Enciclopèdia de Mallorca (GEM). 25 anys.

S'inicia el 1988. La publicació es perllonga fins al 1991. Posteriorment, se li afegeixen dos apèndixs. Conté un total de 34.000 entrades, inclosos els tres apèndixs. El seu director va ser Miquel Dolç i Dolç. La veu Mallorca està estructurada com un manual enciclopèdic temàtic. Portaren la direcció executiva Ferran Aguiló Sureda, Lourdes Mazaira Cabana-Verdes, Pere Fullana i Margalida Tur Català. Amb motiu del 25è aniversari de l'inici de l'obra el divendres 13 de desembre de 2013 es reuniren en el Molí del Comte a dinar per celebrar-ho l'editor Pere A. Serra Bauzà, Miquel i Carme Serra Magraner, Pere Comas, Joan Riera Frau, Margalida Tur Català, Sebastià Ginard, Carme Llull Verd, Josep Garcia, Alfonso Ballesteros, Guillem Frontera Pascual, Damià "Ferrà" Pons i Pons, Pere Fullana, Ferran Aguiló Sureda, Antoni Marimon, Guillem Rosselló Bordoy, Francesc Bujosa Homar, Andreu Ramis Puig·gròs, Tomàs Monserrat, Joan Torres, Miquel Deyà Bauzà, Damià Pons i Pons, Ramon Canet Font, Miquel Alenyà Fuster, Joan Mayol Serra, Llorenç Capellà Fornés, Carles Manera Erbina, Gabriel Seguí Trobat, Lleonard Muntaner Mariano, Joan March Noguera, Faust Roldán, Joan Parets Serra, Joan Mas i Vives, Josep Juan Vidal, Josep Amengual, Joan Torres, etc. Excusà l'assistència Sebastià Serra Busquets, que era fora de Mallorca. Hi hagué un record especial per als col·laboradors traspassats: Paulí Buchens, Miquel Dolç, Lourdes Mazaira, Josep Melià Pericàs i Josep Mascaró Pasarius.

Carles Blanes Nouviles morí el 14 de desembre de 2013

Carles Blanes Nouviles, antic director general de la Caixa de les Balears "Sa Nostra", ha mort aquest matí, dia 14 de desembre de 2013, als 84 anys d'edat. Ocupà la direcció general de l'entitat durant 25 anys (1968-1993). Sota el seu guiatge, l'entitat  se situà en el primer lloc del rànquing de les entitats financeres a les Balears i va sostenir una Obra Social i Cultural de primera línia. Va presidir el Consell Social de la Universitat de les Illes Balears. Va rebre la medalla d'or de la Universitat de les Illes Balears.

Josep Antoni Barceló Rosselló (Palma, 1938 – 6 de desembre de 2013)

Funcionari de Correus i de la Caixa Postal jubilat. Estudia el batxillerat al col·legi de La Salle de Palma. Fa part de la promoció dels batxillers 1949-1955 amb Fernando Sánchez Monge, Lluís Moyà Bareche, Bartomeu Fortesa Pujol, Bartomeu Cabot Company, Pere de la Portilla Costa, Agustí Estela Ripoll, Salvador Llamas Fuentes, etc. D’al·lot viu al carrer de Rubén Darío (Palma), cosa per la qual ell i jo fem plegats bona part del camí d’anada i de tornada de casa a classe. Malgrat que el 1951 trasllat la matrícula a l’Institut Ramon Llull, l’amistat mútua es manté durant molts d’anys i té l’oportunitat de manifestar-se amb certa reiteració.

Fa oposicions al cos tècnic superior de Correus, que guanya. Treballa a diverses destinacions a Mallorca. Amb motiu de la desvinculació de la Caixa Postal del cos de Correus es presenta a les oposicions que es fan per cobrir les places de la nova entitat. Supera els exàmens i aprova amb una bona qualificació l’estudi preceptiu sobre un tema referit a la realitat del mercat financer del moment. Aleshores, em va demanar dades i informació general sobre el tema esmentat, que li vaig facilitar en la mesura en què em va ser possible.

Com a responsable de les oficines de la Caixa Postal a les illes, va gestionar el procés d’adaptació de l’entitat al mercat general i a les característiques singulars que el diferenciaven del que havien estat les pràctiques habituals de la Caixa Postal. Regí amb encert i afecció la sala d’exposicions d’arts plàstiques dependent de l’entitat. Record que vàries vegades em va convidar a visitar-la amb motiu d’alguna mostra de caire extraordinari.

Casat, és pare de 4 fills: Joan Josep, Rafel, Mara i Tània Barceló Ferrer. Vidu, es casa en segones núpcies amb Maria del Pilar Feliu Mazaira. La seva germana, Margarida Barceló Rosselló (Palma, 1930-2007), empresària, promotora i titular durant molts d’anys de l’hotel Albatros (Illetes), presidí l’Associació de Dones Empresàries de les Balears. A l’hora de la jubilació va sabre retirar-se amb discreció i amb afanys d’aprofitar el temps i gaudir de les noves oportunitats.

Bibliografía

Joan PLA, “Las Orlas”, P. i P. editors, Palma, 1989.

Son Ametller (Palma)

Antiga possessió del terme de Palma, situada entre la barriada del Viver, es Pont d'Inca i es Rafal. Sotmesa a successives parcel·lacions i a la urbanització de la part llindant amb el Viver, resta limitada a les cases antigues i al seu jardí característic de grans dimensions i passada magnificència. L'edifici, que es conserva restaurat, consta de planta baixa, d'un primer pis per als senyors i d'unes golfes (proxos) que donen suport a tota la coberta. Els perfils de les finestres eren remarcats amb unes vistoses franges roges i la façana era protegida per uns vols de grans dimensions, que han estat substituïts recentment amb motiu de la darrera reforma per uns altres de mida molt més petita. El s darrers propietaris han estat els fills del periodista Gabriel Fuster Mayans "Gafim" i els fills de Baltasar Valentí Fortesa. Gabriel Fuster i Baltasar Valentí eren propietaris de les cases i de les darreres parcel·les com a propietaris de parts iguals indivises. La capella, que va ser durant un temps oratori públic, conserva pintures murals de principi del s. XIX. La possessió es troba documentada des del s. XIV. Una part dels carrers de la urbanització que va fer Baltasar Valentí Fortesa porten noms de compositors de música clàssica a causa de les seves grans afeccions melòmanes.


Bibliografia

GEM, 1, 155

Gabriel ALOMAR, "Son Ametller", Última Hora

Can Vila tanca l'establiment de Jaume III (Palma, Mallorca)

La botiga de Can Vila de l'avinguda Jaume III, inaugurada el 8 d'abril de 1963, tancà les portes el 31 d'octubre de 2013, després de 50 anys d'activitat. Els Vila mantenen oberta la botiga de la plaça de Santa Eulàlia (Palma), on venen objectes i serveis de fotografia, pintures, drogueria, elements per a arts plàstiques, etc.

L'empresa familiar va ser fundada per Josep Vila Coll i la seva esposa Magdalena Coll el 3 de febrer de 1922. Els seus fills Antoni i Sebastià Vila Coll continuaren el negoci i l'ampliaren amb l'establiment de Jaume III i un laboratori de revelat que donà feina a 5 empleats. Els segueixen els néts Antoni, Josep i Pep Vila.

Rectors de la parròquia de l'Immaculat Cor de Maria (Palma)

Rectors de l'Immaculat Cor de Maria

1. Miquel Siquier Pascual (1954-1972)
2. Gabriel Seguí Mas (1972-      )
3. Josep Amengual Galmés (      -2012)
4. Joan Manuel Cózar Martínez (2012-act.)

Rectors de la parròquia de Sant Miquel (Palma, Mallorca)

Rectors de Sant Miquel (Palma)

Antoni J. Mora Alcover (+ 3 de gener de 1958)
Bartomeu March Cerdà (+ 13 d'abril de 2007)
Joan Planas Perelló (+ 25 de març de 1996)
Llorenç Riera Martí
Josep Cabrinetti Sande (+ 1 d'abril de 2008)
Antoni G. Gómez Serra

El restaurant Àncora (Mallorca). Anys 80.

