Cristòfol Pisà Ensenyat (Sóller, Mallorca, 16 d’octubre de 1852 - 2 de març de 1936)

Pintor. Fill de Damià Pisà i de Mariana Ensenyat, el seu pare regenta la barberia de Can Salero (Sóller). Neix al carrer Born, núm. 7, de Sóller. De molt jove demostra una gran afecció al dibuix. Fa d’escolanet a la parròquia de Biniaraix per disposar d’efectiu amb què adquirir llapissos de carbó i de colors, tinta i paper per dibuixar i pintar. Es forma a l’Escola de Belles Arts de Palma, on demostra grans aptituds plàstiques. En atenció a aquest fet i a les gestions d’Emili Pou Bonet, enginyer i antic cofundador del Foment de la Pintura i l’Escultura, als 33 anys rep (1885) una beca de la Diputació Provincial de les Balears per ampliar estudis a l’Acadèmia de Belles Arts de San Fernando (Madrid) (1985-1986). Amb motiu de les inundacions que es produeixen a la comarca de Sóller el novembre de 1885, el pintor exposa dos quadres a l’aparador de La Industrial (carrer Quint, Palma) per destinar el producte de la venda a l’atenció de les víctimes, els perjudicats i les seves famílies.

Cristòfol Pisà Ensenyat, Al·lota en el jardí, oli/tela, 1905 ca.

Posteriorment, rep una nova beca de la Diputació Provincial de les Balears per ampliar estudis a l’Acadèmia Espanyola de Belles Arts de Roma. Hi cursa estudis en dues etapes separades temporalment. Durant la primera etapa presta atenció, sobretot, a les classes del pintor espanyol Vicente Palmaroli, director del centre. D’altra part, descobreix la pintura del Renaixement, que l’impressiona i el captiva; admira els antics monuments romans per la seva bellesa i grandiositat i pinta dibuixos i retrats de tècnica academicista. Ha d’interrompre els estudis abans d’acabar el curs en caure malalt de malària. Torna a Sóller i després d’una llarga convalescència, recupera la salut. Refet, torna a Roma.

La segona estada a Roma és més breu que la primera, però segons l’opinió del pintor és més profitosa perquè hi té com a condeixebles els pintors Francisco Pradilla (1848-1921), Joaquim Sorolla (1863-1923), Marià Benlliure (1862-1947), Enric Simonet (1866-1927), Llorenç Cerdà (1862-1955), Francesc Maura (1857-1931), etc. Adquireix seguretat i soltesa en el dibuix i en la pintura. Manté posicions de respecte a les fórmules academicistes i fa treballs de certa envergadura. El 1879 aporta a la subhasta per a la recollida de fons destinats a les víctimes de les inundacions de Múrcia amb una obra que titula Al·lota tocant una guitarra. Són obres d’aquesta època el retrat de Maria Cristina d’Hasburg (1887) i una tela de grans dimensions que és adquirida per la família Aguiló de Can Cera. La tela representa la visita als monuments del Dijous Sant (“Cases santes”) i està datada el 1887.

Recuperada la salut a Sóller, marxa a Madrid per fer còpies de Velázquez i d’altres grans mestres. Serveix durant la tercera Guerra Carlina en un Regiment amb plaça a Barcelona. Acabat el conflicte, es trasllada a París amb el propòsit de conèixer els darrers avanços de la pintura i estudiar la seva evolució des de les velles concepcions d’Ingres i Meissonnier a les més modernes de Corot; Manet i Monet. Fa una estada prou llarga a París, on munta un estudi per treballar.

Deixa París per traslladar-se a Nimes (França), on viu una germana seva. Per sobreviure pinta paisatges, fa retrats i composa temes de braus, toreros i manoles. Passa, després, a Limoges, on resta fins que amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888, el crida al seu costat el solleric Joan Baptista Ensenyat, que li comana tasques de caire artístic i organitzatiu. Acabades les feines a Barcelona, torna a Sóller (1888) per establir-hi la residència permanent. Solament fa alguns viatges esporàdics per motius professionals, com la decoració d’un teatre a Eivissa.

Els primers anys del segle XX, sota la influència de Rusiñol, Mir, Bernareggi, Gelabert i altres pintors, evoluciona vers un paisatgisme pleinairista, de vegetacions esponeroses, grans espais de muntanya i celatges breus. Fa una pinzellada empastada i matèrica, dóna gran importància als efectes de llum i crea composicions d’encertats jocs de color. Basa el seu treball en un dibuix ben construït, molt treballat i força detallat. Participa activament a les tertúlies de l’apotecaria Torrens, després Serra.

El febrer de 1905, als 52 anys, es casa a la parròquia d’Establiments amb Mariana Ramis Palou, de 29 anys, futura tia del pintor Juli Ramis Palou (1910-1990). La seva filla única, Mariana, neix dos anys després (1907). El 1915 mor la seva esposa, als 39 anys d’edat. Resta vidu amb la filla de 8 anys. Aquest fet el marca profundament: torna un home taciturn, callat i preocupat gairebé obsessivament amb les atencions de la filla.

El 1920 obté el primer premi de l’Exposició Regional d’Art amb la tela Acàcies. El 1929 exposa a les Galeries Mallorquines (Palma) una selecció d’obres de diverses etapes i aconsegueix un notable èxit de públic i de crítica. L’Ajuntament de Sóller posa el seu nom a un carrer de la vila. A partir d’aleshores es veu sotmès a un procés de pèrdua progressiva de facultats a causa de l’edat. Mor a Sóller a la seva casa del carreró d’en Figa, als 83 anys.

El 1969 Galeries Costa li dedica una exposició d’homenatge. El 24 d’agost de 1977 és declarat Fill Il·lustre de Sóller. El 1993 una obra seva fa part de l’exposició de sa Llonja “100 anys, 100 pintors (1893-1993)”, organitzada pel Govern Balear i el Consell Insular de Mallorca i comissariada per Joan Oliver Fuster “Maneu”. El 2011, amb motiu del 75è aniversari de la mort del pintor, el Casal de Cultura-Museu de Sóller li dedica una exposició de record i d’homenatge entre el 19 i el 30 d’agost. Té una entrada a la GEM i a la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears. Tenen obra seva l’Ajuntament de Palma, el Consell Insular de Mallorca, el Museu d’Art Modern i Contemporani “Es Baluard” (Palma) i vàries col·leccions particulars.

Són obres seves de la primera època les composicions titulades Retrat de Trinitat Pastor (1880), Dama i flors I (1885 ca.), Dama i flors II (1885 ca.), La lliçó de música (1890 ca.), El pintor i la model. Classe de pintura (1890 ca.), Al·lota amb abrigall (1900 ca.) i altres. Són obres de la seva segona època Venedora de flors (1904 ca.), Al·lota en el jardí (1905 ca.), Autoretrat (1905 ca.), Al·lota amb dos paners (1910 ca.), Jardí de Sóller (1920 ca.), Acàcies (1921), etc. Fa retrats, sovint s’agrada d’afegir alguna figura humana als paisatges, crea composicions en les que combina figura i paisatge (Al·lota amb dos paners), tracta una temàtica centrada exclusivament en la comarca de Sóller i treballa les tècniques de l’oli sobre tela i sobre taula i carbó o tinta sobre paper.

Bibliografia (selecció)

Margalida TUR, “Pizà Ensenyat, Cristòfol”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’, t. 4, pàg. 33-39, Promomallorca ed., Palma, 1996.

Joan MORA, “Un pintor maniàtic, impressionista i romàntic”, Sa Veu, diari digital de la comarca de Sóller, 19-VIII-2011.

CATÀLEG-1993, “100 anys, 100 pintors (1893-1993)”, exposició a sa Llonja, maig-juny, Govern Balear i Consell Insular de Mallorca, Palma, 1993.

Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ, “Cristóbal Pizá”, ‘Las Baleares y sus pintores’, pàg. 62-63, L. Ripoll editor, Palma, 1981.

