Marivent (Can Saridakis)

La residència que Ioannnes Saridakis es fa construir a Mallorca rep inicialment el nom de Marivent. Rodejada d’un solar de 33 mil metres quadrats amb jardins i pinar, popularment coneguda com Can Saridakis, des del 1973 rep el nom de Palau de Marivent.

Marivent, 2000 ca.

Ioannes Saridakis (Alexandria, 1877 – Palma, 1963), enginyer de mines, egipci, d’origen grec, s’estableix a Mallorca el 1923 amb la seva esposa, Laura Mounier, titular d’un patrimoni important. El matrimoni Saridakis-Mounier adquireix un solar de 33.000 m2 al costat de l’antic Hotel Príncep Alfons, a la zona de Cala Major, concorreguda platja del terme municipal de Palma. El matrimoni encarrega a l’arquitecte Guillem Fortesa Pinya la construcció d’un casal ampli i còmode per viure-hi de manera permanent i des del que poder gaudir de les vistes privilegiades del solar esmentat abans. Tenen presa i l’edificació es duu a terme en dos anys (1923-1925). L’edifici incorpora elements regionalistes, racionalistes i modernistes, en una obra que té com a eix visual una torre elevada que dóna al conjunt una aparença d’antic castell o fortificació.

El mobiliari reuneix peces de ceràmica espanyola (Manises, Ribesalbes, Alcora, etc.), pintura de Santiago Rusiñol, Cesáreo Bernaldo de Quirós, Anglada, Joaquim Mir, Bernareggi i altres pintors amics de Saridakis, gravats, teles de Saridakis i algunes obres atribuïdes a Picasso, Sorolla, Delacroix, Goya, Zuloaga, etc. Hi ha escultures i mobiliari divers. Les peces d’art són més de mil. La biblioteca té uns 2 mil exemplars.

Després de restar vidu, Ioannes Saridakis, hereu universal de la primera esposa, contreu matrimoni en segones núpcies amb Anunciació “Ana” Marconi Taffani. Els darrers anys de vida Ioannes Saridakis i Ana Marconi acorden que després del traspàs del primer, la seva vídua farà donació del casal, conegut popularment com Can Saridakis, a la Diputació Provincial de les Balears perquè el mantingui en condicions i el tingui obert al públic com a museu.

Ioannes Saridakis durant els anys d’estada a Mallorca es dedica a pintar i a relacionar-se amb persones del món de la cultura i de les arts. També fa viatges a l’estranger. Mor el 1963 a Marivent als 86 anys. Tot seguit, el 25 de maig de 1965 Ana Marconi fa la donació acordada amb el marit a la Diputació Provincial en un acte en el que aquesta està representada pel seu president, Rafel Villalonga Blanes. La donació es fa sotmesa a vàries condicions, la principal de les quals és l’obertura de Marivent al públic com a museu. Així es fa i Marivent es pot visitar, d’acord amb un horari limitat, a partir del juny de 1965. Les condicions permeten la possibilitat de l’ús de l’immoble com a residència temporal del Cap de l’Estat.

La Diputació Provincial acorda cedir l’ús de Marivent als Prínceps d’Espanya, que accepten verbalment l’oferta el 1972. L’edifici és sotmès a obres de remodelació i modernització, que duren més d’un any. S’habiliten diversos despatxos. A la planta primera s’instal·len els dormitoris de Joan Carles i de Sofia i dels convidats. La planta superior es reserva com a espai per als fills. En el jardí es construeix una piscina. La terrassa acull una zona coberta, destinada a menjador d’estiu. A la casa dels posaders (una edificació separada) es munta una sala de premsa. L’acte formal de cessió al Prínceps d’Espanya de l’ús de l’edifici i del jardí circumdant té lloc el 4 d’agost de 1973. Els prínceps passen a ocupar-lo i a partir d’aleshores Can Saridakis rep el nom de Palau de Marivent. El 21 de novembre de 1975 es converteix en residència reial a Mallorca.

El museu Saridakis, ubicat a Marivent, es tanca al públic per obres el 1972 i de manera indefinida per raons de seguretat a partir del 1973. Aleshores José Carlos Herman Marconi, fill i hereu d’Ana Marconi, segona esposa de Ioannes Saridakis, reclama les peces del museu a la Diputació Provincial. S’inicia així un litigi que culmina el 1986 amb una sentència judicial favorable al demandant. Les diferències sobre el valor de les peces del museu són insalvables. Mentre Marconi demana 3.000 milions de ptes., el Govern disposa d’una valoració d’experts de 40 milions de ptes. Atesa la impossibilitat d’un acord, la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, successora de l’antiga Diputació Provincial en la propietat de Marivent, acorda embalar tots els elements mobles del museu i enviar-los al Sr. Marconi, que els posa a la venda de manera immediata a través d’antiquaris de Barcelona i de Palma. Patrimoni Nacional substitueix les peces retirades per unes altres i completa la nova decoració de la casa.

A Marivent els reis han rebut els Prínceps de Gal·les Carles i Diana, els emperadors del Japó, el president dels EUA Bill Clinton, l’esposa Hillary i la filla (1997), l’antic rei de Grècia Constantí, la seva esposa Ana Maria i fills, Michelle Obama i una de les seves filles, etc.

