Notable film de baix pressupost de la MGM. Dirigit per John Sturges (1911-92) (“Conspiració de silenci”, 1955), se basa en un guió senzill, de Mel Dinelli, no exempt d’algun punt obscur i transgresor, destinat a potenciar la intensitat i emotivitat del relat. Desplega un argument de Maurice Zimm. Se roda a la localitat de Pionertown (CA), amb pocs actors i un reduït equip de filmació. Produït per Sol Baer Fielding i Charles Schnee (no acreditat), s’estrena el 30-III-1953 (NYC, NY). L’acció dramàtica té lloc tot al llarg d’una jornada estival, la del 24 d’agost.
L’obra constitueix un exemple significatiu de les pel•lícules de sèrie B, avui oblidades, que produí la Metro per competir amb la televisió i el teatre i, també, per complementar sense talls els films d’estrena de les habituals sessions diàries de 3 hores de durada cada una.
Excel•leix per la seva correcta realització i per la notable interpretació de Barbara Stanwyck, que lliura un treball lloable, net i convincent, que mobilitza emocions i transmet tensió i incertesa a un públic que acaba per deixar-se dur sense reserves. Barry Sullivan encarna amb discreció un paper de poc lluïment que acompanya des d’un segon pla el d’Stanwyck, a la qual deixa brillar com a centre de l’acció. Bobby, el fill de la típica família americana de classe mitjana, aporta les dosis d’innocència i tendresa que l’espectador americà reclama a les històries familiars. El paper de malvat corre a càrrec de Ralph Meeker, que el presenta dotat de les proporcions de rudesa i violència suficients per provocar inquietud i rebuig, sense ultrapassar els límits d’allò que és tolerable en un treball d’entreteniment familiar, apte per a tots els públics.
Afegeix una magnífica banda sonora de caràcter descriptiu, en la qual Dimitri Tiomkin llueix les seves habilitats com a compositor de peces que eleven a la categoria de música els sons d’un mar brau i amenaçador. Com a contrapunt, la cinta adapta amb gràcia dues cançons tradicionals d’ambientació mexicana, populars i festives, “Cielito lindo” i “La cucaracha”.
Té interès la descripció del paisatge desolat i deshabitat de la península que fa la Baixa Califòrnia, al qual el cinema ha prestat poca atenció al llarg del temps. En aquesta ocasió les seves característiques naturals aporten les condiciones adequades per generar el marc en el qual s’explica una història senzilla, ben construïda, correctament embastada, de bon suspens i grat entreteniment, que m’ha donat més del que esperava.
sábado, 9 de octubre de 2010
miércoles, 6 de octubre de 2010
Nicolau Pinya Fortesa (Palma 1841-1914)
Procurador, polític, soci i voluntari de Creu Roja.
Llicenciat en dret, va ingressar en el cos de procuradors dels tribunals. Va tenir el despatx al carrer Joanot Colom (actualment Colom), núm. 34, de Palma.
El 1895 féu part de la candidatura del partit lliberal fusionista, també conegut com a lliberal dinàstic, a les eleccions municipals de maig del 1895. Va ser elegit regidor de l’Ajuntament de Palma, càrrec que ocupà (1895-99) fins a la fi de la legislatura.
Com a soci de Creu Roja, fou elegit (1900) vocal de la Junta directiva de la Comissió provincial de les Balears. Arran de la dimissió com a secretari de Francesc de Paula Arias, va ser elegit (1900) per ocupar aquest càrrec i fou reelegit (1902) en la renovació parcial de la Junta directiva del 1902. Per decisió pròpia no es va presentar a les eleccions següents (1905). En atenció “als seus serveis i mèrits i en reconeixement de la dedicació constant i eficaç a favor de Creu Roja”, va ser distingit per l’Assemblea Suprema de l’associació amb la Placa d’Honor.
Dedicat de ple a les tasques professionals, va ser vocal de la Junta directiva del Col•legi de Procuradors. Afeccionat a la música i melòman, s’agradà de la feina feta amb rigor, dedicació i ordre. Les actes que escriví en els llibres de Creu Roja excel•leixen per la seva precisió, riquesa de detalls i concisió. En l’exercici del càrrec de secretari general de la Comissió Provincial de Creu Roja a les Balears, desplegà tota la iniciativa necessària per compensar l’avançada edat del president Manuel Villalonga Pérez.
Casat amb Francisca Fortesa Valls, varen tenir tres fills, Adolf, Antoni i Nicolau. Morí en el seu domicili del carrer Palau Reial, núm. 40, primer pis, el 8 de gener de 1914, als 72 anys.
Llicenciat en dret, va ingressar en el cos de procuradors dels tribunals. Va tenir el despatx al carrer Joanot Colom (actualment Colom), núm. 34, de Palma.
El 1895 féu part de la candidatura del partit lliberal fusionista, també conegut com a lliberal dinàstic, a les eleccions municipals de maig del 1895. Va ser elegit regidor de l’Ajuntament de Palma, càrrec que ocupà (1895-99) fins a la fi de la legislatura.
Com a soci de Creu Roja, fou elegit (1900) vocal de la Junta directiva de la Comissió provincial de les Balears. Arran de la dimissió com a secretari de Francesc de Paula Arias, va ser elegit (1900) per ocupar aquest càrrec i fou reelegit (1902) en la renovació parcial de la Junta directiva del 1902. Per decisió pròpia no es va presentar a les eleccions següents (1905). En atenció “als seus serveis i mèrits i en reconeixement de la dedicació constant i eficaç a favor de Creu Roja”, va ser distingit per l’Assemblea Suprema de l’associació amb la Placa d’Honor.
Dedicat de ple a les tasques professionals, va ser vocal de la Junta directiva del Col•legi de Procuradors. Afeccionat a la música i melòman, s’agradà de la feina feta amb rigor, dedicació i ordre. Les actes que escriví en els llibres de Creu Roja excel•leixen per la seva precisió, riquesa de detalls i concisió. En l’exercici del càrrec de secretari general de la Comissió Provincial de Creu Roja a les Balears, desplegà tota la iniciativa necessària per compensar l’avançada edat del president Manuel Villalonga Pérez.
Casat amb Francisca Fortesa Valls, varen tenir tres fills, Adolf, Antoni i Nicolau. Morí en el seu domicili del carrer Palau Reial, núm. 40, primer pis, el 8 de gener de 1914, als 72 anys.
jueves, 30 de septiembre de 2010
Laureà Barrau Bunyol (Barcelona, 27 de desembre de 1863 – Santa Eulàlia del Riu (Eivissa), 21 d’octubre de 1957).
Pintor i dibuixant. En acabar el batxillerat (1879), ingressa a l’Escola de Llotja, on es alumne d’Antoni Caba, Claudi Lorenzale i d’altres mestres. Viatja a Madrid i Paris i guanya el Premi Fortuny, de l’Ajuntament de Barcelona, per ampliar estudis a Roma.
A l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 presenta l’obra “La Rendició de Girona el 1809” (1887, Museu d’Art Modern , Barcelona), que és guardonada amb una segona medalla. Tot seguit fa una estada de tres mesos a Tànger per inspirar-se en la lluminositat i l’exotisme del Marroc. Després viatja a Paris, on resideix durant una llarga temporada (1889-1903) i on es casa (1898) amb Berthe Vallier, amb la qual comparteix la resta de la seva vida. A Paris es relaciona amb el pintor Jean-Léon Gérôme (1824-1904), que esdevé un dels seus mestres de referència.
Treballa amb constància i sense concessions a la vida bohèmia, que no li agrada. Sent gran afecció pels paisatges mariners, la gent del mar i del camp, els espais assolellats amb intensitat. S’agrada d’analitzar la relació de la persona humana amb el medi: segadors, pageses, aiguaderes, pescadors, conradors, collidores, etc. Sent gran simpatia per tota casta d’animals domèstics, com ara mules, ases, vaques, gossos, etc. Li importa el dolor, la fatiga, la duresa del treball, que contempla amb realisme naturalista i sobrietat acadèmica. La temàtica que prefereix és costumista, adobada de realisme social, tipisme i de gust per la captació del moment fugisser i irrepetible. A més d’olis sobre tela, fa dibuix, gravat, pastel, aiguafort i aquarel·la. És un excel·lent retratista.
Exposa a Barcelona, Madrid, Paris, Roma, Palma, Buenos Aires, Montevideo, Rio de Janeiro, Sao Paulo, Nova York (1923) i altres localitats.
Hi ha obra seva al Museu de Cau Ferrat (Sitges), Museu Nacional d’Art de Catalunya, Museu de Terrassa, Museu Municipal de Tossa, Ajuntament de Terrassa, Caixa de Balears “Sa Nostra”, Museu Barrau (Santa Eulàlia del Riu) i d’altres.
L’Obra Social de Caixa de Balears “Sa Nostra” li dedicà (1996-97) una exposició d’homenatge a Eivissa, que posteriorment mostrà al Centre de Cultura de Palma, i publicà un catàleg il•lustrat.
Descobrí Eivissa el 1912 i des d’aleshores hi passà temporades, fins que s’hi establí (1931) de manera permanent. Morí a Santa Eulàlia del Riu (Eivissa) el 21 d’octubre de 1957, als 93 anys.
A l’Exposició Universal de Barcelona de 1888 presenta l’obra “La Rendició de Girona el 1809” (1887, Museu d’Art Modern , Barcelona), que és guardonada amb una segona medalla. Tot seguit fa una estada de tres mesos a Tànger per inspirar-se en la lluminositat i l’exotisme del Marroc. Després viatja a Paris, on resideix durant una llarga temporada (1889-1903) i on es casa (1898) amb Berthe Vallier, amb la qual comparteix la resta de la seva vida. A Paris es relaciona amb el pintor Jean-Léon Gérôme (1824-1904), que esdevé un dels seus mestres de referència.
Treballa amb constància i sense concessions a la vida bohèmia, que no li agrada. Sent gran afecció pels paisatges mariners, la gent del mar i del camp, els espais assolellats amb intensitat. S’agrada d’analitzar la relació de la persona humana amb el medi: segadors, pageses, aiguaderes, pescadors, conradors, collidores, etc. Sent gran simpatia per tota casta d’animals domèstics, com ara mules, ases, vaques, gossos, etc. Li importa el dolor, la fatiga, la duresa del treball, que contempla amb realisme naturalista i sobrietat acadèmica. La temàtica que prefereix és costumista, adobada de realisme social, tipisme i de gust per la captació del moment fugisser i irrepetible. A més d’olis sobre tela, fa dibuix, gravat, pastel, aiguafort i aquarel·la. És un excel·lent retratista.
Exposa a Barcelona, Madrid, Paris, Roma, Palma, Buenos Aires, Montevideo, Rio de Janeiro, Sao Paulo, Nova York (1923) i altres localitats.
Hi ha obra seva al Museu de Cau Ferrat (Sitges), Museu Nacional d’Art de Catalunya, Museu de Terrassa, Museu Municipal de Tossa, Ajuntament de Terrassa, Caixa de Balears “Sa Nostra”, Museu Barrau (Santa Eulàlia del Riu) i d’altres.
L’Obra Social de Caixa de Balears “Sa Nostra” li dedicà (1996-97) una exposició d’homenatge a Eivissa, que posteriorment mostrà al Centre de Cultura de Palma, i publicà un catàleg il•lustrat.
Descobrí Eivissa el 1912 i des d’aleshores hi passà temporades, fins que s’hi establí (1931) de manera permanent. Morí a Santa Eulàlia del Riu (Eivissa) el 21 d’octubre de 1957, als 93 anys.
lunes, 27 de septiembre de 2010
Mercè Riera Vicens
(Palma, 24 de novembre de 1939 – 23 d’octubre de 2009).
Soprano.
Es formà al Conservatori Professional de Música i Dansa de les Balears i amplià coneixements amb el tenor Joan Nadal i el director d’orquestra Gerard Pérez Busquier.
Féu part de l’Orfeó Municipal de Palma i, posteriorment, de la Capella Mallorquina, de la qual va ser una de les veus principals. Amb la Capella Mallorquina actuà com a solista a nombroses ciutats espanyoles i a París, Roma, Londres, Viena, Lisboa, L’Haia, San Francisco, Los Ángeles, Nova York, Pequín i d’altres. Durant 30 anys (1969-98) cantà la Sibil•la a la Seu de Mallorca. Com a solista actuà diverses vegades a l’Auditòrium de Palma al costat de l’Orquestra Ciutat de Palma, sota la direcció de Julio Ribelles i Luis Remartínez. Després de dirigir ocasionalment la Capella Mallorquina, passà a dirigir la Coral del Sagrat Cor de Palma i el Cor de Cambra Clàssic.
Casada amb Andreu Veny Vidal, varen tenir un fill i dues filles. Morí a Palma el 23 d’octubre de 2009, pocs dies abans de fer els 70 anys. El 16 de juny de 2010 a l’església de Sant Jaume de Palma, la Capella Mallorquina li dedicà un concert d’homenatge amb l’actuació de les sopranos solistes Cristina Van Roy i Catalina Borràs.
Soprano.
Es formà al Conservatori Professional de Música i Dansa de les Balears i amplià coneixements amb el tenor Joan Nadal i el director d’orquestra Gerard Pérez Busquier.
Féu part de l’Orfeó Municipal de Palma i, posteriorment, de la Capella Mallorquina, de la qual va ser una de les veus principals. Amb la Capella Mallorquina actuà com a solista a nombroses ciutats espanyoles i a París, Roma, Londres, Viena, Lisboa, L’Haia, San Francisco, Los Ángeles, Nova York, Pequín i d’altres. Durant 30 anys (1969-98) cantà la Sibil•la a la Seu de Mallorca. Com a solista actuà diverses vegades a l’Auditòrium de Palma al costat de l’Orquestra Ciutat de Palma, sota la direcció de Julio Ribelles i Luis Remartínez. Després de dirigir ocasionalment la Capella Mallorquina, passà a dirigir la Coral del Sagrat Cor de Palma i el Cor de Cambra Clàssic.
Casada amb Andreu Veny Vidal, varen tenir un fill i dues filles. Morí a Palma el 23 d’octubre de 2009, pocs dies abans de fer els 70 anys. El 16 de juny de 2010 a l’església de Sant Jaume de Palma, la Capella Mallorquina li dedicà un concert d’homenatge amb l’actuació de les sopranos solistes Cristina Van Roy i Catalina Borràs.
Inauguració del VIII Festival d'Orgue "Antoni Martorell"
Autoritats,
senyores i senyors,
amics i amigues,
Sota la direcció i l’impuls de l’Agrupació Artístico-cultural Mandrava, fundada a Inca el 9 de maig de 2003, amb motiu del 90è aniversari del P. Antoni Martorell, arriba avui la VIII edició del Festival Internacional d’Orgue “Antoni Martorell”.
L’esdeveniment compta amb el suport del Consell Insular de Mallorca, l'Ajuntament de Palma i l’Ajuntament de Montuïri. També compta amb el suport dels Pares Franciscans de la TOR, que han cedit l’ús de l’orgue Grenzing-Jordi Bosch d’aquesta Basílica i l’orgue Grenzing de l’església de Sant Francesc d’Inca i l’ús dels dos temples. A més, compta amb el suport de quatre entitats privades: Ingrama, Sampol Electricitat, THB Hotels i Restaurant Miramar A tots ells vol fer arribar Mandrava el testimoni del més sincer agraïment.
El Festival es presenta dirigit en la part artística, com en anys anteriors, per l’organista Roberto Marini, profundament vinculat al Festival i a la figura senyera del P. Antoni Martorell, l’obra del qual ha contribuït a divulgar a Itàlia i arreu del món. En la part de les tasques d’organització i gestió, com en anys anteriors, ha estat dirigit per Pilar Rosselló Corró. Ambdós mereixen un elogi de reconeixement per la feina que han fet i per l’esforç que han esmerçat per tal de garantir la realització i la qualitat d’aquest VIII Festival.
Enguany el Festival s’emmarca en un context singular, marcat per un conjunt de fets rellevants. Ha fet un any que ens deixà físicament el P. Martorell. La seva absència s’ha fet sentir en els darrers mesos més del que un podia pensar i el buit que deixà s’ha constatat com és de gran i dolorós. D’altra part, fa uns mesos, amb motiu de la tradicional Festa de l’Estendard, l’Ajuntament de Palma va proclamar Antoni Martorell “Fill Adoptiu” de Ciutat, en un acte ple de significat, que li ret homenatge i distingeix la seva memòria com a persona, com a franciscà, com a músic i com a compositor. En els darrers mesos, l’escultor Damià Ramis Caubet ha enllestit la creació d’una esplèndida escultura de mig cos del Mestre Martorell, que es troba situada en els graons de la parròquia de Montuïri, de cara a l’Ajuntament. Feta en bronze, reuní una generació de montuïrers el dia de la seva inauguració, el passat 24 d’agost, festivitat de Sant Bartomeu. L’escultura honora la memòria del Pare Martorell i enalteix la vila de Montuïri, lloc de naixença del Mestre.
El festival d’Orgue ofereix enguany cinc concerts en aquesta Basílica del Reial Convent de Sant Francesc, de Palma, i un concert a l’Església de Sant Francesc d’Inca. Hi intervenen quatre organistes solistes, de gran prestigi internacional, un duet d’organistes i un organista acompanyat de trompeta de sòlida carrera musical. Inaugura el Festival l’organista catalana Montserrat Torrent, ben coneguda a Mallorca. Va intervenir en l’edició VI del Festival amb un concert brillantíssim. Avui ens oferirà un programa en el qual excel·leix la interpretació de dues composicions del Mestre, titulades “Èxtasi” i “Llegenda”, dels manuals “The Zodiac” i “Ore Serene”. A més, ens ofereix tres corals de Bach, una xacona de Kasper i la sonata 132 de Josep Rheinberger.
El segon organista que intervé en el Festival és Jurgen Essl, d’Alemanya. Format a Paris i Viena, és del 2003 ençà professor de l’Escola de Música d’Stuttgart i, alhora, organista de la catedral d’Stuttgart. Ens oferirà un “Scherzo” del P. Martorell, la “Peça heroica” de César Frank i acabarà amb una improvisació sobre un tema que li serà donat en el seu moment.
Irena Chribkovà, professora d’orgue a Praga, inclou en el tercer concert l’ ”Obertura per a gran orgue”, que el Mestre Martorell va crear amb motiu de la inauguració el 2008 de la restauració de l’orgue d’aquesta Basílica.
El quart concert va a càrrec del duet d’organistes format per Kathinca i Stephan Frank, d’Àustria. Kathinca és titular com a organista i clavecista de la “Lower Bavarian Chamber Orchestra”. Stefan Frank es formà a la “University School of Music and Theater” de Munic, on es va titular amb la qualificació de “summa cum laude”. Actualment és professor d’orgue a Munic. Kathinca Frank interpretarà com a solista la tocata sobre el tema gregorià “Benedicamus Domino”, del volum "Tre tocate in re" per a orgue del P. Martorell. El duet Kathinca i Stephan Frank interpretarà la resta del programa, que inclou un “Adagio i fuga” per a duet d’orgue de Mozart i la “Doble fantasia” per a duet d’orgue de Jean Langlais.
El cinquè concert serà interpretat per Stefan Kagl, organista titular de la Catedral de Herford (Alemanya). Ens oferirà la celebrada “Tocata de la papallona” del Mestre Martorell, la “Choral” num. 3, de César Frnak, l’ària “Asturias” d’Albéniz i un “Preludi i fuga” de J. S. Bach.
El sisè concert es farà a Inca i anirà a càrrec de Bartomeu Manresa i Bernat Xamena, en un interessant duet d’orgue i trompeta. Bartomeu Manresa és professor de música del Col•legi de Sant Francesc d’Inca i organista titular de l’Església de Sant Francesc d’aquella localitat. Bernat Xamena és un reconegut virtuós de la trompeta.
Com hauran pogut observar, el Festival incorpora enguany obres del P. Martorell de diverses èpoques, la qual cosa ha de permetre acostar-nos al coneixement de la seva obra i a l’evolució que va experimentar el seu treball tot al llarg d’una dilatada carrera dedicada a la música amb fervor i intensitat.
La música en general, i la d’orgue en particular, eleva l’esperit de l’oient i hi provoca emoció i gaudi estètic, els sentiments més nobles de l’esperit humà. Desitgem que el VIII Festival d’Orgue i el concert d’avui, serveixin a aquest digne fi i siguin del seu gust.
Gràcies.
M.A.
Basílica de Sant Francesc
27 de setembre de 2010
Palma
senyores i senyors,
amics i amigues,
Sota la direcció i l’impuls de l’Agrupació Artístico-cultural Mandrava, fundada a Inca el 9 de maig de 2003, amb motiu del 90è aniversari del P. Antoni Martorell, arriba avui la VIII edició del Festival Internacional d’Orgue “Antoni Martorell”.
L’esdeveniment compta amb el suport del Consell Insular de Mallorca, l'Ajuntament de Palma i l’Ajuntament de Montuïri. També compta amb el suport dels Pares Franciscans de la TOR, que han cedit l’ús de l’orgue Grenzing-Jordi Bosch d’aquesta Basílica i l’orgue Grenzing de l’església de Sant Francesc d’Inca i l’ús dels dos temples. A més, compta amb el suport de quatre entitats privades: Ingrama, Sampol Electricitat, THB Hotels i Restaurant Miramar A tots ells vol fer arribar Mandrava el testimoni del més sincer agraïment.
El Festival es presenta dirigit en la part artística, com en anys anteriors, per l’organista Roberto Marini, profundament vinculat al Festival i a la figura senyera del P. Antoni Martorell, l’obra del qual ha contribuït a divulgar a Itàlia i arreu del món. En la part de les tasques d’organització i gestió, com en anys anteriors, ha estat dirigit per Pilar Rosselló Corró. Ambdós mereixen un elogi de reconeixement per la feina que han fet i per l’esforç que han esmerçat per tal de garantir la realització i la qualitat d’aquest VIII Festival.
Enguany el Festival s’emmarca en un context singular, marcat per un conjunt de fets rellevants. Ha fet un any que ens deixà físicament el P. Martorell. La seva absència s’ha fet sentir en els darrers mesos més del que un podia pensar i el buit que deixà s’ha constatat com és de gran i dolorós. D’altra part, fa uns mesos, amb motiu de la tradicional Festa de l’Estendard, l’Ajuntament de Palma va proclamar Antoni Martorell “Fill Adoptiu” de Ciutat, en un acte ple de significat, que li ret homenatge i distingeix la seva memòria com a persona, com a franciscà, com a músic i com a compositor. En els darrers mesos, l’escultor Damià Ramis Caubet ha enllestit la creació d’una esplèndida escultura de mig cos del Mestre Martorell, que es troba situada en els graons de la parròquia de Montuïri, de cara a l’Ajuntament. Feta en bronze, reuní una generació de montuïrers el dia de la seva inauguració, el passat 24 d’agost, festivitat de Sant Bartomeu. L’escultura honora la memòria del Pare Martorell i enalteix la vila de Montuïri, lloc de naixença del Mestre.
El festival d’Orgue ofereix enguany cinc concerts en aquesta Basílica del Reial Convent de Sant Francesc, de Palma, i un concert a l’Església de Sant Francesc d’Inca. Hi intervenen quatre organistes solistes, de gran prestigi internacional, un duet d’organistes i un organista acompanyat de trompeta de sòlida carrera musical. Inaugura el Festival l’organista catalana Montserrat Torrent, ben coneguda a Mallorca. Va intervenir en l’edició VI del Festival amb un concert brillantíssim. Avui ens oferirà un programa en el qual excel·leix la interpretació de dues composicions del Mestre, titulades “Èxtasi” i “Llegenda”, dels manuals “The Zodiac” i “Ore Serene”. A més, ens ofereix tres corals de Bach, una xacona de Kasper i la sonata 132 de Josep Rheinberger.
El segon organista que intervé en el Festival és Jurgen Essl, d’Alemanya. Format a Paris i Viena, és del 2003 ençà professor de l’Escola de Música d’Stuttgart i, alhora, organista de la catedral d’Stuttgart. Ens oferirà un “Scherzo” del P. Martorell, la “Peça heroica” de César Frank i acabarà amb una improvisació sobre un tema que li serà donat en el seu moment.
Irena Chribkovà, professora d’orgue a Praga, inclou en el tercer concert l’ ”Obertura per a gran orgue”, que el Mestre Martorell va crear amb motiu de la inauguració el 2008 de la restauració de l’orgue d’aquesta Basílica.
El quart concert va a càrrec del duet d’organistes format per Kathinca i Stephan Frank, d’Àustria. Kathinca és titular com a organista i clavecista de la “Lower Bavarian Chamber Orchestra”. Stefan Frank es formà a la “University School of Music and Theater” de Munic, on es va titular amb la qualificació de “summa cum laude”. Actualment és professor d’orgue a Munic. Kathinca Frank interpretarà com a solista la tocata sobre el tema gregorià “Benedicamus Domino”, del volum "Tre tocate in re" per a orgue del P. Martorell. El duet Kathinca i Stephan Frank interpretarà la resta del programa, que inclou un “Adagio i fuga” per a duet d’orgue de Mozart i la “Doble fantasia” per a duet d’orgue de Jean Langlais.
El cinquè concert serà interpretat per Stefan Kagl, organista titular de la Catedral de Herford (Alemanya). Ens oferirà la celebrada “Tocata de la papallona” del Mestre Martorell, la “Choral” num. 3, de César Frnak, l’ària “Asturias” d’Albéniz i un “Preludi i fuga” de J. S. Bach.
El sisè concert es farà a Inca i anirà a càrrec de Bartomeu Manresa i Bernat Xamena, en un interessant duet d’orgue i trompeta. Bartomeu Manresa és professor de música del Col•legi de Sant Francesc d’Inca i organista titular de l’Església de Sant Francesc d’aquella localitat. Bernat Xamena és un reconegut virtuós de la trompeta.
Com hauran pogut observar, el Festival incorpora enguany obres del P. Martorell de diverses èpoques, la qual cosa ha de permetre acostar-nos al coneixement de la seva obra i a l’evolució que va experimentar el seu treball tot al llarg d’una dilatada carrera dedicada a la música amb fervor i intensitat.
La música en general, i la d’orgue en particular, eleva l’esperit de l’oient i hi provoca emoció i gaudi estètic, els sentiments més nobles de l’esperit humà. Desitgem que el VIII Festival d’Orgue i el concert d’avui, serveixin a aquest digne fi i siguin del seu gust.
Gràcies.
M.A.
Basílica de Sant Francesc
27 de setembre de 2010
Palma
jueves, 23 de septiembre de 2010
Ricard Anckermann Riera (Palma 1842-1907)
Pintor, professor de dibuix i pintura i soci de la Creu Roja.
Nat el 19 de desembre de 1842, estudia dibuix i modelat a l’Escola de Belles Arts, de Palma, i pintura al taller de Faust Morell Orlandis. Amplia coneixements a Paris i Londres (1869-71).
Per oposició guanya (1871) la càtedra de dibuix del natural i d’anatomia pictòrica de l’Escola de Belles Arts de Palma, de la qual esdevé director (1879-1907). Va ser el pintor de més prestigi i relleu del seu temps a Mallorca, la qual cosa implicà que s’encarregués de la realització d’obres d’envergadura com les pintures del saló de música del Palau del Rei Sanxo (1872), de Valldemossa, les pintures i la decoració del saló de ball del Cercle Mallorquí (1884)(actualment sala de l’hemicicle del Parlament de les Illes Balears) i les pintures murals (1900-04) del menjador del Castell de Son Vida (actualment Hotel Son Vida).
Dins el corrent eclecticista, féu una producció variada, atractiva i sòlida. Entre els quadres que pintà destaquen “Mercuri contemporani” (1876), “Assalt a l’harem” (1877), “Arribada de Carles V a Palma” (1879), “El davallament de la Creu” (1886) (la Seu), “Entrada a la Zuda” (1898) (Parlament) i “El Molinar” (1906). També féu escultura, aquarel•la i gravat. Pintà temes mitològics, històrics, composicions de figura, retrats i paisatges. Com a melòman que era, s’agradà de tocar el violoncel i composar música. Escriví alguns assatjos, que es mantenen inèdits. Amb la col·laboració d'Emili Pou Bonet, fundà (1876) i impulsà l'activitat expositiva de l'associació "Foment de la Pintura i l'Escultura".
De jove milità en el Partit Democràtic, en les llistes electorals del qual concorregué a les eleccions de 1868 a l’Ajuntament de Palma. Va ser elegit regidor, però uns mesos després dimití del càrrec (1869) i abandonà la política.
A principi de 1904 es va donar d’alta com a soci de Creu Roja. Ho va fer amb una quota que duplicava l’habitual d’aquell temps. El fet va servir perquè la Junta directiva gestionés l’augment de les quotes socials, insuficients per atendre les despeses corrents de l’associació.
Nét de Georg Karl Angermann, alemany de Leipzig, mestre armer del Regiment suís amb base a Mallorca, es casà (1873) amb Concepció Ribas Oliver i tingué tres filles (Margalida, Concepció i Emília) i un fill (Jordi). Morí a casa seva el 7 de març de 1907, als 64 anys. Un carrer de Palma duu el seu nom. El seu fill, Jordi Anckermann Ribas, es donà d’alta com a soci de Creu Roja el novembre de 1932.
Ricard Anckermann Riera, "Gent a la platja" (Es Molinar), oli/tela
Nat el 19 de desembre de 1842, estudia dibuix i modelat a l’Escola de Belles Arts, de Palma, i pintura al taller de Faust Morell Orlandis. Amplia coneixements a Paris i Londres (1869-71).
Per oposició guanya (1871) la càtedra de dibuix del natural i d’anatomia pictòrica de l’Escola de Belles Arts de Palma, de la qual esdevé director (1879-1907). Va ser el pintor de més prestigi i relleu del seu temps a Mallorca, la qual cosa implicà que s’encarregués de la realització d’obres d’envergadura com les pintures del saló de música del Palau del Rei Sanxo (1872), de Valldemossa, les pintures i la decoració del saló de ball del Cercle Mallorquí (1884)(actualment sala de l’hemicicle del Parlament de les Illes Balears) i les pintures murals (1900-04) del menjador del Castell de Son Vida (actualment Hotel Son Vida).
Dins el corrent eclecticista, féu una producció variada, atractiva i sòlida. Entre els quadres que pintà destaquen “Mercuri contemporani” (1876), “Assalt a l’harem” (1877), “Arribada de Carles V a Palma” (1879), “El davallament de la Creu” (1886) (la Seu), “Entrada a la Zuda” (1898) (Parlament) i “El Molinar” (1906). També féu escultura, aquarel•la i gravat. Pintà temes mitològics, històrics, composicions de figura, retrats i paisatges. Com a melòman que era, s’agradà de tocar el violoncel i composar música. Escriví alguns assatjos, que es mantenen inèdits. Amb la col·laboració d'Emili Pou Bonet, fundà (1876) i impulsà l'activitat expositiva de l'associació "Foment de la Pintura i l'Escultura".
De jove milità en el Partit Democràtic, en les llistes electorals del qual concorregué a les eleccions de 1868 a l’Ajuntament de Palma. Va ser elegit regidor, però uns mesos després dimití del càrrec (1869) i abandonà la política.
A principi de 1904 es va donar d’alta com a soci de Creu Roja. Ho va fer amb una quota que duplicava l’habitual d’aquell temps. El fet va servir perquè la Junta directiva gestionés l’augment de les quotes socials, insuficients per atendre les despeses corrents de l’associació.
Nét de Georg Karl Angermann, alemany de Leipzig, mestre armer del Regiment suís amb base a Mallorca, es casà (1873) amb Concepció Ribas Oliver i tingué tres filles (Margalida, Concepció i Emília) i un fill (Jordi). Morí a casa seva el 7 de març de 1907, als 64 anys. Un carrer de Palma duu el seu nom. El seu fill, Jordi Anckermann Ribas, es donà d’alta com a soci de Creu Roja el novembre de 1932.
