Grup Tago (Palma, Mallorca, 1959-1964)

El maig de 1959 es presenta al públic, mitjançant una exposició al claustre de l’Estudi General Lul·lià, el Grup Tago, “grup balear d’art d’avui”. El nom del grup constitueix un homenatge a l’illot de Tagomago, situat a l’extrem nord-oriental d’Eivissa. És integrat per pintors, escultors i escriptors. Té per objecte promoure, impulsar i difondre la creació plàstica de caràcter innovador. Integra propostes figuratives i tendències d’avantguarda (primitivisme, expressionisme figuratiu, expressionisme abstracte, informalisme, abstracció geomètrica, etc.). Constitueix un esdeveniment rellevant des del punt de vista de l’obertura als corrents internacionals del moment.

Els promotors són els pintors Francesc Verd Duran, “Fraver”, i Antoni Giménez Toledo, “Antonio de Vélez”. El grup realitza exposicions col·lectives a l’illa (Palma, Banyalbufar, Felanitx, Formentor, Manacor, Llucmajor, Sa Pobla, etc.) i a fora (Marbella), organitza conferències i promou un homenatge a Joan Miró, que no arriba a fer-se.

Són els anys del triomf de l’art abstracte a Barcelona, amb Tàpies com a jove figura capdavantera. El 1955, té lloc a Barcelona la III Bienal Hispanoamericana d’Art, que inclou 55 obres de Picasso i obres d’un grup nombrós de pintors dedicats a l’abstracció. El fet implica el reconeixement públic de l’art abstracte a l’Estat espanyol..

Dos integrants del Grup Tago, Vélez i Fraver, són els que inicien a Mallorca el camí de l’abstracció. Tago reuneix tots els pintors renovadors, llevat d’algunes excepcions com Jaume Mercant i alguns pintors estrangers, bona part dels quals farà part del grup Es Deu des Teix, que es crea uns anys més tard.

La formació del grup sorgeix a partir d’unes converses entre l’escultor Miquel Morell, el pintor Francesc Verd Duran i el pintor Miquel Pascual. Conviden artistes afins. S’hi uneixen els pintors Pere Quetglas “Xam”, Juan Antonio Ferrero, Miquel Rivera Bagur, Joan Gibert, Andreu Llodrà, Cati Juan, Mercè Sofia Pintó, Antonio de Vélez i alguns altres. S’hi afegeixen dos escultors, Antoni Font i Bernat Mestre. A més, s’hi adhereixen dos ideòlegs, el poeta Rafel Jaume i Manel Picó, que successivament exerceixen la presidència del grup. Més endavant s’hi incorporen Teresa Heydel, Joan Garcés, Francesc Carreño, Joan Palanqués, etc.

La primera seu és el cafè Moka, però poc després passa al Cercle de Belles Arts. Durant els anys de major activitat del grup, de 1959 a 1963, a més d’exposicions, es promouen conferències i alguns homenatges. Alexandre Cirici Pellicer parla sobre “El sentit de la plàstica actual”; Miquel Àngel Colomar ho fa sobre “L’home mitjà davant l’art abstracte”; Gerard Pérez Busquier, director de l’Orquestra Simfònica de Palma, disserta sobre “Diverses tendències de la música actual”; Àngel Marsà, crític d’art del Correo Catalán, parla sobre “Les constants de l’art actual”, etc. Aprofitant la presència a l’illa de la vídua de Kandinski, s’organitza un homenatge al pintor rus, iniciador del nou art, en el Club dels poetes de Formentor. L’homenatge previst a Joan Miró no es pot fer, atès que el pintor català no l’accepta en saber que s’havia demanat suport oficial.

