors de Palma que es va veure trasbalsada per una intensa pluja.
jueves, 25 de marzo de 2010
sábado, 20 de marzo de 2010
Rafel Alenyà Ribas (1901-1959)
Funcionari tècnic de Correus i perit mercantil.
Nasqué a Maó, a la casa del carrer de ses Moreres, núm. 20, el 22-II-1901, tot just 114 dies abans de la mort sobtada del seu pare. Era fill de Miquel Alenyà Ginard, aleshores notari de Maó, i d’Isabel Ribas Santpol. Segons consta al Registre Civil de Maó, el naixement es produí a les 22 hores i 50 minuts del dia indicat. Va ser la padrina de fonts, la seva germana Catalina, que tenia 10 anys més que ell.
Féu el batxiller a l’Institut Balear i després va fer oposicions al cos tècnic de Correus. Va ocupar plaça a Palma. A l’Escola de Comerç de Palma va obtenir el títol de pèrit mercantil.
Va dirigir l’elaboració d’una àmplia i acurada guia comercial, industrial i professional de les Balears, editada el 1928 en un volum de 352 pàgines, enquadernades en tela. La informació es presenta pulcrament ordenada i ben sistematitzada. L’obra, referida a les quatre illes, es titula “Anuario Balear, 1928”.
D’ideologia laica i esquerrana, va fugir de Mallorca arran del cop d’estat del 18-VII-1936. Anà al Principat, on restà fins al 6-II-1939. Aquest dia passà a França en qualitat de refugiat polític. Mai no va poder tornar a Mallorca, per bé que sempre conservà l’esperança de poder-ho fer.
Segons una lletra adreçada al seu germà Joan amb data del 16-IX-1958, la primera nit a Franca la passà a la plaça pública de Banyuls de la Merenda, juntament amb altres companys “corretgistes”, tombats al terra.
Durant el seu exili de 20 anys, treballà primer com a miner. Més endavant, es traslladà a Carcassona, on muntà una adrogueria en col·laboració amb un súbdit francès, per tal d’obviar els entrebancs derivats de la seva condició de resident estranger. Posteriorment es pogué fer càrrec de tot el negoci, el posà en cap seu i arribà a afegir-hi un petit magatzem. La botiga ("l’épicerie”) era instal·lada al número 38 del carrer “Rue du Pont Vieux” i el magatzem, al número 12 del carrer “Rue A. Ramon”. Per les lletres que es conserven d’ell sembla que , malgrat tot, mai no pogué consolidar a l'exili una situació econòmica estable.
Al llarg de la seva estada a Catalunya en els anys de la guerra conegué la que seria la seva esposa, Joana Gonzàlez, amb la qual tingué dues filles: Joana-Isabel i Caterina. Les dues nasqueren a Carcassona durant el primer lustre dels anys quaranta. Els anys cinquanta vàries vegades passaren les vacances d'estiu a Mallorca.
Morí a Carcassona el dissabte 22-V-1959, als 58 anys.
Nasqué a Maó, a la casa del carrer de ses Moreres, núm. 20, el 22-II-1901, tot just 114 dies abans de la mort sobtada del seu pare. Era fill de Miquel Alenyà Ginard, aleshores notari de Maó, i d’Isabel Ribas Santpol. Segons consta al Registre Civil de Maó, el naixement es produí a les 22 hores i 50 minuts del dia indicat. Va ser la padrina de fonts, la seva germana Catalina, que tenia 10 anys més que ell.
Féu el batxiller a l’Institut Balear i després va fer oposicions al cos tècnic de Correus. Va ocupar plaça a Palma. A l’Escola de Comerç de Palma va obtenir el títol de pèrit mercantil.
Va dirigir l’elaboració d’una àmplia i acurada guia comercial, industrial i professional de les Balears, editada el 1928 en un volum de 352 pàgines, enquadernades en tela. La informació es presenta pulcrament ordenada i ben sistematitzada. L’obra, referida a les quatre illes, es titula “Anuario Balear, 1928”.
D’ideologia laica i esquerrana, va fugir de Mallorca arran del cop d’estat del 18-VII-1936. Anà al Principat, on restà fins al 6-II-1939. Aquest dia passà a França en qualitat de refugiat polític. Mai no va poder tornar a Mallorca, per bé que sempre conservà l’esperança de poder-ho fer.
Segons una lletra adreçada al seu germà Joan amb data del 16-IX-1958, la primera nit a Franca la passà a la plaça pública de Banyuls de la Merenda, juntament amb altres companys “corretgistes”, tombats al terra.
