Presentar la revista “Estudis d’Història Econòmica” i més concretament el seu segon número, constitueix un motiu d’orgull i de gran satisfacció. Això és així per moltes raons. Primer de tot he de dir-vos que em satisfà moltíssim fer la presentació d’una obra important, d’una obra que fa goig perquè ha estat realitzada amb gran afecció per la feina ben feta, amb una gran vocació per la història i amb un clar esperit de servei al nostre país. A la base de l’edició de la revista no hi ha cap grup financer, cap entitat comercial, cap grup de pressió. Hi ha només il•lusió, una gran vocació per la història i un clar comprimís de servei al país. Aquests tres elements constitueixen l’únic capital, el gran capital, que es troba al darrera de la publicació.
En segon lloc, fer aquesta presentació constitueix un motiu de satisfacció perquè l’obra no solament està molt ben feta, sinó que està feta amb una estructuració profundament i equilibradament mallorquina. El títol de la revista és en català, el nom del grup editor és en català, les normes de publicació es donen en català, la careta de la revista és feta en català... El continent de l’obra, i una gran part del seu contingut, estan fets íntegrament en la nostra llengua pròpia. Des d’aquests punts de vista la revista constitueix una aportació més, una aportació rellevant, al procés de normalització de l’ús de la nostra llengua. D’altra part aquesta normalització es demostra, a més, en el fet que hi són admesos originals escrits en qualsevol de les llengües espanyoles; català, gallec, èuscar i castellà. La normalització de la nostra llengua es dóna aquí, com per tot, associada a un ús predominant d’aquesta i a un profund respecte per totes les llengües espanyoles.
He de confessar-vos que no sé ben bé perquè se m’encarregà la presentació de la revista. Com sabeu, no som universitari, no som un treballador universitari, no faig feina a la universitat, i la revista està íntegrament feta per universitaris. Tampoc no som historiador. ¿Per què se m’ha convidat a fer la presentació? No ho he demanat i no ho sé. El que puc dir-vos és perquè he acceptat de fer-la. Vaig acceptar de molt bon gust perquè son un economista preocupat per l’anàlisi de la realitat econòmica de les illes i em fa goig veure que hi ha algú a la nostra Universitat que pensa, que creu, que accepta, que comparteix i que fins i tot alaba el fet que la Universitat no té el monopoli de la investigació, de l’estudi i de la recerca.
D’altra banda, puc dir-vos que vaig acceptar de fer la presentació perquè, malgrat que no som historiador, la meva professió d’economista estudiós de la realitat econòmica regional m’ha duit a palpar la necessitat que té l’economista de conèixer la història per poder profunditzar en el coneixement de la realitat i dels seus mecanismes de funcionament. La manca de perspectiva històrica impedeix d’avançar, tan bé com cal, en el coneixement de la realitat actual. La perspectiva històrica permet de veure la realitat d’avui amb una càrrega de matisos que es perden, si no es té aquesta perspectiva. Això no ho dic aquí per raons retòriques. Es una experiència pròpia, viscuda i en certa mesura realitzada. Després de publicar el 1984 “Introducció a l’economia de les Balears” no vaig poder resistir la pressió que sentia de pal•liar el meu dèficit particular de coneixements històrics de la història de Mallorca. Vaig esmençar en la tasca dos anys i mig. Van ser dos anys de feina i d’emoció, de l’emoció que produeix entrar en comunicació amb els nostres avantpassats a través dels papers antics, de documents originals, de les pròpies fonts...
A l’hora de fer la presentació no em queda més remei que ser molt breu. De ser-ho per tarannà i per convicció. Diré solament que després de llegir els dos números de la revista crec que l’obra presenta sobretot dues qualitats destacables i rellevants. En té moltes més, però són dues les que a mi m’han commogut més.
És un fet cert que avui està de moda dir-se nacionalista. Molts s’omplen la boca amb la paraula. Gairebé cap partit polític present a l’escenari de les illes deixa de fer propostes públiques que es qualifiquen de nacionalistes. Quan una paraula és emprada massa sovint, quan una paraula és acceptada amb un grau alt de generalitat, moltes vegades s’accepta buida de contingut ¿Què és nacionalisme? Per als mallorquins ser nacionalista no significa altra cosa que ser mallorquinista ¿Què és ser mallorquinista? A parer meu, ser mallorquinista significa fer i defensar propostes col•lectives d’afirmació de la nostra personalitat com a poble amb una identitat pròpia ¿Quina identitat? La de la nostra llengua, la de la nostra cultura, la de la nostra història. ¿Quina és la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra història? Les respostes correctes estan sobretot en mans de la història. En part també estan en altres mans. Però sobretot estan en mans de la història. Solament des del coneixement desapassionat dels fets tal com s’han esdevingut es poden fer propostes capaces de serenar un panorama massa carregat de visceralitats, de dissipar tants i tants de prejudicis basats en la ignorància, d’induir processos engrescadors i cohesionadors d‘afirmació de la nostra identitat dins el marc del progrés cívic, social i cultural que demana una societat democràtica i moderna.
D’altra part, en l’etapa de l’autonomia i de l’autogovern es fa palès com mai que la regulació dels processos de producció, distribució i acumulació no es poden dur endavant correctament si no es té una perspectiva prou clara de quins són els mecanismes que regeixen a les illes, de manera particularitzada i matisada, aquests processos. No es pot governar, no es pot administrar, no es pot dirigir la nostra societat, hereva més enllà de la seva pròpia voluntat d’una història col•lectiva mil•lenària, sense conèixer aquesta historia. És convenient dominar l’economia, l’administració pública, les tècniques de gestió, el dret, la tecnologia, el marketing, etc. Però ens és necessari, sobretot, conèixer la història.
Avui la investigació històrica i molt especialment la investigació de la història econòmica, és utilíssima com a mitjà poderós de lucidesa, de serenitat, de clarividència i de sensatesa col•lectiva.
L’obra que presentem té el mèrit, segons el meu parer, el mèrit singular, de contenir una proposta clara a favor de la història entesa com a mitjà que a través de la investigació del passat fa possible la comprensió adequada de la realitat actual, el seu bon govern, la seva correcta administració i la seva transformació. Avui a les illes moltes coses no són encara possibles perquè hi ha una gran ignorància històrica que abona prejudicis, confusions, visceralitats i errònies interpretacions d’algunes qüestions cabdals. A les illes avui necessitem més que mai investigació històrica i divulgació del coneixements històrics per tal d’orientar i impulsar l’afirmació de la nostra personalitat col•lectiva, per tal de donar sentit i força als processos d’enfortiment de la nostra consciència nacional i per tal d’orientar i dinamitzar el bon govern dels nostres interessos. A tot això contribueix l’obra que presentem. Hi contribueix quan parla de Mallorca, del País Valencià, de Catalunya i de la resta del món. Per això, la meva més sincera enhorabona al “Grup d’Història Econòmica”, responsable de l’edició de la revista. I a tots vosaltres, moles gràcies.
(Parlament de presentació de la revista “Estudis d’Història Econòmica” llegit el dia 3-VI-1988 en el marc de la VI Fira del Llibre).
"El Mirall", núm. 18, juny 1988,
martes, 26 de enero de 2010
lunes, 25 de enero de 2010
El cost d’insularitat (1988)
Pocs aspectes de la realitat econòmica de les Balears han mobilitzat en els darrers vint anys tanta atenció pública com la qüestió de l’anomenat “cost d’insularitat”. És clar que aquesta no es compta entre les qüestions econòmiques més rellevants de les illes. Però cap de les altres qüestions econòmiques ha demostrat tenir tanta capacitat com aquesta per mobilitzar l’opinió pública a favor no de la pròpia qüestió, sinó de qui en parla. Aquesta és la raó que explica la seva presència freqüent en els plànols de l’actualitat.
Malgrat l’abundància de referències que s’han fet del tema, solament n’hi ha tres que mereixen ser destacada, per tal com són les úniques que han tractat la qüestió amb el rigor propi de l’anàlisi econòmica. Situats a l’extrem contrari es podrien relacionar les referències que han destacar per tractar la qüestió amb menys rigor, amb més confusions i amb més clares intencions d’instrumentalitzar el tema a favor d’interessos que poc tenien a veure amb el coneixement de la realitat econòmica regional. D’aquestes darreres no en parlarem.
La primera formulació pública de l’expressió i del concepte de “cost d’insularitat”, la va fer Bartomeu Barceló Pons amb motiu del congrés que sobre economies regionals de la Mediterrània se celebrà a Marsella el 1967.
L’any 1973 Pere Costa Porto va elaborar un ampli estudi monogràfic per encàrrec de l’Ajuntament de Palma. La principal aportació d’aquest treball consisteix en la precisió del concepte de “cost d’insularitat” que es proposa i sobretot en l’explicació que es dóna de la seva complexitat, de la seva relativitat temporal i de la seva relació amb un gran nombre de variables econòmiques i no econòmiques.
L’any 1980 la Conselleria de Transports i Comunicacions del Consell General Interinsular publicà un altre estudi sobre el tema, l’elaboració del qual va córrer a càrrec de M. Alenyà. El treball va ser posteriorment ampliat i actualitzat i publicat com a annex de l’obra “Introducció a l’economia de les Balears” (Caixa d’Estalvis de Balears “Sa Nostra”, Palma, 1984). L’aportació més destacada d’aquest estudi es troba en l’argumentació de la tesi segons la qual el cost d’insularitat de les Balears dependent del transport de persones i mercaderies és positiu, però de dimensions relatives poc rellevants.
