Antoni Montserrat Moll (Palma, 31 d’agost de 1954 – 19 de febrer de 2006)

Economista i polític. Fill de Pau Montserrat Palerm, mestre escultor i pintor, i Magdalena Moll Cifre, estudia el batxillerat al col·legi de Monti-sion. Es diploma en ciències econòmiques a la Universitat Autònoma de Barcelona (1974) i es llicencia a la UIB (1998).

Milita successivament a l’Organització d’Esquerra Comunista (1973), al Moviment Comunista de les Illes i al Partit Comunista d’Espanya (1977-81). És secretari de finances i acció social del sindicat CCOO (1977-78). El 1987 s’estableix per compte propi i munta un despatx d’assessoria fiscal, comptable i financera. Treballa les estadístiques d’ocupació i atur a les illes, que classifica per sectors, analitza l’evolució per branques d’activitat, fa agrupacions, construeix gràfics de sèries llargues i posa a l’abast d’institucions públiques i privades i estudiosos una informació detallada i precisa que abans mai no s’havia tingut disponible. Es fa habitual la seva imatge amb un ordinador portàtil a la mà, en el qual porta la informació laboral actualitzada i moltes altres dades d’interès.

El 1999 és nomenat director general d’economia del Govern de les Illes Balears. Des d’aquest càrrec impulsa l’aprovació de la primera Llei d’estadística de les Illes Balears i la creació de l’Institut Balear d’Estadística (IBESTAT). Popularitza les estadístiques referents a les Balears mitjançant l’edició i distribució de publicacions com ara “Balears en xifres”, editada en 6 idiomes. També té cura de l’elaboració de les taules input-output de les illes, la millora de les dades referents a l’afluència turística i a la despesa turística, etc. És el promotor del I Congrés d’Economia de les Illes Balears. Acabada la legislatura, és nomenat (2003) director-gerent de l’empresa bijutera menorquina Carretero y Timoner S.A.(CATISA). El 2004 és elegit president de l’Institut Tecnològic de la Bijuteria d’Espanya, amb seu a Maó (Menorca).

En els anys 70 és professor de l’ODEM (Organització d’Escoles del Mediterrani), dependent dels jesuïtes. És col·laborador de l’Informe Econòmic i Social de Sa Nostra i soci del Cercle d’Economia de Mallorca. Casat, és pare de dos fills. A causa d’un procés imprevist i molt ràpid mor a la Policlínica Miramar (Palma) als 51 anys d’edat.

Després del seu traspàs el Govern de les Illes institueix (2008) el Premi Antoni Montserrat Moll, que concedeix l’IBESTAT amb la finalitat de reconèixer i guardonar el mèrit estadístic. El premi s’atorga el 2008 a Joan Ginard Ferrer, el 2009 a l’Observatori Socioambiental de Menorca i el 2009 a Miquel Alenyà Fuster. Fa el lliurament el conseller d’Economia i Hisenda a la seu del Parlament.

Vaig mantenir amb en Toni Montserrat una llarga i ben sincera amistat. Ens aveníem i coincidíem en moltes coses, entre elles l’interés en l’anàlisi de l’economia de les illes. La seva col·laboració amb l’Informe Econòmic i Social, de Sa Nostra, va permetre incrementar significativament la informació estadística de les edicions anuals dels anys 1994-2000. També va permetre ampliar la informació gràfica de les edicions citades. D’altra part, la col·laboració amb el Servei d’Estudis Socials i Econòmics de Sa Nostra permet que l’entitat pugui publicar, entre 1995 i 2000, informes sobre l’evolució trimestral de l’economia balear i la seva distribució per illes.

El 9 de juny de 2005 el vaig veure per darrera vegada. Ens trobàrem a la seu de la Cambra Oficial de Comerç amb motiu d’una sessió del Cercle d’Economia sobre l’evolució del turisme, presidida per Alexandre Forcades i presentada per Jaume Cladera i Cladera, Ferran Porto Vila, José Antonio Roselló Rausell i Miquel Alenyà. Per motius de feina, aleshores residia a Maó (Menorca) i solament el veiem excepcionalment. Ens va sorprendre i celebràrem la seva presència. Férem una bona rotllana al seu costat. Estava de bon humor, tenia xerrera i se sentia a gust amb nosaltres. La conversa es va allargar.