El 1959 el grup participa en el Saló de Tardor del Cercle de Belles Arts de Palma. Gran part dels premis s’atorguen als seus components: Mercè Sofia Pintó guanya el de dibuix i Pere Quetglas el de gravat. El juny de 1960 fan una exposició al Cercle de Beles Arts de Palma que provoca reaccions a favor i en contra. En tot cas suscita un debat sobre art. L’agost, amb motiu d’una exposició col·lectiva a l’aire lliure a Felanitx, el poeta Rafel Jaume llegeix un manifest que reflecteix les opinions del grup. El 1961 organitzen una exposició a Palma amb la cadira com a tema central. El maig d’aquest any fan una exposició al Cercle de Belles Arts amb un catàleg amb reproduccions de les obres, un breu currículum de cada artista i amb poemes de Josep M. Palau i Camps, MiquelÀngel Riera, Jaume Vidal Alcover, Llorenç Moià Gilabert de la Portella i Josep M. Llompart. Les activitats del grup minven el 1963 i cessen el 1964.

Bibliografia

Cristina ROS, “Grup Tago”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’, t. 2, pàg. 285-286, Promomallorca ed., Palma, 1996.

Cristina ROS,  “Francesc Verd Duran”, exposició al Casal Solleric, setembre-octubre de 1995, catàleg, Ajuntament de Palma, Palma, 1995.

  

Miquel ALENYÀ, “La pintura moderna a Mallorca”, pàg. 54, Ajuntament de Palma, Palma, 1996

Gabriel UREÑA, “Las vanguardias artísticas en la postguerra espanyola (1940-1959)”, pàg. 172-173, Ediciones Istmo, Madrid, 1982.

 GEM, 6, 344-345.

Francesc Verd Duran “Fraver” (Palma, 28 de gener de 1914 – juliol de 1991)

Pintor i restaurador. Estudia a l’Escola Graduada (Palma) i, posteriorment, a un col·legi privat del carrer de Can Sanç. Es matricula a l’Escola d’Arts i Oficis, on és deixeble de Llorenç Cerdà, Pere J. Barceló, etc. Al taller de Pere Càffaro aprèn a tractar l’oli i l’aquarel·la. Visita sovint els pintors d’anomenada (Bernareggi, Cittadini, Hubert…) per veure el que treballen, fer-los preguntes i demanar-los orientacions. També visita exposicions de pintura a la Veda, Galeries Costa, Cercle Mallorquí, etc. Llegeix llibres de pintura, catàlegs, articles i notes que parlen de Kandinski i d‘altres pintors. Fa viatges de formació a Madrid, Barcelona, París, Berlín, etc.

Casat amb Antònia Sureda, viu en un pis al costat del Coliseu Balear. Allà munta l’estudi. Inicialment fa obres figuratives, coloristes i convencionals. Entre 1955 i 1958 s’interessa per la pintura abstracta, que treballa amb una acurada depuració del color i de la forma. És un dels promotors del Grup Tago (1959), que inicialment es reuneix al bar Moka. Exposa les primeres obres abstractes a les mostres col·lectives del Grup Tago (1959-1964). El 1963 fa vàries exposicions individuals.

Inicialment, realitza una obra de caire neoimpressionista i colorista, que a partir dels darrers anys de la dècada dels anys 50 es divideix en dues línies de treball. D’una banda, fa obres de caràcter figuratiu, simbolista i colorista, que signa amb el seu cognom. D’altra part, treballa en una línia de caire decididament abstracta, inspirada sobretot en Kandinski, que signa amb el pseudònim de Fraver. La seva producció abstracta, la més coneguda, evoluciona i avança progressivament. El cromatisme esdevé gradualment un punt de trobada de grisos i de tons neutres, el dibuix s’esquematitza i simplifica, l’espai és envaït per la penombra del silenci i de la reflexió. Els seus treballs pretenen moure el pensament amb suggeriments i interrogacions directes, senzilles, fàcils o difícils, per bé que disposades sempre a provocar goig o desfici, plaer visual o ansietat. Les superfícies matèriques s’enriqueixen amb erosions, cruis, textures, incisions i relleus. La seva aportació a la pintura abstracta constitueix un dels primers intents fets a Mallorca en l’àmbit de l’abstracció i de l’avantguarda.