La propera publicació de les taules input-output de l’economia de les Balears, referides a l’any 1983, permetrà d’analitzar amb cert detall les dimensions i la distribució del consum dels serveis de transport per part de les diverses branques productives de les illes. La comparació d’aquests consum amb els de les taules referides al conjunt de l’Estat i amb els de les taules d’altres comunitats autònomes proporcionarà una base informativa nova, que pot ser ben útil per avançar en el coneixement del fenomen. D’altra part la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Mallorca, Eivissa i Formentera, fa poc ha decidit de redactar un treball sobre el tema. Benvingut sigui aquest treball, sempre que es tracti d’un estudi i no d’un simple repertori d’opinions poc informades o desinformades; sempre que es tracti d’una anàlisi objectiva dels fets i no d’un repertori de discursos emotius; sempre que es tracti d’un esforç a favor de l’objectivitat i en contra dels judicis de valor habituals; sempre que es tracti d’un treball que es recolzi en el reconeixement que els fenòmens econòmics s’han d’estudiar tot respectant les exigències del mètode científic.
Els temes inclosos en l’àmbit de l’economia s’han d’analitzar amb el mateix rigor que requereix l’anàlisi dels fenòmens físics, biològics, mèdics, farmacèutics o químics. A ningú no se li ocorrerà de pensar que el coneixement en els àmbits esmentats es pot fer avançar mitjançant simples relacions d’opinions de persones alienes al camp específic de l’estudi, dirigides amb tan escassos coneixements com bona voluntat per un misser, un filòsof, un poeta o un místic. És clar que l’economia tampoc no és aliena a aquests condicionants.
Informatiu PIMEM, març 1988.
Malgrat l’abundància de referències que s’han fet del tema, solament n’hi ha tres que mereixen ser destacada, per tal com són les úniques que han tractat la qüestió amb el rigor propi de l’anàlisi econòmica. Situats a l’extrem contrari es podrien relacionar les referències que han destacar per tractar la qüestió amb menys rigor, amb més confusions i amb més clares intencions d’instrumentalitzar el tema a favor d’interessos que poc tenien a veure amb el coneixement de la realitat econòmica regional. D’aquestes darreres no en parlarem.
La primera formulació pública de l’expressió i del concepte de “cost d’insularitat”, la va fer Bartomeu Barceló Pons amb motiu del congrés que sobre economies regionals de la Mediterrània se celebrà a Marsella el 1967.
L’any 1973 Pere Costa Porto va elaborar un ampli estudi monogràfic per encàrrec de l’Ajuntament de Palma. La principal aportació d’aquest treball consisteix en la precisió del concepte de “cost d’insularitat” que es proposa i sobretot en l’explicació que es dóna de la seva complexitat, de la seva relativitat temporal i de la seva relació amb un gran nombre de variables econòmiques i no econòmiques.
L’any 1980 la Conselleria de Transports i Comunicacions del Consell General Interinsular publicà un altre estudi sobre el tema, l’elaboració del qual va córrer a càrrec de M. Alenyà. El treball va ser posteriorment ampliat i actualitzat i publicat com a annex de l’obra “Introducció a l’economia de les Balears” (Caixa d’Estalvis de Balears “Sa Nostra”, Palma, 1984). L’aportació més destacada d’aquest estudi es troba en l’argumentació de la tesi segons la qual el cost d’insularitat de les Balears dependent del transport de persones i mercaderies és positiu, però de dimensions relatives poc rellevants.
La propera publicació de les taules input-output de l’economia de les Balears, referides a l’any 1983, permetrà d’analitzar amb cert detall les dimensions i la distribució del consum dels serveis de transport per part de les diverses branques productives de les illes. La comparació d’aquests consum amb els de les taules referides al conjunt de l’Estat i amb els de les taules d’altres comunitats autònomes proporcionarà una base informativa nova, que pot ser ben útil per avançar en el coneixement del fenomen. D’altra part la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Mallorca, Eivissa i Formentera, fa poc ha decidit de redactar un treball sobre el tema. Benvingut sigui aquest treball, sempre que es tracti d’un estudi i no d’un simple repertori d’opinions poc informades o desinformades; sempre que es tracti d’una anàlisi objectiva dels fets i no d’un repertori de discursos emotius; sempre que es tracti d’un esforç a favor de l’objectivitat i en contra dels judicis de valor habituals; sempre que es tracti d’un treball que es recolzi en el reconeixement que els fenòmens econòmics s’han d’estudiar tot respectant les exigències del mètode científic.
Els temes inclosos en l’àmbit de l’economia s’han d’analitzar amb el mateix rigor que requereix l’anàlisi dels fenòmens físics, biològics, mèdics, farmacèutics o químics. A ningú no se li ocorrerà de pensar que el coneixement en els àmbits esmentats es pot fer avançar mitjançant simples relacions d’opinions de persones alienes al camp específic de l’estudi, dirigides amb tan escassos coneixements com bona voluntat per un misser, un filòsof, un poeta o un místic. És clar que l’economia tampoc no és aliena a aquests condicionants.
Informatiu PIMEM, març 1988.
XXV aniversari d'Obra Cultural Balear (1988)
LLENGUA I PROGRÉS
El passat mes de desembre se celebrà el 25è aniversari de la fundació d’Obra Cultural Balear, constituïda el 21-XII-1962 per iniciativa de l’il•lustre filòleg Francesc de Borja Moll Casasnovas.
Les realitzacions de l’entitat, que poc a poc anà calant en els diversos àmbits de la societat mallorquina, han estat moltes i importants. A ella es deu, entre d’altres coses, la creació i el foment de les condicions que propiciaren el reconeixement públic de la llengua catalana com a pròpia de les illes. Aquest fet es concretaria més tard en la seva proclamació com a tal a l’Estatut d’Autonomia i a la Llei de Normalització Lingüística.
A la vista dels seus 25 anys de vida es pot dir que l’OCB és una associació que es caracteritza primer de tot pel seu pluralisme: dóna cabuda a socis provinents de totes les classes socials, de totes les ideologies democràtiques, de tots els indrets de Mallorca i també a nombrosos immigrants. És, a més, una associació absolutament compromesa amb la democràcia, amb l’aprofundiment de les llibertats, públiques i privades, i amb el progrés cultural, social i cívic de les illes. Per això la vocació a favor de la defensa i promoció de la llengua i cultura pròpies no és, ni ho ha estat mai, una vocació tancada, cega, exclusivista i desproporcionada.
La normalització de l’ús de la llengua ha avançat notablement en els darrers anys, sobretot després de la recuperació per part de l’Estat del marc democràtic i constitucional i de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia. Amb tot, la tasca no es pot donar per acabada, entre d’altres raons, perquè en el món les coses dissortadament no canvien pel sol fet que canviïn les lleis, els projectes col•lectius i les actituds de la institucions. S’arrosseguen fortes inèrcies contràries a la nostra llengua, alimentades per 262 anys (1715-1977) de persecució, prohibicions, marginacions i discriminació.
D’altra part la presència del català en els mitjans de comunicació escrits i no escrits és encara molt escassa. L’ús de la llengua en el món del comerç, de la publicitat, de la retolació dels establiments públics i privats, de les relacions dels ciutadans amb l’Administració i de l’Administració amb ells, etc., també és encara migrat.
L’anàlisi de les causes que determinen les dificultats amb les quals topa la normalització de l’ús de la llengua posa en relleu que es necessiten anys, l’acció decidida dels poders públics, el concurs d’empreses privades i associacions cíviques i sobretot la voluntat de la immensa majoria del nostre poble. Aquest darrer factor és el més estratègic i alhora el més transcendent. Atès això, cal dir que perquè aquest procés qualli i prosperi es fa necessària una gestió tolerant, respectuosa, assenyada i compatible amb la mentalitat no maximalista i no arrauxada de la població de les illes.
Des d’aquesta perspectiva es pot dir que de cara als propers anys el principal desafiament que es planteja a l’OCB consisteix a tenir el saber i les habilitats suficients per promoure, animar i dinamitzar un consens popular a favor de la llengua tan ampli i viu com sigui possible.
Informatiu PIMEM, març 1988
El passat mes de desembre se celebrà el 25è aniversari de la fundació d’Obra Cultural Balear, constituïda el 21-XII-1962 per iniciativa de l’il•lustre filòleg Francesc de Borja Moll Casasnovas.
Les realitzacions de l’entitat, que poc a poc anà calant en els diversos àmbits de la societat mallorquina, han estat moltes i importants. A ella es deu, entre d’altres coses, la creació i el foment de les condicions que propiciaren el reconeixement públic de la llengua catalana com a pròpia de les illes. Aquest fet es concretaria més tard en la seva proclamació com a tal a l’Estatut d’Autonomia i a la Llei de Normalització Lingüística.
A la vista dels seus 25 anys de vida es pot dir que l’OCB és una associació que es caracteritza primer de tot pel seu pluralisme: dóna cabuda a socis provinents de totes les classes socials, de totes les ideologies democràtiques, de tots els indrets de Mallorca i també a nombrosos immigrants. És, a més, una associació absolutament compromesa amb la democràcia, amb l’aprofundiment de les llibertats, públiques i privades, i amb el progrés cultural, social i cívic de les illes. Per això la vocació a favor de la defensa i promoció de la llengua i cultura pròpies no és, ni ho ha estat mai, una vocació tancada, cega, exclusivista i desproporcionada.