La residència de Marivent és usada els mesos d’estiu, els dies de vacances de la Setmana Santa i en ocasions esporàdiques. El rei, afeccionat a visitar Mallorca i residir-hi els estius des dels anys de la seva joventut, no ha faltat mai a la cita estiuenca de Marivent. La presència del reis a Marivent ha beneficiat de manera molt important la imatge de Mallorca i de les Balears a tot el món i de manera especial en els països d’origen dels turistes que visiten les illes.

Palma, 5 d’agost de 2013

Quatre perspectives de Marivent, 2000 ca.

Eduardo Medrano Rivas (Madrid, 15 de juny de 1897 – Barcelona, 13 de febrer de 1941)

Militar d’Artilleria. Nat a Madrid, d’ulls obscurs i cabells castanys, estudia a la capital. El 14 de juliol de 1913 aprova el primer exercici de l’ingrés a l’Acadèmia d’Artilleria de Segòvia. Acaba la carrera amb la graduació de tinent.

Coneix Maria de l’Assumpció Fuster Miró-Granada (Palma 1898- Barcelona 1968), natural de Palma (Mallorca), resident a Barcelona, a la que visita l’estiu a Biniatzar (Bunyola, Mallorca) i amb la que contreu matrimoni (1924), als 27 anys. Són pares de 5 fills (Joana Maria, Beatriu, Assumpció, Eduard i Joaquim).

El 15 de desembre de 1926, amb la graduació de capità, és enviat com a voluntari a la IV Regió Militar (Catalunya) amb destinació al setè Regiment Lleuger. És militant del Partit Republicà Federal. El 22 de maig de 1931 es constitueix a Barcelona el “Círculo Republicano Federal del distrito V”. Són els seus directius el metge Ferran Rosell i Jané, l’advocat Antonio Jiménez i els capitans Alejandro Sancho, Eduardo Medrano, Salvador Sediles, Ramon Franco, Francisco Galán i José García Miranda.

El 12 de juliol de 1931 té lloc la segona volta de les eleccions a Corts Constituents per cobrir la vacant de la ciutat de Barcelona. S’hi presenta com a segon candidat pel partit Extrema Esquerra Federal, al costat de l’advocat Antonio Jiménez Jiménez, que és elegit amb 32.784 vots. Ell n’aconsegueix 3.439 (5,07%).

Com a militar dóna suport a la causa nacionalista d’octubre de 1934 a Barcelona. És detingut i ingressat a la presó militar. També són detinguts el president de la Generalitat Lluís Companys, el president del Parlament de Catalunya, els consellers i molts altres personatges. Arran d’aquests fets demana la baixa a l’Exèrcit.

Mentre la seva família és de vacances a Mallorca, es produeix l’alçament miliar del 18 de juliol de 1936. Aleshores sol·licita el reingrés a l’Exèrcit, que obté amb el grau de capità. És nomenat ajudant del coronel Josep A. Villalba amb destinació a Aragó. La portada del número de La Vanguardia del dia 12 d'agost de 1936 reprodueix a tota plana una fotografia en la que apareixen el capità Eduardo Medrano, el coronel Josep A. Villalba i el president Lluís Companys. El 24 d’octubre de 1936 es crea l’Exèrcit Popular de Catalunya amb tres divisions, que es posen a les ordres del coronel Guillem de la Peña i Cusí (primera divisió), del coronel Josep A. Villalba i Rubio (segona divisió) i del comandant Eduardo Medrano Rivas (tercera divisió). Posteriorment, amb la graduació de major d’Artilleria, és nomenat cap de la Divisió 33, amb la que lluita fins a l’acabament de les operacions militars.

Finalitzada la guerra, és detingut (1939) per les forces nacionals, mentre la família retorna a Barcelona per estar prop d'ell. Després d’una llarga espera plena d’incerteses, sobtadament és condemnat a mort. És afusellat la matinada del 13 de febrer de 1941. Segons la documentació disponible, no consta el lloc de l’execució, per bé que sembla que té lloc en el castell de Montjuïc. Tenia 43 anys.

Bibliografia

LA VANGUARDIA, 14-VII-1913

LA VANGUARDIA, 15-XII-1926, pàg. 17

LA VANGUARDIA, 20-X-1934

Isidre MOLAS, El partit "Extrema Izquierda Federal" , Institut de Ciències Polítiques i Socials, Barcelona, 1999.

VIQUIPÈDIA, Exèrcit Popular de Catalunya

www.armas.es

Còpia del passaport (fulls 1 i 2), expedit el 28-V-1937

Portada de La Vanguardia, 12-VIII-1936

Alexandre de Riquer i Inglada (Calaf, Anoia, Barcelona, 3 de maig de 1856 – Palma, Mallorca, 13 de novembre de 1920)

Pintor, dibuixant, gravador, escriptor  i poeta. Fill primogènit de Martí de Riquer i Comelles (1), marquès de Benavent, i d’Elisea Inglada (2), comença els estudis a Manresa. Durant els anys que el pare es veu obligat a viure fora del país a causa de la seva militància carlina, estudia a Besiers (França) (1869-1871) i es matricula a l’Escola de Belles Arts de Tolosa (Llenguadoc, França) (1873-1874). De retorn a Barcelona, continua els estudis a l’escola de Llotja (1874-1875).

