Fill de Francesc Roig, titular d’una empresa dedicada a trencar pedra, fer picadís i transportar materials de construcció, i de Catalina Amengual, és el segon fill del matrimoni. El germà major, Pere (S’Arenal, 1949), 10 anys més gran que ell, mor (1969) als 20 anys.
Estudia a l’Escola Graduada Mixta de Llucmajor durant dos cursos i, després, al col•legi de Sant Bonaventura (Llucmajor), de les Germanes Franciscanes. Acabat (1976) el batxillerat elemental, estudia (1976-79) tres cursos de comptabilitat a l’Acadèmia Cots, del carrer de Sant Feliu (Palma), i fa les pràctiques a l’empresa “Hijos de Francisco Arguimbau”. El febrer de 1979 s’incorpora al servei militar com a voluntari de sanitat. Destinat a les oficines, obté la llicència el 31 d’octubre de 1980.
Abans de fer el servei militar treballa com administratiu a l’empresa de joieria Gregory, on fa feina a les tardes durant els mesos del servei militar. Allà es familiaritza amb el maneig d’una màquina comptable Olivetti de lector magnètic. Durant el servei militar està a les ordres del capità d’oficines militars Tomàs Navarro Suau, que alhora és cap d’administració de l’oficina provincial de Creu Roja a Palma. Per mediació seva entra en comunicació amb el president provincial de Creu Roja, Ferran Villalonga Trullolls, amb qui s’entrevista. Arriben a un acord i el primer de novembre de 1980 és alta a Creu Roja com a auxiliar administratiu. El 1982 és nomenat vocal de la junta directiva amb el càrrec de tresorer.
Com a empleat de Creu Roja assumeix, en una primera etapa, tasques administratives, que ha de compatibilitzar amb feines d’organització de la festa anual de la bandereta i altres encàrrecs de Maria Bordoy Vidal. L’adqusició (1984) d’un ordinador Nixdorf i la baixa com a comptable de Jordi Reus, que s’incorpora a la plantilla del Banc Comercial Transatlàntic, li permeten, en una segona etapa, assumir les tasques administratives del Banc de Sang i les funcions de la gestió informàtica, mentre Joan Batle s’encarrega del control de l’oficina provincial, per bé que ambdós col•laboren en totes les tasques d’administració i comptabilitat que tenen al seu càrrec.
La tercera etapa es dóna marcada per l’arribada (1992) del nou secretari provincial, Juan Carlos González. El seu tarannà ordenat els permet treballar amb major comoditat i més eficiència que en l’etapa anterior. Sota la direcció del secretari, s’encarrega de les tasques informàtiques i de supervisar i mantenir al dia la comptabilitat de les onze oficines locals, a les quals visita una vegada cada mes. En aquesta etapa combina les tasques administratives amb la realització d’algunes accions de caire social, com la gestió de l’acollida de 21 vietnamites que arriben com a refugiats, el seu allotjament a una casa del carrer del Marquès de la Sènia i el seguiment corresponent. També realitza tasques de cerca i localització de persones i altres encàrrecs. Val a dir que la gestió de les tasques informàtiques, la manté fins que el 1999 s’incorpora a la plantilla de la casa Jaume Damians Gelabert.
La quarta etapa s’inicia el gener de 2001, quan passa a l’hospital com a cap d’administració i apoderat, en substitució de Diego López Ferragut, que havia causat baixa. Quatre anys més tard, l’abril de 2005, és nomenat director gerent de l’hospital en substitució de Gabriel Uguet Adrover, que havia demanat la baixa per treballar a una empresa hospitalària. Sota la seva direcció, l’hospital construeix un nou bloc quirúrgic, que és inaugurat amb assistència de la consellera de sanitat, Aina Castillo, la directora nacional dels hospitals de Creu Roja, Carmen Martín, i el president autonòmic de les Balears, el dia 13 de març de 2007.
Casat (1982) amb Plàcida Perelló, tenen una filla, Caterina (s’Arenal, 1987). Viuen a s’Arenal a la casa on va néixer i té una casa que empra com a lloc d’esbarjo a Ses Cadenes, on visqué durant 14 anys (1969-1982), dels 10 als 24 anys. És el lloc dels seus records de joventut i on té els millors amics.
La família del pare és originària de Llucmajor, on és coneguda pel malnom “Garbes”. La família de la mare, originària de Ses Cadenes, és una de les tres famílies de la localitat: “Paparrina”, “Maonès” i “Moló”. La seva àvia materna, Catalina Capellà Campins “Paparrina”, va ser una dona forta, d’empenta i feinera, que en els anys durs de la postguerra (40 i primers 50) regí una acreditada i reconeguda botiga de queviures frescos, mentre feia alhora les feines de mestressa de casa d’una família amb dos fills i dues filles.
martes, 4 de enero de 2011
Pilar Montaner Maturana (Palma, 13 d'abril de 1876 - Valldemossa, Mallorca, 23 de setembre de 1961)
Pintora. Filla de Jaume de Montaner Vega-Verdugo, aristòcrata i marí de guerra, i d’Elvira Maturana, uruguaiana, als 14 anys resta orfe de la mare, en morir aquesta a Madrid el 13 de juny de 1890. Aleshores es trasllada a Madrid, on estudia dibuix al taller d’Emilio Ordóñez. Als 18 anys torna a Palma i als 20 se casa (19-X-1896) amb Joan Sureda Bimet, que li obre les portes del món artístic i cultural del moment. Casada, estudia pintura amb Ricard Anckermann i Antoni Ribas. Entre 1902 i 1904 fa una estada a Madrid, on rep classes de Joaquim Sorolla. També assisteix a les classes de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. El 1906 amb Antoni Gelabert viatja a Madrid per fer còpies de pintors clàssics al Museu del Prado.
El 1910, animada pel pintor Eliseu Meifrén, fa la primera exposició individual, que presenta a Palma, a l’antic local del Cercle de Belles Arts, situat al costat del teatre Líric, en un edifici avui derruït que ocupava part del solar actual de l’Hort del Rei. Després, exposa a Barcelona (1917), Madrid (1918), Marsella, Barcelona (1921), Buenos Aires (1928) i Palma (1931). És guardonada a Madrid (1906), Marsella (1907), Barcelona (1911) i Palma (1957). La seva pintura és reconeguda per la crítica i el públic. Fa part del grup fundador de l’Associació d’Artistes Pintors (1910) al costat d’Antoni Gelabert.
