Jaume Nadal Ferragut (Palma, 1700 ca. – 1768)

Pintor. De formació probablement autodidacta, a partir de la seva mort  resta pràcticament oblidat. La seva memòria es recupera gràcies a l’article que el 1955 publica el folklorista Antoni Mulet, interessat en la temàtica costumista i en la descripció dels vestits que porten els personatges. Consta que el pintor té problemes amb el gremi de pintors per exercir la professió al marge de la normativa gremial. El 1725 és multat per exercir de pintor sense haver-se presentat als exàmens pertinents. Sembla que, resolt el conflicte amb el gremi, continua treballant sense incidències.

És conegut, sobretot, per la sèrie de cinc pintures sobre treballs del camp que fa per a la possessió de Massanella. Una d’elles duu en el revers una inscripció en llatí que fa constar l’autoria del pintor i l’any de realització de l’obra (1750). Va rebre l’encàrrec de Joan Abrí-Descatlar, marquès del Palmer, propietari aleshores de la possessió, en la que féu nombroses inversions. Per realitzar les pintures, resideix una temporada a Massanella i comprova directament les tasques que descriu en les escenes.

Jaume Nadal Ferragut, Els nevaters (fragment), oli/tela, Massanella, 1750

També pinta (1757-1761) obres religioses, com la decoració de la capella del Roser de l’església parroquial de Porreres amb els misteris del rosari (dolor, goig i glòria), el viacrucis de la citada parròquia i la tela de la mort de Sant Josep (1764) de la parròquia de Campos, que el presenta en una escena en la que és visitat per Jesús i Maria, assistit per dos àngels i acompanyat d’amorets. En les dues primeres obres utilitza la tècnica de la pintura al fresc i en la tercera la de l’oli sobre tela.

L’estil de la pintura que fa és força senzill, captivador i ingenu, per bé que evoluciona i s’enriqueix amb el pas del temps i amb un possible aprenentatge fet per poder superar les proves i exàmens gremials. Les obres de Massanella contenen molts de detalls curiosos, descripcions de les distintes fases del treball, explicacions dels abillaments masculins i femenins, la construcció de fons barrocs i profunds i d’uns celatges molt treballats.

Les fotografies de les obres de Massanella, les varem fer una tarda que, convidats a berenar per la família Coll, ens autoritzen a mi i a Joan Oliver “Maneu” a fer-les i ens faciliten una escala per poder situar la càmera a l’alçada de les obres, ubicades a la part superior de la sala central o menjador del casal.

Te una entrada a la GEM i una altra a la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears. Casat amb Catalina Ros i sense fills, resideix a una casa de la plaça del Mercat, de Palma, on mor el 1768.

Bibliografía

Marià CARBONELL, “Nadal Ferragut, Jaume”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’, pàg. 326-327, Promomallorca ed., Palma, 1996.

Antoni MULET, “Un pintor mallorquín poco conocido (Jaume Nadal Ferragut)”, BSAL, núm. 29, pàg. 266, Palma, 1944-1946.

GEM, 11, 336-337.

Guillem Mesquida Munar (Palma, Mallorca, 3 d’abril de 1675 – 27 de novembre de 1747)

Pintor. És fill del mercader Francesc Mesquida Ferrer i de la brodadora Margalida Munar Mir. L’avi i el besavi paterns havien estat notaris. Estudia dibuix i pintura a Palma. No se sap amb quin pintor es forma. S’han establert diverses hipòtesis, però cap d’elles ens sembla prou consistent i fiable. Té un germà més gran que ell, Joan Antoni, que treballa com a mercader al costat del pare. La família del pare era originària de Palma i la de la mare procedia d’Algaida.

Guillem Mesquida, Autoretrat (còpia),  1697-1698

Poc estudiat a través del temps, darrerament els coneixements que es tenen del pintor i de la seva obra s’han ampliat gràcies als treballs publicats per Marià Carbonell. Va produir una obra nombrosa, extensa i variada, una petita part de la qual s’ha conservat fins als nostres dies. Pràcticament desconegut a nivell de l’Estat, la seva obra mereix una tasca de catalogació i d’anàlisi més gran que la que s’ha fet fins ara. No es conserven obres seves o atribuïdes a ell a Roma, Venècia, Baviera i Colònia, cosa que fa pensar que algunes es conserven com a anònimes o són atribuïdes a altres autors. Algunes obres seves es troben en lloc desconegut per descurança o per robatori, com és el cas de l’autoretrat, que coneixem actualment per la còpia que en féu Ricard Carlotta el segle XIX.