Ellis Jacobson (San Diego, Califòrnia, EUA, 16 de desembre de 1925 – Palma, Mallorca, 23 d’agost de 2013)

Pintor. Fill d’una família de classe mitjana, el pare porta un negoci de fabricació i muntatge de rètols lluminosos de neó. Comença la formació a l’Escola de Belles Arts de San Diego, que amplia a l’Escola d’Art la Jolla (Califòrnia). Consolida el domini de les habilitats de bon dibuixant a l’Institut d’Art Chouinard de Los Ángeles, on coneix Donald Graham, antic director de l’Escola d’Animació de Walt Disney.

Els anys 50 i 60 del segle XX viatja per Europa, assisteix a l’Académie la Grande Chaumière (París) i a l’Studio Hinna (Roma), per recalar després al Taller Artístic de Torremolinos (Màlaga). Culmina la formació a la Universitat de San Diego (Califòrnia). Al llarg dels anys esmentats, enriqueix la capacitat d’expressió barrejant influències del còmic, la publicitat, el cinema, el teatre i el disseny. En una llarga estada a Hollywood treballa de caricaturista: hi realitza més de 5.000 retrats. Fa una estada a París per estudiar els dibuixos de Miquel Àngel, Dominique Ingres, Eugène Delacroix, Camille Corot, Antoine Watteau, Hans Holbein i d’altres que conseva el Cabinet des Dessins del Museu del Louvre.

Ellis Jacobson, Sense títol, tècnica mixta/tela

El 1962, aconsellat per Fred Hocks, un dels seus mestres, fixa la residència a Mallorca amb el propòsit de dedicar-se plenament a la creació artística. Té el domicili al Terreno, després a Deià i, finalment, a Gènova (Palma). Viatja per exposar a Europa i als EUA. El 1969 participa a l’exposició col·lectiva inaugural de la Galeria Pelaires.

A Mallorca fan part del seu cercle d’amistats els pintors Jim Bird, Steve Afif, John Ulbricht, Ritch Miller i altres. Miller, amb el pas del temps, esdevé un conseller buscat i respectat per Jacobson gràcies a l’amistat que els uneix i les afinitats que comparteixen. Participa (1975-1980) en les reunions del Grup Dimecres (Jim Bird, Miquel Brunet, Rafel Amengual, Mompó, Steve Afif, Longino, Ritch Miller...), algunes de les quals es fan a casa seva. El 1993 cedeix a la Comunitat Autònoma de les Illes Balears 150 obres que constitueixen una selecció de les seves etapes estilístiques.

La seva creació artística inclou dos àmbits diferents de treball, per bé que complementaris i inseparables (Gomis-1996): l’expressionisme abstracte i la figuració humana. La pintura abstracta és enèrgica i d’una gran força cromàtica. Incorpora una poètica suggerent i alhora suggestiva. Reflecteix influències de la pintura oriental i dels trets gestuals dels surrealistes.

La figuració, focalitzada en els rostres, parla de la tragèdia humana personal i col·lectiva. En són exemple emblemàtic les obres dedicades als presoners, als poderosos, als violents, als innocents, als tirans, als savis, etc. Destaquen les sèries Drets Humans i Presoners.

Cultiva les tècniques de l’aquarel·la, el collage, el dibuix, l’oli, el pastel i les tintes acríliques. Fa exposicions individuals als EUA (San Diego, Santa Bàrbara, Los Ángeles, Columbia...), Espanya (Barcelona, Sitges, Palma, Alcúdia, Manacor i Deià), Itàlia i Suïssa.

Tenen obra seva el Govern de les Illes Balears, el Museu de Mallorca, el Museu d’Art Modern i Contemporani “Es Baluard” (Palma), el Parlament de les Illes Balears, l’Ajuntament de Palma, l’Ajuntament de Manacor, el Museu d’Art Contemporani de Mallorca (sa Pobla), l’Ajuntament d’Alpera, el Museu d’Art de Long Beach (Califòrnia), el Museu d’Art Contemporani de Villafamés (País Valencià), el Museu del Monestir de Lluc, altres col·leccions institucionals i nombroses col·leccions privades.

Té una entrada a la GEM i a la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears. Malalt d'alzheimer, mor la matinada del 23 d’agost als 87 anys d’edat.

Bibliografía (selecció)

CATÀLEG-2004, “Ellis Jacobson. Antològica”, Exposició al Casal Solleric, novembre 2004-gener 2005, Ajuntament de Palma i Caixa del Mediterrani, Palma, 2004.

Carme CASTELLS, “Ellis Jacobson. Antològica”, Catàleg-2004, pàg. 15-51.

Alexandre BALLESTER, “La pintura d’Ellis Jacobson. El present infinit”, Catàleg-2004, pàg. 53-57.

Joan Carles GOMIS, “Jacobson, Ellis”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’, t. 2, pàg. 355, Promomallorca ed., Palma, 1996.

CATÀLEG-1993, “100 anys, 100 pintors (1893-1993)”, Exposició a sa Llonja, maig-juny, pàg. 89 i 137, Palma, 1993.

GEM, 7, 157-15

Cristina ROS, "Mor Ellis Jacobson, establert a Mallorca fa 50 anys", Ara Balears, 24-VIII-2013, pàg. 35.

Mariana DÍAZ, "Fallece el pintor Ellis Jacobson", Última Hora, 24-VIII-2013, pàg. 61.

Gabriel RODAS, "Muere Ellis Jacobson", Diario de Mallorca, 24-VIII-2013, pàg. 46.

Santiago Rusiñol i Prats (Barcelona, 25 de febrer de 1861 – Aranjuez, Madrid, 13 de juny de 1931)

Pintor, novel·lista, dramaturg, assagista, col·leccionista d’antiguitats i ideòleg del moviment modernista català. És el fill primogènit de Joan Rusiñol i d’Amàlia Prats, naturals de Manlleu i de Barcelona respectivament. Neix a la casa assenyalada amb el número 37 del carrer de la Princesa (Barcelona). L'avi patern és el propietari d’una fàbrica de filatures de Manlleu. Santiago té dos germans menors (Albert i Josep Maria). Orfe de petit, es cria sota la tutela de l’avi, Jaume Rusiñol i Bosc (1). Fa els estudis primaris i els cursos de comerç a una escola particular del barri de Ribera. A partir dels 15 anys , d’amagat de l’avi, assisteix a les classes nocturnes de l’acadèmia de Tomàs de Moragas i exposa per primera vegada a l’Exposició del Foment de les Balles Arts, que té lloc al Museu de Girona l’octubre de 1878 (2). El maig de l’any següent participa a una mostra col·lectiva de la Sala Parés.

El 12 de setembre de 1883, quan té 22 anys, l'avi li atorga poders notarials per administrar el negoci familiar. Mentre treballa en tasques de gerència en el negoci familiar, no deixa de pintar i exposar. El 1885 comparteix amb l’amic Enric Clarassó un estudi a Barcelona. Per mitjà de Clarassó coneix Ramon Casas, que estudia pintura a París. El 19 d’abril de 1886 es casa amb Lluïsa Denis i Reverter. El 16 de juny de 1887 neix la seva filla Maria Rusiñol. El 2 de juliol de 1887 mor l'avi Jaume Rusiñol i Bosc. Ell i el seu germà Albert hereten el negoci familiar. Tot seguit deixa l’esposa i la filla i posa en mans del germà Albert la gerència del negoci familiar.

Els inicis (1878-1888)

Alliberat de les tasques executives i de les responsabilitats familiars, es dedica de ple a pintar i a la vida bohèmia. Es relaciona amb els amics Miquel Utrillo (1862-1934), Ramon Canudas ( ? -1892), Enric Clarassó (1857-1941) i Ramon Casas (1866-1932). Fruit d’una estada a Olot, pinta les teles que fan la major part de la seva primera exposició individual a la Sala Parés (desembre de 1888).