La temàtica que tracta és variada, per bé que mostra preferència per les composicions de figura, el retrat i el paisatge. L’estil evoluciona des d’un realisme detallat vers un modernisme influït per Joaquim Mir i Rusiñol i, sobretot, per Eliseu Meifrén a partir del anys que aquest resideix a Valldemossa (1907-10) i és director de l’Escola de Belles Arts de Palma. Pinta personatges populars, com “Madò Calafata” (1899), escenes populars (”Esperant els nuvis”), festes (“Festa pagesa del s. XVIII”), escenes camperoles (“La verema”), jocs de nins (“La baldufa”), temes urbans (“La seu a l’hora daurada”), ametllers en flor (“Ametllers”), molins, els seus fills, les dides (“Les dides”), les mainaderes i les oliveres que tant fascinen Ruben Dario. També pinta retrats dels seus hostes i dels seus amics, com Ruben Dario (1913-14), Unamuno (1916), Gabriel Alomar (1917), Miquel Costa i Llobera, Llorenç Riber, Eugeni d’Ors i d’altres. Es relaciona amb Joaquim Sorolla, l’arxiduc Lluís Salvador, Antoni Maura, Azorín, Santiago Rusiñol, Joaquim Mir, Màrius Verdaguer, John Singer Sargent, Miquel Unamuno, Gabriel Alomar, Jorge Luis Borges, Eliseu Meifrén, etc.
La situació econòmica de la família es debilita durant els anys 20 a causa de la mala administració i d’un tren de vida superior al sostenible. El 1931 és embargat el Palau del rei Sanç, que aquest monarca féu construir el 1321 per al seu fill Martí, malalt dels pulmons. Era la vivenda que ocupaven durant les estades a Valldemossa. Mare de 14 fills, dels quals 11 superen l’edat pupil•lar, a partir d’aleshores veu com la mort se n’enduu alguns d’ells: Jacobo (1935), Felip (1937), Pazzis (1939), Margalida (1949), Joan (1955), etc. El marit mor a Valldemossa el 28 d’abril de 1947. El trasbals interromp per sempre el retrat que fa de Lluís Ripoll Arbós. Malgrat els problemes econòmics i familiars, no deixa de pintar. Davant les dificultats mostra un esperit fort i resistent, a pesar de les aparences de feblesa. Manté l’estabilitat de la llar per sobre dels estirabots masclistes del marit i els desequilibris que l’acompanyen en els darrers anys de la vida.
Mor a Valldemossa el 1961, als 85 anys d’edat. El Cercle de Belles Arts li dedica dues exposicions antològiques (1961 i 1976), la Fundació Barceló mostra (1995) una exposició retrospectiva de l’obra i edita un catàleg i l’Arxiu de Can Bordils (Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Palma) ofereix (2010-2011) una mostra del seu llegat i presenta el llibre “Memòries de Pilar Montaner”. Un carrer de Palma i un de Valldemossa duen el seu nom.
Bibliografia
Catalina ESCARRER BAUZÀ, “Pilar Montaner Maturana”, ‘Diccionari biogràfic de dones (on line)’, 2011.
Gabriel CARRIÓ, "L'entorn de Pilar Montaner", Suplement de cultura, 'Diari de Balears', Palma 8-I-2011.
Isabel PEÑARRUBIA MARQUÈS, “Pilar Montaner Maturana”, Ajuntament de Palma, Palma 2006.
Margalida TUR CATALÀ, “Muntaner Maturana, Pilar”, ‘Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears’, v. 3, pàg. 281-287, Palma 1996.
FUNDACIÓ BARCELÓ, Catàleg de l’exposició rememorativa “Pilar Montaner (1876-1961)”, Palma 1995.
Antònia SASTRE PALLICER i Carme BOSCH JUAN, “Muntaner Maturana, Pilar”, ‘Gran Enciclopèdia de Mallorca’, v. 11, pàg. 119-120, Palma 1993.
Bru MOREY COLOM, “Donya Pilar Montaner”, ‘El Día del Mundo’, 27-XI-1993, pàg. 11, Palma 1993.
Miquel SARMIENTO, “Pilar Montaner”, ‘La Última Hora’, pàg. 3, 14-IV-1910, Palma 1910.
Pilar Montaner Maturana
Pilar Montaner Maturana, "Ametllers florits", oli/tela, 1935 ca.
La temàtica que tracta és variada, per bé que mostra preferència per les composicions de figura, el retrat i el paisatge. L’estil evoluciona des d’un realisme detallat vers un modernisme influït per Joaquim Mir i Rusiñol i, sobretot, per Eliseu Meifrén a partir del anys que aquest resideix a Valldemossa (1907-10) i és director de l’Escola de Belles Arts de Palma. Pinta personatges populars, com “Madò Calafata” (1899), escenes populars (”Esperant els nuvis”), festes (“Festa pagesa del s. XVIII”), escenes camperoles (“La verema”), jocs de nins (“La baldufa”), temes urbans (“La seu a l’hora daurada”), ametllers en flor (“Ametllers”), molins, els seus fills, les dides (“Les dides”), les mainaderes i les oliveres que tant fascinen Ruben Dario. També pinta retrats dels seus hostes i dels seus amics, com Ruben Dario (1913-14), Unamuno (1916), Gabriel Alomar (1917), Miquel Costa i Llobera, Llorenç Riber, Eugeni d’Ors i d’altres. Es relaciona amb Joaquim Sorolla, l’arxiduc Lluís Salvador, Antoni Maura, Azorín, Santiago Rusiñol, Joaquim Mir, Màrius Verdaguer, John Singer Sargent, Miquel Unamuno, Gabriel Alomar, Jorge Luis Borges, Eliseu Meifrén, etc.
La situació econòmica de la família es debilita durant els anys 20 a causa de la mala administració i d’un tren de vida superior al sostenible. El 1931 és embargat el Palau del rei Sanç, que aquest monarca féu construir el 1321 per al seu fill Martí, malalt dels pulmons. Era la vivenda que ocupaven durant les estades a Valldemossa. Mare de 14 fills, dels quals 11 superen l’edat pupil•lar, a partir d’aleshores veu com la mort se n’enduu alguns d’ells: Jacobo (1935), Felip (1937), Pazzis (1939), Margalida (1949), Joan (1955), etc. El marit mor a Valldemossa el 28 d’abril de 1947. El trasbals interromp per sempre el retrat que fa de Lluís Ripoll Arbós. Malgrat els problemes econòmics i familiars, no deixa de pintar. Davant les dificultats mostra un esperit fort i resistent, a pesar de les aparences de feblesa. Manté l’estabilitat de la llar per sobre dels estirabots masclistes del marit i els desequilibris que l’acompanyen en els darrers anys de la vida.
