Narcís Vilaire Blanch (Sineu, Mallorca, 27 de gener de 1933 – Alcúdia, Mallorca, 19 de novembre de 2012)

Empresari hoteler i nàutic. Després d’exercir en els anys 60 diversos càrrecs directius en el sector de l’hostaleria i en el de la nàutica, el 1970 funda i és el primer president de la secció nàutica del Club d’Amics d’Alcúdia. Entre 1973 i 1978 és regidor de l’Ajuntament d’Alcúdia. Des del 1975 presideix el club nàutic Alcudiamar. El 1977 és elegit president de l’Associació Hotelera d’Alcúdia. És president d’honor de la Federació Espanyola d’Associacions de Ports Esportius i Turístics.

Crea i dirigeix l’hotel Badia d’Alcúdia. Afeccionat als cavalls, el 1980 funda i dirigeix l’Eguada Vilaire, dedicada a la cria de cavalls de raça. El 1981 funda una revista d’informació local que titula “Ciutat d’Alcúdia”, que el 1982 deixa de publicar-se.

Entre 1975 i 1980 és el delegat de Creu Roja a Alcúdia i presideix la secció local de la Germandat de Donants de Sang de Creu Roja. També presideix la secció local de l’Associació Contra el Càncer (AECC).

El febrer de 2010 l’Associació d’Instal·lacions Nàutico-esportives de les Balears li concedeix el premi ANADE 2010. El desembre de 2010 el Foment del Turisme de Mallorca li atorga la medalla de plata especial de la institució. El 2011 l’Estació Nàutica d’Alcúdia i l’Ajuntament d’Alcúdia el guardonen amb el premi "Distinció" en reconeixements dels mèrits que acredita per tota una vida dedicada a la nàutica.

És afeccionat a la navegació i la pesca. Casat amb Joana Cifre, és pare d’una filla, Matilde, i d’un fill, Samuel, i avi de set néts. Després d’una vida activa i fecunda, mor a Alcúdia als 79 anys d’edat.

Bibliografia

Victòria VIVES, “Narcís Vilaire Blanch”, Diario de Mallorca, 2-XII-2010

Elena BALLESTERO, “Narcís Vilaire”, Obituario, Última Hora, 21-XI-2012 

J.F.S., “Narciso Vilaire, fundador de Alcudiamar”, Diario de Mallorca, 21-XI-2012

Miquel ALENYÀ, "140 anys de Creu Roja a les Balears", Creu Roja, Palma 2012

GRAN ENCICLOPÈDIA DE MALLORCA, 3, 299

Maria Ferret Espanyol (Barcelona, 10 de gener de 1924 – 11 de novembre de 2012)

Educadora i promotora socio-cultural. Casada amb Eladi Homs Zimmer i mestre d’escola, s’estableix a Mallorca el gener del 1956, als 32 anys, i hi resideix fins al 1969. Amb el seu suport, el marit funda el Moviment Escolta de Mallorca amb la creació de la unitat Ramon Llull, a la qual segueixen altres unitats.

El 1958, amb el suport del marit, funda la branca femenina del moviment amb la creació de la unitat Rosa de bardissa. Més endavant crea la unitat Rosella. Les dues unitats constitueixen(1959) l’Agrupament Reina Constança. Compten de bon començament amb la col·laboració de Francesc de B. Moll i Casasnovas, Josep Maria Palau i Camps, Alfons Barceló, Mn. Miquel Siquier, Mn. Joan Trias i molts altres. Fan els primers aplecs generals a Biniatzar (Bunyola) i, posteriorment, a Son Macià (sa Indioteria, Palma).

El bisbe Rafel Álvarez Lara crea la Delegació Diocesana de Guiatge i la nomena delegada, càrrec que manté fins que marxa de l’illa el 1969. Les activitats mixtes comencen el 1972. El 1976 les dues seccions s’integren en un sol moviment i donen lloc al Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca o Moviment Scout Catòlic.

El 1993 es constitueix la Fundació Maria Ferret, vinculada a l’Església, amb el propòsit de promoure activitats culturals, educatives i d’esbarjo a l’aire lliure i amb contacte amb la natura per a infants i joves, concebudes i gestionades d’acord amb els valors i mètodes del moviment escolta fundat per Robert Baden-Powell. La fundació, entre d’altres activitats, gestiona actualment (2012) algunes instal·lacions infantils i juvenils, com les de Sa Torrentera (Sencelles), Poble Nou (Alcúdia), Son Serra (Santa Margalida) i s’Alova (Sóller).

Des del 1997 un carrer de la barriada de Cas Capiscol, de Palma, duu el seu nom en reconeixement de la labor educativa que desplegà a Palma i al conjunt de Mallorca. El 1999 és guardonada per l’Obra Cultural Balear en atenció a la seva tasca de promoció entre els joves de la defensa de la llengua catalana, de la cultura pròpia i del país.