Tot seguit, amb Ramon Casas fa un viatge en carro per Catalunya, que els porta a cercar indrets pintorescos i a pintar. Poc després fa la seva segona exposició individual a la Sala Parés (novembre de 1889). Són d’aquesta anys les obres La cargolada (1887), La Font de l’Àngel. Olot (1888), Bosc de Cuní. Olot (1888) i altres.

L’estada a París (1889-1892)

Entre 1889 i 1892 fa una llarga estada a París, que interromp els estius per passar-los a diferents indrets de Catalunya. Comparteix l’estada amb Utrillo, Clarassó i Canudes. També es relaciona amb Ignacio Zuloaga (1870-1945). Assisteix a les classes de l’acadèmia La Palette. Exposa a París (Exposició Universal, Saló de Champs-de-Mars, etc.) i envia obres a la Sala Parés. El 1890 té lloc la primera exposició conjunta de Rusiñol, Casas i Clarassó a la Sala Parés, considerada com el punt de partida del moviment modernisme a Catalunya. Al llarg dels anys fan conjuntament un total de 12 exposicions conjuntes a la Sala Parés, segons relació que s’adjunta més avall.

El 1892 compra una casa a Sitges, que anomena Cau Ferrat, on situa la col·lecció de ferros forjats i antiguitats. Hi organitza exposicions i festivals culturals, que tenen gran projecció i animen el moviment modernista. Són d’aquesta època les teles titulades Fàbrica tèxtil (1889), Ramon Casas, velocipedista (1889), Solitud (1890), Cafè de Montmatre (1890), etc.

La seva pintura  reflecteix les influències que rep a París de l'escola naturalista i dels simbolistes francesos. En canvi es manté al marge dels corrents impressionistes i post-impressionistes. Més endavant, dut de l'interès que sent per fra Angelico i per Boticelli, s'acosta a la pintura dels prerafaelites.

Santiago Rusiñol, Primaveral. La vall de Gènova, oli/tela, 1902

Primer viatge a Mallorca (1893)

Rusiñol arriba a Palma el 24 de febrer de 1893, després d’una exposició amb Casas i Clarassó a la Sala Parés. Fa el viatge acompanyat de Raimon Casellas, Frederic Gomis i el metge Font Torné. Acompanyat de Genís Muntané, el seu secretari, resta a Mallorca unes quatre setmanes més que els companys de viatge amb el propòsit de pintar. S’hi està fins al 2 de maig.

L’estada és fructífera: pinta onze teles, segons el catàleg Laplana-Palau (2004). Toca quatre temes: la murada i el seu entorn de la Porta de Sant Antoni, la Seu, el port de Palma i un taller tèxtil de Sóller. Les obres són les següents: Taverna de Murada, Carrer porticat, El Molinar de Llevant, Moll del Jonquet, Al costat de la porta de Sant Antoni, Pont sobre el fossat, Taller de Sóller, La Seu des del passeig de la Murada, Cobert de les galeres i Mollet del Jonquet. Totes són de 1893. Totes presenten vistes de Palma insòlites, contemplades des de punts de vista sorprenents. L’estil del treball és el propi del naturalisme en voga, que rebutja la idealització i l’exaltació dels temes, per transmetre-hi el batec sincer d’una realitat que es mostra tal com és: senzilla, pobre, humil, vulgar, malenconiosa, etc.

S'estableix a París, on comparteix apartament amb Ignacio Zuloaga i Pablo Uranga.

Temps de viatges (1893-1901)

El 1894 compra dues teles del Greco, que els modernistes reivindiquen com a un dels grans mestres de la pintura de tots els temps. Pinta una sèrie de treballs sobre noies o dones malenconioses, malaltes, convalescents o drogodependents, que tenen gran èxit entre el públic de Barcelona. Viatja a Itàlia, on estudia l’obra de Fra Angelico i de Boticelli. Es trasllada a Andalusia per pintar. El 1897 esdevé promotor i animador de la cerveseria i cabaret Els Quatre Gats, de Barcelona, lloc de trobada dels modernistes i dels postmodernistes. Allà fa amistat amb Picasso, Rafael Martínez Padilla, Isidre Nonell, Ricard Opisso, etc. Empitjora de la seva malaltia a causa del traumatisme que li havia afectat un ronyó en un viatge a París, i de l’abús que fa de la morfina per controlar el dolor.

El 1899 comença una cura de desintoxicació i deshabituació a París. L’esposa i la filla tornen amb ell per cuidar-lo. Supera l’addicció, però poc després recau i sembla que l’acompanya la resta de la vida. Al balneari de Cardó (Tortosa) es troba amb Joaquim Mir, a qui anima a visitar Mallorca. Mir viatja a l’illa entre final de 1899 i principi de 1900 (3).

El 1900 li és diagnosticada una necrosi al ronyó malalt i li han d’extirpar. Després de la intervenció, se recupera bé i reprèn l’activitat normal. Arran del viatge a Granada, concentra l’atenció en la temàtica dels jardins, que li permet crear composicions malenconioses, tocades de tristor i melangia, molt ajustades als gustos modernistes. Incrementa els efectes de les atmosferes amb llums escasses, de tarda o de capvespre. Són obres d’aquest període La convalescent (1893), Les Visentetes (1895), Novel·la romàntica (1894) i La riallera (1894-1895).

Llarga estada a Mallorca (1901-1902)

Segons Laplana-1995, Santiago Rusiñol amb l’esposa, la filla i la iaia Loles, viatja a Mallorca l’octubre de 1901. Lloga una casa al Terreno, propietat de Conrat Pinto, cunyat del pintor Gaspar Terrassa. Hi fa una llarga campanya, d’uns catorze mesos, dedicat a pintar i a escriure. Participa a reunions de Can Tomeu (restaurant Orient), a vetllades musicals del Saló Beethoven i a les tertúlies de Can Joan Alcover. Pinta les teles destinades al Grand Hotel, que amplia a mides de plafó (El Castell del Rei a l’horabaixa (plafó del Grand Hotel), Castell del Rei II (plafó del Grand Hotel), Primaveral. La Vall de Gènova II (plafó del Grand Hotel) i Jardí de Can Blanes II (plafó del Grand Hotel). 

A la Sala Parés exposa (1902) uns 40 quadres de temàtica mallorquina. Poc després publica l’àlbum Jardines de Espanya en el que inclou textos de Joan Alcover, Gabriel Alomar, Miquel Costa i Llobera, Miquel dels Sants Oliver i d’altres i unes 40 reproduccions de quadres de jardins, deu dels quals són de Mallorca. Fa ús de la Casa dels Poetes, una iniciativa d’Antoni Gelabert i Màrius Verdaguer, destinada a oferir un lloc adequat per escriure i pintar. És situada al costat de can Alomar amb una vista panoràmica sobre la murada, segons sembla, hi pinta Vell Faune. L’octubre de 1902 exposa al Cercle Mallorquí 26 quadres de Mallorca, entre els quals es troba Vell Faune.. El 23 d’octubre la família (l’esposa, la filla i la sogra) tornen a Barcelona, mentre ell marxa a Sóller i s’allotja a la fonda de la Marina.

A mitjan desembre deixa Mallorca per passar les festes de Nadal i Cap d’Any amb la família. Els amics li dediquen un comiat multitudinari al port de Palma. Són obres d’aquests mesos les titulades Jardí senyorial. Raixa II (1902), Jardí del Pirata I (1902), Caminal d’Alfàbia (1901-1902) i altres.