Durant el seu exili de 20 anys, treballà primer com a miner. Més endavant, es traslladà a Carcassona, on muntà una adrogueria en col·laboració amb un súbdit francès, per tal d’obviar els entrebancs derivats de la seva condició de resident estranger. Posteriorment es pogué fer càrrec de tot el negoci, el posà en cap seu i arribà a afegir-hi un petit magatzem. La botiga ("l’épicerie”) era instal·lada al número 38 del carrer “Rue du Pont Vieux” i el magatzem, al número 12 del carrer “Rue A. Ramon”. Per les lletres que es conserven d’ell sembla que , malgrat tot, mai no pogué consolidar a l'exili una situació econòmica estable.
Al llarg de la seva estada a Catalunya en els anys de la guerra conegué la que seria la seva esposa, Joana Gonzàlez, amb la qual tingué dues filles: Joana-Isabel i Caterina. Les dues nasqueren a Carcassona durant el primer lustre dels anys quaranta. Els anys cinquanta vàries vegades passaren les vacances d'estiu a Mallorca.
Morí a Carcassona el dissabte 22-V-1959, als 58 anys.
jueves, 18 de marzo de 2010
Reial Acadèmia de Belles Arts de les Illes Balears
Presidents
1. Joan Despuig Safortesa (1849-1853)
2. Joaquim Descatlar Sureda (1853-1858)
3. Faust Morell Orlandis (1858-1875)
4. Joan Quint Safortesa (1875-1876)
5. Jeroni Rosselló Ribera (1876-1902)
6. Jeroni Rius Salvà (1902-1923)
7. Gabriel Llabrés Quintana (1923-1928)
8. Enric Sureda Morera (1928-1935)
9. Honorat Sureda Hernández (1935-1966)
10. Guillem Colom Ferrà (1966-1979)
11. Jaume Salvà Riera (1979-1989)
12. Antoni Garcia-Ruiz Rosselló (1989-2003)
13. Jaime Mir Ramis (2003-2007)
14. Miquel Alenyà Fuster (2007-2009)
15. Neus Garcia Iñesta (2009-2013)
16. Josep Prohens Julià (2013- )
1. Joan Despuig Safortesa (1849-1853)
2. Joaquim Descatlar Sureda (1853-1858)
3. Faust Morell Orlandis (1858-1875)
4. Joan Quint Safortesa (1875-1876)
5. Jeroni Rosselló Ribera (1876-1902)
6. Jeroni Rius Salvà (1902-1923)
7. Gabriel Llabrés Quintana (1923-1928)
8. Enric Sureda Morera (1928-1935)
9. Honorat Sureda Hernández (1935-1966)
10. Guillem Colom Ferrà (1966-1979)
11. Jaume Salvà Riera (1979-1989)
12. Antoni Garcia-Ruiz Rosselló (1989-2003)
13. Jaime Mir Ramis (2003-2007)
14. Miquel Alenyà Fuster (2007-2009)
15. Neus Garcia Iñesta (2009-2013)
16. Josep Prohens Julià (2013- )
Biniatzar
Possessió de secà del terme de Bunyola, situada entre Raixa, s'Heretat, Caubet i s'Alqueria Blanca. Està documentada a l'època islàmica amb el nom de Beniatzar. La "Remembrança ..." de Nunyo Sanç, de davers 1232, diu: "Beni Azar, XI jovades". Especialitzada en el conreu d’oli, olives, garroves, gra, llegums i ramaderia. A la segona dècada del s XX s'hi fa una plantació central d’ametllers i les oliveres corresponents es venen a la companyia del tren de Sóller, quan encara no estava electrificat.
Nunyo Sanç
En el repartiment la propietat de la possessió correspon a Nunyo Sanç. A la seva mort, la propietat passa, per herència, al patrimoni reial.
Bernat Valentí i A. Burguès
Fra Jaume de Pareres, monjo de la Real, procurador de Jaume II de Mallorca, el 1246 dóna llicència a Bernat Valentí i a A. Burguès per comprar fins a dotze sarraïns i dotze parells de bous per cultivar les terres de Biniatzar.
La família Puigdorfila
El 1306 Guillem de Puigdorfila cita Biniatzar en el seu testament. El 1341 és propietat d'Arnau de Puigdorfila. El 1347 Gueralda, vídua de Guillem de Puigdorfila, n'és la propietària. El 1399 el propietari és Antoni de Puigdorfila.
La família Fuster
El 1435 es documenta la propietat de Biniatzar a nom de Bartomeu Fuster. El 1553 és el propietari Pelai Fuster. El 1578 la propietària és Beatriu Sureda, vídua de Pelai Fuster. El 1588 la propietària és Beatriu Fuster, filla de Pelai Fuster i Beatriu Sureda. El 1628 el propietari és Joan Fuster i Fuster, cavaller de Calatrava. A la seva mort Unissa Fuster és l'hereva usdefructuària.