Mor a Barcelona el novembre de 2012, als 87 anys. Les seves cendres reposen a la possessió de Sa Torrentera (Sencelles) al costat de les del marit.

Bibliografia

Cecili BUELE RAMIS, “Reconeixement de mèrits del Moviment Escolta i Guiatge de Manacor, mallorcaweb.com, Manacor, 4-II- 2000

Mateu CERDÀ, “L’escoltisme a Mallorca (1907-1995)”, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1999

R.L. “Maria Ferrer i Espanyol”, Obituari, Última Hora, 12-XI-2012, 19

Pep Lluís RIERA I MOLL, “L’empremta de Maria Ferret”, Última Hora, 43

Raquel GALÁN, “Fallece María Ferret”, Diario de Mallorca, 13-XI-2012, 14

GRAN ENCICLOPÈDIA DE MALLORCA, Fundació Maria Ferret, 19, 34

GRAN ENCICLOPÈDIA DE MALLORCA, Eladi Homs Zimmer, 19, 56

Ritch Miller (Waco, Texas, EUA, 26 de gener de 1926 – Santa Maria del Camí, Mallorca, 2 de març de 1991)

Nom artístic del pintor James Richard Miller, que s’estableix de manera definitiva a Mallorca el 1962. Fill de Clyde Miller i Bessie Philena, ranxers, té una germana (Elizabeth) i dos germans (Riley i Ralph). El 1938 ingressa a l’escola de Fluvanna, a la qual assisteixen els seus germans i cosins. Allà descobreix la seva aptitud per al teatre. Després estudia durant dos anys a la Texas Tech University de Lubbock (Texas). El 1943 es lliura com a voluntari a la Marina, participa en la II Guerra Mundial i ascendeix fins al grau de tinent. Acabades les obligacions militars (1946), estudia a la Universitat de Columbia i a la New York School of Drama.

Mentre treballa com a actor professional, descobreix el gust per la pintura. Decideix practicar-la com a afeccionat en els moments que li deixa lliures la professió. Poc a poc substitueix el teatre per l’exercici de la pintura, que arriba a ocupar tot el seu temps disponible.

El 1961, amb 35 anys, després de diversos temptejos, participa en algunes exposicions de caràcter col·lectiu, que l’animen a seguir. El 1961 fa la primera exposició individual i decideix deixar els EUA. Passa uns mesos a Cadis i, tot seguit, s’estableix a Villa Paulina, al Terreno (Palma). Un temps després compra Son Fonoll, finca situada a Santa Maria del Camí (Mallorca), on troba l’aïllament i la tranquil·litat que desitja. Hi estableix la seva residència definitiva. Torna als EUA solament en viatges de curta durada per veure la família.

El 1962 fa la primera exposició mallorquina al Cercle de Belles Arts, que és rebuda amb divisió d'opinions. Alguns socis de l'entitat i alguns periodistes demanen al Governador Civil que el pintor sigui expulsat del país.  Gafim, en canvi, el defensa. En els anys 60 es presenta a diversos concursos de pintura i obté guardons tan importants com la medalla de la Diputació Provincial de les Balears (1964) i la medalla d’honor el Saló de tardor del Cercle de Belles Arts (1965). Al final dels anys 60 abandona les exposicions competitives per dedicar-se de ple a l’exercici de la pintura. Ho fa en un ambient de soledat i aïllament que es combina amb episodis d’angoixa i depressió.

Exposa a Palma, Madrid, Saragossa, Barcelona, Valladolid, Xile, Milà, Londres, NYC, Tennessee, Xicago, Atlanta, Pollença, Manacor, etc. Participa en nombroses exposicions col·lectives i mostra l’obra en un total de 22 exposicions individuals. Adquireix un alt nivell de consideració i d’anomenada, cosa per la qual és requerit perquè participi en exposicions inaugurals, com ara les de la Galeria Ariel (1968), Sala Pelaires (1969), Torre de ses Puntes (1986) i Centre Cultural Contemporani Pelaires (1990).

Treballa la tela i el paper amb una gran pulcritud. El dibuix és acurat, ben acabat i conté sempre una gran força expressiva, que es combina amb sensacions inquietants i enigmàtiques. Hi representa personatges singulars, que mostren deformacions, angoixes, dolor i torbació. Són éssers turmentats, espoliats i vençuts per l’abús, l’opressió, l’autoritarisme, la misèria del món i la maldat de les persones humanes. Es presenten habitualment sols, aïllats i tancats en escenaris despullats i opressius, dominats per la desolació i l’abandonament. Encarnen figures fràgils, indefenses i insignificants. Li interessen, sobretot, les persones històricament més maltractades i alhora més vulnerables, com ara jueus, rabins, indis, ancians, infants desemparats, idiotes, folls, dones objecte, miraclers, presoners de guerra, víctimes de violacions, ancians prematurs. De vegades es presenten, gairebé immòbils, sobre una peanya, escala o cadira, que fa funcions de trono o de gàbia. Sovint les figures van acompanyades d’objectes estranys, efímers, impenetrables o monstruosos, com ara niguls, pedres, màquines ocell, etc. A través dels seus personatges, de connotacions irreals, el pintor desplega un discurs commovedor sobre la fragilitat de la vida humana i la indefensió de les persones davant la violència aliena i la crueltat de la societat.

