El saló àrab de la Veda (1916-1928)

La societat recreativa la Veda, fundada a Palma el darrer terç del segle XIX, situada al passeig des Born, organitzava diferents actes socials, com joc, balls i tertúlies. Arran de la recuperació econòmica de la segona dècada del segle XX, es produeix un augment de la demanda de pintura. Aquest fet propicia que la societat decideixi (1916), per iniciativa de Gabriel Villalonga Olivar i de Maties Mut, destinar l'anomenat saló àrab de la seu social a centre d'exposicions de pintura.

La primera temporada (1916-1917) s'inaugura amb una exposició de Roberto Montenegro, que té lloc l'octubre de 1916. La segueixen mostres de Hans Otto Poppelreuter, d'Antoni Gelabert i de Joan Fuster. Els resultats són satisfactoris pel volum de les vendes fetes i per la bona acollida del públic.

La temporada 1917-1918 s'inicia amb una mostra col·lectiva que, sota el títol de Saló de Tardor, reuneix obres de 24 artistes. La temporada 1919-1920 marca una fita en el món artístic de Mallorca, determinada per les exposicions de Tito Cittadini i Francisco Bernareggi, que suposen la consagració dels dos pintors com a artistes de relleu i, alhora, la del saló àrab com a centre d'exposicions important.

Hi mostren els seus treballs pintors mallorquins i pintors residents a l'illa. Entre els pintors que hi exposen trobem Roberto Montenegro (1916 i 1918), Antoni Gelabert (1917 i 1921), Joan Fuster (1917, 1919, 1924 i 1926), Tito Cittadini (1920 i 1927), Narcís Puget (1921), Llorenç Cerdà (1921, 1922, 1924 i 1927), Anglada Camarassa (1927), Cristòfol Pizà, Joan Junyer (1925) i Francisco Bernareggi (1920 i 1928).

El 1928, el canvi de seu de la societat, que es trasllada al carrer dels Paraires (Palma), determina la desaparició del saló àrab. L'antic edifici ocupat per la societat és enderrocat per aixecar en el seu solar l'edifici del cinema Born (actualment seu d'una botiga de Zara).

Promoció de 1955 del col·legi La Salle (Palma)

Vaig ser alumne del col·legi la Salle de Palma des del curs 1946-1947 fins al curs 1949-1950. Aleshores el centre era ubicat a la illeta que amb accés pel carrer de la Concepció tenia façanes als carrers Moncada i Sant Martí. Al llarg dels quatre anys citats vaig fer el primer i el segon curs d’Ensenyança Preparatòria, el d’ingrés al batxillerat i el primer de batxillerat. Els professors que record són el germà Salvador, que ens donà les classes d’ingrés, per bé que abandonà la congregació abans de la fi del curs, i el germà Estanislau de Koska, que ens féu el primer curs de batxillerat i que abandonà la congregació poc després del Concili Vaticà II.

Els condeixebles de l’etapa de la Salle eren Josep Antoni Barceló Rosselló, Bartomeu Cabot Company, Joan Dot Bosch, Agustí Estela Ripoll, Bartomeu Fortesa Pujol, Salvador Llamas Fuertes, Lluís Moyà Bareche, Pere de la Portilla Costa, Bartomeu Salom Pou, Fernando Sánchez-Monge Álvarez, Joan Gomila Vidal, Ángel Duro López, Emili Bohigas Moreno, José Luis Tirado Cosías, Antoni Jaume Crespí, Joan Contestí Gomila, Bartomeu Verdera (condeixeble a la Salle i a l’Institut) i altres que no record.

Durant l’etapa de la Salle vaig fer la primera comunió (6 de maig de 1948) amb un grup d'alumnes i de germanes d'alumnes del col·legi en el marc d’una missa que va presidir a la parròquia de Sant Jaume (Palma) Mn. Josep Espases. D'altra part, vaig apadrinar la nova imatge de la Mare-de-Déu de la capella del col·legi.

Records del parvulari “Los Jardines de la infancia” (Palma, 1943-1944)

“Los Jardines” era un centre de pàrvuls que regentaven les monges de la congregació de la Puresa de Maria Santíssima. Ubicat al carrer de ses Tereses (Palma), tenia vàries seccions de nois i de noies, que les monges mantenien en grups rigorosament separats. Allà vaig començar els meus estudis el curs 1943-1944. A l’inici del curs, tenia 3 anys i 11 mesos. El novembre vaig fer els 4 anys, que era l’edat comuna del grup al qual em varen assignar: el dels més petits, els nats el 1939.

