Joan L. Palliser Grau (Palma, 1902 – Sa Cabaneta, Marratxí, Mallorca, 28 de febrer de 2003)

Empresari i professor mercantil. Natural de Palma, cursa estudis de professorat mercantil a l’Escola de Comerç (Palma). El 1933 ocupa el càrrec de director gerent de la societat de nova creació Mutualitat d’Accidents de Mallorca. Sota el seu impuls, el 1936 la Mutualitat d’Accidents de Mallorca passa a dir-se Mútua Balear després de fusionar-se amb vàries mutualitats de petites dimensions. El 1942 crea la companyia d’assegurances Mare Nostrum, que desplega un procés intens d’expansió en el territori espanyol i presta especial atenció a les assegurances de cotxes i d’infermetat. Posteriorment, complementa (juliol 1944) la iniciativa amb la creació de la Clínica Mare Nostrum (Sanitària Balear S.A.), des del 1978 Clínica Rotger. Li donen suport en la direcció de la companyia d’assegurances l’advocat Jaume Ensenyat i els empresaris Maties Salvà i Bartomeu Planas Rosselló. Aquest darrer ocupa la presidència de la companyia (1958-1970), mentre ell es reserva les funcions de conseller delegat. El 1991 Mare Nostrum passa a denominar-se Axa.

Casat amb Emília López de Briñas Verdera, resta vidu. Fets els 70 anys, es retira del món de la gestió empresarial i es desprèn de diversos actius. Fixa la residència a Sa Cabaneta, on mor als 101 anys d’edat. El 1972 la meva mare compra a Joan Palliser i l’esposa la propietat d’un despatx per llogar a l’edifici Espanya, del carrer Convent dels Caputxins (Palma).

Bibliografia

GEM, 10, 217-218

GEM, 12, 154

ÚLTIMA HORA, “Juan Luis Palliser”, ‘In memoriam…’, 28-II-2013, pàg. 51

Breu història del torró

La majoria d’historiadors situen l’origen del torró a la península aràbiga abans del s XI, quan és citat amb el nom de “turun” al llibre “De medicinis et cibis semplicibus”, escrit per un metge àrab. Els àrabs duen aquest producte a les costes de la Mediterrània, especialment a Espanya i Itàlia. El torró fabricat a la Península apareix a Alacant a l’entorn del s XV. En temps de Carles V (s. XVI) el torró és un dolç famós. Amb el pas del temps, el consum de torró tendeix a concentrar-se en les festes de Nadal.

Torrons variats

En els segles XV, XVI i XVII el torró s’elabora a Alacant i Xixona. A Alacant es fabrica el torró dur i a Xixona el torró blan. En ambdós casos el torró és una massa dolça obtinguda per cocció de la mel, a la qual s’incorporen ametlles pelades i torrades. Tradicionalment se li dóna forma de tauleta o pastilla. A final del s XVII, durant el regnat de Carles II, la fabricació de dolços de xocolata desplaça a Alacant la fabricació de torró. Aleshores la fabricació del torró dur passa a ser feta també a Xixona (Alacant). Actualment, el principal fabricant de torró és Espanya. S’exporta a nombrosos països.

Breu història del tomàquet

Originari dels Andes, la utilització d’aquest vegetal s’estén al Mèxic dels asteques. La paraula que el designa prové de la llengua asteca  És introduït a Espanya a principi del s. XVI. La seva utilització com a planta ornamental respon a la creença d’aleshores que era tòxica per al éssers humans. Apareix a la iconografia de les natures mortes al costat de fruites i hortalisses en el s. XVII. La utilització en l’alimentació domèstica s’estén a Itàlia en el s XVIII, d’on pasa a França. Les preteses propietats afrodisíaques del tomàquet fan que se li atribueixi el nom de “pomme d’amour” a França, “pomodoro” a Itàlia i “Apple of  Love” a Anglaterra. Els principals països productors de tomàquet en l’actualitat són Xina, EUA, Turquia, Índia, Itàlia i Egipte.