El mes de maig de 1980 els cuiners Juan Romero i Juan Carlos Azanza i els empresaris Martí Gual i Josep "Pepín" Vives Cilimingras inauguren el restaurant Àncora a la dàrsena de Can Barbarà (Palma).

La carta del nou restaurant inclou una mousse de tumbet, una pasta de fulls d’espàrecs, un cap-roig al vapor, una serviola macerada a l’orenga, etc. De la mà d’aquests i altres plats el nou restaurant fa les primeres passes a Mallorca en el terreny de la nouvelle cuisine.

La guia Michelin a l’edició de 1981 li atorga una estrella. No és la primera estrella Michelin que obté un restaurant de Mallorca. El 1977 el cuiner francès Gérard Tétard n’havia obtingut una per a la cuina de l’hotel Ses Rotges, de Cala Rajada. El 1982 Juan Romero funda el restaurant Xoriguer i Juan Carlos Azanza és nomenat cap de cuina del restaurant El Gallo.

Miquel Barceló Perelló "Pereió" (Felanitx, Mallorca, 27 de gener de 1939 - Portocolom, Felanitx, 23 de novembre de 2013)

Historiador i catedràtic d'Història Medieval de la Universitat Autònoma de Barcelona, mor a Portocolom als 74 anys d'edat. Com a investigador focalitza l'atenció en l'estudi de la societat andalusina i de la seva destrucció a càrrec de l'anomenada reconquesta cristiana. Publica articles a L'Avenç, L'Espill i Faventia. És col·laborador esporàdic del diari El País. És autor de Les aigües cercades (1986), El terme de Manacor (2007), Musulmans i Catalunya (1999) i Trenc d'alba (2009). Com a traductor fa la versió al català de La vida, de Benvenuto Cellini, i de l'obra Una avançada del progrés, de Joseph Conrad. A  més, escriví poemaris en català, narracions curtes i articles de premsa.

La minifaldilla

És usada a partir de 1921 per les dones que practiquen el tennis. En principi és una peça innovadora, de vestuari esportiu, que no té res a veure amb la manera de vestir habitual de la dona.

Es considera que la dissenyadora anglesa de moda Mary Quant és la inventora de la peça. Alguns pensen que el dissenyador francès de moda André Courrèges la va idear al mateix temps que Mary Quant. En tot cas, Mary Quant és la responsable de la seva difusió i popularització.

Mary Quant, nada l’11 de febrer de 1934 a Kent (RU), va fer-ne el disseny el 1962 i el 1963 la va posar a la venda a través de la seva botiga Bazaar, ubicada a King’s Road (Londres). La va presentar públicament el 10 de juliol de 1964. El 1965, coincidint amb la generalització de l’afecció a la música dels Beatles, la peça aconsegueix un èxit aclaparador.

Amb pocs mesos es posa de moda a les principals ciutats europees i la usen actrius i models del moment, com Catherine Deneuve, Sylvie Vartan i altres. Alhora esdevé símbol de l’alliberament de la dona, de la llibertat sexual, del canvi dels gustos en el vestir, de l’inconformisme i de l’esperit transgressor de la generació de la postguerra.

Es tracta d’una faldilla curta, que no arriba als genolls i que ressalta les cames i la figura femenina. Tot seguit s’associa a l’ús de botes altes, jerseis de coll alt, pestanyes postisses i pantis. Avui és una peça que usen dones de totes les edats a tot el món.

Agustí Buades Frau (Palma, Mallorca, 26 de març de 1804 – 9 d’abril de 1871)

Retratista, pintor i professor de pintura. Deixeble de Guillen Ferrer Puig, segons Marià Carbonell rep influències els anys de formació del pintor Pere Antoni Umbert Abraham. Admirador de la pintura barroca (Rubens, Murillo, Rembrandt, Ribera, Van Dyck…) i dels renaixentistes (Rafael, Ticià, Correggio…), s’interessa pels mestres locals del passat, com Guillem Mesquida, de qui copia l’autoretrat i el retrat de l’esposa.

Segons el Llibre de la Raó, entre 1822 i 1871, pinta 323 retrats i 166 obres d’altres gèneres. D’altra part, té més d’un centenar d’alumnes entre 1832 i 1869. Entre les obres més conegudes es poden citar el retrat de Joan Muntaner (12841), Maria Francisca Dameto i Despuig (1842), Tomàs Aguiló Cortès, el batle Jaume Mateu Bonet, el canonge Joan Ferrà, etc. Per a l’Ajuntament de Palma fa alguns retrats destinats a la galeria de fills il·lustres com el general de Josep M. Colubí Gomila (1845), del bisbe Miquel Salvà (1853), l’obra titulada “Retrat dels pares i del germà” (1855), sor Francinaina Cirer Carbonell (1856), el batle Miquel Lladó Amorós (1860) i altres.

Fa nombroses obres religioses com a copista i con a autor original. Per a la devoció privada realitza teles de mides petites i preu més assequible que les destinades al culte públic. Corresponen a aquest apartat una obra de Sant Nicolau de Bari (1841) per a la parròquia de Llucmajor, una Pietat per a l’església de la Misericòrdia (1844), una tela de Sant Lluís per a la parròquia de Valldemossa, etc.

Treballa les natures mortes, algunes composicions amb figura, paisatges i frisos (“arrimadillos”). El retrat de Bartomeu Sureda Miserol (1838), de gran intensitat psicològica, sembla reflectir la influència de Goya, que coneix a través dels retrats del matrimoni Sureda, ara a la National Gallery of Art (EUA). Dels dos retrats fa sengles còpies de mig bust. Fa diverses versions d’un betlem de figures retallades i muntades sobre petites peanes.

Destaca, sobretot, per la sobrietat, els fons obscurs, la il·luminació amb el gust classicista pel clarobscur, un punt de llum exterior, figures assegudes i girades tres quarts per evitar la frontalitat. S’ajusta a l’estil neoclàssic de principi del s. XIX. Obté una medalla d’or a l’Exposició Industrial de les Balears de 1848 i una altra a l’Exposició Industrial de les Balears de 1849. Un carrer de Palma de la zona de la Creu Roja duu el seu nom. El 1854 és designat acadèmic numerari de l’Acadèmia de Belles Arts de Palma.

Hi ha obra seva al Museu de Mallorca, Consell Insular de Mallorca, Ajuntament de Palma, nombroses esglésies i parròquies de Mallorca, la Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’, Palau Episcopal, Museu de Lluc, Sa Bassa Blanca, la família i altres col·leccions institucionals i privades. Dels quadres que li interessen particularment fa rèpliques per a la seva col·lecció privada, que conserva encara la família a l’antic domicili del carrer de Sant Nicolau.

Bibliografía

Marià CARBONELL, “Buades Frau, Agustí”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’, t. 1, pàg. 318-325, Promomallorca ed., Palma, 1956.

Lluís RIPOLL i Josep COSTA FERRER, “Agustín Buades”, Galerias Costa ed., Palma, 1948.

Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ, “Agustín Buades”, ‘Las Baleares y sus pintore’, pàg. 26-30, Palma, 1981.

GEM, 2, 259-260.

La Caixa de Pensions a les Balears. Inauguració de la primera oficina.

La Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis de Catalunya i les Balears va ser fundada a Barcelona el 1904 per Francesc Moragas i Barret. La primera oficina de l’entitat a Palma es va inaugurar el 23 de novembre de 1913 amb un gran acte social. Era situada al carrer d’en Quint (pas d’en Quint) a la cantonada amb el carrer de la costa d’en Brossa. Va dur la representació de l’INP a les Balears. Amb motiu de l’absorció (1990) de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona, fundada el 1844, l’entitat va adoptar el nom de Caixa de Pensions i Estalvis de Barcelona. És coneguda per la logomarca de “la Caixa”.