Propietari del bar Moka, situat al carrer de Sant Miquel, de Palma, hi organitza fins al decenni de 1960 vàries tertúlies literàries i artístiques. Fa part del grup fundador de l’Associació d’Artistes Gravadors (AGA). Mor a Palma als 76 anys d’edat.

El 1963, Miquel Àngel Colomar, li dedica l’assaig titulat Presencia y potencia de la poesía en la obra pictórica de Fraver. També el 1963 fa 5 exposicions individuals: Grifé i Escoda (Palma), Joventuts Musicals (Manacor), Galeria d’Art (Sóller), Club dels Poetes (Formentor, Pollença) i Sala d’exposicions de “la Caixa” (Llucmajor). Tot seguit deixa d’exposar. Deu anys després, presenta obra seva en una exposició col·lectiva: Artistes nacionals i estrangers residents a Mallorca, Galeria Universo (Palma).

El 1995 l’Ajuntament de Palma li dedica una exposició (setembre-octubre) al Casal Solleric i edita un catàleg amb text de Cristina Ros i 38 il·lustracions. Té una entrada a la Gran Enciclopèdia de Mallorca.

Bibliografia

CATÀLEG-1995, “Fraver”, Casal Solleric, exposició setembre-octubre, Ajuntament de Palma, Palma, 1995.

Cristina ROS, “Francesc Verd Duran (Fraver)”, Catàleg-1995, pàg. 11-23.

GEM, 18, 79.

Pasqual Calbo Caldés (Maó, Menorca, 24 d’octubre de 1752 – 12 d’abril de 1817)

Pintor, dibuixant i aquarel·lista. Fill del matrimoni format per Pasqual Calbo i Anna Caldés Orfila, és el menor de quatre fills. Els seus germans són Joan (1745), Vicenta (1747) i Antònia (1749). Es forma a l’acadèmia de dibuix i pintura de Giuseppe Chiesa, natural de Liorna (Itàlia), que s’havia establert a Maó i s’havia casat amb una noia de la localitat. Amb 18 anys viatja a Gènova camí de Venècia. El 1774 es trasllada a Roma, on treballa sota el guiatge de Domenico Corvi estudia a l’Acadèmia de França a Roma. El 1778 marxa a Viena per canviar d’aires i completar la seva formació. El 1779 és nomenat Dibuixant de Cort, amb un sou de 700 florins anuals i dret d’habitatge en el Palau Belvedere. Acabada la formació, el 1780 torna a Menorca.

El 1787 Calbo viatja a Cuba, però allà li prohibeixen dibuixar la costa i perspectives de l’Havana. Decideix anar-se’n a Nova Orleans, on fa una estada relativament breu, de la que es tenen poques notícies. El 1790 és de bell nou a Menorca. Possiblement és aleshores quan escriu els seus 17 tractats. Entre ells destaquen els d’arquitectura civil, arquitectura militar i perspectiva. Escrits en llengua catalana, fa ús d’un llenguatge senzill i planer, a l’abast del públic al que eren destinats.. Hi adjunta làmines explicatives de gran utilitat. Probablement aquest temps es dedica a l’ensenyament.

Pinta retrats, escenes populars, paisatges, composicions religioses, còpies de pintors famosos i pintura decorativa. Fa ús de l’oli sobre taula, ferro, vori i altres suports. També utilitza el pastel, l’aquarel·la (tècnica nova provinent d’Anglaterra), l’aiguatinta, el dibuix a ploma, el llapis, la sanguina, etc. El 1812 resta amb les dues mans paralitzades. Després de 5 anys de discapacitat, mor a Maó als 65 anys.

Hi ha obra del pintor al Museu de Menorca, Ateneu de Maó, Museu de Lluc (Mallorca), Arxiu de la Biblioteca Nacional d’Àustria, Ajuntament de Maó, Ajuntament de Ciutadella, Ajuntament d’Alaior i a col·leccions privades de Menorca, Barcelona, Palma, etc. S’ha exposat obra seva en exposicions de 1942, 1951, 1956, 1959, 1968, 1986, etc.

