Breu història dels gelats

Antecedents remots

 Els primers antecedents dels gelats es troben a la Xina el s. XIX aC. Una troballa arqueològica hi ha descobert en una excavació recent fideus de mill de fa 4.000 anys. A la Bíblia es troben cites referides a alguns antecedents del gelat en diversos passatges. Una de les cites més conegudes és la referida a Abraham, que prepara llet amb gel per al seu fill Isaac (s. XV aC).

Charles Panati a l'obra “Extraordinary Origins of Everyday Things” explica que els xinesos el s. XIII aC preparaven una massa d’arròs molt cuit, que mesclaven amb llet i espècies. El conjunt era refrescat amb gel o neu. També diu que alhora preparaven fruita gelada (sucs i polpa de fruites que barrejaven amb neu).

El segle V aC a Pèrsia se serveix als reis durant l’estiu unes postres gelades fetes amb aigua de roses i confitura de cabell d’àngel. El s. IV aC Alexandre el Gran es fa portar gel de les muntanyes per refredar els vins i els sucs de fuita.

 Antecedents antics

 El segle I aC tenen lloc a Babilònia concursos de begudes fresques. Els grecs afegeixen al gelat una porció abundant de suc de magrana. L’emperador romà Neró, el darrer de la família Clàudia, és afeccionat a refredar sucs de fruita amb neu duta de les muntanyes pels esclaus.

El s X els àrabs afegeixen al gelat mel, fruita tallada i ametlla picada i el serveixen amb copa. El s. XIII quan Marco Polo torna dels seus viatges a la Xina i porta receptes de postres gelades, el gelat arrela a Europa. El s. XIV es descobreix que el nitrat d’etil barrejat amb neu produeix una reducció de la temperatura que facilita la fabricació dels gelats.

Els espanyols el s. XV porten d’Amèrica el sucre de canya, que permet substituir amb avantatges la mel en l’elaboració dels gelats.

 Antecedents propers

 El gelat cremós que coneixem actualment s’elabora per primer cop a Florència el s. XVI a la casa de Cóssimo de Médici (la Toscana, Itàlia), que encarrega a Bernardo Buontalenti fer un dinar capaç de sorprendre a Felip IV, rei d’Espanya. Prepara unes postres gelades amb sucre de canya arribat d’Amèrica. Catalina de Médici traspassa l’invent a la cort de França en casar-se amb el rei Enric II.

El 1660 neix a Palermo Francesco Procope que obre a París una botiga de postres freds (considerada la primera gelateria) de gran èxit. Lluís XIV la visita personalment. A partir del s XVIII s’afegeixen als sucs de fruites dels gelats porcions de llet i nata. D’aquesta manera el gelat adquireix una textura suau i esponjosa.

 Els gelats actuals

 Actualment els gelats són unes postres dolces, conegudes arreu del món, de gran acceptació i elevat consum a l’estiu. Contenen llet i/o nata. Cal distingir els gelats de producció industrial, amb conservants i colorants i altres additius, i els gelats artesanals que no porten additius.

Els gelats més freqüents són els de vainilla (mantegat), xocolata, ametlla, ametlla torrada, avellanes, maduixa o maduixot, etc. Els sorbets són gelats de fruites (taronja, llimona, llimona i clara d’ou...) que no porten llet ni nata i serveixen per facilitar la digestió del dinar i refermar la mengera.

Els cornets de gelat se creen el 1903 poc a abans de la Fira Internacional de San Lluís (EUA). Registra (1903) la patent als EUA Vittorio Marchioni. Amb motiu de la fira citada el gelat s’ofereix al món (1904).

El gelat muntat com una petita peça de gel sobre un suport de fusta, generalment plana, rep del nom de “polo”, probablement en memòria de Marco Polo. 

Els granissats combinen sucs de fruita o d’altres productes aromàtics amb gel picat o trossejat. Els granissats més comuns són els de taronja, llimona, cafè i fruites del temps (meló, albercocs, prunes, peres, préssecs, magrana, maduixa, mandarina…).