Bibliografía

M.R./R.C., “La Caixa abrió su primera oficina en Palma hace 100 años”, Última Hora, 23-IX-2013, pàg. 24.

Jean Gardner Batten (Rotorua, Nova Zelanda, 15 de setembre de 1909 – Palma, Mallorca, 22 de novembre de 1982)

Aviadora, escriptora i aventurera. Afeccionada a l’aventura i a volar amb avió, obté el carnet de pilot d’aviació el desembre de 1930 al Regne Unit. És la primera dona que vola d’Anglaterra a Amèrica del sud. El 16 d’octubre de 1936 arriba amb el seu avió a Nova Zelanda en un vol d’onze dies i 45 minuts que la porta des del RU. Travessa en solitari l’Oceà Atlàntic en diverses ocasions. Rep diverses condecoracions, entre elles el guardó màxim de la Federació Aèria Internacional (FAI). El 1939, arran de l'inici de la II Guerra Mundial, el seu avió és requisat per al servei actiu, però el seu concurs personal no és acceptat. Aleshores es retira i no torna a volar. A partir dels anys 60 fixa la residència a Mallorca. Escriu les obres autobiogràfiques Solo Flight (1934), My Life (1938) i Alone in the sky (1979). Mor en el seu apartament del carrer Joan Miró, de Palma, als 73 anys a causa de la mossegada d’un gos. No vol que l’atengui cap metge. Inhumada al cementiri municipal de Palma, descansa en un níxol amb un baixrelleu amb la seva imatge, finançat pel govern de Nova Zelanda. Un carrer de la Bonanova (Palma) duu el seu nom.

Bibliografia

GEM, 18, 326

R.I., “Se cumplen 31 años de la muerte de la aviadora Jean Batten”, Última Hora, 22-XI-2013, pàg. 24.

Alceu Óscar Ribeiro Mendiondo. Defunció

Avui, 22 de novembre de 2013, a les 3 de la tarda, ha mort l'artista pintor Alceu Óscar Ribeiro Mendiondo a causa d'un emfisema pulmonar. A mitjan mes d'agost es va sentir indisposat, el setembre es veié obligat a deixar de pintar i l'octubre va ser hospitalitzat a una clínica de Palma.  Rebuda l'alta hospitalària una setmana després, passà a casa seva, on la salut es va deteriorar gradualment. Hospitalitzat de bell nou el dimarts dia 19 de novembre, ha expirat aquesta tarda acompanyat de la seva esposa Mª. Isabel i dels seus dos fills, Diego i Óscar. Tenia 93 anys. Nasqué a Artigas, Uruguai, el 13 de desembre de 1919, fill d'Eustacio i Eloísa. Deixeble de Joaquín Torres Garcia, deixa una obra plàstica i escultòrica, d'arrel constructivista, de gran força i solidesa. Resideix a Mallorca des del 1974.

No era el primogènit de la família Ribeiro Mendiondo, sinó el segon dels fills. El primogènit es deia Teófilo, que assumí la missió de donar continuïtat a les tasques ramaderes del pare a El Catalán. Edgardo era el tercer i la germana, Nefer Noel, era la petita. Alceu, que el 13 de desembre de 2013 hagués fet els 94 anys, sobrevisqué tots els germans. El dilluns 29 de novembre de 2013 és inhumat en el cementiri de Palma en una cerimònia íntima.

La temàtica de la seva obra inclou natures mortes, paisatges portuaris, paisatges urbans, composicions informalistes, retrats i paisatges realistes depurats i abstractivitzats. L'estil predominant a la seva obra és el del constructivisme, que en ocasions barreja amb elements informalistes, l'abstracció, signes numèrics i elements formalistes. Mai no va fer, com s'ha dit, constructivisme geomètric. També practica l'escultura i la pintura mural. Seva és l'escultura Homenatge que l'Ajuntament de Palma dedicà al compositor mallorquí Jaume Mas Porcel i que es pot veure en els jardins del Conservatori de Música de Palma.

Per a més informació, vegeu a miquelcinema la pàgina Alceu Óscar Ribeiro Mendiondo (El Catalán, Artigas, Uruguai, 13 de desembre de 2013 - Palma, 22 de novembre de 2013).

Joaquim "Xim" Verdaguer Travessí (Palma, 6 de març de 1895 – 7 de març de 1966)

Vaig ser alumne seu d’anglès de cinquè i de sisè curs de batxillerat a l’Institut “Ramon Llull”. Record el seu domini de l’anglès, la gran cultura que tenia, l’esperit anglòfil que l’informava i la tolerància i paciència amb la que ens tractava sempre. La seva sordesa s’accentuava els dies de pluja. Amic de la tertúlia del bar Fígaro (passeig del Born) i del meu oncle Lluís Fuster, em va voler conèixer personalment abans de començar les classes i em va obsequiar amb el seu manual del primer curs d’anglès, que em va dedicar amb la pròpia mà.

Bibliografía

GEM, 18, 77-78

Redacció, "Joaquín Verdaguer Travesí", Paris Baleares, Janvier 1961, pàg. 1, París.

Màrius Verdaguer Travessí (Maó, 13 de juny de 1885 – Barcelona, 7 de desembre de 1963)

Escriptor, periodista, poeta, dramaturg, traductor i pintor. Desposa d’una cultura àmplia i sòlida. És el fill gran de Magí Verdaguer i Callís i d'Isabel de Travesí i Guàrdia. El 1893 la família fixa la residència a Palma. Cursa la carrera de mestre a Palma i es titula el 1905. Treballa com a col·laborador de La Almudaina fins que el 1913 es trasllada a Barcelona, on treballa al diari Las Noticias. El 1914 es licencia en dret a la Universirat de Barcelona. Posteriorment pren classes de dibuix i pintura a l’Acadèmia de Belles Arts.

Torna a Mallorca el 1940, on col·labora al Diario de Mallorca (1953-1958) i al setmanari barceloní Destino. El 1953 torna a Barcelona. Publica l’obra La ciudad desvanecida (1953), que és traduïda al català (1976). Tradueix textos de Thomas Mann, Giovanni Papini, Stephen Zweig, Goethe, Jünger i altres autors. Escriu algunes obres dramàtiques.

El 1962 l’Ajuntament de Maó el proclama fill il·lustre i li dedica un carrer de la vila. Casat, és pare d’una filla, que contreu matrimoni amb Manel Ponsetí. El seu germà Joaquim Verdaguer Travesí és 13 anys més jove que ell. Mossèn Jacint Verdaguer era cosí germà del seu pare. Mor a Barcelona als 78 anys d’edat.

Bibliografía

GEM, 18, 78

Bonaventura Rubí Servera (Palma, 11 d’abril de 1936 – 24 d’octubre de 2013)

Empresari, tècnic agrícola i polític. Estudia el batxillerat al col·legi de Monti-sion (Palma), on és condeixeble de Joan J. Fuster Abbad, Antoni Yarza, Alexandre Forcades, Joan Bosch, etc., i hi obté qualificacions excel·lents, que el porten a ser distingit amb el títol de príncep del col·legi. Completa la formació estudiant a Madrid la carrera d’Enginyer Tècnic Agrícola.Es titula el 1961 i s’especialitza en mecanització agrària (1980), construccions rurals (1980) i explotacions agropequàries (1981).

Rep en herència del seu pare vàries finques rústiques, entre elles Son Saletes (Sencelles). Hi fa inversions en millores dels conreus agrícoles i ramaders que finança amb la venda de vàries propietats rústiques. El seu esperit emprenedor i innovador el porta a presidir el Col·legi d’Enginyers Tècnics Agrícoles de les Balears i (1972-1987), del Consell General d’Enginyers Tècnics Agrícoles (1987-1999) i de l’Institut Nacional d’Enginyers Tècnics Agrícoles d’Espanya (1993-1997). Lidera la fundació (1985) de la Federació Agrícola i Ramadera de les Balears (FARB), embrió de l’actual ASAJA, que presideix (1985-1998). Participa en la fundació de l’Associació d’Agroturismes de les Balears, que presideix (1986-1992).

Al final dels anys 80 crea a Sencelles la Unió Sencellera i es presenta a les eleccions municipals i és regidor (1987-1991). Posteriorment, és president del PP a Sencelles fins al desembre de 2012. És tinent de batlle de Sencelles (1991-2012). És president l’Associació d’Estacions de Servei de les Balears (1983-1986). És funcionari de la Conselleria d’Agricultura del Govern de les Illes Balears. Presideix l’Associació de Persones Grans de Sencelles des del 1999. D’altra part, és un dels primers dirigents del moviment dels Cursets de Cristiandat, amb els que col·labora en les etapes d’implantació a Mallorca i d’expansió posterior a la Península. És autor del llibre El almendro en Mallorca (1980).

El vaig conèixer durant la meva etapa com a cap de préstecs i crèdits del Banc Atlàntic (Palma).(1969-1971). D’aleshores ençà mantenim una molt bona relació de coneixença, respecte i consideració. Evitem sempre els temes polèmics que l’envolten més enllà de la seva voluntat i a pesar de la seva honestedat. Enamorat del camp, obert, comunicatiu, sincer i idealista, exerceix d’empresari i de promotor d’iniciatives col·lectives i d’associacions empresarials. Malgrat les sotragades de la vida, mai no perd ni l’humor, ni la ironia que el caracteritzen.

Casat amb Maria Serafina Cano, és pare de quatre fills: Elisa, Ventura, Margalida i Helena. Amb motiu del seu traspàs, la seva filla Helena li dedica un article al diari, que es publica als diaris de Palma. Té una entrada a la GEM.

Bibliografía

Helena RUBÍ, “Una vida de colores”, Última Hora, 26-X-2013, pàg. 24, Palma.

Joan PLA, “Las Orlas”, pàg. 231, P. i P. editores, Palma, 1989.

M.R. “Los empresarios destacan el espíritu emprendedor de Rubí”, Última Hora, 26-X-2013, pàg. 24, Palma.

GEM, XV, 14

DD.AA. “Qui és qui a Mallorca”, Promomallorca ed., pàg. 493, Palma, 1999.

Economistes de les Balears

Relació d'economistes de les Balears. Els uneix el fet d'haver col·laborat en les edicions del "Informe Econòmic i Social de les Illes Balears" i de la "Evolució econòmica de les Balears".

Pere Costa Porto

Víctor Garau Jaulin du Seutre

Alonso Ramallo Massanet

Antoni Fleixas Antón

Àngel Barahona Bibiloni

Bernat Salvà Alloza

Antoni Barceló Veny

Pere Albertí Huguet

Antoni Sastre Albertí

Francesc Sastre Albertí
Ferran Navinés Badal
Jaume Gelabert Vich
Francisca Oliver i Oliver

i ...

Mercè Amer Riera

Esteve Bardolet Jané

Carles Manera Erbina

Artur Saurí del Río

Paulí Buchens Adrover

Antoni Campins

Pere Mascaró Pons

A

José Antonio Roselló Rausell

Joan Mir Obrador

Antoni Montserrat Moll

Els 10 Mundials d'Espanya

Any        Lloc                   Classificació

1978      Argentina            Primera fase
1982      Espanya              Segona fase
1986      Mèxic                 Quarts de final
1990      Itàlia                    Vuitens de final
1994      EUA                   Quarts de final
1998      França                 Primera fase
2002      Corea i Japó        Quarts de final
2006      Alemanya             Vuitens de final
2010      Àfrica del Sud       Campiona
2014      Brasil

Bernat Julià Rosselló (Felanitx, 13 de març de 1922 – Palma, 3 d’octubre de 2013)

Prevere, canonge, compositor i professor de música. Fill de Bernat i d’Antònia, és el tercer de sis germans. Després d’iniciar els estudis amb les Germanes de la Caritat (Felanitx), s’incorpora a l’escolania de la parròquia (1930). El 1932 ingressa en el Seminari diocesà de Sant Pere en règim extern i el 1935 ho fa en règim d’internat. El 26 de maig de 1945 rep l’ordenació sacerdotal. És nomenat (1945) vicari in càpite de Son Negre (Felanitx), director de l’escolania i organista de la parròquia de Felanitx. Alhora amplia estudis de piano amb Antoni Torrandell i d’harmonia amb Rafel Vich.

El 1948 guanya per oposició la plaça de beneficiari i mestre de capella de la Seu de Mallorca. També és nomenat professor de cant gregorià i de piano del Seminari, director de l’Schola Cantorum i president de la Comissió diocesana de música sacra. El 1963 obté el títol superior de piano en el Conservatori de València. Amb el suport d’una beca de la Fundació March, es trasllada a Roma per ampliar estudis de composició, cant gregorià i teologia.

El 1966 funda la Capella Mallorquina amb el suport econòmic de la Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’. Fa el primer concert el 8 de juny de 1966 a la capella de Santa Anna del Palau de l’Almudaina. N’és el director durant 33 anys. Malgrat les relacions poc amistoses entre Bernat Julià i Josep Coll Bardolet, la Capella Mallorquina protagonitza el Concert del Torrent de Pareis que té lloc cada any el mes de juliol. La presència de Julià al capdavant de la Capella Mallorquina aparta Coll Bardolet d’aquesta manifestació coral entre 1968 i 1998. El 1999 hi torna i d’aleshores ençà hi assisteix cada any fins al 2006.

Bernat Julià Rosselló

D’altra part, organitza les Setmanes Internacionals d’Orgue, que tenen lloc entre 1971 i 1998, gràcies al patrocini continuat de la Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’. Deixa la direcció de l’event el 1998, per bé que continua vigent sota la direcció d’altres persones fins que l’entitat d’estalvi decideix prescindir-ne, atesa la proliferació que es dóna en els primers anys 2000 de festivals d’orgue.

Assumeix la tasca encaminada a aconseguir que el centre d’ensenyança musical de Palma esdevingui Conservatori Professional de Música. Aconseguit l’objectiu, el 1977 n’és nomenat director i professor del centre. El 1980 és designat acadèmic numerari de l’Acadèmia de Belles Arts de Palma, després dita de les Illes Balears. El 1990 es jubila com a director i professor del Conservatori. El 1997 fa els 75 anys i passa a ser canonge emèrit i capellà jubilat.

El 2000 rep la medalla d’or de l’Ajuntament de Palma. El 2012 celebra a la Seu el seu 90è aniversari. Com a compositor és autor de Fantasia balear, Divina Comèdia, El pi de Formentor, Danza de los honderos, Nuredduna, etc. Mor l’octubre de 2013 als 91 anys, després d’un temps amb problemes de salut que el retenen a casa seva, per bé que mai no deixa de composar. El 7 d’octubre de 2013 se celebra a la Seu el funeral, que és presidit pel Bisbe de Mallorca i acompanyat per la Capella Mallorquina. És inhumat a la capella que el Capítol de la Seu té en el cementiri de Palma.

El conec personalment quan ingrés (1955) com a baix a l’Schola Cantorum. Ens retrobem quan soc nomenat (1996) director de l’Obra Social de Sa Nostra i celebrem el 30è aniversari de la fundació de l’agrupació coral el mateix 1996 amb un gran concert a l’Auditori de Palma, la publicació d’un llibre commemoratiu i un sopar d’aniversari a Can Tàpera. El cessament del patrocini de Sa Nostra a la capella Mallorquina constitueix un problema de difícil gestió ja que és fruit d’una situació complexa teixida entre el propi Bernat Julià i el Consell d’Administració de l’entitat, del que fan part aleshores Josep Carles Tous Prades i Gabriel Lladó Vidal. Ens tornem a trobar el 2005 a l’Acadèmia de Belles Arts de les Illes Balears, on reprenem les bones relacions mútues, que sempre són respectuoses i afectuoses. Quan per iniciativa del Jaume Mir es planteja (2007) la candidatura d'una coneguda cantautora per a una plaça vacant d’acadèmic numerari, Bernat Julià presenta una oposició tancada, basada en motius que res no tenen a veure ni amb la música ni amb la trajectòria memorable de l’artista. El fet produeix una situació de frustració i ruptura, que dóna pas a alguna dimissió i deixa l’Acadèmia tocada.

Bibliografia

Diego LEÓN FIORAVANTI, “El canonge Bernat Julià”, Catedral de Mallorca, Palma.

Antoni FULLANA MORAGUES, “Capella Mallorquina (Obra Social de de la Caja de Ahorros de Baleares). 10 años de historia (1966-1976)”, Caixa de les Balears, Palma, 1977.

Antoni FULLANA MORAGUES, “Capella Mallorquina. 30 años de historia” (1966-1996), Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’, Palma, 1996.

GEM, VII, 238

GEM, III, 112.

Josep Frederic Yarza Colomar (Palma, 1937 – 8 d’octubre de 2013)

Metge, polític i col·laborador d’entitats soldàries. Fill d’Antoni Yarza i de San Pedro, estudia el batxillerat al col·legi de Monti-sion (Palma). Es llicencia en medicina i cirurgia a la Universitat de Barcelona i es diploma en medicina d’empresa a Madrid (1966).

Treballa com a especialista en medicina interna de l’Hospital de Son Dureta (1967-1974). A partir de 1974 és metge d’atenció primària de l’INSALUD. A més, té oberta al públic una consulta privada.

Entre 1986 i 1987 és el president del Sindicat Mèdic Lliure de les Balears. És regidor (1987-1991) i tinent de batlle (1991-1995) de l’Ajuntament de Palma. Entre 1991 i 1992 presideix la Fundació Pilar i Joan Miró (Palma). Treballa amb dedicació i convicció en la defensa de les persones amb discapacitat, la qual cosa el duu a presidir (1997-2008) la Coordinadora de la Federació de Persones amb discapacitat de les Balears, col·lectiu del que fa part una filla seva.

Persona afable, senzilla i disposta sempre a donar una mà als que més ho necessiten, deixa un llegat de solidaritat, simpatia, esperit reivindicatiu i voluntat de servei, difícil d’oblidar. El vaig conèixer de ben jove, quan érem veinats de Can Marquès i Planes, finca ubicada entre els carrers Joaquim Botia, Santiago Rusiñol, Via Roma i Via Portugal (Palma). Quan vaig ser director de l’Obra Social de Sa Nostra i gerent de la Fundació Sa Nostra, tinguérem l’oportunitat de tractar-nos de bell nou, arran del programa d’Ajuts Solidaris de l’entitat, del que ell n'era benficiari en representació de la Coordinadora de persones amb discapacitat.

Als 75 anys, mor a Palma, l’octubre de 2013. És incinerat en la intimitat. La Coordinadora-federació balear de persones amb discapacitat publica a la premsa un comunicat d’homenatge que titula “En record del nostre amic el doctor Pep Yarza”. El 19 d'octubre de 2013 els treballadors de l'Àrea de Sanitat de l'Ajuntament de Palma publiquen en el Diario de Mallorca una lletra d'homenatge que titulen "En memòria de Josep Yarza". Té una entrada a la GEM.

Bibliografía

COORDINADORA, “En record del nostre amic el doctor Pep Yarza”, Diario de Mallorca

G.V. "Obituario, José Yarza Colomar", Última Hora, pàg. 23, 10-X-2013.

REDACCIÓN, “Fallece a los 75 años el médico y exregidor del PP José Yarza Colomar”, Diario de Mallorca, 10-X-2013, pàg. 14.

Joan PLA, “Las Orlas”, P i P editores, Palma, 1989.

GEM, XVIII, 262.

Esteban Pisón Escobar (Madrid, 1925 – Palma 13 d’octubre de 2003)

Poeta i funcionari públic. Llicenciat en Ciències Polítiques (1947), es doctora en Dret (1950) a la Universitat de Madrid. Per oposició accedeix al Cos Tècnic de l’Administració Civil de l’Estat.

Trasllada la residència a Mallorca als 43 anys, després del maig de 1968, on és inspector de la Delegació del Ministeri de Turisme a les Balears (1968-1973), secretari general de la Delegació del Ministeri d’Indústria a les Balears (1974-1982) i cap dels serveis perifèrics del Ministeri de Cultura a les Balears (1985-1990). Entre 1973 i 1974 és cap provincial de Comerç Interior a Àlaba.

Promotor de lectures i activitats poètiques i animador del premi de poesia “Reina Amalia”, escriu nombroses obres de poesia, com les titulades Poemas a pintores del “Reina Amalia” y a un pintor vecino (1979), Las 6 caras del cubo 100 Picasso (1981), Poemas del Reina Amalia 83 (1983), En el noventenario de Miró (1983), Antología poètica de una hora (1985), 7 poemas para 7 encuentros (1991) i Aleluyas a Miró (1993), llibre que inclou obres dels artistes Nils Burwitz, Jandro, Remigia Caubet, Caty Juan, Eduard Vich i altres. D’altra part, és el promotor de les Lectures-votacions de Poesia Reina Amalia i director de Cuadernos Reina Amalia de poesia.

Entre 1981 i 1984 és col·labordor d’Última Hora (Palma) amb la columna Un vaso de agua. Finalment, és col·laborador de la publicació Buenas Noticias (Palma). Jubilat el 1990, mor a Palma als 78 anys.

Bibliografia

ÚLTIMA HORA, In memoriam ... “Esteban Pisón, poeta”, 13-X-2013, Palma

GEM, XIII, 156-157.

Pintura de la Caixa de les Balears 'Sa Nostra'

Enterrament de Ramon Llull, oli/tela

Antoni Gelabert, Son Bibiloni, oli/tela, 1904 c.

Pere Blanes Viale, oli/tela

Santiago Rusiñol, Fossar de pedres, oli/tela

Antoni Gelabert Massot, Dona asseguda. oli/tela, 1907

Antoni Ribas Oliver, Pescadors arribant de la feina, oli/tela, 1874

Josep Tarrés Palau, Port d'Eivissa, oli/tela, 1933

Antoni Fuster Fortesa, La Seu i sa Llonja des del Mollet, oli/taula, 1895 c.

Manuel Hernández Mompó (València, 10 d’octubre de 1927 – Madrid, 25 de gener de 1992)

Pintor. Fill de Josep Hernández, pintor i professor de dibuix, i de Maria Mompó, té un germà, Josep Maria, dos anys més gran que ell, que es dedicarà a la decoració. Entre 1931 i 1937 és alumne de l’Escola Municipal Lluís Vives. De ben jove practica el dibuix amb models vius (al carrer, des de la finestra de casa, de passeig, amb familiars, etc.), sota el guiatge i la supervisió del pare, que no li deixa emprar els colors perquè pensa que així és més ràpid i eficaç l’aprenentatge del dibuix.

Els anys 40. Professor de dibuix.

A partir de 1940 assisteix a les classes de l’Escola d’Arts i Oficis Artístics de València. El 1942 ingressa a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles, de València. El 1948 presenta la primera exposició individual al Centre Artístic de Granada i fa una estada en aquesta ciutat gràcies a una beca de la Residència de Pintors.

El 1948 exposa a la Sala Prat, de València i el 1949 obté el títol de professor de dibuix.

H. Mompó, Carrer de festa, 1977

Els anys 50. L’alliberament

El 1951 viatja a París, on hi fa una estada de sis mesos que li serveix per entrar en contacte amb les avantguardes i, sobretot, per alliberar-se d’influències i lligams anteriors, inclosos els del pare. S’interessa sobretot per Cézanne, Picasso, Matisse, Kandinsky, Gris, Klee, Miró, Braque i altres. El 1954 obté una beca del Ministeri d’Educació per residir un any a l’Acadèmia Espanyola de Belles Arts de Roma. Coneix Dalí, De Chirico, Lucio Muñoz i altres pintors. És aquest any un temps d’anàlisi dels pintors del passat i de recerca d’un llenguatge propi. A Roma coneix To-Postma, l’holandesa que serà la seva esposa i la mare de les seves dues filla i del fill. Admira els mosaics de Ràvena, l’obra de Leonardo da Vinci, Giotto, Mantegna i, també, de Modigliani, Chirico, Morandi, etc.

El 1955 marxa a Holanda, on entra en comunicació amb el grup Cobra, fet que li permet avançar en la cerca d’un llenguatge propi i d’uns colors propis. Es posa en contacte amb els grups informalistes. Admira els treballs de Rembrandt, Vermeer i, sobretot, l’impressiona el Museu Stedeligk d’Art Contemporani d’Amsterdam. Pinta personatges diversos sobre el fons de la Mediterrània. Se n’adona que els seus colors són els mediterranis. Deixa de banda la pintura de cavallet i de model.

El 1957 torna a Espanya i s’estableix a Aravaca (Madrid). El 1959 obté una beca de 75.000 ptes. de la Fundació Joan March per estudiar la tècnica del mosaic. Continua buscant el seu llenguatge plàstic, que gradualment es concreta amb el maneig d’elements i recursos mínims. D’altra part, es decanta per l’ús de la tela i del paper com a suports habituals.

Els anys 60. Eivissa, la descoberta del blanc

En començar el decenni dels anys 60 del segle XX, trenca definitivament amb es lligams formals de l’etapa de formació i amb la influència de les avantguardes. Mentrestant obté diverses medalles i alguns guardons a certàmens nacionals i internacionals. El 1963 visita Eivissa, l’illa blanca de Rusiñol, que el mou a fer un ús més intensiu dels blancs. El blanc esdevé per al pintor la representació de l’espai, de l’aire, de l’atmosfera. Exposa a la mostra col·lectiva del grup Ibiza-59.

Atret per l’illa i per la colònia de pintors de diverses nacionalitats europees que hi resideixen, decideix passar temporades a l’illa, que alterna amb estades a Madrid. Continua avançant en la definició dels codis de signes, lletres, jeroglífics i ideogrames que incorpora de manera permanent a la pintura. Amb 12 teles de grans dimensions destinades a la decoració del Pavelló d’Espanya de la XXXIV Biennal de Venècia obté el premi Unesco.

Els anys 70. A Mallorca

El 1973 marxa als EUA amb motiu d’una exposició a Santa Bàrbara (Califòrnia). L’estada es perllonga durant un any a causa de l’interés que troba a conèixer de primera mà el moviment minimalista.

El 1974 s’instal·la a Mallorca. Resideix primer a Palma i, després, a Alaró (1977), on viu 6 anys. Redueix i simplifica els signes, però incrementa els volums de suggerències que aporten les obres que fa. Exposa a la Sala Pelaires (1974), de Palma. A Alaró crea els artefactes que anomena alarons, en es que es perd el suport limitador i amb l’ús del metacrilat aconsegueix que les taques de clor semblin suspeses  en el aire. A Mallorca es relaciona amb Joan Miró, Ritch Miller, Juli Ramis, els pintors del Grup Dimecres, i altres.

Els anys 80. Madrid, definitivament

El 1981 inicia una sèrie d’escultures fetes amb planxes de ferro d’una sola peça tallada o doblegada i pintada de blanc amb algunes taques de colors purs. Vol que semblin papers blancs pintats i abandonats a l’espai com a elements destinats a acompanyar la natura.

El 1982 participa a l’Exposició col·lectiva “Pintura Abstracta Espanyola 1960-1970”, que presenta a Madrid la Fundació Joan March.. El 1983 s’instal·la a Madrid i en els Talleres de Arte Actual, del Círculo de Bellas Artes de Madrid, imparteix un curs per a pintors joves. El 1984 la Sala Parpalló (València) i el Palau Medici-Riccardi (Florència) organitzen conjuntament una exposició retrospectiva de la seva obra, que s’exposa successivament en els dos centres.

El 1984 li és concedit el Premi Nacional d’Arts Plàstiques. El 1985, amb motiu de l’adhesió espanyola a la Comunitat Econòmica Europea, realitza l’edició especial d’una serigrafia. El 1986 participa a l’exposició col·lectiva “Pintors per la Pau” que es presenta al Palau de Cristall de Madrid. El 1987 és designat acadèmic numerari de l’Acadèmia de Belles Arts de València i realitza dos murals de ferro per al Palau de la Música de València. A partir de 1988 viu entre Mijas (Màlaga) i Madrid.

Els anys 90. “Amb Mompó”

El 1991 el Centre Cultural Pelaires (Palma) li dedica com a homenatge l’exposició “Amb Mompó”, que inclou obres seves i dels amics: Alfaro, Canogar, Chillida, Guinovart, Hernández Pijoan, Millares, Ràfols Casamada, Valdés, etc.

El gener de 1992 mor a Madrid als 64 anys. La seva vida constitueix un exemple emblemàtic de dedicació a la pintura, d’investigació de nous camins, d’esforç i coherència i, sobretot, de cerca d’un llenguatge propi, singular i personal, que enriqueix i enalteix el món de la plàstica.

Hi ha obra seva a la Fundació Joan March (Madrid), al British Museum (Londres), al Centre d’Art Reina Sofia (Madrid), al Museu d’Art Abstracte Espanyol de Conca, al fons d’art contemporani de l’Ajuntament de Palma, a la Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’ i a altres col·leccions institucionals i privades. Té entrades a la Gran Enciclopèdia Temàtica de la Comunitat Valenciana, a la GEM i a la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears. El 2005 el Museu Reina Sofia (Madrid) publica un catàleg raonat de l’obra completa del pintor.

Bibliografia

Cristina ROS, “Mompó”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’, t. 3, pàg. 274-280, Promomallorca ed., Palma, 1996.

CATÀLEG-1993, “100 anys, 100 pintors (1893-1993)”, pàg. 92 i 136, Govern Balear i Consell Insular de Mallorca, Palma, 1993.

CATÀLEG-1991, Exposició “Amb Mompó” al Centre Cultural Pelaires, Basilio Baltasar editor, Palma, 1991.

Josep MELIÀ, “Il·luminar-se d’alegria”, Catàleg-1991, pàg. 11-15.

Francisco CALVO SERRALLER, “El arte como un don”, Catàleg-1991, pàg. 25-27.

Manolo H. MOMPÓ, “Manolo H. Mompó”, Catàleg-1991, pàg. 29-38.

C.C.C. PELAIRES, “Biografia de Mompó”, Catàleg-1991, pàg. 41-43.

GEM, 7, 9-10.

Exposicions individuals

1948     Centre Artístic de Granada.

             Sala Prat, València

1950     Sala Mateu, València

1951     Institut Francès, València

             Sala Mateu, València (“París vista per H. Mompó”)

1952     Llar Gallega de València (“Galícia a traves de H. Mompó”)

             Sala del Centre Industrial d’Alcoi

1954     Sala Mateu, València.

1956     Sala Carpa, Madrid.

             Galeria Stella, Gijón.

1957     Sala Clan, Madrid.

1958     Galería Dintel, Santander.

             Ateneu de Madrid.

1959     Sala Neblí, Madrid.

1961     Galeria Synthese, París

1962     Galeria Diario de Notícias, Lisboa

             Mortimer Brandt Gallery, NY

             Círculo de la Amistad, Còrdova

1963     Galeria Biosca, Madrid.

1965     Galería Juana Mordó, Madrid.

             Galería Iván Spender, Eivissa.

1966     Galeria Claude Bernnard, París.

             McRoberts Tunnard Gallery, Londres.

1967     Galería Buchholz, Munic.

             Galaría Grises, Bilbao.

1969     Galeria Val i 30, València

             Ajuntament de València.

1972     Galeria Iván Spence, Eivissa.

1973     Galería Juana Mordó, Madrid.

             Ruth S. Schaffner Gallery, Santa Barbara, Califòrnia.

             Campbell Gallery, San Francisco, EUA.

1974     Sala Pelaires, Palma.

             Galería Ciento, Barcelona.

1975     Galería Canem, Castelló.

             Galeria Itàlia, Alacant.

             Galeria Juana de Aixpuru, Sevilla.

             Galeria Il Coleexionista, Roma.

1976     Galería Trece, Barcelona.

             Galería Lozano, Bilbao.

1977     Galería Juana Mordó, Madrid.

1978     Galeria Itàlia, Alacant.

             Galeria Pepe Rebollo, Saragossa.

             Galería Trece, Barcelona.

             Galería Once, Mèxic D. F.

1979     Galeria Theo, València.

1980     Galería Juana de Aizpuru, Sevilla.

             Galeria Theo, Madrid.

1981     Sala Pelaires, Palma.

             Galeria Theo, València.

             Galeria Collage, Madrid.

1982     Museo de Bellas Artes de Caracas.

1983     Instituto Espanyol de Atenas.

             Galeria Cellini, Madrid.

             Galeria Odile, Saragossa.

             Galeria Itàlia, Alacant (Exp. antlògica).

1984     Sala Parpalló, València U(Exp. retrospectiva).

             Palazzo Medici-Riccardi (Florencia) (Exp. retorspectiva).

             Galeria Juan Prats, Barcelona.

             Galeria Theo, València.

             Galeria Kaj Frosblom, Helsinki.

1985     Sala Pelaires, Palma.

1986     Galería Theo, València.

             Galería Cellini, Madrid.

1987     Galeria Bennàssar, Pollença, Mallorca.

1989     Galería Trazo, Santander.

             Galeria Itàlia, Alacant.

1991     Centre Julio González, IVAM, València.

              “Amb Mompó”, Centre Cultural Contemporani Pelaires, Palma.

Premis i guardons

1946     Medalla d’Or de Pintura, Exposició d’Art Universitari, València.

1954     Premi Navigazione Italiana, Exposició”El paisatge italià

              vist pels artistes estrangers”, Viareggio, Itàlia.

1962     Segona Medalla de Pintura, Exposició Nacional de Belles Arts, Madrid.

1963     Gran Premi de Pintura, II Certamen Nacional d’Arts Plàstiques, Madrid.

1966     Primera Medalla de Pintura, Exposició Nacional de Belles Arts, Madrid.

1968     Premi UNESCO, XXXIV Biennal de Venècia.

1982     Premi Alfons Roig, València.

1984     Premi Nacional de Belles Arts, Madrid.

1990     Premi al Mèrit Cultural, Generalitat Valenciana, València.

1992     Medalla d’Or, a títol pòstum, al Mèrit en les Belles Arts.

Francesc Hernández Monjo (Maó, Menorca, 22 d’abril de 1862 – Barcelona, 7 de desembre de 1937)

Pintor. De jove estudia dibuix, pintura i música a Maó. Es dedica a fer classes de dibuix i pintura a Maó (1885 c. – 1890 c.) fins que trasllada la residència a Barcelona sobre el 1890, amb 27 o 28 anys. A Barcelona amplia la seva formació sota la direcció del pintor Eliseu Meifrén.

El 1890 participa a l’Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid i el 1894 ho fa a la l’Exposició Nacional de Barcelona. El 1898 realitza per a la firma Tasso de Barcelona una sèrie d’aquarel·les de vaixells de guerra per il·lustrar el llibre Los buques de la armada española. El 1911 participa a la I Exposició General de Belles Arts de Maó. El 1920 participa a l’Exposició General de Belles Arts de Barcelona i el 1936 està representat al I Saló d’Independents. També exposa a Amèrica del Sud.

Francesc Hernández Monjo, Velers i vapors de càrrega, oli/tela

Entre 1880 i 1890 la seva obra fa part de la pintura realista de la segona meitat del segle XIX. Fa quadres de petit format en els que predomina el dibuix sobre el color. A les composicions la línia de l’horitzó és molt baixa i el celatge ocupa la major part de la tela, mentre els vaixells i la superficie de la mar esdevenen els elements principals de l’obra. La paleta és de colors suaus, amb predomini dels verds, blaus i blancs.

A partir de 1890, el pintor fa ús d’elements nous i més agosarats, on la mar brava, les veles desplegades i els celatges força treballats fan part dels motius principals. La paleta incorpora colors càlids.

Entre 1920 i 1937, a les escenes marineres afegeix temes de la costa catalana no sempre identificables. La paleta amplia la gamma de colors càlids. Els celatges ennuvolats i la mar brava creen escenes de gran moviment, propícies per a les atmosferes de dificultat, perill o dramatisme. En tot cas, els pinzells de l’artista reflecteixen l’admiració que sent per la mar, els vaixells, els mariners sacrificats, feiners i esforçats i la navegació.

Visita Mallorca en divises ocasions, on té amistat amb Anglada i Tito Cittadini. Mor a Barcelona el desembre de 1937 als 75 anys.

Hi ha obra seva al Museu de Menorca, Ateneu de Maó, Escola Nàutica de Barcelona, Museu de les Drassanes de Barcelona, l’antiga col·lecció de Bartomeu Planas Rosselló, després de Bartomeu March i actualment dispersada en gran part, llevades algunes peces singulars, i altres col·leccions institucionals i privades.

Bibliografia

Cristina ANDREU ADAME, “Hernández Monjo, Francesc”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’, t. 2, pàg. 313-315, Promomallorca ed., Palma, 1996.

Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ, “Francisco Hernández Monjo”, pàg. 246, Lluís Ripoll editor, Palma, 1981.

Antiga col·lecció de Bartomeu Planas Rosselló (quadres de vaixells)

Francesc Vidal i Vidal, Barca de tres mastils Ignasi Fuster, oli/tela, 1879

Edward Arnold, La corbeta Palma, oli/tela, 1858

William Howard Yorke, El veler Rafel Pomar, oli/tela, 1875

Pere Sureda Montaner (Valldemossa, Mallorca, 28 de febrer de 1909 – sa Cabaneta, Mallorca, XX d’agost de 1983)

Pintor, dibuixant i humorista gràfic. Fill de Joan Sureda Bimet i de la pintora Pilar Montaner Maturana, és el menor d’onze germans. Animat pel pintor Josep Puigdengolas, estudia pintura amb la seva mare, que complementa amb una àmplia base autodidacta. Conforma els seus ideals artístics i el seu estil auster, sobri i ordenat, a través de les relacions i l’amistat que manté amb William Edward Cook i Archie Gittes.

Pinta paisatges, marines, retrats, escenes de la vida quotidiana al camp i sent predilecció per les escenes de ball mallorquí, que anima amb algun toc d’ironia o d’humor. Pinta a Valldemossa, Deià, Llucalcari, Sóller, Palma i sa Cabaneta (Marratxí). Fa ús de les tècniques de l’oli, l’aquarel·la, l’aiguada i per al dibuix, la tinta, el carbonet i el llapis. 

Pere Sureda Montaner, La marina de Valldemossa, oli/tela

Exposa per primera vegada a una mostra col·lectiva a l’Ateneu (1936), on presenta dos retrats, un d’ellsdel metge i novel·lista Llorenç Villalonga. El 1941 fa la primera exposició individual al Cercle de Belles Arts de Palma. El 1942 exposa a Barcelona i participa, a més,  a l’Exposició Nacional de Belles Arts de Barcelona. És seleccionat per William E. Cook per participar a una exposició col·lectiva als EUA..

S’incorpora al Grup dels Set i participa en les dues exposicions del col·lectiu, la de les Galeries Costa (1948) i la de les Galeries Quint (1949). Posteriorment, exposa individualment a Galeries Quint (1959), a Santa Maria del Camí (Mallorca) el 1975 i a Palma el 1980 i el 1982.

