William Edwards Cook (Des Moines, Iowa, EUA, 31 d’agost de 1881 – Palma, 10 de novembre de 1959)

Pintor i rendista. Fill d’una família acomodada, d’origen anglès, comença a pintar als 18 anys, animat per l’amistat que té amb John Singer Sargent i impulsat per l’interès que suscita en ell l’obra de Turner. El 1899 es matricula a l’Art Institute of Chicago i, poc després, a la National Academy of Design in New York.

El 1903 s’instal·la a París, on estudia amb Jean-Paul Laurens i amb elcpintor acadèmic William Adolphe Bouguereau, mentre es guanya la vida fent retrats. Coneix el naixement de les avantguardes històriques i l’obra de Cézanne. A París coneix l’escriptora nord-americana Gertrude Stein i la seva companya Alice B. Toklas. Amb l’escriptora manté una ferma amistat al llarg de tota la vida. També coneix els joves artistes i escriptors Pablo Picasso, Georges Braque, Henri Matisse, Ernest Hemingway, Guillaume Apollinaire i altres. Finalment, a París coneix Jeanne Moallic, model d’artistes i jornalera domèstica, amb la qual forma parella.

El 1907, durant una estada a Itàlia rep l'encàrrec de fer un retrat del Papa Pius X. El fet li dóna notorietat i anomenada com a retratista jove.

El 1913 visita Mallorca amb Jeanne Moallic, i hi perllonguen l’estada tot l’estiu. Torna a París i en començar la Primera Guerra Mundial es posa a treballar d’infermer a l’hospital que els nord-americans instal·len a la ciutat per atendre ferits de guerra.

El 1915 torna a Mallorca i s’instal·la a la barriada del Terreno (Palma). Es relaciona amb la colònia estrangera, a la qual aleshores pertany Gertrude Stein. El 1916 torna a París, on es manté treballant a una fàbrica de cotxes, fent de taxista, servint  de pilot de proves de la Renault i pintant retrats. És possible que, com s’ha dit, en aquests anys fos agent dels serveis secrets nord-americans. El 1917 s’allista a l’exèrcit dels EUA i, acabada la guerra, passa tres anys al Càucas (Rússia) com a treballador de Creu Roja (CICR) prestant serveis d’acollida i suport als ciutadans russos que fugen de la Revolució de 1917.

El 1920 torna a París i, decebut pel que considera el seu fracàs com a pintor, decideix abandonar la pintura. En morir el pare (1924), entra en possessió d’una herència considerable, cosa que li permet viure de rendes i viatjar. Es casa amb Jeanne Moallic (1922) i es fa construir una residència a Boulogne-sur-Seine (París), que projecta (1925) Le Corbussier. Hi resideixen fins al 1935.

El 1936 torna a Mallorca amb l’esposa. El pintor nord-americà Archie Gittes l’anima perquè pinti de bell nou. A partir d’aleshores ell reprèn els pinzells i també pinta Jeanne Moallic. Fan amistat amb Joan Antoni Fuster Valiente, Miquel Àngel Colomar, Màrius Verdaguer i altres pintors, escriptors i crítics d’art de l’illa. El 1948 Cook promou la fundació i és l’ànima del “Grup dels set”, integrat pels pintors Lluís Derqui i Derqui, Joan A. Fuster Valiente, Pere Sureda Montaner, Antoni Sabater Martorell, Francisco Vizcaíno López-Arteaga, Jaume Joan Rosselló i el propi Cook. El grup fa dues exposicions, les dues a les Galeries Quint, una el juny de 1948 i l’altra el gener del 1949. A la segona Pascual Roch Minué substitueix Jaume Joan. El propòsit principal del grup és recuperar la qualitat estètica de la pintura davant les propostes comercials i carrinclones que proliferen en els primers anys de la Postguerra.

Pinta natures mortes, algun paisatge i retrats d’amics, per bé que també fa algun retrat per encàrrec. Admirador de Cézanne, es manté al costat de les avantguardes, sense fer-ne part. En general treballa a l’oli sobre tela o taula, en formats petits o mitjans. Fa dibuixos i ocasionalment empra l’aquarela. Com Cézanne, la seva pintura analitza l’estructura de les dades naturals i no busca resultats atractius a la vista, sinó a la ment. No li interessa tant l’estructura aparent de les coses, com la subjacent, la que s’amaga al darrera del que es veu superficialment. A través dels colors recrea un captivador lirisme cromàtic que recorda el de Cézanne. De Matisse i Bonnard pren la claredat dels colors i els jocs fascinants de la seva composició i distribució. No li interessa reflectir en el quadre ni la realitat que es veu, ni les emocions subjectives que provoca la seva contemplació. A través de la pintura vol reflectir la realitat profunda i duradora de les coses.