El 1876 comença a treballar com a il·lustrador i dibuixant gràfic per a diverses publicacions. El 1889 assisteix a l’Exposició Universal de París, on contempla amb admiració les obres dels prerafaelites anglesos (3). A partir de 1891 les seves pintures accentuen els trets idealitzants i incorporen elements simbòlics i místics. Exposa obres a partir de 1889 i fa la primera exposició individual el 1890. El 1894 viatja a Londres per establir contacte amb l’Aestètic Mouvement, d’inspiració prerafaelita. D’altra part, s’interessa pel moviment de l’Art and Craft, que pretén impregnar d’art tots els objectes i útils de la vida quotidiana. El 1885 contreu matrimoni amb Lolita Palau i González de Quijano, amb la que tindrà nou fill.

Entre 1895 i 1907 esdevé un dels principals animadors de la vida cultural de Barcelona. En el seu estudi del carrer Freneria hi tenen lloc tertúlies artístiques i literàries que constitueixen un dels principals centres de difusió del moviment modernista a Catalunya. El 1896 acaba les pintures murals del presbiteri del Monestir de Montserrat i realitza el cartell de l’Exposició d’Arts i Indústries Artístiques que organitza l’Ajuntament de Barcelona. Tot seguit impulsa i anima la difusió del cartellisme a Catalunya.

És l’introductor a Catalunya de l’art dels ex-libris. El 1903 publica el compendi “Ex-libris d’Alexandre de Riquer” en alemany i posteriorment en francès. Revitalitza el gravat i l’aiguafort, fa decoracions d’exteriors (Hotel Internacional) i d’interiors (la llar de foc del Palau Güell). Funda un taller d’ebenisteria i interiorisme i dissenya mobles, joies, estampats per a teixits, etc..

Pel que fa a l’àmbit literari, comença a escriure poemes molt jove. El 1897 publica la seva primera obra literària “Quan jo era noi”, un recull de narracions breus. Més endavant publica el poemaris “Crisantems” (1899), “Enyorances” (1902), etc.

A partir del 1906 pren cos a Barcelona un nou corrent artístic, el noucentisme. Els canvis que suposa aquest fet l’afecten personalment com antic líder del modernisme. És a partir d’aleshores que decideix abandonar les arts decoratives per dedicar-se de ple a la pintura i a la poesia. El 1911, amb 55 anys, es casa en segones núpcies amb l’escriptora francesa Marguerite de Laborde, amb qui té el seu desè fill, Jean. Resideix durant un temps a França, per tornar després a Barcelona. El 1915 organitza una gran exposició amb més de 110 obres pròpies, que obté un gran èxit de públic i de crítica.

El 1917 estableix la residència a Mallorca i es dedica a pintar d’acord amb una línia d’accent realista, que implica l’abandonament de l’estil idealitzat, fantasiós i simbolista, que havia fet fins aleshores. Fa obres molt ben treballades i en alguns casos força complexes, en les que excel·leix un dibuix abundant i precís, que defineix amb convicció i passió. Exposa el maig de 1919 al Cercle Mallorquí i el 1920 fa dues exposicions, una a la Sala Parés (Barcelona) i l’altra al saló àrab de la Veda (Palma). En aquesta darrera hi presenta 26 obres de Valldemossa i de Deià. Mor sobtadament als 64 anys, mentre es prepara per anar a pintar al camp.

El 1922 les Galeries Laietanes li dediquen una exposició d’homenatge que es manté oberta al públic entre el 24 d’abril i el 12 de maig. El 1947 li dediquen una exposició antològica les Galeries Quint (Palma), que mostren 13 obres i 12 esbossos de temàtica mallorquina. Rebé en herència del seu pare el títol de comte de Casa Dávalos. Té una entrada a la GEM i una altra a la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears. Durant dos anys (1993-1995) el Museu de Valldemossa mostra el seu oli “Els pins de Son Gual (Valldemossa)” (4). El 2006, amb motiu del 150 aniversari del seu naixement, es fan diversos actes commemoratius a Calaf i a altres localitats catalanes.

Notes

(1) Montserrat Coberó estableix que la data de naixement del pintor és la del dia 2 de maig de 1856.

(2) El segon cognom de l’artista és Inglada (escrit antigament Ynglada), no Anglada com consta en algunes publicacions.

(3) Els prerafaelites propugnen el retorn al detallisme minuciós i als colors lluminosos dels pintors primitius italians i flamencs anteriors a Rafael i Miquel Àngel.

(4) L’oli “Els pins de Son Gual” va fer part de l’exposició de la Sala Parés de 1920 i de l’exposició d’homenatge de Galeries Laietanes de 1922.

Bibliografia

Margalida TUR, “Riquer i Anglada, Alexandre de”, ‘Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears’, t. 4, pàg. 135-136, Palma, 1996.

GEM, 14, 319-320.

Montserrat COBERÓ I FARRÉS, “Alexandre de Riquer, un artista total”, ‘Revista d’Igualada’, núm. 32, pàg. 11-19, Anoia, setembre de 2009.

Alexandre de Riquer vist per Ramon Casas

Miquel Brunet Miquel (Manacor, 6 de gener de 1919 – 28 de març de 2007)

Dibuixant, pintor i escultor. Fill d’una família modesta i treballadora, neix a Manacor a la casa assenyalada actualment amb el número 17 del passeig de na Camel·la. És el cinquè fill de Joan Brunet “Barral”, operari de la fàbrica de perles, i de Magdalena Miquel “de can Ferrino”. Germà de 5 (Joan, Gabriel, Aina, Eulàlia i Toni), estudia a l’Escola Graduada de Manacor. Aprén l’ofici de sastre a Barcelona i munta una sastreria a casa seva, que manté oberta al públic entre 1941 i 1949.

