Miquel Brunet Miquel (Manacor, 6 de gener de 1919 – 28 de març de 2007)

Dibuixant, pintor i escultor. Fill d’una família modesta i treballadora, neix a Manacor a la casa assenyalada actualment amb el número 17 del passeig de na Camel·la. És el cinquè fill de Joan Brunet “Barral”, operari de la fàbrica de perles, i de Magdalena Miquel “de can Ferrino”. Germà de 5 (Joan, Gabriel, Aina, Eulàlia i Toni), estudia a l’Escola Graduada de Manacor. Aprén l’ofici de sastre a Barcelona i munta una sastreria a casa seva, que manté oberta al públic entre 1941 i 1949.

De ben jove demostra un gran habilitat per al dibuix i una gran afecció a dibuixar a tota hora i en tota casta de suports. A Barcelona el 1940, mentre assisteix els matins a les classes de sastreria amb Antoni Aubelé, un alemany casat amb una mallorquina, dedica les tardes a prendre classes a l’Acadèmia de dibuix i pintura de Ricard Tàrrega i Viladoms, on fa els primers olis. La trajectòria que realitza com a pintor es pot considerar dividida en tres grans etapes.

Primera etapa: paisatges urbans i natures mortes (1949-1958)

Quan tanca la sastreria, es dedica de ple al dibuix i a la pintura. Pel que fa a la pintura, treballa a partir de les coses apreses en el taller de Ricard Tàrrega i amb l’ajut de l’experiència que acumula amb la feina de cada dia. També llegeix llibres i revistes especialitzades d’art.

Al principi fa paisatge urbà i natures mortes. Li interessen els carrers i places de Manacor, on viu i treballa. Li interessa, sobretot, el passeig de na Camel·la, popularment coneguda com el passeig de s’Alameda, que observa amb reiteració des de perspectives diverses i en hores diferents i en estacions diferents. Fa ús d’una paleta de colors terres força suaus, sovint esblanqueïts, acompanyats de taronges, verds densos i altres. Se serveix de fons negres o molt foscos. Poques vegades hi falta la figura humana, que apareix esbossada, estàtica i solitària.

Estilitza i esquematitza la figura i crea composicions distribuïdes amb sentit de l’equilibri i de l’ordre. No en va aquests anys practica una gran admiració per Cézanne. Gairebé sempre utilitza taules de mida petita, que treballa a l’oli i amb espàtula. Moltes vegades divideix l’espai pictòric en quadrícules de color, que posen de manifest la predilecció que sent per Picasso i pels cubistes.

Segona etapa: paisatges de foravila (1959-1971)

A la temàtica inicial de paisatges urbans i natures mortes, afegeix a partir del 1959 la temàtica del paisatge rural. El veu inhòspit, aspre i dur. No hi ha pins, ni oliveres, ni figueres, ni cales, ni marines, ni mar, ni cel. El seu és un paisatge singular, mai no vist abans a la pintura de l’illa. Poblen el paisatge homes i dones que treballen la terra i hi malviuen, exposats sempre als riscos de la desgràcia i la mala sort.

El 1959 participa en la fundació del Grup Tago, un col·lectiu que aposta per la renovació i es posiciona en contra de la ignorància que es té a Mallorca de les avantguardes. Quan pot, cosa que s’esdevé poques vegades, assisteix a les tertúlies del Cafè Moka (Palma). La vida del grup és curta i la participació de Brunet es veu limitada a causa de la seva residència a Manacor i de les dificultats econòmiques que pateix.

A principi dels 60 fa les primeres pintures de temàtica religiosa, que tracta amb tècniques, colors, formats i estils diferents als de la resta de l’obra. Totes són obres d’encàrrec, que accepta perquè necessita feina i ingressos. No n’hi ha cap feta per devoció o religiositat. No era creient.

El 1966 funda el Grup Drac, que reuneix l’arquitecte Klaus Volkers, l’escultor Llorenç Ginard, Martí Binimelis, Joan Riera Ferrari, Biel Barceló i el propi Brunet. Es reuneixen els dimecres per sopar plegats, parlar de pintura, passar revista a les novetats del món de l’art i organitzar algunes exposicions col·lectives.

