martes, 1 de enero de 2013

Maria Garcia ( Barcelona ?, 1883 - Manacor, Mallorca, 5 de setembre de 1936)


Sanitària i voluntària de Creu Roja. Resident a Barcelona, a la vista de les informacions sobre l’expedició que s’organitza a Barcelona per alliberar Mallorca, sol·licita poder participar-hi com a sanitària voluntària de Creu Roja. Té 53 anys, però no li manquen ni idees, ni coratge per fer part d’una aventura agosarada, que pot ser perillosa.

Embarca en el vaixell “Ciutat de Tarragona” que, després d’un comiat entusiasta al port de Barcelona, surt a les 6 de la tarda amb rumb a Maó, on arriba a les 8 del matí. Els viatgers, 400 milicians i 30 milicianes, baixen del vaixell sobre les 12:30 h. Ella dina al restaurant de l’Hotel Bustamante, juntament amb Teresa, Tere, l’autora del diari i dues germanes de Sabadell. La diferència d’edat amb les companyes la manté una mica allunyada del grup. Surten de Maó a les 10 del vespre i arriben a Mallorca sobre les 8 del matí. Desembarquen a les 12 amb barcasses carboneres i dinen a les 7 de la tarda.

El dia 21 d’agost és destinada, juntament amb Mercè i Dària Buxadé, Teresa i l’autora del diari, a l’hospital d’evacuació, ubicat prop del mar en terrenys de Sa Coma. Allà preparen el berenar, dinar i sopar dels ferits i malalts que arriben en trànsit cap al vaixell hospital “Marquès de Comillas”, fondejat a poca distància de la costa. El dia 27 és enviada a l’hospital de sang de Torre Nova, amb tasques de prestar primers auxilis, preparar les menjades dels ferits, escurar, escombrar i fer bugada. El 28 es demanen dues voluntàries per anar al lloc de socors de Son Carrió, el més allunyat del campament de base. S’ofereix com a voluntària amb Dària Buxadé. En assabentar-se del fet, les altres companyes es queixen i demanen que el grup de sanitàries de Creu Roja no es divideixi. Volen estar totes cinc juntes i, si convé, volen anar totes al lloc de socors de Son Carrió. Obtenen de Gavaldà, cap de proveïments i d’hospitals, permís per anar juntes a l’hospital de sang. A ella, la de més edat, correspon el comandament del grup.

El vespre del dia 3 d’agost es fa pública l’ordre de retirada general, que s’escampa aviat. Sota l’empara de la nit i amb silenci, l’operació de reembarcament es fa sense incidències rellevants. Passa, però, que l’ordre no arriba al lloc de socors de Son Carrió. A la matinada el personal del lloc de socors se sorprèn en comprovar que ha quedat abandonat. Aviat Maria Garcia i les altres sanitàries són detingudes per membres dels “Dragones de la muerte”, un escamot de joves a les ordres del “conde” Rossi. Maria Garcia és traslladada a l’Escola Graduada de Manacor, convertida en presó, on es fotografiada juntament amb les companyes. A la instantània es veu en segon terme la imatge del practicant Solà, amb el braçal de Creu Roja, al costat dels ferits que l’acompanyen. Maria Garcia és passejada en un camió descobert pels carrers de Manacor, mentre es diu amb grans veus que ella i les seves companyes són prostitutes.

Passa el vespre a l’edifici del Roser, seu i caserna del conde Rossi. A les 10 del matí del 5 de setembre és portada amb les companyes a Son Coletes. Allà, sobre les 11 h, mor afusellada. És possible que la seva despulla, junt amb les de les altres quatre sanitàries, reposi a la fossa dita dels republicans del cementiri de Son Coletes.

Joan Miquel Martín i Pujol (Barcelona, 3 de novembre de 1941 – Bellaterra, Vallès Occidental, 19 d’agost de 1991)

Economista, directiu empresarial i professor universitari.

Nat a Barcelona, estudia a la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona (1962-67), on es llicencia amb la qualificació d’excel·lent i premi extraordinari (1967). Fa part de la promoció iota de la citada facultat juntament amb Joan Colom Naval, Jaume Lanaspa Gatnau, Carles Gasòliba BöhmMiquel Alenyà Fuster, Mercè Sala Schnorkowski, Miquel Gay, Joan Clavera Monjonell, Joan Esteban Marquillas, Javier Paniagua Íñiguez, José Luis Pérez Arnaiz, Francesc Roca Rosell, Juan Manuel Solé Mariño, Miquel Rubirola Torrent, Enriqueta Fontquerni Ribé, Joan Ignasi Puigdollers Noblom, Lluís Alier Uriach, Alexandre Checchi Lang, Roberto Escuer, Raül Garcia Duran de Lara, Mary Viedma Martí, Carme Massana Calvete, Carles Camps, etc. Completa els estudis amb el màster MBA de l’IESE (1968).

Treballa inicialment a l’entitat Unió Industrial Bancària (UIB), després dita Bankinter, per passar tot seguit a l’empresa farmacèutica Laboratorios Prodes i, més endavant, a Aigües de Barcelona. A més, és professor associat d’Hisenda Pública de la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de Barcelona.

Casat (1968) amb Maria Isabel Pardo Farré, és pare d'un fill,  Oriol, i dues filles, Meritxell i Queralt. Feiner, intel·ligent, generós, assenyat i gran amic dels amics, mor a Bellaterra poc abans de fer els 50 anys.

Vaig ser condeixeble seu a la Facultat d’Econòmiques de Barcelona i vaig gaudir aleshores de la seva amistat i del seu suport. Compartirem dies de feina al Seminari de sociologia de la Facultat, dirigit aleshores pel catedràtic Salustiano del Campo Urbano. Compartirem apunts de classe, preparació d’exàmens i exàmens, com el del premi extraordinari de fi de carrera, en el que participarem ell, Juan Manuel Solé Mariño i jo. Acabats els estudis, ens trobarem diverses vegades i compartirem taula a casa seva, quan vaig treballar als serveis centrals del Banc Atlàntic a Barcelona (maig 1971-febrer 1972). Posteriorment, continuarem en contacte per via postal i telefònica.

Alexandre Pedrós Abelló (Barcelona, 30 de març de 1940 – 2 de juny de 2010)

Economista, professor universitari i polític. Nat a la barriada de Gràcia (Barcelona), estudia a la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona, on es llicencia amb la qualificació d’excel·lent i premi extraordinari (1964) i es doctora, també amb premi extraordinari (1972). Amplia estudis amb un postgrau a la London School of Economics . El 1976 guanya la càtedra d'Organització, comptabilitat i procediments de la Hisenda Pública (OCPH), després integrada en el Departament d’Economia Aplicada i Hisenda Pública.

Com a economista professional s’especialitza en assessoria fiscal i munta un acreditat despatx obert al públic. Exerceix d’assessor fiscal de la patronal catalana, on és considerat un home de la casa. És director de la sucursal a Barcelona del servei d’estudis del Banc d’Espanya. Com a polític, és diputat al Parlament de Catalunya en representació de la província de Barcelona per les llistes de Centristes de Catalunya-UCD (1980-84), regidor de l’ajuntament de Barcelona per Aliança Popular (1983-87), membre del Consell Econòmic i Social d’Espanya (1996-2000), president de l’Institut de Crèdit Oficial (1999) i síndic de comptes de Catalunya (2004-10). A l’ICO, hi roman una setmana, ja que en ser acusat d’un presumpte delicte fiscal, rebutja l’acusació i dimiteix de manera immediata. Després, l’Audiència de Barcelona l’absol.

Treballador infatigable, amic dels amics, persona sensible, assenyada, rigorosa i íntegra, excel·leix per la seva cordialitat i la seva capacitat de distingir entre les coses importants i les que no ho són. S’implica en tasques professionals i cíviques, com ara la dinamització del Col·legi d’Economistes de Catalunya i d’altres entitats. És secretari (1968-69) i vicedegà (1976-78) de la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona. És acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Ciències Econòmiques i Financeres (1981-2010). Publica llibres i nombrosos articles en publicacions científiques, acadèmiques i de divulgació. Casat amb Concepció, va ser pare de 5 filles. Mor sobtadament a causa d’un infart, quan es disposava a iniciar una nova jornada de feina. Tenia 70 anys.

El vaig conèixer i tractar (1963-64) quan ell treballava en el seminari d’Hisenda Pública de la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de Barcelona, que aleshores regia com a catedràtic el professor Ramon Trias Fargas, de qui ell era deixeble i amic. Joan Martín Pujol, Eulàlia Duran Ventayol i jo treballàvem aleshores en el seminari de sociologia, que era ubicat a la porta del costat del seminari d’Hisenda. La proximitat facilità que establíssim unes relacions cordials, malgrat que mantinguéssim algunes diferències amb relació a l’equip de futbol amb el qual ens identificàvem: ell era seguidor de l’Espanyol i nosaltres del Barça. Aquesta i altres diferències, tractades sempre amb bon humor i gran cordialitat, ens servien per animar les converses en els moments de descans. Com a professor ajudant de Ramon Trias Fargas, ens féu classes d’Hisenda Pública en el quart curs de la carrera. Posà especial interès a explicar-nos la Hisenda Pública dels països subdesenvolupats, tema que en les seves mans aconseguí d’agradar-nos. Portava les classes ben preparades i coneixia ben a fons els temes que tractava. Una vegada ens convidà a passar per casa seva, on tenia una cambra de treball i estudi, allargada i força espaiosa, amb uns prestatges, plens de llibres, que anaven de banda a banda de la paret. En certa ocasió ens va confirmar que el seu nom de pila, Alexandre, era un tribut de simpatia de l’avi patern a la figura d’Alexandre Lerroux, com es deia en els corredors de la Facultat. Anys més tard, quan vingué a Mallorca amb motiu d’un acte conjunt dels Col·legis d’Economistes de Catalunya i de les Balears, que es féu al Centre de Cultura de Sa Nostra, em va conèixer d’enfora. Férem una bona xerrada, a la qual no faltaren les referències a l’Espanyol i al Barça.

Autora anònima de “Diario de una miliciana”


Jove funcionària de Telègrafs, resident a Barcelona, d’idees anarquistes. En tenir notícia de l’enviament d’una expedició catalana a Mallorca, s’allista com a sanitària per a la prestació dels serveis de socors de Creu Roja. Embarca en el vaixell “Ciudad de Tarragona”, que surt del port de Barcelona el 16 d’agost de 1936 a les 6 de la tarda, fa escala a Maó a les 12:30 h del dia 17 i desembarca 400 milicians i 30 milicianes a Mallorca el dia 18.

De bon començament és destinada, amb un grup de companyes sanitàries de Creu Roja, a la cuina de l’hospital central d’evacuació, també dit de Sa Coma, on cuinen per a un col·lectiu que se situa entre 20 i 40 ferits i malalts, segons el dia i l'hora. Poc després el grup de sanitàries és enviat a l’hospital de sang de Torre Nova, on es dediquen a preparar el menjar dels ferits, fer primeres cures, escurar estris de cuina, tenir cura de la neteja i la higiene del lloc, etc. Uns dies després reben ordres perquè dues sanitàries del grup passin a prestar serveis al lloc de socors de Son Carrió, el més allunyat de la base, ubicat en el terme municipal de Sant Llorenç des Cardassar. No accepten la divisió del grup i demanen anar totes al mateix lloc de socors. El responsable en terra dels serveis sanitaris de l’expedició els autoritza perquè facin el que han demanat.

En el lloc de socors de Son Carrió es troben Dària Buxadé, Mercè Buxadé, Maria Garcia (la cap del grup), Teresa i ella. Compten amb l’ajut del practicant Solà, que va amb elles per donar-los suport. Malgrat la cura amb la que fa les coses, mentre puja per unes roques de vorera de mar pateix una llenegada que li produeix una luxació a un genoll, dolorosa però sense conseqüències. Cada dia dedica un temps a explicar en el seu diari les incidències de la jornada, les seves idees i les seves impressions. El text posa de manifest que té coneixements sanitaris, que li preocupa la pèrdua de pes, que és de caràcter nerviós i espontani, que té un bon nivell d'aptitud verbal, que té família a la Península, que té problemes de convivència amb la seva companya Teresa, que és idealista, seriosa amb les seves coses, coherent i responsable.

El vespre del 3 al 4 de setembre de 1936 es dóna l’ordre de retirada general i de reembarcament de les tropes, el material i els serveis sanitaris. L’ordre no arriba al lloc de socors de Son Carrió. A la matinada les cinc sanitàries i el practicant Solà resten sorpresos a la vista de la retirada dels vaixells de l’expedició. Poc després són detingudes per membres del grup “Los dragones de la muerte”, que aplega jovençans reclutats per un personatge tenebrós, el feixista italià que usa el nom de guerra de “conde” Rossi. Tot seguit, és traslladada a l’Escola Graduada de Manacor, convertida en presó, on li fan una fotografia de grup amb les seves companyes en el fons de la qual es veu el practicant Solà amb el braçal de Creu Roja i alguns dels ferits del lloc de socors.

Un dels captors li lleva el quadern en el que escriu el seu diari, que posteriorment rep el nom de “Diario de una miliciana”. A la tarda, les cinc infermeres són passejades pels carrers de Manacor en una camioneta descoberta perquè siguin escridassades i insultades.

Passa el vespre a l’edifici del Roser, situat a la plaça de Sa Basa, seu i caserna dels homes del “conde” Rossi. Al matí del dia següent, 5 de setembre de 1936, a les 10 h és portada amb les companyes a Son Coletes i sobre les 11 del matí mor afusellada juntament amb les altres quatre sanitàries voluntàries de Creu Roja. Se suposa que les restes de les cinc voluntàries descansen a la fossa dita dels republicans del cementiri de Son Coletes. El "Diario de una miliciana" es troba publicat en el llibre de Josep Massot i Muntaner "El desembarcament de Bayo a Mallorca", p. 393-410, Barcelona 1987. L'acurada transcripció de Massot i Muntaner ha estat publicada recentment com a part de l'obra "Vuit voluntàries i un voluntari de Creu Roja moren a Manacor l'estiu de 1936", de Miquel Alenyà Fuster, editada per Lleonard Muntaner, Palma 2011. Cal esperar que la revisió completa dels documents de l'època de la Guerra Civil a Mallorca permeti trobar l'expedient de l'autora anònima de "Diario de una miliciana" i  recuperar el seu nom.

viernes, 14 de diciembre de 2012

Mercè Buxadé Adroher (Puebla de Zaragoza, Mèxic, 25 d’abril de 1918 – Son Coletes, Manacor, Mallorca, 5 de setembre de 1936)

Tècnica sanitària i voluntària de Creu Roja. Filla de Joan Buxadé i Adroher i de Maria Adroher i Ribas, naturals de Santa Coloma de Farners (La Selva, Girona), té 4 germans i dues germanes. El pare és confiter i té un obrador amb botiga on ven gelats, refrescos, fruites confitades, bombons, confits i dolços de sucreria, de producció pròpia. El 1920 trasllada el negoci de Puebla de Zaragoza (Mèxic) a Santa Coloma de Farners (Girona) i, després, al barri de Gràcia (Barcelona).

Mercè i la seva germana Dària cursen estudis al col·legi de les Missioneres de l’Immaculat Cor de Maria (Barcelona). És espigada, prima i alta. Té els cabells llisos i de color castany obscur. Nada a Mèxic, té la nacionalitat mexicana i disposa de passaport mexicà.

Poc després de l’aixecament del juliol de 1936, es presenta voluntària per prestar serveis sanitaris de Creu Roja a l’expedició republicana a Mallorca. Arriba a l’illa el 18 d’agost de 1936, a bord del vaixell "Ciudad de Tarragona"  i, després de diversos moviments, se li assigna el lloc de socors de Creu Roja més proper al front i més llunyà de la base d’operacions, l’ubicat als afores de Son Carrió (Sant Llorenç des Cardassar). Quan es publica l’ordre de retirada i reembarcament, a darrera hora del 3 de setembre de 1936, la notícia no arriba al lloc de socors en el qual presta serveis al costat de la seva germana Dària i altres tres infermeres de Creu Roja, Maria Garcia, Teresa i l'autora anònima de "Diario de una miliciana". El matí del 4 de setembre és detinguda pels “Dragones de la muerte”, un escamot d'una vintena de jovençans a les ordres del feixista italià que fa servir el nom de guerra de “conde Rossi”.

A la tarda és fotografiada juntament amb les quatre infermeres del lloc de socors de Son Carrió a l’Escola Graduada de Manacor, convertida en presó en aquells moments tràgics. Tot seguit es passejada en un camió, juntament amb les companyes, pels carrers de Manacor. Són escridassades i insultades. Passa el vespre en les dependències de l’edifici del Rosari, a la plaça de Sa Bassa (Manacor), seu de l’oficina i caserna del “conde Rossi”. Sobre les 11 h. del  5 de setembre de 1936 és afusellada a Son Coletes (Manacor), juntament amb les altres infermeres de Creu Roja. Tenia 18 anys. Se suposa que les restes de les cinc infermeres reposen a la fossa dels republicans del cementiri de Son Coletes.

Bibliografia

Miquel ALENYÀ, "Vuit voluntàries i un voluntari de Creu Roja moren a Manacor l'estiu de 1936", Lleonard Muntaner ed., Palma 2011

Josep MASSOT I MUNTANER, "Dues mexicanes al desembarcament de Bayo", 'Perlas y cuevas', núm. 999, Manacor 1999

Miquel LÓPEZ CRESPÍ, "Josep Massot i Muntaner i les infermeres de la Creu Roja assassinades a Manacor (1936)", mallorcaweb.net

ANÒNIM, "Diario de la miliciana", a Alenyà-2011, 65-93




Mercè i Dària Buxadé Adroher

Dària Buxadé Adroher (Puebla de Zaragoza, Mèxic, 23 de setembre de 1913 – Son Coletes, Manacor, Mallorca, 5 de setembre de 1936)

Tècnica sanitària i voluntària de Creu Roja. Filla de Joan Buxadé i Adroher i de Maria Adroher Ribas, naturals de Santa Coloma de Farners (La Selva, Girona), casats per poders el 1896, té 4 germans i dues germanes. El pare és confiter i té un obrador amb botiga on ven gelats, refrescos, fruites confitades, bombons, confits i dolços de sucreria, de producció pròpia. El 1920 trasllada el negoci de Puebla de Zaragoza (Mèxic) a Santa Coloma de Farners (Girona) i, després, al barri de Gràcia (Barcelona).

Dària i la seva germana Mercè cursen estudis al col·legi de les Missioneres de l’Immaculat Cor de Maria (Barcelona). Toca el piano i té grans aptituds per al dibuix i la pintura. De cabells arrissats, es d’estatura mitjana i mostra una certa tendència a engreixar, afavorida per les seves afeccions sedentàries (dibuixar, tocar el piano...).. Nada a Mèxic, té la nacionalitat mexicana i disposa de passaport mexicà.

Poc després de l’aixecament del juliol de 1936, es presenta voluntària per a prestar serveis sanitaris de Creu Roja a l’expedició republicana a Mallorca. Arriba a l’illa el 18 d’agost de 1936, a bord del "Ciudad de Tarragona", i després de diversos moviments, se li assigna el lloc de socors de Creu Roja més allunyat de la base d'operacions, ubicat a la vora de Son Carrió (Sant Llorenç des Cardassar). Quan es publica l’ordre de retirada i reembarcament, a darrera hora del 3 de setembre de 1936, la notícia no arriba al lloc de socors en el qual presta serveis.

El matí del 4 de setembre és detinguda pels “Dragones de la muerte”, un escamot d'una vintena de jovençans a les ordres del feixista italià que es fa dir “conde Rossi”. A la tarda és fotografiada juntament amb les quatre infermeres del seu grup a l’Escola Graduada de Manacor, que és utilitzada com a presó. Tot seguit es passejada en un camió, juntament amb les companyes, pels carrers de Manacor. Són escridassades i insultades. Passa el vespre en les dependències de l’edifici del Rosari, a la plaça de Sa Bassa (Manacor), seu de l’oficina del "conde Rossi". El matí, sobre les 11 h. del 5 de setembre de 1936, és afusellada juntament amb les altres infermeres de Creu Roja a Son Coletes (Manacor). Les companyes són la seva germana Mercè i les infermeres Maria Garcia, Teresa i l’infermera anònima autora del “Diario de una miliciana”. Se suposa que les restes de les cinc infermeres de Creu Roja reposen a la fossa dels republicans del cementiri de Son Coletes.

Bibliografia

Miquel ALENYÀ, "Vuit voluntàries i un voluntari de Creu Roja moren a Manacor l'estiu de 1936", Lleonard 
Muntaner ed., Palma 2011

Josep MASSOT I MUNTANER, "Dues mexicanes al desembarcament de Bayo", 'Perlas y cuevas', núm. 999, Manacor 1999

Miquel LÓPEZ CRESPÍ, "Josep Massot i Muntaner i es infermeres de la Creu Roja assassinades a Manacor (1936)", mallorcaweb.net

ANÒNIM, "Diario de la miliciana", a Alenyà-2011, 65-93




Mercè i Dària Buxadé Adroher

lunes, 10 de diciembre de 2012

Pere Mascaró Pons (Ciutadella de Menorca, 11 de gener de 1956 – Palma, Mallorca, 6 de juliol de 2007)

Economista, professor, investigador i polític. Estudia a la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona, on es llicencia (1978).

El 1979 fixa la residència a Mallorca. És assessor laboral de CCOO (1979-81), gerent d’Indústries Dragón (1981-83) i director de l’Escola Universitària de Treball Social de les Balears (1983-87), on exerceix de professor fins al 1998. És cap (1987-89) de la secció estatal d’economia de l’Institut Balear d’Estadística. Posteriorment, treballa (1989-99) com a tècnic economista a l'àrea de benestar social del Consell Insular de Mallorca. Entre 1999 i 2001 és secretari general tècnic de la Conselleria de Treball del Govern i entre 2001 i 2003 és el primer director del Servei d’Ocupació de les Illes Balears (SOIB).

Publica articles a revistes de divulgació, especialitzades en economia i científiques i a la premsa diària. És col·laborador de l’Informe Econòmic i Social de Sa Nostra (1988-1998). El 1989 es publica l’obra “Model Balears 2000”, al qual aporta el submodel de població. Amb Maria Antònia Carbonero elabora l’anàlisi titulada “El marc sociodemogràfic dels serveis socials a Mallorca. Bases per a la planificació social a Mallorca” (1988). Amb Ferran Navinés, i per encàrrec de l’Ajuntament d’Alaró, realitza un treball d’investigació sobre les indústries extractives del carbó al municipi d’Alaró, que posa de manifest la no viabilitat del projecte d’intensificació de l’explotació previst per GESA. La tramesa del treball per part de l’Ajuntament a GESA fa que aquesta abandoni el projecte. L’Obra Social de Sa Nostra convoca (1997) un concurs per a la concessió del I Premi d’Investigació Sa Nostra (Premi d'Investigació Sa Nostra de 1997), destinat a l’anàlisi de la realitat econòmica i social de les zones més vulnerables de les Illes Balears”. El jurat, format per professors de la UIB, atorga el premi a la proposta presentada per Pere Mascaró, Maria Antònia Carbonero, Andreu Horrach i Josefina Santiago. El treball d'elaboració de l'estudi, que es perllonga durant dos anys, inclou un ampli treball de camp amb enquestes a càrrec d'un equip tècnic ben entrenat. El manuscrit original dóna lloc a la publicació, el 2001, de la monografia titulada "L'espai social de l'exclusió a les Balears. Una proposta d'àrees d'atenció preferent", que fa part de les publicacions del Servei d'Estudis Socials i Econòmics de Sa Nostra.

Mentre estudia a la Facultat d'Econòmiques de Barcelona, milita en el PSUC. Acabats els estudis, és dóna d'alta al Partit Comunista d’Espanya (1976-81). Des del 1986 milita a Esquerra Unida. Per aquesta formació política és regidor de l’Ajuntament de Palma (1995-96). Casat amb Maria Antònia Carbonero, tenen una filla, Clara. A causa d’un extravessament cerebral, mor a Palma el juliol de 2007, als 51 anys d’edat.

A títol pòstum, rep el premi Ramon Llull, que el Govern li atorga “per la seva tasca compromesa a favor de la política social i per la seva participació en el desenvolupament de programes sociolaborals”. L’Institut Mallorquí de Serveis Socials (IMAS), del Consell Insular de Mallorca, crea el 2008 el premi Pere Mascaró, destinat a fomentar l’estudi i l’anàlisi socioeconòmica dels serveis socials a les Illes Balears. El premi és convocat per l’IMAS, l’ajuntament de Palma i el Govern. Inicialment té una dotació de 18.000 euros. Fins ara ha estat convocat en quatre ocasions (2008, 2009, 2010 i 2011). Té una entrada a la Gran Enciclopèdia de Mallorca.

Vaig tenir l’oportunitat de conèixer i tractar sovint amb ell. La seva col·laboració amb la redacció de l’Evolució Econòmica de les Balears (1988-1997) i l’Informe Econòmic i Social de les Illes Balears (1998) ens permeteren tenir una comunicació continuada i fluïda durant molts d’anys, que es renova amb motiu de l’obtenció per part d’un equip liderat per ell del I Premi d’Investigació de Sa Nostra, convocat per l’Obra Social de Sa Nostra, i es manté fins al seu traspàs. Era educat, atent, proper i respectuós. Treballava amb un rigor admirable, amb un esperit feiner incansable i una insubornable actitud solidària. L’objectiu bàsic de la seva vida va ser sempre el servei a les persones vulnerables, marginades, excloses i febles. Com a company era una font permanent de concòrdia, bon humor i entesa. S’agradava de remarcar les seves opinions amb claredat, però sempre amb bon humor i amb expressions respectuoses. Era lúcid, ocurrent i no gens presumit. Com a investigador, féu aportacions de gran interès.

Treballs publicats a revistes i publicacions especialitzades
"Migracions i mercat de treball" (1989)
"Características del mercado de trabajo: situación y perspectivas (1990)
"El trabajo temporero en la economía balear: de la marginalidad a la centralidad (1993)
"La economía balear en la inflexión del ciclo económico" (1995)
"La economia balear, una frágil estructura social de acumulación (1995)
"Document d'avaluació de l'aplicació del pla concertat de prestacions socials bàsiques a Mallorca (Andreu Horrach i Pere Mascaró) (1997)
"Políticas de mano de obra en las empresas baleares" (1998)
"Las políticas de convergencia y el futuro de los servicios públicos y la protección social" (1999)

Bibliografia

ATENEU PERE MASCARÓ, "Breu perfil de Pere Mascaró", www.ateneuperemascaró.org

EUROPA PRESS, “El IMAS crea el premio Pere Mascaró”, 12-III-2008

Miquel ROSSELLÓ, “In memoriam”, Diario de Mallorca, 6-VIII-2007

EFE PALMA, “Fallece el ex director del SOIB, Pere Mascaró”, Diario de Mallorca, 6-VII-2007

Pere MASCARÓ, M. Antònia CARBONERO, Andreu HORRACH, Josefina SANTIAGO, "L'espai social de l'exclusió a les Balears. Una proposta d'àrees d'atenció preferent", Estudis Socials i Econòmics de Sa Nostra, monogrfia núm. 7, Palma 2001

PROMOMALLORCA, “Qui és qui a Mallorca”, 316, Palma 1999

Martí PARELLADA et al., “Model Balears 2000”, Fundescoop, Palma 1989

GEM, 19, 87-88