De ben jove demostra un gran habilitat per al dibuix i una gran afecció a dibuixar a tota hora i en tota casta de suports. A Barcelona el 1940, mentre assisteix els matins a les classes de sastreria amb Antoni Aubelé, un alemany casat amb una mallorquina, dedica les tardes a prendre classes a l’Acadèmia de dibuix i pintura de Ricard Tàrrega i Viladoms, on fa els primers olis. La trajectòria que realitza com a pintor es pot considerar dividida en tres grans etapes.

Primera etapa: paisatges urbans i natures mortes (1949-1958)

Quan tanca la sastreria, es dedica de ple al dibuix i a la pintura. Pel que fa a la pintura, treballa a partir de les coses apreses en el taller de Ricard Tàrrega i amb l’ajut de l’experiència que acumula amb la feina de cada dia. També llegeix llibres i revistes especialitzades d’art.

Al principi fa paisatge urbà i natures mortes. Li interessen els carrers i places de Manacor, on viu i treballa. Li interessa, sobretot, el passeig de na Camel·la, popularment coneguda com el passeig de s’Alameda, que observa amb reiteració des de perspectives diverses i en hores diferents i en estacions diferents. Fa ús d’una paleta de colors terres força suaus, sovint esblanqueïts, acompanyats de taronges, verds densos i altres. Se serveix de fons negres o molt foscos. Poques vegades hi falta la figura humana, que apareix esbossada, estàtica i solitària.

Estilitza i esquematitza la figura i crea composicions distribuïdes amb sentit de l’equilibri i de l’ordre. No en va aquests anys practica una gran admiració per Cézanne. Gairebé sempre utilitza taules de mida petita, que treballa a l’oli i amb espàtula. Moltes vegades divideix l’espai pictòric en quadrícules de color, que posen de manifest la predilecció que sent per Picasso i pels cubistes.

Segona etapa: paisatges de foravila (1959-1971)

A la temàtica inicial de paisatges urbans i natures mortes, afegeix a partir del 1959 la temàtica del paisatge rural. El veu inhòspit, aspre i dur. No hi ha pins, ni oliveres, ni figueres, ni cales, ni marines, ni mar, ni cel. El seu és un paisatge singular, mai no vist abans a la pintura de l’illa. Poblen el paisatge homes i dones que treballen la terra i hi malviuen, exposats sempre als riscos de la desgràcia i la mala sort.

El 1959 participa en la fundació del Grup Tago, un col·lectiu que aposta per la renovació i es posiciona en contra de la ignorància que es té a Mallorca de les avantguardes. Quan pot, cosa que s’esdevé poques vegades, assisteix a les tertúlies del Cafè Moka (Palma). La vida del grup és curta i la participació de Brunet es veu limitada a causa de la seva residència a Manacor i de les dificultats econòmiques que pateix.

A principi dels 60 fa les primeres pintures de temàtica religiosa, que tracta amb tècniques, colors, formats i estils diferents als de la resta de l’obra. Totes són obres d’encàrrec, que accepta perquè necessita feina i ingressos. No n’hi ha cap feta per devoció o religiositat. No era creient.

El 1966 funda el Grup Drac, que reuneix l’arquitecte Klaus Volkers, l’escultor Llorenç Ginard, Martí Binimelis, Joan Riera Ferrari, Biel Barceló i el propi Brunet. Es reuneixen els dimecres per sopar plegats, parlar de pintura, passar revista a les novetats del món de l’art i organitzar algunes exposicions col·lectives.

Coneix els paisatges de Godofredo Ortega Muñoz a través de revistes gràfiques. Li agraden i li semblen suggerents. Els estudia amb detall i admiració, mentre se sent mogut a crear la seva pròpia versió del paisatge, tot deixant de costat els tòpics de l’illa i explora nous conceptes, nous elements expressius i formes noves de dir, comunicar i explicar.

En aquests anys coneix Luis Ortas, un militar cult, afeccionat a la pintura, que s’agrada d’animar el pintor i d’encoratjar-lo. Li aconsella visitar Madrid, on hi resta entre 3 i 4 mesos. Després, Brunet considerarà que el temps de l’estada a Madrid han estat els millors de la seva vida. Va a classe de dibuix a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Fernando, on coneix el pintor Daniel Vázquez Díaz, l’escultor Francisco Otero, la pintora russa Olga Sacharoff i altres.

Tercera etapa: els nus masculins i femenins (1972-2007).

En els anys 60 crea les primeres obres amb nus femenins, però és a partir dels primers anys 70 quan els nus (femenins i masculins) ocupen la major part de la seva atenció i de la seva pintura. Les figures, gruixudes i potents, s’encalcen, boten, ballen, corren, s’aparellen, fan l’amor o descansen.

Usa de manera predominant colors més alegres i contrastats que en les etapes anteriors. Se serveix ara de tintes acríliques, tot deixant de costat l’oli dels anys anteriors. Combina grisos molt densos, que acompanya de terres i ocres. Exalta la llibertat, l’hedonisme, el plaer, la fantasia, l’amor i la sensualitat de la carn, que concep com una realitat que reclama respecte, consideració i reconeixement. Condemna la hipocresia i defensa l’erotisme com a font de gaubança i de salut espiritual.