Feien part d’aquest grup Antoni Llompart Cortès, Bartomeu Company Font, Joan Caldentey Roca, Marià Alomar Maseres, Joan Lluc Estarellas, Jesús Antich Rojas, Antoni Balaguer Galmés, Josep Fèlix Ferrer Rotger, Martí Mora Cerdà, Llorenç Alcina Rosselló, etc. La mare superiora del centre era sor Maria Antònia Bibiloni i la professora que ens atenia de manera més directa era la mare Ferrer.

Ens ensenyaren els noms i la forma de les lletres i dels números, que ens feien escriure amb guix a una petita pissarra individual. Quan la monja ens donava el vist-i-plau esborràvem la lletra que havíem fet i n’escrivíem una altra. Era important el temps que dedicàvem a dibuixar temes lliures. Sovint ens marcaven temes definits: una casa amb finestres, una casa al camp, el sol, el jardí del parvulari, etc. Passats uns anys, traslladaren el centre a Establiments.

Salvador Salas Garau (Palma, Mallorca, 4 d’abril de 1924 – Xicago, EUA, 12 d’abril de 1975)

Empresari i pedagog. Fill de Manel Salas Sureda i de Maria Garau Tornabells, és germà de sis: Catalina, Manel, Amanda, Pere, Guadalupe i Ferran Salas Garau. Estudia al col·legi de la Salle (Palma). Als 17 anys rep en herència del seu pare, traspassat el 23-II-1942, accions de Salinera Espanyola S.A., Naviera Mallorquina S.A., Transports Salas Simó S.A., Servicio Estación S.A. (Barcelona), Indústrias Agrícolas de Mallorca S.A, del complex industrial de sa Petrolera (Es Molinar), dedicat a la producció d’olis i essències per a la fabricació de perfums i colònies, i d’altres empreses mercantils de les illes i de la Península (Sevilla, Valladolid, Palència, Catalunya, etc.). També rep en herència la propietat de la finca rústica Pocafarina.

Actiu, vitalista i emprenedor, crea (1959) el col·legi Lluís Vives (Palma), que gestiona personalment (1959-1975) durant 16 anys amb l’objectiu d’oferir una ensenyança lliberal, democràtica, de qualitat europea i d’inspiració catòlica. El primer curs (1959-1960) s’imparteix a un edifici provisional de la via d’Alemanya i a partir del 1960 en la seva ubicació actual del carrer de Sant Joan Baptista de La Salle (Palma). Treballa amb innovacions pedagògiques que experimenta, avalua i analitza en el col·legi, al que dedica gran part del seu temps i de les seves energies. Són els seus col·laboradors més propers, Joana Martorell Garau, Josep M. Balaguer Poblet, Francesc Sansó i altres. Considera que l’educació de la joventut constitueix la base principal per aconseguir la cohesió i la força social, el progrés econòmic i la prosperitat futura del país.

Munta i gestiona altres negocis propis, fa part del consell d’administració de Naviera Mallorquina S.A., és membre del Consell d’Administració de la companyia d’assegurances Mare Nostrum S.A, que presideix (1970-1975), i d’altres entitats. Identificat amb els principis democràtics dóna suport personal i econòmic al moviment de la Democràcia Cristiana a Espanya i a la Junta Democràtica de les Balears. És conscient que el país necessita adaptar-se a la realitat política europea i integrar-se en ella, cosa que demana la democratització plena de la vida política i l’adopció del sistema parlamentari occidental.

De caràcter auster i modest, rebutja la superficialitat i les ostentacions. Les seves aportacions constitueixen un factor important en favor de la implantació de les llibertats, el pluralisme i la democràcia en el marc d'un projecte de país coherent i posat al dia. D’altra part, la seva contribució a l’elevació de la qualitat educativa a les illes és un fet rellevant que mereix ser reconegut i celebrat. El 2010, Pere Fullana publica un article sobre la importància del paper que la seva figura va jugar a les illes en el curs dels anys 60 i primera meitat dels 70 del s. XX.

