Militar, oficial de secretaria de Creu Roja i vocal del seu Comitè provincial.
Nat a Palma el dia de Sant Tomàs, rep el baptisme el dia de Sant Tomàs Becket. Fill de Tomàs, carrabiner, i Magdalena, és el menor dels seus germans, Magdalena, Josep i Antoni.
Fa els estudis primaris a l’escola graduada i als 14 anys ingressa com a educand de banda al Regiment d’infanteria. És promogut a corneta i als 16 anys, com a fill de militar, passa a soldat i és ascendit a corneta d’ordres. S’examina de caporal de segona i aprova l’examen abans de tenir l’edat reglamentària per ser-ho. Passa 7 anys com a caporal de segona abans d’ascendir a caporal de primera. Durant 25 anys és sergent, la qual cosa li permet de casar-se (1952). Passa al cos d’oficines militars i compleix serveis a la Caixa de Reclutament, Capitania, Govern militar, Intervenció i a la Prefectura de Sanitat, on coneix Gabriel Roig. Ascendeix a tinent, capità i, finalment, a comandant (1984). Un any després passa a la situació de reserva activa amb 59 anys (1985).
El gener de 1966, sota la presidència de Gabriel Villalonga Olivar, s’incorpora a l’oficina provincial de Creu Roja com a oficial de secretaria amb un sou de mil pessetes mensuals. Substitueix Pere Massanet Sampol que havia demanat la baixa després de 15 anys de servei. De bon començament s’encarrega de les altes, baixes i liquidacions de la Seguretat Social. Aleshores hi ha 5 o 6 persones d’alta. El 1977 és designat vocal de la junta directiva de Palma, on inicialment fa funcions de secretari d'actes. El 1980 assumeix el càrrec d’oficial major de l’oficina i rep el nomenament el 2 de març de 1982. Treballa a Creu Roja durant 21 anys (1966-1987) i fa part de la junta directiva provincial durant 10 anys (1977-1987). El 8 de març de 1975 és guardonat amb la medalla de plata de Creu Roja.
Recorda amb simpatia i admiració el president Ferran Villalonga, guarda molt bon record d’Anna Bucher, la senyora Bebé, i de les germanes Maria i Magdalena Jaume. S’enorgulleix d’haver seleccionat com a ajudants Gabriel Roig i Joan Batle. Recorda amb emoció la monja que sota mà li lliurava un complement de sou de 500 ptes. mensuals. Recorda anècdotes hilarants com la d’una voluntària presumida que es queixà d’allò més, davant el secretari i davant el president, perquè havia rebut una invitació escrita en còpia de paper carbó.
Casat amb Maria Febrer, és pare de dos fills i una filla. Afeccionat a la pintura, s’hi dedica amb intensitat a un taller que es munta al fons del jardí. Fa paisatges, marines, composicions de figura, natures mortes i escenes nocturnes. Presideix la sala menjador una esplèndida tela del Pi de Formentor feta anys enrere. Senzill, sincer, auster, modest i lúcid, conserva el sentit de la ironia i de l’humor de la joventut.
miércoles, 2 de marzo de 2011
Gesina Harmanna Elisabeth Mertens "Ingrid Mertens" (Groningen, Holanda, 24 de gener de 1946 - El Terreno, Palma, 1-3 de febrer de 1985)
Infermera diplomada i voluntària de Creu Roja.
Filla d’Harmannus Van Den Berg i d’Elisabeth Maria Luchtenberg, té un germà, Pieter Harmannus Van Den Berg, funcionari públic, resident a Holanda. Estudia a Holanda i Alemanya, on es titula en infermeria.
Casada (1969) amb Karl Mertens (Budapest 1907), agent immobiliari, de nacionalitat austríaca, no tenen descendència. Estableixen la residència al xalet Villa Aulis, de la urbanització de Cala Romàntica (S’Estany d’en Mas), Portocristo (Manacor). Munta a casa seva un lloc de socors, on atén persones malaltes i accidentades de les urbanitzacions de Cala Romàntica i Portocristo Novo i indrets propers, a les quals presta serveis de primers auxilis i altres propis de la seva professió.