Bibliografia

QUI ÉS QUI A MALLORCA, Promomallorca, 350

IN MEMORIAM, Antoni Montserral Moll. www. antoni monserrat moll. blogspot.com

VIQUIPÈDIA, Antoni Montserrat Moll

GRAN ENCICLOPÈDIA DE MALLORCA, 23, 236-237

Frank el Punto (Magúncia, Alemanya, 17 de gener de 1909 – Eivissa, 7 de febrer de 1972)

Nom artístic del pintor Frank Ludwig Schaefer. És fill únic de Ludwig Ignaz Schaefer, músic de l’orquestra simfònica de Magúncia, que als 63 anys es casa (1938) en segones núpcies amb Johanna Jacobine Berthes.

Viu els seus primers anys envoltat d’un ambient artístic. Fa els estudis primaris i secundaris a Magúncia, per passar després (1928) a la Universitat de Berlín i a l’Escola Superior d’Arts Plàstiques. Mentre estudia a la Universitat, treballa a una factoria de la companyia Siemens.

Es relaciona amb la Bauhaus i de manera especial amb alguns dels seus capdavanters. Acabats els estudis, a partir del 1935 treballa en una empresa de disseny gràfic i viatja a Holanda i París. El 1937 s’estableix per compte propi i viatja a Dinamarca, Àustria, Suïssa i Itàlia. Entre 1935 i 1940 fa les primeres exposicions a Berlín, on mostra els seus treballs inspirats en l’expressionisme figuratiu de Nolde i Kokoschka. Durant la IIGM és mobilitzat i destinat a serveis jurídics laborals de la indústria aeronàutica. No és destinat al front a causa d’una dolença renal, que l’acompanya la resta de la vida.

En el ple del conflicte, trasllada la residència familiar a la casa d’uns camperols d’una localitat allunyada, on es refugia amb l’esposa Ingeborg i la filla Christiane, nada de fa poc. Aleshores comença a experimentar amb l’expressionisme abstracte. Després d’una estada a Paris, el 1950 s’instal·la a Bremen per accedir als ajuts oficials a la creació plàstica. El 1954 guanya el concurs per a la decoració del vestíbul de l’emissora Ràdio Bremen. Poc després guanya un altre concurs per a la decoració d’un hospital infantil a Bremen. L'esposa fa representacions de teatre de teresetes. El 1955 passa per Eivissa, que l’impressiona profundament. Torna a Bremen, atén els encàrrecs pendents i aixeca la casa. S’instal·la a Eivissa i, tot seguit, exposa a la galeria El Corsario. En els anys següents rep la influència del Grup Eivissa 59.

A Eivissa fa composicions que segueixen les pautes de l’expressionisme figuratiu, per bé que evoluciona gradualment vers l’informalisme. Durant aquests anys adopta el nom artístic de Frank El Punto, arran de la confusió freqüent que es produeix al servei de la llista de correus. Les lletres que hi rep les guarden en funció del segon nom, Ludwig, en comptes de fer-ho pel cognom. Demana als amics i coneguts que adrecin les lletres a Frank seguit de l’ela amb un punt. D’aquí ve l’expressió de Frank ela punt, que aviat esdevé Frank El Punto.

En els anys 1962-1965 treballa en el marc de l’abstracció informal a un ritme lent i molt elaborat. Utilitza signes cal·ligràfics, fets amb gestualitat meditada i reflexiva. Entre 1967 i 1969, arran d’una crisi personal, simplifica els gestos i fa els trets més curts i fragmentats. Aconsegueix imprimir a les obres una gran força expressiva en el marc d’una atmosfera de serenitat i calma. Confessa i demostra gran admiració per Braque. Titula “Homenatge a Georges Braque” la tela que presideix el saló principal de la societat eivissenca Ebusus.

Al llarg de la vida duu una intensa activitat expositiva a Alemanya i Espanya. Fa exposicions a Eivissa, Menorca, Palma, la Península (Barcelona, Múrcia, Màlaga, Madrid, València, Granada, Begur, Cadis, Bilbao, Còrdova...), Alemanya (Berlin, Bremen, Munic, Magúncia, Bonn, Hamburg...), França (París) i Suïssa (Zuric). Es tenen documentades més de 45 exposicions individuals i més de 35 participacions a exposicions col·lectives entre 1951 i 1972. El 1964 obté el Gran Premi Illa d’Eivissa a la I Biennal Internacional d’Eivissa. El 1971 participa a la primera Exposició Internacional de Pintors d’Eivissa,, que es presenta a la seu de l’Escola d’Arts i Oficis d’Eivissa sota el patrocini de l’Ajuntament d’Eivissa, l’Institut d’Estudis Eivissencs i la Direcció General de Turisme del Ministeri. Té entrades al seu nom a la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears, al Diccionari Ràfols i a l’Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera. El Museu d’Art Modern i Contemporani “Es Baluard”, de Palma, té una obra seva.

