El 1855, als 27 anys, realitza a l’aquarel·la
els primers paisatges i a partir de 1859 treballa la pintura a l’oli. El 1860
inicia l’activitat expositiva: participa a l’Exposició Industrial organitzada
per la Diputació
Provincial de les Balears amb motiu de la visita oficial d’Isabel
II a Palma. El 1874, el pintor Aureliano de Beruete, deixeble de Carlos de
Haes, visita l’illa convidat per Joan O’Neille. El gener de 1877 torna
acompanyat de Carlos de Haes. Les visites deixen en O’Neille un fort impacte a
favor del realisme i una manifesta preferència per la representació de llocs de
muntanya desolats, espaiosos, amb escassa vegetació i d’aspecte monumental.
El 1876 participa en la fundació del Foment de
la Pintura i l’Escultura, del que és elegit secretari. A partir d’aleshores
esdevé un dels principals animadors de les exposicions de la nova entitat.
Pinta a Mallorca: Pollença, Alcúdia, Palma,
Andratx, Lloseta, Sineu, s’Aranjassa, Binissalem, Bendinat i Galatzó (Calvià), Alaró,
s’Arenal, etc. Sembla que també pinta a Madrid i Barcelona, com ho podrien
indicar les obres El Escorial (1865),
Primeres neus al Guadarrama (1892) i Plana del Llobregat des de Sant Gervasi (1892).
Treballa sobretot el paisatge, però també realitza algunes marines (Paisatge costaner, 1865 ca. i Cap Andritxol, 1900 ca.), alguns retrats
i quadres de gènere, com els dos que presenta a l’Exposició Nacional de Belles
Arts de Madrid de 1884 i altres que tramet a Exposicions Nacionals posteriors.
Així ho fa perquè creu que amb paisatges la seva participació passa inadvertida
i no obté ni premis ni reconeixements. Més endavant obté amb paisatges dues
mencions honorífiques (1895 i 1897). Prefereix els formats petits, si bé en
casos puntuals fa obres grans o, fins i tot, molt grans, com l’oli sobre tela Estany amb figures (1895), de 125 x 228,5 cm . Usa gairebé
sempre els suport de tela, taula i paper. Té bona mà per a l’aquarel·la i les
fa amb relativa facilitat. També fa dibuixos i aiguades.
El detallisme minuciós de la seva pintura posa
de manifest l’hàbit de prendre notes del natural com a referències per
traslladar, després, els temes a la tela o a la taula en el taller.
L’anàlisi de l’obra de Joan O’Neille permet
distingir-hi vàries etapes o èpoques, que en una primera aproximació es podrien
definir de la manera següent.
Primera etapa. L’aprenentatge (1855-1873)
Abasta els primers anys dels treballs a
l’aquarel·la i a l’oli que fa d’acord amb una concepció de la pintura de base
romàntica i academicista, molt atenta als fenòmens meteorològics, com s’esdevé
en Un dia ventós (1860 ca) (2). És aquesta una etapa d’aprenentatge i de proves, en la
que l’artista produeix poc, observa el que han fet i fan els altres pintors,
sobretot els que més respecta, i tracta, sense precipitacions i sense
interrupcions, d’aconseguir el domini de les tècniques que li interessen.
Si bé les primeres obres acusen la influència
del romanticisme i del classicisme acadèmic, el pas de l’aquarel·la a l’oli
propicia l’adopció de solucions acostades al naturalisme, que es veuen
reforçades amb la pràctica, en companyia d’Antoni Ribas i Ricard Anckermann, de
la pintura a l’aire lliure (pleinairisme). Aquests anys compatibilitza sense
problemes la pintura amb la dedicació a escriure, el seu segon centre
d’interès. L’etapa acaba amb la primera visita a Mallorca del pintor i crític
de pintura Aureliano de Beruete, deixeble i amic de Carlos de Haes.