La seva pintura es caracteritza per l’atenció que presta als detalls, per la seva execució acurada, per la tècnica excel·lent que domina el pintor, per la versatilitat tècnica de l’artista (oli/taula, aquarel·la, aiguada, sanguina, pastel, etc.), pel tractament de temes senzills i quotidians (Portant coques al forn, 1790-1812), l’ús de l’humor (El venedor de perruques, 1787-1790) i l’ironia (Dues dones llevant-se les puses), el gust per les manifestacions populars festives (Festa en el Riu Pla, 1790-1800), l’afecció als personatges col·lectius (Retrat de Joan Calbo, la seva esposa i les seves nebodes) i a les escenes amb molta gent (Ball d’afroamericans a Santo Domingo, 1790 ca.). Els seus treballs es distingeixen per la dignitat amb què són fets i per la qualitat del resultat final. És notable el seu retrat del comte de Cifuentes (1784) i les diverses rèpliques que hagué de fer.

És poc rellevant el problema de la grafia correcta del primer cognom del pintor. La forma que ell usa i coneix el seu entorn és la forma escrita amb be. Les formes dels cognoms no es fixen fins l’aparició del Registre Civil durant la segona meitat del segle XIX. Abans les formes eren variables al llarg del temps, segons el parer de qui feia la inscripció. La majoria de vegades les inscripcions corresponen als llibres sacramentals i tenien solament finalitats religioses. Tenint en compte que els cognoms fan referència a andrònims (nom del pare), topònims (lloc d’origen), característiques físiques, etc., la forma originària del cognom del pintor probablement és la de Calvo. Tot amb tot, la substitució d’una ve per una be fa part de l’herència d’errors i anacronismes que s’han transmès al llarg del temps amb relació als cognoms. És per això que es poden considerar correctes les dues formes: l’escrita d’acord amb les normes lingüístiques actuals i l’anacrònica per inèrcia històrica. Menys importància té l’accent gràfic que s’ha de posar o no a la darrera lletra del primer cognom. En aquest respecte val a dir que a l’àrea mediterrània de parla catalana, la tendència popular és la de convertir les paraules planes en agudes. Aquest fet explicaria l’aparició de l’accent en la grafia del cognom en una àrea com la de Xàtiva, d’on era originari l’avi patern del pintor. El segon cognom, Caldés, deriva de la forma Calders, que és el nom d’una població de la comarca del Bages (Catalunya). El nom de pila és Pasqual, si el volem escriure en la forma corresponent a la llengua pròpia de Menorca i del pintor.

El 22 de desembre de 1866 és nomenat menorquí il·lustre per l’Ajuntament de Maó. El 1912 un retrat seu es col·loca a la Galeria de Menorquins Il·lustres de l’Ajuntament de Maó. El 1987 la Caixa de les Balears edita el llibre “Pascual Calbo Caldés” amb text a cura de Maria Sintes i de Olivar. Té entrades a la Gran Enciclopèdia Catalana, a la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears, al Diccionari Ràfols i al diccionari Benezit. L’IES de Maó duu el seu nom.

Bibliografia

Guillem SINTES ESPASA, “Calbo Caldés, Pasqual”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’, pàg. 353-359, Promomallorca ed., Palma, 1996.

Maria SINTES I DE OLIVAR, “Pascual Calbo Caldés. Un pintor menorquín en la Europa Ilustrada”, Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’, Palma, 1987.

Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ, “Pascual Calbo”, ‘Las baleares y sus pintores’, pàg. 241, L. Ripoll editor, Palma, 1981.

El Grup dels Set (Palma, Mallorca, 1948)

El pintor nord-americà William E. Cook promou la creació d’una societat de pintors que es constitueix a Palma l’any 1948 amb el nom de Grup dels Set. Té l’objectiu d’impulsar la restauració de la qualitat estètica en contraposició a les propostes coercials que havien proliferat els primers anys de la Postguerra. El grup fa dues exposicions. La primera té lloc l’agost de 1948 i la segona,  el gener de 1949. Participen a la segona exposició com a convidats Lluís Andreu, Elisabeth Bucher Bodmer, Miquel Àngel Colomar, Violet Dreschfeld, Antoni Font i Joanne Moallic.

