Faust Morell Bellet (Palma, 5 de novembre de 1851 – 27 de març de 1928)

Pintor, aristòcrata i terratinent. Fill de Faust Morell Orlandis i de Maria Anna Bellet i Garcia Buagos, a la mort del pare (1880) hereta el títol de marquès de Solleric. Estudia el batxillerat a l'Institut Balear (Palma). Com a pintor, és deixeble del seu pare i amplia coneixements en els tallers de Joan Mestre Bosc, Joan O’Neille i Joan Bauzà. Realitza quadres d’història, retrats, pintura religiosa i paisatges. Fa olis, aquarel·les i dibuixos al carbó, d’acord amb un estil eclèctic que combina temes, formes i tècniques acadèmiques amb l’ús de colors i llums acostats a les tendències que predominen a Mallorca els darrers anys del s. XIX i els primers del s. XX.

Sent gran admiració per la pintura flamenca del s. XV i pel pintor francès François Boucher. Realitza nombroses obres de gènere, de gran format, relacionades amb la història de Mallorca. Gairebé totes, ambientades en escenaris a l’aire lliure, amplis i lluminosos, contenen nombroses figures dotades de gran dinamisme, no exempt de teatralitat, i molts d’elements destinats a enriquir-ne la composició. Entre les seves obres destaquen Defensa de Valldemossa de Ramon Gual Desmur (1893), La batalla de Llucmajor (1902), Entrada a Palma de Jaume I (1903), Vetllla de la despulla de Jaume III (1924) i Carles V adorant la Veracreu (1925). Les dues darreres obres varen ser adquirides (1973) per l’Ajuntament de Palma. Per encàrrec de la Diputació Provincial fa les teles El rei en Jaume davant els Montcades morts (1918), Submissió del rei moro al rei Jaume I (1918) i Jaume I atorga la Carta de Franqueses a Mallorca (1919), tela de gran format que actualment presideix la sala de sessions del Consell Insular de Mallorca. La major part de les seves obres d’història es refereixen a fets de l’Edat Mitjana relacionats amb Mallorca.

Obté un premi de la Ilustración Española y Americana per l’obra Fuita de Josep Bonaparte, inspirada en un dels episodis de Pérez Galdós. Com a retratista fa diverses obres per a la galeria de fills il·lustres de l’Ajuntament de Palma, com els retrats de Bonaventura Vallès, marquès de Solleric (1895), Josep Miralles Asbert (1915), Josep Cotoner, comte de Sallent (1923), Miquel Costa i Llobera (1923) i Bartomeu Maura Muntaner (1928). Per al Palau Episcopal fa els retrats dels bisbes Jacint Cervera (1891), Pere Joan Campins i Rigobert Domènec. També fa retrats de membres de la seva família , com el del seu pare, Faust Morell Orlandis (1880 ca.) i el seu autoretrat (1922). És l’autor del retrat eqüestre d’Alfons XIII (1919), que va adquirir la Diputació Provincial i actualment presideix la sala d’audiències del Consell Insular de Mallorca.

Una part important de la seva producció està dedicada a obres de temàtica religiosa i bíblica, com L’enterrament de Crist, Aparició de Samuel i El judici de Salomó. L’adoració dels Reis és una reeixida imitació d’una taula flamenca del s XV. Dissenya les custòdies de Monti-Sion i Santa Creu. Projecta diversos vitralls de Santa Eulàlia i els de l’actual sala de sessions del Consell Insular de Mallorca (1918-1919). També realitza un projecte per als sepulcres de Jaume II i Jaume III a la Seu de Mallorca.

Afeccionat a la fotografia, presenta una col·lecció de reproduccions fotogràfiques de quadres de Velázquez a l’exposició que el Foment de la Pintura i Escultura dedica al pintor sevillà amb motiu del 300 aniversari del seu naixement (1899).

Manté relacions amb els pintors espanyols més destacats del seu temps. Amb motiu de les seves estades a Mallorca, el visiten en el seu domicili (Casal Solleric) Joaquim Sorolla (1919) i Ignacio Zuloaga (1927), entre d’altres. Es relaciona també amb Federico de Madrazo, Anglada Camarassa, Santiago Rusiñol i Eliseu Meifrén, que freqüentaren les tertúlies que es feien al Casal Solleric.