Estada a Roma (1694-1698)

Als 19 anys es trasllada a Roma per estudiar pintura amb els mestres Carlo Maratta (1625-1713) i Benedetto Luti (1666-1724). Resideix a Roma des del desembre de 1694 fins al 10 d’abril de 1698. La influència de Maratta sobre Mesquida es posa de manifest en la manera de construir les composicions, en la distribució dels personatges, en el cromatisme i en altres característiques que es manifesten sobretot en la pintura religiosa. Lutti, més jove que Maratta i solament nou anys més gran que Mesquida, influeix en ell en la pintura mitològica i en el seu acostament a les formes més recents del rococó romà.

Guillem Mesquida, La Immaculada (fragment), 1740-1746, La Seu

Estada a Venècia (1698-1723)

Deixa Roma per instal·lar-se a Venècia on té la residència durant 25 anys, amb dues interrupcions: un viatge a Bolònia d’un any i mig (1700-1702) per estudiar l’obra dels Carracci, i el viatge a Mallorca d’un any i mig (1710-1711). De l’etapa veneciana i bolonyesa, solament és l'esmentat  , que féu per a la mare.

Consta que aquests anys Mesquida destaca com a retratista, autor de natures mortes, de composicions mitològiques, de motius bíblics i de pintura religiosa. A Venècia es casa (1702) amb Elisabet Massoni, de la que es conserva un retrat fet pel pintor. Són pares de 5 fills (Francesc, Teresa, Marianna, Clementina i Margalida). Treballa atenent encàrrecs de l’aristocràcia local i d’alguns amants de la pintura. No rep encàrrecs públics, reservats als pintors locals.

Estada a Mallorca (1710-1711)

Per motius personals o familiars, o bé per motius relacionats amb la Guerra del Francès, fa una estada a l’illa d’un any i mig aproximadament. Aprofita l’avinentesa per pintar per a particulars, llevat de l’obra Verge amb el Nin i els sants Ignasi i Francesc Xavier, que fa per a l’església de la Immaculada Concepció de Palma, que reprodueix un model de Maratta, segons Marià Carbonell. Fa alguns retrats i per a Antoni Ferrandell Fortuny fa vàries obres mitològiques. Per a Joan Sureda Villalonga pinta una tela monumental que titula Immaculada. Acabada l’estada a Mallorca se’n torna a Venècia on resideix durant uns 12 anys més.

Són d’aquests anys les teles Adoració dels pastors (1711), Somni de Sant Josep (1711), Immaculada (1711 (Can Vivot), La Pietat (1710-1711) (col·lecció particular de Madrid), Noces de Bacus i Ariadna (1711) (signat i datat), Aparició de la Verge a Sant Francesc (1711), Retrat de Nicolau Ballester d'Olesa (1710-1711), etc.

Estada a Alemanya: Baviera i Renània (1723 ca. - 1739)

Com s’esdevenia sovint, Mesquida deixa Venècia per anar a Alemanya a servir en la cort del príncep-elector Maximilià de Baviera (1723-1726). A la mort d’aquest, passa al servei del seu fill l’elector-arquebisbe de Colònia Climent August (1726-1739). Treballa per a l’elector i per a altres clients, fet que li provoca alguns problemes amb el gremi de pintors, amb el que manté diferències. Per aquest motiu o per uns altres, decideix tornar a Mallorca.

Guillem Mesquida, Gregori Gual i de Pueyo, , 1739-1746

Retorn a Mallorca (1739-1747)

L’octubre de 1739 és a Mallorca, on s’instal·la  com a mercader. Treballa molt com a retratista, pinta temes mitològics, decora el sostre de la capella de Can Ferrandell amb l’al·legoria de la religió, pinta un fris decoratiu per a Can Armengol, fa la tela La fugida a Egipte, signada i datada (1740). A més, fa la decoració de la capella de Sant Bartomeu de l’església parroquial de Santa Eulàlia (Palma), la de la Puríssima de la Seu, la de Santa Cecília de la Seu i altres. Se li atribueix la tela de Sant Plàcid de l’església parroquial de Sant Jaume (Palma).