Coneix els paisatges de Godofredo Ortega Muñoz a través de revistes gràfiques. Li agraden i li semblen suggerents. Els estudia amb detall i admiració, mentre se sent mogut a crear la seva pròpia versió del paisatge, tot deixant de costat els tòpics de l’illa i explora nous conceptes, nous elements expressius i formes noves de dir, comunicar i explicar.

En aquests anys coneix Luis Ortas, un militar cult, afeccionat a la pintura, que s’agrada d’animar el pintor i d’encoratjar-lo. Li aconsella visitar Madrid, on hi resta entre 3 i 4 mesos. Després, Brunet considerarà que el temps de l’estada a Madrid han estat els millors de la seva vida. Va a classe de dibuix a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Fernando, on coneix el pintor Daniel Vázquez Díaz, l’escultor Francisco Otero, la pintora russa Olga Sacharoff i altres.

Tercera etapa: els nus masculins i femenins (1972-2007).

En els anys 60 crea les primeres obres amb nus femenins, però és a partir dels primers anys 70 quan els nus (femenins i masculins) ocupen la major part de la seva atenció i de la seva pintura. Les figures, gruixudes i potents, s’encalcen, boten, ballen, corren, s’aparellen, fan l’amor o descansen.

Usa de manera predominant colors més alegres i contrastats que en les etapes anteriors. Se serveix ara de tintes acríliques, tot deixant de costat l’oli dels anys anteriors. Combina grisos molt densos, que acompanya de terres i ocres. Exalta la llibertat, l’hedonisme, el plaer, la fantasia, l’amor i la sensualitat de la carn, que concep com una realitat que reclama respecte, consideració i reconeixement. Condemna la hipocresia i defensa l’erotisme com a font de gaubança i de salut espiritual.

El 1975 funda el Grup Dimecres, que reuneix artistes sòlids i avançats com Rafel Amengual, Jim Bird, Llorenç Ginard, Ellis Jacobson, Ritch Miller, Mompó, Guinovart, etc. Aprofiten les reunions per sopar, parlar, pintar i organitzar exposicions.

A partir dels anys 90 s’interessa per l’escultura. Modela petites figures de fang, que en alguns casos fa fondre en bronze. Tímid i solitari, es manté fadrí i lliure. Modest i senzill, comença a pintar de ple als 30 anys, per bé que des de ben jove dibuixa molt i molt bé. Després d’una vida lliurada amb passió i gust a l’ofici de dibuixar i pintar, mor a Manacor el dimecres 28 de març de 2007. Tenia 88 anys.

El vaig conèixer personalment i vaig tenir l’oportunitat de conversar amb ell. Vaig conèixer els seus paisatges i les seves natures mortes el 1970, quan Joan Oliver Fuster reuní un grup de joves universitaris amb el propòsit de crear una societat de compra de pintura. Amb els doblers que hi aportàrem es varen adquirir obres de Brunet, Anckermann, Joan Fuster, Aleix Llull, Joan Bauzà, Joan O’Neille, Sebastià Busquets “Bússer”, etc. També adquirirem personalment algunes obres a través d’aquesta societat que ens proporcionava obra a preus molt raonables. Record que anys més tard vaig visitar en Miquel Brunet al seu estudi amb companyia de Joan Oliver “Maneu”. Ens mostrà les peces que tenia acabades al taller. Li vaig comprar un oli sobre taula d’un gerro buit i solitari. És el gerro que sovint havia usat per fer composicions de flors (lliris, margalides grogues...). Les flors en aquest cas no hi eren: les havia llançat perquè eren músties de més. El gerro, de terrissa cuita, auster, despullat, solitari i envellit per l´ús, parla del gust del pintor per la depuració del motiu, de la composició, dels colors i, al capdavall, de la seva pintura.

Miquel Brunet Miquel, 1995 ca.

Bibliografia

CASAL SOLLERIC, “Brunet. Antològica”, juliol-setembre 2002, catàleg, 200 pag., Palma, 2001.

Cristina ROS, “Brunet Miquel, Miquel”, ‘La Pintura i l’escultura a les Balears’, v. 1, pàg. 311-317, Palma, 1996.

Jaume POMAR, “Miquel Brunet, l’essèncialitat del paisatge”, ‘Vint pintors de Mallorca’, pàg. 75-86, Documenta Balear ed., Palma, 2003.

Joan OLIVER FUSTER, “100 anys, 100 pintors”, catàleg, exposició a sa Llonja i al Centre Cultural de la Misericòrdia, Govern Balear i Consell Insular de Mallorca ed., Palma, 1993.

GEM, 2, 256

GEM, 23, 84.

Premis

1957    Segon accèssit, XVI Saló de Tardor, Cercle de Belles Arts, Palma.

1970        Premi Miquel Banús, I Certamen Internacional de Pintura Ciutat de Felanitx, Mallorca

1974        Primera Medalla de Plata, XXXIII Saló de Tardor, Cercle de Belles Arts, Palma

1984        Premi Ciutat de Palma de Pintura, Ajuntament de Palma.

2003        Premi Ramon Llull de les Arts, Govern de les Illes Balears.

Exposicions individuals

1951    Sala d’exposicions de “la Caixa”, Manacor

1959    Galeries Quint, Palma

            Galeries Gralla, Manacor

1961    “Dibuixos”, Manacor

1964    “Olis”, Sala Minòrica, Palma

            Galeries Quint, Palma

1966    Sala Drac, Manacor

            Sala Minòrica, Palma

1967    “Col·lecció d’olis”, Sala Drac, Manacor

1968    Club Pollença, Pollença

1969    Galeria s’Alicorn, Manacor

1970    Sala Municipal d’Exposicions, Manacor

1971    Galeries Costa, Palma

1972    Galeries Costa, Palma

1973    Galeria 4 Gats, Palma

1974    Sala Municipal d’Exposicions, Manacor

1975    Sala d’exposicions, Sant Joan, Mallorca

1976    Sala Pelaires, Palma

            Llibreria Cavall Verd, Palma

1977    Sala Municipal d’Exposicions, Manacor

1978    Galeria Joaquim Mir, Palma

1980    Galeria Sa Volta, Felanitx

            Galeria Joaquim Mir, Palma

            Galeria Die Insel, Scönaich (Alemanya)

            Galeria Oberes Scholob, Hecklingen, Friburg (Alemanya)

1982    Galeria Langenfeld (Alemanya)

1983    Galeria Strunk Hilpers (Alemanya)

1985    Centre Social, Conselleria d’Educació i Cultura, Govern

            Balear, Manacor

            Galeria Joan Oliver “Maneu”, Palma

            Galeria La Latina, Hamburg (Alemanya)

1986    Galeria Ángel Romero, Madrid

1989    Torre de ses Puntes, Manacor

1990    “Brunet. Retrospectiva”, sa Llonja, Palma

2002    “Brunet. Antològica”, Casal Solleric, Palma

Josep Castellanas i Garrich (Barcelona, 1896 – Palma, 1980)

Pintor. Es forma a Barcelona en contacte amb els cercles modernistes. Deixeble de Santiago Rusiñol, visita amb ell Mallorca per primera vegada el 1919. Des d’aleshores fins al 1940 intercala estades a Barcelona, Mallorca, França i Mèxic. El 1940 estableix la residència a Deià, que el 1960 trasllada a Cas Fiols (Biniaraix, Mallorca).

Josep Castellanas Garrich, oli/tela

Pinta sobretot paisatge rural de muntanya i marines. S’agrada de representar perspectives grans i profundes, usar colors clars i lluminosos, dividir la composició en nombrosos plànols que defineixen primers, segons i tercers o més termes, que creen sensacions de profunditat, d’altura i llunyania. Li agraden els jocs de contrastos (mar tova i roques dures de la costa, habitatges rurals entranyables i escenaris desolats de muntanya, superfícies grises de roca viva i superfícies vegetals, etc.). Els escenaris que representa tendeixen a reunir nombrosos elements i a crear sensacions de diversitat i complexitat. Sovint incorpora algun element que destaca per les seves formes estranyes o sorprenents (soques retorçudes d’un pi, copa d’un arbre seccionada capriciosament pel vent, roques erosionades d’aparença amenaçadora, etc.).

En algunes ocasions l’element sorprenent no està en les formes, sinó en el color, com el del Morro de sa Vaca tenyit de carabassa ardent a l’hora de la posta de sol. El dibuix té una presència sempre cabdal en els seus treballs, per bé que no sempre se serveix de la línia definida i clara. Sovint basa el dibuix amb la pintura i els jocs d’ombres i llum. A les obres més treballades combina els efectes de llum amb l'espectacularitat del conjunt, la força del color i el vigor d’una naturalesa  sempre esponerosa.

Es manté fidel als principis del modernisme, és crític amb les avantguardes i evoluciona vers posicions postmodernistes d’exaltació de la llum, el color i la forma. Les dificultats econòmiques l’obliguen a fer una producció abundant, en certa mesura desigual, si bé sempre digna i tècnicament correcte.

Exposa a Barcelona, Palma, Madrid, Mèxic, Alger, Sant Sebastià i Sóller. Gairebé sempre incorpora temes de Mallorca. Pinta sobretot a Deià, Banyalbufar, Estellencs, Sóller, Fornalutx i Biniaraix.

En els anys 20 coneix el jove pintor Juli Ramis, a qui facilita l’accés a l’Escola del Treball, de Barcelona. El 1928 fa amb ell un recorregut pel sud de França dedicat a dibuixar i pintar. Mor a Palma, als 84 anys. Té una entrada a la GEM i una altra a la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears.

Bibliografia

Lourdes MAZAIRA, “Castellanas Garrich, Josep”, ‘Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears’, t. 1, pàg. 411-412, Palma, 1996.

GEM, 3, 211

Josep BAUZÀ i PIZÀ, “Josep Castellanas, un pintor con 50 años de historia”, Diario de Mallorca, 28 d’agost i 4, 11 i 18 de setembre de 1996.

Faust Morell Bellet (Palma, 5 de novembre de 1851 – 27 de març de 1928)

Pintor, aristòcrata i terratinent. Fill de Faust Morell Orlandis i de Maria Anna Bellet i Garcia Buagos, a la mort del pare (1880) hereta el títol de marquès de Solleric. Estudia el batxillerat a l'Institut Balear (Palma). Com a pintor, és deixeble del seu pare i amplia coneixements en els tallers de Joan Mestre Bosc, Joan O’Neille i Joan Bauzà. Realitza quadres d’història, retrats, pintura religiosa i paisatges. Fa olis, aquarel·les i dibuixos al carbó, d’acord amb un estil eclèctic que combina temes, formes i tècniques acadèmiques amb l’ús de colors i llums acostats a les tendències que predominen a Mallorca els darrers anys del s. XIX i els primers del s. XX.

Sent gran admiració per la pintura flamenca del s. XV i pel pintor francès François Boucher. Realitza nombroses obres de gènere, de gran format, relacionades amb la història de Mallorca. Gairebé totes, ambientades en escenaris a l’aire lliure, amplis i lluminosos, contenen nombroses figures dotades de gran dinamisme, no exempt de teatralitat, i molts d’elements destinats a enriquir-ne la composició. Entre les seves obres destaquen Defensa de Valldemossa de Ramon Gual Desmur (1893), La batalla de Llucmajor (1902), Entrada a Palma de Jaume I (1903), Vetllla de la despulla de Jaume III (1924) i Carles V adorant la Veracreu (1925). Les dues darreres obres varen ser adquirides (1973) per l’Ajuntament de Palma. Per encàrrec de la Diputació Provincial fa les teles El rei en Jaume davant els Montcades morts (1918), Submissió del rei moro al rei Jaume I (1918) i Jaume I atorga la Carta de Franqueses a Mallorca (1919), tela de gran format que actualment presideix la sala de sessions del Consell Insular de Mallorca. La major part de les seves obres d’història es refereixen a fets de l’Edat Mitjana relacionats amb Mallorca.

Obté un premi de la Ilustración Española y Americana per l’obra Fuita de Josep Bonaparte, inspirada en un dels episodis de Pérez Galdós. Com a retratista fa diverses obres per a la galeria de fills il·lustres de l’Ajuntament de Palma, com els retrats de Bonaventura Vallès, marquès de Solleric (1895), Josep Miralles Asbert (1915), Josep Cotoner, comte de Sallent (1923), Miquel Costa i Llobera (1923) i Bartomeu Maura Muntaner (1928). Per al Palau Episcopal fa els retrats dels bisbes Jacint Cervera (1891), Pere Joan Campins i Rigobert Domènec. També fa retrats de membres de la seva família , com el del seu pare, Faust Morell Orlandis (1880 ca.) i el seu autoretrat (1922). És l’autor del retrat eqüestre d’Alfons XIII (1919), que va adquirir la Diputació Provincial i actualment presideix la sala d’audiències del Consell Insular de Mallorca.

Una part important de la seva producció està dedicada a obres de temàtica religiosa i bíblica, com L’enterrament de Crist, Aparició de Samuel i El judici de Salomó. L’adoració dels Reis és una reeixida imitació d’una taula flamenca del s XV. Dissenya les custòdies de Monti-Sion i Santa Creu. Projecta diversos vitralls de Santa Eulàlia i els de l’actual sala de sessions del Consell Insular de Mallorca (1918-1919). També realitza un projecte per als sepulcres de Jaume II i Jaume III a la Seu de Mallorca.

Afeccionat a la fotografia, presenta una col·lecció de reproduccions fotogràfiques de quadres de Velázquez a l’exposició que el Foment de la Pintura i Escultura dedica al pintor sevillà amb motiu del 300 aniversari del seu naixement (1899).

Manté relacions amb els pintors espanyols més destacats del seu temps. Amb motiu de les seves estades a Mallorca, el visiten en el seu domicili (Casal Solleric) Joaquim Sorolla (1919) i Ignacio Zuloaga (1927), entre d’altres. Es relaciona també amb Federico de Madrazo, Anglada Camarassa, Santiago Rusiñol i Eliseu Meifrén, que freqüentaren les tertúlies que es feien al Casal Solleric.

Participa en diverses exposicions organitzades amb fins benèfics pel Foment de la Pintura i altres institucions. El 1912 accedeix a fer una exposició individual al Cercle Mallorquí, en la que mostra vint-i-set obres no destinades a la venda. Hi presenta temes històrics i de composició, retrats i l'esmentada tela L’adoració dels Reis. És deixeble seu i treballa en el seu taller el pintor Vicenç Furió Kobs.

És acadèmic de número de l’Acadèmia Provincial de Belles Arts de Palma i membre corresponent de l’Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. Membre de la Comissió Provincial de Monuments Històrics i Artístics deixa el càrrec a causa de l’enderrocament de la porta de Santa Margalida. És fill il·lustre de Palma. Hi ha obres seves a l’Ajuntament de Palma, al Consell Insular de Mallorca, al Palau Episcopal de Mallorca, a l’Hotel Son Vida, al Museu de Can Prunera (Sóller) i a col·leccions particulars. Mor a Palma als 76 anys.Té una entrada a la GEM i a la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears. Un carrer de Palma duu el seu nom.

Faust Morell Bellet, Entrada de Jaume I a Medina Mayurka, oli/tela, 1903

Bibliografia

Margalida TUR, “Morell Bellet, Faust”, ‘Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears’, t. 3, pàg. 293-298, Palma, 1996.

Miquel ALENYÀ, “La pintura moderna a Mallorca (1830-1970)”, Ajuntament de Palma, Palma, 1995.

Llibre de baptismes de Santa Creu, I/73-B/32, full 1, número 1.

GEM, 11, 183.

José M. de Labra Suazo (La Corunya, 9 de febrer de 1925 – Palma, Mallorca, 18 d’octubre de 1994)

Pintor, dibuixant i escultor. Estudia a l’Escola d’Alts Estudis Mercantils de la Corunya i obté el títol de professor mercantil (1942). El 1943 es trasllada a Madrid per fer el curs preparatori d’ingrés a l’Escola d’Arquitectura. El 1945 decideix estudiar a l'Escola de Belles Arts de Madrid, on es titula el 1950 als 24 anys.

A causa de la mort sobtada del pare, passa a residir a la Corunya entre 1950 i 1954, mentre treballa en l'agència de duanes familiar. Fa compatible aquesta feina amb la dedicació a la pintura. El 1951 és convidat a participar a la I Biennal Hispanoamericana d’Art (Madrid). El 1953 participa a la II Biennal Hispanoamericana d’Art (L’Havana) i fa la primera exposició individual, que presenta a La Corunya amb olis de temàtica religiosa. S’independitza de la família el 1954, quan rep de l’arquitecte Miquel Fisac l’encàrrec de fer els vitralls de l’església dels dominics d’Arcas Reales (Valladolid).

El 1955 és convidat a participar a la III Biennal Hispanoamericana d'Art, que es presenta a Barcelona amb un nombre elevat d'obres de Picasso. A més, aquest any fa les vidrieres abstractes de l’església dels dominics d’Alcobendas (Madrid). Arran de l’exposició individual que fa a l’Ateneu de Madrid (1955), comença en la seva obra el predomini de la investigació al voltant de la línia i la pràctica de la depuració progressiva de les figures i les formes. Li serveix a aquest fi l’estudi que ha fet de l’obra dels pintors que més admira: Malevic, Mondrian, Klee i Kandinski.

El 1956 el pavelló espanyol de la XXVIII Biennal de Venècia presenta una obra seva, titulada “San Francisco”, que obté el premi a la millor pintura religiosa. El 1957 és guardonat a la I Biennal de Salzburg i el Ministeri d’Afers Exteriors li atorga una beca per ampliar estudis a Itàlia. El 1958 rep del Ministeri d’Afers Exteriors l’encàrrec de la decoració d’una zona del pavelló espanyol de l’Exposició Universal de Brussel·les. El 1959 pren part en el “III Saló de Maig”, de Barcelona, i és seleccionat per participar a la mostra “Espai i color en la pintura espanyola d’avui”, que es presenta al Museu d’Art Modern de Rio de Janeiro i a Sao Paulo (Brasil). Aquest mateix any exposa a la Sala Neblí (Madrid), on adquireix una obra seva el pintor Fernando Zobel.

A partir de 1960, els seus treballs se situen més enllà de la simple representació, mentre avança en la pràctica de l’abstracció i en l’anàlisi del constructivisme. Alhora introdueix a les seves obres el joc de textures i qualitats amb l’ajut de les que busca resultats tàctils o equivalents. També incorpora xarxes amb les inevitables tensions de línies horitzontals i verticals. El 1962 participa a la mostra “Art Abstracte Espanyol”, que es presenta a la Tate Gallery, de Londres. El 1964 fa per al Poble Espanyol de la Fira de Nova York unes gelosies d’inspiració geomètrica. A més, participa a la mostra “XXV Anys d’Art Espanyol” al Palau d’Exposicions del Retiro (Madrid). El 1968 exposa per primera vegada a Barcelona, a la Galeria Ten. El 1969 participa a la mostra “Tendencia Esencialista”, promoguda per la Direcció General de Belles Arts (Madrid) i, tot seguit, presenta una exposició individual a la Corunya. El 1971 és guardonat en el II Festival Internacional de pintura de Cagnes-sur-mer. El 1972 representa a Espanya en el XXXVI Biennal de Venècia.

Instal·lat a Mallorca el 1974, resideix primer a Artà i, després, a Palma. Realitza (1978) per encàrrec de Bartomeu March Servera una escultura d’acer inoxidable, destinada al parc d’escultures dels jardins de la Torre Cega (Cala Ratjada). El 1979 fa la primera exposició a l’illa, que presenta a la Galeria Bearn, de Palma. Posteriorment, exposa a la Galeria Joan Oliver “Maneu” (1984). Enllesteix diversos projectes d’envergadura com el mural de l’aeroport de Labacolla (Santiago de Compostela), de 1981, i el de Barajas (Madrid), de 1982. Entre 1974 i 1990 treballa en el seu estudi de Mallorca i exposa amb freqüència a la Península i a l’estranger. Des del 1955 exposa a la Corunya, Madrid, Buenos Aires, Còrdova, Vigo, Bilbao, Alacant, Santiago de Compostela, Santander, Zamora, Osca, Saragossa, Granada, Roma, Rio de Janeiro, Sao Paulo, Artà (Mallorca) i Palma.

El 1994 la Xunta de Galícia organitza una exposició retrospectiva de la seva obra sota el títol “Labra: figuración simbólica”, que es presenta a la casa de Galícia, de Madrid. Ha estat guardonat amb el Premi Francesco Perotti a la millor obra de tema religiós de la XXVIII Biennal de Venècia, a la I Biennal de Salzburg (1957), amb el Premi Uruguai a la III Biennal Hispanoamericana d'Art i amb el Gran Premi en el II Festival Internacional de pintura de Cagnes-sur-mer (1971). Casat amb Francisca, és pare de dos fills, Daniel i Rafel. Mor a causa d'un atac de cor el 18 d’octubre de 1994, als 69 anys.

El 1996 la Xunta de Galícia li dedica una exposició antològica i edita un catàleg amb text de José Hierro, que titula “Labra: 1925-1994”. Té una entrada a la GEM i una altra a la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears. La seva obra ha estat objecte d'una tesi doctoral, realitzada per Martín Alia i publicada el 1989 sota el títol "Análisis y valoración de la obra de José María de Labra".

José M. de Labra, "Red", 1980 ca.




José M. de Labra, "Configuració modular II", oli/tela

Bibliografia

Joan Carles GOMIS, “Labra Suazo, José Maria de”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears', v 2, pàg. 403-408, Palma, 1996.

Jaume POMAR, “José M. de Labra”, ‘Vint pintors de Mallorca’, pàg. 99-109, Documenta Balear ed., Palma, 2003.

GEM, 7, 258

Víctor MEJUTO, “Tras el telón geométrico”, blogs.lavozdegalicia.es/mejuto, 8-III-2013.

Raul CHÁVARRI, "Labra", Servicio de Publicaciones del Ministerio de Educación y Ciencia, Valencia, 1972.

EL PAÍS, “José María de Labra, pintor”, Necrológica, 20-X-1994.

Exposicions individuals (selecció)

1947     La Corunya
1953     La Corunya
1955     Ateneu de Madrid
1956     La Corunya
1957     Centro Gallego, Buenos Aires
1959     Galeria Neblí, Madrid
1968     Galeria TEN, Barcelona
1971     Galeria Vandres, Madrid

El saló àrab de la Veda (1916-1928)

La societat recreativa la Veda, fundada a Palma el darrer terç del segle XIX, situada al passeig des Born, organitzava diferents actes socials, com joc, balls i tertúlies. Arran de la recuperació econòmica de la segona dècada del segle XX, es produeix un augment de la demanda de pintura. Aquest fet propicia que la societat decideixi (1916), per iniciativa de Gabriel Villalonga Olivar i de Maties Mut, destinar l'anomenat saló àrab de la seu social a centre d'exposicions de pintura.

La primera temporada (1916-1917) s'inaugura amb una exposició de Roberto Montenegro, que té lloc l'octubre de 1916. La segueixen mostres de Hans Otto Poppelreuter, d'Antoni Gelabert i de Joan Fuster. Els resultats són satisfactoris pel volum de les vendes fetes i per la bona acollida del públic.

La temporada 1917-1918 s'inicia amb una mostra col·lectiva que, sota el títol de Saló de Tardor, reuneix obres de 24 artistes. La temporada 1919-1920 marca una fita en el món artístic de Mallorca, determinada per les exposicions de Tito Cittadini i Francisco Bernareggi, que suposen la consagració dels dos pintors com a artistes de relleu i, alhora, la del saló àrab com a centre d'exposicions important.

Hi mostren els seus treballs pintors mallorquins i pintors residents a l'illa. Entre els pintors que hi exposen trobem Roberto Montenegro (1916 i 1918), Antoni Gelabert (1917 i 1921), Joan Fuster (1917, 1919, 1924 i 1926), Tito Cittadini (1920 i 1927), Narcís Puget (1921), Llorenç Cerdà (1921, 1922, 1924 i 1927), Anglada Camarassa (1927), Cristòfol Pizà, Joan Junyer (1925) i Francisco Bernareggi (1920 i 1928).

El 1928, el canvi de seu de la societat, que es trasllada al carrer dels Paraires (Palma), determina la desaparició del saló àrab. L'antic edifici ocupat per la societat és enderrocat per aixecar en el seu solar l'edifici del cinema Born (actualment seu d'una botiga de Zara).

Promoció de 1955 del col·legi La Salle (Palma)

Vaig ser alumne del col·legi la Salle de Palma des del curs 1946-1947 fins al curs 1949-1950. Aleshores el centre era ubicat a la illeta que amb accés pel carrer de la Concepció tenia façanes als carrers Moncada i Sant Martí. Al llarg dels quatre anys citats vaig fer el primer i el segon curs d’Ensenyança Preparatòria, el d’ingrés al batxillerat i el primer de batxillerat. Els professors que record són el germà Salvador, que ens donà les classes d’ingrés, per bé que abandonà la congregació abans de la fi del curs, i el germà Estanislau de Koska, que ens féu el primer curs de batxillerat i que abandonà la congregació poc després del Concili Vaticà II.

Els condeixebles de l’etapa de la Salle eren Josep Antoni Barceló Rosselló, Bartomeu Cabot Company, Joan Dot Bosch, Agustí Estela Ripoll, Bartomeu Fortesa Pujol, Salvador Llamas Fuertes, Lluís Moyà Bareche, Pere de la Portilla Costa, Bartomeu Salom Pou, Fernando Sánchez-Monge Álvarez, Joan Gomila Vidal, Ángel Duro López, Emili Bohigas Moreno, José Luis Tirado Cosías, Antoni Jaume Crespí, Joan Contestí Gomila, Bartomeu Verdera (condeixeble a la Salle i a l’Institut) i altres que no record.

Durant l’etapa de la Salle vaig fer la primera comunió (6 de maig de 1948) amb un grup d'alumnes i de germanes d'alumnes del col·legi en el marc d’una missa que va presidir a la parròquia de Sant Jaume (Palma) Mn. Josep Espases. D'altra part, vaig apadrinar la nova imatge de la Mare-de-Déu de la capella del col·legi.

Records del parvulari “Los Jardines de la infancia” (Palma, 1943-1944)

“Los Jardines” era un centre de pàrvuls que regentaven les monges de la congregació de la Puresa de Maria Santíssima. Ubicat al carrer de ses Tereses (Palma), tenia vàries seccions de nois i de noies, que les monges mantenien en grups rigorosament separats. Allà vaig començar els meus estudis el curs 1943-1944. A l’inici del curs, tenia 3 anys i 11 mesos. El novembre vaig fer els 4 anys, que era l’edat comuna del grup al qual em varen assignar: el dels més petits, els nats el 1939.

Feien part d’aquest grup Antoni Llompart Cortès, Bartomeu Company Font, Joan Caldentey Roca, Marià Alomar Maseres, Joan Lluc Estarellas, Jesús Antich Rojas, Antoni Balaguer Galmés, Josep Fèlix Ferrer Rotger, Martí Mora Cerdà, Llorenç Alcina Rosselló, etc. La mare superiora del centre era sor Maria Antònia Bibiloni i la professora que ens atenia de manera més directa era la mare Ferrer.

Ens ensenyaren els noms i la forma de les lletres i dels números, que ens feien escriure amb guix a una petita pissarra individual. Quan la monja ens donava el vist-i-plau esborràvem la lletra que havíem fet i n’escrivíem una altra. Era important el temps que dedicàvem a dibuixar temes lliures. Sovint ens marcaven temes definits: una casa amb finestres, una casa al camp, el sol, el jardí del parvulari, etc. Passats uns anys, traslladaren el centre a Establiments.