Segona etapa. La influència de Carlos de
Haes (1873-1884)
Coneix l’obra de Carlos de Haes, per qui sent
una gran admiració. Coincideixen en la passió que senten per la pintura de
paisatge i en la necessitat de resoldre problemes tècnics i conceptuals
similars. Aureliano de Beruete (1845-1912), pintor, historiador i crític d’art,
seguidor de Carlos de Haes (1826-1898), visita Mallorca la primavera de 1874 (3), convidat per Joan O’Neille. L’experiència és positiva
per als dos pintors, ja que tres anys després (gener de 1877) Beruete torna a
Mallorca acompanyat, aquesta vegada, de Carlos de Haes. Visiten amb Joan
O’Neille paratges pintorescos, prenen notes del natural i canvien impressions
sobre pintura i sobre altres qüestions. Possiblement els acompanyen en les
seves excursions els joves pintors Ricard Anckermann (1842-1907) i Antoni Ribas
(1845-1911) (4).
Joan O’Neille, arran de la visita de Beruete i
Carlos de Haes, incrementa el ritme de producció de pintura i manifesta una
preferència notable pels paisatges d’alta muntanya i pels paratges solitaris,
gairebé desolats, sovint inaccessibles i oblidats. S’agrada d’exaltar
l’espectacularitat dels indrets i la immensitat de les perspectives.
El pintor domina progressivament les tècniques
de la pintura i del dibuix. Alhora incrementa la seguretat amb què treballa,
passa gust de fer-ho i tendeix a dedicar cada vegada més temps a la pintura en
detriment de la seva vocació literària. Són d’aquesta època les teles Paisatge de muntanya (1875), Roques de muntanya (1876), El puig de
Galatzó (1876) i Ondada de la Serra de Mallorca (1880).
Joan O'Neille Rossinyol, El puig de Galatzó, oli/tela, 1876
Tercera etapa. La idealització del paisatge
(1885-1904)
A partir de mitjan dècada dels anys 80 del
segle XIX (1885 ca.), passa llargues temporades a Pollença, fet que es
reflecteix en la reiteració dels temes d’Alcúdia, Pollença, Port de Pollença,
s’Albufera, la Vall de Sant Vicenç, Castell del Rei, etc.
S’acosta progressivament a posicions pròpies
d’un naturalisme idealitzat, de factura academicista i de paleta curta de
color, amb predomini dels ocres, marrons i daurats. Això no obstant, hi ha
algunes obres en les que demostra dominar un colorisme variat i alegre com el
d’Anckermann i Ribas. En aquest respecte podem citar el conjunt format per
l’oli sobre taula titulat Fons de la
badia de Pollença, datat el 1898;
l’aquarel·la que titula Badia de Pollença
amb s’Albufera, que data el 1899; la versió de mides superiors (45 x 82,5 cm ) que titula Badies de Pollença i Alcúdia, que data
el 23 de juliol de 1903 i l’oli no documentat encara, posat a la venda
recentment, que reprodueix pràcticament la mateixa imatge de les obres
esmentades i està realitzat a l’oli amb una paleta inusualment colorista.
El pintor se sent segur amb els pinzells i
treballa a plaer. Fa una producció abundant, a la que dedica atenció, hores de
treball i desitjos de perfecció. En aquest marc, la seva pintura adquireix un
to nou que l’acosta a la idealització de la realitat. Les seves
teles i les seves taules tendeixen a exaltar la realitat, a elevar-la i fer-la
més colpidora i més atractiva visualment. La presenta guarnida d’elements que
la situen prop d’allò que seria l’ideal d’acord amb els seus cànons de bellesa.
Les formes es fan irreals, els colors adquireixen matisos allunyats del que
imposa l’objectivitat, els contrastos incorporen elements d’aires superiors als
naturals. O’Neille s’agrada de divinitzar la realitat en un procés creixent d’admiració
i d’idolatria o devoció panteista.