Participa en diverses exposicions organitzades amb fins benèfics pel Foment de la Pintura i altres institucions. El 1912 accedeix a fer una exposició individual al Cercle Mallorquí, en la que mostra vint-i-set obres no destinades a la venda. Hi presenta temes històrics i de composició, retrats i l'esmentada tela L’adoració dels Reis. És deixeble seu i treballa en el seu taller el pintor Vicenç Furió Kobs.

És acadèmic de número de l’Acadèmia Provincial de Belles Arts de Palma i membre corresponent de l’Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. Membre de la Comissió Provincial de Monuments Històrics i Artístics deixa el càrrec a causa de l’enderrocament de la porta de Santa Margalida. És fill il·lustre de Palma. Hi ha obres seves a l’Ajuntament de Palma, al Consell Insular de Mallorca, al Palau Episcopal de Mallorca, a l’Hotel Son Vida, al Museu de Can Prunera (Sóller) i a col·leccions particulars. Mor a Palma als 76 anys.Té una entrada a la GEM i a la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears. Un carrer de Palma duu el seu nom.

Faust Morell Bellet, Entrada de Jaume I a Medina Mayurka, oli/tela, 1903

Bibliografia

Margalida TUR, “Morell Bellet, Faust”, ‘Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears’, t. 3, pàg. 293-298, Palma, 1996.

Miquel ALENYÀ, “La pintura moderna a Mallorca (1830-1970)”, Ajuntament de Palma, Palma, 1995.

Llibre de baptismes de Santa Creu, I/73-B/32, full 1, número 1.

GEM, 11, 183.

José M. de Labra Suazo (La Corunya, 9 de febrer de 1925 – Palma, Mallorca, 18 d’octubre de 1994)

Pintor, dibuixant i escultor. Estudia a l’Escola d’Alts Estudis Mercantils de la Corunya i obté el títol de professor mercantil (1942). El 1943 es trasllada a Madrid per fer el curs preparatori d’ingrés a l’Escola d’Arquitectura. El 1945 decideix estudiar a l'Escola de Belles Arts de Madrid, on es titula el 1950 als 24 anys.

A causa de la mort sobtada del pare, passa a residir a la Corunya entre 1950 i 1954, mentre treballa en l'agència de duanes familiar. Fa compatible aquesta feina amb la dedicació a la pintura. El 1951 és convidat a participar a la I Biennal Hispanoamericana d’Art (Madrid). El 1953 participa a la II Biennal Hispanoamericana d’Art (L’Havana) i fa la primera exposició individual, que presenta a La Corunya amb olis de temàtica religiosa. S’independitza de la família el 1954, quan rep de l’arquitecte Miquel Fisac l’encàrrec de fer els vitralls de l’església dels dominics d’Arcas Reales (Valladolid).

El 1955 és convidat a participar a la III Biennal Hispanoamericana d'Art, que es presenta a Barcelona amb un nombre elevat d'obres de Picasso. A més, aquest any fa les vidrieres abstractes de l’església dels dominics d’Alcobendas (Madrid). Arran de l’exposició individual que fa a l’Ateneu de Madrid (1955), comença en la seva obra el predomini de la investigació al voltant de la línia i la pràctica de la depuració progressiva de les figures i les formes. Li serveix a aquest fi l’estudi que ha fet de l’obra dels pintors que més admira: Malevic, Mondrian, Klee i Kandinski.

El 1956 el pavelló espanyol de la XXVIII Biennal de Venècia presenta una obra seva, titulada “San Francisco”, que obté el premi a la millor pintura religiosa. El 1957 és guardonat a la I Biennal de Salzburg i el Ministeri d’Afers Exteriors li atorga una beca per ampliar estudis a Itàlia. El 1958 rep del Ministeri d’Afers Exteriors l’encàrrec de la decoració d’una zona del pavelló espanyol de l’Exposició Universal de Brussel·les. El 1959 pren part en el “III Saló de Maig”, de Barcelona, i és seleccionat per participar a la mostra “Espai i color en la pintura espanyola d’avui”, que es presenta al Museu d’Art Modern de Rio de Janeiro i a Sao Paulo (Brasil). Aquest mateix any exposa a la Sala Neblí (Madrid), on adquireix una obra seva el pintor Fernando Zobel.

