domingo, 1 de marzo de 2015

Bernat Vidal i Tomàs (Santanyí, Mallorca, 18 de novembre de 1918 – Palma, Mallorca, 27 de març de 1971).

Farmacèutic, poeta, novel·lista i historiador. Estudia el batxillerat a l’Institut de Palma amb la promoció que es gradua el 1936. Acabada la guerra civil, estudia a la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona, on es llicencia (1945). Munta la farmàcia de Santanyí que regeix personalment durant 25 anys (1946-1971). Juntament amb Blai Bonet i Llorenç Vidal constitueix l’anomenada Escola de Santanyí. Exerceix el mestratge dels poetes mallorquins de la postguerra. Escriu dues obres de narrativa, que titula Memòries d’una estàtua i La vida en rosa. Publica diverses mongrafies històriques. La seva producció poètica s’inclou a l’antologia Els poetes insulars de postguerra, editada per Manel Sanchís i Guarner. Publica articles a La AlmudainaDiario de Mallorca, FelanitxPerlas y CuevasLlucPonent i altres. Té un carrer dedicat a Santanyí i un a Palma. El 1982 va ser declarat fill il·lustre de Santanyí. L’Ajuntament de Santanyí instituí un premi de poesia que porta el seu nom.

Bibliografía

Miquel PONS BONET, Bibliografía de Bernat Vidal i Tomàs, BSAL-41, pàg. 423-444, Palma, 1985.
GEC.cat
GEM, 18, 135.

domingo, 8 de febrero de 2015

Làzaro de l'Institut

El gelater Lázaro de l'Institut serví els alumnes dels Instituts Ramon Llull i Joan Alcover (Palma), de les Escoles de Comerç, Arts i Oficis i Normal de Mestres, situades en el lloc antigament anomenat camp del Tirador, durant uns 40 anys, entre els darrers anys 30 i els primers anys 80 del segle passat. Treballa com a venedor ambulant de llepolies a l'hivern i de gelats a la primavera i a l'estiu. L’especialitat de l’hivern eran unes pomes petites cobertes de caramel de sucre. Les preparava ell a casa seva. També tenia moneatos torrats, cacauets, nesples i llepolies per a les noies. Els gelats (talls de “mantecado” servits entre dues neules ben quadrades) eren de la casa Frigo. No faltaven els “polos” de sabors per triar (taronga, llimona, fresa, menta...). Tenia el costum de posar el taulell o el carret, segons l’època de l’any, al costat de la porta d'accés del centre i era conegut i apreciat per tots. Climent Garau Arbona i Francesc de Borja Moll Casesnoves a les seves memòries autobiogràfiques parlen expressament d’ell. Durant els anys de la guerra va estar tancat a Can Mir.

Els anys 70, a proposta d’un nombre elevat d’alumnes, en col·laboració amb la direcció, rep un homenatge consistent en la seva investidura com a alumne honorari del centre. Va ser una festa multitudinària i molt emotiva, que tingué lloc en el saló d’actes (actual biblioteca municipal) ple a vessar. Làzaro hi assisteix trasbalsat i commogut. Perquè no hi faltàs res, el director li imposa la beca i li dedica unes paraules d’elogi i de reconeixement.

Els records són febles i trencadissos, però el d’en Lázaro es manté viu en la memòria de unes quantes generacions d’alumnes dels centres esmentats abans. Quan li sobrava temps i els dies no lectius, voltava per Palma passejant la seva oferta, però el seu lloc preferit, el seu lloc propi i natural, era situat al costat de les escales d’accés al vestíbul de l’Institut.



sábado, 7 de febrero de 2015

Personatges populars de Palma de la postguerra

Els anys de la postguerra destacaren a Palma alguns personatges singulars que adquiriren notorietat, anomenada i gran popularitat. Entre ells cal citar na Bel Rollet, en Titoi, na Beleta des Born, en Nicolau Marieta, en Matasetzes, el loter Lorenzo del carrer de Sant Miquel, en Lázaro de s'Institut, en Recio, etc.

A na Bel Rollet ens referim en una entrada específica. En Titoi era un enllustrabotes que prestava més atenció a la venda a la menuda de tabac de contraban als vianants que passaven o passejaven pel Born que a la neteja de sabates i botes.

Na Beleta des Born era una dona de gran presència que portava sempre una bossa atapeïda de tabac de contraban que oferia més o menys dissimuladament als vianants que passaven pel seu costat. Tenia el costum de situar-se a la cantonada que hi ha davant de Can Alomar entre el Passeig del Born i el carrer de Sant Feliu. A estones es movia tot al llarg de la voravia de l'esquerra del passeig. Mantenia amb en Titoi una molt bona relació d'amistat i, si convenia, de col·laboració.