Santiago Rusiñol, Castell del Rei II, oli/tela, 1902

Estades a Mallorca i viatges (1903-1905)

El febrer de 1903 és temporalment a Palma per assistir a la inauguració del Grand Hotel (9-II-1903). A mitjan febrer se’n va a Valldemossa per pintar ametllers florits i jardins. S’allotja a la fonda de Can Marió. El 17 d’abril assisteix a l’estrena a Barcelona de L’heroi, obra antimilitarista i antibel·licista, que provoca algunes reaccions irades. Es fan dues representacions i l’empresa decideix retirar l’obra de la cartellera per pressions de l’entorn del Govern Civil. Tot seguit, Rusiñol marxa a París. El juliol de 1903 torna a Mallorca i s’instal·la de bell nou a Sóller per pintar i escriure. Allà participa a les tertúlies que es fan a l’apotecaria de Jaume Torrens.

El gener de 1904 torna a Mallorca, mentre Gelabert exposa a Palma. Aleshores, publica a La Almudaina tres articles de contestació als articles anònims que es publiquen al diari La Tarde. Defensa les obres d’Antoni Gelabert exposades al Cercle Mallorquí. Passa per Valldemossa i se’n va al Torrent de Pareis i al Gorc Blau. Amb la família viu uns dos mesos a Cal Rei, una finca rústica del metge Pere Serra. Mentrestant, Joaquim Mir, cerca indrets pintorescos i originals a sa Calobra. El 24 d’abril de 1904 Mir cau a sa Calobra i pren mal. La família el recull i se l’emporta a Barcelona. Rusiñol, de bell nou, és a Mallorca el novembre de 1904 amb motiu de compartir amb Llorenç Cerdà l’exposició de presentació (prèvia a la inaugural) dels nous locals del Cercle de Belles Arts, de Palma.

El febrer de 1905 mostra a Barcelona l’exposició Impressions de Mallorca amb 20 teles de Sóller, Valldemossa, Torrent de Pareis i el retrat del pintor Gaspar Terrassa. Són d’aquests anys les obres El port de Sóller  (1903), El port de Sóller III (1903), Fossar de pedres. El camí de ses monges (1904) (4) i altres.

Santiago Rusiñol, Fossar de pedres. El camí de ses monges,
oli/tela, 1904

Altres viatges i noves estades a Mallorca (1906-1924)

El 1906 Unamuno visita Mallorca i es troba amb Rusiñol a la casa valldemossina de Joan Sureda i Pilar Montaner. El 1907 visita l’illa Rubén Darío, que també coincideix amb Rusiñol a la casa de Joan Sureda i Pilar Montaner. El 1907 el pintor torna a ser a Palma, hostatjat al Grand Hotel. Obté una medalla de primera classe a la V Exposició Internacional de Barcelona. El juny rep la Gran Creu d’Isabel la Catòlica. El febrer de 1908 (mes de la florida dels ametllers) torna a ser a Mallorca. Pinta a Valldemossa i a Son Marroig. Aconsegueix una medalla de primera classe a l’Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid. El gener de 1909 exposa a la Sala Parés 15 obres pintades el 1907 i el 1908 a Mallorca i a Aranjuez. Torna a Mallorca, on passa dos mesos pintant a Valldemossa i Bunyola. D’aleshores és la tela Bunyola (1909) que el 1923 compra l’Ajuntament de Palma (5). Després marxa a l’Argentina.

El 1912 assisteix a la inauguració del tren de Sóller i torna a l’estiu. Comença a escriure L’Illa de la calma. El febrer de 1913 va a Eivissa per fer una excavació al Puig dels Molins i pintar. Publica 7 articles amb el títol de L’Illa blanca, que després recull en un volum. El gener de 1915 Rusiñol, Casas i Clarassó fan una exposició conjunta de caràcter retrospectiu amb motiu dels 25 anys de la primera exposició dels tres artistes.

El 1922 es publica L’Illa de la calma. El 1923 l’Ajuntament de Palma, presidit per Guillem Fortesa Pinya, acorda adquirir la tela del pintor titulada Bunyola (1909), dedicar-li un carrer i fer-li un homenatge. L’homenatge consisteix amb un banquet al Grand Hotel i la representació de la peça El místic al Teatre Líric.

Combina estades a Mallorca amb viatges a París, Itàlia i diversos indrets de la Península: Granada, Aranjuez, Conca, València, Xàtiva, Girona, etc. Tot plegat, manté durant aquests anys una activitat intensa com a pintor i com a escriptor. La seva vàlua és reconeguda de manera gairebé general i la seva pintura assoleix un nivell alt de preus. Són obres d’aquesta època les titulades El claustre de Sant Benet de Bages (1907), El Tajo II. Aranjuez (1912) (6), Jardí blau I. Girona (1916), etc.

Les seves preferències s’inclinen cada vegada amb més determinació per temes de llums de tarda o crepusculars i atmosferes que suggereixen malenconia, tristesa o melangia. Les remarca sovint amb l’ús de colors violetes, morats, blaus. Els jardins parlen a l’espectador d’una natura sotmesa, modificada i alterada, en certa manera oprimida. Li agrada afegir tocs que revelen el seu gust per les antiguitats, els elements erosionats pel pas del temps i esquerdats o mutilats com a conseqüència de la descurança i l’abandonament. Representa temes de runes, restes del passat, escenaris foscos, contrallums o llums de vespre. Crea composicions que respiren calma, solitud i desempara. La temàtica que tracta porta en el fons de la seva pròpia realitat un discurs trist i nostàlgic, que constitueix un dels trets més característics del pintor i de la seva obra.

Darrers treballs, declivi i fi (1925-1931)

Rusiñol, sempre reservat amb la política, es manifesta contra la dictadura de Primo de Rivera. El seu escrit no es publica (7). Alhora, la salut es deteriora a causa de problemes de gota, urèmia i artrosi. És l’hora dels homenatges: el 24 de gener de 1926 es congreguen més de 15.000 persones, majoritàriament treballadors manuals, en el parc de la Ciutadella (Barcelona) en homenatge al pintor i escriptor. Li dediquen homenatges altres indrets, pobles i viles de Catalunya. Pinta a Arbúcies i Girona, però la feina avança a un ritme lent, la pinzellada es fa insegura i els trets presenten dureses insòlites. El 1931 rep un homenatge a Sitges. Són treballs d’aquests anys les teles titulades Aigües cap al tard. Arbúcies (1929), El Montseny (1929) i Ramell de pins. Aranjuez (1930).

A mitjan maig de 1931 arriba a Aranjuez. El 13 de juny entra en coma i, poc després, mor a la Fonda del Comercio, a Aranjuez, als 70 anys. La capella ardent s’instal·la a la seu del Círculo de Bellas Artes de Madrid. El dol de Madrid és presidit per Niceto Alcalá Zamora, president de la República. L’Ajuntament de Palma li dedica un monument projectat per l’arquitecte Guillem Fortesa Pinya, que s’ubica al fons del carrer del marquès de la Sènia (Son Armadams, Palma).

La recent catalogació de Laplana-Palau (2004) permet establir que Rusiñol pinta a Mallorca 104 obres, que es reparteixen de la manera següent: Valldemossa (26), Sóller (25), Palma (22), Bunyola (11), Pollença (9), Lluc, gorcs i torrents (5), cementiris i calvaris (4), fàbriques (1) i retrats (1). A Eivissa pinta 4 obres.

Consideracions generals

Rusiñol també excel·leix com a escriptor. Les seves obres de teatre li proporcionen una gran popularitat. Distribueix el temps entre les seves dues grans afeccions: pintar i escriure. A Mallorca comença a escriure, escriu parcialment o íntegrament les obres El pati blau (1903), L’heroi (1903), Els jocs florals de Camprosa, El poble gris, La nit de l’amor, El bomber i altres. Hi redacta també capítols de L’Auca del senyor Esteve i de L’Illa de la Calma. També destaca com a cartellista i decorador. Publica articles a diaris i revistes com La Vanguardia, L'Avenç, L'Esquella de la Torratxa, etc.

A Mallorca estableix relacions d’amistat amb Antoni Gelabert, Antoni Noguera, Joan Fuster Bonnín, Francisco Bernareggi, Gaspar Terrassa, Cesáreo Bernaldo de Quirós, Pere Blanes Viale, Antoni Ribas Prats, Gabriel Alomar Villalonga, Joan Torrendell, Miquel dels Sants Oliver, Joan Lluís Estelrich, Mateu Obrador, Joan Rosselló de Son Fortesa, Joan Sureda Bimet, Pilar Montaner Maturana, Antoni Albareda, Miquel Sarmiento, Joan Alcover, Conrat Pinto, Cristòfol Pizà, Jaume Torrens, Lluís Martí, Pere Serra, etc.

Pinta a Barcelona, Pedralbes (Barcelona), Montjuïc (Barcelona), París, Rouen, La Alhambra i El Generalife (Granada), Girona, Tarragona, Conca, València, Xàtiva, Alcoi, Elx, Sagunt, Soneixa, Bétera, Sot de Ferrer, Palma, Molinar de Llevant (Palma), Pollença, Biniaraix, Sóller, Port de Sóller, Fornalutx, Valldemossa, Lluc, Bunyola, El Terreno (Palma), Galilea, Raixa, Alfàbia, Algaida, Canet (Esporles), Coves del Drac (Manacor), Son Marroig, Eivissa, Sant Vicenç de Torelló, Montserrat, Sant Benet de Bages, Poblet, Montseny, Horta (Barcelona), Torrent, La Bisbal, Centelles, Aranjuez, Arbúcies (la Selva), Sitges, Olot, Bages, Arenys de Munt, la Granja (Segovia), Puigcerdà, Gavà, Llinars del Vallès, Les Escaldes (Andorra), Port Lligat (Girona), Tívoli i Frascati (Roma), etc.

Hi ha obra seva a la col·lecció del Patrimoni Nacional, Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia, Generalitat de Catalunya, Museu de Montserrat, Museu d’Art Modern de Barcelona, Philadelphia Museum of Art, Museu Cau Ferrat, Museu d’Orsay (París), Casa Museu Joan Maragall, Museu d’Art de Girona, Museo Casa de los Tiros (Granada), Museo Provincial de Bellas Artes Caraffa (Córdoba, Argentina), Museo de Artes Visuales de Montevideo (Uruguai), Museu Goya (Castres, França), Museo Ángel Barrios (Granada), Museu Comarcal del Maresme (Mataró), Museu del Monestir de Lluc (Mallorca), Museo de Pontevedra, Museu Municipal de l’Almudí (Xàtiva), Biblioteca Museu Víctor Balaguer (Vilanova i la Geltrú), Centre de Lectura de Reus, Foment del Treball Nacional (Barcelona), Institut del Teatre (Diputació de Barcelona), Instituto Cervantes (París), Cercle del Liceu (Barcelona), Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona, Banco Santander, Banco Sabadell Atlàntic, Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’, Companyia d’Asegurances de Vida ‘Sa Nostra’, Círculo de Bellas Artes de Madrid, Cercle de Belles Arts de València, Ayuntamiento de Aranjuez, Ajuntament de Tarragona, Ajuntament de Palma (Mallorca), Museu d’Art Modern i Contemporani “Es Baluard” (Palma), altres col·leccions institucionals i a nombroses col·leccions privades.

Santiago Rusiñol, El Castell del Rei, oli/tela, 1902

Bibliografia (selecció)

CATÀLEG-2010, “Rusiñol, la passió per Mallorca”, Govern de les Illes Balears, Ajuntament de Palma i Fundació d’Art Serra, Museu “Es Baluard”, maig-juny, Palma, 2010.

Isabel COLL, “Rusiñol, la passió per Mallorca. Del luminisme i el simbolisme a l’estampa japonesa”, Catàleg-2010, pàg. 17-55.

Marie-Claire URBEQUOI, “Santiago Rusiñol i Mallorca; un camí d’anada i tornada”, Catàleg-2010, pàg. 13-15.

CATÀLEG-2007, "Un segle de paisatgisme a les Illes Balears", Museu d'Art Modern i Contemporani "Es Baluard", març-juliol, Palma, 2007.

Francesc MIRALLES, "Un segle de paisatgisme a les Illes Balears", Catàleg-2007, pàg. 13-23.

Francesc FONTBONA, "Els pintors catalans i Mallorca", Catàleg-2007, pàg. 29-35.

Josep de C. LAPLANA i Mercè PALAU-RIBES O’CALLAGHAN, “La pintura de Santiago Rusiñol” (tres toms), Editorial Mediterrània, Barcelona, 2004.

CATÀLEG-1999, "Els jardins de l'ànima de Santiago Rusiñol", Fundació Caixa de Girona, Fundació Caixa de Sabadell, Caixa de les Balears 'Sa Nostra' i Caja de Segovia, Girona, 1999.

Margarida CASACUBERTA, "Els jardins de l'ànima de Santiago Rusiñol", Catàleg-1999, pàg. 9-19.

Xavier ANTICH, "El paisatge en vers, l'espai de la contemplació", Catàleg-1999, pàg. 21-27.

Josep GORDI i SERRAT, "La natura en els jardins de Rusiñol", Catàleg-1999, pàg. 29-37.

Vinyet PANYELLA, "Dels jardins de l'Alhambra al jardí abandonat", Catàleg-1999, pàg. 39-47.

Marina GUSTÀ, "Escenes d'una devoció", Catàleg-1999, pàg. 51-53.

Josep de C. LAPLANA, “Santiago Rusiñol, el pintor, l’home”, Biblioteca Abat Oliba, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1995.

Mercè DOÑATE i Cristina MENDOZA (dir.), "Santiago Rusiñol", Museu MNAC i Fundació Mapfre Vida, Exposicions a Madrid i a Barcelona, Madrid, 1997.

José M. PARDO, “Rusiñol Prat, Santiago”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’. t. 4, pàg. 173-190, Promomallorca ed., Palma, 1996.

Miquel ALENYÀ, “Santiago Rusiñol Prats”, ‘La pintura moderna a Mallorca’, pàg. 26-27, Ajuntament de Palma, Palma, 1996.

CATÀLEG-1994, “100 anys, 100 pintors, 1893-1993”, sa Llonja i Sala Guillem Mesquida, maig-juny de 1993, Govern Balear i Consell Insular de Mallorca, pàg. 3 i 150-151, Palma, 1993.

Isabel COLL MIRABENT, "Santiago Rusiñol", Editorial Ausa, Barcelona, 1992.

Miquel ALENYÀ, “Rusiñol Prats, Santiago”, ‘GEM’, t. 15, pàg. 21-22, Palma, 1991.

Josep PLA, “Santiago Rusiñol y su época”, Ediciones Destino, Barcelona, 1989.

Josep PLA, "Santiago Rusiñol i el seu temps", Editorial Selecta, Barcelona, 1955.

Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ, “Santiago Rusiñol”, ‘Las Baleares y sus pintores’, pàg. 104-106, L. Ripoll editor, Palma, 1981.

Maria RUSIÑOL, “Santiago Rusiñol vist per la seva filla”, Editorial Aedos, segona edició amb un nou capítol, Barcelona, 1955.

Notes

(1). La forta personalitat de l’avi és evocada a L’auca del senyor Esteve, que escriu el 1907.

(2) Dedica l’obra que exposa a l’avi, Jaume Rusiñol.

(3) Segons Maria Rusiñol, l’arribada de Santiago Rusiñol i la família a Mallorca se situa a final del 1899 o principi de 1900. Les dades aportades per Laplana-Palau (2004) situen la data d’arribada de la família Rusiñol a Mallorca l’octubre de 1901. La referència de Laplana és coherent amb el que fa Rusiñol el 1900 i el 1901 fins al mes d’octubre.

(4) El paisatge que reprodueix és conegut popularment amb el nom de Les monges del camí de Lluc a Pollença.

(5) La transmissió no es fa efectiva fins al 2-XI-1925, quan l’Ajuntament lliura a Rusiñol el pagament convingut de 3.000 ptes. i rep la tela en qüestió.

(6) Aquesta tela va ser adquirida per la companyia d’assegurances de vida de ‘Sa Nostra’ en una subhasta a Madrid.

(7) El 1917 va signar el manifest públic dels intel·lectuals espanyols a favor de la causa aliada.

Exposicions individuals

1888     “Exposició Rusiñol”, Sala Parés, Barcelona, desembre

1889     “Quadres de Santiago Rusiñol”, Sala Parés, Barcelona,
             novembre

1893     “Exposició Santiago Rusiñol”, Sala Parés, Barcelona, octubre

1894     “Exposició Santiago Rusiñol”, Sala Parés, Barcelona, octubre

1897     “Quatre jardins de Granada” Sala Parés, Barcelona, octubre

1898     Salón del diario El defensor de Granada, Granada, abril

1899     “Els jardins d’Espanya”, Sala Bing, París, octubre

1900     “Jardins d’Espanya. Santiago Rusiñol” Sala Parés, Barcelona,
             novembre

1902     “Exposició Rusiñol”, Cercle Mallorquí, Palma, octubre

             “Exposició Rusiñol”, Societat La Unió, Sóller, desembre

1903     “Exposició Rusiñol”, Sala Parés, Barcelona, febrer

1904     Saló Beethoven, Palma

1905     “Santiago Rusiñol. Impressions de Mallorca”, Sala Parés,
             Barcelona, febrer

             “Exposició Rusiñol”, Fonda la Marina, Sóller, desembre

1906     “Port de Sóller i notes de Mallorca”, Sala Parés, Barcelona,
             juny

             “Exposició Rusiñol”, Grand Hotel, Palma, desembre

1909     “Santiago Rusiñol”, Sala Parés, Barcelona, gener

             “Exposición Rusiñol”, Centro Artístico, Granada.

1910     “Exposició Santiago Rusiñol”, Sala Parés, Barcelona, gener

             “Exposición Santiago Rusiñol”, Salón Moody, Buenos Aires, maig

             “Exposición Rusiñol”, Moretti, Catelli y Cia, Montevideo, juliol.

             “Exposición Rusiñol”, Galería Fasce, Córdoba, Argentina

1912     “Exposició Rusiñol”, Cercle de Belles Arts, València, març

             “Exposició Santiago Rusiñol”, Sala Parés, Barcelona, març

1914     “Exposició Rusiñol”, Sala Parés, Barcelona, gener.

1916     “Exposició Rusiñol”, Sala Athenea, Girona, gener

             “Exposició Santiago Rusiñol”, Sala Parés, Barcelona, gener

             “Exposición Santiago Rusiñol”, Salón Vilches, Madrid, abril

1917     “Santiago Rusiñol”, Sala Parés, Barcelona, gener

             “Exposición Santiago Rusiñol”, Asociación Artistas Vascos,
             Bilbao, març

1918     “Exposició Rusiñol”, Sala Parés, Barcelona, gener

1919     “Exposició Rusiñol”, Botiga la Pilarica, Palma, agost.

             “Exposició Santiago Rusiñol”, Barcelona, febrer.

Exposicions de Rusiñol, Casas i Clarassó

1890     Sala Parés, Barcelona, octubre

1891     Sala Parés, Barcelona, novembre

1893     Sala Parés, Barcelona, febrer

1915     Sala Parés, Barcelona, gener

1921     Sala Parés, Barcelona, gener

1922     Sala Parés, Barcelona, gener

1923     Sala Parés, Barcelona, gener

1924     Sala Parés, Barcelona, gener

1926     Sala Parés, Barcelona, gener

1928     Sala Parés, Barcelona, gener

1929     Sala Parés, Barcelona, octubre

1931     Sala Parés, Barcelona, març

Exposicions d’homenatge

(Posteriors a la seva defunció)

1931     “Exposició d’homenatge a Santiago Rusiñol”, Sala Parés, 
             Barcelona, desembre

1932     “Exposició homenatge a Santiago Rusiñol”, Cercle Artístic, 
             Barcelona, maig

1941     “Exposició Homenatge a Santiago Rusiñol”, Galerias 
             españolas, Barcelona, novembre

1944     “Quadres de Santiago Rusiñol”, Col·lecció Planàs-Rusiñol,
             Sala Parés, Barcelona

             “Exposición de cuadros de Santiago Rusiñol”, Salón Vilches,
             Madrid

1956     “Exposición XXV aniversario de la muerte de Santiago 
             Rusiñol”, Palau Maricel i Cau Ferrat, Sitges

            “Exposició homenatge a Santiago Rusiñol en el XXV
            aniversari  de la seva mort”, Sala Municipal d’Exposicions,
            Girona.

            “Exposición homenaje a Santiago Rusiñol”, Cercle Artístic, 
            Barcelona.

1961     “Exposició Centenari naixement de Santiago Rusiñol, 
            Antic Hospital de la  Santa Creu, Ajuntament de
            Barcelona.

             “Exposició Rusiñol”, Sala Vayreda, Ajuntament d’Olot.

1969     “Exposició homenatge a Santiago Rusiñol” Sala Parés,
             Barcelona

1981     “Homenatge a Rusiñol”, Cinquanta aniversari de la seva 
             mort, Sala Parés, Barcelona.

             “Santiago Rusiñol. Homenatge 50è aniversari de la seva
             mort”, Casa de la Cultura, Girona,

             “Santiago Rusiñol. Homenatge 50è aniversari de la seva
             mort”,  Palau de la Virreina, Barcelona.

             “Santiago Rusiñol. Homenatge 50è aniversari de la seva 
             mort”, Museu d’Art  Modern, Tarragona

1983     “Exposició Rusiñol, Casas i Clarassó”, Sala Parés, 
             Barcelona.

1995     “Rusiñol a Tarragona”, Ajuntament de Tarragona, 
             Tarragona.

1996     “Santiago Rusiñol (1861-1931). Obra pictòrica y literaria”, 
             Fundación Caja de Galícia, La Corunya.

             “Santiago Rusiñol (1861-1931). Obra pictòrica y literaria”, 
             Fundación Caja de Galícia, Lugo.

             “Santiago Rusiñol (1861-1931). Obra pictórica y literaria”,
             Fundación Caja Galícia, Santiago.

1997     “Santiago Rusiñol (1861-1931)”, Fundación Cultural
             Mapfre  Vida, Barcelona

             “Santiago Rusiñol (1861-1931)”, Fundación Cultural 
             Mapfre  Vida, Madrid

1999     “Els jardins de l’ànima de Santiago Rusiñol”, Fundació
            Caixa de Sabadell, Sabadell, abril-maig.

             “Els jardins de l’ànima de Santiago Rusiñol”, Fundació 
            Caixa de Girona, Girona, juny-juliol.

             “Els jardins de l’ànima de Santiago Rusiñol”, Caixa de
             les Balears ‘Sa Nostra’, Palma, agost-setembre.

             “Els jardins de l’ànima de Santiago Rusiñol”, Caja de 
             Segovia, Segovia, octubre-novembre.

             “Santiago Rusiñol”, Centro de Cultura Castillo de Maya,
             Caja de Navarra, Pamplona, septiembre

2001     “Santiago Rusiñol en Granada”, Museo Casa de los Tiros,
             Granada.

2010     “Santiago Rusiñol, la passió per Mallorca”, Govern de les
             Illes Balears, Ajuntament de Palma, Fundació d’Art Serra,
             Museu “Es Baluard”, Palma, maig-juny.

Alan Theodoros Brundidge (El Caire, 28 d’agost de 1940 – Cas Català, Palma, Mallorca, 29 de desembre de 2000).

Pintor i arquitecte. És fill de Harry Thompson Brundidge, de Saint Louis, EUA, i d’Helen Papayoannou, grega, filla d’un metge establert a El Cairo. Estudia al Col·legi Anglès d’El Caire (Egipte), a Kent (Anglaterra) i al col·legi públic de la localitat d’Stowe (Buckhinghamshire, Anglaterra). Cursa els estudis d’arquitectura a Lausana (Suïssa), on es titula (1965).