Els paisatges que fa són plens de deixalles, brutícia, tempestes de pluja, seqüeles de calabruixades, petjades de destrucció derivades de l’especulació, la inconsciència i la irresponsabilitat humana. Les obres són portadores de suggeriments irònics, satírics i de vegades apassionadament crítics amb els poderosos i els rics, encarnats per papes, patriarques, generals i similars, que es manifesten carregats de vanitat, presumpció i insignificança. L’obra, extensa i diversa, parla d’influències o evocacions dels treballs de Goya i Bacon, i de les metàfores de Pasolini. També s’hi poden veure influències expressionistes i neofiguratives. Proposa la defensa dels més dèbils, dels més vulnerables i dels exclosos del món.

Les obres sobre paper són pastels, tintes, olis, carbons i sanguines. Les teles, tractades sobretot amb tintes acríliques, són fruit d’un treball meticulós, imaginatiu i precís, fet amb atenció i un alt nivell de concentració.

El conjunt de la seva obra es pot considerar dividit en quatre etapes bàsiques. Entre 1962 i 1970, els seus treballs es presenten distribuïts en plànols que se situen en diferents nivells i a distinta profunditat. La figura humana, referida a personatges històrics, es manifesta a través de imatges fragmentades, esbossades, inacabades o deixades amb escassa definició. En els anys de la segona etapa (1970-81), l’atenció del pintor es focalitza en els seus personatges singulars, surrealistes i absurds, que construeix amb parsimònia monacal. A partir del 1981, ja en la tercera etapa, el paisatge substitueix l’interés pels personatges de l’etapa anterior. Les obres d’aquests anys destil·len un lirisme singular i colpidor. Representa la natura assotada pel vent i les tempestes; malmenada per la brossa i destruïda per l’acció insensata de l’home. A partir del 1986, ja en la quarta etapa, combina paisatge i personatges propis en una cursa que s’estén fins a la fi dels seus dies el 1991.

Té problemes de salut de caire circulatori des del 1977. L’afecten sobretot una cama, que tracta de resoldre amb una intervenció quirúrgica. Als 65 anys mor a Son Fonoll (Santa Maria del Camí, Mallorca). Amb motiu del seu traspàs, la Conselleria de Cultura, Educació i Esports del Govern Balear i el CCC Pelaires, conjuntament, organitzen dues exposicions simultànies, una de teles a Sa Llonja i l’altra de papers al CCC Pelaires, que s’inauguren el desembre de 1991. Alhora s’editen dos catàlegs amb textos i il·lustracions a tot color. El 2001, amb motiu del 10è aniversari del seu traspàs, Caixa de Balears Sa Nostra i l’Ajuntament de Santa Maria munten l’exposició “Recordant Ritch Miller” al centre de Cas Metge Rei. El 2005 una obra del pintor fa part de l’exposició “100 años de historia. Una mirada en el tiempo”, que el Govern de les Illes Balears presenta a Buenos Aires i Montevideo. Té una entrada a la Gran Enciclopèdia de Mallorca i a la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears.

El 2007 la Conselleria d’Educació, Cultura i Esports del Govern de les Illes Balears publica un llibre de 296 pàgines i tapes dures, dedicat a l’anàlisi biogràfica del pintor i a l’estudi de la seva obra, amb fotografies, il·lustracions i textos de Gudi Moragues, Antoni Planas i Gabriel Janer Manila.