L’obra que Cook deixa a Mallorca excel·leix per la solidesa i la força expressiva que conté. Destaquen vàries obres, però sobretot commou el seu autoretrat davant un mirall a l’interior de casa seva. Val a dir que aquesta tela va fer part de la col·lecció d’obres que tenia a casa seva el pintor Miquel Llabrés (1930-1983).

Participa a diverses edicions del Saló de tardor del Cercle de Belles Arts i obté la medalla d’honor del VI Saló de tardor, del Cercle de Belles Arts (1947). El 1949 fa una exposició individual a Galeries Costa, l’única que presenta a Mallorca. Mor a Son Catlaret, El Terreno, Palma, als 78 anys d’edat. Descansa en el cementiri de Gènova (Palma).

Després del seu traspàs, és objecte de diversos homenatges. El 1961 el Cercle de Belles Arts li dedica “Exposición homenaje a William E. Cook” i edita un catàleg amb text de Joan Bonet. El 1962 la Galeria Danús dedica un homenatge conjunt a William E. Cook i Tito Cittadini. El 1979 el Cercle de Belles Arts li dedica una exposició amb catàleg que inclou textos de Rafel Perelló Paradelo i Joan Bonet. El 1983 la Galeria Danús fa l’exposició “Recuerdo y vivencia de W. E. Cook” amb un text de Joan Bonet. El desembre de 1991 la Fundació Barceló inaugura “Exposición rememorativa del Grupo de los Siete (1948-49)” amb un catàleg que recorda el grup i els pintors que hi participen. El 1992 el Centre Cultural de la Misericòrdia dedica una exposició antològica a W. E. Cook a la sala Guillem Mesquida, amb un catàleg que porta col·laboracions de Cristòfol Serra i Enric Juncosa.

Una obra seva fa part de l’exposició “Pintors americans d’ahir”, presentada a Sa Llonja per la Conselleria de Cultura, Educació i Esports del Govern Balear. Té entrades pròpies a la Gran Enciclopèdia de Mallorca, Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears i enciclopèdia.cat.

William E. Cook, Sense títol, cera/paper,
Museu de Can Prunera (Sóller)

Bibliografia

CONSELLERIA DE CULTURA, EDUCACIÓ I ESPORTS, Govern Balear, “Pintors americans d’ahir”, catàleg-llibre exposició a Sa Llonja, abril-maig 1992, 50-53, Palma 1992

Miquel ALENYÀ FUSTER, “La pintura moderna a Mallorca (1830-1970)”, Ajuntament de Palma, 50-51, Palma 1996

FUNDACIÓ BARCELÓ, “Exposición rememorativa. Grupo de los Siete”, diciembre 1991 - enero 1992, Palma 1991

Lluís RIPOLL i Rafel PRELLO PARADELO, “Las Baleares y sus pintores”, Lluís Ripoll editor, 133-134, Palma 1981

GRAN ENCICLOPÈDIA DE MALLORCA, 4, 82-83

GRAN ENCICLOPÈDIA DE LA PINTURA I L’ESCULTURA A LES BALEARS, 2, 65-70

WIKIPEDIA, William Edwards Cook

Exposicions (Mallorca)

1943   II Saló de tardor, Cercle de Belles Arts, Palma (col·lectiva)

1944   III Saló de tardor, Cercle de Belles Arts, Palma (col·lectiva)

1945   IV Saló de tardor, Cercle de Belles Arts, Palma (col·lectiva)

1947   VI Saló de tardor, Cercle de Belles Arts, Palma (col·lectiva)

1948   I Exposició del Grup dels Set, Galeries Quint, Palma (col·lectiva)

1949   II Exposició del Grup dels Set, Galeries Quint, Palma (col·lectiva)

1949   Exposició William E. Cook, Galeries Costa, Palma (individual)

1949   Galeries Sapi, Palma (col·lectiva)

1951   X Saló de tardor, Cercle de Belles Arts, Palma (col·lectiva)

Guardons (Mallorca)