Afeccionat als esports, practica futbol, criquet, natació, tennis, vela i altres. Alt i de complexió atlètica, li agrada la caça i la pesca. Llegeix molt i amb plaer. Ernest Hemingway és el seu autor preferit.

Visita Mallorca per primera vegada el 1958. El 1963 s’hi estableix i el 1965 coneix Nancy Dorothy Hjortshoj a l’Hotel Formentor. S’enamoren a primera vista i constitueixen una parella que es manté unida tota la vida. Ella és 14 anys més gran que ell. Resideixen a un apartament a Cas Català i l’estiu ocupen (1969-1985) una casa llogada (“La casa de la luz”) a Cala Salmonia (originàriament, Cala s’Almoina), del terme de Santanyí.

A Mallorca troba el paisatge que incentiva la seva inspiració i mobilitza la seva capacitat de treball. Amb un Seat 600 recorren tots els racons de l’illa i amb un llaüt de 5 m. d’eslora es dedica a pescar, recórrer la costa i anar als indrets preferits per passar prop del mar els dies més calorosos de l’any.

Pinta sense preses, pausadament i esforçadament. Les seves obres li consumeixen mesos i, fins i tot, anys de treball. Li agraden, sobretot, els paratges tranquils i silenciosos. També fa natures mortes, escenes d’interior. Els colors són suaus, matisats i sobris. Les atmosferes respiren intimisme i quotidianitat. Les pinzellades són petites, repetitives, gairebé puntillistes. Li interessen les visions de conjunt, que construeix tractant individualment cada un dels detalls que les componen.

El desembre de 2000, Alan es trenca accidentalment una cama i necessita l’ajut d’unes crosses. El 29 de desembre es produeix un incendi domèstic fortuït a la seva casa. Moren ell i l’esposa. Les seves cendres són dipositades a Cala Salmonia, d’acord amb els seus desitjos.

Exposa a la Galeria Grifé i Escoda i a la Galeria Maneu. El 2005 la Galeria Joan Oliver edita el llibre Alan 1940-2000, amb 47 il·lustracions a color i textos de Niels Rebholz i Gudi Moragues. El llibre acompanya una exposició retrospectiva i d’homenatge a la mateixa Galeria Maneu, que es manté oberta al públic del 12 de gener al 10 de febrer de 2006.

Bibliografia

CATÀLEG-2005, “Alan 1940-2000”, Galeria Joan Oliver “Maneu”, Palma, 2005.

Niels REBHOLZ, “Alan T. Brundidge”, ‘Catàleg-2005’, pàg. 5-10.

Gudi MORAGUES, “La realidad de una pasión”, ‘Catàleg-2005’, pag. 11-14.

Joan OLIVER, “Alan Brundidge”, 'Catàeg-2005', pàg. 3

Vicent Calbet Riera (Es Viver, Eivissa, 20 d’octubre de 1940 – Fukuoka, Japó, 25 d’abril de 1994)

Pintor. És fill de Marià Calbet, barber, i de Catalina Riera, que regenta una adrogueria. Té tres germans. Un any després del seu naixement, la família trasllada el domicili a Dalt Vila, on ell resideix fins que fa els 25 anys (1965).

El 1951, amb onze anys, comença els estudis de pintura i dibuix a l’Escola d’Arts i Oficis d’Eivissa. Un any més tard, compatibilitza els estudis amb el treball com a auxiliar de la barberia del pare. El 1956, ingressa a l’Escola de Belles Arts de Sant Carles, de València. Fa els dos primers cursos com a estudiant lliure: va a València solament per als exàmens. El 1957 trasllada la residència a València, assisteix regularment a les classes de l’Escola i, acabada la carrera , es titula (1959). A l’acadèmia estableix amistat amb Manolo Valdés, Enric Solbes, Antoni Riera Terrades, Manel Naranjo, Vicenç Macià i altres condeixebles.

Durant els dos anys d’estada a València descobreix i admira la pintura medieval del Museu de Belles Arts Pius XII, que l’atreu i l’impacta. També descobreix la pintura expressionista europea, sobretot la de Georges Roualt (1871-1958) i la d’Edvard Munch (1863-1944), que a partir d’aleshores considera els seus mestres. Durant aquests anys l’ajuden i animen els pintors Ignasi Agudo Clarà i Antoni Pomar. També l'ajuda el col·leccionista i amic Ramon Medina.

Es relaciona amb el Grup Ibiza 59, que el mou a assajar l’informalisme gestuals, que incorpora al repertori de recursos que té a l’abast tot al llarg de la seva trajectòria professional. El 1960 i el 1961 visita vàries ciutats europees mogut, sobretot, pel desig de visitar museus. Admira els expressionistes i altres pintors. El 1962 resideix a París tot un any amb el suport d’una beca del Govern francès, que complementa treballant. El 1963 resideix a Lübeck (Alemanya), fet que li permet ampliar els seus coneixements dels pintors expressionistes. El 1962 participa en la fundació del Grup Puget (1962-1964), que té un recorregut breu i es dissol el 1964.

Exposició de Vicent Calbet Riera, La tauromàquia,

Galeria Via2, 2010

Per a la pintura fa ús de diverses tècniques: oli/tela, oli/paper, oli/fusta, collage/paper, oli i collage/paper, tècniques mixtes, etc. Per al dibuix usa el carbonet, el pastel, la tinta xinesa, el guaix, el llapis, les ceres, la ploma, el pastel i la ploma, etc. També practica l’aquarel·la. Els suports més usats són la tela, el paper i la fusta. Els colors predominats són el blau, el verd, el groc i  els blancs.

La pintura de Calbet evoluciona amb el temps i s’hi poden identificar vàries etapes prou ben diferenciades.

1) Ressonàncies del vell costumisme (1958-1964)

Les primeres obres del pintor presenten ressonàncies de la vella escola paisatgística i costumista valenciana de la fi del segle XIX. Pinta paisatges rurals amb cases de pagès, personatges, camins de ferradura, sementers tancats amb parets de pedra, processons i manifestacions col·lectives de religiositat, festes populars al carrer, etc.

Esbossa el dibuix, dóna importància al color i fa ús d’una pinzellada solta, fluïda i lleugerament empastada. La temàtica del seu treball respon a les ensenyances que rep en el període d’estudi i formació.

El 1959 rep tres premis de la Galeria El Corsario i obté la tercera medalla de la II Exposició d’Art Jove, de Madrid i fa la primera exposició individual a la Galeria Tanit, d’Eivissa. El 1964 fa dues exposicions, una a les Galeries Quint (Palma) i l’altra a la Galeria El Corsario (Eivissa). També participa a l’Exposició Nacional de Belles Arts, de Madrid. El 1962 viu un idil·li amb Elke, la seva núvia alemanya.

Pertanyen a aquesta època les obres Paisatge. Església de Sant Jordi (1959), Retrat de dama (1964), L’últim sopar (1964) i altres.

2) Temps d’avanços (1965-1971)

Gradualment, el pintor abandona les temàtiques costumistes i fan la seva aparició els collages i treballs informalistes, que recullen bona part del que ha vist i ha après en els seus viatges o amb les seves relacions amb els artistes estrangers que resideixen en a l’illa.

Exposa a la Galeria i sala de concerts Iván Spence d’Eivissa poc després de la seva inauguració. Acusa la influència d’artistes residents a Eivissa, com Erwin Broner, Dimitrenko, Giorgio Pagliari, etc.

El 1966 obté el primer premi de pintura de la II Biennal Internacional d’Art d’Eivissa. Participa en vàries exposicions nacionals. El 1971 lloga Can Pubill per viure i pintar a plaer. Obté el primer premi de la primera Exposició Internacional de Pintura d’Eivissa.