Ricard Anckermann Riera, "Gent a la platja" (Es Molinar), oli/tela
domingo, 19 de septiembre de 2010
Francesc de Sales Aguiló Pinya (Palma 1888-1965 c.)
Metge i voluntari de Creu Roja.
Fill del metge Marià Aguiló Cortès (1852-1924) i Francisca Pinya Aguiló, estudià el batxillerat (1897-1904) a Palma i féu la carrera de medicina i cirurgia a la Universitat de Barcelona, on es llicencià (1911). El pintor Antoni Fuster Fortesa li féu (1893) un retrat a l’oli sobre tela (47x33 cm.).
Col·laborador de Creu Roja (1912-36), prestà serveis al dispensari i consultori que l’entitat tenia a La Rambla. Ha estat un dels metges més actius i de trajectòria més perllongada (24 anys) com a voluntari de Creu Roja. Es conta que el seu company Gaspar Reynés sovint li havia de donar una mà en la feina del dispensari a causa de la lentitud amb la qual atenia les ferides i els traumatismes com a conseqüència dels problemes de visió que l’afectaven. Va rebre (1920) la medalla de plata de Creu Roja en prova de reconeixement i agraïment pels serveis prestats en el dispensari de l’entitat a persones sense recursos. A més, com a voluntari de l’entitat, va fer part (1935-36) de la Junta directiva de la Comissió provincial de les Balears. Tingué (1928) la consulta professional al carrer Vicenç Mut, núm. 8, de Palma.
El 1930 s’adherí al Centre Autonomista. Conservador i catòlic, el 1932 participà amb altres metges en la creació de l’Associació dels sants metges Cosme i Damià, germandat confessional de caràcter mèdic i farmacèutic, que tingué la seu al carrer de l’Almudaina, de Palma, i de la qual va ser president. Els seus pares eren propietaris de Son Serra (Bunyola) i Vila Pinya (Son Serra, Palma).
Va mantenir gran amistat amb els metges Gaspar Reynés Font (Palma 1884–1964) i Miquel Sureda i Blanes (Artà 1885 – Palma 1957). Signà (1939) el document “Resposta dels Mallorquins al Missatge del Catalans”. Després del cop d’estat, va signar el document col·lectiu del 17-IX-1936. Casat amb Glòria Mercader Ubierna, varen ser pares de Francisca i Marià. El seu fill, Marià Aguiló Mercader, prestà serveis d’urgències a l’Hospital de Creu Roja. Sa filla Francisca es va casar amb Bartomeu Tous.
Fill del metge Marià Aguiló Cortès (1852-1924) i Francisca Pinya Aguiló, estudià el batxillerat (1897-1904) a Palma i féu la carrera de medicina i cirurgia a la Universitat de Barcelona, on es llicencià (1911). El pintor Antoni Fuster Fortesa li féu (1893) un retrat a l’oli sobre tela (47x33 cm.).
Col·laborador de Creu Roja (1912-36), prestà serveis al dispensari i consultori que l’entitat tenia a La Rambla. Ha estat un dels metges més actius i de trajectòria més perllongada (24 anys) com a voluntari de Creu Roja. Es conta que el seu company Gaspar Reynés sovint li havia de donar una mà en la feina del dispensari a causa de la lentitud amb la qual atenia les ferides i els traumatismes com a conseqüència dels problemes de visió que l’afectaven. Va rebre (1920) la medalla de plata de Creu Roja en prova de reconeixement i agraïment pels serveis prestats en el dispensari de l’entitat a persones sense recursos. A més, com a voluntari de l’entitat, va fer part (1935-36) de la Junta directiva de la Comissió provincial de les Balears. Tingué (1928) la consulta professional al carrer Vicenç Mut, núm. 8, de Palma.
El 1930 s’adherí al Centre Autonomista. Conservador i catòlic, el 1932 participà amb altres metges en la creació de l’Associació dels sants metges Cosme i Damià, germandat confessional de caràcter mèdic i farmacèutic, que tingué la seu al carrer de l’Almudaina, de Palma, i de la qual va ser president. Els seus pares eren propietaris de Son Serra (Bunyola) i Vila Pinya (Son Serra, Palma).
Va mantenir gran amistat amb els metges Gaspar Reynés Font (Palma 1884–1964) i Miquel Sureda i Blanes (Artà 1885 – Palma 1957). Signà (1939) el document “Resposta dels Mallorquins al Missatge del Catalans”. Després del cop d’estat, va signar el document col·lectiu del 17-IX-1936. Casat amb Glòria Mercader Ubierna, varen ser pares de Francisca i Marià. El seu fill, Marià Aguiló Mercader, prestà serveis d’urgències a l’Hospital de Creu Roja. Sa filla Francisca es va casar amb Bartomeu Tous.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)