Els integrants del grup són William E. Cook, Lluís Derqui, Joan Antoni Fuster Valiente, Jaume Juan, Antoni Sabater, Pere Sureda i Francisco Vizcaíno. El 1949, Pascual Roch Minué substitueix Jaume Juan. Tenen el suport dels escriptors Joan Bonet, Miquel Àngel Colomar i Robert Graves.

Cf. La pintura moderna a Mallorca (1830-1970), Ajuntament de Palma, pàg. 50, Palma, 1996.

El Manifest del Ultra (Palma, Mallorca, febrer de 1921)

A partir dels anys vint, arriben a Mallorca algunes espurnes  dels nous moviments plàstics. En aquest sentit , cal citar el manifest que a principis de l’any 1921 publiquen a Palma Jacob Sureda Montaner, Fortunio Bonanova, Joan Alomar i Jorge Luis Borges. Aquest darrer és el redactor principal del document i el seu inspirador.

El manifest te alguns precedents. El 1918, havia aparegut a Madrid el primer manifest ultraista. El 19198, Isaac del Vando-Villar havia llançat la seva proclama ultraica i a Sevilla havia tingut lloc la primera vetlada ultaista. El 1920, Guillermo de Torre publica el Manifiesto vertical, d’orientació ultraista.

El manifest de Mallorca consta de cinc paràgrafs. Entre d’altres coses diu: “El nostre credo agosarat i conscient és no tenir credo. Això és, rebutgem les receptes i cotilles absurdament acatades pels esperits esotèrics. La creació per la creació, pot ser el nostre lema”. Més endavant afegeix: “No pretenem rectificar l’ànima, ni tampoc la naturalesa. El que renovem són els mitjans d’expressió”.

La revista Baleares en publica el text íntegre en el número del 15 de febrer de 1921.


Jorge Luis Borges

Cf. La pintura moderna a Mallorca (1830-1970), Ajuntament de Palma, pàg. 42-43

Jacob F. Sureda Montaner (Valldemossa, Mallorca, 1 de maig de 1901 – Gènova, Palma, Mallorca, 7 de juny de 1935)

Pintor, dibuixant i poeta. És el quart fill de Joan Sureda Bidet i de Pilar Montaner Maturana. Estudia a Palma al col·legi de la Salle i, després, al dels germans Agustins. Quan té 17 anys (1918) marxa a Madrid per fer la carrera d’enginyer naval, que ha d’abandonar obligat per motius de salut. Com a pintor i com a poeta, la seva formació és bàsicament autodidacta, per bé que inicialment rep influències de la pintura de la seva mare.

Acabada la Primera Guerra Mundial, coneix (1918) Jorge Luis Borges, que resideix entre març i juliol a l’Hotel Continental, de Palma. Al final de 1920 s’instal·la al refugi del Teix, on rep visites de Jorge Luis Borges i de Josep Lluís Moll (Fortunio Bonanova). El febrer de 1921 signa amb J. L. Borges, Joan Alomar i Fortunio Bonanova el Manifiesto del Ultra i el juliol següent se’n va a Leysin (Suïssa) per passar-hi uns mesos al sanatori. El 1922 es trasllada a les localitats alemanyes de Sankt Blasien i Höchenschwand, atenent el consell dels metges de canviar periòdicament d’aires. Llegeix l”Les confessions” de Sant Agustí, el Quixot, Goethe, etc. Torna a Mallorca el 1925, però el 1926 torna a Sankt Blasien. Publica (1926) la seva única obra literària El prestidigitador de los cinco sentidos, un recull dels seus poemes, que no es distribueix a Mallorca fins dos anys després.