El 1975 funda el Grup Dimecres, que reuneix artistes sòlids i avançats com Rafel Amengual, Jim Bird, Llorenç Ginard, Ellis Jacobson, Ritch Miller, Mompó, Guinovart, etc. Aprofiten les reunions per sopar, parlar, pintar i organitzar exposicions.

A partir dels anys 90 s’interessa per l’escultura. Modela petites figures de fang, que en alguns casos fa fondre en bronze. Tímid i solitari, es manté fadrí i lliure. Modest i senzill, comença a pintar de ple als 30 anys, per bé que des de ben jove dibuixa molt i molt bé. Després d’una vida lliurada amb passió i gust a l’ofici de dibuixar i pintar, mor a Manacor el dimecres 28 de març de 2007. Tenia 88 anys.

El vaig conèixer personalment i vaig tenir l’oportunitat de conversar amb ell. Vaig conèixer els seus paisatges i les seves natures mortes el 1970, quan Joan Oliver Fuster reuní un grup de joves universitaris amb el propòsit de crear una societat de compra de pintura. Amb els doblers que hi aportàrem es varen adquirir obres de Brunet, Anckermann, Joan Fuster, Aleix Llull, Joan Bauzà, Joan O’Neille, Sebastià Busquets “Bússer”, etc. També adquirirem personalment algunes obres a través d’aquesta societat que ens proporcionava obra a preus molt raonables. Record que anys més tard vaig visitar en Miquel Brunet al seu estudi amb companyia de Joan Oliver “Maneu”. Ens mostrà les peces que tenia acabades al taller. Li vaig comprar un oli sobre taula d’un gerro buit i solitari. És el gerro que sovint havia usat per fer composicions de flors (lliris, margalides grogues...). Les flors en aquest cas no hi eren: les havia llançat perquè eren músties de més. El gerro, de terrissa cuita, auster, despullat, solitari i envellit per l´ús, parla del gust del pintor per la depuració del motiu, de la composició, dels colors i, al capdavall, de la seva pintura.

Miquel Brunet Miquel, 1995 ca.

Bibliografia

CASAL SOLLERIC, “Brunet. Antològica”, juliol-setembre 2002, catàleg, 200 pag., Palma, 2001.

Cristina ROS, “Brunet Miquel, Miquel”, ‘La Pintura i l’escultura a les Balears’, v. 1, pàg. 311-317, Palma, 1996.

Jaume POMAR, “Miquel Brunet, l’essèncialitat del paisatge”, ‘Vint pintors de Mallorca’, pàg. 75-86, Documenta Balear ed., Palma, 2003.

Joan OLIVER FUSTER, “100 anys, 100 pintors”, catàleg, exposició a sa Llonja i al Centre Cultural de la Misericòrdia, Govern Balear i Consell Insular de Mallorca ed., Palma, 1993.

GEM, 2, 256

GEM, 23, 84.

Premis

1957    Segon accèssit, XVI Saló de Tardor, Cercle de Belles Arts, Palma.

1970        Premi Miquel Banús, I Certamen Internacional de Pintura Ciutat de Felanitx, Mallorca

1974        Primera Medalla de Plata, XXXIII Saló de Tardor, Cercle de Belles Arts, Palma

1984        Premi Ciutat de Palma de Pintura, Ajuntament de Palma.

2003        Premi Ramon Llull de les Arts, Govern de les Illes Balears.

Exposicions individuals

1951    Sala d’exposicions de “la Caixa”, Manacor

1959    Galeries Quint, Palma

            Galeries Gralla, Manacor

1961    “Dibuixos”, Manacor

1964    “Olis”, Sala Minòrica, Palma

            Galeries Quint, Palma

1966    Sala Drac, Manacor

            Sala Minòrica, Palma

1967    “Col·lecció d’olis”, Sala Drac, Manacor

1968    Club Pollença, Pollença

1969    Galeria s’Alicorn, Manacor

1970    Sala Municipal d’Exposicions, Manacor

1971    Galeries Costa, Palma

1972    Galeries Costa, Palma

1973    Galeria 4 Gats, Palma

1974    Sala Municipal d’Exposicions, Manacor

1975    Sala d’exposicions, Sant Joan, Mallorca

1976    Sala Pelaires, Palma

            Llibreria Cavall Verd, Palma

1977    Sala Municipal d’Exposicions, Manacor

1978    Galeria Joaquim Mir, Palma

1980    Galeria Sa Volta, Felanitx

            Galeria Joaquim Mir, Palma

            Galeria Die Insel, Scönaich (Alemanya)

            Galeria Oberes Scholob, Hecklingen, Friburg (Alemanya)

1982    Galeria Langenfeld (Alemanya)

1983    Galeria Strunk Hilpers (Alemanya)

1985    Centre Social, Conselleria d’Educació i Cultura, Govern

            Balear, Manacor

            Galeria Joan Oliver “Maneu”, Palma

            Galeria La Latina, Hamburg (Alemanya)

1986    Galeria Ángel Romero, Madrid

1989    Torre de ses Puntes, Manacor

1990    “Brunet. Retrospectiva”, sa Llonja, Palma

2002    “Brunet. Antològica”, Casal Solleric, Palma

Josep Castellanas i Garrich (Barcelona, 1896 – Palma, 1980)

Pintor. Es forma a Barcelona en contacte amb els cercles modernistes. Deixeble de Santiago Rusiñol, visita amb ell Mallorca per primera vegada el 1919. Des d’aleshores fins al 1940 intercala estades a Barcelona, Mallorca, França i Mèxic. El 1940 estableix la residència a Deià, que el 1960 trasllada a Cas Fiols (Biniaraix, Mallorca).