A partir de 1960, els seus treballs se situen més enllà de la simple representació, mentre avança en la pràctica de l’abstracció i en l’anàlisi del constructivisme. Alhora introdueix a les seves obres el joc de textures i qualitats amb l’ajut de les que busca resultats tàctils o equivalents. També incorpora xarxes amb les inevitables tensions de línies horitzontals i verticals. El 1962 participa a la mostra “Art Abstracte Espanyol”, que es presenta a la Tate Gallery, de Londres. El 1964 fa per al Poble Espanyol de la Fira de Nova York unes gelosies d’inspiració geomètrica. A més, participa a la mostra “XXV Anys d’Art Espanyol” al Palau d’Exposicions del Retiro (Madrid). El 1968 exposa per primera vegada a Barcelona, a la Galeria Ten. El 1969 participa a la mostra “Tendencia Esencialista”, promoguda per la Direcció General de Belles Arts (Madrid) i, tot seguit, presenta una exposició individual a la Corunya. El 1971 és guardonat en el II Festival Internacional de pintura de Cagnes-sur-mer. El 1972 representa a Espanya en el XXXVI Biennal de Venècia.

Instal·lat a Mallorca el 1974, resideix primer a Artà i, després, a Palma. Realitza (1978) per encàrrec de Bartomeu March Servera una escultura d’acer inoxidable, destinada al parc d’escultures dels jardins de la Torre Cega (Cala Ratjada). El 1979 fa la primera exposició a l’illa, que presenta a la Galeria Bearn, de Palma. Posteriorment, exposa a la Galeria Joan Oliver “Maneu” (1984). Enllesteix diversos projectes d’envergadura com el mural de l’aeroport de Labacolla (Santiago de Compostela), de 1981, i el de Barajas (Madrid), de 1982. Entre 1974 i 1990 treballa en el seu estudi de Mallorca i exposa amb freqüència a la Península i a l’estranger. Des del 1955 exposa a la Corunya, Madrid, Buenos Aires, Còrdova, Vigo, Bilbao, Alacant, Santiago de Compostela, Santander, Zamora, Osca, Saragossa, Granada, Roma, Rio de Janeiro, Sao Paulo, Artà (Mallorca) i Palma.

El 1994 la Xunta de Galícia organitza una exposició retrospectiva de la seva obra sota el títol “Labra: figuración simbólica”, que es presenta a la casa de Galícia, de Madrid. Ha estat guardonat amb el Premi Francesco Perotti a la millor obra de tema religiós de la XXVIII Biennal de Venècia, a la I Biennal de Salzburg (1957), amb el Premi Uruguai a la III Biennal Hispanoamericana d'Art i amb el Gran Premi en el II Festival Internacional de pintura de Cagnes-sur-mer (1971). Casat amb Francisca, és pare de dos fills, Daniel i Rafel. Mor a causa d'un atac de cor el 18 d’octubre de 1994, als 69 anys.

El 1996 la Xunta de Galícia li dedica una exposició antològica i edita un catàleg amb text de José Hierro, que titula “Labra: 1925-1994”. Té una entrada a la GEM i una altra a la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears. La seva obra ha estat objecte d'una tesi doctoral, realitzada per Martín Alia i publicada el 1989 sota el títol "Análisis y valoración de la obra de José María de Labra".

José M. de Labra, "Red", 1980 ca.




José M. de Labra, "Configuració modular II", oli/tela

Bibliografia

Joan Carles GOMIS, “Labra Suazo, José Maria de”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears', v 2, pàg. 403-408, Palma, 1996.

Jaume POMAR, “José M. de Labra”, ‘Vint pintors de Mallorca’, pàg. 99-109, Documenta Balear ed., Palma, 2003.

GEM, 7, 258

Víctor MEJUTO, “Tras el telón geométrico”, blogs.lavozdegalicia.es/mejuto, 8-III-2013.

Raul CHÁVARRI, "Labra", Servicio de Publicaciones del Ministerio de Educación y Ciencia, Valencia, 1972.

EL PAÍS, “José María de Labra, pintor”, Necrológica, 20-X-1994.

Exposicions individuals (selecció)

1947     La Corunya
1953     La Corunya
1955     Ateneu de Madrid
1956     La Corunya
1957     Centro Gallego, Buenos Aires
1959     Galeria Neblí, Madrid
1968     Galeria TEN, Barcelona
1971     Galeria Vandres, Madrid

El saló àrab de la Veda (1916-1928)

La societat recreativa la Veda, fundada a Palma el darrer terç del segle XIX, situada al passeig des Born, organitzava diferents actes socials, com joc, balls i tertúlies. Arran de la recuperació econòmica de la segona dècada del segle XX, es produeix un augment de la demanda de pintura. Aquest fet propicia que la societat decideixi (1916), per iniciativa de Gabriel Villalonga Olivar i de Maties Mut, destinar l'anomenat saló àrab de la seu social a centre d'exposicions de pintura.