La normalització de l’ús de la llengua ha avançat notablement en els darrers anys, sobretot després de la recuperació per part de l’Estat del marc democràtic i constitucional i de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia. Amb tot, la tasca no es pot donar per acabada, entre d’altres raons, perquè en el món les coses dissortadament no canvien pel sol fet que canviïn les lleis, els projectes col•lectius i les actituds de la institucions. S’arrosseguen fortes inèrcies contràries a la nostra llengua, alimentades per 262 anys (1715-1977) de persecució, prohibicions, marginacions i discriminació.
D’altra part la presència del català en els mitjans de comunicació escrits i no escrits és encara molt escassa. L’ús de la llengua en el món del comerç, de la publicitat, de la retolació dels establiments públics i privats, de les relacions dels ciutadans amb l’Administració i de l’Administració amb ells, etc., també és encara migrat.
L’anàlisi de les causes que determinen les dificultats amb les quals topa la normalització de l’ús de la llengua posa en relleu que es necessiten anys, l’acció decidida dels poders públics, el concurs d’empreses privades i associacions cíviques i sobretot la voluntat de la immensa majoria del nostre poble. Aquest darrer factor és el més estratègic i alhora el més transcendent. Atès això, cal dir que perquè aquest procés qualli i prosperi es fa necessària una gestió tolerant, respectuosa, assenyada i compatible amb la mentalitat no maximalista i no arrauxada de la població de les illes.
Des d’aquesta perspectiva es pot dir que de cara als propers anys el principal desafiament que es planteja a l’OCB consisteix a tenir el saber i les habilitats suficients per promoure, animar i dinamitzar un consens popular a favor de la llengua tan ampli i viu com sigui possible.
Informatiu PIMEM, març 1988
Mestre anònim de natures mortes (s. XVII)
Nom convencional que es dóna a l’autor anònim o al taller d’una sèrie de natures mortes obrades en el segle XVII. Alfonso Pérez Sánchez considera que l’autor va ser actiu en el període 1630-50.
Les pintures es caracteritzen per l’ús de colors clars, reflexos d’esmalt i ombres força acusades i profundes. El dibuix, la composició i la distribució d’elements, acusen un cert ingenuïsme. Tots els elements són distribuïts sobre un pla o taula que es mira des d’un punt de vista relativament elevat i situat a certa distància. Els motius són sobris i destil•len austeritat. La diferent qualitat de les obres que li són atribuïdes suggereix la possibilitat que es tracti d’un taller, de l’illa o de fora. En un lloc molt visible d’un recipient es veu la inscripció “Llimonet”, referida al seu contingut de confitura de llimona. Aquest fet permet pensar que l’autor era de terres de parla catalana, per bé que la manca de documentació dificulta la seva identificació.
Fan part dels seus motius habituals safates de ceràmica de Delft (Holanda) i cistelles de palma, pots, peces de vidre i ocells estilitzats. S’hi veuen fruites (peres, pomes, raïm, albercocs, prunes, codonys, figues flors, melons, síndries, granades ...), hortalisses (raves, cebes, tomàtigues, carxofes...), dolços i pastissos (duqueses, torrons, crespells ensucrats...), confitures, panades, anyells, vi, etc.
Aquestes obres figuren en nombroses col•leccions privades com a elements de decoració de menjador. Habitualment fan parelles, terns, dobles parelles, sextets o dotzenes. La seva relativa abundància a l’illa motiva que se’l conegui com a mestre o taller mallorquí de natures mortes, sense que aquesta referència postuli necessàriament la seva naixença o residència a Mallorca.
L’atribució de les obres al pintor granadí Blas de Ledesma, actiu en el s XVII, està avui descartada.
Bibliografia
- SA NOSTRA (ed.), “Natura en repòs, la natura morta a Mallorca, segles XVII-XVIII”, Palma 1994.
- Miquel ALENYÀ, “Mestre mallorquí de natures mortes”, GEM, tom 10, pág. 411-412, Palma 1997.
- José M. PARDO, “Mestre de les natures mortes”, ‘Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura de les Balears’, tom III, pàg. 187-192, Palma 1998.
- Alfonso E. PÉREZ SÁNCHEZ, “Pintura española de bodegones y floreros de 1600 a Goya”, Madrid 1983.
Les pintures es caracteritzen per l’ús de colors clars, reflexos d’esmalt i ombres força acusades i profundes. El dibuix, la composició i la distribució d’elements, acusen un cert ingenuïsme. Tots els elements són distribuïts sobre un pla o taula que es mira des d’un punt de vista relativament elevat i situat a certa distància. Els motius són sobris i destil•len austeritat. La diferent qualitat de les obres que li són atribuïdes suggereix la possibilitat que es tracti d’un taller, de l’illa o de fora. En un lloc molt visible d’un recipient es veu la inscripció “Llimonet”, referida al seu contingut de confitura de llimona. Aquest fet permet pensar que l’autor era de terres de parla catalana, per bé que la manca de documentació dificulta la seva identificació.
Fan part dels seus motius habituals safates de ceràmica de Delft (Holanda) i cistelles de palma, pots, peces de vidre i ocells estilitzats. S’hi veuen fruites (peres, pomes, raïm, albercocs, prunes, codonys, figues flors, melons, síndries, granades ...), hortalisses (raves, cebes, tomàtigues, carxofes...), dolços i pastissos (duqueses, torrons, crespells ensucrats...), confitures, panades, anyells, vi, etc.
Aquestes obres figuren en nombroses col•leccions privades com a elements de decoració de menjador. Habitualment fan parelles, terns, dobles parelles, sextets o dotzenes. La seva relativa abundància a l’illa motiva que se’l conegui com a mestre o taller mallorquí de natures mortes, sense que aquesta referència postuli necessàriament la seva naixença o residència a Mallorca.
L’atribució de les obres al pintor granadí Blas de Ledesma, actiu en el s XVII, està avui descartada.
Bibliografia
- SA NOSTRA (ed.), “Natura en repòs, la natura morta a Mallorca, segles XVII-XVIII”, Palma 1994.
- Miquel ALENYÀ, “Mestre mallorquí de natures mortes”, GEM, tom 10, pág. 411-412, Palma 1997.
- José M. PARDO, “Mestre de les natures mortes”, ‘Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura de les Balears’, tom III, pàg. 187-192, Palma 1998.
- Alfonso E. PÉREZ SÁNCHEZ, “Pintura española de bodegones y floreros de 1600 a Goya”, Madrid 1983.
Els antics cognoms d'Alcúdia i els noms de lloc catalans (1987)
A l’hora de definir l’univers dels antics llinatges (cognoms) d’Alcúdia un es troba amb una mancança inicial de certa importància: el còdex del llibre “Els homes d’armes de Mallorca. Llista de la Part Forana” (1359) no conté els fulls compresos entre el 66 i el 75, en els quals hi havia les llistes d’Alcúdia, Pollença i Campanet.
Per aquest motiu les fonts que ha calgut consultar han estat les següents: en primer lloc, els llibres de Cartes Reials de l’Escrivania d’Alcúdia dels segles XIV i XV; també, el llibre de Capbrevacions d’Alcúdia de l’any 1518; a més, els documents notarials de l’Arxiu del Regne de Mallorca lliurats amb documents corresponents a residents a Alcúdia als segles XIV i XV i als primers anys del segle XVI. A més, els volums II (1459 i 1460), III (1460 i 1461) i IV (1496 i 1497) dels “Concessos” o llicències matrimonials de la Cúria Episcopal de Mallorca. Així mateix s’han tingut en compte les indicacions que sobre llinatges antics d’Alcúdia fa Ventayol (1928) (pàg. 228-229).
Com a darrer document, o document més acostat a nosaltres en el temps, s’ha utilitzat la relació de les 76 famílies que habitaven a Alcúdia en el temps de la Germania, segons la classificació feta per a l’aplicació dels privilegis reials concedits per l’emperador Carles V amb data del 18-X-1525 (Cf. Ventayol, 1928, pàg. 231).
No hem consultat els llibres de “concessos”, o llicències matrimonials dels primers anys del segle XVI, perquè no es troben disponibles a causa el seu mal estat de conservació. Tampoc no s’han tingut en compte els registres eclesiàstics de baptismes, matrimonis i defuncions d’Alcúdia, perquè no s’iniciaren fins la segona meitat del segle XVI en compliment de les disposicions del Concili de Trento.