La proliferació de l’ús del tomàquet es dóna associada a l’extensió del consum del pa amb tomàquet. La popularització d’aquest producte, documentat des del 1884, permet el consum del pa ressecat que es reblaneix fregant-lo amb tomàquet i oli. A Mallorca rep el nom tradicional de pa amb oli, al qual s’afegeix tomàquet tallat o fregat, amb o sense all, amb pa torrat o cru, amb pebres o sense, acompanyat eventualment d’olives, pernil, tàperes, envinagrat, formatge, figues, etc. El trampó és un plat mallorquí consistent en una mescla harmònica de tomàquet, pebre verd, ceba, oli i sal. La ceba, que ha de ser blanca mallorquina, es presenta tallada per llarg. Els tomàquets han d’anar pelats i sense llavors. La coca de trampó és la típica coca mallorquina tradicional, a la qual s’afegeix, abans de ficar-la al forn, tomàquet tallat, pebre i ceba per fer-la més gustosa amb substitució d’altres ingredients més antics, com ara els espinacs, els pebres vermells, etc..

Antoni Taix Planas (Palma, 6 de desembre de 1911 – 22 de febrer de 2003)

Militar. Ingressa a l’Acadèmia General Militar el 1928 per passar després a l’Acadèmia d’Infanteria. El 1932 és promogut a tienent d'infanteria. Durant la guerra civil ascendeix (1937) a capità. El 1944 ascendeix a comandant. El 1957 és promogut al grau de tinent coronel. Ascendit (1964) a coronel, comanda i reorganitza el CIR núm. 14, de Palma (1965-69).

El 1969 és nomenat general de brigada i el 1972 ascendeix a general de divisió. És cap de tropes de Mallorca i el 1972 segon cap de tropes de les Balears. El 1975 és ascendit al grau de tinent general i és nomenat capità general de la VIII Regió Militar (Galícia). El 1976 és nomenat capità general de la III Regió Militar (València). Passa a la reserva sense comandament el desembre de 1977 en fer el 66 anys, l’edat reglamentària.

En el període de la instrucció militar, que faig a la VIII companyia del CIR 14, de Palma, ell és el coronel del centre. El capità de la companyia és Simó Ventayol Bennàssar.

Ferran II d’Aragó i V de Castella, el Catòlic (Sos, Saragosa, 10 de març de 1452 – Madrigalejo, Càceres, 23 de gener de 1516).

Fill de Joan II d’Aragó, el Gran, i de la seva segona esposa, Juana Enríquez, és proclamat hereu de la corona d’Aragó en morir el seu germanastre Carles el 1461.

Es casa l’octubre de 1469 a Valladolid amb Isabel, hereva de la corona de Castella. El 1474, a la mort d’Enric IV de Castella s’inicia una guerra civil entre els partidaris d’Isabel i els de la filla d’Enric IV, Juana la Beltraneja. Ferran aconsegueix ser designat (1475) rei de Castella, amb els mateixos drets que Isabel i pren part activa en la direcció de la guerra civil, que acaba el 1479 amb la renuncia de Juana a la corona de Castella en favor d’Isabel. Juana es retira a un monestir de Coimbra (Portugal). El 1479, a la mort del pare, és proclmat rei d’Aragó i Isabel passa a ser reina consort, ja que les lleis d’Aragó no permeten fer-la reina titular.

El 1478 crea la Inquisició Espanyola. El 1481 inicia la guerra (1481-1492) contra el regne de Granada, en la qual demostra les seves aptituds diplomàtiques i militars. Granada capitula el 2-I-1492. Ordena la expulsió dels jueus el 3-III-1492, llevat que es bategessin. Publica la pragmàtica del 14-II-1502, que ordena la conversió o l’expulsió dels musulmans de Granada.

El papa Alexandre VI el nomena rei Catòlic a ell i als seus descendents, per la conquesta del regne de Granada, l'expulsió dels jueus i la dels musulmans de Granada. Isabel obté el títol de reina catòlica com a consort que és de Ferran.