Mor prematurament als 63 anys. Amb motiu del seu traspàs, el 1973 se li dedica a Eivissa una exposició d’homenatge. També té lloc una exposició d’homenatge a la Haus Widmann Galerie (Àustria), d’obra antiga i recent. L’acte inaugural inclou una conferència del Dr. Eberhard Lutze, amic del pintor, i un concert amb obres de J. S. Bach. El 1991 li dedica una exposició monogràfica la Galeria Van der Voort, d’Eivissa. També el 1991 s’inclou una obra seva a l’exposició “Una visió històrica de la pintura a Eivissa, 1900-1959”, que es fa al MAC d’Eivissa. La Conselleria de Cultura del Govern i el Consell Insular de Mallorca inclouen una obra seva i una nota biogràfica a l’exposició “100 anys, 100 pintors (1893-1993)” que es mostra a sa Llonja (Palma) el 1993. El 1996 està representat a l’exposició “Abstraccions”, que organitza la Conselleria de Cultura del Govern balear. Inclou una obra seva l’exposició “Eivissa, anys 60”, que té lloc al MAC d’Eivissa el 1998. L’Obra Social de Caixa de Balears Sa Nostra organitza dues exposicions successives, una a la Sala de Cultura d’Eivissa (desembre 1998 - gener 1999) i l’altra al Centre de Cultura de Palma (febrer-març de 1999), que acompanya d’un acurat catàleg il·lustrat de 152 pàgines.

Amb motiu de l’exposició al Centre de Cultura de Sa Nostra a Palma, tinc l’oportunitat d’entrevistar-me personalment amb Christiane Gerrit Schaefer de Rose, la filla del pintor, que assisteix a la inauguració de la mostra. Ens explica anècdotes del pare i la mare; de la seva vida de jovençana a Eivissa en els anys 60; dels seus estudis a i dels condeixebles d’aleshores, entre ells Antoni Lluís Marí Ramon, president en aquells moments de Sa Nostra; de l’afecció del pare a la pintura i la música i de les exposicions que fa a Alemanya i altres indrets d’Europa. Sa Nostra adquireix aleshores per a la pinacoteca de l’entitat, dues teles magnífiques del pintor.

Bibliografia

Pere A. SERRA BAUZÀ, “El misteri de Frank el Punto i l’eclectisime de Juli Ramis”, ‘Memòries d’un Museu, diàlegs en  es Baluard’, 86-90, Editorial Ensiola, Palma 2007

OBRA SOCIAL DE SA NOSTRA, “Frank El Punto”, catàleg il·lustrat exposició 1998-1999, 150 pàg., Palma 1998

CONSELLERIA CULTURA DEL GOVERN BALEAR, CONSELL INSULAR DE MALLORCA I AJUNTAMENT DE PALMA, “100 anys, 100 pintors (1893-1993)”, Sa Llonja, maig-juny, 78 i 132, Palma 1993

GRAN ENCICLOPÈDIA DE LA PINTURA I L’ESCULTURA A LES BALEARS, 2, 123-125

DICCIONARI RÀFOLS, 4, 77

ENCICLOPÈDIA D’EIVISSA I FORMENTERA, edició digital

Margaret Hall-Sweeney (Lawrence, Massachussets, EUA, 28 d’agost de 1904 – Valldemossa, Mallorca, 9 de juny de 1973)

Aquarel·lista i dibuixant. Filla de Peter Myles Sweeney i Mildred Mc Neal-Sweeney, estudia a Madrid i Neuchatel (Suïssa). El 1923 ingressa a l’Escola de Belles Arts de Ginebra (Suïssa), on estudia pintura i guitarra.

El 1918 els pares decideix viatjar per Europa. Després d’una breu estada a Newquay (Anglaterra), el 1919 s’estableixen a Madrid, on la filla estudia durant 4 anys. El 1923 passen a Ginebra. Un temps després, s’estableix a Valldemossa (Mallorca), on resideix entre el 1927 i el 1936. Coneix el pintor austríac Erwin Hubert, de qui pren classes d’aquarel·la i amb el qual pinta sovint del natural. D’ell pren l’afecció a l’aquarel·la, per bé que estilísticament i tècnicament se situa en posicions ben diferents a la del mestre. Manté relacions d’amistat amb la família de Joan Sureda Bimet i Pilar Montaner Maturana. També amb les dels pintors d’Eliseu Miefrén i Joan Fuster Bonnin.

En esclatar la guerra civil (1936), marxa a Ginebra, on es casa el 1938 i és mare de dos fills, Peter i Patrick von Hoffmann-Grossenbuch. El 1950 torna a Valldemossa, on resideix fins a la seva defunció el 1973. Viatja sovint per Espanya, Europa, el Nord d’Àfrica i els EUA. Aprofita els viatges per pintar a Grècia, Itàlia, Alemanya, Turquia, Egipte, Marroc, etc. També pinta a Menorca i Eivissa. S’agrada de pintar paisatge, paisatge urbà, mercats, ports, cases de pagès, oliveres, interiors, barques, etc. Ho fa amb energia i amb trets de gran seguretat. Fa ús freqüent de colors intensos i de llums rotundes, que transmeten a les composicions una força notable. Participa poc en concursos i certàmens, que considera pensats per a pintors amb manca de seguretat en ells mateixos. El 1929 participa al Saló de tardor del Cercle de Belles Arts. Exposa a Palma, Ginebra, Alemanya, Madrid, Barcelona i Londres. Mor a Valldemossa als 68 anys. Descansa en el cementiri de la vila.

Amb motiu del desè aniversari del seu traspàs, el Cercle de Belles Arts de Palma li dedica (1983) una exposició d’homenatge i publica un opuscle de 12 pàgines. El 2011 la Fundació Coll Bardolet, amb seu a Valldemossa, li dedica una exposició retrospectiva de 45 obres i edita un catàleg de 278 treballs entre aquarel·les i dibuixos. S’ha mostrat obra seva a l’exposició “Pintors americans d’ahir”, que el Govern munta a sa Llonja el 1992 i a “100 anys, 100 pintors (1893-1993)”, que el Govern i el Consell Insular de Mallorca presenten a sa Llonja el 1993. Té una entrada a la Gran Enciclopèdia de Mallorca i una altra a la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears”.

Exposicions

1929  Saló de tardor, Cercle Malloruí, Palma (col·lectiva)

1930  Galeries Mallorquines, Palma

1030  Societé Mutuelle Artistique, Ginebra

1931  Galeries Costa, Palma

1931  Gladbach, Alemanya

1932  Madrid

1933  Barcelona

1934  Munic, Alemanya

1934  Galeries Costa, Palma

1956  Londres, Regne Unit

1960  Galeries Costa, Palma

Bibliografia

BIBLIOTECA MANEU, “Margaret Hall-Sweeney”, Palma 1988

CONSELLERIA DE CULTURA, Govern balear, catàleg exposició “Pintors americans d’ahir”, Palma, abril-maig 1992, 88-89

CONSELLERIA DE CULTURA et al., Govern balear, catàleg exposició “100 anys, 100 pintors (1893-1993)”, Palma, maig-juny 1993, 66 i 135-136

Gabriel QUETGLAS OLIN, "Margaret Hall-Sweeney. Acuarelas 1930", Palma 2011

GRAN ENCICLOPÈDIA DE LA PINTURA I L’ESCULTURA A LES BALEARS, 2, 302-303

GRAN ENCICLOPÈDIA DE MALLORCA, 6, 397

José Luis Tudanca (Tudanca, Cantàbria, 17 de maig de 1944 - Palma, 22 de setembre de 2011)

Nom artístic del pintor José Luis González i González, nat a Tudanca (Cantàbria) el 1944. Estudia decoració a Barcelona i fixa (1970) la residència a Mallorca, on comença a treballar com a decorador per incrementar gradualment l'activitat plàstica, que anys més tard esdevé l'única que exerceix i a la qual es dedica plenament. Com ell diu "a Mallorca troba l'espai per a la reflexió, el repòs i la inspiració poètica que la seva obra demana".

José Luis Tudanca, 2000 ca.

Exposa per primera vegada el 1978 a Palma. També exposa a Pollença, Santander, Madrid, Deià, Inca, Sineu, Barcelona, Sóller i Perú.

Treballa el paisatge i l'abstracció mitjançant tècniques mixtes i l'aquarel·la. També treballa el dibuix. Les composicions sobre tela es beneficien del valor expressiu de textures, empastos i raspats. Crea atmosferes intimistes, composicions irreals properes al surrealisme i ambients poètics. Fa ús dels jocs de clarobscur i dels contrastos de colors. Mostra preferència pels blaus, grocs, verds i vermells. Sent predilecció per l'aquarel·la. S'agrada de pintar al camp i a la platja amb l'ajut de papers de grans dimensions, on capta la natura entesa com a caleidoscopi de colors. En els darrers anys viatja sovint al Perú, on troba nous motius d'inspiració.

El 1984 obté la medalla d'or del Saló de tardor, del Cercle de Belles Arts de Palma. El 1992 obté el premi Ciutat de Palma de pintura.

José Luis Tudanca, Sense títol

Té entrades pròpies a la Gran Enciclopèdia de Mallorca i a la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l'Escultura a les Balears. El 1989 el Consell Insular de Mallorca li dedica una exposició a la sala d'exposicions de la Misericòrdia (Palma). El 1996 exposa al Casal Balaguer, de l'Ajuntament de Palma.

Hi ha obra seva als museus municipals de Sa Pobla i Porreres, Conselleria d'Educació del Govern de les Illes Balears, Caixa de Balears "Sa Nostra" i a nombroses col·leccions d'institucions i particulars.

El vaig conèixer personalment i el 1997 li vaig comprar una tela molt notable per a la pinacoteca de Caixa de Balears Sa Nostra. Coincidirem sovint a actes relacionats amb la pintura, inauguracions, celebracions, presentacions, etc. És un home senzill, cordial, enamorat de la seva professió, honest i feiner. Quan la malaltia ja fa estralls en la seva salut, segueix treballant i ho fa fins uns dies abans de morir. Ens deixa el 22 de setembre de 2011, als 67 anys.

Amb  motiu del seu traspàs, Josep Bauzà i Pizà al Diari de Balears i Mariana Díaz a Última Hora li dediquen escrits d'homenatge.


Bibliografia

CONSELL INSULAR DE MALLORCA, "Tudanca", catàleg exposició 1989, Palma

AJUNTAMENT DE PALMA, "Tudanca, sèrie musicals", catàleg exposició 1996 al Casal Balaguer, Palma

GRAN ENCICLOPÈDIA DE MALLORCA, 17, 335

GRAN ENCICLOPÈDIA DE LA PINTURA I L'ESCULTURA A LES BALEARS, 4, 335-336

Mariana DÍAZ, "Fallece el pintor Tudanca, quien acababa de inaugurar una exposición en la galería Matissos", Última Hora, 22-IX-2011, Palma

Josep BAUZÀ I PIZÀ, "Adéu a Trinidad Huertas Rus i José L. González "Tudanca", Diari de Balears, 26-IX-2011, Palma


Darreres exposicions

2006  Galeria Fran Reus, Palma, "PerúPerúPerú", abril-maig

2007  Galeria Juan Manuel Lumbreras, Bilbao, "Viaje por Perú", juny-juliol

2007  Bennàssar Galeries, Pollença, setembre-octubre

2008  Museu de Porreres, "Tudanca", abril

2008  Galeria Can Janer, Inca, "Tudanca", maig

2008  Galeria Mar Gaita, Palma, "José Luis Tudanca", octubre-novembre

2009  Galeria Mar Gaita, Palma, "Aquarel·les Vich i Tudanca", setembre-octubre

2010  Auditòrium sa Màniga, Cala Millor, "Tudanca", juny-juliol

2010  Galeria Racó 98, Sóller, "Tudanca, Lluís Vidal i Rubén Martín de Lucas"

2011  Galeria Matissos, Colònia de Sant Jordi, "Illes de sal", setembre

Jaume Mercant Melis (Capdepera, Mallorca, 25 de setembre de 1910 – Palma, 26 d’abril de 1999)

Artista pintor. De formació bàsicament autodidacta, rep algunes classes de pintura de Josep Pons Frau i orientacions tècniques del pintor romanès Arthur Segal (1875-1944), resident a Cala Ratjada entre 1933 i 1936.

Comença a pintar de molt jove, però la manca de recursos l’obliga a treballar en diverses ocupacions fins al 1970. Primer fa de fuster, que és l'ofici del pare. Després del 1957 fa de cambrer, porter d’una finca plurifamiliar, acomodador del cinema Capitol i ordenança del Col·legi d’Arquitectes.

Interessat en el paisatge rural, urbà i les marines, s'agrada de crear grans panoràmiques. Pinta sobretot a Capdepera i, també a Artà, Cala Ratjada. A partir del 1957 pinta preferentment temes de Palma i voltants (Illetes, Es Jonquet, Sant Bernat, la Seu ...). A més, pinta a Valldemossa, Puigpunyent i altres indrets. També fa escenes d’interior, algun retrat familiar i algunes composicions religioses.

El 1941 es casa amb Margalida Servera, que li dóna el suport que necessita per dedicar-se a la pintura. El 1944 fa a Artà la seva primera exposició. El 1949 exposa a Galeries Costa (Palma), animat per Gabriel Fuster Mayans "Gafim" i Josep M. Costa. El 1957 fixa la residència a Palma. Entre 1957 i 1961 viu en el Secar de la Real i treballa com a fuster. El 1970 es jubila i es dedica plenament a la pintura.

Les obres presenten espais solitaris que transmeten sensacions de soledat, desempara i abandonament. Abunden les ombres remarcades i les línies rectes, sinuoses o trencades. Fa ús d’una visió ingenuïsta dels temes, que depura, simplifica i estilitza amb recursos de caire naïf amb trets propis del surrealisme. Les teles són plenes de silenci i calma. No hi ha figures humanes, ni trànsit, ni moviment. S'agrada de pintar contrallums.

Obté medalla de bronze al X Saló de tardor (1951) i medalla de plata al XI Saló de tardor (1952). En els anys 70 es fan diverses exposicions retrospectives que serveixen per donar a conèixer la seva obra i obtenir el reconeixement que mereix. El 1986 la Fundació Bartomeu March Servera li dedica una exposició d’homenatge i edita un catàleg amb la col·laboració de Caixa de Balears “Sa Nostra”. El 1989 la Conselleria de Cultura, Educació i Esports del Govern Balear li dedica a sa Llonja (Palma) una exposició antològica.

Hi ha obra seva al Consell Insular de Mallorca i a nombroses col·leccions. Li dediquen una entrada la Gran Enciclopèdia de Mallorca, la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears i l'enciclopèdia.cat. El pintor està representat a l’exposició “100 anys, 100 pintors (1893-1993)” que el Govern fa a sa Llonja (Palma) entre maig i juny de 1993.

Malalt a partir dels darrers mesos de 1974, deixa de pintar progressivament. Mor als 89 anys d’edat.

Bibliografia

GRAN ENCICLOPÈDIA DE MALLORCA, 10, 388

GRAN ENCICLOPÈDIA DE LA PINTURA I L’ESCULTURA A LES BALEARS, 3, 141-148

FUNDACIÓ BARTOMEU MARCH SERVERA, “Mercant”, catàleg de l’exposició de 1986, 22 pàg., Caixa de Balears “Sa Nostra”, Palma 1986

CONSELLERIA DE CULTURA, EDUCACIÓ I ESPORTS DEL GOVERN, “Mercant”, catàleg exposició a sa Llonja, Palma 1989

Damià FERRÀ-PONÇ, “Conversa amb Jaume Mercant”, ‘Lluc’, 622, 8


Exposicions

1944  Artà (primera exposició)

1949  Galeries Costa

1959  Puigpunyent

1972  Galeria Pelaires

1974  Col·legi d'Arquitectes (del 15/V al 8/VI), Palma

1975  Capdepera

1986  Fundació Bartomeu March Servera

1989  Sa Llonja, novembre


Exposicions col·lectives
Relació parcial

1951  Saló de tardor, Cercle de Belles Arts, Palma

1952  Saló de tardor, Cercle de Belles Arts, Palma

1952  Quatre pintors, Museu Regional d'Artà

1964  I Certamen nacional de paisatge i costums de les Balears, Diputació
          provincial

1993  "100 anys, 100 pintors (1893-1993)", sa Llonja, maig/juny


Premis i homenatges

1951  Medalla de bronze, X Saló de tardor, Palma

1952  Medalla de plata, XI Saló de tardor, Palma

1964  Medalla d'or del I Certamen nacional de pintura de paisatge i costums de les
          Balears

1975  Homenatge de Capdepera al pintor, 24 d'agost de 1975

1989  Exposició a sa Llonja i publicació d'un catàleg il·lustrat a color de 234 pàgines.

Prudenci-Joan Alcón Agustín "Joan Alcón" (València, 30 de gener de 1937 – Palma, 23 d’octubre de 2012)

Artista pintor. Format a la Reial Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles, de València, comença a exposar el 1956. Amplia estudis a París (1960-63) amb una beca del Govern francès i a Alemanya (1965-70). El 1974 fixa la residència a Mallorca i munta l’estudi a un annex de la casa que té a Son Espanyol (Palma). Té relacions de parentiu amb Josep Agustín Palmer (1895-1977), antic redactor del diari “Última Hora” i, durant un temps, president del seu Consell d’Administració.

Al llarg de la seva trajectòria professional, de 53 anys de durada, obté nombrosos premis i reconeixements, entre els quals cal citar els següents: medalla d’or de pintura del SEU, medalla d’or del IV Saló de Benimar (Alacant) (1956), premi Elcano de l’Exposició Nacional de Belles Arts de Sevilla (1960), medalla d’or del Certamen Internacional de Pintura de Pollença (1972) i premi Ciutat de Palma de Pintura (1973). Té una entrada al seu nom en la Gran Enciclopèdia de Mallorca.

La pintura que fa es caracteritza per l’ús freqüent de textures matèriques, un cromatisme intens i ben contrastat, la utilització esporàdica de formes geomètriques i la força expressiva que dóna al gest de la pinzellada. La temàtica abasta el rostre humà, preferentment el femení, el nu, les natures mortes, el paisatge naturalista i l’abstracció expressionista. Els seus treballs s’insereixen dins l’àmbit figuratiu, propi d’un realisme fantasiós d’inspiració onírica i poètica. Crea atmosferes de pau i soledat, que en la pintura de rostres i nus es presenten amarades d’un erotisme dolç i delicat. Han analitzat la seva obra els crítics d’art Josep Bauzà i Pizà, Gaspar Sabater, Josep Perelló Paradelo, Joan Pla Garcia, Josep M. Almagro, Gabriel Fuster Mayans “Gafim”, Josep Piñol, Damià Ramis Caubet i altres.

Joan Alcón, Sense títol, mixta/tela

Fa nombroses exposicions individuals i participa en moltes exposicions col·lectives a les Balears, Península, França, Alemanya, Suècia, Itàlia, Àustria, Regne Unit, EUA i Veneçuela. El 1976 participa a l’exposició dedicada al realisme fantasiós que es fa a Viena (Àustria). Del 23 de setembre al 16 d’octubre de 2012 presenta una important exposició, la darrera que fa en vida, a l’Auditori i Palau de Congressos d’Águilas (Lorca, Múrcia), que és inaugurada pel regidor de cultura i patrimoni, Francisco Miguel Martínez, acompanyat del pintor Manuel Coronado, amic de l’artista, del crític d’art Antonio Martínez Cerezo i d’un públic nombrós.

És una persona d’esperit positiu, jovial i optimista, que troba en la pintura i en la música els principals motius de satisfacció i gaudi. Sociable, bon conversador i amic dels amics, demostra un esperit lluitador i disciplinat en els processos de recuperació física que ha de seguir després d’un episodi cardiovascular. Rodejat d’afecte, simpaties i de la companyia dels seus, Rainer, Denise, Lourdes i Miquel, mor a Palma l’octubre de 2012, als 75 anys.

El vaig conèixer personalment el 1976 a través de la seva esposa Cristina, que aleshores treballa en el despatx d’administració de finques de Josep Alemany. El vaig visitar vàries vegades, sol i acompanyat, a l’estudi de Son Espanyol i li vaig comprar dues teles: un paisatge i una composició de rostres amb la imatge, seductora i colpidora, de Cristina. El vaig acompanyar en diverses inauguracions d’exposicions a Palma i Pollença. Ens trobem diverses vegades a la Galeria Jaume III (Palma). Ens trobem per darrera vegada davant de l’edifici Minaco, a les avingudes de Palma, on tenim una conversa animada pel seu bon humor i la cordialitat que el singularitza. Parlem de pintura, pintors, exposicions i d’una propera visita a l’estudi que s’ajorna a causa d’una leucèmia inoportuna i cruel.

Joan Alcón Agustín, Paisatge, 2005 ca.

Bibliografia

Damià RAMIS CAUBET, “Alcón: luz, sombra y penumbra de la realidad”, Catàleg, s/d.