Són d’aquesta època La Immaculada (1740-1747) (La Seu), Santa Petronil·la (1740-1747) (Santa Eulàlia), Sant Miquel (1740-1747) (Santa Eulàlia), Sant Plàcid (1740-1749) (Sant Jaume), Descans de la fugida a Egipte (1940 (signant i datat), Sant Miquel (1739-1747) (Monestir de la Concepció). Dins l’àmbit de la pintura mitològica hem de citar El rapte d’Europa (1739-1742) (antiga col·lecció de Can Ferrandell) i Lada i el Cigne (1739-1747). Entre els retrats destaquen el de Jeroni Alemany Moragues (1739-1747) i el de Gregori Gual-Desmur i de Pueyo (1739-1747). Pel que fa a natures mortes excel·leix un Gerro de flors i fruites (1739-1747), d’una col·lecció particular, i altres composicions.

Les diferències de qualitat de les obres de l’autor fan pensar en un taller en el que treballaven ajudants i, probablement, el seu fill Francesc, prevere, que pinta models com els del pare i, en alguns casos, els signa, si bé mai no aconsegueix els nivells de qualitat de les obres del pare. Habitualment treballa a partir d’un esbós inicial de format reduït, que amplia sobre la tela definitiva. Un nombre relativament elevat d’esbossos es conserven en col·leccions privades. Les obres signades pel pintor i datades són de qualitat superior. Aquest és el cas de Descans de la fugida a Egipte (1740), Noces de Bacus i Ariadna (1711) i altres. Malgrat que la majoria de les seves obres són de format gran o molt gran, també en fa de format petit, com Aparició de la Verge a Sant Francesc i la Immaculada de Can Vivot, ambdues de 42 x 33,5 cm. Els esbossos són en general d'una mida similar. També fa pintures molt petites per a capses que decora amb miniatures.

Atorga testament el 21 de novembre de 1747 i mor sis dies després, el 27 de novembre de 1747, als 72 anys. Té una entrada a la GEM, a la Gran Enciclopèdia Catalana i a la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears. Un carrer de Palma que neix a la plaça de la Reina duu el seu nom. L’Ajuntament de Palma li dedica una exposició el 1999 al Casal Solleric i n’edita un catàleg il·lustrat de 260 pàgines, coordinat i amb textos escrits per Marià Carbonell.

Guillem Mesquida, Gerros de flors, 1739-1747

Bibliografía (selecció)

Marià CARBONELL, “Guillem Mesquida (1675-1747), Ajuntament de Palma i Govern Balear, exposició febrer-març de 1999, Palma, 1999.

Marià CARBOENLL, “Mesquida Munar, Guillem”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’, pàg. 149-165, Promomallorca ed., Palma, 1996.

Jeroni JUAN TOUS, “Guillermo Mesquida”, Ajuntament de Palma, Palma, 1982.

Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ, “Guillermo Mesquida Munar”, ‘Las Baleares y sus pintores’, pàg. 17-18, Lluís Ripoll editor, Palma, 1981.

Joan O’NEILLE, “Biografias de los pintores palmesanos Guillermo Mesquida y Gabriel Femenia”, Revista Balear, t. 1, pàg. 5-9, Palma, 1872.

Eliseu Meifrén i Roig (Barcelona, 24 de desembre de 1857 – 5 de febrer de 1940)

Pintor paisatgista. Es forma a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, on és deixeble d’Antoni Caba i de Ramon Martí Alsina. El 1879, amb 21 anys, es trasllada a París, on pren contacte amb els impressionistes, que influeixen en la seva evolució estilística. Tot seguit, visita (1880) Itàlia (Nàpols, Florència, Venècia i Roma) en un viatge essencial per a la seva formació. Casat amb Dolores Pajarín i Valls, visita per segona vegada Paris en viatge de noces i decideixen passar-hi una temporada. Allà neix la seva primera filla. L’estada parisenca li permet reprendre i intensificar la comunicació amb els impressionistes. La seva paleta s’aclareix, incorpora els blaus, cels, ocres clars i daurats. Estudia l’ampli ventall de matisos que presenten els colors del mar i dels rius.