Josep Castellanas Garrich, oli/tela

Pinta sobretot paisatge rural de muntanya i marines. S’agrada de representar perspectives grans i profundes, usar colors clars i lluminosos, dividir la composició en nombrosos plànols que defineixen primers, segons i tercers o més termes, que creen sensacions de profunditat, d’altura i llunyania. Li agraden els jocs de contrastos (mar tova i roques dures de la costa, habitatges rurals entranyables i escenaris desolats de muntanya, superfícies grises de roca viva i superfícies vegetals, etc.). Els escenaris que representa tendeixen a reunir nombrosos elements i a crear sensacions de diversitat i complexitat. Sovint incorpora algun element que destaca per les seves formes estranyes o sorprenents (soques retorçudes d’un pi, copa d’un arbre seccionada capriciosament pel vent, roques erosionades d’aparença amenaçadora, etc.).

En algunes ocasions l’element sorprenent no està en les formes, sinó en el color, com el del Morro de sa Vaca tenyit de carabassa ardent a l’hora de la posta de sol. El dibuix té una presència sempre cabdal en els seus treballs, per bé que no sempre se serveix de la línia definida i clara. Sovint basa el dibuix amb la pintura i els jocs d’ombres i llum. A les obres més treballades combina els efectes de llum amb l'espectacularitat del conjunt, la força del color i el vigor d’una naturalesa  sempre esponerosa.

Es manté fidel als principis del modernisme, és crític amb les avantguardes i evoluciona vers posicions postmodernistes d’exaltació de la llum, el color i la forma. Les dificultats econòmiques l’obliguen a fer una producció abundant, en certa mesura desigual, si bé sempre digna i tècnicament correcte.

Exposa a Barcelona, Palma, Madrid, Mèxic, Alger, Sant Sebastià i Sóller. Gairebé sempre incorpora temes de Mallorca. Pinta sobretot a Deià, Banyalbufar, Estellencs, Sóller, Fornalutx i Biniaraix.

En els anys 20 coneix el jove pintor Juli Ramis, a qui facilita l’accés a l’Escola del Treball, de Barcelona. El 1928 fa amb ell un recorregut pel sud de França dedicat a dibuixar i pintar. Mor a Palma, als 84 anys. Té una entrada a la GEM i una altra a la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears.

Bibliografia

Lourdes MAZAIRA, “Castellanas Garrich, Josep”, ‘Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears’, t. 1, pàg. 411-412, Palma, 1996.

GEM, 3, 211

Josep BAUZÀ i PIZÀ, “Josep Castellanas, un pintor con 50 años de historia”, Diario de Mallorca, 28 d’agost i 4, 11 i 18 de setembre de 1996.

Faust Morell Bellet (Palma, 5 de novembre de 1851 – 27 de març de 1928)

Pintor, aristòcrata i terratinent. Fill de Faust Morell Orlandis i de Maria Anna Bellet i Garcia Buagos, a la mort del pare (1880) hereta el títol de marquès de Solleric. Estudia el batxillerat a l'Institut Balear (Palma). Com a pintor, és deixeble del seu pare i amplia coneixements en els tallers de Joan Mestre Bosc, Joan O’Neille i Joan Bauzà. Realitza quadres d’història, retrats, pintura religiosa i paisatges. Fa olis, aquarel·les i dibuixos al carbó, d’acord amb un estil eclèctic que combina temes, formes i tècniques acadèmiques amb l’ús de colors i llums acostats a les tendències que predominen a Mallorca els darrers anys del s. XIX i els primers del s. XX.

Sent gran admiració per la pintura flamenca del s. XV i pel pintor francès François Boucher. Realitza nombroses obres de gènere, de gran format, relacionades amb la història de Mallorca. Gairebé totes, ambientades en escenaris a l’aire lliure, amplis i lluminosos, contenen nombroses figures dotades de gran dinamisme, no exempt de teatralitat, i molts d’elements destinats a enriquir-ne la composició. Entre les seves obres destaquen Defensa de Valldemossa de Ramon Gual Desmur (1893), La batalla de Llucmajor (1902), Entrada a Palma de Jaume I (1903), Vetllla de la despulla de Jaume III (1924) i Carles V adorant la Veracreu (1925). Les dues darreres obres varen ser adquirides (1973) per l’Ajuntament de Palma. Per encàrrec de la Diputació Provincial fa les teles El rei en Jaume davant els Montcades morts (1918), Submissió del rei moro al rei Jaume I (1918) i Jaume I atorga la Carta de Franqueses a Mallorca (1919), tela de gran format que actualment presideix la sala de sessions del Consell Insular de Mallorca. La major part de les seves obres d’història es refereixen a fets de l’Edat Mitjana relacionats amb Mallorca.