Augmenta la producció de pintura, que en part
posa en circulació a través de les subhastes que es fan al Foment de la Pintura
i en part conserva a casa seva. També atén encàrrecs de particulars i
d’institucions. Les estades abundants que fa a partir de 1885 a Pollença focalitzen
la seva atenció en el paisatge de la zona nord de Mallorca i en part fan que
cada vegada tendeixi a treballar més en el seu taller a partir d’apunts i notes
anteriors i de dibuixos i aquarel·les que conserva a l’estudi.
Pertanyen a aquesta època les obres Badia de Palma (1889), Torrent entre muntanyes (1891), Paisatge de plana pedregosa (1892) i Comellar de muntanya (1893). Són obres
corresponents a les estades a Pollença Bosc
d’en Serra. Pollença (1886), Aus a
s’Albufera (1900), La vall de Sant
Vicenç. Pollença (1901) i Badies de Pollença i Alcúdia
(26-VII-1903), un dels seus darrers olis.
Darrera etapa. Problemes de visió i atrosi
(1904-1907)
A partir de 1904 redueix el ritme de treball a
causa de problemes de visió i d’artrosi. Aquests darrers anys (1904-1907) fa
preferentment aquarel·les de Pollença. Dificultats de visió i molèsties de
l’artrosi li impedeixen mantenir el ritme de treball d’anys anteriors. Deixa de
banda els olis i es dedica, no sense problemes, a l’aquarel·la. Manté els vells
afanys de correcció i perfecció, però la manca de salut no li permet treballar
còmodament. Malgrat tot, continua treballant, si més no per entretenir-se i
oblidar els problemes financers que aleshores l’ofeguen. Són obres d’aquests
anys les aquarel·les sobre paper que titula Puig
de Pollença (1906) i Paisatge de
Pollença (1906).
A més de pintar, es dedica a escriure. Publica
un recull de poemes (“Poesias”, Madrid, 1853). Col·labora amb narracions curtes
i amb articles diversos als Almanaques de
las Islas Baleares dels anys 1878
a 1885. També col·labora amb la Revista
Balear amb articles d’historiografia artística.
Posteriorment, publica articles a la revista Museo Balear (1875-1888). També publica articles
a la premsa diària. A la darrera dècada del segle XIX escriu algunes obres de
teatre, com La gitana. Es
relaciona amb els escriptors mallorquins de la Renaixença i participa a les vetllades
literàries de la casa de Josep
Lluís Pons i Gallarza. Amb els poetes de l’illa participa a
l’homenatge que l’arxiduc Lluís Salvador dedica a Ramon Llull a Miramar.
Publica (1872) dues notes biogràfiques referides als pintors Guillem Mesquida i
Gabriel Femenia (5). Escriu el Tratado de paisaje (1862), un dels primers compendis de regles i instruccions
per facilitar la pràctica de de la pintura de paisatge. Publica alguns
discursos que havia llegit a l’Acadèmia de Belles Arts :
Consideraciones respeto a la relación que
debe existir entre las Academias de Bellas Artes y las Escuelas Especiales (1886),
Memoria sobre las atribuciones de las
Academias de Bellas Artes (1894) i altres.
Exerceix la docència com a professor de
l’assignatura “Teoria i història de les Belles Arts” a partir de 1886, quan es
crea l’assignatura. Imparteix conferències al Cercle Catòlic, Cercle Mallorquí,
Ateneu Balear i altres tribunes sobre temes artístics. De ideologia
ultraconservadora i militant del partit carlí, es dedica a la política activa. L’octubre
de 1856, acabat el Bienni Progressista (6), és nomenat
regidor de l’Ajuntament de Palma i el 1858 és elegit per al càrrec, que ocupa
fins al 1860. El 1869, entre gener i març, és director del diari carlí La
Almudaina. Abans i després exerceix com a militant
d’idees ultraconservadores del partit carlí.