RELACIÓ DELS ANTICS LLINATGES ALCUDIENS
A partir de la informació anterior es pot definir els següent univers de llinatges antics d’Alcúdia (documentats en els primers anys del segle XVI o abans): Abrines, Agret, Aguiló, Alenyà, Alzina, Amorós, Ardit, Arnau, Armentera, Aulí, Axartell, Bach, Balaguer, Balma, Barrera, Bertrà, Besser, Benejam, Binimelis, Bisbal, Boada, Boadella, Bonet, Bosch, Bru, Buch, Caldès, Canals, Capdebou, Caramens, Carbonell, Carròs, Casafranca, Castell, Castells, Castelló, Cerdà, Cifre, Comelles, Cursach, Cugullada, Doménech, Esteve, Fanals, França, Frígola, Fuxà, Gorch, Gilet, Guasp, Guaita, Joan, Loret, Llempayes, Llitrà, Maltès, March, Mascaró, Mascort, Massanet, Manresa, Martí, Marcó, Marquet, Martorell, Maura, Monistrol, Montblanc, Moragues, Morlà, Morell, Montéis, Mosqueroles, Moror, Morro, Muntaner, Olivar, Parets, Pastor, Pelegrí, Perelada, Perpinyà, Planells, Pont, Ponts, Pou, Prats, Puig, Pujals, Pujols, Quers, Regarau, Reus, Renovard, Riera, Riparia, Riusec, Roig, Sabater, Saguer, Sants, Seguí, Sequier, Serra, Sitges, Socies, Soliveres, Solivaret, Sunyer, Sureda, Tàrrega, Torrandell, Terrassa, Torrella, Torrens, Tortosa, Totosaus, Trompedor, Trullol, Ullastret, Ventallol, Vidal, Vilanova i Vives. Són en total 130 llinatges.
La relació anterior pretén solament reunir els cognoms de famílies que visqueren a Alcúdia entre el segle XIII i començaments del segle XVI. El període de temps de referència és llarg a causa de la manca d’una documentació suficient que permeti escurçar-lo sense incórrer en omissions rellevants. D’altra part, val a dir que tot al llarg del temps indicat es produïren variacions que afectaren l’univers dels llinatges alcudiencs: alguns cognoms que apareixen en documents dels primers anys del període no es troben en documents datats en els darrers anys i a l’inrevés. A causa d’això i d’altres restriccions, la relació que hem presentat té solament el valor d’una aproximació.
INCIDÈNCIA DE LA TOPONÍMIA CATALANA.
Dels llinatges indicats corresponen a noms de lloc, o hi poden correspondre, els següents: Abrines, Alenyà, Armentera, Aulí, Axartell, Balaguer, Balma, Besser, Bisbal, Boada, Boadella, Caldès, Canals, Carbonell, Castell, Castells, Castelló, Cifre, Comelles, Cugullada, Fanals, Fons, Fornells, França, Fuxà, Gilet, Guaita, Loret, Llempaies, Llitrà, Massanet, Manresa, Martorell, Monistrol, Montblanc, Morell, Montéis, Mosqueroles, Moror, Parets, Perelada, Perpinyà, Pont, Ponts, Prats, Puig, Pujals, Pujol, Quers, Reus, Riera, Riusec, Saguer, Sants, Serra, Sitges, Soliveres, Sunyer, Sureda, Tàrrega, Terrassa, Ullastret, Ventallol, Vilanova i Vives. En total són 68 llinatges, la qual cosa representa un 52,31 % del total de llinatges inclosos en la primera relació. Tots corresponen a noms de lloc catalans llevat de Besser (Beziers), Cifre (Xipre) i França. D’altra part, hem prescindit dels tres antics llinatges d’Alcúdia equivalents a noms gentilicis: Cerdà, Renovard (Genovard) i Maltès.
En el quadre adjunt es presenta la distribució per comarques dels noms de lloc relacionats. Aquesta s’ha fet tenint en compte que molts dels llinatges indicats no corresponen solament a un únic topònim. Hi ha llinatges que corresponen a nombrosos noms de lloc. Aquest és el cas de Vilanova, que correspon, segons les dades que hem manejat, a 19 llocs: Vilanova de Bellpuig, Vilanova de Sau, Vilanova de Prades, Vilanova de Segrià, Vilanova de Meià, etc. En altres casos les equivalències no presenten un grau tan elevat de dispersió. En algunes ocasions a cada llinatge correspon un sol nom de lloc: Martorell, Terrassa, Armentera, etc. A això s’ha d’afegir que al llarg del temps hi ha noms de lloc que han desaparegut o han aparegut, que han canviat de forma i fins i tot que han canviat de localització. Totes aquestes consideracions s’han de tenir en compte a l’hora d’avaluar correctament l’abast d’una distribució comarcal com la que es presenta.
La definició dels indrets corresponents a cada nom de lloc ha estat feta a partir de la consulta de tres obres: Vilà (1983), Rosselló (1981) i Moll (1982).
L’esmentada distribució s’ha fet aplicant a cada llinatge tots els noms de lloc que li corresponen. Després cada un d’aquests ha estat ponderat amb un valor igual a la fracció equivalent al resultat de dividir cada nom de lloc pel nombre total de les seves localitzacions possibles. Així per exemple, els 19 llocs corresponents a Vilanova s’han codificat amb un valor igual a 1/19. Procedint d’aquesta manera s’han obtingut els valors relacionats a la primera columna del quadre adjunt. Aquests mateixos valors expressats en percentatges s’ofereixen a la segona columna. L’única diferència entre ambdues columnes consisteix en el fet que la primera suma 68 (nombre de llinatges equivalents a topònims) i la segona suma 100.
Finalment s’ha elaborat la tercera columna d’acord amb el mètode de congestió de probabilitats consistent a seleccionar de totes les possibilitats relacionades per a cada topònim aquelles que són més probables. Hem entès com a possibilitats més probables les corresponents a indrets el grau de probabilitat global dels quals, segons les dades de la segona columna, és igual o superior al 2%. Procedint d’aquesta manera s’obté una distribució de la sèrie de probabilitats en la qual s’accentua la ponderació dels indrets més probables.
CONSIDERACIONS FINALS
La lectura dels resultats obtinguts permet posar en relleu alguns extrems rellevants. En primer lloc, l’elevat nombre dels primitius llinatges d’Alcúdia (uns 130), la qual cosa reflecteix l’antiga importància del lloc i la seva relativa prosperitat. D’altra part, l’elevat percentatge dels primitius llinatges alcudiencs equivalents a noms de lloc: més de la meitat del total. En tercer lloc, el fet que el predomini dels noms de lloc catalans sigui aclaparador: el 94,854 % del total de llinatges alcudiencs equivalents a noms de lloc corresponents a topònims catalans (Principat, Catalunya del Nord i País Valencià).
La distribució per comarques dels topònims catalans equivalents a antics llinatges d’Alcúdia ofereix una dispersió àmplia: a la columna segona hi ha representades més de 40 comarques catalanes. Malgrat això es dóna un cert grau de concentració en quatre nuclis principals. El més important és el format pel Baix Empordà, l’Alt Empordà, Gironès, la Selva i la Garrotxa, que en conjunt aporten un 32,413 % del total de noms. El segon en importància suma quatre comarques: la Conca del Barberà, el Baix Camp, el Baix Penedès i la Ribera d’Ebre, les quals en conjunt recullen un 18,014 % del total de noms de lloc classificats. La tercera zona en importància és la formada per la Noguera, l’Urgell i l’Alt Urgell, que aporta un 13,235 % del total. Finalment es dóna una quarta zona de concentració formada per la suma de les comarques del Bages, Vallès Occidental i Baix Llobregat, les quals inclouen un 12,317 % del total de noms de lloc considerats.
És destacable la representació que dins del conjunt estudiat tenen les comarques de la Catalunya del Nord, les quals aporten un 5,821% del total dels topònims classificats.
Aquest escrit va ser publicat amb algunes mancances a la revista “El Mirall”, núm. 10, agost 1987
Bibliografia
Francesc de Borja MOLL, “Els llinatges catalans”, Editorial Moll, Palma 1982
Joan ROSELLÓ LLITERES, “Incidència de la toponímia catalana sobre els llinatges de Mallorca, Publicacions de l’Arxiu Diocesà de Mallorca, Palma 1981
Pere VENTAYOL SUAU, “Història d Alcúdia”, t. II, Biblioteca de la Última Hora, Palma 1928
Joan VILÀ i VALENTÍ et al., “Atlas Universal Català”
Gran Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1983.