La família Andreu
Fa part de les propietats de la família Andreu. En morir Pere Andreu Fuster sense descendència, els seus béns passen a través de diversos enllaços matrimonials a Pere Caro Salas, IV marquès de la Romana. El 1815 Biniatzar dóna nom a un ducat atorgat al brigadier Marià Andreu Burgada.
Els Caro
A mitjan XIX el propietari és Pere Caro Sales, IV marqués de la Romana. Per herència, la propietat passa a Pere Caro Álvarez de Toledo, V marquès de la Romana. Aquest ven la propietat el 1863 als comerciants Joan i Ignasi Fuster Fortesa -"Polla"-. El venedor conserva els drets d'alou.
Biniatzar, vista superior
Els Fuster -"Polla"-
El comerciant Marià Fuster i Fuster compra la finca al marquès de la Romana, juntament amb Son Nasi. A la seva mort, la propietat passa de forma indivisa als seus fills Joan i Ignasi Fuster Fortesa. En morir Joan Fuster, fadrí, Ignasi Fuster passa a ser l'únic propietari de la possessió. A la mort d'Ignasi Fuster (1882), és l'hereu de la propietat el seu fill Hilari Fuster i Fuster. A la seva mort (1925) és l'hereva usdefrutuària la seva vídua Maria Magdalena Miró-Granada Moya. En morir aquesta (1968), s'extingeix l'usdefruit i la propietat resta dividida entre els germans Josepa, Vicenta, Assumpció, Rosari, Maria i Hialari Fuster Miró-Granada i els fills de Pere i Magdalena Fuster Miró-Granada, els quals el 1973 venen la finca a Josep Roses Rovira. Aleshores l'amo de la finca, com a amitger, és Macià Pisà.
Els Roses
El 1974, redimits els alous, la propietat es ven a Josep Roses Rovira, que la posa a nom dels fills, Llorenç i Maria Dolors. Posteriorment parcel·la gran part de la finca, tot conservant només la propietat de les cases antigues i dels sementers que les envolten.
Els noms de les tanques més grans eren na Tira-sanar, es Figueral, s'Hort, sa Costa, etc. A mitjan segle XIX es varen intercanviar amb la propietat de Raixa els drets de pas des d'aquesta fins a la nova carretera de Palma a Sóller amb el proveïment sense càrrec dels sobrants d'aigüa que Biniatzar adquiria de temps enrera i guardava en grans dipòsits d'obra, un d'ells sota part de la terrassa anomenada sa Miranda.
Les edificacions conserven bona part d’una antiga torre de defensa de base rectangular i una clastra, a la qual s’accedeix a través d’un vestíbul amb arc i capitells gòtics tallats, que porten l'escut de la família Fuster (estrella de vuit puntes). Segons la GEM dóna nom a un ducat atorgat el 1815 al brigadier Marià Andreu Burgada. Està travessada pel camí vell de Bunyola, d'amplària per al pas d'un carro, protegit per murs de pedra seca a ambdós costats.
Biniatzar, façana del portal forà
Bibliografia
GEM, 2, 133-134
Gaspar VALERO MARTÍ et al., "Les possessions de Bunyola. Història i patrimoni", J. J. Olañeta editor, 82-89, 2012.
Nunyo Sanç
En el repartiment la propietat de la possessió correspon a Nunyo Sanç. A la seva mort, la propietat passa, per herència, al patrimoni reial.
Bernat Valentí i A. Burguès
Fra Jaume de Pareres, monjo de la Real, procurador de Jaume II de Mallorca, el 1246 dóna llicència a Bernat Valentí i a A. Burguès per comprar fins a dotze sarraïns i dotze parells de bous per cultivar les terres de Biniatzar.
La família Puigdorfila
El 1306 Guillem de Puigdorfila cita Biniatzar en el seu testament. El 1341 és propietat d'Arnau de Puigdorfila. El 1347 Gueralda, vídua de Guillem de Puigdorfila, n'és la propietària. El 1399 el propietari és Antoni de Puigdorfila.
La família Fuster
El 1435 es documenta la propietat de Biniatzar a nom de Bartomeu Fuster. El 1553 és el propietari Pelai Fuster. El 1578 la propietària és Beatriu Sureda, vídua de Pelai Fuster. El 1588 la propietària és Beatriu Fuster, filla de Pelai Fuster i Beatriu Sureda. El 1628 el propietari és Joan Fuster i Fuster, cavaller de Calatrava. A la seva mort Unissa Fuster és l'hereva usdefructuària.
La família Andreu
Fa part de les propietats de la família Andreu. En morir Pere Andreu Fuster sense descendència, els seus béns passen a través de diversos enllaços matrimonials a Pere Caro Salas, IV marquès de la Romana. El 1815 Biniatzar dóna nom a un ducat atorgat al brigadier Marià Andreu Burgada.
Els Caro
A mitjan XIX el propietari és Pere Caro Sales, IV marqués de la Romana. Per herència, la propietat passa a Pere Caro Álvarez de Toledo, V marquès de la Romana. Aquest ven la propietat el 1863 als comerciants Joan i Ignasi Fuster Fortesa -"Polla"-. El venedor conserva els drets d'alou.
Biniatzar, vista superior
Els Fuster -"Polla"-
El comerciant Marià Fuster i Fuster compra la finca al marquès de la Romana, juntament amb Son Nasi. A la seva mort, la propietat passa de forma indivisa als seus fills Joan i Ignasi Fuster Fortesa. En morir Joan Fuster, fadrí, Ignasi Fuster passa a ser l'únic propietari de la possessió. A la mort d'Ignasi Fuster (1882), és l'hereu de la propietat el seu fill Hilari Fuster i Fuster. A la seva mort (1925) és l'hereva usdefrutuària la seva vídua Maria Magdalena Miró-Granada Moya. En morir aquesta (1968), s'extingeix l'usdefruit i la propietat resta dividida entre els germans Josepa, Vicenta, Assumpció, Rosari, Maria i Hialari Fuster Miró-Granada i els fills de Pere i Magdalena Fuster Miró-Granada, els quals el 1973 venen la finca a Josep Roses Rovira. Aleshores l'amo de la finca, com a amitger, és Macià Pisà.
Els Roses
El 1974, redimits els alous, la propietat es ven a Josep Roses Rovira, que la posa a nom dels fills, Llorenç i Maria Dolors. Posteriorment parcel·la gran part de la finca, tot conservant només la propietat de les cases antigues i dels sementers que les envolten.
Els noms de les tanques més grans eren na Tira-sanar, es Figueral, s'Hort, sa Costa, etc. A mitjan segle XIX es varen intercanviar amb la propietat de Raixa els drets de pas des d'aquesta fins a la nova carretera de Palma a Sóller amb el proveïment sense càrrec dels sobrants d'aigüa que Biniatzar adquiria de temps enrera i guardava en grans dipòsits d'obra, un d'ells sota part de la terrassa anomenada sa Miranda.
Les edificacions conserven bona part d’una antiga torre de defensa de base rectangular i una clastra, a la qual s’accedeix a través d’un vestíbul amb arc i capitells gòtics tallats, que porten l'escut de la família Fuster (estrella de vuit puntes). Segons la GEM dóna nom a un ducat atorgat el 1815 al brigadier Marià Andreu Burgada. Està travessada pel camí vell de Bunyola, d'amplària per al pas d'un carro, protegit per murs de pedra seca a ambdós costats.
Biniatzar, façana del portal forà
Bibliografia
GEM, 2, 133-134
Gaspar VALERO MARTÍ et al., "Les possessions de Bunyola. Història i patrimoni", J. J. Olañeta editor, 82-89, 2012.
domingo, 14 de marzo de 2010
Josep Nouviles i de Vilar (Maó 1856 - Valldemossa, 1 de juliol de 1930)
Militar. General de brigada d'infanteria.
Fill del mariscal de camp Eduard Nouviles Alzina, ingressà a l’exèrcit als disset anys. Posteriorment cursà estudis a l’Acadèmia Militar del districte de Catalunya, on va obtenir (1873) el despatx d’alferes d’infanteria.
Intervingué en operacions de campanya contra els carlins fins que el març de 1875 és ferit i cau presoner de Castellfullit. Alliberat i ascendit al grau de tinent (1876), intervé de nou en accions de campanya fins a la pacificació de la situació a Catalunya. Promogut al grau de capità, és destinat a Navarra, on va participar en les accions de Palomeras, Etxalar, Montes de Centinela i Tres Mugas, i obté una creu roja de primera classe. Acabat el conflicte, és destinat a Barcelona. Pels serveis prestats amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 li és concedida (1889) l’encomanda d’Isabel la Catòlica. Destinat a Puerto Rico (1891), demana l'excedència temporal de l’exèrcit per ocupar el càrrec de batle de Ponce (1893-94). Es reincorpora (1894) a l’exèrcit i intervé en accions de camp contra les forces revoltades. Com a cap de defensa d’Aibonito, resisteix els atacs de les forces nord-americanes fins que es produeix la capitulació d’Espanya davant els Estats Units. El 1904, és ascendit a tinent coronel i destinat a les Balears. És comandant militar d’Inca i, després, secretari del Govern Militar de Mallorca (1904-11). El 1911, ascendeix a coronel i es fa càrrec (1911-1917) del comandament del regiment d’infanteria Palma 61, amb seu al quarter del Carme (Palma). El 1917, és promogut al grau de general de brigada. És segon cap del Govern Militar de Menorca i, després, cap de la brigada d’infanteria de Mallorca. El 1920, passa a la reserva.