1943   Accèssit, Saló de tardor, Cercle de Belles Arts

1945   Medalla de bronze, Saló de tardor, Cercle de Belles Arts

1947   Medalla d’honor, Saló de tardor, Cercle de Belles Arts

1951   Medalla de la Diputació Provincial (pintura) i primera medalla de dibuix, Saló de tardor, Cercle de Belles Arts

Josep Maria Cortada Macías (Barcelona, 10 d’octubre de 1923 – Palma, 8 de novembre de 2012)

Metge. Estudia a la Facultat de Medicina i Cirurgia de la Universitat de Barcelona, on es llicencia (1950) i s’especialitza (1978) en al·lèrgies. Exerceix la professió a la Policlínica Miramar (Palma) (1979-1993). És president de l’Associació Espanyola d’Al·lèrgies (1982-86), de l’Associació Europea d’Al·lèrgies (1986-1990) i de la Societat Espanyola d’Al·lergologia i Immunologia Al·lèrgica (1988-1999).

Melòman i afeccionat al cinema i a la gastronomia, és president de Joventuts Musicals de Palma i participa en la fundació de les Serenates d’Estiu d’aquesta associació.

Guardonat per Joventuts Musicals de Palma, té una entrada al “Qui és qui a Mallorca”. Després d’una llarga trajectòria professional, es jubila. Mor a Palma acompanyat dels seus nebots i de Catalina Sagrera, que té cura d’ell en els darrers anys amb un lliurament exemplar. És incinerat al Bon Sossec (Marratxí) l’onze de novembre del 2012.

Dotat d’una extraordinària simpatia natural, el conec i el tracto a partir del dia en el qual espontàniament es presenta a l’oficina del Banc Industrial de Catalunya a Palma amb el propòsit de fer-se’n client. Aleshores jo n’era el director: ho vaig ser durant 14 anys (1975-1989). Amb el seu tracte exquisit posa de manifest que és persona culta, sensible, educada, competent i summament discreta.

Bibliografia

ÚLTIMA HORA, “Obituari”, 10-XI-2012

QUI ÉS QUI A MALLORCA, Promomallorca, 148, Palma 1999

Anibal Nocetti (Buenos Aires, 1875 – 18 de desembre de 1957)

Pintor i dibuixant. Estudia Dret a la Universitat de Buenos Aires i obté la llicenciatura. Tot seguit, conscient de la seva vocació, estudia dibuix i pintura a la Sociedad Estímulo de Bellas Artes, de Buenos Aires, sota el guiatge de Francisco Parisi i Reinaldo Giúdici. Fa part dels artistes joves que es troben al taller d'Alejandro Bustillo, on coneix Tito Cittadini. Amplia estudis a París, on coneix Gregorio López Naguil, Rodolfo Franco i Roberto Montenegro. Juntament amb Montenegro és un dels darrers pintors americans que s’incorporen al grup de seguidors d’Anglada que s’estableixen a Pollença durant la Primera Guerra Mundial.

No se coneix la data de la seva arribada, ni la de la seva partida. Tot amb tot, l’arriba es degué produir entre 1916 i 1917, ja que el juny de 1917 participa en l’exposició col·lectiva del saló àrab de La Veda. També participa al primer Saló de Tardor de La Veda (novembre 1917). El març de 1920 fa una exposició individual a La Veda i obté crítiques elogioses. Posteriorment exposa a Pollença. Segons la GEM marxa de l'illa el 1923, per bé que és possible que ho fes abans.

Com a dibuixant fa ús, sobretot, del llapis de carbó. Les figures omplen el paper, respiren força i transmeten naturalitat. Combinen masses denses de color amb elements que creen sensacions de lleugeresa i fragilitat. Construeix olis de concepció angladiana i execució propera a les solucions característiques de Tito Cittadini. S’agrada de pintar preferentment retrats i composicions de figura, per bé que també fa alguns paisatges i natures mortes.

La crítica del seu temps destaca les obres “Retrat de Clara Lucena” (carbó/paper) i “Autoretrat”. La primera, adquirida per Bartomeu L. Ferrà Juan, fa part de l’exposició “Pintors americans d’ahir”, que presenta la Conselleria de Cultura, Educació i Esports del Govern a Sa Llonja el 1992. Té una entrada a la Gran Enciclopèdia de Mallorca.