A la mort d’Isabel I, el 26 de novembre de1504, a causa d'un càncer d'úter, passa a ser regent de Castella, mentre en són proclamats reis Juana I i el seu marit Felip el Bell. A la mort de Felip I, torna a Castella, tanca la seva filla Juana I en el monestir de Tordesillas i posa el govern de Castella en mans del cardenal Cisneros.

Casat (1505) amb Germana de Foix, neboda del rei de França, cerca un fill baró per poder-lo fer hereu de la corona d’Aragó. El fill neix, però mor poques hores després. Mentrestant, s’ocupa de la guerra amb el Regne de Navarra, que porta amb el duc d’Alba, que ocupa el regne progressivament. Les corts de Navarra, reunides el 23 de març de 1513, el proclamen rei de Navarra. El 7 de juny de 1515 les Corts de Castella, reunides a Burgos, accepten la incorporació del Regne de Navarra a la corona de Castella proposada per Ferran. La guerra continua fins el 1524. Recupera per a la Corona d'Aragó els comtats del Rosselló i la Cerdanya i obté la corona del Regne de Nàpols. En les guerres que porta a Itàlia té com a lloctinent Gonzalo Fernández de Córdoba, el gran capità.

Mor las 64 anys, mentre es preparava per assistir a una reunió de l’Ordre de Calatrava i Alcàntara, al monestir de Guadalupe. D’acord amb la seva disposició testamentària, és enterrat a la capella reial de la catedral de Granada, al costat de la seva primera esposa, Isabel I. Deixa els seus regnes a Juana I i al seu nét Carles de Gant. Designa regent de Castella el cardenal Cisneros i regent d’Aragó el seu fill natural Alfons d’Aragó.

Joan Terrassa Salom (Palma, 15 de novembre de 1933 – 14 de febrer de 2013)

Metge especialista en ginecologia i obstetrícia. És el menor de 4 germans i perd  la mare als 16 anys. Resident a Son Espanyolet, estudia el batxillerat en el col·legi de Sant Alfons, dels PP. Teatins (1943-1950). Es llicencia en Medicina i Cirurgia a la Universitat de Barcelona (1957) i s’especialitza en ginecologia i obstetrícia (1963) a la Universitat de Colònia (Alemanya). Obté el títol de batxiller en teologia (1984) pel Centre d’Estudis Teològics de Mallorca (CETEM).

Després de treballar (1961-63) com a metge assistent a Colònia (Alemanya), es trasllada amb l’esposa, Gaby, a dirigir (1963-67) l’hospital d’Akwanga (Nigèria) com a cooperant. Torna a Mallorca i passa a exercir com a tocòleg a la Seguretat Social (1967-97). El 1969 obre una consulta privada de ginecologia a Palma. Especialista en medicina biològica, el 1997 funda el Centre de Biomedicina (CEBIME), que dirigeix.

Ha publicat “Memorias desde el seno materno” (1966) i “La muerte, plenitud de la vida. Dialógos con el P. Antonio Oliver” (1996). És membre fundador del Rotary Club de Mallorca, que presideix (1992-93). És soci de l’Associació Espanyola de Metges Naturistes. Col·laborador de l’Associació Saqueu, dedicada a donar menjar i i un lloc per passar la nit a persones excloses, n’és vicepresident fins al seu traspàs. Col·labora com a voluntari amb la parròquia i l’associació de veïns s de Son Dameto. Publica escrits a diaris i revistes.

Vaig tenir l’oportunitat de tractar-lo personalment entre el 1970 i el 1990, quan vaig treballar al Banc Atlàntic i al Banc Industrial de Catalunya. Excel·lí com a persona respectuosa, atenta, modesta, llesta i sincera.

Bibliografía

GEM, 17, 163

Joan PLA, “Las Orlas”, 202, Palma 1989.

DD.AA., “Qui és qui a Mallorca”, 561, Promomallorca ed., Palma 1999.

M.A. “Fallece Joan Terrassa”, ‘Diario de Mallorca’, 8, 16-II-2013, Palma

Guillermo Cryns de Schutter (Anvers, Bèlgica, 1921 – Sencelles, Mallorca, 12 de febrer de 2003)

Empresari turístic, pioner del turisme a Mallorca i esportista afeccionat a la navegació d’altura a la vela.