Casat amb Antònia Bauzà, és pare de 5 filles (Maria, Maria Antònia, Maria de les Neus, Guadalupe i Emília) i d'un fill (Manel). A causa d’una afecció cardíaca congènita i amb el desig de recuperar la plena capacitat de treball, decideix ser intervingut quirúrgicament del cor a Xicago, on es trasllada en companyia del seu germà Manolo i de la seva filla Maria Antònia. Mor pocs dies després d’haver fet els 51 anys. Descansa en un cementiri de Xicago.

Vaig tenir l’oportunitat de conèixer-lo i tractar-lo personalment. Record els consells que em va donar i les respostes que tingué a les meves inquietuds d’informació. Assistí al nostre casament (18-III-1972) i a la festa posterior que es féu a l’Hotel Punta Negra (Calvià). Hi vingué acompanyat d’un grup de mestres del Lluís Vives com Joana Martorell, Teresa Juan, Catalina Pujadas, Catalina Llinars, Magdalena Domínguez Ripoll, etc. També record les dues visites que em féu a l’oficina del Banc Industrial de Catalunya tot just abans d’anar-se’n a Xicago i la visita inesperada del seu germà Ferran el matí del dissabte 13 d’abril.

Bibliografia

Pere FULLANA, “Salvador Salas Garau”, dBalears.cat, 21-II-2010.

Pere FULLANA, “Luis Vives, 50 años de tradición e innovación”, Palma, 2010.

Roberto FERNÁNDEZ LEGIDO, “Xorrigo. Notes històriques”, possessionsdepalma.net.

Antonio FRAU SALAS, “Luis Vives”, http://easyblogjgg.blogspot.com.es, 26-IX-2011.

X.O., “Antonio Frau Salas”, entrevista, Diario de Mallorca, 12-V-2012, pàg. 3 (Especial colegios privados).

GEM, 19, 76-77 (Col·legi Lluís Vives)

Vicenç Ligüerre Gil (L'Hospitalet del Llobregat, Barcelonès, 26 d'octubre de 1945 – Ferreries, Menorca, 26 de juny de 2013)

Economista, empleat públic i polític. Estudia a la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona, on fa part de la promoció iota, de la que és un dels membres més inquiets, actius i coneguts. Amb motiu de les sancions pràcticament generals que imposa el maig de 1966 el rector Alfons Garcia-Valdecasas es veu obligat a canviar de districte universitari juntament amb 36 companys (Joan Clavera, Emili Gasch, Carles Gasòliba, Carme Sala, Montserrat Biosca, Andreu Mas Colell, Josep M. Buxó, Javier Paniagua Íñiguez, Alfred Pastor, etc.). Llicenciat en ciències econòmiques, amplia estudis a l’estranger (1968-1969) i s’especialitza en gestió i administració públiques.

Resideix i treballa a Barcelona fins al 1980. Aleshores es trasllada amb la família a Ferreries, treballa a l’Ajuntament de Maó com a cap de servei de l’Àrea d’Hisenda i, després, com a director dels Serveis Econòmics. Posteriorment, ocupa el càrrec d’Interventor General de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears (1999-2003). Jubilat, el 2007 es dóna de baixa de l’agrupació del PSOE de Ferreries i es retira de la vida pública, fet que no impedeix que continuï manifestant les seves opinions personals sobre temes d’actualitat local i nacional a través de la plataforma change.org i de les xarxes socials, fins poc abans del seu traspàs. Va mantenir sempre activa la relació amb l’Associació de Veïns s’Enclusa de Ferreries amb col·laboracions en les activitats reivindicatives i en les d’esbarjo.

Escriu i publica l’obra “Eleccions a Ferreries (1976-1994)”. Casat amb Fina Casals, és pare de tres filles (Judith, Iskra i Ariadna) i avi de 5 néts i nétes. A final de juny de 2013, mor a Menorca als 67 anys, rodejat de la intimitat i l’afecte familiar i acompanyat del respecte i l’amistat dels que tinguérem l’oportunitat de conèixer-lo i tractar-lo.

Bibliografia

Vicenç LIGÜERRE, “Eleccions a Ferreries (1976-1994)”, Publicacions de l’Ajuntament de Ferreries, núm. 5.