La primera temporada (1916-1917) s'inaugura amb una exposició de Roberto Montenegro, que té lloc l'octubre de 1916. La segueixen mostres de Hans Otto Poppelreuter, d'Antoni Gelabert i de Joan Fuster. Els resultats són satisfactoris pel volum de les vendes fetes i per la bona acollida del públic.

La temporada 1917-1918 s'inicia amb una mostra col·lectiva que, sota el títol de Saló de Tardor, reuneix obres de 24 artistes. La temporada 1919-1920 marca una fita en el món artístic de Mallorca, determinada per les exposicions de Tito Cittadini i Francisco Bernareggi, que suposen la consagració dels dos pintors com a artistes de relleu i, alhora, la del saló àrab com a centre d'exposicions important.

Hi mostren els seus treballs pintors mallorquins i pintors residents a l'illa. Entre els pintors que hi exposen trobem Roberto Montenegro (1916 i 1918), Antoni Gelabert (1917 i 1921), Joan Fuster (1917, 1919, 1924 i 1926), Tito Cittadini (1920 i 1927), Narcís Puget (1921), Llorenç Cerdà (1921, 1922, 1924 i 1927), Anglada Camarassa (1927), Cristòfol Pizà, Joan Junyer (1925) i Francisco Bernareggi (1920 i 1928).

El 1928, el canvi de seu de la societat, que es trasllada al carrer dels Paraires (Palma), determina la desaparició del saló àrab. L'antic edifici ocupat per la societat és enderrocat per aixecar en el seu solar l'edifici del cinema Born (actualment seu d'una botiga de Zara).

Promoció de 1955 del col·legi La Salle (Palma)

Vaig ser alumne del col·legi la Salle de Palma des del curs 1946-1947 fins al curs 1949-1950. Aleshores el centre era ubicat a la illeta que amb accés pel carrer de la Concepció tenia façanes als carrers Moncada i Sant Martí. Al llarg dels quatre anys citats vaig fer el primer i el segon curs d’Ensenyança Preparatòria, el d’ingrés al batxillerat i el primer de batxillerat. Els professors que record són el germà Salvador, que ens donà les classes d’ingrés, per bé que abandonà la congregació abans de la fi del curs, i el germà Estanislau de Koska, que ens féu el primer curs de batxillerat i que abandonà la congregació poc després del Concili Vaticà II.

Els condeixebles de l’etapa de la Salle eren Josep Antoni Barceló Rosselló, Bartomeu Cabot Company, Joan Dot Bosch, Agustí Estela Ripoll, Bartomeu Fortesa Pujol, Salvador Llamas Fuertes, Lluís Moyà Bareche, Pere de la Portilla Costa, Bartomeu Salom Pou, Fernando Sánchez-Monge Álvarez, Joan Gomila Vidal, Ángel Duro López, Emili Bohigas Moreno, José Luis Tirado Cosías, Antoni Jaume Crespí, Joan Contestí Gomila, Bartomeu Verdera (condeixeble a la Salle i a l’Institut) i altres que no record.

Durant l’etapa de la Salle vaig fer la primera comunió (6 de maig de 1948) amb un grup d'alumnes i de germanes d'alumnes del col·legi en el marc d’una missa que va presidir a la parròquia de Sant Jaume (Palma) Mn. Josep Espases. D'altra part, vaig apadrinar la nova imatge de la Mare-de-Déu de la capella del col·legi.

Records del parvulari “Los Jardines de la infancia” (Palma, 1943-1944)

“Los Jardines” era un centre de pàrvuls que regentaven les monges de la congregació de la Puresa de Maria Santíssima. Ubicat al carrer de ses Tereses (Palma), tenia vàries seccions de nois i de noies, que les monges mantenien en grups rigorosament separats. Allà vaig començar els meus estudis el curs 1943-1944. A l’inici del curs, tenia 3 anys i 11 mesos. El novembre vaig fer els 4 anys, que era l’edat comuna del grup al qual em varen assignar: el dels més petits, els nats el 1939.