Eliseu Meifrén, Badia de Palma, oli/tela, Consolat de Mar (Palma), 1908

A Barcelona desplega una intensa activitat social. Participa en la fundació del Centre d’Aquarel·listes de Barcelona, pren part activa en les reunions modernistes i en les tertúlies dels Quatre Gats, estableix gran amistat amb Rusiñol i fa part de la comitiva que trasllada des de Sitges al Cau Ferrat els dos quadres del Greco que Rusiñol havia adquirit (1894) a París.. El 1890 fa la primera exposició individual a Barcelona.

Li agrada viatjar i ho fa sovint amb el propòsit de conèixer nous indrets, trobar motius nous d’inspiració, ampliar el nombre de clients i obrir nous mercats. Visita Normandia, Canàries, Venècia, etc. El 1895 torna a París per passar-hi una temporada llarga. Després, marxa a Canàries, on viu uns quants anys. El 1900 viatja a Buenos Aires i Montevideo. El 1902 exposa al Cercle Artístic de Barcelona i aconsegueix incrementar el seu prestigi i les seves cotitzacions.

A la mort de Ricard Anckermann resten vacants les places de professor d’anatomia del cos humà i de director del centre. Meifrén, que ha visitat una vegada Mallorca, amb 50 anys opta a ocupar-les. Aprofita l’amistat que té amb Francesc Maura Montaner per obtenir-les. Nomenat director (1907) de l’Escola, es trasllada a Mallorca amb la família. S’estableix al Terreno en una casa llogada que aviat substitueix per una altra que adquireix amb vistes sobre el mar, des de la terrassa de la qual pinta nombroses composicions. A partir d’aleshores passa llargues temporades a l’illa. Ocupa el càrrec 3 anys (1907-1910). El 1910 el deixa, empès pels seus desitjos de viatjar.

Entre 1915 i 1917 viu a NY. Allà hi exposa paisatges dels llocs que ha visitat i dels llocs on ha viscut. Entre 1918 i 1936 desplega una activitat intensa i sostinguda. Pinta molts paisatges de Mallorca (Deià, Valldemossa, Palma...). Referma la preferència que sent per la costa, les marines, els rius. Tracta només esporàdicament el paisatge urbà i sempre dóna poca importància a les muntanyes, que si apareixen, resten situades en els darrers termes. Accentua les línies verticals i les pinzellades esdevenen taques de color. A la seva pintura augmenta la importància dels colors i de les llums homogènies.

Participa a moltes exposicions a Amèrica del Nord i del Sud. És present habitualment a les Exposicions Nacionals de Belles Arts de Madrid i de Barcelona, a exposicions internacionals i cinc vegades a la Mostra de Venècia. És guardonat i premiat en nombroses ocasions. Exposa individualment a la Sala Parés, Saló Arenas, Galeries Laietanes, Círculo de Bellas Artes de Madrid, Galeries Costa (Palma) i Cercle de Belles Arts de Palma. Al llarg de la seva trajectòria professional evoluciona des de posicions acadèmiques, classicistes i realistes a posicions impressionistes, de pinzellada solta, trets ràpids i paleta clara. Les composicions de l’etapa de maduresa, que comença el 1907 amb el trasllat del domicili familiar a Mallorca, destil·len frescor, espontaneïtat i naturalitat. Com s’ha dit moltes vegades, no arriba a ser un impressionista pur, però les bases principals del seu treball són impressionistes, no són modernistes. Treballa l’oli, l’aquarel·la i el dibuix.

És nomenat cavaller de la Legió d’Honor de França (1926). El 1939 passa l’estiu a Mallorca i el desembre s’inaugura (16-XII-1939) la Sala Gaspar amb una exposició seva, a la que no pot assistir per motius de salut. Mor el febrer del 1940 als 82 anys. El Cercle Artístic de Barcelona li dedica una exposició d’homenatge del 21 de març al 14 d’abril de 1941 (Barcelona) i n’edita el catàleg l’editorial Seix Barral. El 1952 l’Ajuntament de Barcelona li dedica una exposició retrospectiva al Palau de la Virreina. El 2011 el Museo del Prado, amb el suport de la Fundació Axa, restaura i diposita al Consolat de Mar, seu de la Presidència del Govern de les Illes Balears, el tríptic Badia de Palma (1908).

Hi ha obra seva  a l’Ajuntament de Sabadell, Museu Deu (El Vendrell), Patrimoni Artístic del BBVA, Museu d’Art Modern de Barcelona, Museu de Granollers, Banc de Sabadell, Biblioteca Pública Arús (Barcelona), Museu de Belles Arts de València, Museu Marítim de Barcelona, Fundació Francesc Godia (Barcelona), Abadia de Montserrat, Museu de Pontevedra,  Comunitat Autònoma del Principat d’Astúries, Museu del Prado, col·lecció de Carmen Thyssen-Bornemisza, Museu Provincial de Lugo, Banc d’Espanya, Fundació Margarida Marsà, Museo de San Telmo, Museu de Granollers i altres col·leccions institucionals i privades. A Mallorca hi ha obra seva al Museu Municipal de Valldemossa, Fundació d’Art Serra, col·lecció de la Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’, Consolat de Mar (Presidència del Govern de les Illes Balears) i a col·leccions privades.

Eliseu Meifrén, Jardí de Premià, oli/tela

Bibliografia

Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ, “Eliseo Meifrén”, ‘Las Baleares y sus pintores’, pàg. 123-125, L. Ripoll editor, Palma, 1981.

Magalida TUR, “Meifrén Roig, Eliseu”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’, pàg. 127-133, Promomallorca ed., Palma, 1996.

Miquel ALENYÀ, “La pintura moderna a Mallorca (1830-1970)”, Ajuntament de Palma, Palma, 1996.

GEM, 10, 375.

Premis i reconeixements

1879- Medalla d'or a l'Exposició Regional de València

1887- Medalla d'or a la Exposición Nacional de Madrid

1888- Medalla de bronze a l'Exposició Universal de París

1889- Medalla de bronze a l'Exposició Universal de París

1891- Medalla de bronze a l'Exposició Universal de París

1899 - Medalla de plata a l'Exposició Universal de París

1904- Medalla de plata a l'Exposició Universal

1906- Primera medalla a l'Exposició Universal

1910- Medalla de plata a l'Exposició Universal de Brussel·les

1926- Caballero de la Legión de Honor de Francia

1935- Guanyador del Premi Nonell

1936- Premi Campeny de la Generalitat de catalunya

Salvador Mayol (Barcelona, 1775 – 1834)

Pintor i professor de pintura. Estudia a l’Escola de Belles Arts de Barcelona (Escola de Llotja). Rep una formació que combina la tradició barroca amb elements del neoclassicisme que s’obre pas gradualment. Li interessa sobretot l’obra de Josep Bernat Flaugier, pintor francès establert a Barcelona, de conviccions neoclàssiques, professor de Llotja, i que els anys de l’ocupació napoleònica de Barcelona (1809-1813) és director de l’Escola de Llotja.

A causa de l’ocupació, el pintor abandona Barcelona amb 33 anys. Es refugia a Mallorca, al costat d’altres artistes catalans com l’Adrià (Adrià Ferran). A l’illa pinta, ven, atén alguns encàrrecs i sobreviu. Manté relacions d’amistat i, possiblement, de col·laboració amb pintors locals com Guillem Torres Rubert (1755-1829) i Guillen Ferrer Puig (1759-1833). A Mallorca realitza, entre d’altres, els olis Dona amb mantellina que es contempla al mirall, Berenada al camp i Escena de ball, que es conserven al Museu del Monestir de Lluc i procedeixen de l’antiga col·lecció d’Antoni Mulet. A aquestes tres obres s’ha d’afegir una quarta titulada Escena de ball a l’interior d’un hostal, procedent de la col·lecció de les Galeries Costa i que durant uns anys va estar exposada al Museu de Valldemossa. Les quatre obres citades comparteixen personatges similars, presència de noies vestides a la mallorquina, joves amb calçons a l’ample (o amb bufes), propis dels homes de la pagesia de l’illa, abundància de blancs per ressaltar les figures protagonistes, riquesa de detalls, badocs que contemplen l’escena i gran varietat de tipus populars i de reaccions personals (admiració, disgust, perplexitat, enveja, presumpció, sorpresa, etc.).