TOPÒNIMS CORRESPONENTS ALS ANTICS LLINATGES D’ALCÚDIA
Distribució comarcal
% %
Catalunya del Nord (1) (2) (3)
Rosselló ....................... 2,253 3,313 3,615
Vallespir ...................... 1,250 1,838 2,206
Conflent ....................... 0,700 1,029 --
País Valencià
Total .......................... 2,911 4,281 2,941
Principat
Baix Empordà .............. 5,616 8,259 10,784
Alt Empordà .................6,078 8,938 10,232
Conca del Barberà ........3,553 5,225 6,801
La Noguera .................. 3,303 4,857 5,699
Bages ........................... 3,500 5,147 5,515
Baix Camp ................... 2,920 4,294 5,331
Gironès ........................ 2,375 3,493 4,779
La Selva ....................... 2,333 3,431 4,412
Urgell ........................... 1,753 2,578 3,860
Alt Urgell ..................... 2,178 3,203 3,676
Baix Llobregat ..............1,000 1,470 2,941
Ribera d’Ebre ............... 1,833 2,696 2,941
Baix Penedès ................ 1,532 2,253 2,941
Vallès Oriental .............. 1,702 2,503. 2,390
La Garrotxa .................. 1,500 2,206 2,206
Pallars Jussà ................. 1,666 2,450 2,206
Vallès Occidental ...........1,100 1,618 1,471
Baixa Ribagorça .............0,792 1,165 1,471
Barcelonès ..................... 1,000 1,471 1,471
EL Segrià ...................... 1,105 1,625 1,471
Baixa Cerdanya .............. 0,750 1,103 1,103
Priorat ............................. 0,333 0,490. 0,735
Baix Maestrat ................. 0,833 1,225 0,735
Alta Cerdanya ..................1,553 2,284 0,368
Ripollès ........................... 0,250 0,368 0,368
Osona ............................. 0,553 0,813 0,184
Garraf .............................. 1,253 1,843 --
La Sagarra ....................... 0,917 1,348 --
Berguedà ......................... 0,875 1,287 --
Alt Penedès .................... 0,775 1,140 --
Pallars Sobirà .................. 0,678 0,997 --
Alt Camp ....................... 0,666 0,979 --
Anoia .............................. 0,605 0,890 --
Alta Ribagorça ................ 0,200 0,294 --
Baix Cinca ...................... 0,200 0,294 --
Alt Maestrat .................... 0,053 0,078 --
Maresme ......................... 0,053 0,078 --
Altres indrets
França ......................... 2,500 3,676 3,677
Xipre .......................... 1,000 1,470 1,470
Nombre de llinatges ............. 68
Suma de percentatges ... 100,00 100,00 ------
Per aquest motiu les fonts que ha calgut consultar han estat les següents: en primer lloc, els llibres de Cartes Reials de l’Escrivania d’Alcúdia dels segles XIV i XV; també, el llibre de Capbrevacions d’Alcúdia de l’any 1518; a més, els documents notarials de l’Arxiu del Regne de Mallorca lliurats amb documents corresponents a residents a Alcúdia als segles XIV i XV i als primers anys del segle XVI. A més, els volums II (1459 i 1460), III (1460 i 1461) i IV (1496 i 1497) dels “Concessos” o llicències matrimonials de la Cúria Episcopal de Mallorca. Així mateix s’han tingut en compte les indicacions que sobre llinatges antics d’Alcúdia fa Ventayol (1928) (pàg. 228-229).
Com a darrer document, o document més acostat a nosaltres en el temps, s’ha utilitzat la relació de les 76 famílies que habitaven a Alcúdia en el temps de la Germania, segons la classificació feta per a l’aplicació dels privilegis reials concedits per l’emperador Carles V amb data del 18-X-1525 (Cf. Ventayol, 1928, pàg. 231).
No hem consultat els llibres de “concessos”, o llicències matrimonials dels primers anys del segle XVI, perquè no es troben disponibles a causa el seu mal estat de conservació. Tampoc no s’han tingut en compte els registres eclesiàstics de baptismes, matrimonis i defuncions d’Alcúdia, perquè no s’iniciaren fins la segona meitat del segle XVI en compliment de les disposicions del Concili de Trento.
RELACIÓ DELS ANTICS LLINATGES ALCUDIENS
A partir de la informació anterior es pot definir els següent univers de llinatges antics d’Alcúdia (documentats en els primers anys del segle XVI o abans): Abrines, Agret, Aguiló, Alenyà, Alzina, Amorós, Ardit, Arnau, Armentera, Aulí, Axartell, Bach, Balaguer, Balma, Barrera, Bertrà, Besser, Benejam, Binimelis, Bisbal, Boada, Boadella, Bonet, Bosch, Bru, Buch, Caldès, Canals, Capdebou, Caramens, Carbonell, Carròs, Casafranca, Castell, Castells, Castelló, Cerdà, Cifre, Comelles, Cursach, Cugullada, Doménech, Esteve, Fanals, França, Frígola, Fuxà, Gorch, Gilet, Guasp, Guaita, Joan, Loret, Llempayes, Llitrà, Maltès, March, Mascaró, Mascort, Massanet, Manresa, Martí, Marcó, Marquet, Martorell, Maura, Monistrol, Montblanc, Moragues, Morlà, Morell, Montéis, Mosqueroles, Moror, Morro, Muntaner, Olivar, Parets, Pastor, Pelegrí, Perelada, Perpinyà, Planells, Pont, Ponts, Pou, Prats, Puig, Pujals, Pujols, Quers, Regarau, Reus, Renovard, Riera, Riparia, Riusec, Roig, Sabater, Saguer, Sants, Seguí, Sequier, Serra, Sitges, Socies, Soliveres, Solivaret, Sunyer, Sureda, Tàrrega, Torrandell, Terrassa, Torrella, Torrens, Tortosa, Totosaus, Trompedor, Trullol, Ullastret, Ventallol, Vidal, Vilanova i Vives. Són en total 130 llinatges.
La relació anterior pretén solament reunir els cognoms de famílies que visqueren a Alcúdia entre el segle XIII i començaments del segle XVI. El període de temps de referència és llarg a causa de la manca d’una documentació suficient que permeti escurçar-lo sense incórrer en omissions rellevants. D’altra part, val a dir que tot al llarg del temps indicat es produïren variacions que afectaren l’univers dels llinatges alcudiencs: alguns cognoms que apareixen en documents dels primers anys del període no es troben en documents datats en els darrers anys i a l’inrevés. A causa d’això i d’altres restriccions, la relació que hem presentat té solament el valor d’una aproximació.
INCIDÈNCIA DE LA TOPONÍMIA CATALANA.
Dels llinatges indicats corresponen a noms de lloc, o hi poden correspondre, els següents: Abrines, Alenyà, Armentera, Aulí, Axartell, Balaguer, Balma, Besser, Bisbal, Boada, Boadella, Caldès, Canals, Carbonell, Castell, Castells, Castelló, Cifre, Comelles, Cugullada, Fanals, Fons, Fornells, França, Fuxà, Gilet, Guaita, Loret, Llempaies, Llitrà, Massanet, Manresa, Martorell, Monistrol, Montblanc, Morell, Montéis, Mosqueroles, Moror, Parets, Perelada, Perpinyà, Pont, Ponts, Prats, Puig, Pujals, Pujol, Quers, Reus, Riera, Riusec, Saguer, Sants, Serra, Sitges, Soliveres, Sunyer, Sureda, Tàrrega, Terrassa, Ullastret, Ventallol, Vilanova i Vives. En total són 68 llinatges, la qual cosa representa un 52,31 % del total de llinatges inclosos en la primera relació. Tots corresponen a noms de lloc catalans llevat de Besser (Beziers), Cifre (Xipre) i França. D’altra part, hem prescindit dels tres antics llinatges d’Alcúdia equivalents a noms gentilicis: Cerdà, Renovard (Genovard) i Maltès.
En el quadre adjunt es presenta la distribució per comarques dels noms de lloc relacionats. Aquesta s’ha fet tenint en compte que molts dels llinatges indicats no corresponen solament a un únic topònim. Hi ha llinatges que corresponen a nombrosos noms de lloc. Aquest és el cas de Vilanova, que correspon, segons les dades que hem manejat, a 19 llocs: Vilanova de Bellpuig, Vilanova de Sau, Vilanova de Prades, Vilanova de Segrià, Vilanova de Meià, etc. En altres casos les equivalències no presenten un grau tan elevat de dispersió. En algunes ocasions a cada llinatge correspon un sol nom de lloc: Martorell, Terrassa, Armentera, etc. A això s’ha d’afegir que al llarg del temps hi ha noms de lloc que han desaparegut o han aparegut, que han canviat de forma i fins i tot que han canviat de localització. Totes aquestes consideracions s’han de tenir en compte a l’hora d’avaluar correctament l’abast d’una distribució comarcal com la que es presenta.
La definició dels indrets corresponents a cada nom de lloc ha estat feta a partir de la consulta de tres obres: Vilà (1983), Rosselló (1981) i Moll (1982).
L’esmentada distribució s’ha fet aplicant a cada llinatge tots els noms de lloc que li corresponen. Després cada un d’aquests ha estat ponderat amb un valor igual a la fracció equivalent al resultat de dividir cada nom de lloc pel nombre total de les seves localitzacions possibles. Així per exemple, els 19 llocs corresponents a Vilanova s’han codificat amb un valor igual a 1/19. Procedint d’aquesta manera s’han obtingut els valors relacionats a la primera columna del quadre adjunt. Aquests mateixos valors expressats en percentatges s’ofereixen a la segona columna. L’única diferència entre ambdues columnes consisteix en el fet que la primera suma 68 (nombre de llinatges equivalents a topònims) i la segona suma 100.
Finalment s’ha elaborat la tercera columna d’acord amb el mètode de congestió de probabilitats consistent a seleccionar de totes les possibilitats relacionades per a cada topònim aquelles que són més probables. Hem entès com a possibilitats més probables les corresponents a indrets el grau de probabilitat global dels quals, segons les dades de la segona columna, és igual o superior al 2%. Procedint d’aquesta manera s’obté una distribució de la sèrie de probabilitats en la qual s’accentua la ponderació dels indrets més probables.
CONSIDERACIONS FINALS
La lectura dels resultats obtinguts permet posar en relleu alguns extrems rellevants. En primer lloc, l’elevat nombre dels primitius llinatges d’Alcúdia (uns 130), la qual cosa reflecteix l’antiga importància del lloc i la seva relativa prosperitat. D’altra part, l’elevat percentatge dels primitius llinatges alcudiencs equivalents a noms de lloc: més de la meitat del total. En tercer lloc, el fet que el predomini dels noms de lloc catalans sigui aclaparador: el 94,854 % del total de llinatges alcudiencs equivalents a noms de lloc corresponents a topònims catalans (Principat, Catalunya del Nord i País Valencià).
La distribució per comarques dels topònims catalans equivalents a antics llinatges d’Alcúdia ofereix una dispersió àmplia: a la columna segona hi ha representades més de 40 comarques catalanes. Malgrat això es dóna un cert grau de concentració en quatre nuclis principals. El més important és el format pel Baix Empordà, l’Alt Empordà, Gironès, la Selva i la Garrotxa, que en conjunt aporten un 32,413 % del total de noms. El segon en importància suma quatre comarques: la Conca del Barberà, el Baix Camp, el Baix Penedès i la Ribera d’Ebre, les quals en conjunt recullen un 18,014 % del total de noms de lloc classificats. La tercera zona en importància és la formada per la Noguera, l’Urgell i l’Alt Urgell, que aporta un 13,235 % del total. Finalment es dóna una quarta zona de concentració formada per la suma de les comarques del Bages, Vallès Occidental i Baix Llobregat, les quals inclouen un 12,317 % del total de noms de lloc considerats.
És destacable la representació que dins del conjunt estudiat tenen les comarques de la Catalunya del Nord, les quals aporten un 5,821% del total dels topònims classificats.
Aquest escrit va ser publicat amb algunes mancances a la revista “El Mirall”, núm. 10, agost 1987
Bibliografia
Francesc de Borja MOLL, “Els llinatges catalans”, Editorial Moll, Palma 1982
Joan ROSELLÓ LLITERES, “Incidència de la toponímia catalana sobre els llinatges de Mallorca, Publicacions de l’Arxiu Diocesà de Mallorca, Palma 1981
Pere VENTAYOL SUAU, “Història d Alcúdia”, t. II, Biblioteca de la Última Hora, Palma 1928
Joan VILÀ i VALENTÍ et al., “Atlas Universal Català”
Gran Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1983.
TOPÒNIMS CORRESPONENTS ALS ANTICS LLINATGES D’ALCÚDIA
Distribució comarcal
% %
Catalunya del Nord (1) (2) (3)
Rosselló ....................... 2,253 3,313 3,615
Vallespir ...................... 1,250 1,838 2,206
Conflent ....................... 0,700 1,029 --
País Valencià
Total .......................... 2,911 4,281 2,941
Principat
Baix Empordà .............. 5,616 8,259 10,784
Alt Empordà .................6,078 8,938 10,232
Conca del Barberà ........3,553 5,225 6,801
La Noguera .................. 3,303 4,857 5,699
Bages ........................... 3,500 5,147 5,515
Baix Camp ................... 2,920 4,294 5,331
Gironès ........................ 2,375 3,493 4,779
La Selva ....................... 2,333 3,431 4,412
Urgell ........................... 1,753 2,578 3,860
Alt Urgell ..................... 2,178 3,203 3,676
Baix Llobregat ..............1,000 1,470 2,941
Ribera d’Ebre ............... 1,833 2,696 2,941
Baix Penedès ................ 1,532 2,253 2,941
Vallès Oriental .............. 1,702 2,503. 2,390
La Garrotxa .................. 1,500 2,206 2,206
Pallars Jussà ................. 1,666 2,450 2,206
Vallès Occidental ...........1,100 1,618 1,471
Baixa Ribagorça .............0,792 1,165 1,471
Barcelonès ..................... 1,000 1,471 1,471
EL Segrià ...................... 1,105 1,625 1,471
Baixa Cerdanya .............. 0,750 1,103 1,103
Priorat ............................. 0,333 0,490. 0,735
Baix Maestrat ................. 0,833 1,225 0,735
Alta Cerdanya ..................1,553 2,284 0,368
Ripollès ........................... 0,250 0,368 0,368
Osona ............................. 0,553 0,813 0,184
Garraf .............................. 1,253 1,843 --
La Sagarra ....................... 0,917 1,348 --
Berguedà ......................... 0,875 1,287 --
Alt Penedès .................... 0,775 1,140 --
Pallars Sobirà .................. 0,678 0,997 --
Alt Camp ....................... 0,666 0,979 --
Anoia .............................. 0,605 0,890 --
Alta Ribagorça ................ 0,200 0,294 --
Baix Cinca ...................... 0,200 0,294 --
Alt Maestrat .................... 0,053 0,078 --
Maresme ......................... 0,053 0,078 --
Altres indrets
França ......................... 2,500 3,676 3,677
Xipre .......................... 1,000 1,470 1,470
Nombre de llinatges ............. 68
Suma de percentatges ... 100,00 100,00 ------
domingo, 24 de enero de 2010
Informe econòmic i social
El mes de febrer del 1969, Carles Blanes Nouvilas, aleshores director general de Sa Nostra, va convocar al seu despatx, separadament, quatre professionals de les illes (1) als quals va exposar el propòsit de Sa Nostra de publicar un informe anual sobre l’economia de les Balears. Els va demanar el seu parer sobre el projecte i la seva disposició a col•laborar-hi. Tots coincidiren a valorar l’oportunitat de l’informe, a manifestar la seva opinió positiva sobre la viabilitat del projecte i a oferir la seva col•laboració. Atès això, els va encomanar la realització de quatre capítols que varen integrar el primer informe, referit a l’any 1968. L’economista Pere Costa Porto es va encarregar del capítol de comerç i balança comercial, Jaume Galmès Tous va fer el d’agricultura, Andreu Casasnovas Marquès va realitzar el de turisme i Miquel Alenyà Fuster va elaborar el d’indústria. L’informe va tenir una extensió de 36 pàgines amb quadres i il•lustracions, i es va publicar com a annex introductori de la Memòria anual del 1968 de Sa Nostra.
La bona acollida de l’informe va permetre que el projecte tingués continuïtat i s’ampliés l’any següent amb la incorporació de tres nous autors: Vicenç Rotger Rabassa (indústria), Joan Jaume (ramaderia) i el Centre d’Iniciatives i Turisme d’Eivissa i Formentera (turisme a Eivissa i Formentera). Així, l’informe del 1969, que es va publicar sota el títol de “Conjuntura econòmica de les Balears”, va constar de 47 pàgines, amb quadres i il•lustracions.
Basant-se en dos anys d’experiència, l’informe del 1970, que es va enriquir amb la incorporació de dos nous autors, Alonso Ramallo Massanet (2) i Víctor Garau Jaulin du Seutre, va fer una anàlisi més detallada i exhaustiva de l’evolució econòmica balear. Consegüentment, es va ampliar la seva extensió, que va passar a ocupar 85 pàgines, amb quadres, il•lustracions i gràfics. L’informe del 1971, en la línia de l’any anterior, va comptar amb la incorporació com a autor de l’economista Carles Cuéllar Vega.
Els informes dels anys 1972 i 1973, que es varen publicar sota el títol d’”Informe econòmic”, varen incorporar sengles apartats dedicats a l’anàlisi de l’evolució econòmica internacional i de les Balears, tot deixant definit l’índex bàsic que l’obra va mantenir durant 26 anys (1972-97)(3).
A partir del 1974, en col•laboració amb Banca Catalana (1974-97)i Banc Industrial de Catalunya (1975-84), l’informe es va editar separadament de la Memòria anual de Sa Nostra, sota el títol d’”Evolució econòmica. Les Balears”, tot iniciant una segona etapa d’estabilitat, que es va consolidar a l’edició del 1989 i següents i es va refermar definitivament a l’edició del 1996, publicada sota el títol d’ ”Evolució econòmica de les Illes Balears”. Al llarg d’aquests anys es varen incorporar al grup d’autors Paulí Buchens Adrover, Antoni Campins Colom, Catalina-Mercè Amer Riera, Guillem López Casasnovas, Joan Mestre Ramis, Bernat Salvà Alloza, Àngel Barahona Bibiloni, Antoni Sastre Albertí, Francesc Sastre Albertí i Magí Antich Salas. Més endavant es varen incorporar Pere Mascaró Pons, Ferran Navinés Badal, Pere Albertí Huguet, Antoni Barceló Veny i d'altres.
Prenent com a base trenta anys d’experiència i sota un nou títol, “Informe econòmic i social de les Illes Balears”, l’informe anual del 1998 es presenta renovat i engrandit, atenent els canvis i l’ampliació de la demanda d’informació dels agents socials de les illes. En aquest sentit, hem incorporat als tradicionals capítols d’economia tres nous apartats: un està dedicat al medi ambient, un altre analitza diversos vessants de la realitat social i un tercer s’ocupa de fer una aproximació al balanç anual de l’art i la cultura.
D’altra banda, dins l’apartat d’economia presentem tres epígrafs dedicats a l’anàlisi monogràfica i individualitzada de l’evolució econòmica de Menorca, d’Eivissa i Formentera i de Mallorca. D’aquesta manera donem compliment a un objectiu llargament desitjat, al qual hem dedicat temps i esforços de preparació durant tres anys. Sobre la base de la feina feta, avui ens és possible presentar una anàlisi prou extensa, qualificada i detallada, per bé que millorable, del comportament econòmic específic de cada un dels tres conjunts insulars de les Balears.