Feien part d’aquest grup Antoni Llompart Cortès, Bartomeu Company Font, Joan Caldentey Roca, Marià Alomar Maseres, Joan Lluc Estarellas, Jesús Antich Rojas, Antoni Balaguer Galmés, Josep Fèlix Ferrer Rotger, Martí Mora Cerdà, Llorenç Alcina Rosselló, etc. La mare superiora del centre era sor Maria Antònia Bibiloni i la professora que ens atenia de manera més directa era la mare Ferrer.

Ens ensenyaren els noms i la forma de les lletres i dels números, que ens feien escriure amb guix a una petita pissarra individual. Quan la monja ens donava el vist-i-plau esborràvem la lletra que havíem fet i n’escrivíem una altra. Era important el temps que dedicàvem a dibuixar temes lliures. Sovint ens marcaven temes definits: una casa amb finestres, una casa al camp, el sol, el jardí del parvulari, etc. Passats uns anys, traslladaren el centre a Establiments.

Salvador Salas Garau (Palma, Mallorca, 4 d’abril de 1924 – Xicago, EUA, 12 d’abril de 1975)

Empresari i pedagog. Fill de Manel Salas Sureda i de Maria Garau Tornabells, és germà de sis: Catalina, Manel, Amanda, Pere, Guadalupe i Ferran Salas Garau. Estudia al col·legi de la Salle (Palma). Als 17 anys rep en herència del seu pare, traspassat el 23-II-1942, accions de Salinera Espanyola S.A., Naviera Mallorquina S.A., Transports Salas Simó S.A., Servicio Estación S.A. (Barcelona), Indústrias Agrícolas de Mallorca S.A, del complex industrial de sa Petrolera (Es Molinar), dedicat a la producció d’olis i essències per a la fabricació de perfums i colònies, i d’altres empreses mercantils de les illes i de la Península (Sevilla, Valladolid, Palència, Catalunya, etc.). També rep en herència la propietat de la finca rústica Pocafarina.

Actiu, vitalista i emprenedor, crea (1959) el col·legi Lluís Vives (Palma), que gestiona personalment (1959-1975) durant 16 anys amb l’objectiu d’oferir una ensenyança lliberal, democràtica, de qualitat europea i d’inspiració catòlica. El primer curs (1959-1960) s’imparteix a un edifici provisional de la via d’Alemanya i a partir del 1960 en la seva ubicació actual del carrer de Sant Joan Baptista de La Salle (Palma). Treballa amb innovacions pedagògiques que experimenta, avalua i analitza en el col·legi, al que dedica gran part del seu temps i de les seves energies. Són els seus col·laboradors més propers, Joana Martorell Garau, Josep M. Balaguer Poblet, Francesc Sansó i altres. Considera que l’educació de la joventut constitueix la base principal per aconseguir la cohesió i la força social, el progrés econòmic i la prosperitat futura del país.

Munta i gestiona altres negocis propis, fa part del consell d’administració de Naviera Mallorquina S.A., és membre del Consell d’Administració de la companyia d’assegurances Mare Nostrum S.A, que presideix (1970-1975), i d’altres entitats. Identificat amb els principis democràtics dóna suport personal i econòmic al moviment de la Democràcia Cristiana a Espanya i a la Junta Democràtica de les Balears. És conscient que el país necessita adaptar-se a la realitat política europea i integrar-se en ella, cosa que demana la democratització plena de la vida política i l’adopció del sistema parlamentari occidental.

De caràcter auster i modest, rebutja la superficialitat i les ostentacions. Les seves aportacions constitueixen un factor important en favor de la implantació de les llibertats, el pluralisme i la democràcia en el marc d'un projecte de país coherent i posat al dia. D’altra part, la seva contribució a l’elevació de la qualitat educativa a les illes és un fet rellevant que mereix ser reconegut i celebrat. El 2010, Pere Fullana publica un article sobre la importància del paper que la seva figura va jugar a les illes en el curs dels anys 60 i primera meitat dels 70 del s. XX.

Casat amb Antònia Bauzà, és pare de 5 filles (Maria, Maria Antònia, Maria de les Neus, Guadalupe i Emília) i d'un fill (Manel). A causa d’una afecció cardíaca congènita i amb el desig de recuperar la plena capacitat de treball, decideix ser intervingut quirúrgicament del cor a Xicago, on es trasllada en companyia del seu germà Manolo i de la seva filla Maria Antònia. Mor pocs dies després d’haver fet els 51 anys. Descansa en un cementiri de Xicago.