Ocupa càrrecs de rellevància social, que li
atorguen notorietat i anomenada. És secretari de l’Acadèmia de Belles Arts
de Palma, vocal de la Comissió de Monuments, de la que n’és vicepresident durant
tres anys (1896-1898) i president de la Secció de Belles Arts del primer Ateneu
Balear. Presideix interinament el Foment de la Pintura i l’Escultura
(1900-1904). És nomenat oficial de l’Acadèmia
de França arran dels seus treballs amb relació a la
celebració del centenari de l’astrònom François Aragon (1786-1853) i les
observacions que va fer des de la Mola de s’Esclop a Mallorca. És nomenat
cavaller de l’Ordre de Calatrava.
Les seves opinions contràries a les actituds
renovadores de la pintura el porten a mantenir, en nom del Foment de la Pintura
i l’Escultura, una polèmica agre i llarga amb el crític Miguel Sarmiento sobre
l’obra d’Antoni Gelabert. El fet de parlar en nom del Foment, del que era
president en funcions, causa una profunda divisió dins la societat i el seu
afebliment davant l’opinió pública, sobretot davant els que s’havien manifestat
de paraula o amb articles a la premsa a favor de les opinions de Sarmiento. El
1904 el Foment s’ha de fusionar amb el Saló Beethoven per crear una nova
societat, el Cercle
de Belles Arts (7).
Manté unes relacions de respecte, admiració i
bona amistat amb Ricard Anckermann i Antoni Ribas, més joves que ell. Amb motiu
de la defunció del primer, publica a La
Almudaina un extens i emotiu escrit necrològic (8). Els
darrers anys de vida es veu obligat a suportar una situació econòmica molt precària,
fet que l’obliga a demanar ajuts econòmics als seus amics. Abans s’havia vist
obligat a malvendre les finques rústiques de Son Simonet (Esporles) i Roqueta
(Maria de la Salut).
El mes d’abril de 1907, mor als 78 anys, poques
setmanes després del traspàs (9-III-1907) de Ricard Anckermann. La gran
contribució de J. O’Neille a la pintura consisteix en l’impuls durador que dóna
a Mallorca a la pintura de paisatge i l’animació que mobilitza a l’entorn del
gènere.
El desembre de 1989, l’exposició Fons de la col·lecció de la Caixa de Balears
‘Sa Nostra’ que es presenta al Centre de Cultura de ‘Sa Nostra’ amb motiu de la
seva inauguració inclou vàries obres del pintor. El 1972 una obra seva fa part
de l’exposició Pintores mallorquines del
siglo XIX, que presenta la
Galeria Dera (Palma). El 1973 es fa la primera mostra
retrospectiva de la seva obra a la seu de la Llibreria Tous. El
1993, l’exposició 100 anys, 100 pintors,
organitzada pel Govern
Balear i el Consell Insular de Mallorca ,
inclou una obra seva i una breu nota biogràfica. El 1993, la Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’ obsequia
el director general Carles
Blanes Nouviles amb motiu de la seva jubilació amb una tela del pintor. El 1994
l’Ajuntament de Palma li dedica una exposició antològica a Ses Voltes i edita
un catàleg que inclou una reedició del Tratado
de paisaje. El 1996 l’assaig La
pintura i moderna a Mallorca 1830-1970 destaca l’aportació del pintor a la
pintura de paisatge a Mallorca. El 2007, amb motiu del centenari de la mort del
pintor i de Ricard Anckermann, la lliçó inaugural del curs 2007-2008 de la Reial Acadèmia de
Belles Arts de les Illes
Balears es dedica a l’anàlisi de l’obra dels dos pintors. El
2012 l’exposició de Sa Nostra 100 anys de
pintura a les Balears que es mostra, successivament, al Centre de Cultura
de Palma, al Museu de
Menorca i a la Sala de Cultura d’Eivissa, inclou una referència
a la seva pintura i una de les seves obres.
Té una entrada a la GEM i a la Gran Enciclopèdia
de la Pintura i l’Escultura a les Balears. Hi ha obra seva al Consell Insular de Mallorca ,
Museu del Monestir de Lluc, Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’, Fundació Bartomeu March , Els
Calderers, altres col·leccions institucionals i nombroses col·leccions privades
de les illes.