Casat amb amb Maria Lavínia Boothby Tolosa, té un fill, Eduard, i dues filles, Maria dels Dolors, que es casa amb Tomàs Blanes Tolosa, i Úrsula. És el tercer president-delegat de Creu Roja a les Balears (1917-1918).
Afeccionat al dibuix i la pintura, publica nombrosos articles d’opinió sobre fets d’actualitat a la premsa de Puerto Rico, Barcelona i Palma. Col·laborador assidu del diari “La Última Hora” en el període 1904-1930, signa habitualment els seus escrits amb una ena. És autor d’una biografia del general Cabrinetti (1912).
Fill del mariscal de camp Eduard Nouviles Alzina, ingressà a l’exèrcit als disset anys. Posteriorment cursà estudis a l’Acadèmia Militar del districte de Catalunya, on va obtenir (1873) el despatx d’alferes d’infanteria.
Intervingué en operacions de campanya contra els carlins fins que el març de 1875 és ferit i cau presoner de Castellfullit. Alliberat i ascendit al grau de tinent (1876), intervé de nou en accions de campanya fins a la pacificació de la situació a Catalunya. Promogut al grau de capità, és destinat a Navarra, on va participar en les accions de Palomeras, Etxalar, Montes de Centinela i Tres Mugas, i obté una creu roja de primera classe. Acabat el conflicte, és destinat a Barcelona. Pels serveis prestats amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 li és concedida (1889) l’encomanda d’Isabel la Catòlica. Destinat a Puerto Rico (1891), demana l'excedència temporal de l’exèrcit per ocupar el càrrec de batle de Ponce (1893-94). Es reincorpora (1894) a l’exèrcit i intervé en accions de camp contra les forces revoltades. Com a cap de defensa d’Aibonito, resisteix els atacs de les forces nord-americanes fins que es produeix la capitulació d’Espanya davant els Estats Units. El 1904, és ascendit a tinent coronel i destinat a les Balears. És comandant militar d’Inca i, després, secretari del Govern Militar de Mallorca (1904-11). El 1911, ascendeix a coronel i es fa càrrec (1911-1917) del comandament del regiment d’infanteria Palma 61, amb seu al quarter del Carme (Palma). El 1917, és promogut al grau de general de brigada. És segon cap del Govern Militar de Menorca i, després, cap de la brigada d’infanteria de Mallorca. El 1920, passa a la reserva.
Casat amb amb Maria Lavínia Boothby Tolosa, té un fill, Eduard, i dues filles, Maria dels Dolors, que es casa amb Tomàs Blanes Tolosa, i Úrsula. És el tercer president-delegat de Creu Roja a les Balears (1917-1918).
Afeccionat al dibuix i la pintura, publica nombrosos articles d’opinió sobre fets d’actualitat a la premsa de Puerto Rico, Barcelona i Palma. Col·laborador assidu del diari “La Última Hora” en el període 1904-1930, signa habitualment els seus escrits amb una ena. És autor d’una biografia del general Cabrinetti (1912).
Joan Alenyà Ribas (Palma 1893-1976)
Funcionari del cos tècnic de Correus.
Nasqué (21-XI-1893) a Palma. Era fill de Miquel Alenyà Ginard, aleshores notari de Maó, i d'Isabel Ribas Sampol. Va estudiar al Col·legi dels Ligorins, al Col·legi de La Salle i féu el batxillerat (1905-1911) a l’Institut Balear, de Palma.
Va ingressar (1913) en el cos tècnic de Correus per oposició, als 19 anys. Inicialment va ser destinat a l’administració d’Igualada, d’on va passar (1914) a la de Palma. En aquesta va fer les funcions d’ambulant del tren de Sóller, ambulant de la línia marítima Palma-Barcelona i d’altres. En els anys vint va ser secretari de l'administració principal de Correus durant el mandat com a administrador principal de Francesc Pons Comas. En els anys de la República (1931-1936) també ho va ser durant el mandat com a administrador de Jaume Bestard. Posteriorment va ser cap del departament de certificats, cap del servei de carteria (1956-1957), cap de personal (1957-1958), interventor (1958-1963) i administrador accidental (1963). El 21 de novembre del 1963 es va jubilar amb més de 50 anys de servei i la categoria de cap superior de Correus. L’ascens a Cap Superior d'Administració de Correus, de lliure designació, li va arribar el darrer dia de feina a través de Joan Lluis Devecchi Estelrich, aleshores secretari de l’administració principal de Correus a Palma.