En Nicolau M. era de complexió magre i senzilla i tenia el costum de visitar cada dia la tomba de la seva mare en el cementiri municipal de Palma, a la que sempre portava un ram de flors. No amagava la seva homosexualitat i no molestava ningú. Volia passar desapercebut immers en la seva soledat. Els dies de visita dels soldats americans al port de Palma es movia pel Born i pels indrets més concorreguts de la ciutat fins que un dia d'hivern de molt de fred aplegà una pulmonia que li causà la mort.

En Matasetzes era un intern acollit a la residència per a indigents de la Misericòrdia. Era baixet, magre i d'aparença molt feble (d'aquí el seu malnom),  però tenia una llengua viperina a l'hora d'insultar els que el molestaven o se'n reien d'ell. Habitualment demanava almoina al portal de la Seu de Mallorca. S'estava llargues hores guardant els vianants que passaven per davant de la reixa de ferro que separa el jardí de la Misericòrdia de la voravia de la Via Roma.

En Lorenzo del carrer de Sant Miquel era un loter baldat que anava en cadira de rodes. Feia cas a tots els vianants que li compraven bitllets de loteria o el saludaven simplement en passar. Sempre era en el mateix indret del carrer, tot just al costat de la Ferreteria Bauzà. S'hi estava hores immòbil a l'espera dels clients.

En Lázaro de s'Institut era un venedor ambulant de gelats a la primavera i a l'estiu i de llepolies diverses a l'hivern. Tenia la seva parada al davant de l'Institut tots els dies lectius. Atenia els al·lots i les al·lotes dels Instituts, l'Escola Normal de Mestres, l'Escola de Belles Arts i l'Escola de Comerç. Els dies de festa i els no lectius rodava amb el seu carret per Palma, sobretot per la plaça d'Espanya, el carrer dels Oms i rodalies. Poc abans de retirar-se, el claustre de l'Institut Ramon Llull acordà nomenar-lo alumne honorari del centre. En el marc d'un acte solemne i molt concorregut, el director li imposà la beca que el distingia com a estudiant honorari de batxillerat.

En Recio era un home exageradament gras a causa de l'elefantiasi que patia. Feia part d'una família acomodada i era una persona integrada socialment, per bé que sempre es movia sol per Palma a causa del ritme lent dels seus desplaçaments.

sábado, 31 de enero de 2015

Tacons de Pasqua

Plat de budells de xot trossejats petits i guisats amb espècies. És un plat propi del temps pasqual. A Mallorca els tacons es posen dins un budell ample que es bull i es menja amb arròs.

La recepta apareix citada en el receptari de l’agustí fra Jaume Martí (1712-1788), però els seus orígens són anteriors.

Els budells de me es fan nets amb llimona o taronja, es mantenen en aigua durant tota una nit, es fan trossos petits i es bullen. S’hi afegeixen senyals i cervell de xot, es condimenten amb xulla, trossos petits de sobrassada, espècies (pebre bo, canyella…), sal, herbes aromàtiques (moraduix, romaní…). Amb la barreja que s’obté es farceixen les taleguetes fetes de budell gruixat, generalment el bisbe o estómac, convenientment cosides com un camaiot. Les taleguetes farcides es sofregeixen i, després, se’ls afegeix brou suficient de gallina per coure-les amb foc perllongat. Es poden fer de les mides que es vulgui, però el més habitual és que siguin de mig pam.

Va ser un plat popular durant molt de temps, per bé que actualment és una raresa gastronòmica.


"Callos" a la madrilenya

Plat propi de l’hivern madrileny. Es fa amb budells de vaca o de me, que es trossegen i es condimenten amb espècies. Es couen a foc lent, se serveixen ben calents i es mengen acompanyats de “chorizo”, “morcilla” i vi. Ha deixat de ser un plat fet a casa a causa del temps de cocció que demanen els seus ingredients. És un plat que es consumeix a restaurants, per bé que actualment ha esdevingut una de les tapes més característiques.

Al Principat s’elaboren amb cigrons (“callos” amb cigrons), amb arròs o "a la madrilenya".