“Ha romàs gelat” es diu d’una persona que ha quedat astorada, esglaiada o molt sorpresa. Gelat/gelada també pot significar menys calent del que cal, com s’esdevé quan algú diu a un altre “Trobaràs les sopes gelades”.

Breu història de la pasta

Pasta és el nom genèric dels fideus, els macarrons, les burballes, els canelons, els raviolis, els espaguetis i productes similars, fets amb pasta de farina. També es diu pasta la massa preparada amb farina amb què es fan els productes abans esmentats. Els seus ingredients bàsics són la farina de blat, l’aigua, la sal marina, els ous, l’oli d’oliva, el tomàquet, el pebre bo, etc. Hi ha diverses varietats: la pasta pròpiament dita (pasta eixuta), la pasta amb farciment (raviolis, canelons...) i la pasta per a sopa (estrelles, lletres, fideus de cabell d’àngel...).

Conté hidrats de carboni complexos (midons), proteïnes, fibra, etc. El seu contingut de greixos i colesterol és baix. A la massa es poden afegir verdures (espinacs, pastanaga...) per enriquir-la amb sabor i amb elements nutritius. Es pot servir acompanyada de salsa de tomàquet, formatge rallat, etc. Els plats de pasta són senzills, nutritius i econòmics.

L’origen de la pasta ha estat objecte d’un ampli debat al llarg del temps. Uns diuen que prové de la Xina, uns altres atribueixen la seva invenció als àrabs, uns tercers diuen que la pasta és originària d’Itàlia (Palermo), etc. La tesi més versemblant i amb més base empírica és la que estableix que és originària de la Xina, on és coneguda des del 2.000 aC. Recents troballes arqueològiques han descobert a la Xina fideus de mill de fa 4.000 anys.

Una segona qüestió sotmesa a debat és la referent a l’època de la seva introducció a Europa. Segons uns és portada a Nàpols pels àrabs, uns altres atribueixen a Marco Polo la seva introducció a Europa el s XIII arran dels viatges que féu a la Xina. Tot amb tot, hi ha indicis que els grecs i els romans coneixien la pasta el s. III aC, en una època que és coherent cronològicament amb les aportacions derivades de les conquestes d'Alexandre el Gran a l'Orient Mitjà i a Pèrsia.

El s. XVI apareixen els fideus a Itàlia. A la Península Ibèrica s’estén el consum de fideus i es generalitza el seu ús el s. XVI. El XVII es construeixen a Itàlia les primeres màquines per a la fabricació de pasta. El producte esdevé un dels components més característics i singulars de la cuina italiana. El s. XIX  les màquines de fabricació de pasta incorporen avenços força importants.

“Ser de bona pasta” es diu d’aquella persona que té bon caràcter, és comprensiva i tolerant. En el llenguatge col·loquial la paraula pasta també significa diners.

Breu història de l'ametlla

L’ametlla és el fruit o llavor de l’ametller. L’arbre, de 5 a 8 m. d’alçada, és de fulla caduca, floreix el mes de febrer amb flors blanques o lleugerament rosades i presenta unes arrels profundes. L’ametlla és rica en cel·lulosa, proteïnes, greixos, vitamines i minerals.

Originari d’Asia central (Pèrsia i Mesopotàmia), l’ametller se cultiva des del 5.000 aC. A la Península Ibèrica és introduït probablement pels fenicis. Catalans i mallorquins liderats per l’explorador Gaspar de Portolà i el frare franciscà Juníper Serra la porten a Califòrnia (San Diego, San Francisco….) a mitjan s. XVIII, on s’adapta molt bé i dóna lloc a grans extensions dedicades al seu cultiu. Actualment l’ametlla nord-americana, que representa prop del 40% de la producció mundial, determina els preus internacionals del producte.

Són de molt bona qualitat l’ametlla de Tarragona i la de les Balears, per bé que aquesta té una penalització en el preu perquè la seva recol·lecció barreja l’ametlla dolça amb ametlles amargues.