El 17 de maig de 1927 contreu matrimoni a París amb la pintora americana Eleanor Sackett, que havia conegut a Valldemossa tres anys abans. A París visita exposicions, a l’Acadèmia de la Grande Chaumière treballa el nu amb Joan Junyer i coneix Picasso. El juliol viatja amb l’esposa als EUA, on visita el Metropolitan Museum i galeries d’art. El novembre torna a París. El juliol de 1928 participa a l’exposició organitzada per Joan Alomar que es presenta al Pavelló Nacional de Buenos Aires. Hi aporta dues teles: Paisatge emocionant i La vertadera llum. El 1929 s’instal·la a Gènova per al naixement de la seva única filla, Pilar Sureda Sackett.

L’octubre de 1930 exposa amb Bartomeu L. Ferrà Juan a la Sala Parés, de Barcelona. El març de 1931 és a Höchenschwand i l’abril es trasllada a Sankt Blasien. El 1932 exposa a les Galeries Costa i el juliol viatja amb l’esposa i la filla a NY. El 1933 ingressa en el sanatori de Balenyà en el Montseny, on resideix el 1932 i el 1933. La malaltia avança i ell ho sap. Es presenten els dolors i li han d’administrar morfina. Al maig de 1935, amb cotxe ambulància arriba a Mallorca i s’instal·la a la seva casa de Gènova. Mor el 7 de juny, als 33 anys.

Jacob F. Sureda Montaner, Oliveres, oli/tela

Com a pintor, fa ús d’una paleta de colors sobris i relativament obscurs. Trenca amb el cromatisme exaltat de la pintura modernista i postimpressionista de Mallorca. Rebutja l’exaltació dels grocs, taronges i liles. Crea penombres indefinides i construeix atmosferes de misteri i inquietud. Els seus paisatges es presenten sense personatges: són espais solitaris, silenciosos i desolats. En primer terme o en un racó de la tela, sempre hi ha la presència de la casa, entesa com a refugi, lloc d’acollida i mitjà de repòs i guariment. Les composicions destil·len delicadesa i mostren una poètica captivadora tant en el paisatge com en el retrat. D’altra part, no hi manquen els arbres solitaris, sovint sense fulles i sense fruits, sempre amb soques i branques retorçudes, com a símbols de vida i patiment. Lluny de l’impressionisme local de l’illa, la seva obra s’inspira en l’expressionisme poètic i, en el marc d’aquest, en els moviments d’avantguarda.

Pinta paisatges, retrats i dibuixa. Se serveix de l’oli i de l’aquarel·la. També fa xilografies, que es publiquen el 1971. Johanna Ey, de Düsseldorf (Alemanya) és la seva marxant a Europa i la galerista Maria Esterner ho és a Amèrica.

El 1970 les Galeries Costa li dediquen una exposició d’homenatge. Una obra seva fa part de l’exposició “100 anys, 100 pintors” de sa Llonja. El 2002 l’Ajuntament de Palma publica el llibre “Jacobo Sureda, pintor i poeta” amb textos de Carme Bosch, Maria José Corominas, Aina Pascual i Jaume Llabrés. Té una entrada a la GEM.

Bibliografia

ARXIU MUNICIPAL DE PALMA, “Jacobo Sureda, poeta i pintor (1901-1935)”, Ajuntament de Palma, Palma, 2003.

Maria del Carme BOSCH, “En el centenario de Jacobo Sureda Montaner. Puntualizaciones biográficas”, Arxiu Municipal de Palma-2003, pàg. 9-34.

María José COROMINAS, “Quelcom més sobre Jacobo Sureda Montaner”, Arxiu Municipal de Palma-2003, pàg. 35-40.

Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ, “Jacobo Sureda”, ‘Las Baleares y sus pintores’, pàg. 193-194, L. Ripoll editor, Palma, 1981.

GEM, 17, 64-65.