Bibliografía

Antoni CONTRERAS MAS, Capítols de cuina mallorquina, Edicions Documenta Balear, Palma, 2014.



viernes, 16 de enero de 2015

Pere d’Alcàntara Penya Nicolau (Palma, 19 d’octubre de 1823 - 15 d’abril de 1906)

Escriptor costumista, pintor, arquitecte, enginyer i advocat. Fill d'Antoni Penya Rotger (1792-1858) i de Josepa Nicolau Oliver (1801-1882), estudia (1833-1841) a l’Acadèmia de Belles Arts de Palma i cursa (1836-1841) el batxillerat a l’Institut Balear. Comença la carrera de dret a Barcelona i es llicencia a Madrid (1849). Cursa estudis de música, astronomia, anatomia, dibuix, pintura, física, química i enginyeria. De retorn (1850) a Mallorca, treballa d’advocat (1850-1851), delineant d’obres públiques (1851-1854), aparellador de carreteres (1852-1854), mestre major de fortificacions i edificis militars (1854-1880) i pèrit agrònom. Dissenya les esglésies de Sant Alfons, de Felanitx (1878), de Sant Felip Neri, de Porreres (1886) i de La Soledat, de Palma, la caserna del Carme, de Palma (1855), l’Hospital Militar de Palma i altres edificis. Publica estudis d’història. Escriu poemes, obres en prosa i obres de teatre. Col·labora als diaris i revistes i dirigeix L’ignorància (1881-1883). Fa part de la junta que funda (1880) la Societat Arqueològica Lul·liana. És membre de la societat El Porvenir del Obrero i de la Societat Astronòmica de París. Com a voluntari, forma part en qualitat de vicepresident de la Junta directiva provincial de la Creu Roja elegida el 1880. Fill il·lustre de Palma, un carrer de la ciutat duu el seu nom.


lunes, 12 de enero de 2015

Espinagada

Coca de pasta, coberta, de forma rectangular, que conté espinacs i anguiles. Habitualment es presenta pujada d’espècies, fet que contribueix a combatre el fred propi de l’època més freda de l’hivern. El consum d’espinagades es concentra a l’entorn de les festes de Sant Antoni Abat (17 de gener). Es creu que inicialment l’espinagada contenia solament espinacs i era una menja associada a l’abstinència quaresmal. Posteriorment se li afegirien les anguiles de s’Albufera, cosa que permetia contenir el caràcter quaresmal del producte i, a més, no l’encaria, atesa la proximitat de l’obtenció, la captura amb la mà i la seva relativa abundància.

Pren el nom dels espinacs, introduïts a la Península pels àrabs el segle VIII i a Mallorca a partir del segle X. La captura d’anguiles a s’Albufera és antiga, però no apareix documentada fins a mitjan segle XIV. No és segur que l’anguila s’afegís al producte durant el relativament breu període del domini àrab a les Balears. S’aconsella menjar-la acompanyada de vi i d’un vas d’aigua si molt convé.

Les espinagades actualment poden ser de mussola i de verdura (coliflor, bledes, espinacs, porros, ceba tendra, alls tallats i pèsols). S’hi afegeixen saïm, julivert, oli d’oliva i un vermell d’ou per donar color a la pasta. També es fan espinagades de llom amb col, per bé que predominen les d’espinacs i anguiles de s’Albufera. Quan les anguiles escassegen i pugen de preu se n’importen de València.


sábado, 10 de enero de 2015

Els caragols

El caragol o cargol és un mòl·lusc gateròpod que ha desenvolupat un pulmó per repirar (pulmonat). Té la closca en forma d’espiral.

Segons els especialistes en història de la gastronomia, el caragol s’incorpora a l’alimentació humana en una època primerenca, que se situa vers l’any 1.800 a. C., a l’edat de bronze. Són, però, els romans els que eleven el caragol a la categoria d’aliment freqüent i força generalitzat. El seu consum adquireix gran difussió a França, Països Catalans, Castella i Portugal. A les Illes Balears la seva aplicació culinària es troba documentada a partir dels segles XIII i XIV.

Es cuinen de molts diverses maneres, si bé les més habituals són els caragols a la llauna, caragols a la suïssa, caragols farcits, greixonera de caragols, etc. S’aconsella el seu consum acompanyat de vi de bon cos i d’all-i-oli. Les principals espècies comestibles són el caragol bover, de closca de color verd,  i les viudes, de mida més petita i closca de colors esblanqueïts. El caragol de vinya o de vinyet es cria als camps de vinya i és de mida més grossa. Es parla de caragols terrers per distingir-los dels de la mar. És molt apreciat l’arròs de caragols.

L’etimologia del nom és desconeguda. S’ha volgut trobar el seu origen en el llatí, però no s’han pogut resoldre les dificultats que presenta la proposta. Coromines creu probable que és un mot fundat en el renou que fa la closca.

Hi ha moltes expressions i frases fetes que fan ús del mot com mesclar ous amb caragols, ser una olla de caragols, haver de mester més temps que un caragol, brusca de caragols, etc.

Són molt interessants les referències que han fet als caragols des del punt de vista gastronòmic Néstor Luján (El libro de la cocina española), Josep Pla, Antoni M. Alcover (Les rondalles mallorquines), Antoni Tugores, Antoni Contreres Mas (Capítols de cuina mallorquina), etc. Són importants les referències que hi fan el receptari de Fra Jaume Martí i el de Fra Francesc Roger de Ciutadella.