REDACCIÓN, “Adiós a Vicenç Ligüerre”, Última Hora Menorca, 30-VI-2013.

REDACCIÓN, “Sesenta y un estudiantes de Ciencias Económicas, sancionados”, pàg. 30, La Vanguardia, Barcelona 5-V-1966.

ASSOCIACIÓ S’ENCLUSA, “Es Vesins vol recordar Vicens Ligüerre”, Menorca.info, 30-VI-2013.

 Joan J. QUETGLAS, “Lo peor que nos puede suceder es que no seamos capaces de ver la realidad”, Menorca.info, 12-XI-2012.

 OPINIÓN, “Funcionarios, casta desprestigiada”, Menorca.info, sense data.

BOIB, núm. 522, 3 d'agost de 1999, Decret 159/1999, de 3 d'agost, pel qual es nomena el Sr. Vicente Ligüerre Gil, interventor general de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears.

Joan Casals Thomàs (Es Mercadal, Menorca, 23 de maig de 1921 – Ferreries, Menorca, 7 de setembre de 2006)

Empresari hoteler, polític i promotor cultural. Fill primogènit de Lluís Casals Saurina, comerciant de teixits, i de Jerònima Thomàs Palliser, fa els estudis primaris i secundaris a Menorca. A l’Escola de Guerra de Maó obté (1938) el títol de tinent. Acabada la guerra, és condemnat a pena de presó en atenció a les seves conviccions democràtiques i antifranquistes.

El 1945 munta una botiga de teixits al carrer de Sant Miquel de Palma, que dirigeix durant 15 anys (1945-1960). El 1950 crea la societat promotora de l’Hotel Jaume I, de la que és president del Consell d’Administració i director gerent (1952-1977). Tot seguit aixeca l’Hotel Nixe Palace (Cala Major, Palma), que s’inaugura el 1957.

Joan Casals Thomàs, 2005 ca.

El 1967 es trasllada a Menorca, on crea la societat Protumersa per a la construcció d’un hotel a Cala Galdana, que s’inaugura el 1970 amb el nom d’Hotel Cala Galdana. Crea altres societats i posa en marxa noves promocions i empreses com una rentadoria industrial per a roba d’hotels (1970). D’altra part, adquireix (1973) a Ferreries la possessió s’Hort de Sant Patrici, on munta una granja de producció de carn, llet, formatge, hortalisses i verdures. El curs 1971-1972 fa part de la primera promoció de l’Institut Balear d’Estudis Empresarials (IBEDE).

Com a polític participa en la fundació del partit Esquerra Democràtica, d’inspiració demòcrata-cristiana. El 1962 participa en el Congrés del Moviment Europeu, reunió de partits democràtics espanyols a Munic (anomenada per les autoritats d’aleshores “Contuberni de Munic”), fet pel que és desterrat a Fuerteventura (Illes Canàries) durant 9 mesos. El 1980 s’afilia al Partit Demòcrata Popular (PDP), es presenta a les eleccions legislatives espanyoles en les llistes de la coalició AP-PDP-PL i és elegit diputat (1986). El 1989 renuncia a l’escó en no voler integrar-se en el Partit Popular (PP) quan aquest absorbeix el partits PDP i PL. De seguida reprèn la gestió de l’Hotel Cala Galdana i del Club Sud Menorca.

La seva direcció de l’Hotel Jaume I i de l’Hotel Cala Galdana es varen caracteritzar per la promoció i l’acolliment d’activitats esportives, culturals i recreatives, destinades a mantenir l’animació de la clientela i potenciar l’atractiu dels establiments. Hi organitza concerts de música, tornejos d’escacs, conferències, taules rodones, festivals de la Nova Cançó, festivals d’Unicef, etc.

Casat amb Josefina Senent Sánchez (1944), és pare de dues filles, Teresa i Josefina, i d’un fill, Lluís. És distingit amb la medalla d’or del Mèrit Turístic pel Ministeri de Turisme (2001) i amb el premi Cornelius Atticus pel Govern de les Illes Balears. Jubilat, mor a Ferreries als 85 anys d’edat. Té una entrada a la GEM.