Obté un premi de la Ilustración Española y Americana per l’obra Fuita de Josep Bonaparte, inspirada en un dels episodis de Pérez Galdós. Com a retratista fa diverses obres per a la galeria de fills il·lustres de l’Ajuntament de Palma, com els retrats de Bonaventura Vallès, marquès de Solleric (1895), Josep Miralles Asbert (1915), Josep Cotoner, comte de Sallent (1923), Miquel Costa i Llobera (1923) i Bartomeu Maura Muntaner (1928). Per al Palau Episcopal fa els retrats dels bisbes Jacint Cervera (1891), Pere Joan Campins i Rigobert Domènec. També fa retrats de membres de la seva família , com el del seu pare, Faust Morell Orlandis (1880 ca.) i el seu autoretrat (1922). És l’autor del retrat eqüestre d’Alfons XIII (1919), que va adquirir la Diputació Provincial i actualment presideix la sala d’audiències del Consell Insular de Mallorca.

Una part important de la seva producció està dedicada a obres de temàtica religiosa i bíblica, com L’enterrament de Crist, Aparició de Samuel i El judici de Salomó. L’adoració dels Reis és una reeixida imitació d’una taula flamenca del s XV. Dissenya les custòdies de Monti-Sion i Santa Creu. Projecta diversos vitralls de Santa Eulàlia i els de l’actual sala de sessions del Consell Insular de Mallorca (1918-1919). També realitza un projecte per als sepulcres de Jaume II i Jaume III a la Seu de Mallorca.

Afeccionat a la fotografia, presenta una col·lecció de reproduccions fotogràfiques de quadres de Velázquez a l’exposició que el Foment de la Pintura i Escultura dedica al pintor sevillà amb motiu del 300 aniversari del seu naixement (1899).

Manté relacions amb els pintors espanyols més destacats del seu temps. Amb motiu de les seves estades a Mallorca, el visiten en el seu domicili (Casal Solleric) Joaquim Sorolla (1919) i Ignacio Zuloaga (1927), entre d’altres. Es relaciona també amb Federico de Madrazo, Anglada Camarassa, Santiago Rusiñol i Eliseu Meifrén, que freqüentaren les tertúlies que es feien al Casal Solleric.

Participa en diverses exposicions organitzades amb fins benèfics pel Foment de la Pintura i altres institucions. El 1912 accedeix a fer una exposició individual al Cercle Mallorquí, en la que mostra vint-i-set obres no destinades a la venda. Hi presenta temes històrics i de composició, retrats i l'esmentada tela L’adoració dels Reis. És deixeble seu i treballa en el seu taller el pintor Vicenç Furió Kobs.

És acadèmic de número de l’Acadèmia Provincial de Belles Arts de Palma i membre corresponent de l’Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. Membre de la Comissió Provincial de Monuments Històrics i Artístics deixa el càrrec a causa de l’enderrocament de la porta de Santa Margalida. És fill il·lustre de Palma. Hi ha obres seves a l’Ajuntament de Palma, al Consell Insular de Mallorca, al Palau Episcopal de Mallorca, a l’Hotel Son Vida, al Museu de Can Prunera (Sóller) i a col·leccions particulars. Mor a Palma als 76 anys.Té una entrada a la GEM i a la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears. Un carrer de Palma duu el seu nom.

Faust Morell Bellet, Entrada de Jaume I a Medina Mayurka, oli/tela, 1903

Bibliografia

Margalida TUR, “Morell Bellet, Faust”, ‘Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears’, t. 3, pàg. 293-298, Palma, 1996.

Miquel ALENYÀ, “La pintura moderna a Mallorca (1830-1970)”, Ajuntament de Palma, Palma, 1995.

Llibre de baptismes de Santa Creu, I/73-B/32, full 1, número 1.

GEM, 11, 183.

José M. de Labra Suazo (La Corunya, 9 de febrer de 1925 – Palma, Mallorca, 18 d’octubre de 1994)

Pintor, dibuixant i escultor. Estudia a l’Escola d’Alts Estudis Mercantils de la Corunya i obté el títol de professor mercantil (1942). El 1943 es trasllada a Madrid per fer el curs preparatori d’ingrés a l’Escola d’Arquitectura. El 1945 decideix estudiar a l'Escola de Belles Arts de Madrid, on es titula el 1950 als 24 anys.

A causa de la mort sobtada del pare, passa a residir a la Corunya entre 1950 i 1954, mentre treballa en l'agència de duanes familiar. Fa compatible aquesta feina amb la dedicació a la pintura. El 1951 és convidat a participar a la I Biennal Hispanoamericana d’Art (Madrid). El 1953 participa a la II Biennal Hispanoamericana d’Art (L’Havana) i fa la primera exposició individual, que presenta a La Corunya amb olis de temàtica religiosa. S’independitza de la família el 1954, quan rep de l’arquitecte Miquel Fisac l’encàrrec de fer els vitralls de l’església dels dominics d’Arcas Reales (Valladolid).

El 1955 és convidat a participar a la III Biennal Hispanoamericana d'Art, que es presenta a Barcelona amb un nombre elevat d'obres de Picasso. A més, aquest any fa les vidrieres abstractes de l’església dels dominics d’Alcobendas (Madrid). Arran de l’exposició individual que fa a l’Ateneu de Madrid (1955), comença en la seva obra el predomini de la investigació al voltant de la línia i la pràctica de la depuració progressiva de les figures i les formes. Li serveix a aquest fi l’estudi que ha fet de l’obra dels pintors que més admira: Malevic, Mondrian, Klee i Kandinski.