Vaig tenir l’oportunitat de conèixer-lo i tractar-lo personalment. Record els consells que em va donar i les respostes que tingué a les meves inquietuds d’informació. Assistí al nostre casament (18-III-1972) i a la festa posterior que es féu a l’Hotel Punta Negra (Calvià). Hi vingué acompanyat d’un grup de mestres del Lluís Vives com Joana Martorell, Teresa Juan, Catalina Pujadas, Catalina Llinars, Magdalena Domínguez Ripoll, etc. També record les dues visites que em féu a l’oficina del Banc Industrial de Catalunya tot just abans d’anar-se’n a Xicago i la visita inesperada del seu germà Ferran el matí del dissabte 13 d’abril.

Bibliografia

Pere FULLANA, “Salvador Salas Garau”, dBalears.cat, 21-II-2010.

Pere FULLANA, “Luis Vives, 50 años de tradición e innovación”, Palma, 2010.

Roberto FERNÁNDEZ LEGIDO, “Xorrigo. Notes històriques”, possessionsdepalma.net.

Antonio FRAU SALAS, “Luis Vives”, http://easyblogjgg.blogspot.com.es, 26-IX-2011.

X.O., “Antonio Frau Salas”, entrevista, Diario de Mallorca, 12-V-2012, pàg. 3 (Especial colegios privados).

GEM, 19, 76-77 (Col·legi Lluís Vives)

Vicenç Ligüerre Gil (L'Hospitalet del Llobregat, Barcelonès, 26 d'octubre de 1945 – Ferreries, Menorca, 26 de juny de 2013)

Economista, empleat públic i polític. Estudia a la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona, on fa part de la promoció iota, de la que és un dels membres més inquiets, actius i coneguts. Amb motiu de les sancions pràcticament generals que imposa el maig de 1966 el rector Alfons Garcia-Valdecasas es veu obligat a canviar de districte universitari juntament amb 36 companys (Joan Clavera, Emili Gasch, Carles Gasòliba, Carme Sala, Montserrat Biosca, Andreu Mas Colell, Josep M. Buxó, Javier Paniagua Íñiguez, Alfred Pastor, etc.). Llicenciat en ciències econòmiques, amplia estudis a l’estranger (1968-1969) i s’especialitza en gestió i administració públiques.

Resideix i treballa a Barcelona fins al 1980. Aleshores es trasllada amb la família a Ferreries, treballa a l’Ajuntament de Maó com a cap de servei de l’Àrea d’Hisenda i, després, com a director dels Serveis Econòmics. Posteriorment, ocupa el càrrec d’Interventor General de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears (1999-2003). Jubilat, el 2007 es dóna de baixa de l’agrupació del PSOE de Ferreries i es retira de la vida pública, fet que no impedeix que continuï manifestant les seves opinions personals sobre temes d’actualitat local i nacional a través de la plataforma change.org i de les xarxes socials, fins poc abans del seu traspàs. Va mantenir sempre activa la relació amb l’Associació de Veïns s’Enclusa de Ferreries amb col·laboracions en les activitats reivindicatives i en les d’esbarjo.

Escriu i publica l’obra “Eleccions a Ferreries (1976-1994)”. Casat amb Fina Casals, és pare de tres filles (Judith, Iskra i Ariadna) i avi de 5 néts i nétes. A final de juny de 2013, mor a Menorca als 67 anys, rodejat de la intimitat i l’afecte familiar i acompanyat del respecte i l’amistat dels que tinguérem l’oportunitat de conèixer-lo i tractar-lo.

Bibliografia

Vicenç LIGÜERRE, “Eleccions a Ferreries (1976-1994)”, Publicacions de l’Ajuntament de Ferreries, núm. 5.

REDACCIÓN, “Adiós a Vicenç Ligüerre”, Última Hora Menorca, 30-VI-2013.

REDACCIÓN, “Sesenta y un estudiantes de Ciencias Económicas, sancionados”, pàg. 30, La Vanguardia, Barcelona 5-V-1966.

ASSOCIACIÓ S’ENCLUSA, “Es Vesins vol recordar Vicens Ligüerre”, Menorca.info, 30-VI-2013.

 Joan J. QUETGLAS, “Lo peor que nos puede suceder es que no seamos capaces de ver la realidad”, Menorca.info, 12-XI-2012.

 OPINIÓN, “Funcionarios, casta desprestigiada”, Menorca.info, sense data.

BOIB, núm. 522, 3 d'agost de 1999, Decret 159/1999, de 3 d'agost, pel qual es nomena el Sr. Vicente Ligüerre Gil, interventor general de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears.