Culta, melòmana, mare de família nombrosa, sòcia i directiva de Creu Roja.
Filla de Mariano de Montis y Romero de Tejada, natural de Cadis, descendent d’una família d’origen sard, una branca de la qual s’estableix a Andalusia en el s. XVII, i d’una filla del baró Friederich von der Klee i la seva esposa Josefina Guillen de Ubico y Pardomo. Després de viatjar per Europa i residir temporalment a Paris, Berlín i Viena, el matrimoni amb els fill s’estableix a Barcelona, on Cristina coneix el capità Joan Tur Palau, natural d’Eivissa.
Casats (1905), s’estableixen a Eivissa a la casa de la Portella (o Can Balanzat), prop de la Catedral i tenen 6 fills: Joan, Guadalupe, Marià, Fanny, Màrius i un altre. En morir el sogre, Joan Tur Llaneres d’Espanyol, gran terratinent d’Eivissa, traslladen el domicili a Can Llaneres, de Dalt Vila.
El marit ascendeix en l’escala militar i arriba a general. Voluntària de Creu Roja, és elegida (1917) presidenta de la junta de dames infermeres auxiliars i el 1924, arran de l’entrada en vigor dels nous estatus de l’entitat, és elegida presidenta d’honor de l’assemblea insular d’Eivissa i Formentera. Ocupa el càrrec fins el 1931, quan és suprimit durant la II República. Com a presidenta d’honor impulsa les activitats del cos d’infermeres auxiliars que presideix, fomenta la participació activa de les associades en el consultori i dispensari de l’entitat, promou l’animació del col•lectiu i la captació de fons amb destinació a la cobertura dels dèficits públics en sanitat i serveis socials. És l’animadora de la recaptació de fons per a l’adquisició d’un aparell de raigs X destinat al dispensari de Creu Roja. Comparteix el seu treball directiu amb els presidents insulars Manuel A. Escandell Ferrer i Salvador Quetglas Ramon. És guardonada (1929) amb la medalla d’or de l’entitat.
Amb facilitat per a l’aprenentatge d’idiomes, en parla uns quants (alemany, francès, castellà i català). Culta, melòmana i afeccionada a tocar el violí, fa concerts a casa seva i té el costum de viatjar regularment a Barcelona per assistir a les temporades d’òpera del Liceu. De caràcter lliberal i tolerant, es fa amb tothom, presta ajut a jueus fugitius de l’Alemanya nazi i es manifesta contrària a les desqualificacions personals i a les crítiques intolerants de fets i persones. També es relaciona amb les personalitats que visiten l’illa, com Sorolla, Menéndez y Pelayo, Mercedes Martínez de Campos (duquessa consort de la Torre), Juan Contreras y López de Ayala (marquès de Lozoya), Rusiñol i Blasco Ibáñez.
Mor a Eivissa als 76 anys, rodejada de l’afecte i el respecte de molts. Les exèquies, presidides pel bisbe d’Eivissa, Antoni Cardona Riera, constitueixen una manifestació espontània de dol. És inhumada en el cementiri d’Eivissa. Un carrer de Figueretes (Eivissa) duu el seu nom. El seu fill Marià és dedica a la pintura i Màrius, professor de matemàtiques de l’Institut Santa Maria, és alcalde d’Eivissa (1958-1966).
Referències
JBM, “Montis i von Klee, Cristina”, ‘Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera’, Consell Insular d’Eivissa i Formentera.
Lydia SÁNCHEZ HERGÓN, “En la vida de Cristina de Montis la realidad supera a la ficción”, Diario de Ibiza, 23-II-2009.
Marián SUÁREZ FERREIRO, “Clara Campoamor: una mujer recuperada”, texte de la conferència llegida a Eivissa, elblogdemarian.org, 2006.
viernes, 4 de marzo de 2011
Josep Vives Verger (Palma 1877 - 18 de març de 1943)
Periodista, crític d’artm soci i voluntari de Creu Roja.
Fa part de la redacció dels diaris “Heraldo de Baleares” i “La Tarde”. Despés passa a la redacció de “La Última Hora”, on treballa fins a la seva defunció. És corresponsal de “La Vanguardia” a Palma. Escriu el llibre “Mallorca. Apuntes para una guía del ciclista” (1897). Participa en la fundació (1908) de l’Associació de la Premsa de les Balears”, que presideix en la dècada dels anys 20.
En el període 1900-06 és vocal de la Junta directiva de Creu Roja a les Balears, de la qual és soci actiu necessari. Juntament amb el seu germà Enric, constitueixen el primer suport professional de comunicació de Creu Roja a les illes. En aquesta tasca disposen de la col•laboració del també periodista Pere Ferrer Gibert.
Fa part de la redacció dels diaris “Heraldo de Baleares” i “La Tarde”. Despés passa a la redacció de “La Última Hora”, on treballa fins a la seva defunció. És corresponsal de “La Vanguardia” a Palma. Escriu el llibre “Mallorca. Apuntes para una guía del ciclista” (1897). Participa en la fundació (1908) de l’Associació de la Premsa de les Balears”, que presideix en la dècada dels anys 20.
En el període 1900-06 és vocal de la Junta directiva de Creu Roja a les Balears, de la qual és soci actiu necessari. Juntament amb el seu germà Enric, constitueixen el primer suport professional de comunicació de Creu Roja a les illes. En aquesta tasca disposen de la col•laboració del també periodista Pere Ferrer Gibert.
Enric Vives Verger (Palma 1878 - 22 de febrer de 1932)
Periodista, crític d’art i soci de Creu Roja.
Inicialment és redactor dels diaris “Heraldo de Baleares” i “La Tarde”. Posteriorment passa a la redacció de “La Última Hora”, on treballa fins a la seva defunció. Juntament amb el seu germà Josep s’encarrega de la crítica d’art, a través de la qual defensa l’obra d’Antoni Gelabert. Funda la revista “Baleares” (1917-25) i n’és el director (1917-23) i l’administrador. És cap de redacció del setmanari de Pollença “La Prensa” i col•labora amb el setmanari solleric “Sóller”. Participa en la fundació de l’Associació de la Premsa de les Balears (1908), de la qual és el secretari. En alguns dels seus escrits usa el pseudònim Cyrano.
Des de les pàgines de “La Prensa” defensa el projecte de construir a Pollença un monument a Costa i Llobera, que és rebutjat per Miquel Ferrà, l’Associació d’Amics de l’Art i el propi Costa i Llobera. Intervé en la polèmica que es manifesta a través del setmanari “Sóller” sobre el projecte de tapar el torrent de Sóller (1914). Al costat del prevere Emili Sagristà defensa la proposta del cobriment complet enfront de la tesi contrària defensada públicament per Miquel Ferrà, Francisco Bernareggi, Maria Antònia Salvà i d’altres.
El 1900 es dóna d’alta com a soci de Creu Roja i és elegit vocal de la Junta directiva. Es manté en el càrrec tot al llarg del període 1900-06, juntament amb el seu germà gran, Josep. Els dos constitueixen el primer suport professional de comunicació de l’oficina de Creu Roja a les Balears.
Inicialment és redactor dels diaris “Heraldo de Baleares” i “La Tarde”. Posteriorment passa a la redacció de “La Última Hora”, on treballa fins a la seva defunció. Juntament amb el seu germà Josep s’encarrega de la crítica d’art, a través de la qual defensa l’obra d’Antoni Gelabert. Funda la revista “Baleares” (1917-25) i n’és el director (1917-23) i l’administrador. És cap de redacció del setmanari de Pollença “La Prensa” i col•labora amb el setmanari solleric “Sóller”. Participa en la fundació de l’Associació de la Premsa de les Balears (1908), de la qual és el secretari. En alguns dels seus escrits usa el pseudònim Cyrano.
Des de les pàgines de “La Prensa” defensa el projecte de construir a Pollença un monument a Costa i Llobera, que és rebutjat per Miquel Ferrà, l’Associació d’Amics de l’Art i el propi Costa i Llobera. Intervé en la polèmica que es manifesta a través del setmanari “Sóller” sobre el projecte de tapar el torrent de Sóller (1914). Al costat del prevere Emili Sagristà defensa la proposta del cobriment complet enfront de la tesi contrària defensada públicament per Miquel Ferrà, Francisco Bernareggi, Maria Antònia Salvà i d’altres.
El 1900 es dóna d’alta com a soci de Creu Roja i és elegit vocal de la Junta directiva. Es manté en el càrrec tot al llarg del període 1900-06, juntament amb el seu germà gran, Josep. Els dos constitueixen el primer suport professional de comunicació de l’oficina de Creu Roja a les Balears.
Manel Fiol Calafat (Palma, 21 de setembre de 1935 - Madrid, 4 de març de 2010)
Primer director nacional de CRJ i tècnic i voluntari de Creu Roja.
Estudia a la Facultat de Dret de la Universitat de Múrcia i a la de Valladolid. Amplia estudis en el Centre Internacional de la Infància, de Paris, i a la Universitat de Minnesota (EUA). Ingressa al Cos d’Oficials Instructors de Joventut.
El dia primer d’agost de 1970 el President Nacional de Creu Roja Espanyola, Francisco Queipo de Llano y Acuña, el nomena director de Creu Roja Joventut (CRJ), secció de nova creació. L’Assemblea Suprema de Creu Roja ratifica el nomenament el 14 de novembre de 1970. La gestació de CRJ havia començat el 1964 mitjançant les anomenades brigades escolars, que intervenien en centres educatius en temes de primers auxilis i cures personals.
En els primers anys combina la implantació de CRJ a les principals ciutats espanyoles amb viatges a Canadà, Iugoslàvia, Itàlia, Anglaterra i altres països, per conèixer de primera mà diverses seccions juvenils de Creu Roja i els seus sistemes d’organització, actuació i captació de voluntaris i voluntàries.
Atesa la seva aptitud per a les relacions personals i els coneixements que té d’idiomes, és seleccionat per treballar a la seu de la Federació Internacional de Creu Roja i la Mitja Lluna Roja a Ginebra, on roman durant 9 anys (1990-1998). Després d’una trajectòria professional intensa, torna a Espanya per treballar al costat del President Nacional, Juan Manuel Suárez del Toro, fins que es jubila. En aquesta situació continua com a voluntari al costat del President Nacional, al qual dóna suport en temes de relacions internacionals i cooperació. També col•labora en tasques de comunicació i relacions personals amb el departament de Cooperació Internacional de l’Oficina Central, que aleshores dirigeix la seva esposa, Mercedes Babé Romero. El 2007 és nomenat vocal de la Comissió Nacional de Garanties del Drets i Deures dels Voluntaris.
El 30 de maig de 1968 és designat vocal en representació de la secció de patinatge de la Comissió Directiva del Consell Nacional d’Esports. És vocal del Consell d’Administració de Caixa d’Estalvis de les Balears “Sa Nostra”, càrrec que ocupa (2004-05) fins als 70 anys. Mor a Madrid el 2010, als 74 anys.
En homenatge a tota una vida dedicada a les persones vulnerables a través de Creu Roja, li és concedida a títol pòstum la Placa d’Honor de l’entitat, que recull la seva vídua en el marc de la celebració del Dia Internacional de Creu Roja. La cerimònia de lliurament de guardons té lloc, sota la presidència de la Infanta Cristina, al Museu de Santa Cruz, de Toledo, el 12 de maig de 2010.
Estudia a la Facultat de Dret de la Universitat de Múrcia i a la de Valladolid. Amplia estudis en el Centre Internacional de la Infància, de Paris, i a la Universitat de Minnesota (EUA). Ingressa al Cos d’Oficials Instructors de Joventut.
El dia primer d’agost de 1970 el President Nacional de Creu Roja Espanyola, Francisco Queipo de Llano y Acuña, el nomena director de Creu Roja Joventut (CRJ), secció de nova creació. L’Assemblea Suprema de Creu Roja ratifica el nomenament el 14 de novembre de 1970. La gestació de CRJ havia començat el 1964 mitjançant les anomenades brigades escolars, que intervenien en centres educatius en temes de primers auxilis i cures personals.
En els primers anys combina la implantació de CRJ a les principals ciutats espanyoles amb viatges a Canadà, Iugoslàvia, Itàlia, Anglaterra i altres països, per conèixer de primera mà diverses seccions juvenils de Creu Roja i els seus sistemes d’organització, actuació i captació de voluntaris i voluntàries.
Atesa la seva aptitud per a les relacions personals i els coneixements que té d’idiomes, és seleccionat per treballar a la seu de la Federació Internacional de Creu Roja i la Mitja Lluna Roja a Ginebra, on roman durant 9 anys (1990-1998). Després d’una trajectòria professional intensa, torna a Espanya per treballar al costat del President Nacional, Juan Manuel Suárez del Toro, fins que es jubila. En aquesta situació continua com a voluntari al costat del President Nacional, al qual dóna suport en temes de relacions internacionals i cooperació. També col•labora en tasques de comunicació i relacions personals amb el departament de Cooperació Internacional de l’Oficina Central, que aleshores dirigeix la seva esposa, Mercedes Babé Romero. El 2007 és nomenat vocal de la Comissió Nacional de Garanties del Drets i Deures dels Voluntaris.
El 30 de maig de 1968 és designat vocal en representació de la secció de patinatge de la Comissió Directiva del Consell Nacional d’Esports. És vocal del Consell d’Administració de Caixa d’Estalvis de les Balears “Sa Nostra”, càrrec que ocupa (2004-05) fins als 70 anys. Mor a Madrid el 2010, als 74 anys.
En homenatge a tota una vida dedicada a les persones vulnerables a través de Creu Roja, li és concedida a títol pòstum la Placa d’Honor de l’entitat, que recull la seva vídua en el marc de la celebració del Dia Internacional de Creu Roja. La cerimònia de lliurament de guardons té lloc, sota la presidència de la Infanta Cristina, al Museu de Santa Cruz, de Toledo, el 12 de maig de 2010.
miércoles, 2 de marzo de 2011
Tomàs Navarro Suau (Palma, 21 de desembre de 1926)
Militar, oficial de secretaria de Creu Roja i vocal del seu Comitè provincial.
Nat a Palma el dia de Sant Tomàs, rep el baptisme el dia de Sant Tomàs Becket. Fill de Tomàs, carrabiner, i Magdalena, és el menor dels seus germans, Magdalena, Josep i Antoni.
Fa els estudis primaris a l’escola graduada i als 14 anys ingressa com a educand de banda al Regiment d’infanteria. És promogut a corneta i als 16 anys, com a fill de militar, passa a soldat i és ascendit a corneta d’ordres. S’examina de caporal de segona i aprova l’examen abans de tenir l’edat reglamentària per ser-ho. Passa 7 anys com a caporal de segona abans d’ascendir a caporal de primera. Durant 25 anys és sergent, la qual cosa li permet de casar-se (1952). Passa al cos d’oficines militars i compleix serveis a la Caixa de Reclutament, Capitania, Govern militar, Intervenció i a la Prefectura de Sanitat, on coneix Gabriel Roig. Ascendeix a tinent, capità i, finalment, a comandant (1984). Un any després passa a la situació de reserva activa amb 59 anys (1985).
El gener de 1966, sota la presidència de Gabriel Villalonga Olivar, s’incorpora a l’oficina provincial de Creu Roja com a oficial de secretaria amb un sou de mil pessetes mensuals. Substitueix Pere Massanet Sampol que havia demanat la baixa després de 15 anys de servei. De bon començament s’encarrega de les altes, baixes i liquidacions de la Seguretat Social. Aleshores hi ha 5 o 6 persones d’alta. El 1977 és designat vocal de la junta directiva de Palma, on inicialment fa funcions de secretari d'actes. El 1980 assumeix el càrrec d’oficial major de l’oficina i rep el nomenament el 2 de març de 1982. Treballa a Creu Roja durant 21 anys (1966-1987) i fa part de la junta directiva provincial durant 10 anys (1977-1987). El 8 de març de 1975 és guardonat amb la medalla de plata de Creu Roja.
Recorda amb simpatia i admiració el president Ferran Villalonga, guarda molt bon record d’Anna Bucher, la senyora Bebé, i de les germanes Maria i Magdalena Jaume. S’enorgulleix d’haver seleccionat com a ajudants Gabriel Roig i Joan Batle. Recorda amb emoció la monja que sota mà li lliurava un complement de sou de 500 ptes. mensuals. Recorda anècdotes hilarants com la d’una voluntària presumida que es queixà d’allò més, davant el secretari i davant el president, perquè havia rebut una invitació escrita en còpia de paper carbó.
Casat amb Maria Febrer, és pare de dos fills i una filla. Afeccionat a la pintura, s’hi dedica amb intensitat a un taller que es munta al fons del jardí. Fa paisatges, marines, composicions de figura, natures mortes i escenes nocturnes. Presideix la sala menjador una esplèndida tela del Pi de Formentor feta anys enrere. Senzill, sincer, auster, modest i lúcid, conserva el sentit de la ironia i de l’humor de la joventut.
Nat a Palma el dia de Sant Tomàs, rep el baptisme el dia de Sant Tomàs Becket. Fill de Tomàs, carrabiner, i Magdalena, és el menor dels seus germans, Magdalena, Josep i Antoni.
Fa els estudis primaris a l’escola graduada i als 14 anys ingressa com a educand de banda al Regiment d’infanteria. És promogut a corneta i als 16 anys, com a fill de militar, passa a soldat i és ascendit a corneta d’ordres. S’examina de caporal de segona i aprova l’examen abans de tenir l’edat reglamentària per ser-ho. Passa 7 anys com a caporal de segona abans d’ascendir a caporal de primera. Durant 25 anys és sergent, la qual cosa li permet de casar-se (1952). Passa al cos d’oficines militars i compleix serveis a la Caixa de Reclutament, Capitania, Govern militar, Intervenció i a la Prefectura de Sanitat, on coneix Gabriel Roig. Ascendeix a tinent, capità i, finalment, a comandant (1984). Un any després passa a la situació de reserva activa amb 59 anys (1985).
El gener de 1966, sota la presidència de Gabriel Villalonga Olivar, s’incorpora a l’oficina provincial de Creu Roja com a oficial de secretaria amb un sou de mil pessetes mensuals. Substitueix Pere Massanet Sampol que havia demanat la baixa després de 15 anys de servei. De bon començament s’encarrega de les altes, baixes i liquidacions de la Seguretat Social. Aleshores hi ha 5 o 6 persones d’alta. El 1977 és designat vocal de la junta directiva de Palma, on inicialment fa funcions de secretari d'actes. El 1980 assumeix el càrrec d’oficial major de l’oficina i rep el nomenament el 2 de març de 1982. Treballa a Creu Roja durant 21 anys (1966-1987) i fa part de la junta directiva provincial durant 10 anys (1977-1987). El 8 de març de 1975 és guardonat amb la medalla de plata de Creu Roja.
Recorda amb simpatia i admiració el president Ferran Villalonga, guarda molt bon record d’Anna Bucher, la senyora Bebé, i de les germanes Maria i Magdalena Jaume. S’enorgulleix d’haver seleccionat com a ajudants Gabriel Roig i Joan Batle. Recorda amb emoció la monja que sota mà li lliurava un complement de sou de 500 ptes. mensuals. Recorda anècdotes hilarants com la d’una voluntària presumida que es queixà d’allò més, davant el secretari i davant el president, perquè havia rebut una invitació escrita en còpia de paper carbó.
Casat amb Maria Febrer, és pare de dos fills i una filla. Afeccionat a la pintura, s’hi dedica amb intensitat a un taller que es munta al fons del jardí. Fa paisatges, marines, composicions de figura, natures mortes i escenes nocturnes. Presideix la sala menjador una esplèndida tela del Pi de Formentor feta anys enrere. Senzill, sincer, auster, modest i lúcid, conserva el sentit de la ironia i de l’humor de la joventut.
Gesina Harmanna Elisabeth Mertens "Ingrid Mertens" (Groningen, Holanda, 24 de gener de 1946 - El Terreno, Palma, 1-3 de febrer de 1985)
Infermera diplomada i voluntària de Creu Roja.
Filla d’Harmannus Van Den Berg i d’Elisabeth Maria Luchtenberg, té un germà, Pieter Harmannus Van Den Berg, funcionari públic, resident a Holanda. Estudia a Holanda i Alemanya, on es titula en infermeria.