Exposa a l’Argentina. Mor a Buenos Aires als 82 anys d’edat.

Bibliografia

Josep VIVES, “Cuadros y apuntes”, La Última Hora, 29-VI-1917

Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ PARADELO, “Las Baleares y sus pintores”, Lluís Ripoll editor, 145-146, Palma 1981

CONSELLERIADE CULTURA, EDUCACIÓ I ESPORTS, Govern Balear, “Pintors americans d’ahir”, catàleg-llibre exposició a Sa Llonja abril-maig 1992, 68-69, Palma 1992

Francisca LLADÓ POL, “Anibal Nocetti”, ‘Artistas argentinos en Mallorca a través de la prensa’, Fundació Càtedra Iberoamericana, 45, Palma 2004

Francisca LLADÓ POL, "La figura de Hermen Anglada Camarasa como aglutinante: Tito Cittadini, Gregorio López Naguil y Anibal Nocetti", Fundació Càtedra Ibveroamericana i UIB, Palma.

GRAN ENCICLOPÈDIA DE MALLORCA, 11, 372

Elmyr de Hory (Budapest, Hongria, 14 d'abril de 1906 – Eivissa, Illes Balears, 11 de desembre de 1976)

Nom artístic d’Elemér Hoffmann, pintor hongarès, imitador de l’estil de grans pintors. Neix en el si d’una família benestant d’origen jueu. Quan té 16 anys, els pares es divorcien, fet que li causa un gran trasbals. El 1924, als 18 anys, marxa a Munic (Alemanya) i es matricula a l’Akademie Heinmann, que imparteix classes de dibuix i pintura. El 1926 es trasllada a París i es matricula a la Grande Chaumiére, on és deixeble de Ferdinand Léger, amb qui estableix una gran amistat.

Elmyr de Hory, 1970 ca.

Arran de la Segona Guerra Mundial és detingut i traslladat a Alemanya. Durant un interrogatori li trenquen una cama i el porten a l’hospital. Quan es recupera fuig cap a Budapest. Finalitzada la guerra, torna a París, on sobreviu a dures penes, fins que una persona acabalada confon un dels seus dibuixos amb un Picasso i li compra. A partir d’aleshores Elmyr recorre Europa venent imitacions de grans pintors. El 1947 es trasllada als EUA, on continua venent obres que imiten l’estil d’altres pintors. Ven a preus elevats i amb una demanda creixent gràcies a l’ajut de Fernand Legross i Real Lessard, que assumeixen les funcions de marxants. A causa d’algunes sospites, és objecte d’una investigació per part de la policia. Sotmès a vigilància, Elmyr abandona el país el 1959.

El 1960 s’instal·la a Eivissa, on els seus marxants incrementen l’activitat del negoci. Quan Legross i Lessard es barallen, ho fan sorollosament i de manera pública i ostentosa, la qual cosa alimenta noves sospites sobre l’autenticitat de les obres venudes per ells. Elmyr és detingut a Eivissa i passa dos mesos a la presó de Palma (1968), condemnat per homosexualitat, convivència amb delinqüents i no tenir mitjans demostrables de subsistència.

El 1969 l’escriptor Irving Clifford publica “Fake! The Story of Elmyr de Hory, the Greatest Art Forger of Our Time”. Per a l’elaboració d’aquesta obra disposa de la col·laboració de l’artista. Tot amb tot, cal prendre les afirmacions que conté amb cautela. Després de la publicació del llibre, l’autor és condemnat per estafa per haver publicat una biografia apòcrifa de Howard Hawks. El 1973 Orson Welles roda la pel·lícula “Fake!”, inspirada en l’obra d’Irving Clifford. El 1975 Elmyr presenta a Madrid una exposició d’imitacions signades amb el seu nom. Mentrestant es tramita una demanda d’extradició del Govern Francès, preocupat per la baixa generalitzada dels preus internacionals de la pintura impressionista, la preferida per les imitacions d’Elmyr. La tramitació de la sol·licitud d’extradició crea en ell una situació d’estrès i angoixa. Quan es troba pendent de la publicació de la sentència sobre l’extradició, mor als 70 anys a causa d’una barreja de barbitúrics i alcohol. Tres dies després es fa pública la sentència de desestimació de la demanda d’extradició. Descansa en el cementiri d’Eivissa a la capella de la família Llobet Tur.