Marià PLANELLS, “Juan Alcón: nuevo realismo ideográfico”, Batik, núm. 50, Palma

A. SPAETH, “Alcón”, catàleg, Galeria de arte Jaime III, Palma, s/d.

GRAN ENCICLOPÈDIA DE MALLORCA, 1, 78

Sebastià Gayà Riera (Felanitx, Mallorca, 30 de juliol de 1913 – Palma, 23 de desembre de 2007)

Prevere, canonge, cofundador i promotor dels cursets de cristiandat. El seu pare dirigeix a Felanitx un col·legi privat de batxillerat fins que el 1919 emigra amb la família a Buenos Aires. El fill, amb 14 anys, torna a Mallorca el 1927 per ingressar en el seminari diocesà de Sat Pere. Mentre estudia filosofia ingressa per oposició al Col·legi  Major de Nostra Sra. de la Sapiència (Palma), del qual és elegit rector. Rep l’ordenació sacerdotal el 22 de maig de 1937.

Després de prestar serveis a la direcció de presons i a la secretaria de Capitania General (Palma), s’encarrega de l’assistència religiosa del Regiment d’Enginyers (Palma). Alhora, s’incorpora al seminari diocesà com a professor de literatura universal i de llengua catalana. A més, és professor de religió dels col·legis Cervantes i Lluís Vives.

El 1947 és nomenat pel bisbe Joan Hervàs canceller secretari de la Diòcesi (1947-1955) i poc després canonge de la Seu. És consiliari diocesà dels Joves d’Acció Catòlica, delegat episcopal de la peregrinació a Santiago de Compostela (1948) i director de l’escola de dirigents dels Cursets per a caps de peregrins. El 1948 assisteix a la clausura del primer curset de cristiandat, que té lloc en el monestir de Sant Honorat (Randa) del 7 al 10 de gener de 1949. D’aleshores ençà es manté en relació amb el moviment dels cursets, en els quals participa com un dels iniciadors, impulsors i dirigents del moviment.

El 1956 es nomenat membre de la Comissió Catòlica Espanyola d’Emigració, des de la qual impulsa l’expansió internacional dels cursets. Es trasllada a Madrid, per bé que durant el curs 1957/58 imparteix l’assignatura d’Història de la Filosofia al seminari de Mallorca. El juny de 1958 torna a Madrid i el 1962 és designat vicedirector executiu i secretari nacional dels cursets de cristiandat, càrrec que l’obliga a viatjar molt, fins al punt que al llarg de la vida visita més d’un centenar de països per raons del seu treball. En atenció a la rellevància dels seus serveis, és designat prelat d’honor de Sa Santedat.

El 1984 és operat del cor i uns anys després (1988) es jubila. Torna a Mallorca i s’allotja a la residència d’ancians de Sóller. Mor als 94 anys. El 29 de desembre de 2007, a partir de les 12 h, es diu una missa de cos present a la capella del monestir de Sant Honorat (Randa) i, tot seguit, és conduit a peu al cementiri de Randa. En finalitzar l’acte, els assistents canten l’himne “De colores” i altres cançons acompanyades a la guitarra. Al funeral, que té lloc el 3 de gener següent a la Seu, assisteixen el bisbe de Terrassa, el bisbe emèrit de Corocoro (Bolívia), 16 preveres, familiars, cursillistes i un públic nombrós.

Publica “Reflexión para cursillistas de Cristiandad” (1960) i “La segunda evangelización de Europa en el pensamiento de Juan Pablo II. Documentos y estudios” (1990). Té una entrada a la Gran Enciclopèdia de Mallorca.

Vaig ser alumne seu d’Història de la Filosofia en el curs 1957/58. Record que duia les classes molt ben preparades i explicava els temes amb gran claredat i eloqüència. Afegia a les explicacions sucosos comentaris sobre qüestions d’actualitat, costums, anècdotes i fets diversos, a través dels quals ens demostra una elevada qualitat humana i un gran nivell intel·lectual. Imparteix el curs, tot aprofitant un recés en les funcions que té al capdavant de la Comissió Nacional d'Emigració. Ordenat i pulcre, s'agrada de vestir amb discreta i sòbria elegància. Dotat d'una gran capacitat de treball, manté durant molts d'anys un ritme de 12 hores diàries o més de feina.

Bibliografia

Santiago MIRÓ, entrevista, juliol 1998, www.entrevistasenmadrid.blogspot.com,

GRAN ENCICLOPÈDIA DE MALLORCA, 7, 209

ÚLTIMA HORA, “Solemne entierro de monseñor Sebastià Gayà Riera, www.cursilloenmadrid.org, 2007

José PACHECO, “Ha falllecido Sebastián Gayá Riera, uno de los iniciadores de los cursillos de Cristiandad”, www.lavozdelamor.blogspot.com.es, 2008