Són d’ametlla el torró, el pa de pessic, l’orxata d’ametlla, la llet d’ametlla, els panellets, etc. S’usa com a ingredient en la preparació de nombrosos plats com ara salses, dolços, pastissos i gelats.

“Posar cara d’ametlles agres” és una expressió que es refereix a la mala cara que algú posa per enuig, enfadament o contrarietat. Els paisatges d’ametllers florits de Mallorca va seduir la mirada i els pinzells de Santiago Rusiñol i d’altres pintors.

Breu història de la ceba

La ceba comuna és un dels ingredient bàsics de la cuina mediterrània. De bulb únic de forma ovoide, és un dels fruits vegetals que des de fa més temps s’usa com a aliment dels éssers humans.

És una de les primeres plantes cultivades, l’origen de la qual se situa a l’Àsia central (Pèrsia i Mesopotàmia) devers el 7.000 aC. En temps remots s’estén a la Xina i a l’Índia. Entra a Europa de la mà dels grecs i dels romans, que la usen com a complement de diversos aliments i com a base d’algunes salses. Arriba a la Península Ibèrica i a les illes de la mà dels romans.

És un aliment molt recomanable per tal com contribueix a l’eliminació de l’àcid úric, combatre les infeccions pel seu contingut de sosa i potassa, protegir el sistema cardiovascular pel seu contingut de silici i queratina i és eficaç en les afeccions de la pròstata i contra el reumatisme. Conté vitamines i minerals. També ha estat i és usada com a planta medicinal.

Els principals països productors són actualment la Xina i l’Índia. És molt apreciada la ceba que es cultiva a Catalunya, a l’horta de València i a Sa Pobla (Mallorca).

La ceba fa part dels ingredients del trempó, la samfaina, l’escalivada, el bullit de verdures, la truita amb ceba, la sopa de ceba, la truita de patates i ceba, la coca de verdures, etc. El conill amb ceba i la sípia amb ceba són plats força coneguts i molt populars a casa nostra.

Ser de la ceba es diu d’aquell català que ho és de cap a peus, amb ple convenciment i de manera molt arrelada i tossuda. La ceba és una planta molt difícil d’arrabassar, fet pel qual s’ha popularitzat el seu ús com a símbol de resistència i arrelament.

Breu història de l'albergínia

L’albergínia és el fruit de la planta anomenada alberginiera. És originària de l’Àsia central (Pèrsia i Índia). Es cultiva a partir del 2.000 aC a l’Índia, Birmània i Xina. Presenta diverses formes i colors.

El cultiu de la planta passa de l’Àsia central a Egipte vers el segle V aC. Els àrabs la porten al nord d‘Àfrica i arran de l’ocupació de la Península Ibèrica (711 dC) implanten el cultiu de la varietat de fruit blanc a Andalusia. El segle X passa a Europa, on inicialment es donen a la planta usos ornamentals. Més endavant la planta de fruit blanc és substituïda majoritàriament per la de fruits de forma allargada i color obscur. Els espanyols la porten a Amèrica. Actualment en són els principals productors la Xina i l’Índia.

L’albergínia conté molta aigua i no es rica en hidrats, minerals i vitamines. És un plat molt conegut el de les albergínies farcida de carn. Se serveixen fregides amb rodanxes i mel, escabetxades, etc. Constitueixen un dels ingredients del tombet, la samfaina, la ratatolha (ratatouille en francès), l’escalivada, la granada d'albergínies, etc.

Breu història de la patata

La planta de la patata, que arriba a fer un metre d’alçada, produeix tubercles comestibles que són força apreciats arreu del món. Constitueixen un dels aliments més importants i d’ús més generalitzat al costat del blat, el blat dindi i l’arròs.

Els tubercles que produeixen s’anomenen papa o patata. La forma papa es usada a Amèrica llatina, Canàries i Andalusia. La forma patata, derivada del creuament de papa i batata (moniato), pròpia d’Espanya, ha estat la base per a la formació del nom del producte en català i en diversos idiomes.