Bibliografía
Miquel ALENYÀ, “Centenari de la mort de Ricard
Anckermann i Joan O’Neille”, Lliçó inaugural curs 2007-2008, Reial Acadèmia de Belles Arts
de les Illes Balears, Palma 2007 (www.miquelcinema.blogspot.com).
Miquel ALENYÀ, “La pintura moderna a
Mallorca”, pàg. 12, Ajuntament de Palma ed., Palma, 1996.
Josep M. PARDO, “O’Neille Rosiñol, Joan”, ‘La
Pintura i l’Escultura a les Balears’, pàg. 385-392, Promomallorca ed., Palma,
1996.
CATÀLEG-1994, “Joan O’Neille 1828-1907” , Exposició a Ses
Voltes, novembre de 1994 – gener de 1995, Ajuntament de Palma ed., Palma, 1994.
CATÀLEG-1993, “100 anys, 100 pintors, 1893-1993” , Exposició a sa Llonja
i a la Sala Guillem
Mesquida
Príam VILLALONGA, “Pintura a Sa Nostra”, ‘Fons
de la col·lecció de la
Caixa de Balears ’, Obra Social de Sa Nostra ed., Palma, 1989.
Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ , “Juan
O’Neille”, ‘Las Baleares y sus pintores’, pàg. 38-40, L . Ripoll editor, Palma,
1981.
Catalina CANTARELLAS, “Una aproximación a la
pintura mallorquina del siglo XIX y a su entorno”, BSAL, XXXVII, pàg. 621-642,
Palma, 1980.
Jeroni JUAN TOUS, “Don Juan O’Neille y la
pintura mallorquina”, BSAL, XXXIV, pàg. 64-70, Palma, 1973.
GEM, 12, 91-92.
Notes
(1) Cf. Pardo-1996, pàg. 385.
(2) Vegeu la il·lustració de Pardo-1996, pàg.
386.
(3) Cf. Alenyyà-1996, pàg. 14.
(4) Cf. Alenyà-1996, pàg. 14-15.
(5) Joan O’Neille, “Biografias de los pintores palmesasnos Guillermo Mesquida i Gabriel Femenia”, Revista Balear, Palma, 1872.
(5) Joan O’Neille, “Biografias de los pintores palmesasnos Guillermo Mesquida i Gabriel Femenia”, Revista Balear, Palma, 1872.
(6) Bienni Progressista és el període del
regnat d’Isabel II comprès entre juliol de 1854 i juliol de 1856.
(7) Cf. Alenyà-1996, pàg. 22.
(8) Joan O’Neille, “Necrología de Ricardo
Anckermann”, La Almudaina, 4-IV-1907,
Palma.
Exposicions
(Relació no completa)
1860
Exposició Industrial, Diputació provincial de Balears, Palma.
1862
Exposició Nacional de Belles Arts, Madrid
1864
Exposició Nacional de Belles Arts, Madrid
1866
Exposició Nacional de Belles Arts, Madrid
1876
Exposició Inaugural, Foment de la Pintura i l’Escultura, Palma
1878
Exposició Universal de París, París
1884
Exposició Nacional de Belles Arts, Madrid
Sala Parés, Barcelona
1891
Exposició Nacional de Belles Arts, Barcelona
1892
Exposició d’Indústries Artístiques de Barcelona
1895
Exposició Nacional de Belles Arts, Madrid
1897
Exposició Nacional de Belles Arts, Madrid
Nota.- Participa en nombroses exposicions del
Foment de la Pintura i l’Escultura
Premis i guardons
1860
Medalla de plata, Exposició
Industrial, Diputació Provincial de les Balears
1892
Medalla d’or, Exposició
d’Indústries Artístiques, Barcelona
1895
Menció honorífica, Exposició
Nacional de Belles Arts, Madrid
1897
Menció honorifica, Exposició
Nacional de Belles Arts, Madrid