Volem fer constar el nostre agraïment als autors que s’han incorporat amb tasques noves a l’edició d’enguany, als autors d’anys anteriors, al Gabinet d’Estudis Socials i Econòmics, a Di7 Comunicació, a l’eficaç Servei d’assessorament lingüístic que en ha donat Àngels Álvarez Garí i a tos els col•laboradors. També volen fer constar el nostre agraïment per la seva col•laboració, a les Cambres Oficials de Comerç, Indústria i Navegació de Mallorca, Eivissa i Formentera i de Menorca.
Amb el suport d’autors i col•laboradors ens ha estat possible diversificar i ampliar el treball amb desig de contribuir al proveïment de la informació global que la societat de les illes necessita en el marc del seu procés d’avenç i de superació.
Palma, 29 de novembre del 1999
Notes
(1) Els quatre convocats varen ser Bartomeu Barceló Pons (director de Septe, servei d'Estudis de Programació Tècnica i Econòmica), Jaume Galmès Tous, Andreu Casasnovas Marquès (Ciutadella) i Miquel Alenyà Fuster. Es va encarregar del capítol de comerç i balança comercial l'economista Pere Costa Porto (soci de SEPTE).
(2) Alonso Ramallo poc després es va incorporar a la plantilla de Sa Nostra com a economista encarregat del departament d'assessoria econòmica, i va elaborar els informes econòmics de 1972 i 1973 sense els concurs dels col·laboradors externs dels anys 1968-71, llevat de Jaume Galmès, cap del departament agrícola de l'entitat.
(3) Banca Catalana va publicar, amb el suport dels professionals que havien col·laborat amb els informes anuals de Sa Nostra de 1968-71, un informe referit a l'any 1973 titulat "Evolució econòmica, 1973. Les Balears".
La bona acollida de l’informe va permetre que el projecte tingués continuïtat i s’ampliés l’any següent amb la incorporació de tres nous autors: Vicenç Rotger Rabassa (indústria), Joan Jaume (ramaderia) i el Centre d’Iniciatives i Turisme d’Eivissa i Formentera (turisme a Eivissa i Formentera). Així, l’informe del 1969, que es va publicar sota el títol de “Conjuntura econòmica de les Balears”, va constar de 47 pàgines, amb quadres i il•lustracions.
Basant-se en dos anys d’experiència, l’informe del 1970, que es va enriquir amb la incorporació de dos nous autors, Alonso Ramallo Massanet (2) i Víctor Garau Jaulin du Seutre, va fer una anàlisi més detallada i exhaustiva de l’evolució econòmica balear. Consegüentment, es va ampliar la seva extensió, que va passar a ocupar 85 pàgines, amb quadres, il•lustracions i gràfics. L’informe del 1971, en la línia de l’any anterior, va comptar amb la incorporació com a autor de l’economista Carles Cuéllar Vega.
Els informes dels anys 1972 i 1973, que es varen publicar sota el títol d’”Informe econòmic”, varen incorporar sengles apartats dedicats a l’anàlisi de l’evolució econòmica internacional i de les Balears, tot deixant definit l’índex bàsic que l’obra va mantenir durant 26 anys (1972-97)(3).
A partir del 1974, en col•laboració amb Banca Catalana (1974-97)i Banc Industrial de Catalunya (1975-84), l’informe es va editar separadament de la Memòria anual de Sa Nostra, sota el títol d’”Evolució econòmica. Les Balears”, tot iniciant una segona etapa d’estabilitat, que es va consolidar a l’edició del 1989 i següents i es va refermar definitivament a l’edició del 1996, publicada sota el títol d’ ”Evolució econòmica de les Illes Balears”. Al llarg d’aquests anys es varen incorporar al grup d’autors Paulí Buchens Adrover, Antoni Campins Colom, Catalina-Mercè Amer Riera, Guillem López Casasnovas, Joan Mestre Ramis, Bernat Salvà Alloza, Àngel Barahona Bibiloni, Antoni Sastre Albertí, Francesc Sastre Albertí i Magí Antich Salas. Més endavant es varen incorporar Pere Mascaró Pons, Ferran Navinés Badal, Pere Albertí Huguet, Antoni Barceló Veny i d'altres.
Prenent com a base trenta anys d’experiència i sota un nou títol, “Informe econòmic i social de les Illes Balears”, l’informe anual del 1998 es presenta renovat i engrandit, atenent els canvis i l’ampliació de la demanda d’informació dels agents socials de les illes. En aquest sentit, hem incorporat als tradicionals capítols d’economia tres nous apartats: un està dedicat al medi ambient, un altre analitza diversos vessants de la realitat social i un tercer s’ocupa de fer una aproximació al balanç anual de l’art i la cultura.
D’altra banda, dins l’apartat d’economia presentem tres epígrafs dedicats a l’anàlisi monogràfica i individualitzada de l’evolució econòmica de Menorca, d’Eivissa i Formentera i de Mallorca. D’aquesta manera donem compliment a un objectiu llargament desitjat, al qual hem dedicat temps i esforços de preparació durant tres anys. Sobre la base de la feina feta, avui ens és possible presentar una anàlisi prou extensa, qualificada i detallada, per bé que millorable, del comportament econòmic específic de cada un dels tres conjunts insulars de les Balears.
Volem fer constar el nostre agraïment als autors que s’han incorporat amb tasques noves a l’edició d’enguany, als autors d’anys anteriors, al Gabinet d’Estudis Socials i Econòmics, a Di7 Comunicació, a l’eficaç Servei d’assessorament lingüístic que en ha donat Àngels Álvarez Garí i a tos els col•laboradors. També volen fer constar el nostre agraïment per la seva col•laboració, a les Cambres Oficials de Comerç, Indústria i Navegació de Mallorca, Eivissa i Formentera i de Menorca.
Amb el suport d’autors i col•laboradors ens ha estat possible diversificar i ampliar el treball amb desig de contribuir al proveïment de la informació global que la societat de les illes necessita en el marc del seu procés d’avenç i de superació.
Palma, 29 de novembre del 1999
Notes
(1) Els quatre convocats varen ser Bartomeu Barceló Pons (director de Septe, servei d'Estudis de Programació Tècnica i Econòmica), Jaume Galmès Tous, Andreu Casasnovas Marquès (Ciutadella) i Miquel Alenyà Fuster. Es va encarregar del capítol de comerç i balança comercial l'economista Pere Costa Porto (soci de SEPTE).
(2) Alonso Ramallo poc després es va incorporar a la plantilla de Sa Nostra com a economista encarregat del departament d'assessoria econòmica, i va elaborar els informes econòmics de 1972 i 1973 sense els concurs dels col·laboradors externs dels anys 1968-71, llevat de Jaume Galmès, cap del departament agrícola de l'entitat.
(3) Banca Catalana va publicar, amb el suport dels professionals que havien col·laborat amb els informes anuals de Sa Nostra de 1968-71, un informe referit a l'any 1973 titulat "Evolució econòmica, 1973. Les Balears".
El teatre, art col•lectiu (2000)
El teatre és un art col•lectiu, que combina actors, autor, director, especialistes i públic. El teatre és, a més, un art que es fa en viu i es contempla en directe. La dimensió col•lectiva i la realitat presencial són elements a l’entorn dels quals es crea la màgia del teatre. A l’hora de començar la funció es fa, espontàniament, un silenci dens i el públic resta immòbil i expectant, en actitud de respecte i reverència. Sembla con si el teatre conservés encara restes d’aquella condició d’acte sagrat que li va donar l’existència vers el segle VI A.C.
El teatre es basa en la transformació de l’actor, la transformació de l’espai i la complicitat de l’espectador. Amb el complement del vestuari i del maquillatge, l’actor esdevé un personatge amb vida pròpia, amb sentiments propis i amb desigs propis. L’espai en el qual es produeix l’acció deixa de ser un escenari, petit i tancat, per convertir-se, a través del decorat, la il•luminació i el so, en un lloc singular, ampli, obert i sorprenent. La representació converteix la ficció en realitat: l’espectador, en connivència amb l’actor i l’acció dramàtica, accepta com a real allò que se li proposa com a real. La veracitat i l’autenticitat són els elements cabdals que susciten la complicitat de l’espectador, la qual el transporta a un món de ficció i fantasia que el fa testimoni d’uns fets que es contemplen i es viuen com si fossin reals.
El teatre modern recull la tradició del teatre isabelí, del teatre italià de la commedia dell’arte i del teatre del Segle d’Or espanyol. El teatre isabelí, de l’Anglaterra del XVI, es caracteritza per la creació d’espais i d’escenes a través del llenguatge i d’elements addicionals d’una gran simplicitat. Amb paraules del diàleg s’indicava el lloc, l’hora, l’època de l’any. Una branca significativa que l’acció tenia lloc a un bosc, un trono deia que els actors eren a un palau. Els canvis d’escena es comunicaven amb un cartell. L’estructura del teatre isabelí permetia seqüències ràpides d’escenes diferents i accions gairebé simultànies. Aquest va ser el tipus de teatre que va fer Shakespeare, del que n’aprofita totes les possibilitats creatives per fer obres d’una factura moderníssima i d’una gran penetració psicològica, com Romeu i Julieta, Ricard III, Macbeth i Hamlet.