Com a voluntària de Creu Roja, és elegida vicepresidenta de la secció de Creu Roja de la mar a Portocristo, quan aquesta secció es constitueix a l’Hotel Perelló el 6 de juny de 1979. Posteriorment, és elegida (1984) vocal de la comissió provincial. El 1976 és guardonada amb la medalla de plata de la institució, que li és lliurada a Manacor pel president provincial, Ferran Villalonga Trullols, en un acte al qual assisteixen el batle de Manacor, Rafel Muntaner Morey “Coca”, la presidenta d’honor de Creu Roja a les Balears, Antònia Villalonga Coll, i el president de Creu Roja a Manacor.
Per cobrir les necessitats de Creu Roja a Portocristo sol•licita a l’assemblea de Creu Roja de la ciutat de Darmstadt (Hessen, Alemanya) la donació d’una ambulància de segona mà. Ella havia estat voluntària d’aquesta assemblea quan cursava a la ciutat els estudis d’infermeria. Li és enviada (1977) una ambulància de marca Mercedes, amb els emblemes i inscripcions de la Creu Roja alemanya. Pintada de nou, l’ambulància presta serveis a Portocristo durant uns anys, per passar, després, a Palma. Es manté en servei fins a finals de 1993. Amb motiu del rodatge d’una pel•lícula, el productor s’interessa per l’ambulància. La repara, la repinta i posa el motor a punt. Feta la filmació prevista, la retorna a Creu Roja.
Coneguda com a Ingrid Mertens, ocasionalment s’agrada de recordar el seu cognom de fadrina, Van Den Berg o Vandenberg. Resta vídua el 1978 (13-X-1978) i trasllada la residència a El Terreno (Palma). Després de gairebé 15 anys de residència a Mallorca, mor sobtadament els primers dies de febrer de 1985, als 39 anys, i és inhumada al cementiri de Palma. Destina una part de l’herència a Creu Roja de les Balears.
Filla d’Harmannus Van Den Berg i d’Elisabeth Maria Luchtenberg, té un germà, Pieter Harmannus Van Den Berg, funcionari públic, resident a Holanda. Estudia a Holanda i Alemanya, on es titula en infermeria.
Casada (1969) amb Karl Mertens (Budapest 1907), agent immobiliari, de nacionalitat austríaca, no tenen descendència. Estableixen la residència al xalet Villa Aulis, de la urbanització de Cala Romàntica (S’Estany d’en Mas), Portocristo (Manacor). Munta a casa seva un lloc de socors, on atén persones malaltes i accidentades de les urbanitzacions de Cala Romàntica i Portocristo Novo i indrets propers, a les quals presta serveis de primers auxilis i altres propis de la seva professió.
Com a voluntària de Creu Roja, és elegida vicepresidenta de la secció de Creu Roja de la mar a Portocristo, quan aquesta secció es constitueix a l’Hotel Perelló el 6 de juny de 1979. Posteriorment, és elegida (1984) vocal de la comissió provincial. El 1976 és guardonada amb la medalla de plata de la institució, que li és lliurada a Manacor pel president provincial, Ferran Villalonga Trullols, en un acte al qual assisteixen el batle de Manacor, Rafel Muntaner Morey “Coca”, la presidenta d’honor de Creu Roja a les Balears, Antònia Villalonga Coll, i el president de Creu Roja a Manacor.
Per cobrir les necessitats de Creu Roja a Portocristo sol•licita a l’assemblea de Creu Roja de la ciutat de Darmstadt (Hessen, Alemanya) la donació d’una ambulància de segona mà. Ella havia estat voluntària d’aquesta assemblea quan cursava a la ciutat els estudis d’infermeria. Li és enviada (1977) una ambulància de marca Mercedes, amb els emblemes i inscripcions de la Creu Roja alemanya. Pintada de nou, l’ambulància presta serveis a Portocristo durant uns anys, per passar, després, a Palma. Es manté en servei fins a finals de 1993. Amb motiu del rodatge d’una pel•lícula, el productor s’interessa per l’ambulància. La repara, la repinta i posa el motor a punt. Feta la filmació prevista, la retorna a Creu Roja.
