martes, 3 de junio de 2014

Miquel dels Sants Oliver i Toldrà (Campanet, Mallorca, 4 de maig de 1864 – Barcelona, 9 de gener de 1920).

Periodista, escriptor i ideòleg del mallorquinisme. Estudia el batxillerat a l’Institut Balear, on és deixeble de  Josep LluísPons i Gallarza. Estudia dret a la Universitat de Barcelona, però no acaba la carrera. Torna a Palma i és nomenat secretari i, posteriorment, director de l'entitat bancària Foment Agrícola de Mallorca. Col·labora amb les revistes Museu Balear i La Roqueta i participa en la fundació de La Almudaina. Marxa a Barcelona, on treballa com a bibliotecari de l’Ateneu Barcelonès (1906-1916). També és redactor i, posteriorment, director (1904-1906) del Diario de Barcelona. És un dels membres fundadors de l’Institut d’Estudis Catalans. A partir de 1906 fa part de l’equip directiu de La Vanguardia fins que el 1916 n’és designat director, càrrec que ocupa fins a la seva defunció el 1920. Escriu poesia, que recull en el llibre Poesies (1910). Publica narracions com ara L’illa daurada, L’hostal de la Bolla (1899), La Ciutat de Mallorques (1906) i Flors del silenci (1907). Com historiador escriu Mallorca durante la primera revolución, 1808-1814 (1901) i altres. A Mallorca defensa posicions moderades de mallorquinisme polític que s’emmarquen en el moviment de la Renaixença a l’illa. Mor a Barcelona als 55 anys. Carrers de Barcelona, Palma, Llucmajor, Calvià, etc., porten el seu nom. Una col·lecció de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat duu el seu nom.

  Miquel dels Sants Oliver Toldrà

Bibliografia

GEC

GEM

VIQUIPÈDIA


domingo, 1 de junio de 2014

Emilio Rodríguez López-Neyra de Gorgot (Còrdova, Andalusia, 2 de març de 1890 – València ?)

Biòleg i professor. Nat a Còrdova, és fill Manuel Maria Rodríguez García, catedràtic de matemàtiques i director de l’Institut d’aquesta ciutat. La mare és Carme López-Neyra de Gorgot i Deurrieu. Els seus germans són Manuel, catedràtic de la facultat de farmacia de la Universitat de Madrid; Carlos, catedràtic de la facultat de farmacia de la Universitat de Granada; i Luis, enginyer agrònom gradual amb el número 1 de la seva promoció. Es llicencia en ciències naturals i oposita a una càtedra d’institut, que guanya. És destinat a l’Institut General i Tècnic de Palma. Es doctora a Madrid en ciències naturals. A Palma és elegit secretari de l'Institut, càrrec en el que cessa el 1936. Després d’una llarga trajectòria a Palma (1914-1942 c.), demana el trasllat de la càtedra a l’Institut Lluís Vives, de València, on exerceix la docència fins a la seva jubilació el 2 de març de 1960. S’agrada d’ensenyar amb l’ajut de gràfics, plànols, esquemes, dibuixos i exemplars dissecats. De marcat accent andalús, els alumnes l’anomenen l’Andalús o s’Andalús tant a Palma com a València.  Un fill seu ocupa la càtedra de ciències naturals a l’Institut Lluís Vives de València.



Bibliografía

Joan PLA GARCIA, op. Cit., diverses pàgines, Palma, 1898.

Memoria de l’Institut Lluís Vives de València.


Joaquim "Xim" Verdaguer Travessí (Palma, 6 de març de 1895 – 7 de març de 1966)