Va ser vocal de l’Associació de Pares d’Alumnes de l’Institut Ramon Llull (1953-1955). Va ser soci de La Veda i del Veloz Sport Balear. Casat (19-IX-1938) amb Maria Fuster Miró-Granada (1904-1994), varen ser pares d’un fill i una filla.
Les seves afeccions varen ser els esports (futbol, bicicleta, natació i rem), la lectura, el dibuix, la pintura, la música i el cinema. S’agradava d’escoltar cada dia per la ràdio els noticiaris en espanyol de les 2:15 h. de la BBC, de les 21:00 h. de la BBC i de les 22:00 h. de Ràdio Paris.
Va morir el 30-IV-1976 a la Clínica Mare Nostrum als 82 anys.
Nasqué (21-XI-1893) a Palma. Era fill de Miquel Alenyà Ginard, aleshores notari de Maó, i d'Isabel Ribas Sampol. Va estudiar al Col·legi dels Ligorins, al Col·legi de La Salle i féu el batxillerat (1905-1911) a l’Institut Balear, de Palma.
Va ingressar (1913) en el cos tècnic de Correus per oposició, als 19 anys. Inicialment va ser destinat a l’administració d’Igualada, d’on va passar (1914) a la de Palma. En aquesta va fer les funcions d’ambulant del tren de Sóller, ambulant de la línia marítima Palma-Barcelona i d’altres. En els anys vint va ser secretari de l'administració principal de Correus durant el mandat com a administrador principal de Francesc Pons Comas. En els anys de la República (1931-1936) també ho va ser durant el mandat com a administrador de Jaume Bestard. Posteriorment va ser cap del departament de certificats, cap del servei de carteria (1956-1957), cap de personal (1957-1958), interventor (1958-1963) i administrador accidental (1963). El 21 de novembre del 1963 es va jubilar amb més de 50 anys de servei i la categoria de cap superior de Correus. L’ascens a Cap Superior d'Administració de Correus, de lliure designació, li va arribar el darrer dia de feina a través de Joan Lluis Devecchi Estelrich, aleshores secretari de l’administració principal de Correus a Palma.
Va ser vocal de l’Associació de Pares d’Alumnes de l’Institut Ramon Llull (1953-1955). Va ser soci de La Veda i del Veloz Sport Balear. Casat (19-IX-1938) amb Maria Fuster Miró-Granada (1904-1994), varen ser pares d’un fill i una filla.
Les seves afeccions varen ser els esports (futbol, bicicleta, natació i rem), la lectura, el dibuix, la pintura, la música i el cinema. S’agradava d’escoltar cada dia per la ràdio els noticiaris en espanyol de les 2:15 h. de la BBC, de les 21:00 h. de la BBC i de les 22:00 h. de Ràdio Paris.
Va morir el 30-IV-1976 a la Clínica Mare Nostrum als 82 anys.
viernes, 26 de febrero de 2010
Cercle de Belles Arts (1904-15)
El Saló Beethoven creat el 1898 es va veure sacsejat el març de 1904 per la mort del compositor Antoni Noguera, un dels seus principals promotors i animadors. D'altra part, el Foment de la Pintura i l'Escultura, tocat per la seva participació en les contovèrsies que s'havien mogut arran de l'exposició d'Antoni Gelabert del 1902, necessitava una renovació profunda, un canvi d'imatge i un nou lideratge.
La societat de concerts Beethoven (o Saló Beethoven) i el Foment de la Pintura i l’Escultura, per raons de mutu interès, acordaren fusionar-se en una nova entitat, que s’anomenà Cercle de Belles Arts. En fou elegit president Ricard Roca Amorós, industrial de prestigi, deslliurat de compromisos d’etapes anteriors. A més, es decidí condicionar una nova seu, situada al passeig de la Constitució (avui, passeig del Born), núm. 12, que s’inaugurà el 4-XII-1904 amb una exposició oberta a tots els socis i amb un concert a càrrec del jove pianista Antoni Torrandell. Abans de la inauguració es va fer una exposició de quadres de S. Rusiñol i L. Cerdà i una de Joan Fuster.
La combinació de manifestacions pictòriques i musicals donà bons resultats. La vida de la societat s’animà i al seu recer quallaren diverses tertúlies artístiques. Amb poc temps la societat passà de l’animació a l’eufòria. El mes de setembre del 1907 acordà adquirir uns nous locals a l’edifici que es construïa al carrer de la Marina (actualment, d’Antoni Maura), devora el Teatre Líric. Constaven de planta baixa i entresol. La planta baixa disposava d’un saló de 16 metres de llarg per 9 d’ample, una sala de billar, una tribuna de 22 m2 i dependències complementàries. A l’entresol hi havia sala de descans, sala de lectura, sala de música de cambra, sala de tertúlies (sala del tresillo), sala de Juntes, despatx per a la secretaria i estances del conserge. La inauguració del local tingué lloc el juliol del 1908.