La patata és originària d’Amèrica del Sud. Els especialistes diuen que apareix espontàniament entre el sud de l’actual Perú i els volts del llac Titicaca. Cultivada a partir del 5.000 aC, s’estén cap al sud i cap al nord tot al llarg d’una franja andina que abasta des de Colòmbia fins al nord de Xile.

Els espanyols descobreixen la patata en les plantacions de l’actual Colòmbia el s XV. A mitjan s XVI la porten a la Península com a planta exòtica. No és utilitzada en l’alimentació humana fins que a Sevilla es dóna a indigents en temps de sequera i fam. Aleshores el cultiu passa de Sevilla a la resta del país. S’estén per Europa durant la primera meitat del s XVII. A partir del s XVIIII es generalitza el consum i la producció en els cinc Continents. Actualment (2013) els principals productors són Xina, Rússia i EUA.

La patata és rica en aigua, hidrats de carboni, midó, proteïnes, vitamines (B i C) i minerals (calci, ferro, magnesi, fòsfor, potassi i sodi).

Les patates han donat lloc a plats força coneguts i molt apreciats com el puré de patates, les patates fregides, la truita de patates, les patates farcides, les patates bullides, el bullit de verdures amb patates (dit sovint “bullit”), les coques de patata, patates gratinades, ous estrellats amb patates fregides, etc. S’usen en la preparació del tombet, el frit mallorquí i una llarga relació de plats. Tenen molta anomenada les patates de Prades i les de sa Pobla (Mallorca).

Tirs Pons i Pons (Es Mercadal, Menorca, 12 d'abril de 1939 – Palma, Mallorca, 7 d’abril de 2013)

Pedagog i polític. Estudia al col·legi públic Verge del Toro, d’es Mercadal, i a l’Institut de Maó. Posteriorment fa la carrera de magisteri a l’Escola Normal de Palma.

Exerceix de professor en els col·legis nacionals mixtos d’es Mercadal i d’es Castell (Menorca). Participa en els moviments democràtics i antifranquistes de Menorca, promou la fundació del Moviment Socialista Balear, precedent del PSIB-PSOE, i és membre de l’Assemblea Democràtica de Menorca. Fa part (1977) del grup fundador del Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament de les Illes (STEI).

Com a candidat unitari de les forces d’esquerra, és elegit senador per Menorca (1979-1983). Designat cap de llista del PSOE a les eleccions al Consell de Menorca, és elegit conseller i president del Consell de Menorca (1983-1987). El 1987 torna a ser elegit president del Consell de Menorca. Governa amb pactes amb el PSM (1983-1987) i amb el suport de l’Entesa de Menorca (1987-1991). És diputat del Parlament de les Illes Balears en la primera (1983-1987), segona (1987-1991) i tercera legislatures autonòmiques. 
Els darrers anys de la seva vida és membre del comitè insular del PSOE Menorca.

Vaig tenir l’oportunitat i el plaer de conèixer-lo i tractar-lo personalment. Vaig poder constatar la seva seriositat, el seu rigor i l’honestedat que presidí la seva acció de servei públic. Gaudí d’un esperit dialogant i tolerant basat en una voluntat permanent d’escoltar amb atenció i esforçar-se a comprendre. Tenia una visió moderna i deslliurada de prejudicis de la realitat menorquina i de la realitat balear. Mai no va deixar d’analitzar els fets des dels seus orígens i des de les seves causes i relacions. No es deixà endur per les aparences. El seu pas per la política va ser una manera d’explicar als que l’envoltaven els principis de la justícia social i del respecte al medi natural que inspiraven la seva vida.

Casat amb Regina, és pare de 3 fills. Discretament allunyat de l’acció política, respectat per tots i admirat per molts, mor a Palma pocs dies abans de fer els 74 anys d’edat. Amb motiu del seu òbit fan públic el seu condol el Govern de les Illes Balears, el Consell de Menorca, el Parlament de les Illes Balears, diversos partits polítics, entitats cíviques i nombroses personalitats de la vida social, política i econòmica de Menorca i de les Balears.