El 2005 la Galeria Tribeca (Madrid) li dedica una exposició de 25 obres (dibuixos, guaixos, aquarel·les, tintes i tintes xineses) fetes a la manera de Modigliani, Picasso, Matisse, Renoir, Toulouse-Lautrec, Gauguin, Chagall, Léger, Renoir i una tela inspirada en André Lhote. El novembre de 2012 la Galeria Vanrell, de Palma, exposa un conjunt de 15 teles i un dibuix amb tinta xinesa del pintor, provinents de la col·lecció de Josep Roselló, antic amic d’Elmyr. L’exposició, no destinada a la venda, s’acompanya d’un fulletó de mà amb reproduccions a color de les obres que es mostren.


Bibliografia

Maria LLULL,  "La increíble historia d'Elmyr d'Hory", Diari de Balears, 8-XI-2012

Irving CLIFFORD, “Fake! The Story of Elmyr de Hory, the Greatest Art Forger of Our Time”, McGraw-Hill Book Company, NY, USA.

Miquel Morell Covas (Granollers,Vallès Oriental, 7 d'agost de 1923 – Albacete, la Manxa, 5 de novembre de 2012)

Escultor, pintor i dibuixant. Fill de pares mallorquins, neix a Catalunya. Quan és encara un infant, els pares tornen a Mallorca i s’estableixen a la barriada del Camp Rodó (Palma). Estudia a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics de Palma i a un taller d’escultura. Fa la primera exposició a Palma el 1957. Posteriorment exposa a diverses localitats de Mallorca, la Península, França, Bèlgica i Amèrica. El 1959, juntament amb els pintors Fraver i Vélez, promou la fundació del Grup Tago.

Els seus referents són Giacometti, El Greco i Moore. Sent predilecció per la pintura de Van Gogh. Fa una obra estilitzada i esquemàtica, centrada sobretot en la figura humana. Per a les escultures usa fusta, ferro, pedra, fang i filferro. Li agrada servir-se de materials pobres, senzills i de baix preu. Com a dibuixant, participa en les tasques d'il·lustració de la revista "Ponent", apareguda a Palma el 1956 i subtitulada "Quaderns d'art, literatura i música".

Enemic dels convencionalismes, les modes, la comercialització de l’art i la cerca de l’èxit social, pertany al grup d’artistes desarrelats. Durant un llarg període de temps treballa en la secció de correcció del diari “Última Hora”. Li agrada llegir, sobretot poemes i narrativa de Miquel López Crespí.

Mor als 89 anys a Albacete (Residència de Persones Grans Albàbega), localitat on resideix des del 1996. Amb problemes de mobilitat i autonomia a causa de l’edat, continua dibuixant i llegint fins poc abans del seu traspàs. Hi ha obra seva al museu modernista de Can Prunera (Sóller), al Museu d’Art Modern de Barcelona i a diverses col·leccions privades. Té una entrada a la Gran Enciclopèdia de Mallorca i una altra a enciclopèdia.cat.

A YouTube hi ha una filmació d'un fragment de  la conversa que el juliol de 2010 va tenir amb Cecil Buele i Isabel Rosselló, on es veuen imatges d'alguns dibuixos seus dels darrers anys.


Bibliografia

GEM, 11, 184

GEM, 13, 289

GEM, 6, 344-345



Escultura de Miquel Morell Covas




Miquel Morell Covas

Roberto Montenegro Nervo (Guadalajara, Michuacán, Mèxic, 19 de febrer de 1887 – Mèxic D.F., 13 d’octubre de 1968)

Pintor, decorador, il·lustrador i escenògraf. Fill del coronel Ignacio Montenegro i de Maria Nervo, comença a estudiar dibuix i pintura el 1903 a Guadalajara sota el mestratge del pintor brasiler Fèlix Bernardelli. Es matricula a l’Acadèmia de Sant Carles (Escola de Belles Arts), de Mèxic, i amplia estudis (1904-05) amb Julio Ruelas, Germán Gedovius i Leandro Izaguirre. És condeixeble de Diego Rivera (parella de Frida Kahlo), Ángel Zárraga, Benjamín Coria, Francisco de la Torre i altres. El 1905 obté una beca de la Secretaria d’Instrucció Pública per estudiar a Europa. Camí de París, passa per Madrid (1906), on freqüenta l’estudi del pintor Ricardo Baroja. Es trasllada a París, on es relaciona amb Picasso, Braque, Gris i Cocteau. Hi resideix durant tres anys (1907-1910) assistint a l’École de Beaux Arts i a la Grande Chaumière. A París coneix Hermen Anglada Camarassa, la seva escola de pintura i els seus alumnes i seguidors sud-americans.

Quan esclata la Primera Guerra Mundial, es troba a Venècia, des d’on es trasllada a Barcelona, per passar totd’una a Mallorca. S’instal·la al Port de Pollença, on resideix entre 4 i 5 anys (1914-1919). El 1919 deixa Mallorca i es trasllada (1920) a Mèxic, on desplega una intensa activitat com a muralista, il·lustrador, decorador i escenògraf. Mai no torna a l’illa. Mor a Mèxic D.F. als 81 anys.

A Mallorca, de la mà d’Anglada, fa una exposició el 1915 al Veloz Esport Balear. Posteriorment fa l’exposició inaugural del Saló àrab de La Veda (1916). Aquest mateix any il·lustra el llibre “Flirt” de Pere Ferrer Gibert. Tot seguit rep del Cercle Mallorquí l’encàrrec de pintar el sostre i el fris del que avui s’anomena Saló Montenegro (Parlament de les Illes Balears). Les Galeries Laietanes (Barcelona) li encarreguen la il·lustració del llibre per a infants “La lámpara de Aladino”. Torna a exposar a La Veda el 1918.

El 1919 deixa Mallorca i es trasllada (1920) a Mèxic, on desplega una intensa activitat com a muralista, il·lustrador, decorador, escenògraf, dissenyador de vestuari i pintor. Mai no torna a Mallorca. El 1934 és nomenat director del Museu d’Arts Populars del Palau de Belles Arts i director del departament d’Ensenyança Artística de la Secretaria d’Educació Pública. El 1965 l’Institut Hispanoamericà de Relacions Culturals organitza una exposició retrospectiva de la seva obra. El 1967 rep el Premio Nacional de Arte (Mèxic), que li lliura el president de la República.

Com a pintor demostra una gran versatilitat, cosa que li permet dominar diverses tècniques, diferents temes i distints oficis. Està considerat com el pioner de la pintura muralista mexicana. Les obres que deixa a Mallorca posen de manifest la seva adscripció a les formes i concepcions pròpies de la pintura modernista i simbolista, la influència que rep d’Anglada i la seva forta personalitat. Fa ús d’una paleta moderada, sovint força sòbria, i construeix les formes de manera més realista i austera que els deixebles d’Anglada.

A més de la decoració de la Sala Montenegro (avui despatx de la presidència del Parlament de les Illes Balears), titulada “Al·legoria de les Balears”, signada i datada el 1919, deixa un conjunt d’obres documentades, de entre les quals sobresurten les següents: “Retrat d’Alejandro Jacoleff” (1915), “Nu femení” (1917), “Autoretrat” (1918), “Nina i papallones” i “Jove mallorquina” (1919). Totes elles són olis sobre tela, llevat de l’autoretrat que és una tècnica mixta sobre paper. Al llarg dels més de 50 anys que dura la seva trajectòria professional, iniciada a Palma el 1915 i finalitzada a Mèxic el 1967, presenta més de 200 exposicions. A Mallorca hi ha obra seva al Parlament de les Illes Balears, a l’Ajuntament de Palma i a diverses col·leccions particulars.

Bibliografia

Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ PARADELO, “Las Baleares y sus pintores”, Lluís Ripoll editor, Palma 1981, 141-144

GRAN ENCICLOPÈDIA DE MALLORCA, 11, 124-125

GRAN ENCICLOPÈDIA DE LA PINTURA I L’ESCULTURA A LES BALEARS, 3, 288-290

Miquel ALENYÀ, “La pintura moderna en Mallorca”, ’100 años de historia. Una mirada en el tiempo’, llibre-catàleg de l’exposició a Sa Llonja (abril-maig), Palma 1992, 56-61

WIKIPEDIA, Roberto Montenegro

CONSELLERIA DE CULTURA, Govern Balear, “Pintors americans d’ahir”, catàleg exposició a Sa Llonja, Palma 1992, 56-61

Lluís Derqui i Derqui (Ceuta, 24 de juliol de 1884 – Palma, 6 d’abril de 1956)

Pintor. Fill de militar, neix a Ceuta, on passa la infància fins que el pare és destinat a Tarifa (Cadis). Ell sempre es va considerar granadí, com els seus pares. El 1908 comença els estudis de dibuix i pintura a Granada amb José Larrocha. Els segueix a Madrid amb Fernando Álvarez de Sotomayor i a París amb Hermen Anglada Camarassa.

Visita Mallorca el 1917 i s’instal·la a Sóller, on un germà exerceix de notari. Pinta paisatges de Sóller i patis de cases solleriques guarnits amb cossiols d’hortènsies, un tema que també interessa al pintor solleric Joan Pizà. El 1915 exposa a Granada i el 1919 es casa i s’estableix a Palma, on troba per a les seves teles temes a la ciutat i a la rodalia. Participa (1920) a l’Exposició Regional d’Art i exposa (1921) al saló àrab de La Veda. Després exposa a Galeries Costa.

Amb una obra renovada i reorientada exposa a La Veda (1926), participa a l’exposició de pintura de Mallorca a Buenos Aires (1928) i es presenta a la Península, mentre resideix a Lleida i, posteriorment, a Saragossa. Com a membre del Grup dels Set, participa a les dues exposicions que el grup fa les Galeries Quint, de Palma (1948 i 1949).

En la primera etapa de la seva trajectòria (1914-23) pinta a l’oli sobre tela o taula, amb espàtula. Crea textures empastades i gruixades, tractades amb trets curts i paral·lels que donen al conjunt una aparença d’ordre i equilibri. Omple les obres d’una llum intensa que combina amb un cromatisme de tons suaus, exempts t tota casta d’estridències.

A partir del 1923 utilitza preferentment la tècnica del guaix sobre paper o cartró, que combina adesiara amb l’aquarel·la. S’interessa per les escenes de la vida rural i costums de l’illa, que emmarca en escenaris amb fons d’arquitectures o de paisatge. Les figures adquireixen un aire primitivista o naïf, que il·lumina amb un cromatisme ric en colors. Les atmosferes accentuen el to intimista i reflexiu. En els anys 30 fa estades a Eivissa, on pinta escenes de la vida quotidiana i paisatges urbans d’intens cromatisme i de dibuix molt detallat.

Exposa a Palma, Barcelona i Saragossa i participa a dues Exposicions Nacionals de Belles Arts. Té el costum de datar les obres, cosa per la qual la cronologia de la seva producció no presenta problemes rellevants. Les obres de la primera etapa (1914-1923) reflecteixen l’acostament de l’artista als plantejaments  classicistes del corrent noucentista en la versió mallorquina liderada pels pintors Joan Antoni Fuster Valiente i Bartomeu L. Ferrà Juan i seguida durant un temps per Tito Cittadini. En els anys 40 alterna obres pròpies de la segona etapa amb treballs a l’oli que s’ajusten als paràmetres bàsics de la primera etapa.

En els primers anys 50 pinta damunt rajoles valencianes escenes religioses per a l’oratori de la Mare de Deu de Son Orlandis (Andratx). Mor a Palma als 72 anys. Té entrades a la Gran Enciclopèdia de Mallorca, Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera i Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears.

Bibliografia

Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ PARADELO, “Las Baleares y sus pintores”, Palma 1981, 213-215

GRAN ENCICLOPÈDIA DE LA PINTURA I L’ESCULTURA A LES BALEARS. 2, 102-104

GRAN ENCICLOPÈDIA DE MALLORCA, 4, 276

ENCICLOPÈDIA D’EIVISSA I FORMENTERA, edició digital

Exposicions

Relació parcial

1915  Granada

1920  Exposició Regional d’Art, Palma (col·lectiva)

1921  La Veda, Palma

1928  Exposició de pintura de Mallorca a Buenos Aires (col·lectiva)

1929  Galeries Laietanes, Barcelona

1930  Centre Mercantil, Saragossa

1937  Ateneu, Palma

1944  Galeries Costa, Palma

1948  Galeries Quint, Palma (col·lectiva)

1949  Galeries Quint, Palma (col·lectiva)

1949  Exposició de temes taurins, Galeria Sapi, Palma (col·lectiva)

1950  Galeria Sapi, Palma