Coneguda com a Ingrid Mertens, ocasionalment s’agrada de recordar el seu cognom de fadrina, Van Den Berg o Vandenberg. Resta vídua el 1978 (13-X-1978) i trasllada la residència a El Terreno (Palma). Després de gairebé 15 anys de residència a Mallorca, mor sobtadament els primers dies de febrer de 1985, als 39 anys, i és inhumada al cementiri de Palma. Destina una part de l’herència a Creu Roja de les Balears.
lunes, 14 de febrero de 2011
Domingo Natta Tutzó (Menorca 1931 - Palma 13 de març de 1998)
Oficial de senyals marítimes, gran esportista i voluntari de Creu Roja.
Afeccionat als esports nàutics, practica el submarinisme, és un destacat regatista i aconsegueix un gran palmarès esportiu. De caràcter senzill, atent i càlid, s’agrada de ser útil als altres sense enrenous ni protagonismes. Fa la feina de manera callada, constant, rigorosa i eficaç.
Com a professional és oficial de senyals marítimes. Des dels anys 80 és l’encarregat de la càmera hiperbàrica del Consell de Menorca. Amb motiu del trasllat d’aquesta al parc insular de bombers, el Consell li dedica (1994) un emotiu homenatge de reconeixement per la seva trajectòria esportiva, cívica i humana.
El setembre de 1995 és designat president (delegat especial) de l’assemblea de Creu Roja a Maó. Des del càrrec desplega una intensa activitat amb relació al foment dels esports nàutics, el salvament marítim, els serveis de companyia a persones hospitalitzades i el transport adaptat. D’alta part, sota la seva presidència s’implanten a l’illa els serveis de teleassistència de Creu Roja. Va ser, també, president del Club Marítim.
Mor sobtadament a Palma als 67 anys. El president del Consell, Cristòfol Triay, i la consellera delegada de Sanitat i Acció social, Carlota Alberola, fan públic el seu condol pel seu traspàs. Creu Roja li concedeix a títol pòstum la medalla de plata de la institució, que és lliura a la seva vídua el 29 de maig de 1998 en el marc d’una emotiva cerimònia, en el curs de la qual es descobreix una placa dedicada a la seva memòria en l’oficina de Creu Roja a Maó.
Afeccionat als esports nàutics, practica el submarinisme, és un destacat regatista i aconsegueix un gran palmarès esportiu. De caràcter senzill, atent i càlid, s’agrada de ser útil als altres sense enrenous ni protagonismes. Fa la feina de manera callada, constant, rigorosa i eficaç.
Com a professional és oficial de senyals marítimes. Des dels anys 80 és l’encarregat de la càmera hiperbàrica del Consell de Menorca. Amb motiu del trasllat d’aquesta al parc insular de bombers, el Consell li dedica (1994) un emotiu homenatge de reconeixement per la seva trajectòria esportiva, cívica i humana.
El setembre de 1995 és designat president (delegat especial) de l’assemblea de Creu Roja a Maó. Des del càrrec desplega una intensa activitat amb relació al foment dels esports nàutics, el salvament marítim, els serveis de companyia a persones hospitalitzades i el transport adaptat. D’alta part, sota la seva presidència s’implanten a l’illa els serveis de teleassistència de Creu Roja. Va ser, també, president del Club Marítim.