Casada (1969) amb Karl Mertens (Budapest 1907), agent immobiliari, de nacionalitat austríaca, no tenen descendència. Estableixen la residència al xalet Villa Aulis, de la urbanització de Cala Romàntica (S’Estany d’en Mas), Portocristo (Manacor). Munta a casa seva un lloc de socors, on atén persones malaltes i accidentades de les urbanitzacions de Cala Romàntica i Portocristo Novo i indrets propers, a les quals presta serveis de primers auxilis i altres propis de la seva professió.
Com a voluntària de Creu Roja, és elegida vicepresidenta de la secció de Creu Roja de la mar a Portocristo, quan aquesta secció es constitueix a l’Hotel Perelló el 6 de juny de 1979. Posteriorment, és elegida (1984) vocal de la comissió provincial. El 1976 és guardonada amb la medalla de plata de la institució, que li és lliurada a Manacor pel president provincial, Ferran Villalonga Trullols, en un acte al qual assisteixen el batle de Manacor, Rafel Muntaner Morey “Coca”, la presidenta d’honor de Creu Roja a les Balears, Antònia Villalonga Coll, i el president de Creu Roja a Manacor.
Per cobrir les necessitats de Creu Roja a Portocristo sol•licita a l’assemblea de Creu Roja de la ciutat de Darmstadt (Hessen, Alemanya) la donació d’una ambulància de segona mà. Ella havia estat voluntària d’aquesta assemblea quan cursava a la ciutat els estudis d’infermeria. Li és enviada (1977) una ambulància de marca Mercedes, amb els emblemes i inscripcions de la Creu Roja alemanya. Pintada de nou, l’ambulància presta serveis a Portocristo durant uns anys, per passar, després, a Palma. Es manté en servei fins a finals de 1993. Amb motiu del rodatge d’una pel•lícula, el productor s’interessa per l’ambulància. La repara, la repinta i posa el motor a punt. Feta la filmació prevista, la retorna a Creu Roja.
Coneguda com a Ingrid Mertens, ocasionalment s’agrada de recordar el seu cognom de fadrina, Van Den Berg o Vandenberg. Resta vídua el 1978 (13-X-1978) i trasllada la residència a El Terreno (Palma). Després de gairebé 15 anys de residència a Mallorca, mor sobtadament els primers dies de febrer de 1985, als 39 anys, i és inhumada al cementiri de Palma. Destina una part de l’herència a Creu Roja de les Balears.
Filla d’Harmannus Van Den Berg i d’Elisabeth Maria Luchtenberg, té un germà, Pieter Harmannus Van Den Berg, funcionari públic, resident a Holanda. Estudia a Holanda i Alemanya, on es titula en infermeria.
Casada (1969) amb Karl Mertens (Budapest 1907), agent immobiliari, de nacionalitat austríaca, no tenen descendència. Estableixen la residència al xalet Villa Aulis, de la urbanització de Cala Romàntica (S’Estany d’en Mas), Portocristo (Manacor). Munta a casa seva un lloc de socors, on atén persones malaltes i accidentades de les urbanitzacions de Cala Romàntica i Portocristo Novo i indrets propers, a les quals presta serveis de primers auxilis i altres propis de la seva professió.
Com a voluntària de Creu Roja, és elegida vicepresidenta de la secció de Creu Roja de la mar a Portocristo, quan aquesta secció es constitueix a l’Hotel Perelló el 6 de juny de 1979. Posteriorment, és elegida (1984) vocal de la comissió provincial. El 1976 és guardonada amb la medalla de plata de la institució, que li és lliurada a Manacor pel president provincial, Ferran Villalonga Trullols, en un acte al qual assisteixen el batle de Manacor, Rafel Muntaner Morey “Coca”, la presidenta d’honor de Creu Roja a les Balears, Antònia Villalonga Coll, i el president de Creu Roja a Manacor.
Per cobrir les necessitats de Creu Roja a Portocristo sol•licita a l’assemblea de Creu Roja de la ciutat de Darmstadt (Hessen, Alemanya) la donació d’una ambulància de segona mà. Ella havia estat voluntària d’aquesta assemblea quan cursava a la ciutat els estudis d’infermeria. Li és enviada (1977) una ambulància de marca Mercedes, amb els emblemes i inscripcions de la Creu Roja alemanya. Pintada de nou, l’ambulància presta serveis a Portocristo durant uns anys, per passar, després, a Palma. Es manté en servei fins a finals de 1993. Amb motiu del rodatge d’una pel•lícula, el productor s’interessa per l’ambulància. La repara, la repinta i posa el motor a punt. Feta la filmació prevista, la retorna a Creu Roja.