Exposicions

1928       Exposició de pintors mallorquins a Buenos Aires.

1930       Sala Parés, Barcelona, octubre, conjuntament amb Bartomeu L. Ferrà.

1932       Galeries Costa, gener, Palma.

Mariano Tur de Montis (Vila d’Eivissa, Eivissa, 24 de setembre de 1904 – 27 de juny de 1994)

Pintor. Fill de Joan Tur Palau, militar de carrera (1), i de Cristina de Montis von der Klee (2), té cinc germans: Cristina, Fany, Joan, Guadalupe i Mario. El pare, militar de carrera, és natural d’Eivissa i la mare, nada a Guatemala, és filla de Mariano de Montis y Romero de Tejada, natural de Cadis, descendent d’una família d’origen sard (3), i de Guadalupe von der Klee i Ubico, d’ascendència alemanya. Ell porta el nom de l’avi matern. A Barcelona estudia a la Facultat de Dret i esporàdicament assisteix a les classes de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi.

De retorn a Eivissa es relaciona amb diversos pintors residents com Bruno Beran, Josef Sperber, Rigobert Soler, Amadeu Roca, Laureà Barrau, Ramon Fina, etc. El setembre de 1936 viu uns moments dramàtics, quan és detingut per un grup d’anarquistes sense control i tancat al Castell amb un grup d’un centenar dels homes més rellevants de la societat eivissenca, la immensa majoria dels qual moren crivellats a trets sobre les 9 del vespre del 13 de setembre de 1936. Abans d’aquests fets, ell és alliberat gràcies a la intervenció d’un comandament de la plaça.

Després de la guerra treballa intensament en el seu estudi. Pinta retrats, natures mortes, flors, composicions de figura i dibuixa. Són les seves models preferides sa germana Guadalupe, Maria Costa Cardona i la maca formenterenca Carme Vidal Castelló.

Afeccionat a les antiguitats, en els primers anys 40 comença una col·lecció que s’amplia fins a omplir la casa i tot l’espai disponible. Melòman de mena, cada any assisteix a les funcions d’òpera del Liceu de Barcelona, com ho havia fet durant molts d’anys la mare. Malalt i amb els ànims baixos, s’instal·la a Barcelona a la casa de la seva neboda Lupe Llobet Tur i del seu marit. Passat un temps, recupera els ànims i torna a pintar. Quan les forces li flaquegen per motius de l’edat, retorna a Eivissa, on mor el juny de 1994 als 79 anys.

Pinta, sobretot, retrats. Els fa per encàrrec i per plaer o entreteniment. També dibuixa al llapis i a la cera. Li interessa la figura humana i, de manera molt especial, el rostre femení com a mirall de la personalitat del personatge. Fa ús d’una pinzellada solta i lliure, superposa capes de pintura i crea transparències de color. Els fons són gairebé uniformes i s’integren amb la figura fent funcions més d’acompanyament que de contrasts de llum i color.

S’agrada d’atribuir als retrats lliures una simbologia senzilla i propera, que els dóna sentit i transcendència. Podem citar les teles que titula Primavera (1929), Frivolitats (1931), Nostalgia (1940) i Misticisme (1941). En altres casos les composicions fan referència a personatges i fets costumistes, com ara L’anada a la processó (1930), Dama endolada (1931), Pagesa eivissenca (1932), Pagès eivissenc (1943) i altres. De vegades titula les teles amb referències a personatges individuals o col·lectius de la historia real (Efebo, 1941), a personatges del passat representats per algun pintor notable (Cèfora, 1929) (4) o a personatges de la mitologia grega representats sovint a la pintura i a l’escultura, com Les tres Gràcies, evocades a la tela titulada Tres dames (1931) (5). Els retrats de la família porten el nom de la persona, la indicació de la relació amb el pintor o ambdues coses a la vegada: La mare del pintor (1928), Guadalupe Tur, germana del pintor (1931), Cristina Montis von der Klee, mare del pintor (1942). En altres casos els títols dels quadres responen a alguna característica singular de l’obra com és el cas de Dama amb ventall (1934) o Dama amb abrigall blanc i negre (1940).

Tenen obra seva l’Ajuntament d’Eivissa, el Museu d’Art Modern de Palermo (Sicília), la família i col·leccions particulars d’Eivissa, Barcelona, Saragossa, Palma (Mallorca), Londres, París, Milà, NY, Mèxic, Buenos Aires i altres localitats.