El 1956 el pavelló espanyol de la XXVIII Biennal de Venècia presenta una obra seva, titulada “San Francisco”, que obté el premi a la millor pintura religiosa. El 1957 és guardonat a la I Biennal de Salzburg i el Ministeri d’Afers Exteriors li atorga una beca per ampliar estudis a Itàlia. El 1958 rep del Ministeri d’Afers Exteriors l’encàrrec de la decoració d’una zona del pavelló espanyol de l’Exposició Universal de Brussel·les. El 1959 pren part en el “III Saló de Maig”, de Barcelona, i és seleccionat per participar a la mostra “Espai i color en la pintura espanyola d’avui”, que es presenta al Museu d’Art Modern de Rio de Janeiro i a Sao Paulo (Brasil). Aquest mateix any exposa a la Sala Neblí (Madrid), on adquireix una obra seva el pintor Fernando Zobel.

A partir de 1960, els seus treballs se situen més enllà de la simple representació, mentre avança en la pràctica de l’abstracció i en l’anàlisi del constructivisme. Alhora introdueix a les seves obres el joc de textures i qualitats amb l’ajut de les que busca resultats tàctils o equivalents. També incorpora xarxes amb les inevitables tensions de línies horitzontals i verticals. El 1962 participa a la mostra “Art Abstracte Espanyol”, que es presenta a la Tate Gallery, de Londres. El 1964 fa per al Poble Espanyol de la Fira de Nova York unes gelosies d’inspiració geomètrica. A més, participa a la mostra “XXV Anys d’Art Espanyol” al Palau d’Exposicions del Retiro (Madrid). El 1968 exposa per primera vegada a Barcelona, a la Galeria Ten. El 1969 participa a la mostra “Tendencia Esencialista”, promoguda per la Direcció General de Belles Arts (Madrid) i, tot seguit, presenta una exposició individual a la Corunya. El 1971 és guardonat en el II Festival Internacional de pintura de Cagnes-sur-mer. El 1972 representa a Espanya en el XXXVI Biennal de Venècia.

Instal·lat a Mallorca el 1974, resideix primer a Artà i, després, a Palma. Realitza (1978) per encàrrec de Bartomeu March Servera una escultura d’acer inoxidable, destinada al parc d’escultures dels jardins de la Torre Cega (Cala Ratjada). El 1979 fa la primera exposició a l’illa, que presenta a la Galeria Bearn, de Palma. Posteriorment, exposa a la Galeria Joan Oliver “Maneu” (1984). Enllesteix diversos projectes d’envergadura com el mural de l’aeroport de Labacolla (Santiago de Compostela), de 1981, i el de Barajas (Madrid), de 1982. Entre 1974 i 1990 treballa en el seu estudi de Mallorca i exposa amb freqüència a la Península i a l’estranger. Des del 1955 exposa a la Corunya, Madrid, Buenos Aires, Còrdova, Vigo, Bilbao, Alacant, Santiago de Compostela, Santander, Zamora, Osca, Saragossa, Granada, Roma, Rio de Janeiro, Sao Paulo, Artà (Mallorca) i Palma.

El 1994 la Xunta de Galícia organitza una exposició retrospectiva de la seva obra sota el títol “Labra: figuración simbólica”, que es presenta a la casa de Galícia, de Madrid. Ha estat guardonat amb el Premi Francesco Perotti a la millor obra de tema religiós de la XXVIII Biennal de Venècia, a la I Biennal de Salzburg (1957), amb el Premi Uruguai a la III Biennal Hispanoamericana d'Art i amb el Gran Premi en el II Festival Internacional de pintura de Cagnes-sur-mer (1971). Casat amb Francisca, és pare de dos fills, Daniel i Rafel. Mor a causa d'un atac de cor el 18 d’octubre de 1994, als 69 anys.

El 1996 la Xunta de Galícia li dedica una exposició antològica i edita un catàleg amb text de José Hierro, que titula “Labra: 1925-1994”. Té una entrada a la GEM i una altra a la Gran Enciclopèdia de la Pintura i l’Escultura a les Balears. La seva obra ha estat objecte d'una tesi doctoral, realitzada per Martín Alia i publicada el 1989 sota el títol "Análisis y valoración de la obra de José María de Labra".

José M. de Labra, "Red", 1980 ca.




José M. de Labra, "Configuració modular II", oli/tela

Bibliografia

Joan Carles GOMIS, “Labra Suazo, José Maria de”, ‘La Pintura i l’Escultura a les Balears', v 2, pàg. 403-408, Palma, 1996.

Jaume POMAR, “José M. de Labra”, ‘Vint pintors de Mallorca’, pàg. 99-109, Documenta Balear ed., Palma, 2003.

GEM, 7, 258

Víctor MEJUTO, “Tras el telón geométrico”, blogs.lavozdegalicia.es/mejuto, 8-III-2013.

Raul CHÁVARRI, "Labra", Servicio de Publicaciones del Ministerio de Educación y Ciencia, Valencia, 1972.

EL PAÍS, “José María de Labra, pintor”, Necrológica, 20-X-1994.

Exposicions individuals (selecció)

1947     La Corunya
1953     La Corunya
1955     Ateneu de Madrid
1956     La Corunya
1957     Centro Gallego, Buenos Aires
1959     Galeria Neblí, Madrid
1968     Galeria TEN, Barcelona
1971     Galeria Vandres, Madrid