Poc després de la guerra civil espanyola estableix la residència a Barcelona. En els primers anys 50 treballa al costat de l’hoteler José Melià amb el qual munta l’agència Viatges Melià. Per diferències de criteris empresarials, decideix treballar en una empresa pròpia. Adquireix aleshores una part de les accions de la societat barcelonina Ultramar Express S.A., que el 1957 és íntegrament seva. Organitza viatges en autocar, dos viatges mensuals en avió a Mallorca i, finalment, vols charter turístic a Mallorca des del Regne Unit i altres països europeus. La concepció i el desplegament del vols charter, que no tenen precedents, li ocasionen nombrosos problemes d’organització i, sobretot, d’autoritzacions administratives. Amb la seva tasca deixa expedit el camí per al gran creixement dels vols charter turístics a partir del 1960.

En els anys 60 adquireix la nacionalitat espanyola i obre diverses oficines a Barcelona i dues a Palma (Mallorca), una a Jaume III i l’altra al Passeig Mallorca. El 1966 decideix traslladar la residència a Palma, atès el creixement de l’activitat turística de l’illa i la marxa de la seva agència de viatges, que estén l'activitat al negoci majorista.

El 1972 funda la cadena hotelera Iberotel, amb establiments a Mallorca, Canàries i a l’estranger, amb un establiment de bandera, l’Hotel Bonansa (Illetes, Calvià, Mallorca). La TUI entra a la l’accionariat de l’empresa hotelera amb una participació minoritària (primers anys 80). La cadena ven els 8 hotels que té a Espanya a la cadena RIU, participada de TUI, el 1994, però conserva la propietat de 27 hotels ubicats a Turquia, Itàlia, Emirats Àrabs, Alemanya i Egipte.

En els anys 80 encapçala i representa un grup d’empresaris que té el 52% de les accions del Banc Industrial del Tajo, que el 1989 venen a Mercapital. Més endavant ven les seves accions d’Ultramar Express a TUI en un procés de desinversió degut a raons d’edat, salut i familiars.

En els anys 60 s’afecciona a navegar en llanxa, que substitueix per un snipe i, després, per un dragó. Vàries vegades guanya el campionat d’Espanya de les dues modalitats d’embarcació. Finalment, adquireix un veler i, poc després, una goleta de 3 pals, 32 m d’eslora i 7 m de mànega, a la qual posa el nom d’“Idus de març”. Amb aquest vaixell i amb recursos propis organitza una expedició a l’Antàrtida (1982-83), que propicia la creació de les bases científiques espanyoles Joan Carles I i Gabriel de Castella i les expedicions del vaixell oceanogràfic Hespèrids. Participa en regates d’alta competició com l’Almirall’s Cup, a la qual acaba en sisena posició. Sent fascinació per la navegació i, sobretot, per l’Oceà Pacífic. Fa una vegada la volta al món amb el veler “Dione” (1979-83) i va més enllà del Cap d’Hornos tres vegades. Casat, és pare de dues filles, Elena i Beatriu Cryns Panagiotopoulou.

És guardonat amb la medalla de plata al Mèrit Turístic (1964) i amb la medalla d’or del Foment de Turisme de Mallorca (2001). Afeccionat a l’art contemporani, cedeix (1988) una part de les seves obres de gran format per a una exposició a sa Llonja (Palma). Jubilat, es retira a la seva finca de Sencelles, on mor als 81 anys l’hivern del 2003.

Bibliografia

Última Hora”, “Guillermo Cryns, pionero del turisme y aventurero”, 21-II-2013, pàg. 55

Joan A. FUSTER, “Entrevista a Guillermo Cryns”, ‘La Gaceta’, núm. 20, Reial Club Nàutic de Palma, pàg. 13-15, maig 2001

Enciclopèdia del Turisme Espanyol, Grup Preferente, “Guillermo Cryns”, 3 de juny de 2011

GEM, 4, 214