El teatre del Renaixement italià va aportar l’escenari en forma de caixa o cub, amb una porta oberta al públic (teatre a l’italiana) i va incorporar la perspectiva en el decorat. El teatre entra a la Cort i assoleix nivells alts de bellesa i espectacularitat. Alhora sorgeix el teatre popular, el de la commedia dell’arte. Les obres s’improvisaven a partir de personatges arquetípics: Arlequí, Pantaleone, Colombina, Scaramuccio, Polixinel•la, etc. Era un teatre de màscares, hereu del teatre romà de les atel•lanes. Molière s’inspira en aquest teatre, hi posa text i construeix obres que denuncien comportaments i actituds reprovables, com la hipocresia en El Tartuf.
El teatre espanyol del Segle d’Or, barroc i convencional, utilitza la progressió temàtica en tres temps: plantejament, nus i desenllaç. Excel•leix Calderón de la Barca, amb El gran teatre del món i La vida és somni.
El teatre romàntic del XIX sintetitza i enriqueix la tradició anterior i aporta obres tan importants com Faust., de Goethe. Wagner és el primer que a finals del XIX fa apagar els llums de la sala perquè l’atenció es concentri més a l’escena. El teatre assoleix, així, una força més gran de misteri i de màgia.
Els gran avanços del teatre es produeixen des de finals del segle XIX fins pràcticament ara. Són decisives, pel que fa a la interpretació, les aportacions d’Stanislavski, director rus de teatre, que va trencar amb la concepció recitativa i declamatòria de la representació romàntica. D’altra par, cerca el rigor històric de l’escena, subordina els individus al conjunt i distribueix els actors sobre l’escenari, no segons la importància del paper, sinó en funció de la veracitat i l’autenticitat de l’acció. Al llarg del XX, el teatre incorpora innovacions importants: el director esdevé el responsable de la posada en escena, que és considerat l’element central del fet teatral, l’actor necessita preparació i tècnica, l’espai escènic afegeix al cub formes més lliures i més obertes, l’escenografia incorpora les noves tecnologies, etc.
En el marc del teatre modern neix el teatre de la distanciació, de Berthold Bretch (Mare coratge i Galileu Galilei), l’existencialista de Sartre (Les mans brutes, Els segrestats d’Altona, etc.), el de l’avantguarda, de Ionesco (La cantant calba), el modernista de Valle Inclán (Llums de Bohèmia), el de l’esplèndid tern nord-americà format per Edward Albee (Qui tem Virgínia Wolf?), Arthur Miller (Les bruixes de Salem) i Tennesse William (Un tramvia anomenat desig), el teatre contemporani de Marat Sade, de Peter Weis, el teatre suprem de Tot esperant Godot, de Samuel Beckett, una de les obres culminants d’aquest art universal.
El teatre està perquè l’espectador gaudeixi, vegi, miri, contempli, s’ho passi bé, s’inquieti, es faci preguntes, tregui conclusions, trenqui la rutina que té la vida diària, experimenti emocions que no sol oferir la quotidianitat. L’espectador ha de sentir la vida dels personatges i s’ha d’interessar en l’acció, ha d’escoltar i veure, oir i mirar, sentir i entendre, pensar i gaudir. El silenci, la rialla divertida del públic, la fosca de la sala, el misteri de l’acció, la fascinació de la teatralitat, la complicitat amb allò que passa sobre l’escenari, etc., creen una atmosfera que acosta l’esperit humà a l’experiència estètica.
El teatre no està per ensenyar, instruir, il•lustrar, per bé que ensenyi, instrueixi, il•lustri. El teatre està per transportar l’espectador al món de les emocions profundes, del vells pensaments humans que no moren mai, de les noves idees, dels sentiments de l’esperit i del gaudi estètic. El teatre és un instrument poderós i insubstituïble d’enriquiment de l’esperit. No s’entén que resti situat en la posició precària, marginal i descurada en la qual es troba.
Diari de Balears, "Balears Cultural", 18-XI-2000
El teatre es basa en la transformació de l’actor, la transformació de l’espai i la complicitat de l’espectador. Amb el complement del vestuari i del maquillatge, l’actor esdevé un personatge amb vida pròpia, amb sentiments propis i amb desigs propis. L’espai en el qual es produeix l’acció deixa de ser un escenari, petit i tancat, per convertir-se, a través del decorat, la il•luminació i el so, en un lloc singular, ampli, obert i sorprenent. La representació converteix la ficció en realitat: l’espectador, en connivència amb l’actor i l’acció dramàtica, accepta com a real allò que se li proposa com a real. La veracitat i l’autenticitat són els elements cabdals que susciten la complicitat de l’espectador, la qual el transporta a un món de ficció i fantasia que el fa testimoni d’uns fets que es contemplen i es viuen com si fossin reals.
El teatre modern recull la tradició del teatre isabelí, del teatre italià de la commedia dell’arte i del teatre del Segle d’Or espanyol. El teatre isabelí, de l’Anglaterra del XVI, es caracteritza per la creació d’espais i d’escenes a través del llenguatge i d’elements addicionals d’una gran simplicitat. Amb paraules del diàleg s’indicava el lloc, l’hora, l’època de l’any. Una branca significativa que l’acció tenia lloc a un bosc, un trono deia que els actors eren a un palau. Els canvis d’escena es comunicaven amb un cartell. L’estructura del teatre isabelí permetia seqüències ràpides d’escenes diferents i accions gairebé simultànies. Aquest va ser el tipus de teatre que va fer Shakespeare, del que n’aprofita totes les possibilitats creatives per fer obres d’una factura moderníssima i d’una gran penetració psicològica, com Romeu i Julieta, Ricard III, Macbeth i Hamlet.
El teatre del Renaixement italià va aportar l’escenari en forma de caixa o cub, amb una porta oberta al públic (teatre a l’italiana) i va incorporar la perspectiva en el decorat. El teatre entra a la Cort i assoleix nivells alts de bellesa i espectacularitat. Alhora sorgeix el teatre popular, el de la commedia dell’arte. Les obres s’improvisaven a partir de personatges arquetípics: Arlequí, Pantaleone, Colombina, Scaramuccio, Polixinel•la, etc. Era un teatre de màscares, hereu del teatre romà de les atel•lanes. Molière s’inspira en aquest teatre, hi posa text i construeix obres que denuncien comportaments i actituds reprovables, com la hipocresia en El Tartuf.
El teatre espanyol del Segle d’Or, barroc i convencional, utilitza la progressió temàtica en tres temps: plantejament, nus i desenllaç. Excel•leix Calderón de la Barca, amb El gran teatre del món i La vida és somni.
El teatre romàntic del XIX sintetitza i enriqueix la tradició anterior i aporta obres tan importants com Faust., de Goethe. Wagner és el primer que a finals del XIX fa apagar els llums de la sala perquè l’atenció es concentri més a l’escena. El teatre assoleix, així, una força més gran de misteri i de màgia.
Els gran avanços del teatre es produeixen des de finals del segle XIX fins pràcticament ara. Són decisives, pel que fa a la interpretació, les aportacions d’Stanislavski, director rus de teatre, que va trencar amb la concepció recitativa i declamatòria de la representació romàntica. D’altra par, cerca el rigor històric de l’escena, subordina els individus al conjunt i distribueix els actors sobre l’escenari, no segons la importància del paper, sinó en funció de la veracitat i l’autenticitat de l’acció. Al llarg del XX, el teatre incorpora innovacions importants: el director esdevé el responsable de la posada en escena, que és considerat l’element central del fet teatral, l’actor necessita preparació i tècnica, l’espai escènic afegeix al cub formes més lliures i més obertes, l’escenografia incorpora les noves tecnologies, etc.
En el marc del teatre modern neix el teatre de la distanciació, de Berthold Bretch (Mare coratge i Galileu Galilei), l’existencialista de Sartre (Les mans brutes, Els segrestats d’Altona, etc.), el de l’avantguarda, de Ionesco (La cantant calba), el modernista de Valle Inclán (Llums de Bohèmia), el de l’esplèndid tern nord-americà format per Edward Albee (Qui tem Virgínia Wolf?), Arthur Miller (Les bruixes de Salem) i Tennesse William (Un tramvia anomenat desig), el teatre contemporani de Marat Sade, de Peter Weis, el teatre suprem de Tot esperant Godot, de Samuel Beckett, una de les obres culminants d’aquest art universal.
El teatre està perquè l’espectador gaudeixi, vegi, miri, contempli, s’ho passi bé, s’inquieti, es faci preguntes, tregui conclusions, trenqui la rutina que té la vida diària, experimenti emocions que no sol oferir la quotidianitat. L’espectador ha de sentir la vida dels personatges i s’ha d’interessar en l’acció, ha d’escoltar i veure, oir i mirar, sentir i entendre, pensar i gaudir. El silenci, la rialla divertida del públic, la fosca de la sala, el misteri de l’acció, la fascinació de la teatralitat, la complicitat amb allò que passa sobre l’escenari, etc., creen una atmosfera que acosta l’esperit humà a l’experiència estètica.
El teatre no està per ensenyar, instruir, il•lustrar, per bé que ensenyi, instrueixi, il•lustri. El teatre està per transportar l’espectador al món de les emocions profundes, del vells pensaments humans que no moren mai, de les noves idees, dels sentiments de l’esperit i del gaudi estètic. El teatre és un instrument poderós i insubstituïble d’enriquiment de l’esperit. No s’entén que resti situat en la posició precària, marginal i descurada en la qual es troba.
Diari de Balears, "Balears Cultural", 18-XI-2000
Suscribirse a:
Entradas (Atom)