Pocs dies abans de la inauguració, el 30 de juny, la Junta General de la societat havia procedit a la renovació estatutària de la Junta Directiva. N’havia estat elegit president el metge Josep Arís Garcia, anterior vice-president. El dia 8-XI-1908 es convocà Junta General Extraordinària, a la qual hi assistí un nombre elevat de socis. La Junta Directiva proposà l’emissió d’un emprèstit de 6.000 PTA a 15 anys, amortitzable a raó de 400 PTA anuals, dividit en 600 obligacions de 10 PTA cada una. L’objecte de l’operació era atendre les necessitats de finançament derivades de l’adquisició i condicionament del nou local social. D’altra part s’autoritzà la Junta Directiva perquè elaborés un nou reglament. Amb aquesta finalitat es nomenà una comissió assessora integrada pels socis Joan Marquès Luigi, Melcior Oliver, Llorenç Cerdà Bisbal, Joan Bauzà Mas, Miquel Sarmiento i Domènec Riutort.
L’eufòria dels darrers dos anys, la manca de realisme d'algunes actuacions de la Junta Directiva i el fracàs de l’emissió d’obligacions destinada a finançar la nova seu, feren que minvés la participació de socis, sobretot d’aquells que eren més afeccionats a la pintura i a la música que a les reunions de societat. Malgrat això, la Junta Directiva de l’entitat en la seva sessió del 19-I-1909 acordà d’organitzar una kermesse i un ball de màscares als locals propis i als del Teatre Líric. El juliol organitzà un viatge de turisme a Marsella, Niça, Gènova, Venècia i Milà. Les exposicions de pintura i els concerts de música restaven desplaçats a un segon pla.
Un grup de socis descontents va crear una nova societat, l’Associació d’Artistes Pintors, i es va donar de baixa en el Cercle de Belles Arts. D’altra banda, el Cercle de Belles Arts es va traslladar a uns locals modestos del passeig del Born i reemprengué el mes d’abril del 1910 la celebració de sorteigs de pintura i escultura. Inicialment hi varen participar nombrosos pintors no integrats en l’Associació d’Artistes Pintors, com Antoni Ribas Oliver, Joan Fuster Bonnín, Joan Pallicer, Jordi Anckermann Ribas, Josep Pons Frau i Antoni Ribas Prats. Joan Bauzà Mas, soci de l’Associació d’Artistes Pintors, a partir del 1912 participà, també, en alguns sorteigs del Cercle de Belles Arts.
El juny del 1914 es va declarar la Primera Guerra Mundial. La tensió i les inquietuds que provocà enrariren el mercat local de la pintura i la seva demanda registrà una disminució important. D’altra part, el sistema de vendes de pintura mitjançant sorteigs mensuals no responia tan bé com anys enrera als gusts i a les preferències del nous col·leccionistes i dels joves afeccionats a l’art. Aquests desitjaven canals més amplis, més directes i més lliures d’accés a l’oferta.
L’arribada a Mallorca d’Hermenegild Anglada, acompanyat d’un grup nombrós de pintors joves, de bell antuvi afegí elements d’incertesa al mercat local de l’art. Els temps es presentaven difícils. Tot plegat féu que l’Associació d’Artistes Pintors i el Cercle de Belles Arts cerquessin el suport d’una societat més gran i més forta. El Veloç Sport Balear s’agradà de les seves propostes i acceptà d’acollir-los.
El dia primer del 1915 el Cercle de Belles Arts absorbí l’Associació d’Artistes Pintors, i alhora va ser absorbit per la societat recreativa i esportiva Veloç Sport Balear. Aleshores aquesta creà una secció dedicada a la celebració d’exposicions i sorteigs de pintura i de concerts de música, a la qual es donà el nom de Cercle de Belles Arts.
Palma, desembre del 1992 i actualització febrer 2010.
La societat de concerts Beethoven (o Saló Beethoven) i el Foment de la Pintura i l’Escultura, per raons de mutu interès, acordaren fusionar-se en una nova entitat, que s’anomenà Cercle de Belles Arts. En fou elegit president Ricard Roca Amorós, industrial de prestigi, deslliurat de compromisos d’etapes anteriors. A més, es decidí condicionar una nova seu, situada al passeig de la Constitució (avui, passeig del Born), núm. 12, que s’inaugurà el 4-XII-1904 amb una exposició oberta a tots els socis i amb un concert a càrrec del jove pianista Antoni Torrandell. Abans de la inauguració es va fer una exposició de quadres de S. Rusiñol i L. Cerdà i una de Joan Fuster.
La combinació de manifestacions pictòriques i musicals donà bons resultats. La vida de la societat s’animà i al seu recer quallaren diverses tertúlies artístiques. Amb poc temps la societat passà de l’animació a l’eufòria. El mes de setembre del 1907 acordà adquirir uns nous locals a l’edifici que es construïa al carrer de la Marina (actualment, d’Antoni Maura), devora el Teatre Líric. Constaven de planta baixa i entresol. La planta baixa disposava d’un saló de 16 metres de llarg per 9 d’ample, una sala de billar, una tribuna de 22 m2 i dependències complementàries. A l’entresol hi havia sala de descans, sala de lectura, sala de música de cambra, sala de tertúlies (sala del tresillo), sala de Juntes, despatx per a la secretaria i estances del conserge. La inauguració del local tingué lloc el juliol del 1908.
Pocs dies abans de la inauguració, el 30 de juny, la Junta General de la societat havia procedit a la renovació estatutària de la Junta Directiva. N’havia estat elegit president el metge Josep Arís Garcia, anterior vice-president. El dia 8-XI-1908 es convocà Junta General Extraordinària, a la qual hi assistí un nombre elevat de socis. La Junta Directiva proposà l’emissió d’un emprèstit de 6.000 PTA a 15 anys, amortitzable a raó de 400 PTA anuals, dividit en 600 obligacions de 10 PTA cada una. L’objecte de l’operació era atendre les necessitats de finançament derivades de l’adquisició i condicionament del nou local social. D’altra part s’autoritzà la Junta Directiva perquè elaborés un nou reglament. Amb aquesta finalitat es nomenà una comissió assessora integrada pels socis Joan Marquès Luigi, Melcior Oliver, Llorenç Cerdà Bisbal, Joan Bauzà Mas, Miquel Sarmiento i Domènec Riutort.
L’eufòria dels darrers dos anys, la manca de realisme d'algunes actuacions de la Junta Directiva i el fracàs de l’emissió d’obligacions destinada a finançar la nova seu, feren que minvés la participació de socis, sobretot d’aquells que eren més afeccionats a la pintura i a la música que a les reunions de societat. Malgrat això, la Junta Directiva de l’entitat en la seva sessió del 19-I-1909 acordà d’organitzar una kermesse i un ball de màscares als locals propis i als del Teatre Líric. El juliol organitzà un viatge de turisme a Marsella, Niça, Gènova, Venècia i Milà. Les exposicions de pintura i els concerts de música restaven desplaçats a un segon pla.
Un grup de socis descontents va crear una nova societat, l’Associació d’Artistes Pintors, i es va donar de baixa en el Cercle de Belles Arts. D’altra banda, el Cercle de Belles Arts es va traslladar a uns locals modestos del passeig del Born i reemprengué el mes d’abril del 1910 la celebració de sorteigs de pintura i escultura. Inicialment hi varen participar nombrosos pintors no integrats en l’Associació d’Artistes Pintors, com Antoni Ribas Oliver, Joan Fuster Bonnín, Joan Pallicer, Jordi Anckermann Ribas, Josep Pons Frau i Antoni Ribas Prats. Joan Bauzà Mas, soci de l’Associació d’Artistes Pintors, a partir del 1912 participà, també, en alguns sorteigs del Cercle de Belles Arts.
El juny del 1914 es va declarar la Primera Guerra Mundial. La tensió i les inquietuds que provocà enrariren el mercat local de la pintura i la seva demanda registrà una disminució important. D’altra part, el sistema de vendes de pintura mitjançant sorteigs mensuals no responia tan bé com anys enrera als gusts i a les preferències del nous col·leccionistes i dels joves afeccionats a l’art. Aquests desitjaven canals més amplis, més directes i més lliures d’accés a l’oferta.
L’arribada a Mallorca d’Hermenegild Anglada, acompanyat d’un grup nombrós de pintors joves, de bell antuvi afegí elements d’incertesa al mercat local de l’art. Els temps es presentaven difícils. Tot plegat féu que l’Associació d’Artistes Pintors i el Cercle de Belles Arts cerquessin el suport d’una societat més gran i més forta. El Veloç Sport Balear s’agradà de les seves propostes i acceptà d’acollir-los.
El dia primer del 1915 el Cercle de Belles Arts absorbí l’Associació d’Artistes Pintors, i alhora va ser absorbit per la societat recreativa i esportiva Veloç Sport Balear. Aleshores aquesta creà una secció dedicada a la celebració d’exposicions i sorteigs de pintura i de concerts de música, a la qual es donà el nom de Cercle de Belles Arts.
Palma, desembre del 1992 i actualització febrer 2010.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)