Mor sobtadament a Palma als 67 anys. El president del Consell, Cristòfol Triay, i la consellera delegada de Sanitat i Acció social, Carlota Alberola, fan públic el seu condol pel seu traspàs. Creu Roja li concedeix a títol pòstum la medalla de plata de la institució, que és lliura a la seva vídua el 29 de maig de 1998 en el marc d’una emotiva cerimònia, en el curs de la qual es descobreix una placa dedicada a la seva memòria en l’oficina de Creu Roja a Maó.
sábado, 12 de febrero de 2011
Virgilio Garcia Peñaranda (Molina de Segura, Múrcia 1898 - Palma 1971)
Metge militar, cirurgià d’anomenada i voluntari de Creu Roja.
Es llicencia (1914) a la Universitat de Madrid i ingressa per oposició al cos de sanitat militar. Destinat a Palma, és cap de cirurgia de l’Hospital Militar. Amb el seu germà Vicente (1893-1967) munta la clínica Peñaranda a la zona de Can Bleda (Palma).
En els anys 30 organitza tertúlies culturals i col•labora amb organitzacions obreres i sindicals. Arran de l’inici de la guerra civil, és detingut, desposseït dels seus càrrecs, empresonat i sotmès a consell de guerra, a causa de la seva manifesta desafecció als règims totalitaris. En el consell de guerra té com a defensor Miquel Villalonga Pons, germà de Llorenç Villalonga, amic seu. Ell havia estat el metge de capçalera que tractà el pare d’ambdós durant la seva llarga malaltia.
En els anys 20 es dóna d’alta com a voluntari de Creu Roja i es fa càrrec de les classes a l’escola d’infermeria de la institució. El 1935 és distingit amb la legió d’honor per la difícil operació que havia fet amb èxit, l’estiu del 1934, a un capità de corbeta de l’esquadra francesa.
Un carrer de Palma duu el nom de Germans Peñaranda en memòria d’ell i del seu germà.
Referències
GEM, tom VI, pàg. 169, Palma 1991.
Josep MASSOT I MUNTANER, “Els intel•lectuals mallorquins davant el franquisme”, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pàg. 242, Barcelona 1992.
Josep MASSOT I MUNTANER, “Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears”, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pàg. 106, Barcelona 2002.
Es llicencia (1914) a la Universitat de Madrid i ingressa per oposició al cos de sanitat militar. Destinat a Palma, és cap de cirurgia de l’Hospital Militar. Amb el seu germà Vicente (1893-1967) munta la clínica Peñaranda a la zona de Can Bleda (Palma).
En els anys 30 organitza tertúlies culturals i col•labora amb organitzacions obreres i sindicals. Arran de l’inici de la guerra civil, és detingut, desposseït dels seus càrrecs, empresonat i sotmès a consell de guerra, a causa de la seva manifesta desafecció als règims totalitaris. En el consell de guerra té com a defensor Miquel Villalonga Pons, germà de Llorenç Villalonga, amic seu. Ell havia estat el metge de capçalera que tractà el pare d’ambdós durant la seva llarga malaltia.
En els anys 20 es dóna d’alta com a voluntari de Creu Roja i es fa càrrec de les classes a l’escola d’infermeria de la institució. El 1935 és distingit amb la legió d’honor per la difícil operació que havia fet amb èxit, l’estiu del 1934, a un capità de corbeta de l’esquadra francesa.
Un carrer de Palma duu el nom de Germans Peñaranda en memòria d’ell i del seu germà.
Referències
GEM, tom VI, pàg. 169, Palma 1991.
Josep MASSOT I MUNTANER, “Els intel•lectuals mallorquins davant el franquisme”, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pàg. 242, Barcelona 1992.
Josep MASSOT I MUNTANER, “Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears”, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pàg. 106, Barcelona 2002.
viernes, 11 de febrero de 2011
Pere Sampol Rosselló (Palma 1837 - 14 de març de 1914)
Jurista, advocat, polític i voluntari de Creu Roja.
Estudia el batxillerat a Palma i es llicencia en dret a la Península. En acabar la carrera es dóna d’alta en el Col·legi d’Advocats i es dedica a l’exercici lliure de la professió, amb bufet obert al carrer Pont i Vic, núm. 7, on té també l’habitatge.