Coneguda com a Ingrid Mertens, ocasionalment s’agrada de recordar el seu cognom de fadrina, Van Den Berg o Vandenberg. Resta vídua el 1978 (13-X-1978) i trasllada la residència a El Terreno (Palma). Després de gairebé 15 anys de residència a Mallorca, mor sobtadament els primers dies de febrer de 1985, als 39 anys, i és inhumada al cementiri de Palma. Destina una part de l’herència a Creu Roja de les Balears.
lunes, 14 de febrero de 2011
Domingo Natta Tutzó (Menorca 1931 - Palma 13 de març de 1998)
Oficial de senyals marítimes, gran esportista i voluntari de Creu Roja.
Afeccionat als esports nàutics, practica el submarinisme, és un destacat regatista i aconsegueix un gran palmarès esportiu. De caràcter senzill, atent i càlid, s’agrada de ser útil als altres sense enrenous ni protagonismes. Fa la feina de manera callada, constant, rigorosa i eficaç.
Com a professional és oficial de senyals marítimes. Des dels anys 80 és l’encarregat de la càmera hiperbàrica del Consell de Menorca. Amb motiu del trasllat d’aquesta al parc insular de bombers, el Consell li dedica (1994) un emotiu homenatge de reconeixement per la seva trajectòria esportiva, cívica i humana.
El setembre de 1995 és designat president (delegat especial) de l’assemblea de Creu Roja a Maó. Des del càrrec desplega una intensa activitat amb relació al foment dels esports nàutics, el salvament marítim, els serveis de companyia a persones hospitalitzades i el transport adaptat. D’alta part, sota la seva presidència s’implanten a l’illa els serveis de teleassistència de Creu Roja. Va ser, també, president del Club Marítim.
Mor sobtadament a Palma als 67 anys. El president del Consell, Cristòfol Triay, i la consellera delegada de Sanitat i Acció social, Carlota Alberola, fan públic el seu condol pel seu traspàs. Creu Roja li concedeix a títol pòstum la medalla de plata de la institució, que és lliura a la seva vídua el 29 de maig de 1998 en el marc d’una emotiva cerimònia, en el curs de la qual es descobreix una placa dedicada a la seva memòria en l’oficina de Creu Roja a Maó.
Afeccionat als esports nàutics, practica el submarinisme, és un destacat regatista i aconsegueix un gran palmarès esportiu. De caràcter senzill, atent i càlid, s’agrada de ser útil als altres sense enrenous ni protagonismes. Fa la feina de manera callada, constant, rigorosa i eficaç.
Com a professional és oficial de senyals marítimes. Des dels anys 80 és l’encarregat de la càmera hiperbàrica del Consell de Menorca. Amb motiu del trasllat d’aquesta al parc insular de bombers, el Consell li dedica (1994) un emotiu homenatge de reconeixement per la seva trajectòria esportiva, cívica i humana.
El setembre de 1995 és designat president (delegat especial) de l’assemblea de Creu Roja a Maó. Des del càrrec desplega una intensa activitat amb relació al foment dels esports nàutics, el salvament marítim, els serveis de companyia a persones hospitalitzades i el transport adaptat. D’alta part, sota la seva presidència s’implanten a l’illa els serveis de teleassistència de Creu Roja. Va ser, també, president del Club Marítim.
Mor sobtadament a Palma als 67 anys. El president del Consell, Cristòfol Triay, i la consellera delegada de Sanitat i Acció social, Carlota Alberola, fan públic el seu condol pel seu traspàs. Creu Roja li concedeix a títol pòstum la medalla de plata de la institució, que és lliura a la seva vídua el 29 de maig de 1998 en el marc d’una emotiva cerimònia, en el curs de la qual es descobreix una placa dedicada a la seva memòria en l’oficina de Creu Roja a Maó.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)