Salvador Mayol, Un cafè al Carnaval, oli/tela

Les quatre teles reflecteixen moviment, espontaneïtat i atmosferes de música, festa, bulla i ball. El dibuix és ferm, segur, senzill i destil·la gràcia, encant i bon humor. Les figures protagonistes es presenten allargades per donar-los esveltesa i importància. Les composicions contenen elements irònics i humorístics. En un cas el ball està protagonitzat per dues gracioses jovenetes d’uns 10 anys, més decidides i desimboltes que les més grans; en un altra un jove agosarat dificulta el ball de les noies per demanar a una d’elles que l’accepti com a parella; en una altra escena el ball i la festa dels joves a l’interior d’un hostal contrasta amb la processó penitencial que té lloc a l’exterior i, finalment, en una altra cas una joveneta devora amb la mirada les polseres d’or i brillants de la noia que es contempla en el mirall.

A Barcelona es conserva un dibuix a ploma, prou atrotinat, que representa l’execució d’un espia francès el 27 de desembre de 1808, fet que indicaria que el pintor no marxà de Barcelona fins al 1809. A més hi ha les teles Festa de Carnaval i Un cafè al Carnaval a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i el seu autoretrat al Museu d’Art Modern de Barcelona. Són seves les teles A cal capeller i A cal sastre. Resten per analitzar i expertitzar dues teles de sants que es conserven a l’església de Sant Nicolau (Palma) i una a la de Sant Jaume (Palma). Amb cert fonament s’atribueixen al pintor, segons M. Carbonell, els retrats a l’oli damunt tela de les germanes Ignàsia i Joanaina Penya Pujol (Palma).

De retorn a Barcelona, Mayol cultiva la pintura de gènere (històric, religiós i bíblic), el retrat i el dibuix. Hi ha obra seva al Museu de Lluc (Mallorca), Museu d’Art Modern de Barcelona, Biblioteca-Museu Víctor Balaguer (Vilanova i la Geltrú), Museu Goya de Castres (França), Museu d’Història de la ciutat de Barcelona i a col·leccions privades. A partir de 1824 ocupa el càrrec de professor de pintura a l’oli a l’Escola de Llotja. El 1826 participa a l’Exposició de Llotja amb dues teles, Jesús és baixat de la creu i Ball de boleres. El 1929 és nomenat acadèmic supernumerari de l’Acadèmia de Bellas Artes de San Fernando. El 1934, amb 59 anys, mor víctima de l’epidèmia de còlera que es declara a Barcelona.

Bibliografia

Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ, “Salvador Mayol”, ‘Las Baleares y sus pintores’, pàg. 19, L. Ripoll editor, Palma, 1981.

Marià CARBONELL, “Mayol, Salvador”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’, pàg. 120-122, Promomallorca ed., Palma, 1996.

Antoni MULET, “El traje en Mallorca”, Palma, 1955.

Salvador Mayol, Autoretrat, MNAC

Francesc Maura Montaner (Palma, Mallorca, 13 d’agost de 1857 – Fuenterrabía, País Basc, 6 d’octubre de 1931)

Pintor i dibuixant. Fill de Bartomeu Maura Gelabert, industrial de l’adoberia de pell, i de Margalida Montaner Llampaies, és el novè de deu germans. Estudia a l’Escola de Belles Arts de Palma, el 1876 es trasllada a Madrid per ingressar a l’Escola Superior de Belles Arts de San Fernando, on és deixeble de Federico Madrazo, el taller del que visita amb freqüència. Amplia estudis a l’Acadèmia Espanyola de Roma el 1878 amb una beca de la Diputació Provincial de les Balears. Entre 1884 i 1886 torna a estudiar a Roma amb una beca de l’Estat, que guanya per oposició. Hi coincideix amb els mallorquins Cristòfor Pisà i Llorenç Cerdà.