Professor d’idiomes, escriptor i publicista. Fill de Magí Verdaguer i Callís, catedràtic de retòrica i poètica de l’Institut i director honorari del centre, és germà de Màrius Verdaguer Travessí. Estudia a l’Institut amb la promoció que es titula el 1912. Amplia estudis a l’Escola de Comerç i s’especialitza en el coneixement d’idiomes (anglès, alemany i francès). Té nocions d’esperant, sànscrit, rus i àrab. Treballa com a professor d’anglès a l’Institut Ramon Llull (1938-1963 c.) i a l’Escola Nàutica. Ensenya anglès i alemany a l’Escola de Comerç de Palma. Fa traduccions jurades de l’anglès, francès i alemany per als Jutjats de Palma. Treballa com a oficial major del Col·legi de Metges i és cònsol de l’Equador a les Balears. Publica col·laboracions a La Almudaina, La Nostra Terra i L’Almanac de les Lletres. S’agrada de tractar temes des de la ironia, l’escepticisme i el relativisme. Critica l’esnobisme, les avantguardes, les grans construccions ideològiques, els experts en matèries poc rellevants, la literatura artificiosa, l’alta costura i els avanços aparents (poc convincents i poc útils). Defensa la imaginació i l’absurd com a mitjans per afrontar els límits del racionalisme. Es declara lector de Kipling, Conan Doyle, Chesterton, Dickens i Andersen. Es manifesta contra la pena de mort, la guerra i la censura. Es posiciona a favor de la llibertat d’expressió. Defensa les reivindicacions de Gandhi i es declara anticomunista fervorós. Tracta amb ironia el feixisme, el tradicionalisme religiós, el bel·licisme, les utopies i defensa l’esperit de concòrdia. També col·labora amb el diari Baleares, La Estafeta Literaria i la revista Cort. Publica en castellà i en català. Com a escriptor publica El arte de fumar en pipa (1931), traduïda a diversos idiomes, El eco del castillo. El avaro (1953), Guia del Castell de Bellver (1951), la biografia Un menorquí indòmit (1958) i Dues històries ferestes (1950). Resideix al carrer de la Cadena (Palma), i s’agrada de prendre el cafè a la cafeteria Fígaro, del Passeig del Born, on se’l troba sempre disposat a fer anar la conversa. Fa part de les tertúlies literàries de la Casa del Libro del Passeig del Born. Als alumnes ens deixa l’exemple de la seva tolerància infinita, de la seva comprensió inabastable i de la seva inesgotable paciència. També ens deixa la seva saviesa, lúdica i escèptica; el seu respecte a la divergència i a la diferència i el seu rebuig permanent de l’ús de la violència verbal. Amb la perspectiva que dóna el temps, podem afirmar que el seu mestratge ha estat un dels principals que rebérem a l’Institut. La combinació del que ens ensenyà, posat al costat del racionalisme ferotge de Joan Capó, l’autoritarisme rígid de Bartomeu Bosch, la posta al dia i el rigor científic de Catalina Pallicer i el propòsit de Josep Font de fer-nos pensar a còpia de preguntes i dubtes, constituïren la millor combinació de les condicions i els elements necessaris i suficients per fer-nos madurar i créixer com a ciutadans. És per això que tots conservem un record entranyable d’ell i de les seves classes. Mor a Palma als 71 anys. Des del 1997 un carrer de s’Arenal (Palma) duu el seu nom. Té una entrada a la GEM.


JVerdaguer.JPG
Joaquim Verdaguer Travessí



Josep M. Fuset i Tubià (Sueca, País Valencià, 16 de març de 1871 - Barcelona, 18 de març de 1952)

Biòleg, professor i polític. Estudia el batxillerat a l’Institut de Sueca (1887), es llicencia en ciències naturals a Madrid (1891) i es doctora a la Complutense (1897). Completa la formació a la Sorbonne (França). Als 19 anys es fa soci de la Sociedad Española de Historia Natural. Publica diversos manuals de text, entre els que destaquen Diccionario tecnológico de Biología (1931), Manual de Zoología (2 toms, 1921) i Aves de Cataluña (1913). Entre 1897 i 1900 és professor auxiliar a la Universitat de Barcelona del catedràtic Odón de Buen. És director del gabinet d’Història Natural de la Universitat de Barcelona (1897-1900 i 1914-1937). Guanya les oposicions a càtedra d’història natural d’institut i és destinat a l’Institut General i Tècnic de les Balears (1900-1913). Republicà, anticlerical, lerrouxista i radical, a Palma es fa membre de la lògia maçònica Pitàgores. El 1904 és elegit regidor de l’Ajuntament de Palma i a ajuda Odon de Buen a crear i mantenir el laboratori de biologia marina de les Balears. Enamorat de l’illa, hi torna tots els estius per passar-hi uns dies de vacances amb l’esposa. A Palma publica els textos Manual de Anatomía y Fisiologia (Palma, 1905) i Monografías elementales de anatomía comparada (Palma, 1908). Publica el primer catàleg d’ocells de Catalunya. El 1913 guanya per oposició la càtedra de Zoologia General de la Universitat de Barcelona i, més endavant, la de Biologia General i Zoologia dels Vertebrats. La jubilació forçosa li arriba als 66 anys de la mà de la República (1937) i li és confirmada els primers anys de la postguerra (1941). Mor el 1952 als 81 anys.



Bibliografia

Xavier FERRER PARAREDA. Guia de científics catalans, Fuset i Tubià, Josep Maria.

Joan POU MUNTANER. “Noticias y relaciones ...”, t. VII, pàg. 323-325, Palma, 1987.


sábado, 31 de mayo de 2014

Francesc de Paula Barceló i Combis (Peratallada, Girona, 22 de setembre de 1820 – Palma, 4 de setembre de 1889)