Mor a Valldemossa el 1961, als 85 anys d’edat. El Cercle de Belles Arts li dedica dues exposicions antològiques (1961 i 1976), la Fundació Barceló mostra (1995) una exposició retrospectiva de l’obra i edita un catàleg i l’Arxiu de Can Bordils (Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Palma) ofereix (2010-2011) una mostra del seu llegat i presenta el llibre “Memòries de Pilar Montaner”. Un carrer de Palma i un de Valldemossa duen el seu nom.
Bibliografia
Catalina ESCARRER BAUZÀ, “Pilar Montaner Maturana”, ‘Diccionari biogràfic de dones (on line)’, 2011.
Gabriel CARRIÓ, "L'entorn de Pilar Montaner", Suplement de cultura, 'Diari de Balears', Palma 8-I-2011.
Isabel PEÑARRUBIA MARQUÈS, “Pilar Montaner Maturana”, Ajuntament de Palma, Palma 2006.
Margalida TUR CATALÀ, “Muntaner Maturana, Pilar”, ‘Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears’, v. 3, pàg. 281-287, Palma 1996.
FUNDACIÓ BARCELÓ, Catàleg de l’exposició rememorativa “Pilar Montaner (1876-1961)”, Palma 1995.
Antònia SASTRE PALLICER i Carme BOSCH JUAN, “Muntaner Maturana, Pilar”, ‘Gran Enciclopèdia de Mallorca’, v. 11, pàg. 119-120, Palma 1993.
Bru MOREY COLOM, “Donya Pilar Montaner”, ‘El Día del Mundo’, 27-XI-1993, pàg. 11, Palma 1993.
Miquel SARMIENTO, “Pilar Montaner”, ‘La Última Hora’, pàg. 3, 14-IV-1910, Palma 1910.
Pilar Montaner Maturana
Pilar Montaner Maturana, "Ametllers florits", oli/tela, 1935 ca.
lunes, 3 de enero de 2011
Ricardo Burguete Lana (Saragossa, 3 de febrer de 1871 - València, 18 de març de 1937)
Militar, acadèmic, escriptor, soci i voluntari de Creu Roja.
Estudia a Saragossa i als 14 anys ingressa (1885) a l’Acadèmia General Militar (Saragossa). Amb la graduació de tinent d’infanteria intervé a la campanya de Melilla de 1893. Participa a les guerra de Cuba i pels seus mèrits es distingit amb la creu laureada de San Fernando i l’ascens a capità. Destinat a Filipines és ferit en acció i ascendit a comandant per mèrits de guerra. Posteriorment és ascendit a tinent coronel per antiguitat. Participa a la campanya de Melilla de 1909-1910 i és ascendit a coronel pel seu comportament en el combat de Beni-buifur.
Amb el grau de general de divisió és nomenat alt comissari al Marroc i cap de l’exèrcit d’Àfrica. Com a tinent general ocupa les capitanies generals de Burgos i Madrid. Tot seguit és nomenat (1928) director de la Guàrdia Civil i, després, president del Consell Suprem de Guerra i Marina.
És dóna d’alta com a soci de Creu Roja el 28 de gener de 1897, als 25 anys, i ho és tota la vida. Entre juliol de 1900 i juny de 1901 és soci de Creu Roja a Palma. Causa baixa el 6 de juny de 1901, en ser destinat a Barcelona. El 1933, a petició pròpia, és nomenat president nacional de Creu Roja Espanyola. Essent president nacional viatja a Palma i s’allotja a l’Hotel Almudaina, on es troba malament. Tracta de comunicar-se per telèfon amb l’oficina principal de Creu Roja a Palma, però no ho aconsegueix. Aleshores es comunica amb l’oficina de Santa Catalina, que li envia de seguida un metge perquè l’atengui. Poc després el visiten el president i el secretari de l’oficina de Santa Catalina, que són informats del caràcter lleu i transitori de la indisposició. El dia següent rep la visita de Manuel Cirer Arbona i Antoni Bernat Jaume, president i secretari de l’oficina de Creu Roja a Palma. Cessa en el càrrec de president nacional de Creu Roja Espanyola (1936) arran de l’inici de la guerra civil.
Estudiós de la història, escriu les seves memòries (actuacions a Cuba i Filipines), “Hágase Ejército” (2 volums), “Nuevos métodos de combate” i altres obres. Deixa inèdita la seva obra "Historia de Cataluña". És designat acadèmic de número de la Reial Acadèmia de la Història. Fidel a la República, es trasllada a València, on mor als 66 anys d’edat.
Estudia a Saragossa i als 14 anys ingressa (1885) a l’Acadèmia General Militar (Saragossa). Amb la graduació de tinent d’infanteria intervé a la campanya de Melilla de 1893. Participa a les guerra de Cuba i pels seus mèrits es distingit amb la creu laureada de San Fernando i l’ascens a capità. Destinat a Filipines és ferit en acció i ascendit a comandant per mèrits de guerra. Posteriorment és ascendit a tinent coronel per antiguitat. Participa a la campanya de Melilla de 1909-1910 i és ascendit a coronel pel seu comportament en el combat de Beni-buifur.
Amb el grau de general de divisió és nomenat alt comissari al Marroc i cap de l’exèrcit d’Àfrica. Com a tinent general ocupa les capitanies generals de Burgos i Madrid. Tot seguit és nomenat (1928) director de la Guàrdia Civil i, després, president del Consell Suprem de Guerra i Marina.
És dóna d’alta com a soci de Creu Roja el 28 de gener de 1897, als 25 anys, i ho és tota la vida. Entre juliol de 1900 i juny de 1901 és soci de Creu Roja a Palma. Causa baixa el 6 de juny de 1901, en ser destinat a Barcelona. El 1933, a petició pròpia, és nomenat president nacional de Creu Roja Espanyola. Essent president nacional viatja a Palma i s’allotja a l’Hotel Almudaina, on es troba malament. Tracta de comunicar-se per telèfon amb l’oficina principal de Creu Roja a Palma, però no ho aconsegueix. Aleshores es comunica amb l’oficina de Santa Catalina, que li envia de seguida un metge perquè l’atengui. Poc després el visiten el president i el secretari de l’oficina de Santa Catalina, que són informats del caràcter lleu i transitori de la indisposició. El dia següent rep la visita de Manuel Cirer Arbona i Antoni Bernat Jaume, president i secretari de l’oficina de Creu Roja a Palma. Cessa en el càrrec de president nacional de Creu Roja Espanyola (1936) arran de l’inici de la guerra civil.