Fa una pintura depurada i austera, que elimina tot el que és prescindible per incloure solament el que considera essencial. Prescindeix dels elements anecdòtics i decoratius. Fa ús d’un cromatisme atenuat, exempt d’estridències, que cerca combinacions harmòniques i equilibrades d’un esquist classicisme.

Col·labora amb la premsa local amb dibuixos i acudits, que publica a Brisas (1934-1936), La Almudaina (1948), Baleares (anys seixanta i primers setanta) i Diario de Mallorca (1972-1980). És col·laborador de La Codorniz (1944). Per al diari Baleares crea el personatge d’en Calafat, un pagès mallorquí astorat i confús davant els canvis que es donen a l’illa amb l’emergència del turisme. Són els seus interlocutors en Galiana, en Pep Mindano i madó Gurumbau.

Publica Chistes y pasatiempos publicados en ‘La Almudaina’ (1949), Coses d’en Calafat (1966), etc.

Passa els darrers anys de la seva vida al Molí de sa Cabaneta, on resideix amb l’esposa, Catalina Canyelles, la filla, Elvira, i la mare, Pilar Montaner. Pinta, té cura d’un poblat colomer i gaudeix de la companyia de molts d’animals (cans, moixos, gallines, etc.). També té  un corral per al conreu d’hortalisses i flors, aquestes a càrrec de l’esposa.

Al llarg de la vida, obté diversos premis i guardons: el primer premi del I Saló dels Humoristes del Cercle de Belles Arts, de Palma, la medalla de bronze (1947) del Saló de Tardor del Cercle de Belles Arts, la medalla d’or de la Diputació provincial del Saló de Tardor (1948), la medalla de plata del Saló de Tardor de Palma (1958), el premi Ciutat de Palma de pintura (1987) i el premi Picarol de dibuix (1980).

Mor a sa Cabaneta als 74 anys. Amb motiu del primer aniversari del seu traspàs, l’Ajuntament de Santa Maria del Camí li dedica en el marc de les festes patronals una exposició d’homenatge. El 1998 la Fundació Barceló presenta una exposició sobre el Grup dels Set i edita un catàleg que reprodueix en part el de la presentació del grup el 1948, amb textos de Robert Graves, Miquel Àngel Colomar i J.B.G. (Joan Bauzà Guanyabens). Amb motiu del centenari del seu naixement, Raphael Pherrer realitza un vídeo de 5:32 minuts que titula Cent anys amb Pere Sureda, que està disponible a la xarxa.

Bibliografia

Margalida TUR, “Sureda Montaner, Pere”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’,  t. 4, pàg. 288, Promomallorca ed., Palma, 1996.

Rafel PERELLÓ, “El Grupo de los Siete (1948-1949)”, Fundació Barceló, Palma, 1989.

Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ, “Pedro Sureda”, ‘Las Baleares y sus pintores’, pàg. 198-199, Lluís Ripoll, editor, Palma, 1981.

Joan Pisà Canyelles (Palma, 24 d’octubre de 1877 – 7 de juliol de 1962)

Pintor i professor de dibuix artístic. Interessat en el dibuix i la pintura des de ben Jove, assisteix a les classes que imparteix Llorenç Cerdà Bisbal en el seu estudi. Allà és condeixeble de Francesc Rosselló, Vicenç Llorens, Enric Vaquer i altres.

Als 19 anys ingressa (1896) a l’Acadèmia de Belles Arts de San Fernando (Madrid) i hi estudia durant dos cursos (1896-1898). Posteriorment, passa a Barcelona per ampliar coneixements. De retorn a Mallorca s’incorpora a l’Associació d’Artistes Pintors i a la Lliga d’Amics de l’Art. Treballa amb discreció i constància. Fa una obra que segueix les passes de l’academicisme classicista , per bé que incorpora elements presos del corrent modernista en voga a Mallorca a partir de la presència a l’illa. els primers anys del segle XX, de Santiago Rusiñol, Joaquim Mir, William Degouve de Nuncques, etc.

Joan Pisà Canyelles, Aiguader, oli/tela, 1943

Exposa per primera vegada a la mostra inaugural del Cercle de Belles Arts del Veloz Sport Balear (1915). El 1918 és nomenat professor de l’Escola de Belles Arts de Palma. Ocupa el càrrec fins a la jubilació forçosa el 1947.

El 1920 participa a l’Exposició Regional d’Art, que organitza l’Ajuntament de Palma. Després d’una pausa en l’exercici de la pintura de 22 anys, el 1942 presenta un retrat a l’Exposició “Homenatge a les generacions d’artistes mallorquins mestres de l’actual”, que té lloc a sa Llonja. El 1945 exposa a Galeries Costa i al Cercle de Belles Arts (Palma). A més, participa amb la tela La meva mare en el I Saló de Primavera que s’exposa a sa Llonja. També el 1945 exposa al Cercle de Belles Arts el seu autoretrat. Per a la galeria de Fills Il·lustres de Palma fa els retrats de Miquel dels Sants Oliver, Alexandre Rosselló Pastors, Miquel Font Gorostiza, Rafel Blanes Tolosa, Josep Tous Ferrer i alguns altres.

En el curs dels anys 40 exposa vàries vegades al Cercle de Belles Arts, a la Galeries Melià i a les Galeries Costa. Torna a fer una exposició el 1955, que és celebrada amb un sopar d’homenatge que li ofereixen els amics. El 1956 realitza el retrat de l’arquitecte Gaspar Bennàssar Moner, que exposa el 1957.

Pinta paisatges, marines, retrats, escenes costumistes, natures mortes i composicions amb figura. Pinta al Port de Sóller, Sóller, Palma, Llucalcari, Camp de Mar (Calvià), Es Portitxol, etc. El Port de Sóller constitueix el seu principal motiu d’inspiració. S’agrada de representar marines d’aigües tranquil·les, escenes marineres, escenes de bany al port, barques a la vela, composicions amb peixos i personatges com Vell amb un ase, Pagès mallorquí, La venedora d’indiots, etc. D’aquesta darrera obra fa un original i una o vàries rèpliques de mides diferents. És curiosa la composició que titula L’adobador de cossis, dedicada a una professió avui desapareguda. Li agraden les composicions lluminoses, de colors suaus i matisats i de perspectives àmplies i profundes. Els primers anys del segle XX fa alguns nocturns i horabaixes de llums decadents, d’acord amb la moda imposada per Rusiñol, que segueixen nombrosos pintors locals. Coneix i domina l’ofici, treballa sense preses i té bona cura dels detalls i dels acabats.

El 1960 és designat acadèmic numerari de l’Acadèmia de Belles Arts de Palma. Ocupa la vacant deixada per Francisco Bernareggi. Fa la darrera exposició al Cercle de Belles Arts del 10 al 23 de desembre de 1960. Mor a la seva casa del Corb Marí (Palma) el juliol de 1962 als 85 anys.

Amb motiu del centenari del seu naixement el Cercle de Belles Arts, de Palma, li dedica una exposició antològica al Casal Balaguer. El 1998 la Fundació Barceló presenta una exposició retrospectiva del 3 al 8 de febrer de 1998 i edita un catàleg il·lustrat de 26 pàgines amb 34 reproduccions a color.

Hi ha obra seva a la Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’ (La venedora d’indiots), a diverses col·leccions institucionals de les Balears i a col·leccions privades.

Bibliografia

CATÀLEG-1998, “Joan Pizà (1817-1962)”, Fundació Barceló, Exposició del 3 al 28 de febrer de 1998, Palma, 1998.

Pep BAUZÀ PIZÀ, “Joan Pisà: mestria i equilibri”, Catàleg-1998, pàg. s/n.

Margalida TUR, “Pisà Canyelles, Joan”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’, t. 4, pàg. 32, Promomallorca, Palma, 1996.

CATÀLEG-1992, “Arts i Oficis”, Exposició al Casal Solleric, març 1992, pàg. 35, Ajuntament de Palma, Palma, 1992.