Participa a les Exposicions Nacionals de Belles Arts de Madrid de 1876, 1881, 1890, 1892, 1895, 1899 i 1901. A les de 1890 i 1892 obté medalla de segona classe i a les de 1895, 1899 i 1901 rep mencions honorífiques. Per oposició guanya (1900) la càtedra de dibuix de l’Institut de San Isidro (Madrid), que trasllada (1907) a l’Institut del Cardenal Cisneros (Madrid).

Pinta composicions de figura de temàtica bíblica, històrica, religiosa i costumista i retrats d’acord amb un estil academicista i neoclassicista amb influències de Joan Bauzà, de qui era amic. Pinta paisatges, paisatges urbans, jardins i marines sota la influència successiva de Carlos de Haes, Darío de Regoyos, Santiago Rusiñol i Antoni Fuster. Amb la barca d’Antoni Fuster surt sovint pel port de Palma a pintar. En algunes ocasions els dos pinten el mateix motiu amb resultats semblants. Treballa l’oli sobre tela i sobre taula, l’aiguafort, el dibuix al carbó, la tinta, el llapis i amb tècnica mixta i l’aquarel·la.

Són obres seves els retrats a l’oli d’Antoni Maura (1894), del pintor Joan Bauzà (agost de 1899), de Germán Gamazo Calvo, de Cristóbal Martínez de Herrera, etc. Fa el paisatge urbà La Glorieta, les teles Les dues germanes (1890) (Fundació Barceló), Al·lota en un jardí, La casta Susanna (1885), Agar i Ismael (1885), Sin labor (Ministeri de Treball), etc. Pinta jardins a la manera de Rusiñol: El parc del Retiro. Madrid (1930). Tracta temes de la costa de Mallorca (Costa de Mallorca, aiguafort), natures mortes, flors, notes costumistes i paisatges de Mallorca, Madrid i País Basc. Una de les seves obres més destacades és la titulada Como acaban, pintada a Madrid sobre bastidor de 111,5 x 200 cm.

Exposa individualment al Saló del Museu d’Art Modern (1927), al Cercle de Belles Arts de Madrid i a Mallorca, on mostra paisatges de Mallorca i del País Basc. Casat amb Joana Salas Sureda, és pare de 9 fills (Manel, Margalida, Francesc, Catalina, Joan Antoni, Carme, Teresa, Susanna i Ferran). Hi ha obra seva al Museu del Prado (actualment al Ministeri de Treball), Museu Municipal de Santander, Museu de la Rioja, Museu Municipal de Màlaga, Museu Municipal de Santa Cruz de Tenerife, Consell Insular de Mallorca, Fundació Barceló, col·lecció Salas (Mallorca), Hotel Son Vida (Palma) i altres col·leccions institucionals i privades. Té una entrada a la GEM i una altra a la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears.

Bibliografia

Margalida TUR, “Francesc Maura Montaner”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’, t. 3, pàg. 115-117, Pomomallorca ed., Palma, 1996. 

Lluís RIPOLL i Rafel PERELLÓ, “Francisco Maura Montaner”, ‘Las Baleares y sus pintores’, pàg. 66-67, L. Ripoll editor, Palma, 1981.

MUSEU NACIONAL DEL PRADO, Biblioteca en línia (on line), Francisco Maura Montaner.

GEM, 10, 365.

Francesc Maura Montaner, Retrat

Bartomeu Maura Montaner (Palma, Mallorca, 8 d’octubre de 1844 – Madrid, 18 de novembre de 1926)

Gravador i pintor. Fill de Bartomeu Maura Gelabert, industrial de l'adoberia de pell, i de Margalida Montaner Llampaies, és descendent per línia materna del pintor i gravador Joan Montaner Cladera (1744-1802) i germà de l’estadista Antoni Maura Montaner (1853-1925).

A partir de 1861 estudia a l’Escola de Belles Arts de Palma amb el professor Francesc Parietti Rigo (1814-1900 ca.). El 1868 es trasllada a Madrid per completar la formació a l’Escola Especial de Pintura, Escultura i Gravat del la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, on és deixeble de Federico Madrazo i de Carlos Ribera.