L’Ajuntament d’Eivissa posa el seu nom a un carrer de Dalt Vila. El 2002 es publica el llibre “Mariano Tur de Montis, un pintor de Ibiza”, amb textos de Lluís Llobet Tur, Josep Maria Ballester i Rafel Gil-Salinas, editat per Lluís Llobet Tur. El 2012 la Sala de Cultura de Sa Nostra a Eivissa presenta una exposició d’homenatge al pintor que es manté oberta al públic del dia 1 de juny al 26 de juliol.

 

Mariano Tur de Montis, Retrat de Carme Vidal 
Castelló, oli/tela, 1940

Bibliografía

Lluís LLOBET, Josep M. BALLESTER i Rafel GIL-SALINAS, “Mariano Tur de Montis, un pintor de Ibiza”, Lluís Llobet editor, València, 2002.

Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ, “Mariano Tur de Montis”, ‘Las Baleares y sus pintores’, pàg. 267-268, L. Ripoll editor, Palma, 1981.

Juan CABOT LLOMPART, “De Ibiza y sus pintores”, Imatge 70, Eivissa, 1979.

Mariano VILLANGÓMEZ, “Exposición de pintores ibicencos”, Diario de Ibiza, 10-VIII-1943.

Notes

(1) Ascendeix fins a general de brigada.

(2) Va ser presidenta d’honor de l’Oficina insular de la Creu Roja a Eivissa (1924-1932). Va ser guardonada amb la medalla d’or de l’entitat (1929).

(3) La família Montis, d’origen sard, es va dividir en dos grups, un s’estableix a Mallorca i l’altre a Sevilla el segle XVII.

(4) Céfora, esposa de Moisès, està representada a la capella Sixtina en una obra força coneguda de Botticelli. La intenció del pintor és la d’evocar aquesta obra i, alhora, rendir homenatge a Botticelli.

(5) Les tres gràcies constitueixen un personatge col·lectiu de la mitologia grega que representa la bellesa, l’alegria i la gaubança de la vida. Transmeten als artistes el do de la genialitat. Són una representació de la deessa triple, present en altres mitologies. El pintor amb la tela Tres dames evoca les representacions escultòriques del tem que fa l’art grec clàssic. També, i sobretot, la taula de  P. P. Rubens que es mostra al Museu del Prado. La tela de Tur de Montis constitueix un homenatge al classicisme grec i al mestre flamenc del Barroc.

Exposicions

1925      Exposició col·lectiva, Barcelona

1926      Saló de Tardor, Cercle de Belles Arts, Palma

1930      Exposició Nacional de Belles Arts, Madrid

1931      Exposició Nacional de Belles Arts, Madrid

1932      “Exposició Tur de Montis”, Galeries Laietanes, Barcelona

              (exp. individual)

1933      “Exposició Mariano Tur de Montis”, Galeries Costa, febrer-

              març, Palma, Mallorca (exp. individual)

1936      “Pintors eivissencs”, Galeries Costa, abril-març, Palma,

              Mallorca.

1943      “Exposició de pintors eivissencs”, Sala Ebusus, Eivissa

              “Exposició de pintors eivissencs”, Cercle de Belles Arts,

              Palma, Mallorca

1944      Ateneu de Maó, Menorca

              “ Exposició Mariano Tur de Montis”, Galeries Costa, Palma

              (exp. individual)

1946      “Exposició Tur de Montis”, Galeries Costa, Palma,

              Mallorca (exp. individual)

1959      “Exposició Tur de Montis”, Sala Biosca, Madrid

              (exp. individual)

1973      Exposició, agost, Eivissa

1974      “Exposició Tur de Montis”, Galeria Augusta, maig,

              Barcelona (exp. individual)

1978      “Exposició Tur de Montis”, Sala d’Exposicions, Sa Nostra,

              Eivissa (exp. individual)

2012      “Retrats”, Mariano Tur de Montis, juny-juliol, Sala de

              Cultura de ‘Sa Nostra’, Eivissa, exposició antològica 

              d’homenatge.