Exposicions individuals

1961   Gorge Thomas Hunter Gallery, Chattanooga, Tennessee, EUA

1962   Georgia Museum of Fine Arts, EUA

1963   Cercle de Belles Arts, Palma

1967   Sala Drac, Manacor, Mallorca

1967   Galeria Da Vinci, Madrid

1968   “Paisatges”, Galeria Ariel, Palma

1969   Galeria Da Vinci, Madrid

1970   Sala Pelaires, Palma

1971   Sala Libros, Saragossa

1971   Galeria Iolas Velasco, Madrid

1973   Galeria Adrià, Barcelona

1973   “Pinturas sobre papel”, Galería Rayuela, Madrid

1973   Pinturas sobre papel, Galeria Studio, Valladolid

1974   Sala Pelaires, Palma

1975   Galeria 32, Milà

1976   Sala Pelaires, Palma

1976   Galeria Ciento, Barcelona

1982   Sala Pelaires, Palma

1983   Galeries Bennàssar, Pollença, Mallorca

1983   Galeria Joan Prats, NYC

1984   River Gallery, Westport, Connecticut, EUA

1985   Sala Pelaires, Palma

Exposicions col·lectives i similars

1961   The Plum Nelly Show (Chattanooga, Tennessee, EUA)

1961   Benjamin Gallery, Xicago, EUA

1961   Director’s Choice, EUA

1964   XXIII Saló de tardor, Cercle de Belles Arts, Palma

1965   Grifé & Escoda, Palma

1965   IV Saló de Pintura de Pollença, Pollença

1966   Liga de Arte, Texas, EUA

1966   XXV Saló de tardor, Cercle de Belles Arts, Palma

1967   Exposició del Concurs Nacional de Pintura, Direcció General de Belles Arts, Madrid

1967   Rincón del artista, Palma

1967   VI Saló de tardor, Cercle de Belles Arts, Palma

1967   VI Saló de Pintura de Pollença, Pollença,

1967   XXVI Saló de tardor, Cercle de Belles Arts, Palma

1967   I Biennal de Pintura, Barcelona

1967   “Artistes de la Galeria”, The John Whibley Gallery,Londres

1968   VII Certamen Internacional de Pintura, Pollença

1968   Caixa de Pensions, “la Caixa”, Artà, Mallorca

1968   XXVII Saló de tardor, Cercle de Belles Arts, Palma

1969   Exposició del Premi Ciutat de Palma de pintura, Palma

1969   Exposició inaugural, Sala Pelaries, Palma

1969   Sala Vallribera, Sant Antoni de Portmany, Eivissa

1971   “Picasso 90”, Sala Pelaires, Palma

1972   Exposició conjunta amb Ellis Jacobson i Lladó, Galeria la Barra, Barcelona

1972   “Salvem Son Quint”, Sala Pelaires, Palma

1973   Biennal Ibizagràfic, Eivissa

1973   Museo de la Solidaridad, Santiago de Chile, Xile

1973   “Miró 80”, Sala Pelaires

1973   Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i les Balears, Palma

1974   “Mostra d’Art Realitat”, Col·legi Oficial d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Catalunya

1976  ·Col·lectiva d’estiu, Sala Pelaires, Palma

1976   “Pintors americans”, Tom Madock, Barcelona

1976   Primera Exposició del “Grup dimecres”, Manacor, Mallorca

1976   Segona exposició del “Grup dimecres”, Galeria Kandinsky, Madrid

1977   “Col·lectiva”, Galeria Kandinsky, Palma

1979   “Exposició col·lectiva d’estiu”, Sala Pelaires, Palma

1980   “Exposició col·lectiva d’estiu”, Sala Pelaires, Palma

1981   “El dibuix”, Sala Pelaires, Palma

1981   “Mostra d’Art Actual”, Casal Solleric, Palma

1982   Arco 82, Fira Internacional d’Art Contemporani, Madrid

1982   “Una dona. Omaggio a Eugenio Prati”,Castelivano, Trento, Itàlia

1983   Pintors nord-americans a Mallorca i artistes sollerics d’avui”, Museu de Sóller, Sóller

1983   Exposició col·lectiva, VII Conferència Internacional d’Estudis del Mediterrani, Barcelona

1985   Arco 85, Fira Internacional d’Art Contemporani, Madrid

1986   “Navegantes de la pintura”, Ajuntament de Calvià, Calvià

1986   “Exposició inaugural”, Torre de ses Puntes, Manacor

1987   “Paisatges de la maduresa”, Sala Pelaires, Palma

1989   “Art Pollença”, Pollença

1989   “Exposició col·lectiva”, Sala Pelaires, Palma

1990   “Exposició inaugural”, CCC Pelaires, Palma

Exposicions d’homenatge i similars

1991   “Ritch Miller”, exposició antològica a Sa Llonja, Conselleria de Cultura, Educació i Esports del Govern Balear, obra s/tela

1991   Exposició antològica, CCC Pelaires, obra s/paper

1997   “La imatge del desig”, Ajuntament de Palma, Ses Voltes, Palma (col·lectiva)

2001   “Recordant Ritch Miller”, Ajuntament de Santa Maria i Caixa de Balears Sa Nostra, Centre Cas Metge Rei, Santa Maria del Camí, Mallorca

2002   “Lum + Llum”, Exposició inaugural del Casal Son Tugores, Alaró, Mallorca (col·lectiva)

2005   “100 años de historia. Una mirada en el tiempo. El paisajismo de las Islas Baleares desde 1906 hasta 2005”, Museo de Arte Espanyol Enrique Larreta, Buenos Aires, Argentina (col·lectiva)

2006   “100 años de historia. Una mirada en el tiempo. El paisajismo de las Islas Baleares desde 1906 hasta 2005”, Museo Nacional de Artes Visuales de Montevideo, Uruguai (col·lectiva)

Premis i guardons

1964   Medalla de la Diputació Provincial de les Balears, XXIII Saló de tardor, Cercle de Belles Arts, Palma.

1965   Medalla d’honor del XXIV Saló de tardor, Cercle de Belles Arts, Palma

1967   Medalla commemorativa per a artistes estrangers del XXVI Saló de tardor, Cercle de Belles Arts, Palma

1969   Medalla de pintura del XXVII Saló de tardor, Cercle de Belles Arts, Palma

Bibliografia

CONSELLERIA DE CULTURA, EDUCACIÓ I ESPORTS DEL GOVERN BALEAR, "Ritch Miller", llibre catàleg exposició a Sa Llonja, desembre 1991 - febrer 1992, Palma 1991

CCC PELAIRES, "Ritch Miller. Obres sobre papaer", Pelaires CCCC, Palma 1991

CONSELLERIA DE CULTURA, EDUCACIÓ I ESPORTS DEL GOVERN BALEAR, "Pintors americans d'ahir", llibre catàleg exposició a Sa Llonja, abril-maig, 104-109, Palma 1992

CONSELLERIA D'EDUCACIÓ I CULTURA GOVERN ILLES BALEARS, "100 años de historia. Una mirada en el tiempo", llibre catàleg exposició Museo Municipal de Arte Español Enrique Larreta, Buenos Aires, septiembre-octubre, 94-95, Palma 2005

CONSELLERIA D'EDUCACIÓ I CULTURA, "Ritch Miller, geni i figura", llibre d'homenatge, Palma 2007

Pep BAUZÀ PIZÀ "Recordant el pintor Ritch Miller", Diari de Balears, 4-X-2011

GRAN ENCICLOPÈDIA DE MALLORCA, 11, 17-18

GRAN ENCICLOPÈDIA DE LA PINTURA I L'ESCULTURA A LES BALEARS, 3, 216-224

William Edwards Cook (Des Moines, Iowa, EUA, 31 d’agost de 1881 – Palma, 10 de novembre de 1959)

Pintor i rendista. Fill d’una família acomodada, d’origen anglès, comença a pintar als 18 anys, animat per l’amistat que té amb John Singer Sargent i impulsat per l’interès que suscita en ell l’obra de Turner. El 1899 es matricula a l’Art Institute of Chicago i, poc després, a la National Academy of Design in New York.

El 1903 s’instal·la a París, on estudia amb Jean-Paul Laurens i amb elcpintor acadèmic William Adolphe Bouguereau, mentre es guanya la vida fent retrats. Coneix el naixement de les avantguardes històriques i l’obra de Cézanne. A París coneix l’escriptora nord-americana Gertrude Stein i la seva companya Alice B. Toklas. Amb l’escriptora manté una ferma amistat al llarg de tota la vida. També coneix els joves artistes i escriptors Pablo Picasso, Georges Braque, Henri Matisse, Ernest Hemingway, Guillaume Apollinaire i altres. Finalment, a París coneix Jeanne Moallic, model d’artistes i jornalera domèstica, amb la qual forma parella.

El 1907, durant una estada a Itàlia rep l'encàrrec de fer un retrat del Papa Pius X. El fet li dóna notorietat i anomenada com a retratista jove.

El 1913 visita Mallorca amb Jeanne Moallic, i hi perllonguen l’estada tot l’estiu. Torna a París i en començar la Primera Guerra Mundial es posa a treballar d’infermer a l’hospital que els nord-americans instal·len a la ciutat per atendre ferits de guerra.

El 1915 torna a Mallorca i s’instal·la a la barriada del Terreno (Palma). Es relaciona amb la colònia estrangera, a la qual aleshores pertany Gertrude Stein. El 1916 torna a París, on es manté treballant a una fàbrica de cotxes, fent de taxista, servint  de pilot de proves de la Renault i pintant retrats. És possible que, com s’ha dit, en aquests anys fos agent dels serveis secrets nord-americans. El 1917 s’allista a l’exèrcit dels EUA i, acabada la guerra, passa tres anys al Càucas (Rússia) com a treballador de Creu Roja (CICR) prestant serveis d’acollida i suport als ciutadans russos que fugen de la Revolució de 1917.

El 1920 torna a París i, decebut pel que considera el seu fracàs com a pintor, decideix abandonar la pintura. En morir el pare (1924), entra en possessió d’una herència considerable, cosa que li permet viure de rendes i viatjar. Es casa amb Jeanne Moallic (1922) i es fa construir una residència a Boulogne-sur-Seine (París), que projecta (1925) Le Corbussier. Hi resideixen fins al 1935.

El 1936 torna a Mallorca amb l’esposa. El pintor nord-americà Archie Gittes l’anima perquè pinti de bell nou. A partir d’aleshores ell reprèn els pinzells i també pinta Jeanne Moallic. Fan amistat amb Joan Antoni Fuster Valiente, Miquel Àngel Colomar, Màrius Verdaguer i altres pintors, escriptors i crítics d’art de l’illa. El 1948 Cook promou la fundació i és l’ànima del “Grup dels set”, integrat pels pintors Lluís Derqui i Derqui, Joan A. Fuster Valiente, Pere Sureda Montaner, Antoni Sabater Martorell, Francisco Vizcaíno López-Arteaga, Jaume Joan Rosselló i el propi Cook. El grup fa dues exposicions, les dues a les Galeries Quint, una el juny de 1948 i l’altra el gener del 1949. A la segona Pascual Roch Minué substitueix Jaume Joan. El propòsit principal del grup és recuperar la qualitat estètica de la pintura davant les propostes comercials i carrinclones que proliferen en els primers anys de la Postguerra.

Pinta natures mortes, algun paisatge i retrats d’amics, per bé que també fa algun retrat per encàrrec. Admirador de Cézanne, es manté al costat de les avantguardes, sense fer-ne part. En general treballa a l’oli sobre tela o taula, en formats petits o mitjans. Fa dibuixos i ocasionalment empra l’aquarela. Com Cézanne, la seva pintura analitza l’estructura de les dades naturals i no busca resultats atractius a la vista, sinó a la ment. No li interessa tant l’estructura aparent de les coses, com la subjacent, la que s’amaga al darrera del que es veu superficialment. A través dels colors recrea un captivador lirisme cromàtic que recorda el de Cézanne. De Matisse i Bonnard pren la claredat dels colors i els jocs fascinants de la seva composició i distribució. No li interessa reflectir en el quadre ni la realitat que es veu, ni les emocions subjectives que provoca la seva contemplació. A través de la pintura vol reflectir la realitat profunda i duradora de les coses.

L’obra que Cook deixa a Mallorca excel·leix per la solidesa i la força expressiva que conté. Destaquen vàries obres, però sobretot commou el seu autoretrat davant un mirall a l’interior de casa seva. Val a dir que aquesta tela va fer part de la col·lecció d’obres que tenia a casa seva el pintor Miquel Llabrés (1930-1983).

Participa a diverses edicions del Saló de tardor del Cercle de Belles Arts i obté la medalla d’honor del VI Saló de tardor, del Cercle de Belles Arts (1947). El 1949 fa una exposició individual a Galeries Costa, l’única que presenta a Mallorca. Mor a Son Catlaret, El Terreno, Palma, als 78 anys d’edat. Descansa en el cementiri de Gènova (Palma).

Després del seu traspàs, és objecte de diversos homenatges. El 1961 el Cercle de Belles Arts li dedica “Exposición homenaje a William E. Cook” i edita un catàleg amb text de Joan Bonet. El 1962 la Galeria Danús dedica un homenatge conjunt a William E. Cook i Tito Cittadini. El 1979 el Cercle de Belles Arts li dedica una exposició amb catàleg que inclou textos de Rafel Perelló Paradelo i Joan Bonet. El 1983 la Galeria Danús fa l’exposició “Recuerdo y vivencia de W. E. Cook” amb un text de Joan Bonet. El desembre de 1991 la Fundació Barceló inaugura “Exposición rememorativa del Grupo de los Siete (1948-49)” amb un catàleg que recorda el grup i els pintors que hi participen. El 1992 el Centre Cultural de la Misericòrdia dedica una exposició antològica a W. E. Cook a la sala Guillem Mesquida, amb un catàleg que porta col·laboracions de Cristòfol Serra i Enric Juncosa.

Una obra seva fa part de l’exposició “Pintors americans d’ahir”, presentada a Sa Llonja per la Conselleria de Cultura, Educació i Esports del Govern Balear. Té entrades pròpies a la Gran Enciclopèdia de Mallorca, Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears i enciclopèdia.cat.

William E. Cook, Sense títol, cera/paper,
Museu de Can Prunera (Sóller)

Bibliografia

CONSELLERIA DE CULTURA, EDUCACIÓ I ESPORTS, Govern Balear, “Pintors americans d’ahir”, catàleg-llibre exposició a Sa Llonja, abril-maig 1992, 50-53, Palma 1992

Miquel ALENYÀ FUSTER, “La pintura moderna a Mallorca (1830-1970)”, Ajuntament de Palma, 50-51, Palma 1996

FUNDACIÓ BARCELÓ, “Exposición rememorativa. Grupo de los Siete”, diciembre 1991 - enero 1992, Palma 1991

Lluís RIPOLL i Rafel PRELLO PARADELO, “Las Baleares y sus pintores”, Lluís Ripoll editor, 133-134, Palma 1981

GRAN ENCICLOPÈDIA DE MALLORCA, 4, 82-83

GRAN ENCICLOPÈDIA DE LA PINTURA I L’ESCULTURA A LES BALEARS, 2, 65-70

WIKIPEDIA, William Edwards Cook

Exposicions (Mallorca)

1943   II Saló de tardor, Cercle de Belles Arts, Palma (col·lectiva)

1944   III Saló de tardor, Cercle de Belles Arts, Palma (col·lectiva)

1945   IV Saló de tardor, Cercle de Belles Arts, Palma (col·lectiva)

1947   VI Saló de tardor, Cercle de Belles Arts, Palma (col·lectiva)

1948   I Exposició del Grup dels Set, Galeries Quint, Palma (col·lectiva)

1949   II Exposició del Grup dels Set, Galeries Quint, Palma (col·lectiva)

1949   Exposició William E. Cook, Galeries Costa, Palma (individual)

1949   Galeries Sapi, Palma (col·lectiva)

1951   X Saló de tardor, Cercle de Belles Arts, Palma (col·lectiva)

Guardons (Mallorca)

1943   Accèssit, Saló de tardor, Cercle de Belles Arts

1945   Medalla de bronze, Saló de tardor, Cercle de Belles Arts

1947   Medalla d’honor, Saló de tardor, Cercle de Belles Arts

1951   Medalla de la Diputació Provincial (pintura) i primera medalla de dibuix, Saló de tardor, Cercle de Belles Arts

Josep Maria Cortada Macías (Barcelona, 10 d’octubre de 1923 – Palma, 8 de novembre de 2012)

Metge. Estudia a la Facultat de Medicina i Cirurgia de la Universitat de Barcelona, on es llicencia (1950) i s’especialitza (1978) en al·lèrgies. Exerceix la professió a la Policlínica Miramar (Palma) (1979-1993). És president de l’Associació Espanyola d’Al·lèrgies (1982-86), de l’Associació Europea d’Al·lèrgies (1986-1990) i de la Societat Espanyola d’Al·lergologia i Immunologia Al·lèrgica (1988-1999).

Melòman i afeccionat al cinema i a la gastronomia, és president de Joventuts Musicals de Palma i participa en la fundació de les Serenates d’Estiu d’aquesta associació.

Guardonat per Joventuts Musicals de Palma, té una entrada al “Qui és qui a Mallorca”. Després d’una llarga trajectòria professional, es jubila. Mor a Palma acompanyat dels seus nebots i de Catalina Sagrera, que té cura d’ell en els darrers anys amb un lliurament exemplar. És incinerat al Bon Sossec (Marratxí) l’onze de novembre del 2012.

Dotat d’una extraordinària simpatia natural, el conec i el tracto a partir del dia en el qual espontàniament es presenta a l’oficina del Banc Industrial de Catalunya a Palma amb el propòsit de fer-se’n client. Aleshores jo n’era el director: ho vaig ser durant 14 anys (1975-1989). Amb el seu tracte exquisit posa de manifest que és persona culta, sensible, educada, competent i summament discreta.

Bibliografia

ÚLTIMA HORA, “Obituari”, 10-XI-2012

QUI ÉS QUI A MALLORCA, Promomallorca, 148, Palma 1999

Anibal Nocetti (Buenos Aires, 1875 – 18 de desembre de 1957)

Pintor i dibuixant. Estudia Dret a la Universitat de Buenos Aires i obté la llicenciatura. Tot seguit, conscient de la seva vocació, estudia dibuix i pintura a la Sociedad Estímulo de Bellas Artes, de Buenos Aires, sota el guiatge de Francisco Parisi i Reinaldo Giúdici. Fa part dels artistes joves que es troben al taller d'Alejandro Bustillo, on coneix Tito Cittadini. Amplia estudis a París, on coneix Gregorio López Naguil, Rodolfo Franco i Roberto Montenegro. Juntament amb Montenegro és un dels darrers pintors americans que s’incorporen al grup de seguidors d’Anglada que s’estableixen a Pollença durant la Primera Guerra Mundial.

No se coneix la data de la seva arribada, ni la de la seva partida. Tot amb tot, l’arriba es degué produir entre 1916 i 1917, ja que el juny de 1917 participa en l’exposició col·lectiva del saló àrab de La Veda. També participa al primer Saló de Tardor de La Veda (novembre 1917). El març de 1920 fa una exposició individual a La Veda i obté crítiques elogioses. Posteriorment exposa a Pollença. Segons la GEM marxa de l'illa el 1923, per bé que és possible que ho fes abans.

Com a dibuixant fa ús, sobretot, del llapis de carbó. Les figures omplen el paper, respiren força i transmeten naturalitat. Combinen masses denses de color amb elements que creen sensacions de lleugeresa i fragilitat. Construeix olis de concepció angladiana i execució propera a les solucions característiques de Tito Cittadini. S’agrada de pintar preferentment retrats i composicions de figura, per bé que també fa alguns paisatges i natures mortes.

La crítica del seu temps destaca les obres “Retrat de Clara Lucena” (carbó/paper) i “Autoretrat”. La primera, adquirida per Bartomeu L. Ferrà Juan, fa part de l’exposició “Pintors americans d’ahir”, que presenta la Conselleria de Cultura, Educació i Esports del Govern a Sa Llonja el 1992. Té una entrada a la Gran Enciclopèdia de Mallorca.

Exposa a l’Argentina. Mor a Buenos Aires als 82 anys d’edat.