Còpia atribuïda a Bartomeu Maura, La rendició de Breda (Velázquez), oli/tela

Com a pintor, el 1866 fa el retrat de Ramon Sureda Santacilia per a la galeria de fills il·lustres de l’Ajuntament de Palma. D’altra part, amb motiu del tercer centenari del naixement de Velázquez aporta (juny de 1899) a l’exposició commemorativa que organitza a Palma el Foment de la Pintura i l’Escultura, un conjunt de gravats i dues còpies a l’oli de Velázquez, una de La rendició de Breda (Les llances) i l’altra de Els bevedors. Es conserven algunes natures mortes de l'època de joventut.

A Madrid es relaciona amb Marià Fortuny, que el prega perquè realitzi un gravat perquè el vegi Carlos de Haes. Entre 1872 i 1893 és administrador de la Calcografía Nacional. El 1893 obté per oposició el càrrec de director artístic de la Fàbrica de Moneda i Timbre. El 1899 és nomenat gravador cap del Banc d’Espanya. El 1899 ingressa com a acadèmic numerari a l’Acadèmia de Belles Arts de San Fernando (abril 1899).

Com a gravador mostra una preferència creixent per la tècnica de l’aiguafort, que fa servir com a mètode de reproducció i com a mitjà de creació. Fa reproduccions de quadres dels grans mestres del Segle d’Or i  altres autors com Rosales, Ticià, Ribera, Mengs, Pradilla, etc. Destaca com a retratista de personatges del seu temps (Retrat de Joan Maura Gelabert, 1887) i com a il·lustrador de llibres d’art, religiosos, de viatges, etc. Dissenya bitllets del Banc d’Espanya, segells de Correus, medalles, diplomes, etc. La seva obra excel·leix per la pulcritud, precisió, perfecció tècnica, tractament artístic i realisme.

Bartomeu Maura Montaner, Retrat d'Antonio Cànovas del Castillo

El 1876 obté una primera medalla a l’Exposició Nacional de Belles Arts per un gravat de “Las lanzas” i una medalla de l’Exposició Universal de Filadèlfia (EUA). El 1901 obté medalla d’or a l’Exposició Nacional de Belles Arts. Nomenat cavaller de la Reial Ordre de Carles III (1877), comanador d’Isabel la Catòlica (1883) i comanador de l’Ordre d’Alfons XII (1902), mor a Madrid, a la seva casa del carrer Velázquez, el 1926 als 82 anys.

La seva obra gràfica es conserva majoritàriament a la Calcografia Nacional, a la Biblioteca Nacional, a la Biblioteca de la Universitat de Navarra, etc., i a algunes col·leccions privades. Les obres de pintura, sobretot les còpies que féu de teles de Velázquez i d’altres grans mestres, reten actualment com a anònimes, per bé que n’hi ha d’atribuïdes pendents de validar (Las lanzas, Las hilanderas, La fragua de Vulcano, Los borrachos, etc.)

El 1928 va ser proclamat fill il·lustre de Palma. Un carrer de Palma duu el seu nom. L’actriu Carmen Maura (Carmen García Maura) és besnéta seva.

Bibliografia

Margalida TUR, “Maura Montaner, Bartomeu”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears’, t. 3, pàg. 114-116, Palma, 1996.

María Dolores ARROYO, “Bartomeu Maura i Montaner (Vida i obra)”, Caixa de les Balears ‘Sa Nostra’, Barcelona, 1990.

Lluís RRIPOLL i Rafel PERELLÓ, “Bartolomé Maura Montaner”, ‘Las Baleares y sus pintores’, pàg. 58, Lluís Ripoll editor, Palma, 1981.

Veler "El Palmito"

Pailebot de 108 tones de cabuda, construït el 1845 per Miquel Planas i Ramon Horrach. Costà 1.600 lliures al patró Miquel Alenyà Coll, propietari únic. El 1853 va ser remuntat i aparellat de pollacra goleta. En foren els capitans Joan Alenyà Ginart (1845-1861), Sebastià Pou (1857), Marc Picornell i Miquel Vaquer (1862). Els mestres calafats Verdera i Garrova el desballestaren en el port de Palma a final de 1862.

Joan LLABRÉS BERNAL, “Notícias y relaciones históricas de Mallorca. Siglo XIX (1841-1860)”, t. III, pàg. 206, Societat Arqueològica Lul·liana, Palma, 1859.