Són d’aquesta etapa les obres “Artista al seu estudi” (1966) i nombrosos collages sense títol, difícils de citar.

3) Anys de maduresa (1972-1985)

El 1971 instal·la l’estudi a Can Pubill, als afores de Sant Josep, on es concentra en la feina. No deixa de costat les relacions amb les galeries, però trenca amb el seu marxant a l’estranger. No disminueix el ritme de treball i de producció. Apareixen depressions, que aconsellen una etapa de descans per donar pas, tot seguit, a un període més assossegat de feina, amb el ritme d’una exposició anual.

Incrementa l’activitat expositiva amb mostres a Eivissa, Palma, Barcelona, Saragossa i Dinamarca. Són d’aquesta època les obres Composició (1982), Composició (1985) i altres, en gran part sense títol.

4) Temps de plenitud (1986-1994)

Incrementa la producció d’obres de petit format. Utilitza deixalles i materials usats per crear les seves caixes. El 1989, Guillem Frontera publica el llibre Vicent Calbet, que parla del pintor i de la seva obra. D’altra part, reprèn el tema religiós, que tracta des d’una perspectiva nova.

El 1991 exposa a la Fira d’Art de Niça. El Museu d’Art Contemporani d’Eivissa i l’Ajuntament de Palma acorden muntar una exposició antològica de l’artista amb el títol de “Vicent Calbet. Trenta anys de pintura”, que es mostra a Eivissa i a Palma.

La seva obra esdevé més lírica i més intimista. Lluny de la grandiloqüència i bolcada en la realitat quotidiana, colpeix, sedueix la mirada i enamora. El pintor es mostra segur del que fa. Es troba en un moment dolç per a la creació i la construcció de les obres. El 1985, als 46 anys, es troba en condicions de ser ambiciós i gaudir-ne.

Són obres d’aquests anys Del blanc al verd (1988), Sense títol (caixa de papallones) (1988), Paràfrasi de Rembrandt (1989), Església (1990), Església (1991), Es Vedrà (1992), etc.

Marxa al Japó acompanyat de l’amic Antoni Planells. El viatge amb avió li fa pànic i el fatiga més del compte. A la ciutat de Fukuoka, ha de preparar una exposició en el Museu local d’Art Contemporani. Arriba força cansat i es retira aviat a descansar. Al matí el troben mort al llit. Tenia 53 anys. L’exposició no es fa i les teles que hi aportava (La Tauromàquia i altres) són trameses a Eivissa. El 2009 es mostren al Centre Cultural s’Alamera (Eivissa).

Té una entrada a l’Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera. La Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears li dedica una entrada extensa. Una plaça de la vila d’Eivissa duu el seu nom. Tenen obra seva el Museu d’Art Contemporani d’Eivissa, la Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’, la col·lecció d’Art Serra, El Museu d’Art Modern i Contemporani “Es Baluard” (Palma) i col·leccions privades d’Eivissa, Mallorca i d’altres indrets.

Bibliografia

CATÀLEG-2002, Poètiques modernes. Obra sobre paper a la col·lecció Serra, gener-febrer de 2002, pàg. 46, Ajuntament de Palma, Consell Insular de Mallorca, Govern de les Illes Balears, Palma, 2002.

Elena RUIZ SASTRE, “Calbet Ribas, Vicent”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’, pàg.345-352, Promomallorca ed., Palma, 1996.

Elena RUIZ SASTRE, “Les caixes de Vicent Calbet”, ‘Catàleg-1993’, pàg. 19-20.

Antonio COLINAS, “Entre el combat i la calma”, ‘Catàleg-1993’, pàg. 13-15.

Guillem FRONTERA, “Vicent Calbet”, Enciola ed., Barcelona, 1989.

CATÀLEG-1993, “Vicent Calbet. Trenta anys de pintura”, Ajuntament de Palma i Museu d’Art Contemporani d’Eivissa, Eivissa, 1993.

José M. SARRIEGUI (Coord.), “Vicent Calbet”, ‘Las Artes’, Basilio Baltasar ediciones, pàg. 50-51, Palma, 1990.

Josep P. RIBAS, “Artistes a Eivissa. Vicent Calbet”, Live Ibiza, http://www.liveibiza.com/ibiza_art/vicent_calbet2.htm, sense data.

Exposicions

1960     Galeria Tanit, Eivissa

             II Exposición de Arte Joven, Madrid

1961     Sala Rovira, Barcelona

1963     Kunstlerklub Die Insel, Hamburg

1964     Galeries Quint, Palma

             Galeria El Corsario, Eivissa

             Exposició Nacional de Belles Artes, Madrid

1965     Galeria Ivan Spence, Eivissa

1966     II Bienal d’Art d’Eivissa, Eivissa

1967     Gallery City of Stockholm, Estocolm, Suècia

1968     Exposició Nacional de Belles Arts, Madrid

             XII Saló de Maig, Barcelona

1969     Galeria 5, Eivissa

             Galeria Ariel, Palma

             Atlantis Gallery, Duisburg, Alemanya

1970     Galeria Chedel, Ginebra, Suïssa

             Galeria Marlekin, Estocolm, Suècia

             Galeria L’Ull de Vidre, Palma

1971     Sala Libros, Saragossa

             Atelier Gallery, Milà, Itàlia

             Galeria de Morona, Milà, Itàlia

             Galeria Alfa, Madrid

             Galeria Latina, Palma

             Museu de Pintura, Osnabrück, Alemanya

             Exposició Internacional de Pintura, Ajuntament d’Eivissa, Eivissa

1972     Gallery Petit, Londres, RU

             Atlantis, Duisburg, Alemanya

             Kunstenaarscentrum, Bergen, Bèlgica

1973     Sala Libros, Saragossa

             Galeria Joan Blanes, Palma

1974     Galeria Llatina, Palma

1975     Galeria Jeksen, Copenhague, Dinamarca

             Galeria Quatre Gats, Palma

1976     Galeria Eivissa, Eivissa

1977     Galeria Norai, Pollença, Mallorca

1982     Sala de Cultura, Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’, Eivissa

             Feria Internacional de Arte Contemporáneo (ARCO), Madrid

1983     Sala de Cultura, Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’, Eivissa

             Feria Internacional de Arte Contemporáneo (ARCO), Madrid

1984     Sala de Cultura, Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’, Eivissa

             Feria Internacional de Arte Contemporáneo (ARCO), Madrid

             Mostra Itinerant d’Art d’Eivissa, Eivissa

1985     Sala d’Exposicions, “la Caixa”, Muro, Mallorca

             Sala de Cultura de la Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’, Eivissa

             Mostra de Cultura de les Balears, Cotlliure, França

1987     Sala Pelaires, Palma

             Fira Internacional d’Art Contemporani (ARCO), Madrid

1989     Galeria Van der Voort, Eivissa

             Galeria Bisart, Palma

1990     Galeria Fenici, Madrid

             “Paràfrasis”, Sala de Cultura, Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’, Eivissa

1991     Fira d’Art, Niça, França

1992     Galeria Bisart, Palma

             Secció de les lles Balears del Pavelló Espanyol, Fira 
             Universal de Sevilla,  Sevilla

             “Rutes balears. Confluències culturals de la Mediterània”,
             Govern Balear, Washington, EUA

             Galeria Urbe, Alcúdia, Mallorca

1993     “Vicent Calbet. Trenta anys de pintura”, Ses Voltes, 
             Ajuntament de Palma, setembre-octubre

             “Vicent Calbet. Trenta anys de pintura”, Museu d’Art
             Contemporani d’Eivissa,novembre-desembre

Exposicions de reconeixement i d’homenatge

(Posterior a 1994)

2002     Poètiques modernes, Obra sobre paper a la col·lecció Serra, gener-febrer.

2009     Tauromàquia, Centre Cultural s’Alamera, Eivissa

2010     Tauromàquia, Galeria Via2, Eivissa, novembre-desembre