És vicepresident del Banc Agrícola i Comercial S.A., constituït el 1881, que el 1884 es fusiona amb el Canvi Mallorquí. És elegit diputat provincial el 14-IX-1884 i poc després és president de la Diputació Provincial (1884-1885). El 1895 és diputat provincial.
Entre el final del s. XIX i el 1914 és consultor lletrat de la Comissió de Creu Roja a Palma i vocal de la seva junta directiva.
Casat amb Maria Josepa Ripoll Planas, tenen 5 fills: Joana Maria, Francisca, Maria Josepa, Josep i Pere. Els seus fills Josep i Pere Sampol Ripoll fan la carrera de dret, però no l’exerceixen. Pere s’especialitza com a bibliòfil i és membre de la Societat Arqueològica Lul•liana.
Referències
GEM, “Banc Agrícola i Comercial”, volum I, pàg. 371, Palma 1991.
GEM, “Diputació provincial”, Volum IV, pàg. 316, Palma 1991.
Rafael ALENYÀ, “Anuario Balear”, Palma, 1928.
Pere d’Alcàntara PEÑA, “Guía de las Baleares”, pàg. 128, Librería J. Tous ed., Palma 1891.
Estudia el batxillerat a Palma i es llicencia en dret a la Península. En acabar la carrera es dóna d’alta en el Col·legi d’Advocats i es dedica a l’exercici lliure de la professió, amb bufet obert al carrer Pont i Vic, núm. 7, on té també l’habitatge.
És vicepresident del Banc Agrícola i Comercial S.A., constituït el 1881, que el 1884 es fusiona amb el Canvi Mallorquí. És elegit diputat provincial el 14-IX-1884 i poc després és president de la Diputació Provincial (1884-1885). El 1895 és diputat provincial.
Entre el final del s. XIX i el 1914 és consultor lletrat de la Comissió de Creu Roja a Palma i vocal de la seva junta directiva.
Casat amb Maria Josepa Ripoll Planas, tenen 5 fills: Joana Maria, Francisca, Maria Josepa, Josep i Pere. Els seus fills Josep i Pere Sampol Ripoll fan la carrera de dret, però no l’exerceixen. Pere s’especialitza com a bibliòfil i és membre de la Societat Arqueològica Lul•liana.
Referències
GEM, “Banc Agrícola i Comercial”, volum I, pàg. 371, Palma 1991.
GEM, “Diputació provincial”, Volum IV, pàg. 316, Palma 1991.
Rafael ALENYÀ, “Anuario Balear”, Palma, 1928.
Pere d’Alcàntara PEÑA, “Guía de las Baleares”, pàg. 128, Librería J. Tous ed., Palma 1891.
lunes, 7 de febrero de 2011
Jaume Damians Gelabert (Palma, 19 de novembre de 1960 - 8 de febrer de 2008)
Tècnic informàtic, programador, regidor de teatre, espeleòleg i voluntari de Creu Roja.
Fill d’Antoni Damians i Antònia Gelabert, estudia el batxillerat al Col·legi de Sant Pere (Es Viver, Palma). Posteriorment, fa estudis d’informàtica de manera continuada i ininterrompuda i s’especialitza en anàlisi de sistemes i programació.
Com a tècnic en informàtica presta serveis professionals a Spantax, Cobega (distribuïdora de la Coca Cola), Consell Insular de Mallorca, Hospital de Creu Roja i d’altres. El 1990 munta l’empresa “Controls de Mallorca C.B.”, que li permet una major facilitat a l’hora de fer contractacions i facturar serveis a institucions privades i públiques. El 1999 Creu Roja li ofereix un contracte fix de dedicació exclusiva i el nomena director del departament de sistemes informàtics de l’oficina autonòmica de les Balears.