Metge i naturalista. Es llicencia en ciències i en medicina a la Universitat de Barcelona (1846). Després d'exercir la medicina durant un temps, decideix dedicar-se a l’ensenyament. Guanya per oposició la càtedra de física i química de l’Institut Balear. El seu nomenament porta la data 25 de  d'octubre de 1847.Passats uns anys decideix accedir a la càtedra de ciències naturals del mateix centre, que ocupa juntament amb la de física durant un temps. Des del 1856 ocupa la càtedra de química aplicada a les arts de l’Escola Industrial agregada a l’Institut i és elegit secretari de l’Institut. Els seus treballs d’investigació es focalitzen a les Illes Balears. Publica Flora de las Islas Baleares (1879-1881), Apuntes para una flora de las Islas Baleares (1867), Catálogo metódico de las aves observadas en la Islas Baleares i altres treballs. Col·labora amb revistes científiques amb catàlegs d’aus, peixos, mol·luscs, rèptils i mamífers de les Balears. La seva obra Flora Balear és declarada de mèrit reconegut i de reconeguda utilitat per Reial Ordre de 22 d’agost de 1882, previ dictamen del Consell d’Instrucció Pública. És director de l’Estació Meteorològica de Palma, president de la secció de Ciències i Lletres de la Junta Provincial d’Agricultura, Indústria i Comerç, vocal de la Junta Provincial d’Estadística de les Balears des de la seva constitució el 1857, vocal naturalista de la Junta de Pesca i Piscicultura de Mallorca (1875), etc. És designat membre corresponent de la Reial Acadèmia de Ciències (Madrid), de l’Acadèmia de les Ciències i les Arts de Barcelona (1882), de la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Palma, de la Societé Botanique de França i de la Societat Espanyola d’Història Natural. És soci de mèrit de la Reial Societat Econòmica Mallorquina d’Amics del País i és guardonat amb el títol de cavaller de l’Ordre de Carles III. Fa part de la relació de professors il·lustres de l’Institut Ramon Llull del 1954. Des del 1924 un carrrer de Palma duu el seu nom. Té una entrada a la GEM.



Bibliografía

GEM, 2, 12.

Baleópolis.blogspot.com. Francesc de P. Barceló i Combis.

Joan POU MUNTANER. “Noticias y relaciones ....”, t.VII, pàg. 323-325, Palma, 1987.


Antoni Vicens Castanyer (Marsella, 1932 – Palma, 15 de maig de 2007)

Filòleg, investigador i professor. Es llicencia en filosofia i lletres i en dret (1962) a la Universitat de València i es doctora en filologia francesa (1972) a la Universitat Complutense (Madrid). Amplia estudis a les universitats de Besançon (1962) i Estrasburg (1968). Guanya per oposició una càtedra de llengua francesa d’institut. Exerceix la docència a l’institut de la Seu d’Urgell, Inca i Ramon Llull (Palma). És director dels instituts de la Seu d’Urgell, Inca i Ramon Llull (Palma, 1979-1980). El 1980 presideix els actes de celebració del 25 aniversari de la promoció dels alumnes de l’Institut del 1949-1955. Tot seguit guanya per oposició la càtedra de filologia francesa de l’Escola Universitària de Formació del Professorat d’Educació General Bàsica de la UIB (1980-1996) i és director adjunt (1981-1983) de l’Institut de Ciències de l’Educació (ICE). És vocal i vicerector de l’Estudi General Lul·lià de Mallorca. Publica Principios de didáctica de la lengua francesa (1991), Sollerics a França. Passions  i quimeres (1993), Jeroni Frontera, matemàtic. Un mallorquí a París durant el segon imperi (1995) i altres. Ha promogut i col·laborat en l’obra col·lectiva Georges Bernanos 1888-1988 (1988) i ha estat guardonat amb la medalla de cavaller de l’Ordre des Palmes Académiques pel President de la República Francesa. Mor a Palma als 75 anys. Sota la direcció de Carme Bosch, l’Estudi General Lul·lià publica (2001) l’obra Miscel·lània d’homenatge a Antoni Vicens Castanyer, de 221 pàgines. Té una entrada a la GEM i una altra al Qui és qui a Mallorca.



Bibliografía

Vicenç JASSO GARAU. Antoni Vicens Castanyer. Evocació d’uns records.
III Jornades d’Estudis Locals, Sóller, 2008.

GEM, 18, 113-114.


AA.DD. Qui és qui a Mallorca, Promomallorca ed., pàg. 601, Palma, 1999.

viernes, 30 de mayo de 2014

Joan Sorà Gasà (Palma, 18 d’abril de 1788 - 24 d’octubre de 1855)

Professor de matemàtiques i economista. Els coneixements de diversos idiomes li permet ser designat intèrpret de la Diputació provincial, tasca que realitza de manera gratuïta abans d’obtenir-lo en propietat. Especialitzat en estudis d’economia, el 1820 és nomenat catedràtic d’aquesta matèria de la Universitat Lul·liana de Mallorca. Entre el 1821 i el 1823 és diputat provincial i regidor de l’Ajuntament. Dirigeix les obres del port de Palma (1833). Dotat d’un encertat gust per les belles arts, s’encarrega de dirigir la restauració de les obres d’art dels convents suprimits per la desamortització. La seva dedicació a l’estudi de les matemàtiques li permet guanyar per oposició (1836) la càtedra de matemàtiques i geometria.de l’Institut Balear. Ocupa la plaça durant 19 anys (1836-1855). Dóna suport a la construcció naval a Palma mitjançant aportacions innovadores, que li procuren la simpatia i el respecte del sector. Publica un manual de geometria (1841) per a ús dels estudiants de primària i d’artistes i deixa inèdits treballs d’economia i de matemàtiques. Mor als 67 anys.



Bibliografia

Joan LLABRES BERNAL. “Noticias y relaciones...”, v. III, pàg. 701-702, Palma, 1962