Estudiós de la història, escriu les seves memòries (actuacions a Cuba i Filipines), “Hágase Ejército” (2 volums), “Nuevos métodos de combate” i altres obres. Deixa inèdita la seva obra "Historia de Cataluña". És designat acadèmic de número de la Reial Acadèmia de la Història. Fidel a la República, es trasllada a València, on mor als 66 anys d’edat.
lunes, 27 de diciembre de 2010
Joan Junyer Pasqual-Fibla (Barcelona, 1904 - 1994)
Pintor. Fill de Carles Junyer Vidal, se relaciona des de molt jove amb l’art i la cultura, que impregnen l’atmosfera de casa dels pares i la dels oncles a Llucalcari (Mallorca). A causa d’una malaltia, resta sord als 6 anys. Estudia belles arts a l’Escola Industrial, al taller de Baldomer Gili i Roig i a l’escola de Francesc Galí.
Passa llargues temporades a Llucalcari des de la infantesa. El 1924 visita per primera vegada Paris, on posteriorment resideix de manera intermitent. El novembre de 1925 fa la primera exposició individual, que presenta al Saló de la Veda (Palma), i tot seguit la trasllada a Barcelona. Arran de l’exposició es produeix a Palma una polèmica pública entre academicistes i renovadors. Els academicistes (P. Barceló, Joan Bauzà Guanyabens, Josep Vives i altres), partidaris de la pintura tradicional, es manifesten a través de “La Almudaina”, “La Vanguardia Balear” i “Correo de Mallorca”. Neguen taxativament que les obres de Junyer siguin art. Els renovadors i innovadors (Ernest Dethorey i Antoni Gelabert) a través de “El Día” donen suport a les propostes del jove pintor.
El 1925 signa el manifest ultraista al costat de José Luis Borges, Norah Borges, Fortunio Bonanova, Jacob Sureda, Joan Alomar i altres. Participa (1928) a l’Exposició de Pintura de Mallorca a Buenos Aires. Són dels darrers anys 20 les seves obres “Dues mallorquines” (1929), “Cossiers” (192u8), “Bucòlica” (1929), “Tres dones” (1929) i altres. A Palma, malgrat la seva joventut, es relaciona amb Ernest M., Dethorey, Llorenç Villalonga, Jacob Sureda Montaner, Miquel Àngel Colomar i altres intel•lectuals, crítics d’art i artistes, que es reuneixen al cafè Alhambra. Viatja als EUA i exposa a Pittsburg (1929), on obté el segon premi del Carnegie Institute amb una obra de temàtica mallorquina, “Festa a Mallorca”, fet que li permet establir-se temporalment en aquell país. Allà es relaciona amb Le Corbusier, Gropius, Léger i Josep Lluis Sert. En els anys 30, exposa a Paris (repetides vegades), Copenhague (1932), Berlín (1933), Barcelona (1933), Madrid (1934) i Londres (1935). L’esclat de la Guerra Civil el sorprèn a Barcelona, on es posa a treballar per a la Conselleria de Cultura de la Generalitat.
En acabar la guerra, se trasllada a Paris, on resta poc més d’un any (1939-40) i pinta “Retrat de l’esposa” (1939). La IIGM el dur a passar dos anys a les Antilles (Santo Domingo i Cuba), per anar després a NY, on resideix entre 1942 i 1976. En els anys 40 exposa a Washington (1946), Nova York (diverses vegades) i París. En els anys 50 crea la pintura exempta o de figures aïllades (“free standing painting”), que combina color, volum i esmalt sobre planxes d’acer. L’exposa al Museu d’Art Modern de Nova York. D’altra part, investiga les relacions entre pintura i dansa, la qual cosa li permet col•laborar com a figurista i decorador amb els ballets del coronel De Basil, de Londres, els Ballets Russos, de Montecarlo, i la Ballet Society, de Nova York. El 1951 exposa a Estocolm.
La seva pintura es caracteritza per la importància del dibuix, una composició acurada, l’ús que fa dels colors plans, la rellevància que tenen els efectes de llum i la força plàstica de l’obra. El seu estil traspua un cert academicisme estilitzat i arcaïtzant.
El 1976 fixa la residència a Barcelona, sense deixar de fer estades a NY i a Llucalcari, a la casa que ha heretat (1966) del seu oncle, el pintor Sebastià Junyer. El 1989 el Govern de les Illes Balears li dedica una exposició antològica a sa Llonja (Palma) que explica l’evolució de la seva obra (1925-89). El 1992 dóna la casa i l’estudi de Llucalcari i una part de l’obra que conserva a la Conselleria de Cultura, Educació i Esports del Govern de les Illes Balears. El 1994 mor a Barcelona, als 90 anys d’edat.
Joan Junyer Pasqual-Fibla, "Família", oli/tela, 1928
Bibliografia
Margalida TUR, “Joan Junyer Pascual-Fibla”, ‘Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears’, Promomallorca ed., pàg. 385-388, Palma, 1996.
Miquel ALENYÀ, “La pintura moderna a Mallorca (1830-1970)”, Ajuntament de Palma, 1996.
CONSELLERIA DE CULTURA, EDUCACIÓ I ESPORTS (Ed.), “Joan Junyer”, catàleg de l’exposició a sa Llonja, Palma, 1989.
Príam VILLALONGA, “Pintura a Sa Nostra”, Sa Nostra ed., Palma, 1989.
Francesc FONTBONA i Ramon MANENT, “El paisatgisme a Catalunya”, Ediciones Destino, Madrid, 1979.
Passa llargues temporades a Llucalcari des de la infantesa. El 1924 visita per primera vegada Paris, on posteriorment resideix de manera intermitent. El novembre de 1925 fa la primera exposició individual, que presenta al Saló de la Veda (Palma), i tot seguit la trasllada a Barcelona. Arran de l’exposició es produeix a Palma una polèmica pública entre academicistes i renovadors. Els academicistes (P. Barceló, Joan Bauzà Guanyabens, Josep Vives i altres), partidaris de la pintura tradicional, es manifesten a través de “La Almudaina”, “La Vanguardia Balear” i “Correo de Mallorca”. Neguen taxativament que les obres de Junyer siguin art. Els renovadors i innovadors (Ernest Dethorey i Antoni Gelabert) a través de “El Día” donen suport a les propostes del jove pintor.
El 1925 signa el manifest ultraista al costat de José Luis Borges, Norah Borges, Fortunio Bonanova, Jacob Sureda, Joan Alomar i altres. Participa (1928) a l’Exposició de Pintura de Mallorca a Buenos Aires. Són dels darrers anys 20 les seves obres “Dues mallorquines” (1929), “Cossiers” (192u8), “Bucòlica” (1929), “Tres dones” (1929) i altres. A Palma, malgrat la seva joventut, es relaciona amb Ernest M., Dethorey, Llorenç Villalonga, Jacob Sureda Montaner, Miquel Àngel Colomar i altres intel•lectuals, crítics d’art i artistes, que es reuneixen al cafè Alhambra. Viatja als EUA i exposa a Pittsburg (1929), on obté el segon premi del Carnegie Institute amb una obra de temàtica mallorquina, “Festa a Mallorca”, fet que li permet establir-se temporalment en aquell país. Allà es relaciona amb Le Corbusier, Gropius, Léger i Josep Lluis Sert. En els anys 30, exposa a Paris (repetides vegades), Copenhague (1932), Berlín (1933), Barcelona (1933), Madrid (1934) i Londres (1935). L’esclat de la Guerra Civil el sorprèn a Barcelona, on es posa a treballar per a la Conselleria de Cultura de la Generalitat.
En acabar la guerra, se trasllada a Paris, on resta poc més d’un any (1939-40) i pinta “Retrat de l’esposa” (1939). La IIGM el dur a passar dos anys a les Antilles (Santo Domingo i Cuba), per anar després a NY, on resideix entre 1942 i 1976. En els anys 40 exposa a Washington (1946), Nova York (diverses vegades) i París. En els anys 50 crea la pintura exempta o de figures aïllades (“free standing painting”), que combina color, volum i esmalt sobre planxes d’acer. L’exposa al Museu d’Art Modern de Nova York. D’altra part, investiga les relacions entre pintura i dansa, la qual cosa li permet col•laborar com a figurista i decorador amb els ballets del coronel De Basil, de Londres, els Ballets Russos, de Montecarlo, i la Ballet Society, de Nova York. El 1951 exposa a Estocolm.
La seva pintura es caracteritza per la importància del dibuix, una composició acurada, l’ús que fa dels colors plans, la rellevància que tenen els efectes de llum i la força plàstica de l’obra. El seu estil traspua un cert academicisme estilitzat i arcaïtzant.
El 1976 fixa la residència a Barcelona, sense deixar de fer estades a NY i a Llucalcari, a la casa que ha heretat (1966) del seu oncle, el pintor Sebastià Junyer. El 1989 el Govern de les Illes Balears li dedica una exposició antològica a sa Llonja (Palma) que explica l’evolució de la seva obra (1925-89). El 1992 dóna la casa i l’estudi de Llucalcari i una part de l’obra que conserva a la Conselleria de Cultura, Educació i Esports del Govern de les Illes Balears. El 1994 mor a Barcelona, als 90 anys d’edat.
Joan Junyer Pasqual-Fibla, "Família", oli/tela, 1928
Bibliografia
Margalida TUR, “Joan Junyer Pascual-Fibla”, ‘Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears’, Promomallorca ed., pàg. 385-388, Palma, 1996.
Miquel ALENYÀ, “La pintura moderna a Mallorca (1830-1970)”, Ajuntament de Palma, 1996.
CONSELLERIA DE CULTURA, EDUCACIÓ I ESPORTS (Ed.), “Joan Junyer”, catàleg de l’exposició a sa Llonja, Palma, 1989.
Príam VILLALONGA, “Pintura a Sa Nostra”, Sa Nostra ed., Palma, 1989.
Francesc FONTBONA i Ramon MANENT, “El paisatgisme a Catalunya”, Ediciones Destino, Madrid, 1979.
Clotilde Pasqual Fibla (Barcelona, 1885 - 1958)
Pintora i escultora.
Estudia a l’acadèmia Borrell (Barcelona) i a altres centres de formació artística de Barcelona. Als 21 anys se casa amb el pintor Sebastià Junyer Vidal. El 1907 es traslladen a Mallorca per residir a la casa que tenen a Llucalcari. En els anys 20 fa part de l’anomenat Grup de Deià que reuneix Joan Antoni Fuster Valiente, Antoni Gelabert, Santiago Rusiñol, Sebastià Junyer i d’altres, que tenen el costum de reunir-se periòdicament a la seva casa de Llucalcari. El 1936 tornen a Catalunya davant el clima d’incerteses i tensió que es viu abans del inici de la Guerra Civil.
Exposa el 1922 a Palma i el 1927 fa una exposició individual al Saló de la Veda i a Galeries Laietanes (Barcelona). Posteriorment, exposa a Sala Parés (1930), Galeries Costa (febrer 1931 i novembre 1935) i a la barcelonina Sala Busquets (1936). En aquesta darrera presenta un tríptic i tres escultures de bronze.
Pinta, sobretot, natures mortes de flors i fruites. També tracta temes de peixos. El seu estil es pot situar entre el postimpressionisme i el modernisme. Fa ús de colors intensos i saturats, amb predomini dels blau, verds i ocres. Les composicions són plenes de fantasia, delicadesa del dibuix i exuberància de formes. Es dedica esporàdicament a l’escultura.
De retorn a Barcelona, ella i el marit s’estableixen, juntament amb el germà d’aquest, Carles Junyer, i la seva esposa, a un casal senyorial de Vallcarca, on mor el gener de 1958, als 72 anys.
Bibliografia
Margalida TUR, “Clotilde Pascual Fibla”, ‘Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears’, pàg. 385, v. II, Palma, 1996.
Joaquim FOLCH i TORRES, “En la muerte de la pintora Clotilde Fibla”, ‘Destino’, 1-II-1958.
Sebastià GASCH, “Valors nous de l’art català: Clotilde P. Fibla”, Meridià, setmanari de literatura, art i política’, Barcelona, 1-VIII-1938.
Sebastià GASCH, “Clotilde P. Fibla”, Meridià, setmanari de literatura, art i política’, Barcelona 27-II-1936.
Joan BAUZÀ GUANYABENS, “Exposición de Clotilde P. Fibla”, ‘La Almudaina’, 5-XI-1927.
Estudia a l’acadèmia Borrell (Barcelona) i a altres centres de formació artística de Barcelona. Als 21 anys se casa amb el pintor Sebastià Junyer Vidal. El 1907 es traslladen a Mallorca per residir a la casa que tenen a Llucalcari. En els anys 20 fa part de l’anomenat Grup de Deià que reuneix Joan Antoni Fuster Valiente, Antoni Gelabert, Santiago Rusiñol, Sebastià Junyer i d’altres, que tenen el costum de reunir-se periòdicament a la seva casa de Llucalcari. El 1936 tornen a Catalunya davant el clima d’incerteses i tensió que es viu abans del inici de la Guerra Civil.
Exposa el 1922 a Palma i el 1927 fa una exposició individual al Saló de la Veda i a Galeries Laietanes (Barcelona). Posteriorment, exposa a Sala Parés (1930), Galeries Costa (febrer 1931 i novembre 1935) i a la barcelonina Sala Busquets (1936). En aquesta darrera presenta un tríptic i tres escultures de bronze.
Pinta, sobretot, natures mortes de flors i fruites. També tracta temes de peixos. El seu estil es pot situar entre el postimpressionisme i el modernisme. Fa ús de colors intensos i saturats, amb predomini dels blau, verds i ocres. Les composicions són plenes de fantasia, delicadesa del dibuix i exuberància de formes. Es dedica esporàdicament a l’escultura.
De retorn a Barcelona, ella i el marit s’estableixen, juntament amb el germà d’aquest, Carles Junyer, i la seva esposa, a un casal senyorial de Vallcarca, on mor el gener de 1958, als 72 anys.
Bibliografia
Margalida TUR, “Clotilde Pascual Fibla”, ‘Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears’, pàg. 385, v. II, Palma, 1996.
Joaquim FOLCH i TORRES, “En la muerte de la pintora Clotilde Fibla”, ‘Destino’, 1-II-1958.
Sebastià GASCH, “Valors nous de l’art català: Clotilde P. Fibla”, Meridià, setmanari de literatura, art i política’, Barcelona, 1-VIII-1938.
Sebastià GASCH, “Clotilde P. Fibla”, Meridià, setmanari de literatura, art i política’, Barcelona 27-II-1936.
Joan BAUZÀ GUANYABENS, “Exposición de Clotilde P. Fibla”, ‘La Almudaina’, 5-XI-1927.
Sebastià Junyer Vidal (Castelló d'Empúries, Catalunya, 1878 - Barcelona, 1966)
Pintor, col·leccionista i rendista.
Estudia a l’escola de Llotja, de Barcelona, a l’acadèmia Trias (Barcelona) i completa la formació de manera autodidacta. Treballa a la Sala Parés fins que ell i el seu germà Carles reben en herència una fàbrica de filats, que li permet viure de rendes i dedicar-se a la pintura al marge de les imposicions del mercat. Freqüenta els ambients artístics de Barcelona, com el de la cerveseria i restaurant modernista “Els Quatre Gats”, on coneix Picasso, amb qui estableix una ferma amistat i de qui reuneix una important col•lecció de dibuixos del 1903 i d’anys anteriors. Amb Picasso comparteix vivenda a París durant un temps (1904) al conegut Bateau-Lavoir, en el número 13 de la rue Ravignan.
A principi de segle, possiblement el 1901, visita per primer cop Mallorca, on es relaciona amb el pintor belga William Degouve de Nuncques, Santiago Rusiñol, Joaquim Mir, Gaspar Terrassa, Azorín i d’altres. Coneix aleshores el paisatge de Deià i Llucalcari, que el deixa corprès. Durant aquesta curta estada a l’illa pinta diverses teles, entre elles “Marina de Deià” (1901), una imatge de la qual reprodueix la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears (GEPIEB). El 1902 compra a Llucalcari una casa i Picasso li dedica un dibuix irònic titulat “El pintor Junyer i la seva visió de Mallorca”.
Pablo R. Picasso, "Sebastià Junyer vestit de torero", dibuix
El 1902 presenta a la Sala Parés 36 teles en la que és la seva primera exposició individual i, alhora, el seu primer aplec de pintures. El gener de 1904 torna a exposar a la mateixa sala. Amb Picasso, Mir, Nogués, Pidelaserra, Novell, Ricard Canals i altres, fa part de l’associació de Pintors i Escultors catalans (1904-05). D’aquesta època és la tela “Els còdols blancs” (1903), una perspectiva molt coneguda de la costa de Llucalcari.
Després de diversos viatges i breus estades a Mallorca, decideix establir-s’hi de manera estable. Casat amb Clotilde Pasqual Fibla, fixa la residència a la seva casa de Llucalcari (1907), on viu fins el 1936. En aquests anys pinta, s’integra en la vida social i cultural mallorquina, converteix casa seva en un centre de reunions de pintors i intel•lectuals i fa part del col•lectiu que integren els pintors Joan Antoni Fuster Valiente, Antoni Gelabert, Santiago Rusiñol, la pintora Clotilde Pasqual Fibla, i altres, que en els anys 20 pren el nom de Grup de Deià.
El 1918 mostra sis paisatges de Mallorca a l’exposició de Belles Arts, de Barcelona. El 1927 escriu a Picasso una carta de presentació del jove pintor Juli Ramis, recomanant-li que l’introdueixi en els ambients artístics parisencs. El 1928 participa amb altres 23 pintors a l’exposició de Pintura de Mallorca a Buenos Aires, on presenta l’obra “Abril”. Exposa a la Sala Parés el 1930 i a Galeries Costa (Palma) el 1931 i 1935. El 1936, incòmode amb l’ambient polític enrarit i tens previ a la Guerra Civil, deixa Mallorca i torna a Catalunya. S’instal•la a una casa senyorívola del barri barceloní de Vallcarca, que li ofereix nous motius d’inspiració i de treball. El 1953 exposa a Barcelona una selecció d’obres del període 1904-1953, la majoria de les quals corresponen a temes mallorquins. El 1954 exposa dos olis de temàtica mallorquina titulats “Floració a Mallorca” i “Nocturn (Mallorca)” a una mostra col•lectiva dedicada per la Sala Parés als pintors que havien freqüentat “Els Quatre Gats”.
La seva pintura, estilitzada i d’una certa ambigüitat simbolista, es basa en una interpretació idealitzada de la realitat i en una factura de dibuix detallat i precís. Participa d’un colorisme vibrant i prefereix els formats grans. La temàtica és paisatgística i se centra en perspectives de Llucalcari, Deià i rodalies. Els seus treballs poden ser enquadrats en el postmodernisme català, com posen de manifest “Vista del poble de Deià” (ca. 1930), de la col•lecció de Sa Nostra, “Capvespre a Deià” (ca. 1930) (ambdues obres apareixen representades i catalogades a la GEPIEB) i altres. Amb motiu del seu traspàs, la seva obra resta immobilitzada fins al final del decenni dels anys 70.
Hi ha obra seva a la col•lecció de Caixa de les Balears “Sa Nostra”, Fundació “la Caixa”, pinacoteca del Govern de les Illes Balears, Museu de Valldemossa, Museu de Mallorca i Consell Insular de Mallorca.
Amb el seu germà Carles, col•leccionista i crític d’art del diari “El Liberal” i de la revista “L’Atlàntida”, reuneix una col•lecció important de talles d’art romànic i gòtic català, una interessant col•lecció de pintura antiga i moderna, mobles i una àmplia col•lecció d’art oriental. A la col•lecció de pintura hi figuren el quadre “Retrat de Sebastià Junyer i Vidal”, de Picasso, actualment al Museu d’Art Contemporani de Los Àngeles (LACMA) i “Retrat de la senyora Canals”, actualment al Museu Picasso de Barcelona.
El gener de 1958 resta vidu. El setembre de 1966, poc abans de morir, fa una donació de set dibuixos de Picasso, datats entre 1899 i 1904, al Museu Picasso de Barcelona, inaugurat tres anys abans. El 10 de desembre de 1966 mor al seu casal de Vallcarca (Barcelona), als 88 anys.
Bibliografia
Miquel ALENYÀ, “Junyer Vidal, Sebastià”, GEM, 7
Margalida TUR, “Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears”, v. II, Palma, 1996
VIQUIPÈDIA, “Sebastià Junyer i Vidal”
Joan JUNYER i PASCUAL-FIBLA, "Joan Junyer, restrospectiva", Exposició al Palau Robert del 13/IV al 13/V de 1989, catàleg, Generalitat de Catalunya ed., Barcelona, 1989
J. F. RÀFOLS, "Diccionario", 2, 1953
Estudia a l’escola de Llotja, de Barcelona, a l’acadèmia Trias (Barcelona) i completa la formació de manera autodidacta. Treballa a la Sala Parés fins que ell i el seu germà Carles reben en herència una fàbrica de filats, que li permet viure de rendes i dedicar-se a la pintura al marge de les imposicions del mercat. Freqüenta els ambients artístics de Barcelona, com el de la cerveseria i restaurant modernista “Els Quatre Gats”, on coneix Picasso, amb qui estableix una ferma amistat i de qui reuneix una important col•lecció de dibuixos del 1903 i d’anys anteriors. Amb Picasso comparteix vivenda a París durant un temps (1904) al conegut Bateau-Lavoir, en el número 13 de la rue Ravignan.
A principi de segle, possiblement el 1901, visita per primer cop Mallorca, on es relaciona amb el pintor belga William Degouve de Nuncques, Santiago Rusiñol, Joaquim Mir, Gaspar Terrassa, Azorín i d’altres. Coneix aleshores el paisatge de Deià i Llucalcari, que el deixa corprès. Durant aquesta curta estada a l’illa pinta diverses teles, entre elles “Marina de Deià” (1901), una imatge de la qual reprodueix la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears (GEPIEB). El 1902 compra a Llucalcari una casa i Picasso li dedica un dibuix irònic titulat “El pintor Junyer i la seva visió de Mallorca”.
Pablo R. Picasso, "Sebastià Junyer vestit de torero", dibuix
El 1902 presenta a la Sala Parés 36 teles en la que és la seva primera exposició individual i, alhora, el seu primer aplec de pintures. El gener de 1904 torna a exposar a la mateixa sala. Amb Picasso, Mir, Nogués, Pidelaserra, Novell, Ricard Canals i altres, fa part de l’associació de Pintors i Escultors catalans (1904-05). D’aquesta època és la tela “Els còdols blancs” (1903), una perspectiva molt coneguda de la costa de Llucalcari.
Després de diversos viatges i breus estades a Mallorca, decideix establir-s’hi de manera estable. Casat amb Clotilde Pasqual Fibla, fixa la residència a la seva casa de Llucalcari (1907), on viu fins el 1936. En aquests anys pinta, s’integra en la vida social i cultural mallorquina, converteix casa seva en un centre de reunions de pintors i intel•lectuals i fa part del col•lectiu que integren els pintors Joan Antoni Fuster Valiente, Antoni Gelabert, Santiago Rusiñol, la pintora Clotilde Pasqual Fibla, i altres, que en els anys 20 pren el nom de Grup de Deià.
El 1918 mostra sis paisatges de Mallorca a l’exposició de Belles Arts, de Barcelona. El 1927 escriu a Picasso una carta de presentació del jove pintor Juli Ramis, recomanant-li que l’introdueixi en els ambients artístics parisencs. El 1928 participa amb altres 23 pintors a l’exposició de Pintura de Mallorca a Buenos Aires, on presenta l’obra “Abril”. Exposa a la Sala Parés el 1930 i a Galeries Costa (Palma) el 1931 i 1935. El 1936, incòmode amb l’ambient polític enrarit i tens previ a la Guerra Civil, deixa Mallorca i torna a Catalunya. S’instal•la a una casa senyorívola del barri barceloní de Vallcarca, que li ofereix nous motius d’inspiració i de treball. El 1953 exposa a Barcelona una selecció d’obres del període 1904-1953, la majoria de les quals corresponen a temes mallorquins. El 1954 exposa dos olis de temàtica mallorquina titulats “Floració a Mallorca” i “Nocturn (Mallorca)” a una mostra col•lectiva dedicada per la Sala Parés als pintors que havien freqüentat “Els Quatre Gats”.
La seva pintura, estilitzada i d’una certa ambigüitat simbolista, es basa en una interpretació idealitzada de la realitat i en una factura de dibuix detallat i precís. Participa d’un colorisme vibrant i prefereix els formats grans. La temàtica és paisatgística i se centra en perspectives de Llucalcari, Deià i rodalies. Els seus treballs poden ser enquadrats en el postmodernisme català, com posen de manifest “Vista del poble de Deià” (ca. 1930), de la col•lecció de Sa Nostra, “Capvespre a Deià” (ca. 1930) (ambdues obres apareixen representades i catalogades a la GEPIEB) i altres. Amb motiu del seu traspàs, la seva obra resta immobilitzada fins al final del decenni dels anys 70.
Hi ha obra seva a la col•lecció de Caixa de les Balears “Sa Nostra”, Fundació “la Caixa”, pinacoteca del Govern de les Illes Balears, Museu de Valldemossa, Museu de Mallorca i Consell Insular de Mallorca.
Amb el seu germà Carles, col•leccionista i crític d’art del diari “El Liberal” i de la revista “L’Atlàntida”, reuneix una col•lecció important de talles d’art romànic i gòtic català, una interessant col•lecció de pintura antiga i moderna, mobles i una àmplia col•lecció d’art oriental. A la col•lecció de pintura hi figuren el quadre “Retrat de Sebastià Junyer i Vidal”, de Picasso, actualment al Museu d’Art Contemporani de Los Àngeles (LACMA) i “Retrat de la senyora Canals”, actualment al Museu Picasso de Barcelona.
El gener de 1958 resta vidu. El setembre de 1966, poc abans de morir, fa una donació de set dibuixos de Picasso, datats entre 1899 i 1904, al Museu Picasso de Barcelona, inaugurat tres anys abans. El 10 de desembre de 1966 mor al seu casal de Vallcarca (Barcelona), als 88 anys.
Bibliografia
Miquel ALENYÀ, “Junyer Vidal, Sebastià”, GEM, 7
Margalida TUR, “Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears”, v. II, Palma, 1996
VIQUIPÈDIA, “Sebastià Junyer i Vidal”
Joan JUNYER i PASCUAL-FIBLA, "Joan Junyer, restrospectiva", Exposició al Palau Robert del 13/IV al 13/V de 1989, catàleg, Generalitat de Catalunya ed., Barcelona, 1989
J. F. RÀFOLS, "Diccionario", 2, 1953
domingo, 26 de diciembre de 2010
Lluis Claramunt Palou (Barcelona, 19 d’agost de 1951 – Zarautz, 18 de desembre de 2000)
Pintor.
Fill d’una família de classe mitjana, la seva mare, Petri Palou, és pianista i el seu pare, decorador. Estudia el batxillerat a Barcelona i fa dos cursos de Filosofia i Lletres a la Universitat. Després deixa els estudis i la casa paterna per viure en ambients marginals i d’exclusió social en contacte amb famílies gitanes i amb residents al barri xinès de Barcelona.
Dedicat plenament a la pintura, la seva trajectòria professional es divideix en dues etapes. La primera (1967-1984) és d’anàlisi, aprenentatge i experimentació, bases sobre les qual construeix els seus coneixements autodidactes de les tècniques del dibuix i la pintura. Viu a Barcelona, on freqüenta el port, barris marginals i els volts de la Plaça Reial, que li proporcionen els temes que reflecteix en els seus treballs, com ara l’angoixa, el dolor, la misèria urbana i la desesperació de les persones injustament castigades per la vida. Presta especial atenció als rostres, escenes taurines i temes propis dels llocs que coneix, vists des d'una perspectiva expressionista. Aquesta etapa culmina amb l’exposició antològica que presenta (1983) a la Galeria Dau Al Set (Barcelona), dedicada als seus primers 15 anys de pintura.
a segona etapa (1984-2000) comença amb el trasllat a Madrid. La seva pintura, que ha adquirit maduresa i seguretat, provoca commoció i transmet sentiments intensos. Exposa a galeries de primer ordre de Madrid, Barcelona, Sevilla, Alacant, València, Palma i altres ciutats espanyoles. També exposa a NY, Toulouse, Graz (Àustria), Àmsterdam, Paris, Lisboa, etc. Participa en fires internacionals (Arco, Basilea, Xicago...). Al final dels 80, Juana de Aizpuru esdevé la seva marxant. Els seus treballs es caracteritzen per la simplificació del dibuix, l’estilització de les formes, les pinzellades llargues, la gestualitat dels trets i la intensitat del cromatisme. La seva pintura conté referències a Picasso, Van Gogh, Shiele i altres autors. Viatja amb freqüència i visita el Marroc, que li ofereix nous motius d’inspiració i treball. Cultiva el format petit, el mitjà i el gran. Pertany a aquest darrer grup l’oli sobre tela, de 190 x 280 cm., titulat “La Alameda” (1985).
Afeccionat a la lectura, els seus autors preferits són Joseph Conrad, Herman Melville, Mac Orlan i Henry de Monfreid, de qui tradueix la novel·la “Els secrets de la Mar Roja”, que li serveix de motiu per fer (1995) una sèrie de dibuixos, alguns dels quals empra per il·lustrar la publicació de la novel·la. També escriu novel·la i relats, que deixa sense publicar.
Fumador compulsiu i afeccionat a la vida bohèmia, no gaire organitzada i oberta a la improvisació, mor prematurament a Zarautz, a la casa de sa germana, als 49 anys. El 2002 la Galeria Juana de Aizpuru presenta l’exposició “De Marruecos”, que conté una selecció dels treballs que féu arran del viatge al Marroc. Hi ha obra seva a la col·lecció de “la Caixa”, Museu de Belles Arts d’Àlaba (Vitòria), Consell Superior d’Esports (Madrid), Ministeri de Cultura (Madrid), Bankia (Madrid) i altres entitats i institucions.
Bibliografia
Luis CLARAMUNT, “Treinta años de pintura”, http:luisclaramunt.com
Redacció, “Luis Claramunt, el expresionismo más canalla”, In memoriam, “Última Hora”, Palma, 18-XII-2010.
Repúblicadecartagena, “Luis Claramunt en el Palacio Molina, Cartagena”.
Fill d’una família de classe mitjana, la seva mare, Petri Palou, és pianista i el seu pare, decorador. Estudia el batxillerat a Barcelona i fa dos cursos de Filosofia i Lletres a la Universitat. Després deixa els estudis i la casa paterna per viure en ambients marginals i d’exclusió social en contacte amb famílies gitanes i amb residents al barri xinès de Barcelona.
Dedicat plenament a la pintura, la seva trajectòria professional es divideix en dues etapes. La primera (1967-1984) és d’anàlisi, aprenentatge i experimentació, bases sobre les qual construeix els seus coneixements autodidactes de les tècniques del dibuix i la pintura. Viu a Barcelona, on freqüenta el port, barris marginals i els volts de la Plaça Reial, que li proporcionen els temes que reflecteix en els seus treballs, com ara l’angoixa, el dolor, la misèria urbana i la desesperació de les persones injustament castigades per la vida. Presta especial atenció als rostres, escenes taurines i temes propis dels llocs que coneix, vists des d'una perspectiva expressionista. Aquesta etapa culmina amb l’exposició antològica que presenta (1983) a la Galeria Dau Al Set (Barcelona), dedicada als seus primers 15 anys de pintura.
 |
| Lluís Clamunt, 1986 |
Afeccionat a la lectura, els seus autors preferits són Joseph Conrad, Herman Melville, Mac Orlan i Henry de Monfreid, de qui tradueix la novel·la “Els secrets de la Mar Roja”, que li serveix de motiu per fer (1995) una sèrie de dibuixos, alguns dels quals empra per il·lustrar la publicació de la novel·la. També escriu novel·la i relats, que deixa sense publicar.
Fumador compulsiu i afeccionat a la vida bohèmia, no gaire organitzada i oberta a la improvisació, mor prematurament a Zarautz, a la casa de sa germana, als 49 anys. El 2002 la Galeria Juana de Aizpuru presenta l’exposició “De Marruecos”, que conté una selecció dels treballs que féu arran del viatge al Marroc. Hi ha obra seva a la col·lecció de “la Caixa”, Museu de Belles Arts d’Àlaba (Vitòria), Consell Superior d’Esports (Madrid), Ministeri de Cultura (Madrid), Bankia (Madrid) i altres entitats i institucions.
Bibliografia
Luis CLARAMUNT, “Treinta años de pintura”, http:luisclaramunt.com
Redacció, “Luis Claramunt, el expresionismo más canalla”, In memoriam, “Última Hora”, Palma, 18-XII-2010.
Repúblicadecartagena, “Luis Claramunt en el Palacio Molina, Cartagena”.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)