Afeccionat de ben jove a l’espeleologia, als 16 anys s’adhereix (1977) a l’Speleo Club Mallorca i dos anys després al Grup Espeleològic Est, de Palma. Combina l’espeleologia amb l’estudi de temes biològics i arqueològics i impulsa campanyes espeleològiques com Minor 87, que té lloc a Menorca. A final dels 70 esdevé un dels impulsors de tècniques innovadores com l’anomenada “sols corda”, que permet major autonomia i facilita l’exploració de cavitats laterals i de cavitats més inaccessibles. D’aquesta manera s’amplien les possibilitats d’exploració del mitjà subterrani superficial.
El 1979 s’incorpora a la junta directiva de la Federació Balear d’Espeleologia i assumeix l’encàrrec de coordinar el “Catàleg de cavitats”, que recull més de tres mil cavitats de les illes. En els anys 80 realitza estudis de biogeografia i taxonomia de la fauna cavernícola (aranyes, coleòpters, moluscs terrestres, etc.). El 1994 fa part de la junta directiva de la Societat d’Història Natural de les Balears.
El teatre és la seva passió. Fa d’actor i director, impulsa la fundació de la companyia “L’Ombra del Cranc”, és regidor d’Iguana Teatre, es vincula a la Fundació Teatre del Mar i és el primer president (1999-2008) de l’associació d’espectadors del Teatre del Mar (AETM). Casat amb Maria Agustina Janés “Gessi”, són pares de tres fills, Bernat (1986), Jaume (1989) i Xavier (1989). En plena maduresa, mor a Palma als 47 anys.
El premi anual de l’associació d’espectadors del Teatre del Mar al millor espectacle programat pel centre durant l’any anterior duu el seu nom des del 2008. La dona i els fills feren donació a la Societat d'Història Natural de les Balears del material naturalístic i espeleològic que havia reunit.
Referències
Guillem X. PONS, "In memoriam. Jaume Damians Gelabert (1960-2008)", 'Bolletí Societat d'Història Natural Balears', núm. 50, pàg. 289-293, Palma 2008.
Joaquim GINÉS i Àngel GINÉS, "Jaume Damians Gelabert (1960-2008)", 'Endins', núm. 32, Palma 2008.
Jaume DAMIANS i Joaquim GINÉS, "Algunes observacions mineralògiques i morfològiques sobre el sistema cueto-coventosa" (Santander), 'Endins', núm. 8, Palma 1981.
Laura JURADO, "El 'hacker' de la espeleología", 'El Mundo', Baleópolis, núm. 94, Palma 23-I-2011.
Fill d’Antoni Damians i Antònia Gelabert, estudia el batxillerat al Col·legi de Sant Pere (Es Viver, Palma). Posteriorment, fa estudis d’informàtica de manera continuada i ininterrompuda i s’especialitza en anàlisi de sistemes i programació.
Com a tècnic en informàtica presta serveis professionals a Spantax, Cobega (distribuïdora de la Coca Cola), Consell Insular de Mallorca, Hospital de Creu Roja i d’altres. El 1990 munta l’empresa “Controls de Mallorca C.B.”, que li permet una major facilitat a l’hora de fer contractacions i facturar serveis a institucions privades i públiques. El 1999 Creu Roja li ofereix un contracte fix de dedicació exclusiva i el nomena director del departament de sistemes informàtics de l’oficina autonòmica de les Balears.
Afeccionat de ben jove a l’espeleologia, als 16 anys s’adhereix (1977) a l’Speleo Club Mallorca i dos anys després al Grup Espeleològic Est, de Palma. Combina l’espeleologia amb l’estudi de temes biològics i arqueològics i impulsa campanyes espeleològiques com Minor 87, que té lloc a Menorca. A final dels 70 esdevé un dels impulsors de tècniques innovadores com l’anomenada “sols corda”, que permet major autonomia i facilita l’exploració de cavitats laterals i de cavitats més inaccessibles. D’aquesta manera s’amplien les possibilitats d’exploració del mitjà subterrani superficial.
El 1979 s’incorpora a la junta directiva de la Federació Balear d’Espeleologia i assumeix l’encàrrec de coordinar el “Catàleg de cavitats”, que recull més de tres mil cavitats de les illes. En els anys 80 realitza estudis de biogeografia i taxonomia de la fauna cavernícola (aranyes, coleòpters, moluscs terrestres, etc.). El 1994 fa part de la junta directiva de la Societat d’Història Natural de les Balears.
El teatre és la seva passió. Fa d’actor i director, impulsa la fundació de la companyia “L’Ombra del Cranc”, és regidor d’Iguana Teatre, es vincula a la Fundació Teatre del Mar i és el primer president (1999-2008) de l’associació d’espectadors del Teatre del Mar (AETM). Casat amb Maria Agustina Janés “Gessi”, són pares de tres fills, Bernat (1986), Jaume (1989) i Xavier (1989). En plena maduresa, mor a Palma als 47 anys.
El premi anual de l’associació d’espectadors del Teatre del Mar al millor espectacle programat pel centre durant l’any anterior duu el seu nom des del 2008. La dona i els fills feren donació a la Societat d'Història Natural de les Balears del material naturalístic i espeleològic que havia reunit.
Referències
Guillem X. PONS, "In memoriam. Jaume Damians Gelabert (1960-2008)", 'Bolletí Societat d'Història Natural Balears', núm. 50, pàg. 289-293, Palma 2008.
Joaquim GINÉS i Àngel GINÉS, "Jaume Damians Gelabert (1960-2008)", 'Endins', núm. 32, Palma 2008.
Jaume DAMIANS i Joaquim GINÉS, "Algunes observacions mineralògiques i morfològiques sobre el sistema cueto-coventosa" (Santander), 'Endins', núm. 8, Palma 1981.
Laura JURADO, "El 'hacker' de la espeleología", 'El Mundo', Baleópolis, núm. 94, Palma 23-I-2011.
sábado, 5 de febrero de 2011
Nadal Garau Estrany (Inca 13 d'abril de 1867 - Palma 30 de març de 1939)
Prevere, canonista, professor i soci de Creu Roja.
Natural d’Inca, estudia al Seminari Conciliar de Sant Pere (Palma). Posteriorment, es llicencia en teologia i dret canònic. És germà de Mateu Nadal Estrany (Inca 1858), rector de Sant Miquel (Palma) i, després, canonge penitencier de la Seu.
És rector i arxipreste de Llucmajor, canonge doctoral i catedràtic de dret canònic del seminari diocesà. Escriu diverses obres pedagògiques i piadoses. Manté relacions de coneguda i amistat amb el P. Joaquim Rosselló Ferrà, fundador de la congregació dels missioners dels sagrats cors.
És consultor canònic de la comissió de Creu Roja a Palma en el període 1914-1924. El 1924 passa a vocal de la junta directiva i cedeix el càrrec de consultor al canonge Antoni Sanxo Nebot. Mor a Palma als 71 anys.
Referències
Casimir MARTÍ et al., “L’Església mallorquina durant la Restauració”, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1992.
Natural d’Inca, estudia al Seminari Conciliar de Sant Pere (Palma). Posteriorment, es llicencia en teologia i dret canònic. És germà de Mateu Nadal Estrany (Inca 1858), rector de Sant Miquel (Palma) i, després, canonge penitencier de la Seu.
És rector i arxipreste de Llucmajor, canonge doctoral i catedràtic de dret canònic del seminari diocesà. Escriu diverses obres pedagògiques i piadoses. Manté relacions de coneguda i amistat amb el P. Joaquim Rosselló Ferrà, fundador de la congregació dels missioners dels sagrats cors.
És consultor canònic de la comissió de Creu Roja a Palma en el període 1914-1924. El 1924 passa a vocal de la junta directiva i cedeix el càrrec de consultor al canonge Antoni Sanxo Nebot. Mor a Palma als 71 anys.
Referències
Casimir MARTÍ et al., “L’Església mallorquina durant la Restauració”, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1992.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)