Vaig tenir l’oportunitat de conèixer-lo i tractar-lo personalment. El vaig visitar per primera vegada a la seva casa de l’avinguda Jaume III, de Palma, el 1967 per conèixer les seves previsions sobre el creixement turístic de Palma. L’entrevista va fer part de la documentació general que Manel Ribas i Piera desitjava reunir abans d’iniciar les tasques de la Revisió de Pla General d’Ordenació Urbana de Palma. D’aleshores ençà es multiplicaren les ocasions de parlar, intercanviar opinions, comentar esdeveniments i de participar a algunes taules rodones sobre el turisme i l’economia de les illes.

Una de les entrevistes va tenir lloc el 12 de novembre de 1990. Ramon Servalls i jo l’entrevistàrem a la seu de l’Hotel Almudaina, de Palma, perquè ens expliqués la seva visió i interpretació dels darrers vint anys (1970-1990) de turisme a Menorca. La conversa va ser fluïda i extensa i restà recollida en un text que fa part del número 37-38 de la revista Estudis Baleàrics, titulat “30 anys de turisme a les Balears”. No va ser la darrera vegada que parlàrem d’economia, política, autonomia i d’altres temes. Record especialment la visita que em féu a la seu del Banc Industrial de Catalunya a principi de 1977 interessat a reclamar la meva participació política activa. Li vaig agrair molt la invitació i li vaig explicar les raons per les quals no la podia assumir. Les nostres relacions varen ser freqüents i sempre respectuoses i cordials, per bé que es donaren sovint acompanyades per part seva d’alguns tocs àcids que li vaig respectar, per bé que mai no vaig entendre.

Bibliografia

Alfons MÉNDEZ VIDAL, “Joan Casals Thomàs, pioner del turisme de Menorca”, Menorca.info, 25-IX-2011.

Andreu MANRESA, “Joan Casals, empresario, democristiano y antifranquista”, Necrológica; El País, 8-IX-2006.

Miquel ALENYÀ FUSTER i Ramon SERVALLS BATLE, “Vint anys de turisme a Menorca vists per Joan Casals”, Estudis Baleàrics, núm. 37-38, Conselleria de Cultura, Educació i Esports, Govern Balear, pàg. 191-197, Palma, 1991.

GEM, 3, 194

GEM, 7, 167 (Hotel Jaume I).

Promoció iota de la Facultat d'Econòmiques (1962-1967)

Universitat de Barcelona

Relació incompleta

Joan M. Martín i Pujol
Muriel Casals i Couturier
Enriqueta Fontquerni i Ribé
Alícia Arrufat Julián
Maria de la Mercè Sala i Schnorkowski

Joan Colom i Naval

Jaume Lanaspa i Gatnau

Carles Alfred Gasòliba i Böhm

Miquel Alenyà i Fuster

Miquel Gay

Joan Clavera i Monjonell

Joan M. Esteban i Marquillas

José Luis Pérez Arnáiz

Francesc Roca i Rosell
Joan Masferrer

José Manuel Solé Mariño

Miquel Rubirola i Torrent

Joan Ignasi Puigdollers i Noblom

Carles Camps Garcia

Lluís Alier i Uriach

Alexandre Checchi i Lang
Josep Maria Carreras i Puigdengolas
Donald Welsch i Vilaseca

Roberto Escuer
Alfons Barceló i Ventayol
Francesc Granell i Trias

Raül Garcia Duran de Lara

Mary Viedma i Martí
Josep M. Viedma i Martí

Carme Massana i Calvete

Manuel Serentill Chaves
Eduard Guardino i González de Zurbano
Enrique Bohórquez López-Dóriga
Joan Tous i Aymar

Guillem Fluxà i Fornés

Honorat Doménech i Ferrer

Pere Moragues i Cáffaro

Miquel Vidal i Fullana

Eulàlia Duran i Ventayol

Josep M. Buxó i Mestres
Montserrat Biosca Torres

Enrique Irazoqui Leví

Francisco Javier Paniagua Íñiguez

Josep M. Marquès

Emili Gasch i Grau

Francesc Artal i Vidal

Vicenç Ligüerre Gil

José Pipo Jaldo
Josep Cortès i Pinya
Pere Morey i Servera

Maria del Carmen García-Valdecasas Salgado

Joan Llop i Carratalà
Francisco García Gabarra
Ricard Pérez Casado
Antònia Bonet Xamena
Albert Broggi i Trias

Àngela Acín
X. Melo