Bibliografia

Josep VIVES, “Cuadros y apuntes”, La Última Hora, 29-VI-1917

Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ PARADELO, “Las Baleares y sus pintores”, Lluís Ripoll editor, 145-146, Palma 1981

CONSELLERIADE CULTURA, EDUCACIÓ I ESPORTS, Govern Balear, “Pintors americans d’ahir”, catàleg-llibre exposició a Sa Llonja abril-maig 1992, 68-69, Palma 1992

Francisca LLADÓ POL, “Anibal Nocetti”, ‘Artistas argentinos en Mallorca a través de la prensa’, Fundació Càtedra Iberoamericana, 45, Palma 2004

Francisca LLADÓ POL, "La figura de Hermen Anglada Camarasa como aglutinante: Tito Cittadini, Gregorio López Naguil y Anibal Nocetti", Fundació Càtedra Ibveroamericana i UIB, Palma.

GRAN ENCICLOPÈDIA DE MALLORCA, 11, 372

Elmyr de Hory (Budapest, Hongria, 14 d'abril de 1906 – Eivissa, Illes Balears, 11 de desembre de 1976)

Nom artístic d’Elemér Hoffmann, pintor hongarès, imitador de l’estil de grans pintors. Neix en el si d’una família benestant d’origen jueu. Quan té 16 anys, els pares es divorcien, fet que li causa un gran trasbals. El 1924, als 18 anys, marxa a Munic (Alemanya) i es matricula a l’Akademie Heinmann, que imparteix classes de dibuix i pintura. El 1926 es trasllada a París i es matricula a la Grande Chaumiére, on és deixeble de Ferdinand Léger, amb qui estableix una gran amistat.

Elmyr de Hory, 1970 ca.

Arran de la Segona Guerra Mundial és detingut i traslladat a Alemanya. Durant un interrogatori li trenquen una cama i el porten a l’hospital. Quan es recupera fuig cap a Budapest. Finalitzada la guerra, torna a París, on sobreviu a dures penes, fins que una persona acabalada confon un dels seus dibuixos amb un Picasso i li compra. A partir d’aleshores Elmyr recorre Europa venent imitacions de grans pintors. El 1947 es trasllada als EUA, on continua venent obres que imiten l’estil d’altres pintors. Ven a preus elevats i amb una demanda creixent gràcies a l’ajut de Fernand Legross i Real Lessard, que assumeixen les funcions de marxants. A causa d’algunes sospites, és objecte d’una investigació per part de la policia. Sotmès a vigilància, Elmyr abandona el país el 1959.

El 1960 s’instal·la a Eivissa, on els seus marxants incrementen l’activitat del negoci. Quan Legross i Lessard es barallen, ho fan sorollosament i de manera pública i ostentosa, la qual cosa alimenta noves sospites sobre l’autenticitat de les obres venudes per ells. Elmyr és detingut a Eivissa i passa dos mesos a la presó de Palma (1968), condemnat per homosexualitat, convivència amb delinqüents i no tenir mitjans demostrables de subsistència.

El 1969 l’escriptor Irving Clifford publica “Fake! The Story of Elmyr de Hory, the Greatest Art Forger of Our Time”. Per a l’elaboració d’aquesta obra disposa de la col·laboració de l’artista. Tot amb tot, cal prendre les afirmacions que conté amb cautela. Després de la publicació del llibre, l’autor és condemnat per estafa per haver publicat una biografia apòcrifa de Howard Hawks. El 1973 Orson Welles roda la pel·lícula “Fake!”, inspirada en l’obra d’Irving Clifford. El 1975 Elmyr presenta a Madrid una exposició d’imitacions signades amb el seu nom. Mentrestant es tramita una demanda d’extradició del Govern Francès, preocupat per la baixa generalitzada dels preus internacionals de la pintura impressionista, la preferida per les imitacions d’Elmyr. La tramitació de la sol·licitud d’extradició crea en ell una situació d’estrès i angoixa. Quan es troba pendent de la publicació de la sentència sobre l’extradició, mor als 70 anys a causa d’una barreja de barbitúrics i alcohol. Tres dies després es fa pública la sentència de desestimació de la demanda d’extradició. Descansa en el cementiri d’Eivissa a la capella de la família Llobet Tur.

El 2005 la Galeria Tribeca (Madrid) li dedica una exposició de 25 obres (dibuixos, guaixos, aquarel·les, tintes i tintes xineses) fetes a la manera de Modigliani, Picasso, Matisse, Renoir, Toulouse-Lautrec, Gauguin, Chagall, Léger, Renoir i una tela inspirada en André Lhote. El novembre de 2012 la Galeria Vanrell, de Palma, exposa un conjunt de 15 teles i un dibuix amb tinta xinesa del pintor, provinents de la col·lecció de Josep Roselló, antic amic d’Elmyr. L’exposició, no destinada a la venda, s’acompanya d’un fulletó de mà amb reproduccions a color de les obres que es mostren.


Bibliografia

Maria LLULL,  "La increíble historia d'Elmyr d'Hory", Diari de Balears, 8-XI-2012

Irving CLIFFORD, “Fake! The Story of Elmyr de Hory, the Greatest Art Forger of Our Time”, McGraw-Hill Book Company, NY, USA.